L’art romànic del Berguedà

L’arquitectura civil i militar

Mapa del Berguedà amb la senyalització dels castells dels quals tenim notícia anteriors a l’any 1300.

M.D. Santandreu-R. Serra

Vegeu: Castells del Berguedà anteriors a l’any 1300.

El Berguedà és la comarca en la qual s’han fet més estudis arqueològics relacionats amb jaciments medievals. Tot i que potser podríem establir uns precedents anteriors, de fet l’actual arqueologia medieval catalana va néixer en aquesta comarca. D’ençà de l’any 1959, en què es realitzà l’excavació de Casa En Ponç, els treballs arqueològics s’han succeït per un seguit: al castell de Viver, al mas “A” de Vilosiu, prospecció al llogarret de la Jaça, al vilatge encimbellat del Roc de Palomera, al monestir de Sant Sebastià del Sull, a la necròpoli de Sagàs, al monestir, als eremitoris i a l’església de Sant Llorenç prop Bagà, al mas “B” de Vilosiu, etc. Tot això permet de conèixer una mica més bé aspectes fonamentals de la història del Berguedà, com són les característiques de l’hàbitat, de les fortificacions primerenques, dels forns de ceràmica, de les cases monàstiques, de les necròpolis, etc. De fet, però, hom s’adona, en llegir aquesta llista, que si bé potser ja queden pocs buits en l’espai, sí que encara resten llacunes importants en relació amb alguns temes, com poden ésser l’hàbitat urbà, les torres, els castells —sols coneixem Viver—, els ponts, les vies, els molins —començats però, a estudiar a base de treball sobre el terreny—, les fargues, etc. D’altra banda, fins i tot en relació amb els temes més treballats, encara no ho sabem pas tot, ni de bon tros. Per exemple, encara no s’ha fet cap excavació d’un mas o d’un vilatge del baix Berguedà, els quals és molt probable que fossin diferents dels estudiats a les terres més muntanyoses del Berguedà septentrional.

La comarca del Berguedà està dividida en dos sectors molt diferenciats. El relleu de l’alt Berguedà és abrupte, trencat; el seu paisatge es pot relacionar més aviat amb el de la resta de les terres pirinenques. El baix Berguedà, en canvi, és més planer i no presenta cap solució de continuïtat forta amb les comarques properes de Bages, Solsonès i Osona. Aquest fet ha motivat que hagin tingut una història diferent, especialment a l’alta edat mitjana. Mentre les terres de l’alt Berguedà foren llocs de refugi, el baix Berguedà fou un país que calgué repoblar, ja que, a causa de la invasió musulmana i, sobretot, de les èpoques d’inseguretat dels segles VIII i IX, havia restat força deshabitat.

Sabem que, l’any 799, el representant de l’estat carolingi —Lluís el Piadós, rei d’Aquitània— va ordenar a un comte pirinenc —Borrell d’Urgell i Cerdanya— que fortifiqués aquest vessant sud del Pirineu, de cara a evitar incursions que poguessin assolir l’altra banda d’aquesta serralada. Calia fer forts uns llocs clau, situats a la conca del Ter (la ciutat d’Osona i potser Casserres), a la conca del Llobregat (el castell de Cardona i potser Casserres de Berguedà) i, encara que no s’esmenti, segurament també a la conca del Segre. Aquestes places peoneres devien tenir la funció de fortificacions-refugi d’avançada. És molt probable que a Catalunya, abans de la senyorialització dels segles X i XI, com a la resta de l’imperi carolingi, l’oppidum tingués molta importància en el sistema defensiu; aquesta fortificació que, per les seves característiques, podia servir com a refugi dels habitants de la contrada, també va existir a la societat andalusina (l’albacar). Hi devia haver aquest tipus de fortificacions a la frontera i també, d’una manera especial, a l’interior del país. D’altra banda, cal subratllar la importància que té en qualsevol frontera el fet de poder establir llocs forts i avançats, destinats a permetre una repoblació i estructuració d’allò que hi ha a llur darrere.

També poden ésser d’aquesta època primerenca una part de les construccions de Viver. Es possible que durant aquests anys es bastissin nombrosos edificis de fusta, al llarg del curs del Llobregat (Viver, Montdarn, Obiols, etc.). Aquestes construccions devien ésser situades al costat de les vies de comunicació més importants. En relació amb aquest aspecte, ens podem qüestionar sobre si fou gaire important la participació dels francs en la creació d’aquesta frontera sud-pirinenca. Fins ara, normalment, s’ha cregut que no hi va haver cap migració de francs; aquesta opinió és fonamentada en la mancança de fonts documentals que en parlin i també en les característiques dels mateixos antropònims de l’època. Tanmateix, a causa d’algun rar esment de francs en documents d’aquesta zona, no podem descartar ben bé, que, tot i haver-se encarregat la tasca de fortificació a un comte del país, hi hagués hagut una certa intervenció d’homes vinguts del nord —encara que numèricament fos poc important—, que haurien pogut portar amb ells llurs costums de treballar la fusta; no hem d’oblidar, però, que gairebé només és, de moment, una hipòtesi de treball. Cal tenir present, així mateix, que a l’hora de fer torres, cases o rescloses de fusta, quasi tan important com saber treballar la fusta és tenir la tècnica i els instruments necessaris per a poder cavar la roca. I, una de les més bones mostres de la capacitat que tenia la gent d’aquella època de treballar la pedra és l’existència de nombroses sepultures excavades a la roca, i aquest costum, no ho podem pas amagar, sembla que més aviat cal relacionar-lo, en principi, amb una tradició mediterrània.

En relació amb aquest mateix aspecte, cal assenyalar que un dels pocs testimonis d’aquests segles primerencs poden ésser aquestes sepultures excavades a la roca, especialment les rectangulars o les d’extrems arrodonits, les quals, és evident que hem de relacionar, tot i que encara ara hom no ho vegi gaire clar, amb llocs d’habitatge. En algunes zones, trobem aquestes fosses excavades a la roca situades en relació amb alguns dels principals masos actuals, en relació amb les zones de conreu més importants (vegeu: terme de Viver i Serrateix). No obstant tot això, no podem pas assegurar que, almenys una part, no siguin més antigues o, fins i tot, una mica més modernes.

En aquest mateix temps —segles VIII i IX—, es degueren construir també algunes fortificacions a l’alt Berguedà: potser els castells de Lillet, de Castellar de N’Hug, de Brocà, d’Alareny (Castell de l’Areny), de Peguera, de Madrona, defensaven aquestes contrades pirinenques, que cada cop eren més poblades. D’aquests castells sabem, però, ben poca cosa. Quines eren llurs característiques i llur zona d’influència? Eren castells amb una torre i un clos o, encara, més aviat, d’acord amb allò que s’esdevenia a la resta d’Europa, hem de creure que eren, en primer lloc, indrets encimbellats de refugi de la població (oppida)? Encara som molt lluny de poder oferir respostes; cal pensar que, el segle X, quan comencem a tenir una informació més nombrosa, aquests castells ja sembla que havien perdut llur funció, puix la frontera ja era força lluny; molts d’ells ja no varen recuperar mai la importància que havien tingut o això no fou fins al moment de la senyorialització o feudalització de la societat, després del segle XI.

Després de l’empenta reestructuradora que hi hagué durant el govern del comte Guifré I, la situació al baix Berguedà canvià força. Mentre l’alt Berguedà ja gairebé era superpoblat, la part baixa de la comarca era cada cop més habitada i s’estructurava, tant des del punt de vista eclesiàstic, com en l’aspecte militar i administratiu. Vers l’any 900, s’hi creà —segons els documents— una atapeïda xarxa de castells: Montmajor, l’Espunyola, Clarà, Avià, Olvan, la Portella, Casserres, Puig-reig, Viver, Merlès, etc. Cada un d’aquests castells devia tenir una zona d’influència, un terme. La distància entre ells gairebé sempre oscil·la entre els 10 i els 15 quilòmetres. Què en queda d’aquestes fortificacions actualment? De la major part, no res. Potser la més interessant és la de Viver. En aquest castell, és probable que siguin d’aquesta època la torre de planta rectangular que es bastí al cim del Castellot, probablement la plataforma fortificada que hi havia darrere seu, amb la construcció que s’edificà a la seva punta nord, i, també, necessàriament, algunes de les construccions de fusta que hom endevina que hi havia adossades a les cares exteriors de la roca.

Aquest bell exemple no pot permetre, amb tot, de fer generalitzacions en relació als altres castells de la desena centúria, encara que podem dir que tots ells eren situats al cim de pujols o muntanyes i en indrets molt estratègics (prop de camins o de vies fluvials) i que, molt probablement, tot i que encara tenien, sobretot, una finalitat pública —eren un lloc de guaita i, si calia, de protecció i de refugi de la població de la contrada— ja posseïen alguna de les característiques bàsiques de les fortificacions dels segles següents: ésser formats per una torre, normalment encara de planta quadrada, i tenir al seu costat un clos, destinat, sobretot, a la guarnició.

El mateix segle X, al costat dels castells i de les guàrdies, guardioles o miralles, segurament també públiques, hi havia les torres privades, destinades a protegir explotacions senyorials. No es pot pas rebutjar, de moment, que la torre de Sagàs, encimbellada dalt un turonet proper a l’església de Santa Margarida i a unes cases, fos una construcció d’aquest tipus (encara que caldrà demostrar-ho, ja que també podria ésser una construcció de vers el segle XII). En alguns documents trobem que s’esmenten torres en relació amb conjunts de cases o amb masos.

Hem d’incloure d’una manera particular, encara que de moment només sigui a tall d’hipòtesi, en aquest apartat dedicat a les construccions defensives d’abans de l’any 1000, els edificis de fusta que sembla que hi havia a tocar del mas Guinard o a prop del mas Sala de Viver, tant si foren construïts vers l’any 800, com si varen ésser edificats el segle X.

Amb el segle XI, arribem a l’època de les torres de planta rodona que, de fet, sembla que ja s’havien tornat a construir abans, al final del segle X (vegeu: torres de Coaner, de Fals, etc., a la comarca de Bages). Un bon exemple d’aquest tipus de construccions de planta circular pot ésser la torre del castell de Montmajor. D’altra banda, sembla que aquesta torre ja pertanyia de cert a un nou tipus de castell, amb una funció i una forma lleugerament diferents de les que creiem que tenien les fortificacions de vers l’any 800. Els castells senyorials del segle XI (o, en alguns casos, potser d’abans) solien tenir una torre i al seu costat un pati o clos més o menys extens. Aquest castell de Montmajor havia de posseir, certament, un clos i també tenia —encara és ben visible— un vall o fossat.

A mesura que ens allunyem de l’any 1000, els castells ja no es feren pensant en la defensa del país i de la gent que els habitaven, ans pensant en l’interès de les famílies senyorials. Segurament, per exemple, un motiu privat fou la causa que es bastís el castell o força de Blancafort, en el qual encara en l’actualitat podem veure bastant clarament l’estructura de la fortificació: una gran torre o casa forta, envoltada per una muralla, en l’actualitat molt desfeta i enrunada. A l’exterior del clos murallat hi havia l’església.

En aquesta mateixa època de després de l’any 1000, es feren —o referen— també altres fortaleses feudals a l’alt Berguedà, com, per exemple, les de Fígols, de Gósol, de Saldes, de Bagà, de Meranges, de la Pobla de Lillet, d’Espinalbet, de Fraumir, de Bonner, etc., de les quals sovint no queda res o roman poca cosa. Al baix Berguedà, cap als segles XII o XIII, es construïren o referen les torres de Merola, de l’Espunyola, el castell o casa forta de Ginebret, etc., que, segurament, eren en mans de cavallers o de famílies relacionades amb els grans nobles de la contrada.

En certs aspectes, potser, un dels castells més interessants és el de Guardiola de Berguedà, no pas per les poques parets que en queden, sinó pel doble recinte de muralles que hi havia al vessant del seu turó; el segon d’aquests murs protectors cloïa un grup de cases. És possible, doncs, de parlar, en aquest cas, d’un cert procés d’"encastellament”. De fet, una situació semblant l’hauríem trobada a l’antic poble de Gósol, tancat dins les muralles i que ha perdurat fins fa poc temps.

Tanmateix no sols existien aquestes fortificacions o bé les cases de pagès força miserables que veurem tot seguit. Al segle X, malgrat haver-hi nombrosos aloers, també hi havia mitjans i grans propietaris, que vivien en closos, més o menys amples, fets amb parets força altes. Aquestes sales o domus encara són, però, molt poc conegudes; no sabem gairebé res sobre llurs possessors, sobre llur funció o sobre llur distribució interna. Tot i que alguns cops podien tenir adossada una torre de planta quadrada, defensiva (pensem, per exemple, en la torre del Llor de Sant Boi de Llobregat), no sempre era així, com veiem, per exemple, en el cas de la Vilajoana—en realitat una “Vila Jussana"— d’Avià, de la qual només resten les quatre parets datables vers el segle X. De cases fortes, dominicals, com aquesta, que en l’actualitat potser resten amagades dins les parets de masies més modernes, n’hi havia d’haver d’altres, potser una en cada una de les parròquies més importants; esperem que en el futur se’n trobin més.

Després de l’any 1000, alguns antics veguers i alguns grans propietaris s’apropiaren dels drets jurisdiccionals. Al costat d’aquests prohoms hi havia, però, també, un cert nombre de cavallers i de petits terratinents, que, per exemple, trobem quan signen els documents fets fer pels senyors banals. Podem suposar, encara que sigui com a hipòtesi, que qui feu construir la casa d’Albesa fou un dels membres d’aquesta baixa noblesa. Aviat, però, els límits que separaven aquests homes i els pagesos més rics no foren gaire precisos, ja que, segurament, en el cas d’Albesa, d’ençà de la crisi dels darrers segles medievals la casa va caure en mans d’uns pagesos rics.

També sembla que són d’època romànica els primers rengles de carreus dels murs d’un edifici de planta rectangular que hi ha al costat de l’església de Pedret. Aquests murs devien pertànyer, possiblement, a una casa forta, destruïda i convertida en masia en època moderna.

En relació amb les cases d’habitatge hem de dir, en primer lloc, que al Berguedà han estat força estudiades; immediatament, però, cal afirmar que queden grans buits en els nostres coneixements. D’entrada no sabem ben res de l’hàbitat concentrat, urbà. Com eren les poblacions de Berga o de Bagà, potser els dos nuclis més importants de la comarca? Com eren les cases? Quines mides tenien i de quants pisos eren formades? Quines eren llurs característiques? I, també, com eren els carrers, les places, els possibles espais destinats als horts i al bestiar, etc.?

De fet, l’únic que sabem de l’hàbitat concentrat és allò que s’obtingué durant l’excavació de l’interessant vilatge del Roc de Palomera. Aquest poblet, però, responia a unes necessitats concretes: un hàbitat muntanyenc, segurament en primer lloc, ramader; d’altra banda, la seva creació no sabem si també cal relacionar-la amb el procés d’encimbellament que es produí a causa de la inseguretat feudal que hi hagué d’ençà del segle XI.

El poble del Roc de Palomera, estudiat l’any 1971 per un equip de la Universitat de Barcelona dirigit per Manuel Riu, era situat al cim d’una penya envoltada, gairebé per totes les bandes, de cingles. La plataforma superior, no ben plana, té una longitud d’uns 80 metres, una amplada d’uns 20 metres i forma un angle a la paret central. Al llarg de la seva superfície s’escalonaren els murs de les cases —i de llurs dependències—, situades a banda i banda d’un carrer central, que en alguns llocs sembla que només tenia una amplada d’uns 2 metres. Ja en plena crisi demogràfica, al segle XV, hi vivien només tres famílies; cal suposar que, vers els segles XI, XII o XIII, hi devien habitar unes nou famílies o més; després de la quinzena centúria es degué abandonar.

Les diverses cales que es feren durant l’any 1971 ens permeten de pensar en unes cases formades per una o dues habitacions, cobertes amb bigues i llosetes, pavimentades també amb lloses, les quals sovint tenien més de 40 cm de llarg, i tancades per uns murs d’uns 80 cm de gruix. Aquestes parets eren fetes amb pedres sovint grosses i molt poc treballades, unides sense morter; en alguns llocs s’aprofità, però, com a mur, la mateixa roca tallada. En un racó de les habitacions hi podia haver la llar de foc, tal com es veié en un dels àmbits excavats.

Una altra mostra d’hàbitat concentrat muntanyenc la trobem al llogarret de la Jaça, on es féu, l’any 1962, una prospecció sota la direcció d’Albert del Castillo. En aquest cas, les habitacions s’arrengleraven a la part baixa d’un cingle i sembla que eren adossades a la roca. Per les seves característiques i pel seu mateix nom, hom va pensar que la Jaça fos un vilatge de pastors. Els materials que s’hi trobaren es poden datar els segles XII i XIII.

Cal, però, tenir present que en tots dos casos es tracta de nuclis marginals, mancats de parròquia i, segurament, també d’església. Què degué esdevenir, en aquesta època, en altres indrets, al voltant de les esglésies? Durant el segle XI, inici d’una època de forta inseguretat, la gent passà a viure dins la sagrera parroquial? De moment —en no haver-hi excavacions, gairebé només ens podem basar en allò que resta visible en l’actualitat—, podem dir que és possible que en alguns casos sí; pensem en alguns poblets del baix Berguedà —l’interessant llogarret de Minoves o bé Montclar, Sagàs, etc.— i en d’altres de l’alt Berguedà —Saldes, Maçaners, l’Espà, Sant Julià de Cerdanyola—. Malgrat tot, especialment al baix Berguedà, l’hàbitat dispers sempre tingué molta importància, d’una manera especial d’ençà que aquest país deixà d’ésser zona fronterera.

En començar a parlar de l’hàbitat dispers hauríem de dir alguna cosa de les esplugues i coves; després ja en farem algun esment. Potser, però, val més que comencem per l’aspecte més conegut: els masos isolats. Quan les condicions climàtiques no eren massa dolentes i quan el perill no era gaire imminent, la població tendia a escampar-se pel territori, es llançava a rompre unes hectàrees de terreny més o menys planer i a bastir, els mateixos pagesos que havien fet la rompuda, un edifici a l’interior de la clariana. Vers el segle X, es degueren multiplicar els masos a l’alt Berguedà; com hem vist, però, al seu costat, en algunes zones, a causa de la inseguretat i del clima, també hi havia llocs de poblament concentrat. Uns bons exemples de masos medievals els trobem al vessant de Vilosiu.

Al baix Berguedà, també tingué importància el mas. Des del final del segle X i, especialment, als segles següents, hom veu com es multipliquen, com les cases de pagès s’estenen pels riberals i, sobretot, pels vessants, les comes, les carenes i els altiplans.

D’acord amb allò que coneixem fins ara, sembla que una de les característiques del mas medieval primerenc és estar adossat a una roca, que li dona solidesa i protecció. El mas era format, en principi, per una habitació, on hi havia d’haver la llar de foc, i que servia com a dormitori. Normalment, al costat d’aquesta cambra hi havia una segona habitació, que feia de rebost i de celler. Aquesta dependència, al mas “B” de Vilosiu, era petita i marginal; al mas “A”, en canvi, tenia més importància; en tots dos casos era situada a tramuntana del lloc d’habitatge, protegint-lo, en certa manera, del vent del nord. Les parets d’aquestes habitacions solien ésser d’uns 75 cm i eren fetes, com en el cas del llogarret del Roc de Palomera, amb pedres sense gairebé treballar, unides sense morter. Suposem que tant llur paviment com llur coberta eren formats per lloses.

En àmbits propers a la cambra d’habitació hi havia les dependències destinades als animals domèstics i també hi podia haver el forn.

Generalment el bestiar era situat davant l’entrada del mas, fet que coincideix amb allò que s’esdevenia a la major part de les cases medievals europees, on les bèsties i les persones vivien molt estretament relacionades en l’espai.

Hem de tenir present, però, que aquests masos de Vilosiu són situats a més de 1 000 metres d’altitud i que, segurament, eren habitatges pobres, construïts d’acord amb una tradició primitiva. Què en sabem dels masos més rics del baix Berguedà, dels masos fets al segle XII o de les masoveries del segle XIII?

Al baix Berguedà hem trobat testimonis de construccions també adossades a la roca: els rengles de forats o els solcs per a les cobertes sovintegen en les cares laterals d’algunes roques o penyes; així els veiem abans d’arribar al castell de Viver o al vessant sud del Castellot, al Puigventós de Serrateix, a prop de Sant Narcís de Viver, a la Baga de Serrateix, etc. Potser, llevat d’alguns dels de Viver, creiem —encara que només sigui com a prudent hipòtesi de treball— que corresponen a edificis destinats a l’habitatge i construïts abans de la crisi demogràfica del segle XIV; és possible, però, que en una època no gaire allunyada d’aquest segle.

Al costat dels masos més pobres, com eren possiblement aquests i tants d’altres que foren abandonats els segles XIV i XV, hi havia també masos rics, que no s’abandonaren mai i que, d’una manera ininterrompuda, han perdurat fins a l’actualitat. Aquesta perduració sovint dificulta de trobar les parets de llurs precedents medievals més pobres, excepte en casos com Vilajoana d’Avià o Albesa, en els quals, com ja hem dit, creiem que, allò que ha restat de l’alta edat mitjana, no pot ésser una casa de pagès, tot i que fos aprofitat, probablement, com a centre d’una explotació agrícola, durant l’època gòtica.

Com ja hem esmentat més amunt, un aspecte que encara ha estat potser poc valorat és la importància de les coves, esplugues i balmes en l’hàbitat dels segles medievals. Fàcilment ens imaginem els pobladors primerencs de l’alt Berguedà instal·lats a les esplugues, que algunes vegades citen els documents; esplugues que feien de recer i que alguns cops contenien, fins i tot, una bassa d’aigua. Tornant als casos més coneguts, ja hem parlat de l’ús que es feia d’un cingle al llogarret de la Jaça o la forma com s’adossaven moltes de les cases medievals a la roca; així mateix, la gent que vivia a la casa de la Baga de Serrateix era semitroglodítica. També aprofitava una espècie de cova la construcció que hi havia sota el castell de Viver.

I, d’aquesta manera, gairebé anem a parar als anomenats eremitoris. Trobem coves, més o menys grans, potser algun cop usades per eremites, a Cal Bassacs, potser a tocar de l’entrada del mas Coromines de Viver, al costat de Sant Miquel de Sorba i també en relació amb alguns monestirs, sota la penya de Sant Salvador de la Vedella i a Sant Llorenç prop Bagà; en aquest darrer cas, segurament el més espectacular, s’aprofitaren unes coves naturals. Tots aquests exemples no han d’ésser pas casos únics; serà convenient de trobar-ne més i d’acabar d’estudiar bé alguns d’aquests. D’altra banda, els noms dels llocs sempre poden ajudar molt; així, per exemple, el topònim Biure (o més aviat Viure, de “Ben Viure”) probablement recorda antics pobladors eremítics.

A causa de les característiques de la societat que vivia al nostre país els segles IX i X, hom hi hauria pogut trobar dos tipus de molins: els molins del comte i dels senyors i els molins dels pagesos. El fet que no s’hagi descobert cap edifici moliner d’aquesta època, fa que pensem que la major part dels molins eren petites construccions pageses modestes. Sembla que fou a la baixa edat mitjana que els senyors adquiriren aquests petits molins i en construïren de nous, d’acord amb la importància que aquestes màquines tenien dins la societat. Els nous molins dominicals ja eren formats per una bassa normalment acabada amb un cup i un llarg rec; llur casal sovint era fet amb pedres ben escairades. En aquesta categoria podríem col·locar els molins de la riera de Navel, especialment el Molinet i el molí que es bastí dessota Can Trems; el molí de Can Fèlix, potser més tardà, sembla que fins i tot fou fortificat.

Els molins pagesos de l’alta edat mitjana eren situats, en canvi, generalment en llocs molt ben triats, ja que solien construir-se no gaire lluny de la resclosa i, per tant, del curs d’aigua. Sovint, aquests molins primerencs, fets només amb una resclosa de fustes, fang i pedres, un molt curt rec i un casal, eren els uns a tocar dels altres, de tal manera que, algun cop, si hi havia prou salt, es podia aprofitar l’aigua que sortia del carcau d’un per a omplir la resclosa o el rec de l’altre; així es formaven sèries de petits molins, que potser corresponen a allò que els documents anomenaven molinars.

Als rius i rieres del baix Berguedà (riera de Merlès, Llobregat, riera de Navel, Aigua d’Ora, etc.), molt sovint, podem trobar forats fets a la roca que pertanyen a antigues rescloses de fusta; fins i tot, algun cop, suposem el lloc on podia ésser situat el petit casal del molí. Aquests molins, per llurs característiques, recorden més els actuals molins andorrans o pirinencs, que els molins de la resta del país que, en aquestes terres prepirinenques, sembla que nasqueren vers el segle XII.

De la xarxa de camins, vies i estrades que hi havia a l’edat mitjana encara en coneixem ben poca cosa. Sabem, amb tot, que els contactes entre la Cerdanya i el Berguedà eren fonamentals; això provocà que hi haguessin uns camins en bon estat que unien els dos vessants de la serra de Cadí, encara que és evident que només eren per a animals de bast i persones. Al camí del coll del Pendís trobem encara trossos empedrats, que segurament foren fets per primer cop a l’edat mitjana; en relació amb el pas del coll de Jou es construí l’hospitalet de Roca-sança, etc. Aquestes vies havien de confluir —als entorns del monestir de Sant Llorenç prop Bagà— en la via que seguia el riu Llobregat avall; per travessar-lo, com veurem tot seguit, calgué que es fessin diversos ponts.

Des de Berga, diverses “estrades” devien anar cap al sud: una cap a Cardona, per la riera de Navel, unes altres cap a Manresa, potser una d’elles per la carena o aprofitant alguna via de tradició romana. Encara altres camins havien d’unir el Berguedà amb el Solsonès o amb la Plana de Vic i el Ripollès. Caldrà, en el futur, estudiar els itineraris de tots aquests camins medievals —i dibuixar-los sobre mapes— i també llurs característiques, l’amplada, els possibles empedrats, els llocs per on preferien de passar, etc.

Els ponts, fins fa ben poc temps, gairebé no havien estat estudiats, tot i que són un element important de l’arquitectura civil. A causa d’això, actualment encara en sabem ben poques coses. No tan sols no en tenim un inventari exhaustiu, sinó que també ens és, molts cops, difícil de conèixer, d’una manera precisa, la data en què foren construïts o bé de saber qui en fou el constructor.

Tanmateix, no sempre és així. El pont del Far, damunt el riu Llobregat, es pot datar fàcilment, gràcies al seu aparell constructiu. D’altra banda, la relació entre el pont de Guardiola i el castell d’aquest lloc és força evident, encara que és més difícil de provar-ne la pertinença.

A més d’aquests ponts, romànics, molt ben fets, situats al lloc adequat i fonamentats sempre damunt la roca, també hi devia haver nombroses palanques o passeres de fusta que, sovint, aprofitaven les gorges i permetien un pas força fàcil dels rius i de les rieres.

Tal com es desprèn del que hem anotat en aquestes línies, al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, s’ha avançat molt en el coneixement de l’arquitectura civil i militar del Berguedà. En aquest breu resum, gairebé hem tingut, en relació amb cada un dels aspectes tractats, un estudi que ens ha servit de base. No ens podem pas aturar, però, en aquest punt; com ja hem dit molts cops; encara resta molt treball per fer, si volem, simplement, conèixer més a fons els diversos aspectes que hem esmentat més amunt. Aquest coneixement sovint el podrem obtenir no tan sols amb les excavacions, sinó amb l’estudi dels documents i, sobretot, amb un pacient però emocionant treball de prospecció sobre el terreny. De cara al futur, ens hem de plantejar la necessitat de poder arribar a reconstruir, en els nostres estudis, si més no en relació amb zones limitades, el paisatge que hi havia a l’època medieval; els habitatges i els edificis militars i eclesiàstics només són un dels aspectes d’aquest paisatge, al costat de les vies de comunicació i també dels conreus i dels boscs, enmig dels quals vivien els homes. Al mateix temps, les excavacions arqueològiques que es realitzin encara han de permetre d’acostar-nos molt més a la vida quotidiana dels nostres avantpassats medievals, tant a la dels pagesos, en llurs cases modestes, com a la que tenien els senyors, en llurs castells i cases fortes. (JBM)

L’arquitectura religiosa

Mapa del Berguedà amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.

R. Serra-R. Viladés-J. Vigué

Vegeu: Esglésies del Berguedà anteriors a l’any 1300

Amb independència del seu valor, o cronologia, un aspecte que cal esmentar en encetar una reflexió sobre l’arquitectura religiosa, construïda en època romànica al Berguedà, i que ha arribat fins a nosaltres, és el de l’extraordinària importància que en aquesta comarca i època, han tingut els treballs d’intervenció sobre el patrimoni arquitectònic.

Ja hem insistit en altres ocasions(*) en la importància que té la intervenció sobre el patrimoni arquitectònic, més popularment coneguda com “restauració” en la definició final de la imatge actual de l’arquitectura medieval, i si bé aquest és un fenomen bastant generalitzat arreu, al Berguedà presenta unes especials característiques que el fan particularment interessant. Alguns dels edificis altmedievals més interessants conservats al Berguedà com Sant Quirze de Pedret, Sant Vicenç d’Obiols, Sant Jaume de Frontanyà, Sant Llorenç prop Bagà, o Sant Andreu de Sagàs, presenten la seva forma actual a causa d’uns processos recents d’intervenció, en els quals es manifesten diversos criteris d’actuació sobre el patrimoni arquitectònic, que per la categoria dels edificis, i el seu contrast són particularment exemplificadors de les diverses concepcions culturals en què foren concebudes, i que es descriuen en els corresponents estudis monogràfics.

Edificis com Sant Quirze de Pedret, Sant Vicenç d’Obiols, o Sant Jaume de Frontanyà, són exemples molt clars, d’una tendència, encara viva, però sortosament en vies de superació, que pretén la “recuperació” d’una determinada forma “original”, molt sovint no explorada o contrastada científicament, a la qual se supediten les formes arquitectòniques. Elements com l’arc triomfal de Sant Quirze de Pedret, que en la seva forma actual no havia existit mai al llarg de la seva història, constitueixen un model d’imatge enganyosa d’una arquitectura, allunyada de la seva pròpia realitat que hom ha intentat “salvar”. Altres elements, com la destrucció de la rectoria de Sant Jaume de Frontanyà, que ocupava el lloc de l’antiga canònica, no només han deixat l’església en una posició aïllada que no havia tingut, sinó que, a més, amb la imatge global, hom perdia uns testimonis del conjunt canonical, que una desgraciada reparació dels paraments del cantó de migjorn ha acabat de malmetre.

Enfront d’aquest tipus de concepció de la intervenció sobre el patrimoni arquitectònic al Berguedà mateix, s’han produït d’altres actuacions, molt recents, que representen una altra concepció dominada per la voluntat de recerca i exploració científica com a eina, vàlida en ella mateixa, per la coneixença total de l’objecte arquitectònic, com a dada prèvia al plantejament de la intervenció, en la qual no es rebutgen les aportacions que la cultura arquitectònica actual pot introduir en els edificis, sense produir enganys o falses realitats no documentades. Així treballs com els duts a terme pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona a Sant Llorenç prop Bagà, o Sant Vicenç de Rus(*) (amb el descobriment de les pintures murals), o els duts a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya a Sant Andreu de Sagàs, Sant Pere de la Portella, o Santa Maria de Serrateix, han permès una coneixença profunda de la seva realitat, a vegades contradictòria amb la imatge que hom tenia d’ells, i que han plantejat nous interrogants, especialment notables a Sant Llorenç prop Bagà.

Aquests treballs, vinculats a la intervenció en els edificis com a patrimoni arquitectònic, es completen amb els treballs arqueològics, de notable intensistat, com els de Sant Sebastià del Sull, o de Santa Maria de Sorba(*) (aquest completat amb una intervenció exploratoria del Servei del Patrimoni Arquitectònic), per a configurar l’estat actual de coneixença de l’arquitectura alt-medieval al Berguedà.

Considerada en conjunt, l’arquitectura alt-medieval que s’ha conservat al Berguedà presenta un accentuat equilibri pel que fa a la importància dels edificis conservats en cada període amb exemples com Sant Quirze de Pedret, Sant Vicenç d’Obiols, o Sant Jaume de Frontanyà, que són imprescindibles per a l’estudi de l’arquitectura catalana dels segles X i XI, hom pot observar, en canvi, una notable pèrdua de qualitat, parella a un augment de la quantitat, per als edificis construïts el segle XII, que no tindran ja ni de bon troç, la rellevància de les construccions berguedanes del segle XI. Esment apart mereixen els monestirs i canòniques que han conservat les estructures, i que constitueixen notabilíssims exemples de l’arquitectura monàstica catalana dels segles X, XI i XII, en un acceptable estat de conservació i identificació.

L’edifici més antic que s’ha conservat al Berguedà, i que, stricto sensu, no pertany als períodes romànics és l’excepcional rotonda de Santa Maria de Sorba, identificada com un martyrium del segle VI, i reformada posteriorment, en campanyes successives fins al segle XIX, i l’estructura de la qual, extremadament singular, constitueix un cas especial en l’arquitectura catalana, potser relacionable amb les darreres aportacions fetes per Jordi Ambròs a l’estudi de l’absis de l’església de Santa Maria d’Egara(*), que presenta notables similituds tipològiques amb la rotonda de Sorba.

Apart d’aquest exemple, de tot punt excepcional, al Berguedà coneixem una bona sèrie d’edificis, construïts amb anterioritat a l’aparició de l’arquitectura llombarda, i que podem considerar genèricament, datables dins el segle X.

Entre aquests edificis destaca poderosament la petita basílica de Sant Quirze de Pedret, monument cabdal de l’arquitectura del segle X a casa nostra, i que presenta nombrosos interrogants en les seves estructures, dels quals és un dels principals la seva pròpia evolució cronològica, a partir d’una església d’una nau, ampliada posteriorment al pla basilical(*), o bé concebuda ja com una basílica, des del seu orígen(*), amb importants alteracions en època romànica, des de la importantíssima decoració pictòrica, que tapà les singulars restes de pintura anterior, avui conservades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, fins a la mutilació de la nau de migjorn, l’obertura de la portada, i, sobretot, el regruixat interior dels murs, que canvià completament la seva arquitectura. La restauració soferta, en la qual s’han introduït nous elements, com l’arc triomfal, totalment gratuïts, contribueix a enrarir la lectura d’aquest edifici, que, ultra la seva excepcional tipologia, té en la sàvia ordenació dels volums i en els seus arcs de ferradura, elements d’una extraordinària rellevància dins el panorama de l’arquitectura catalana anterior a l’any 1000, que s’afegeixen a la notorietat del seu excepcional conjunt pictòric. D’una estructura diferent, també molt restaurada, i d’una excepcional singularitat tipològica és una altra església berguedana anterior al segle XI, i molt propera a Pedret, que és Sant Vicenç d’Obiols. La seva estructura amb una nau amb capçalera trevolada (o bé amb transsepte, curt, mancat d’absidioles), i sobretot, els seus arcs triomfals, d’acusada ferradura, com a Pedret, i suportats per columnes exemptes, completes, amb base, fust i capitell, li confereixen una extraordinària singularitat en l’arquitectura catalana del segle X, moment en el qual cal datar l’església, almenys en les seves parts essencials.

Juntament amb aquests dos exemples, cabdals per a la comprensió de la història de l’arquitectura catalana anterior al segle XI, al Berguedà s’han conservat un nombre relativament considerable d’edificis, o fragments d’edificis datables en aquesta època, que, com Santa Margarida de Sagàs, o Sant Andreu de Gargallà corresponen a simples capelles rurals, o que poden assolir una notable notorietat, com les despulles del monestir de Sant Sebastià del Sull, on M. Riu excavà entre 1971 i 1977(*) el conjunt d’un monestir benedictí dels segles X-XI, organitzat al costat d’una església de planta, excepcionalment, per a la seva època i a Catalunya, circular. A un nivell diferent del de Sant Sebastià del Sull, una altra església berguedana, Sant Pere de Serrateix, conserva, sota les mutilacions, i grans transformacions que ha patit, l’estructura d’una basílica del segle X, els interrogants de la qual, introduïts certament per J. Ambròs(*), romanen pendents de la necessària exploració arquitectònica i arqueològica, que complementi els aixecaments planimètrics, en un dels edificis més interessants del segle X català, però que possiblement, segons X. Barral, calgui situar ja dins el segle XI(*).

En aquest cas, l’església de Sant Pere de Serrateix constituïa un dels rars exemples de l’arquitectura feta al país, durant el segle XI, apartada, dels corrents llombards, o abans de la seva introducció, i fidel a la tradició autòctona, i que es pot considerar com una forma de transició entre dos estils formats. Dins aquest mateix grup caldria situar la capella de Sant Esteve de Tubau, que, malgrat seguir el tipus més comú de les esglésies del segle X, presenta prou detalls com per dubtar d’aquesta datació, i situar la seva construcció a les primeries del segle XI, constituint un altre exemple de pervivència tipològica.

L’arquitectura més pròpia del segle XI català, l’arquitectura llombarda té al Berguedà, alguns exemples, no excessivament nombrosos, però entre els quals cal comptar algunes obres mestres. Sens dubte, la més coneguda i notable d’aquestes és l’església de l’antiga canònica de Sant Jaume de Frontanyà. Aquesta església, concebuda amb un gran rigor de mides, i de proporcions grandioses, en un pla de creu llatina, d’una nau amb transsepte, ha estat considerada com a model del tipus al qual s’adaptaren les canòniques augustinianes(*), en una valoració de la seva transcendència, certament abusiva(*). De tota manera, l’església de Frontanyà és un dels millors exemples de la plenitud de les formes de l’arquitectura llombarda, al final del segle XI. Els seus elements estructurals i compositius són ja habituals i plenament coneguts en l’arquitectura catalana, però hi són resolts amb una seguretat i eficàcia gairebé totals, tant que es permet fins i tot la llicència d’ornamentar els capitells de les semicolumnes dels nínxols de l’absis central amb un motiu geomètric-floral molt esquemàtic.

Sant Jaume de Frontanyà no és un edifici que es pugui incloure entre les obres mestres definidores de l’arquitectura llombarda, però sí que representa perfectament el moment de plenitud de les seves formes, un cop han estat apreses i assimilades pels constructors del país, i s’han convertit en la manera habitual de fer arquitectura, anunciant ja els amaneraments produïts pel perfeccionament tecnològic, perfectament visibles en els seus polits aparells, que anticipen el canvi arquitectònic.

No cal cercar orígens estrangers als elements compositius de Sant Jaume de Frontanyà; el cimbori, els nínxols, les absidioles i la decoració de les façanes són elements ja coneguts i experimentats d’antic al país, en el moment de la seva construcció. El que sobta, i li dona rellevància, és la grandiositat de les seves proporcions, i la impressionant, alhora que sàvia ordenació dels seus volums, que provoquen una peculiar sensació estètica, en harmònica contraposició amb el seu paisatge.

També al final del segle XI, hom començà a construir l’altra gran església berguedana, concebuda dins els cànons dels modes llombards, l’església del monestir de Santa Maria i Sant Urbici de Serrateix. Aquesta és una església del mateix tipus que la de Frontanyà, d’una nau amb transsepte, però amb unes proporcions desmesuradament grandioses, especialment en la llarguíssima nau, que Puig i Cadafalch comparà per les seves dimensions extraordinàries, amb la desapareguda catedral de Sant Pere de Vic(*). Les transformacions sofertes per l’església de Serrateix fan que un nombre important de detalls, com l’existència, o no, de cúpula, al transsepte, siguin encara uns interrogants, que no menystenen la seva grandiositat.

El panorama de l’arquitectura del segle XI al Berguedà es completa amb un cert nombre de petites capelles rurals resoltes amb els modes llombards, entre les quals mereixen un especial esment les de Sant Esteve del Pujol de Planés, de planta d’una nau amb transsepte cupulat, o la part més antiga de Sant Sadurní de Rotgers.

Entre els edificis berguedans del segle XI, l’església parroquial de Sant Andreu de Sagàs constitueix un cas singular, en adoptar el tipus de planta basilical pura. Les precisions i noves característiques de la seva estructura espacial, establerta arran de les obres de restauració en curs, han permès de clarificar la seva tipologia, i el fan esdevenir un edifici molt interessant, del principi del segle XI, cobert de fusta, i amb solucions tecnològiques, com l’extradossat dels arcs formers, de fonda arrel italiana, i extremament escassos a Catalunya. L’estructura espacial i lumínica de l’església de Sagàs en la seva concepció original, la situen com un edifici fortament empeltat dels seus models nord-italians, al qual les successives transformacions, iniciades ja al final del propi segle XI han anat modificant el caràcter, i, sens dubte, un dels edificis berguedans, on l’arquitectura del segle XI es manifesta en la seva forma més primitiva. També dins el segle XI cal situar una part de les estructures de l’església de Santa Maria de Lillet, avui molt transformada i malmesa, la qual espera la seva exploració i rehabilitació, per aclarir els nombrosos interrogants que presenta tant l’església com el conjunt canonical.

Els monestirs de Sant Pere de la Portella i Sant Llorenç prop Bagà conserven encara un bloc important de les seves dependències, datables en gran part, dins el segle XI, palesant els modes tecnològics propis de l’arquitectura llombarda, i que permeten, encara, de restituir, hipotèticament, els conjunts inicials. Curiosament, dels monestirs i canòniques berguedanes, cap no ha conservat un claustre romànic “clàssic”, car el de Sant Pere de la Portella és molt tardà i evidentment posterior a l’obra romànica del monestir, el de Santa Maria de Lillet és de difícil i dubtosa filiació, però no segueix l’estructura romànica “clàssica” d’arcs sobre columnes, i els de Santa Maria i Sant Urbici de Serrateix, Sant Llorenç prop Bagà, o Sant Jaume de Frontanyà han desaparegut totalment, conservant-se només dos capitells del darrer, que permeten assegurar que tingué l’estructura del porxo més comuna i habitual en els temps romànics a Catalunya.

Paral·lelament a aquesta manca de claustres romànics, tant Santa Maria de Lillet en menor mesura, com Sant Llorenç prop Bagà, i, sobretot, Sant Pere de la Portella, conserven prou estructures romàniques en les seves dependències com perquè sigui factible incloure’ls entre els exemples de monestirs romànics que han conservat més estructures originals.

L’església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en curs d’estudi i excavació, és avui, encara, un misteri a mig resoldre pel que fa a la seva estructura i cronologia, des de la seva peculiar capçalera a ponent, com la “cripta”, o les pròpies dimensions de l’edifici, i presenta prou singularitats i interrogants, tant en les seves estructures com en la seva filiació, com perquè encara es puguin fer afirmacions contundents sobre molts dels seus aspectes.

Més clara sembla, però, l’església monacal de Sant Pere de la Portella, adossada al cantó de tramuntana de les estructures del monestir, i que en la seva estructura presenta unes proporcions, i tecnologia, pròpies de les formes arquitectòniques del segle XII, que es combinen a l’absis, amb una clara pervivència de les formes decoratives llombardes, interpretades amb una certa llibertat, en l’absis.

La pervivència de les formes decoratives llombardes, especialment el tema de les arcuacions, en edificis construïts el segle XII és un fenomen comú en moltes esglésies berguedanes, com la façana, desmuntada, de Santa Maria de la Baells, o a Sant Climent de Torre de Foix, o d’una manera barroera a l’absis de Sant Vicenç de Rus.

Com succeeix a tants altres llocs de la Catalunya Vella, l’arquitectura del segle XII al Berguedà, presenta una pèrdua de qualitat i brillantor molt notable, en relació amb el període precedent. No trobem en el segle XII berguedà edificis com Sant Jaume de Frontanyà o Santa Maria i Sant Urbici de Serrateix. Potser només alguna part de Sant Llorenç prop Bagà es pot datar plenament en aquesi moment; però, allunyades de les formes llombardes, només hi ha petites esglésies, sense la transcendència, en conjunt, de l’arquitectura del segle XI, les formes tecnològiques de la qual, continuen persistint. Així la munió d’esglésies rurals com Santa Maria d’Avià i Sant Romà de la Clusa, palesen encara la tecnologia de petit carreu, en estructures pròpies del segle XII. D’altres esglésies com Sant Andreu de Cal Pallot, o Sant Martí de Puig-reig, o Sant Pau de Casserres, presenten ja plenament desenvolupats els avenços tecnològics en el treball de la pedra, en els seus paraments de grans carreus perfectament tallats, però sense arribar a perdre el seu caràcter de senzilles esglésies, sense innovacions arquitectòniques notables.

Un dels aspectes que més caracteritzen l’arquitectura catalana del segle XII, l’aplicació de l’escultura monumental a l’arquitectura, especialment a les portades, té al Berguedà una pobra representació, limitada a les portades de Sant Martí de Puig-reig, o Sant Pau de Casserres (i les seves finestres), i la de Sant Quirze de Pedret, rar exemple d’aplicació de portades esculpides en edificis ja existents, en aquesta comarca.

Tanmateix la manca de claustres monàstics, o canonicals, acaba d’empobrir el panorama de l’arquitectura del segle XII berguedà, car, encara que el claustre de Santa Maria de Lillet, pogués considerar-se d’aquesta època, la seva arquitectura, senzilla i austera, no admet la comparança amb els claustres propis d’aquest moment, al qual devia adscriure’s el de Sant Jaume de Frontanyà.

La manca d’escultura monumental acaba de definir un període arquitectònic dominat per l’existència d’un gran nombre de petites esglésies, en molts casos de filiació dubtosa, per la seva senzillesa, i per la pervivència de formes i tècniques constructives, entre les quals sobresurten un curt nombre de grans monuments, especialment datables els segles X i XI. (JAA)

L’escultura monumental

El Berguedà no és pas una comarca que es destaqui per la importància de la seva escultura romànica. Amb tot, aquesta és prou present, bé que de manera aïllada, com perquè en puguem definir les tendències generals i les preferències locals.

El conjunt més important i, sens dubte, el de més trascendència és el constituït pels capitells i les bases situades al creuer de l’església de Sant Vicenç d’Obiols. Sis columnes monolítiques circulars porten uns capitells que, sobre una estructura cilíndrica, són decorats amb faixes horitzontals, més o menys amples, quadrades o circulars, com graons, i acabats en un àbac quadrat, que a vegades semblen bases invertides. Les bases en les que les parts còncaves dominen presenten sobre el sòcol una escòcia molt ampla, entre dos tors més aviat estrets, tipus derivat del califal, però que ja anuncia les formes de les bases romàniques. Encara que alguns d’aquests elements hagin estat refets, arran de les restauracions del monument de 1959 a 1962, l’arquitectura de l’edifici permet d’atribuir els originals al final del segle X.

A Sant Quirze de Pedret també s’han conservat elements de la decoració escultòrica preromànica de l’edifici. Impostes senzilles formades per una faixa recta i una motllura en cavet sense decoració i capitells d’un tipus més pròxim, encara que molt diferents de certs capitells antics. Aquests vestigis es troben situats a les cobertures d’entrada als absis laterals.

Les escultures d’Obiols i de Pedret, són, probablement, contemporànies entre elles i presenten lleugeres diferències de cronologia. En ambdós casos es tracta d’una bona mostra dels esforços que els constructors d’època preromànica feien per decorar l’edifici amb uns primers assaigs d’escultura monumental, que se situa entre la tradició antiga i les noves creacions romàniques.

Un element de transició del preromànic al romànic podria ésser la finestra de Sant Esteve de Tubau. Aquesta es presenta treballada en dues pedres, de les quals, la superior ofereix a la part semicircular una decoració en baix relleu molt característica, la qual fa pensar, en certa manera, en els temes iconogràfics de les pintures murals més antigues de Sant Quirze de Pedret: una creu, un ocell i, potser, un orant.

També a vegades ha estat considerada preromànica la finestra exterior i algun petit detall a l’interior de l’església de Sant Llorenç prop Bagà. Es tracta d’una decoració tallada amb bisell rústec, gairebé gravada, i que ofereix uns entrellaçats continus amb dos o tres traus i motius estrellats o figurats. Sempre hem cregut que aquesta decoració havia estat esculpida en pedres destinades directament a formar la finestra romànica on es troben. Per altra banda, en canvi, el caràcter i el contingut del dibuix recorden, efectivament, èpoques anteriors.

Les poques esglésies romàniques del Berguedà que despleguen una decoració esculpida a l’exterior de l’edifici la concentren a la porta d’entrada i en una o altra de les finestres exteriors. Un cas molt excepcional és el de la porta principal de l’església de Santa Maria de la Baells, la qual mostra una llinda, que ja és del segle XII, però que cal situar dintre la més pura tradició de les llindes rosselloneses del segle anterior. La iconografia, de tipus teofànic, presenta al centre una mà en actitud de beneir, emmarcada en un clipi. Les altres portades són, en general, molt més senzilles, amb un o dos ressalts, gairebé sempre sense decoració. A Sant Bartomeu de la Validan en tenim un bon exemple, ja tardà, amb dos arcs semicirculars adovellats, protegits simbòlicament amb una cornisa que, a més, emmarca el portal amb una imposta senzillament geomètrica. El portal romànic, també tardà, de Sant Quirze de Pedret pertany ben bé al mateix tipus, però hom l’ha enriquit amb dues columnes, avui molt desgastades, coronades per capitells i impostes, situats dins els ressalts.

Aquests portals, malgrat que no es poden considerar gaire originals, defineixen, tanmateix, les característiques decoratives d’un romànic rural com el del Berguedà. Al portal de Sant Quirze de Pedret els capitells són molt malmesos. Llur decoració es pot endevinar sobre una estructura derivada de la del capitell corinti: decoració vegetal de dos pisos de fulles i animals posats sobre la base del capitell i que passen l’un darrere l’altre. El portal de Sant Pau de Casserres pertany al mateix tipus, amb una cornisa decorada amb temes geomètrics; s’ha d’afegir també la finestra de l’absis, amb dues columnetes que porten capitells vegetals, que pertany ben bé al que hom ha anomenat segon romànic.

Sempre dintre el mateix estil, i seguint com una mena de progressió dins la riquesa, la portada de l’església de Sant Martí de Puig-reig és, sense cap mena de dubte, la més monumental de la comarca. Presenta dos ressalts a cada banda, amb columnes i capitells, i amb arquivoltes semicirculars, inscrivint cada una un tor soguejat que prolonga les columnes. A l’interior, una cornisa igualment semicircular amb decoració geomètrica emmarca el portal i, com en els casos precedents, lliga amb les impostes dels capitells. Aquests són esculpits, però avui estan tan desgastats que no es poden pas estudiar des del punt de vista estilístic.

Les esglésies conservades del Berguedà, essent generalment de nau única, no deuen pas haver tingut gaire sovint una decoració de capitells esculpits a l’interior de l’edifici. L’única excepció de la que queda algun element és la de Sant Joan de Berga, la qual, d’altra banda, és l’únic edifici urbà que ens ha conservat escultura. Es tracta d’un capitell que correspon a una mitja columna adossada i que és decorat amb ocells, probablement paons, un a cada cara.

Tots aquests edificis ornamentals, escultòricament parlant, són difícils de datar des del punt de vista arquitectònic, encara que semblin pertànyer al segle XII, sovint dins la segona meitat, i en alguns casos fins i tot al segle següent. L’únic element de datació més segura ens és ofert per un dels capitells conservats a Sant Jaume de Frontanyà. Aquest edifici tan característic del segle XI, posseí probablement durant el segle següent un claustre, del qual potser prové un capitell ornamental amb grups de lleons. Aquests són esculpits sobre una estructura de capitell corinti amb parells de lleons rampants, els quals cobreixen les cares del capitell i que es reagrupen en caps únics, situats sobre l’angle del cos del capitell. Es tracta d’un tema molt característic del grup d’escultors que treballà al claustre de Ripoll durant el darrer terç del segle XII. Aquest paral·lelisme, a la vegada que ens dona una fita per a l’escultura tardana que hi devia haver a Sant Jaume de Frontanyà, no és estranya tampoc, tenint en compte la situació excèntrica de Frontanyà a la comarca i la seva proximitat geogràfica en relació amb Ripoll.

L’escultura monumental del Berguedà, poc abundant, és, però, representativa, d’una banda de l’època preromànica, i de l’altra de les darreres evolucions romàniques de la segona meitat del segle XI, època a la qual pertanyen la major part de les produccions, a excepció de les que continuen durant el segle XIII. (XBA)

Pintura mural i sobre taula

En el panorama de la pintura mural romànica catalana, el Berguedà conserva un conjunt fonamental: les pintures de Sant Quirze de Pedret, conservades en part al Museu d’Art de Catalunya (absidioles laterals) i al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona (absis central i fragments de la decoració dels murs). I aquest conjunt és important per tres raons bàsiques: pel seu alt nivell de qualitat artística; per ésser el màxim exponent de la primera influència italiana en la pintura romànica catalana; i pel seu complex programa iconogràfic, que el fa únic en la pintura mural romànica catalana. Es precisament per tot això que la historiografia s’ha interessat per aquestes pintures, i elles han servit per a definir tot aquest corrent italià que relaciona conjunts d’ambdós costats del Pirineu i dins una àrea geogràfica extensa al Principat.

Però abans de parlar de les pintures romàniques de l’entorn de l’any 1100 (cronologia fixada com veurem més endavant per Joan Ainaud), cal fer esment de les pintures primitives d’aquesta església, de les quals es conserven dos fragments al Museu de Solsona. Un d’ells representa la figura de l’Orant, de tradició paleocristiana, situada dins un cercle, i acompanyada del paó, símbol de la immortalitat. L’altre fragment, al qual la historiografia ha donat diversos significats, té representat, també dins un cercle, un cavaller, un colom que cavalca sobre un paó que s’acosta a un carroll de raïm, fruit de la Redempció. Als costats del cercle, hi ha dos personatges que X. Barral ha interpretat com l’elegit i el condemnat, en un tema que cal traduir, entén, com el de la salvació. La cronologia que s’ha donat a aquestes pintures oscil·la entre la segona meitat del segle X i el principi del segle XI, dins un estil popular, però amb una forta empremta clàssica en la iconografia.

Hem parlat de tres factors fonamentals que determinen la importància de les pintures de la capçalera de Sant Quirze de Pedret; i tots ells queden clarament aprofundits en l’article de Joaquín Yarza en aquest volum, aportant una completa anàlisi iconogràfica, ensems que proposant dues mans diferenciades, dos pintors, com a autors d’aquesta decoració.

Tornant a les tres premisses anteriors, la primera, l’alta qualitat del conjunt pictòric, permet de parangonar la decoració de la petita església del Berguedà amb conjunts pictòrics italians; conjunts de tanta importància com els anteriors cronològicament de San Vincenzo a Galliano, o les de Civate, en els quals la presència de volumetrisme que ens porta a una concepció “clàssica” de les figures queda ben palesa. Aquesta comparació amb conjunts italians converteix Pedret en el paradigma d’aquesta influència a Catalunya; això ha fet que en el seu cercle se situïn, relacionats més o menys directament, tota una sèrie de conjunts de major o menor qualitat artística que en un primer moment responen a aquest corrent (Àger, Burgal, Santa Maria d’Àneu, Tredós, Orcau, etc). Corrent italià que es manifestarà una mica més tard en conjunts com els de Taüll, els paràmetres, però en part, s’hauran modificat.

L’activitat d’aquest cercle és situada per Joan Ainaud (1973), entre les dades que ens proporciona la documentació de la col·legiata d’Àger (entre 1059 i 1071), el testament d’Arnau Mir de Tost, i la consagració de Sant Llíser de Coserans el 1117. Al bell mig, una dada fonamental per a la pintura romànica catalana, sorgeix a partir de la identificació, pel mateix autor, de la figura del donant representada a Sant Pere del Burgal; Llúcia, comtessa de Pallars Sobirà i esposa d’Artal I, a qui substituí en el govern de les seves terres després de la seva mort l’any 1081. Ventall cronològic una mica posterior potser a l’entrada dels mestres constructors llombards, documentats ja des del final del segle X, i durant els segles XI i XII. Però podem acceptar que paral·lelament a la vinguda de mestres picapedrers, mestres pintors llombards introduïssin el seu estil, el seu art, a Catalunya. Recordem la cronologia de Sant Vicenç de Cardona (1040) i de Sant Jaume de Frontanyà (1066), per exemple.

Aquestes dades han delimitat un període cronològic que abarca des dels últims decennis del segle XI, fins a les dues primeres dècades del segle següent. A l’any 1125 hom fixa la cronologia de Sant Climent de Taüll a partir de la inscripció pintada; però aquí hi ha, al nostre entendre, un canvi d’estil, malgrat la dependència italiana. Aquí les figures han perdut el caràcter classicista, i les formes, encara que d’extraordinària qualitat, s’han geometritzat, s’han tornat més bidimensionals, menys volumètriques.

El tercer factor que determina la importància de Pedret, és el seu programa iconogràfic. Constitueix, sens dubte, el conjunt de temàtica apocalíptica de pintura mural més extens i complex de Catalunya. Cicle apocalíptic, que, seguint J. Yarza i les tipologies establertes per P. Klein (1972-1974), pertany a la família europea, amb antecedents immediats en la Bíblia de Rodes. Acompanyen i es relacionen amb el cicle apocalíptic de l’absis central, la decoració de les absidioles: la paràbola de les verges prudents i les nècies, com a al·legoria de les ànimes de l’església universal, tema vinculat al Judici Final. La presència de l’església entronitzada, es relaciona amb la iconografia de l’altra absidiola, la càtedra de sant Pere i el col·legi apostòlic.

Vinculat amb aquest corrent d’influència italiana cal situar el conjunt descobert recentment al Berguedà (juliol de 1983) de les pintures de l’absis de l’església de Sant Vicenç de Rus. La seva consagració l’any 1106 i les afinitats estilístiques, diríem de dependència, amb els conjunts abans esmentats pressuposa un enriquiment dels conjunts conservats de pintura romànica catalana. Demostra la possibilitat, encara oberta, de noves descobertes.

Al Berguedà trobem un altre grup de conjunts pictòrics que la historiografia també ha relacionat, tant pels seus caràcters estilístics com cronològics; conjunts ja de la primera meitat del segle XIII, exponents d’una altra concepció en la seva iconografia, i d’uns altres paràmetres estilístics: el gòtic lineal. Són el conjunt notable de Sant Pau de Casserres, i els dos conjunts a ell subordinats de Puig-reig i de Sant Andreu de Cal Pallot; aquest darrer descobert també recentment.

Les pintures de Sant Pau de Casserres, ingressades al Museu de Solsona l’any 1940, decoraven un monument sepulcral situat al presbiteri de l’església. Aquí trobem també el Judici Final, però les fonts literàries en les que el tema s’inspira ja no són l’Apocalipsi i sant Agustí, sinó l’Evangeli de sant Mateu, i, segons R. Serra, l’Elucidarium d’Honori d’Autun, text difós i recollit per Vincent de Beauvais en el seu Speculum Maius. La resurrecció dels morts davant un Crist sofrent que mostra les seves ferides, i que fa palès el sofriment de la seva naturalesa humana, acompanyat dels àngels amb trompetes que desperten els difunts. L’Agnus Dei amb la creu presideix la visió. A la part baixa, escenes relatives a sant Miquel, el psichopompos o conductor d’ànimes, i el personatge que en la psicòstasi descoberta l’any 1979 en el mur, pesa les ànimes dels fidels en una balança en la qual el diable pretén fer trampa; la lluita amb el diable i l’aparició de l’arcàngel al mont Gàrgano a l’intradós de l’arcosoli, completen la temàtica dedicada a l’arcàngel. La representació d’Adam i Eva, com a representació del pecat original, i, potser, l’oposició amb la figura de Maria en l’escena de l’Anunciació com a nova Eva, completin el programa iconogràfic. L’anàstasi o representació del tron del Judici que Crist ocuparà devia enriquir el conjunt temàtic.

La historiografia ha situat aquestes pintures a l’entorn de l’anomenat Mestre de Lluçà, sota la premissa estilística de l’últim bizantinisme que entra a Catalunya (W. W. S. Cook i J. Gudiol Ricart, 1950), autor del frontal i laterals que li donen nom, el crucifix de Lluçà, el frontal de Solanllong, el dels arcàngels i les pintures de Sant Pau de Casserres i de Puig-reig entre d’altres. També J. Gudiol el posa en relació amb les miniatures d’un manuscrit amb obres de sant Agustí conservat a Vic. J. Ainaud reafirma aquesta relació (1973), J. Sureda (1981) separa els conjunts en tres mestres; un d’ells, de qualitat inferior, és l’autor del frontal de Solanllong i de les pintures murals de Casserres i de Puig-reig. Quant a l’estil de les pintures de Sant Pau de Casserres, estan situades en la problemàtica que a l’entorn de 1200 i al principi del segle XIII sorgeix a la pintura catalana amb l’entrada dels nous corrents del darrer estil d’influència bizantina i el nou estil gòtic lineal: els límits finals del romànic, els inicis del gòtic, i el bizantinisme exemplificat en l’anomenat estil 1200. Per J. M. de Azcàrate (1974) les obres atribuïdes al Mestre de Lluçà s’han de situar dins la tendència naturalista del que anomena protogòtic. J. Yarza (1979) considera l’obra del Mestre de Lluçà com a ja plenament gòtica. Al nostre entendre estem davant un pintor de poca qualitat, sobretot si el comparem amb l’autor de les pintures sobre taula de Lluçà, i possiblement més tardà, doncs els traços de bizantinisme ja s’han debilitat completament, i el predomini del gòtic lineal és clar. Diferències formals concretes, tals com els traços del rostre el separen del pintor de Lluçà; com també el tractament del color malgrat les diferències tècniques, fan del pintor del frontal un artista molt superior al de Casserres. Una data a l’entorn del 1250 ens semblaria oportuna.

Es relacionen amb les pintures de Sant Pau de Casserres, el conjunt de Sant Martí de Puig-reig i de Sant Andreu de Cal Pallot.

Descobertes en una actuació del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, l’any 1954, decoraven un arcosoli obert a la nau de l’església, a la dreta de l’absis principal. Actualment disposades en plafons a l’interior de l’església, comprenen les escenes de l’Anunciació i la Visitació, i, procedents de l’intradós de l’arc, la figura de la Mare de Déu i el Nen, i el tema animalístic de l’amfisbena. Temes marians, completats amb la presència del profeta Isaïes en l’anunciació que va preveure. L’amfisbena com a animal dualista, serp i basilisc, vinculat a Eva, s’oposa a la presència de Maria i el Nen.

Relacionats directament amb les pintures de Puig-reig hi ha els fragments trobats a Sant Andreu de Cal Pallot.

Relacionades amb aquesta problemàtica de la presència del neobizantinisme i dels començaments de l’estil gòtic lineal que es dona a Catalunya als principis del segle XIII, cal situar tres peces de pintura sobre taula procedents de la comarca del Berguedà: el frontal de Santa Maria d’Avià (Museu d’Art de Catalunya), el frontal de Sant Sadurní de Rotgers (Museu Episcopal de Vic), i el frontal i laterals de Sant Andreu de Sagàs (el frontal al Museu Episcopal de Vic, i els laterals al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona).

El frontal d’Avià, amb el tema central de la Mare de Déu i el Nen, i als compartiments laterals l’Anunciació i la Visitació, el Naixement, l’Epifania i la Presentació al temple.

El frontal de Sant Sadurní de Rotgers, presenta al centre la figura del Crist en Majestat, acompanyat del Tetramorf, i als costats quatre escenes de la vida del sant titular: el sant vestit amb els atributs de bisbe es nega, davant l’emperador a retre homenatge als ídols; el martiri del sant; al costat dret, en l’escena superior hi ha representat un miracle del sant; la inferior no es conserva. Les fonts literàries d’aquest tema de la vida del sant apareixen a la Guia del Pelegrí a Santiago de Compostel·la, i es basa en un text llegendari escrit al principi del segle V per un clergue tolosà: Passio Sancti Saturni. El tema el recull també la Llegenda Daurada de Iacobus de Voragine. És un sant, doncs, la llegenda del qual s’estén a partir dels camins de pelegrinatge i el culte al qual es difon per aquestes vies.

La historiografia ha relacionat, al nostre entendre, de manera plenament justificada, basant-se en criteris estilístics, aquestes dues peces d’alta qualitat en el conjunt de les obres conservades a Catalunya de pintura sobre taula. Ch. R. Post (1930) els presenta sota la influència bizantina, malgrat reconèixer certes característiques incipients de l’estil gòtic. C. W. S Cook i J. Gudiol Ricart (1950 i 1980) situen les dues peces com obra del Mestre d’Avià, dins el corrent neobizantí, entenen quelcom de l’esperit gòtic en el tractament de les figures; la cronologia donada és la del principi del segle XIII. J. Ainaud (1973) reafirma aquesta relació, però dins el bizantinisme reconeix un caràcter més occidental; afegeix al grup per relacions estilístiques el frontal de Sant Pere de Ribesaltes. J. Vigué (1978) els relaciona, però entén que l’autor del frontal de Rotgers és un mestre més hàbil, amb més influència italianitzant J. Yarza (1980) manifesta els punts de contacte amb Lluçà, com havia anunciat J. Gudiol, i dona també la cronologia del primer quart del segle XIII. J. Sureda (1981) confirma el bizantinisme, però entén dues mans diferents en els autors de Rotgers i Avià. La relació formal entre Avià i Rotgers ens sembla clara, tant en els trets generals de l’estil com en els particulars que defineixen l’obra d’un mestre, i amb la utilització del color. No obstant això, un sentit narratiu s’accentua en el frontal de Rotgers a la vegada que un sentit més ponderat i elegant el trobem a Avià.

El tercer frontal que hem esmentat, el procedent de Sagàs, (encara que aquesta procedència no és segura) presenta al centre la figura de Crist en Majestat acompanyat del Tetramorf, representats els seus símbols amb cos d’àngel i el cap de l’animal corresponent, fórmula no habitual però sí present en el romànic català. A ambdós costats, en quatre compartiments hi ha escenes de la vida del sant titular. Als laterals hi ha representat el pecat original, les escenes relatives al cicle de la infantesa de Crist, i tres escenes del cicle de la passió (l’Entrada de Jerusalem, el Prendiment i el Davallament). El conjunt segueix l’esquema iconogràfic que trobem en els grans cicles de pintura mural, que inclou des del pecat dels primers pares fins a la redempció d’aquests per l’encarnació i sacrifici de Crist. Això culminarà amb la visió apocalíptica central del Crist del Judici Final. L’exemple que ha de seguir el cristià queda reflectit en les escenes de la vida del sant.

La historiografia ha connectat l’estil d’aquesta obra amb la miniatura, i l’ha relacionat amb el taller de Ripoll de pintura sobre taula. Concretament Josep Gudiol i Cunill el connectà amb els frontals de Sant Martí de Puigbò i de Sant Llorenç del Museu Episcopal de Vic.

Però el valor fonamental d’aquest conjunt, dins la panoràmica de la pintura catalana del principi del segle XIII, és el fet de representar el corrent d’un art autòcton al marge de les influències bizantines procedents d’Itàlia i arribades a través del sud de França. També, al marge dels nous corrents del gòtic lineal, representa la tradició d’un art que aviat fou substituït: l’art romànic.

Finalment, i dins una consideració cronològica per a aquesta obra, que hem determinat des del segle X al segle XIII, incloem una peça plenament gòtica i la cronologia de la qual cal situar entorn de l’any 1300: l’anomenat frontal de Sant Jaume de Frontanyà que conserva el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. I ho hem fet, a part de la qualitat de la peça que també hem tingut en compte, per dues raons principals. En primer lloc i de manera fonamental, per la problemàtica que ofereix quant a la funció de la peça, concebuda, creiem, més com a retaule que com a frontal. En segon lloc perquè ens ofereix una temàtica que no trobem en la pintura mural i sobre taula romànica catalana; temàtica vinculada al món del romànic i que explica escenes vinculades temàticament i cronològicament a la nostra època.

La raó bàsica rau en el primer cas. La distinció i definició com a retaule, ens pot fer revisar algunes peces del nostre període quant a la seva funció, cas del frontal dels Arcàngels, per exemple, o del de Mosoll, entre d’altres, que no segueixen la composició normal dels frontals d’altar. Quant a la temàtica, si bé la raó és aleatòria, els temes ens vinculen: el trasllat de les relíquies de l’apòstol a Galícia, la conversió de la reina Lupa, i els miracles del sant davant els pelegrins. (ECE)

Imatgeria

De les catorze peces que hem comptabilitzat procedents de la comarca del Berguedà, corresponents a imatges de fusta tallada i policromada, i que representen el Crist o la Mare de Déu amb l’Infant, un gran nombre d’elles s’ha perdut, ja que foren destruïdes durant la guerra civil del 1936-1939. Així el Crist en Majestat de Sant Romà de la Clusa, que responia al tipus de majestat vestida, o el de Sant Pere de la Portella; d’ambdós, però, se’n conserven fotografies. El Crist del monestir de Sant Pere de la Portella és considerat iconogràficament un dels primers exemplars de Crist nu, i en posar-lo en contacte amb el taller de Ripoll, i amb una cronologia de la meitat del segle XII, aquesta característica el converteix en una peça fora del que és habitual.

Una altra imatge de Crist, aquesta conservada, és la que es guarda a l’església parroquial de Santa Maria de la Pobla de Lillet; en ella han estat les modificacions efectuades d’acord amb el canvi de concepte religiós i les restauracions sofertes les que han afectat i perjudicat aquesta talla romànica.

Una peça notable per la raresa del tema representat en aquesta tècnica i a Catalunya, és el Crist sedent que, procedent de Sant Salvador de la Vedella, guarda el Museu Episcopal de Vic. És un Crist en Majestat assegut, vestit amb túnica i casulla, en actitud de beneir (malgrat li falti una part del braç dret) i sostenint el llibre amb la mà esquerra. Iconogràficament respon a la Maiestas Domini que trobem representada en la pintura i en l’escultura monumental; però aquí respon a una imatge d’altar com les figures sedents de la Mare de Déu. La seva cronologia pot situar-se a la segona meitat del segle XII.

Més freqüents són les imatges de la Mare de Déu amb el Nen. Aquestes imatges, que formen part de la devoció popular tot al llarg dels segles, mantenen característiques ingenuistes i populars, essent sovint obres de tallistes de poca qualitat, que dins un estil arcaitzant passen de l’estil romànic al gòtic. Així moltes peces ens porten a dades del final del segle XIII, o fins i tot més endavant. És el cas, per exemple, de la Mare de Déu dels Torrents que es conserva a l’església de Sant Martí de Correà, i la del santuari de Gresolet, conservada a l’església de Sant Martí de Saldes, i la ja gòtica de Sant Sadurní de Terrers. Publiquem també una fotografia de la desapareguda imatge de la Mare de Déu de la capella del Castell de Saldes i un interessant exemplar desaparegut de la Mare de Déu de Roca-sança.

Sens duote, de les imatges tractades, destaquem com les més importants la Mare de Déu de Santa Maria del Castell de Gósol (Museu d’Art de Catalunya), i la procedent de Sant Vicenç de Rus (Museu Episcopal de Vic), plenament dins les característiques estilístiques de l’estil romànic, encara que diferents entre si. Encara que de manera àmplia, són datables al segle XII. (ECE)

Les arts de l’objecte

Potser és el Berguedà una de les comarques més ateses quant a restauracions i consolidació d’edificis d’època romànica. Això ha comportat recentment la utilització de l’arqueologia col·laborant en l’estudi previ a la consolidació d’edificis. Aquests fets han proporcionat troballes d’objectes que formaven part del mobiliari litúrgic de les esglésies; així s’han aconseguit les lipsanoteques de Sant Jordi de Cercs, trobada l’any 1969, i la de Sant Joan de Cornudell, trobada el 1981. D’altres peces com la lipsanoteca trobada en la restauració de 1974 de Sant Esteve de Tubau s’ha perdut, bé que, sortosament, encara n’hem pogut trobar una fotografia, que publiquem. Per altra part, la restauració d’edificis des de criteris determinats, encertats o no, ha portat en molts casos a “netejar” d’altars barrocs, per exemple, els edificis romànics. Tot això ha comportat la troballa, o bé en les sepultures o bé en les ares o els tenants dels altars, d’una sèrie d’objectes del mobiliari litúrgic (lipsanoteques, calzes de peltre, patenes, etc.), que, si bé alguns es conserven in situ, d’altres han passat a formar part dels fons dels museus i col·leccions, sobretot del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. En aquest sentit són de destacar el calze i la patena de peltre que procedents de Sant Salvador de la Vedella, i formant part d’un aixovar funerari, es conserven al Museu de Solsona. En aquest Museu es conserva també la lipsanoteca de Sant Quintí de Montclar i l’encenser de Sant Andreu de Gréixer.

De l’església de Sant Quirze de Pedret es conserven cinc peces que formaven part del mobiliari litúrgic, i que juntament amb les pintures ens donen, en conjunt, una idea global de l’ambient de l’església. Així del reconditori de relíquies de l’altar procedeix una ampolleta de vidre, possiblement de fabricació islàmica i del segle X, que guarda el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i una capseta cilíndrica de fusta avui perduda. També presenta influència califal un vas ceràmic amb datació problemàtica. Cal fer esment també d’un plat de llàntia de vidre, potser del segle XI i un canelobre de ferro forjat. Aquestes tres peces al Museu de Berga. El Museu de Solsona guarda també un enceser del final del segle XII, possiblement.

D’aquests petits objectes procedeixen en alguns casos els documents que ens indiquen les dates de consagració de les esglésies. Així de la lipsanoteca de Santa Cecília de Fígols, desapareguda, procedeix el pergamí amb la data de 1134 en què Pere Berenguer, bisbe de la Seu d’Urgell, havia consagrat l’església. També de Sant Martí de la Nou procedeixen tres lipsanoteques trobades l’any 1967, quan va ser desfet l’altar barroc, que contenien el pergamí de l’acta de consagració de l’any 1196; avui es conserven a la casa rectoral.

De totes aquestes peces sovint sense interès artístic, destaquen la lipsanoteca d’alabastre de Santa Maria de Lillet (Museu de Manresa), de forma cilíndrica i decorada amb motius geomètrics i inscripcions gravades; i la de Sant Martí de Puig-reig (Museu de Solsona), a manera de cofre i amb les cares decorades amb una ornamentació senzilla, a base d’arcuacions disposades diversament, segons la cara.

Cal destacar finalment el treball de ferro forjat, entre d’altres exemplars, de les portes de Sant Vicenç del Castell de l’Areny i de Sant Martí de la Nou, peces difícils de datar, però que cal situar com a posteriors al final del segle XII. (ECE)