El terme de Vilanova de Prades no fou repoblat de manera efectiva fins després del 1163, en què el rei Alfons I concedí Vilanova a Pere de Savallà perquè repoblés aquest lloc i hi bastís una fortalesa. L’església parroquial es degué construir poc després, i ja devia estar acabada l’any 1175, quan el mateix Alfons I va atorgar una carta de franqueses als habitants de Vilanova, presents i futurs. Amb tot, la primera referència directa de l’església parroquial de Sant Salvador de Vilanova es troba en la butlla que el papa Celestí III va enviar el 1194 a l’església de Tarragona en què confirmava els seus privilegis i possessions. Segons aquest document l’església de Vilanova pertanyia a la pabordia de la catedral. Al final del segle XV, en canvi, era el cambrer de la seu qui tenia el dret de col·lació de la parròquia, com a successor del paborde, dignitat catedralícia suprimida el 1410.
De la primitiva església alt-medieval de Sant Salvador només queden escassos vestigis al costat de l’actual església parroquial, consistents en fragments de mur, aprofitats en construccions modernes, que permeten veure només que l’edifici era construït amb un aparell de carreus ben tallats i polits, característic de l’arquitectura del segle XII. La parròquia moderna, a l’inici del Carrer Major, fou començada a construir l’any 1773 i el campanar fou acabat el 1783.