El marc geogràfic del romànic de la Conca de Barberà

Presentació geogràfica

La Conca de Barberà és una comarca formada per dues unitats clarament diferenciades: la Conca de Barberà estricta i la Baixa Segarra o Alt Gaià. Té una extensió de 648,9 km2 i limita amb les comarques de l’Urgell, la Segarra, l’Anoia, l’Alt i el Baix Camp, el Priorat i les Garrigues.

L’onomàstic de “Conca” fa referència a un conjunt de terres encerclades per uns relleus muntanyosos més o menys importants que la clouen per totes bandes excepte per una, que és per on surten les aigües que l’han conformada, i és curiós observar que el nom de la conca, “Barberà”, no fa referència a la capital comarcal.

La seva forma és allargada i, estructuralment, pertany a la Depressió Central Catalana, en una posició marginal i formant part del rosari de depressions que dins del territori català marquen la línia de contacte entre aquesta gran unitat central i la Serralada Pre-litoral.

Aquesta conca és formada per tot un seguit de materials, la majoria oligocènics, molt tous, que han estat erosionats amb facilitat pels corrents fluvials, en aquest cas pels rius Francolí i d’Anguera. Per tal de tenir una noció de la potència d’aquesta erosió només cal dir que els municipis de Vilaverd i Montblanc, situats al fons de la conca, es troben a 259 i 350 m d’alçada, respectivament, mentre que els cims dels sistemes muntanyosos que l’encerclen per la banda de la serra de Prades es troben a 1.201 m.

Les muntanyes que envolten aquesta regió depressionària són constituïdes per materials paleozoics i també per materials triàsics, per tant, de l’època secundària. Al nord, i separant la comarca de la de les Garrigues, trobem la serra de la Llena —amb la punta del Curull (1.018 m) com a màxima alçada— i la serra del Corregó. El sistema muntanyós continua amb la serra del Tallat, que fa de partió amb l’Urgell i que té una alçada màxima de 803 m en el Tossal Gros. La serra del Suró fa de frontera amb la Segarra i la serra del Codony aïlla la conca de Barberà pròpiament geomorfològica de l’altra conca, la del Gaià, que també forma part de la comarca administrativa. Les serres de Brufaganya, del Cogulló, de Miramar i de l’Ermità i les Muntanyes de Prades fan de límit meridional i separen la comarca de les terres del Camp de Tarragona i del Priorat.

Paisatge característic de la Conca de Barberà entorn de la vila de Sarral.

ECSA - J. Vidal

La cubeta que ha excavat la capçalera del riu Gaià és més petita i encara no presenta un estat tan avançat de formació com la del sistema Francolí-Anguera. Les diferències d’alçades entre els punts més elevats, que corresponen a Sant Miquel de Montclar, amb 950 m, i les cotes més baixes, els pobles de Pontils i de Santa Perpètua de Gaià, situats a 554 i 534 m d’altitud, respectivament, no són tan importants com les de la conca de Barberà estricta. Aquesta conca també és encerclada per tot un seguit de contraforts muntanyosos que la tanquen en la seva pràctica totalitat: les serres del Codony, de Queralt, de Brufaganya i de Comaverd.

El clima de la comarca és condicionat per diferents factors físics —el relleu, l’altitud, la distància i l’aïllament respecte al mar— que originen un clima diferent al de les comarques veïnes.

La proximitat de la mar, que es troba a 50 km en línia recta, li hauria de conferir una certa benignitat, però la barrera que formen tots els sistemes muntanyosos que envolten la Conca de Barberà per la banda sud impedeixen l’entrada dels vents càlids i humits procedents de la costa i, per tant, aquesta influència no és gaire acusada.

En no haver-hi cap sistema muntanyós prou important que faci de barrera entre la Conca i la zona central catalana, hi ha una gran influència del clima continental, propi de les àrees de Lleida i de la Segarra. Així, doncs, el clima de la comarca està a cavall entre el propi de les terres litorals i el de les terres interiors: és més rigorós que el del Camp de Tarragona, però és més benigne que el de la Depressió Central Catalana.

Les temperatures mitjanes més altes s’enregistren en el centre de la comarca, en les terres situades a les cotes més baixes, i experimenten un augment a mesura que ens traslladem vers la perifèria i que, per tant, anem guanyant alçada; així, per exemple, a Montblanc, població situada a 350 m d’altitud, la temperatura mitjana és de 14,3°C, mentre que a Santa Coloma de Queralt, a 675 m, és només de 9,8°C. Aquesta diferència de valors entre ambdues poblacions no és tan sols producte de l’alçada, sinó que també depèn de l’efecte moderador de les masses d’aire provinents de la Mediterrània: a Montblanc la influència és molt clara, mentre que a Santa Coloma de Queralt és pràcticament inexistent.

Les temperatures més baixes es donen durant els mesos d’hivern; el gener és el mes que, de mitjana, registra el mínim termomètric anual: 6,9°C a l’observatori de Montblanc i 3,5°C al de Santa Coloma de Queralt, situat a la zona de l’altiplà, la més freda de tota la comarca, i on s’enregistren una bona part de les glaçades, amb una mitjana comarcal de setanta dies de glaçada a l’any. Les temperatures més elevades s’enregistren, en canvi, durant els mesos de juliol i agost, i s’arriben a assolir valors de fins a 40,6°C a l’estació de Riudabella.

La mitjana de les precipitacions és de 500 mm en els fons de les valls, mentre que a les estacions situades a mitja alçada s’assoleixen valors superiors als 600 mm, amb l’excepció de les terres de l’altiplà de Santa Coloma que, en estar situades fora de la influència de les masses d’aire carregades d’humitat provinents de la Mediterrània, són més baixes.

Durant la tardor i la primavera es produeixen els aiguats més intensos —durant el mes de maig i els darrers dies d’abril plou un 25% del total anual— mentre que a l’estiu i a l’hivern els valors pluviomètrics són mínims, i es presenten precipitacions en forma sòlida d’un a cinc dies l’any de mitjana.

Els principals vents de la comarca són la marinada, que bufa constantment de dos quarts de deu a dos quarts d’onze del matí, el serè o mestral, sobretot a les Muntanyes de Prades, a l’hivern, i el vent del nord, molt intens a l’altiplà de Santa Coloma, el qual, com que és eixut, origina onades de fred en tota la comarca. La resta de vents tenen poca influència.

Els principals relleus de la comarca són situats a la capçalera dels dos rius principals que la travessen: el Gaià i el Francolí. La baixa quantitat de pluges registrades a la zona fa que el cabal dels rius sigui molt pobre i en una bona part, de caràcter intermitent; això origina una manca de recursos hídrics molt important en tota la comarca.

Ja hem indicat que el riu Gaià ha excavat la cubeta d’erosió de Santa Coloma. Aquest curs d’aigua neix de l’aiguabarreig de diversos barrancs que es disposen en forma de ventall, i que segueixen la direcció nord-sud abans d’arribar al municipi de Pontils. El cabal mitjà del riu és de 0,39 m/s en l’estació d’aforament de Querol.

El riu Francolí és el principal curs fluvial de la comarca. Neix de la confluència de diversos barrancs que limiten la serra de la Llena i les Muntanyes de Prades; això no obstant, no el trobem com a corrent continu fins més avall, a l’alçada de l’Espluga de Francolí. Discorre sempre a recer de les Muntanyes de Prades i aprofita l’eix de l’anticlinal de la Riba per a sortir cap al Camp de Tarragona. El seu principal afluent és el riu d’Anguera, que discorre sobre materials tous oligocènics que li han permès excavar una conca de drenatge de més de 200 km2, mentre que la del Francolí, que s’assenta sobre materials molt més durs, la majoria calcaris, és més petita, 154 km2. Aquest fenomen, que un dels afluents tingui una conca de drenatge més gran que la del riu principal i que, per tant, una banda del riu sigui molt més àmplia que l’altra, rep el nom de dissimetria fluvial.

Malgrat tot, el cabal del Francolí és el més important de les terres meridionals catalanes, a excepció de l’Ebre. En l’estació d’aforament situada al municipi de Montblanc, aquest és de 0,67 m3 per segon de mitjana, mentre que a l’estret de la Riba, quan el Francolí abandona les terres de la Conca, el cabal és ja d’1,39 m3 per segon.

També s’inclouen dins de la Conca de Barberà administrativa les capçaleres i part dels cursos alts del Riu Corb, la riera de les Borges, els rius de Montsant i Brugent i la riera de Rojals.

La vegetació que cobreix els vessants de les muntanyes i els fons de les valls és molt variada, i presenta espècies úniques en tot el Principat. Les diferents comunitats vegetals es distribueixen en funció de les condicions naturals (altitud, clima...) i de la intensitat de la influència humana. El clima, més aviat sec, provoca en els boscos de la Conca una migradesa d’espècies pròpia de zones més fresques. Aquesta falta d’aigua també provoca un creixement molt lent d’arbres i arbustos.

Segons la majoria dels autors, la comarca de la Conca de Barberà es troba dins la zona on creix l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), sobretot a les parts més baixes, ja que les terres del nord són de transició entre aquesta formació i el carrascar, molt més avesat a suportar situacions de manca d’aigua.

L’alzinar amb marfull és una formació en què l’única espècie arbòria que s’hi hauria de trobar és l’alzina (Quercus ilex ssp.ilex), però moltes vegades això no és així, ja que es troba acompanyada de pi blanc (Pinus halepensis), a causa de l’acció de l’home. El sotabosc és ric en espècies arbustives altes com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’arboç (Arbutus nedo), l’aladern fals (Phillyrea media) o el matabou (Bupleurum fruticosum), entre d’altres, mentre que és pobre en espècies arbustives baixes, lianoides o herbàcies, entre les quals el galzeran (Ruscus aculeatus) o l’heura (Heledera helix). El carrascar presenta en el seu sotabosc les mateixes espècies que les de l’alzinar típic; aquestes són, però, molt més esparses, i l’arbre que domina tota la formació és la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia). En alguns indrets l’acció de l’home ha estat tan intensa que aquestes formacions arbòries han estat substituïdes per garrigues, brolles amb o sense pi blanc, pastures de jonça o per conreus mediterranis.

Les rouredes ocupen petites extensions dins el conjunt de la comarca. El roure dominant és el martinenc (Quercus pubescens), que se sol trobar a les Muntanyes de Prades. Altres tipus de roure que també podem veure dins el territori de la Conca de Barberà són: el roure valencià (Quercus faginea), el roure cerrioide (Quercus cerrioides), el roure de fulla petita (Quercus faginea ssp. valentina) o el roure reboll (Quercus pyrenaica). Aquest últim té una especial importància, ja que és en aquesta comarca, i més concretament, a les Muntanyes de Prades, l’únic lloc on el podem trobar de tot el Principat.

L’ocupació humana

Pintures, gravats rupestres, sílex treballat o restes de ceràmica testimonien assentaments neolítics i eneolítics a la zona; es poden trobar repartits per tot el territori comarcal. D’assentaments posteriors, incloent-hi el romà, se’n tenen menys vestigis. Es poden trobar restes d’aquest període a llocs com Riudabella, Barberà de la Conca, Sarral, Prenafeta i Ollers.

Al segle XVI, la població dels municipis que conformen l’actual comarca ascendia a 2 322 focs; això representava una densitat de 3,76 h/km2, densitat superior a la mitjana del Principat en aquells moments. L’existència del monestir de Poblet dins el seu territori és el que explica aquesta puixança demogràfica.

Actualment, la comarca de la Conca de Barberà està poc poblada si la comparem amb la resta de terres del Principat; té una densitat de 28,4 h/km2. La major part dels seus municipis no arriben al miler d’habitants (només ultrapassen aquesta xifra els municipis de l’Espluga de Francolí, Montblanc, Santa Coloma de Queralt, Sarral i Vimbodí). De tots, només Montblanc, la capital, supera la xifra de 5.000 h.

La situació demogràfica actual és fruit de la contínua pèrdua de població que, amb alguns alts i baixos, té la comarca des de mitjan segle passat. Fets com la fil·loxera, la Guerra Civil Espanyola o la crisi del món rural en la dècada dels anys seixanta, han provocat una davallada de població. El nombre actual d’habitants, uns 18 000, són només el 40% dels que hi havia a la segona meitat del segle passat. Aquesta forta davallada demogràfica és fruit de l’èxode generalitzat de població camperola cap a zones com Barcelona i la seva rodalia o Tarragona i la resta de ciutats del Camp. Aquesta emigració ha estat tan accentuada perquè la capital comarcal, Montblanc, i els principals nuclis de població de la zona no han pogut absorbir l’excedent demogràfic agrari.

La població que ha emigrat ha estat, principalment, la jove, la que estava en edat de procrear, i això ha provocat un descens de la natalitat, un envelliment de la població i un augment de la mortalitat.

Els principals nuclis de població es localitzen a les parts baixes de les valls, a la “plana”. Els nuclis situats a una alçada considerable, dins els sistemes muntanyosos, són els que més han patit els efectes de l’èxode, i s’ha arribat al total o pràcticament total despoblament en casos com Rojalons o Torlanda.

Tradicionalment, la Conca de Barberà havia estat una comarca agrícola, el sector primari era el que més quantitat de població activa ocupava, però els últims vint anys aquesta situació ha anat canviant i, en l’actualitat, són els sectors industrial i de serveis els que aglutinen més població activa. Analitzarem a continuació la situació actual dels diferents sectors de l’economia.

Del total de la superfície comarcal, un 50% es dedica a l’agricultura, majoritàriament de secà, ja que la migradesa dels recursos hídrics de la comarca impedeix el regadiu; només el 2,4% de la superfície conreada es dedica a l’horta.

Dues unitats clarament definides per una diferent especialització agrària, la Baixa Segarra o Alt Gaià i la Conca estricta, presenten dinàmiques i problemàtiques que no poden ser analitzades conjuntament. La Baixa Segarra és una zona de clar monocultiu cerealícola, on la presència d’altres tipus de conreus és quasi testimonial. Els últims anys hi ha hagut un augment de les dimensions de les explotacions, paral·lel a la seva mecanització. Les conseqüències d’aquest fenomen són, per una banda, l’augment de les rendes dels pagesos, ja que hi ha una major racionalització dels conreus, i, per l’altra, una pràctica despoblació dels municipis, deguda a la manca d’alternatives a l’agricultura.

En la zona de la Conca estricta hi ha una major diversitat de conreus: cereals, vinya, oliveres, ametllers i avellaners. Els últims anys ha augmentat l’extensió de terres dedicades a la vinya, per diverses causes: en primer lloc, l’expansió dels productes vinícoles del Principat, des de l’entrada d’Espanya a la CEE; en segon lloc, la baixa dels preus dels fruits secs per aquest mateix motiu, i un tercer podria ésser el rendiment més baix de les terres dedicades als cereals respecte a les de la Baixa Segarra. La major part de la producció es dirigeix vers altres zones de Catalunya, com per exemple el Penedès. Això provoca que, si bé la venda de tota la producció està assegurada, les possibilitats de rendiment econòmic no són les òptimes, ja que els processos d’embotellament i comercialització, que serien els que ajudarien al desenvolupament a tots nivells de l’economia endògena, no es realitzen a la comarca sinó en terres foranes.

La ramaderia, encara que té un cert pes dins del sector agrícola, no té prou dinamisme per a esdevenir una alternativa de desenvolupament econòmic; a més, presenta certs problemes de mecanització, sobretot en els sectors de l’aviram i del porcí, problemes que hom creu que poden frenar la seva expansió.

El desenvolupament industrial s’inicià a la comarca els anys cinquanta del present segle, molt després que la resta de terres del Principat, i centrat quasi exclusivament en el municipi de Montblanc. Durant aquest decenni i el següent, les indústries que s’instal·laren tenien capital local, eren de petites dimensions i se centraven en els subsectors del tèxtil i la confecció, els minerals no metàl·lics i l’alimentació.

A partir de l’inici dels anys seixanta deixaren d’implantar-se indústries d’aquestes característiques i la comarca passà a un model d’industrialització pràcticament oposat: l’aportació de capital és forà, mentre que les indústries que es creen són molt més grans.

Aquest canvi en el model d’industrialització comarcal ha originat, a la vegada, tot un seguit de canvis en el conjunt de l’economia de la Conca: el pes del sector industrial ha pujat fins a representar més d’un 40% de la població activa; s’observa una major diversitat dels subsectors; les empreses de més de cinquanta treballadors ocupen el 55% de la població que treballa a les fàbriques; el major pes específic de Montblanc dins la indústria comarcal, ja que concentra el 52% de les persones que treballen a les fàbriques, amb altres municipis on aquesta activitat té una certa importància, com ara Santa Coloma de Queralt i l’Espluga de Francolí; l’augment dels contractes temporals i de l’economia submergida; i, finalment, falta de planejament a l’hora de construir instal·lacions industrials, ja que no hi ha terres que tinguin la categoria de sòl industrial, la qual cosa és un problema, perquè no hi ha espai per a possibles futures instal·lacions, i les que ja hi ha fetes, si necessiten infrastructures o serveis, les han de construir elles mateixes.

Com ja hem indicat, la majoria del capital és forà i el que es busca en les àrees rurals és una mà d’obra barata, sense qualificació i que sigui poc conflictiva; els salaris que s’ofereixen són baixos i això ha afavorit que es dugui a terme treball agrícola a temps parcial. També ha originat una falta quasi total de relació entre la indústria i els altres sectors econòmics.

El sector terciari ha vist com, en els últims anys, augmentava el seu nombre d’actius; aquesta xifra, però, continua essent bastant minsa, molt per sota de la mitjana del Principat. Actualment treballen al sector de serveis 1 753 persones, la qual cosa significa el 28,1% de la població activa de la comarca.

L’estructura del sector és bastant diferent de la del conjunt del territori català, ja que, a la Conca, les activitats predominants són el comerç i els serveis públics mentre que, a la resta del Principat, tenen més pes dins del sector els serveis financers, els serveis a les empreses i els professionals. A causa d’aquesta mancança de serveis, la Conca de Barberà ha anat entrant dins l’àmbit d’influència de les comarques veïnes, la qual cosa ha provocat una pèrdua de pes del comerç local.

Les principals vies de comunicació aprofiten les valls excavades pels rius per a obrir-se pas a través de les terres de la comarca: la vall del riu Francolí és aprofitada per la carretera que posa en contacte la Conca amb Lleida. Aquesta carretera entra per l’estret de la Riba, provinent de terres tarragonines, i surt pel coll de Tarrés. La vall del riu d’Anguera també és aprofitada per a comunicar els pobles de la Conca de Barberà estricta amb els de l’altiplà de Santa Coloma de Queralt a través del coll de Deogràcies. Aquests dos eixos principals es troben en el municipi de Montblanc.

Les vies de comunicació rodada més importants són l’autopista A-2, que posa en ràpida comunicació les terres de la Conca amb Barcelona, Tarragona i Lleida, la carretera N-240 de Tarragona a Lleida, que passa pels municipis de Montblanc, l’Espluga de Francolí i Vimbodí, la carretera C-240 de Reus a Tàrrega i a Artesa de Segre, i la C-241 que enllaça Montblanc amb Santa Coloma de Queralt i Igualada. Les altres carreteres, les que uneixen els nuclis petits amb les principals ciutats comarcals i entre si, són molt deficitàries sobretot pel que fa al traçat i a l’amplària.

La línia de ferrocarril travessa la comarca aprofitant la vall del Francolí i comunica amb Lleida, Barcelona, Reus, Valls i Tarragona. El ferrocarril arribà a Montblanc per primera vegada l’any 1863.

Vint-i-un eren els municipis que van conformar la comarca de la Conca de Barberà després de la divisió comarcal del 1932: Barberà de la Conca, Blancafort, Conesa, l’Espluga de Francolí, Forès, Llorac, Montblanc, Passanant, les Piles de Gaià, Pira, Pontils, Rocafort de Queralt, Santa Coloma de Queralt, Sarral, Savallà del Comtat, Senan, Solivella, Vallclara, Vilanova de Prades, Vilaverd i Vimbodí. Durant la reordenació comarcal del 1990, moment en què es van constituir les comarques del Pla de l’Estany, el Pla d’Urgell i l’Alta Ribagorça, Vallfogona de Riucorb va demanar la seva incorporació a la Conca de Barberà. Aquesta petició va ser acceptada i, per tant, en l’actualitat són vint-i-dos municipis els que conformen aquesta comarca.

Bibliografia

• R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981.
• Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 5, Tarragonès, Baix Camp, Alt Camp, Conca de Barberà i Priorat, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992, pàgs. 339-442.
• J. Iglésies: La Conca de Barberà, dins Geografia de Catalunya, Editorial Aedos, vol. III, Barcelona 1974, pàgs. 251-280.
• D. López Bonillo (Coord.): La Conca de Barberà. Territori, població i activitats econòmiques, Col·lecció Catalunya Comarcal, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1991.