L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars de la Conca de Barberà nteriors al 1300.
J. Salvadó
En algunes comarques catalanes sembla més fàcil poder conèixer l’organització del territori durant la més alta edat mitjana. És així, per exemple, en unes comarques pirinenques com el Pallars Sobirà o la Cerdanya o en una comarca pre-pirinenca com la Garrotxa. En totes tres podem intentar de reconstruir la distribució d’unes “valls”, que tenen un origen molt antic, o d’uns “territoris” (territorio) o bé d’uns pagi, que foren creats abans de l’època carolíngia. Fins i tot, creiem que aquest procés de reconstrucció regressiva de l’organització que hi havia abans de l’època de Carlemany és possible en una comarca bàsicament de repoblació com la d’Osona(*). Quan arribem, però, a la Catalunya Nova, aquesta feina és molt més dificultosa i arriscada. No podem oblidar que l’època de domini islàmic va significar l’existència d’una organització administrativa, que és la que podem descobrir, si tenim sort, després de la conquesta cristiana. Això no obstant, tal com ha estat proposat, potser aquesta estructura territorial d’època musulmana no era pas tan diferent de la que existia en una època anterior.(*)
Pel que fa a la Conca de Barberà, els primers documents conservats permeten d’intuir l’existència d’uns centres de poder potser anteriors a la conquesta comtal, que no corresponen exactament amb els que trobem després, un cop consolidat el sistema feudal. Tot i que només sigui a nivell purament d’hipòtesi de treball, podem suposar que un d’aquests centres (per exemple d’un territorium visigòtic) era a Barberà de la Conca. Barberà, a mitjan segle X, era considerat el centre d’un Campo Barberano. En aquest cas, a més, la continuïtat d’un nom creat en època romana fins a aquesta data ja és també prou significativa.
A més, ni que fos amb un paper secundari, alguns altres llocs també sembla que devien tenir una tradició anterior. En el conjunt de la Conca potser també tenia un paper important l’Espluga o un indret proper. Un altre centre es podria trobar a Forès, indret encimbellat al límit entre l’altiplà segarrenc i la plana de la Conca; sembla un oppidum pirinenc. Amb tot, és molt difícil de dir si la seva importància no nasqué precisament arran de la conquesta, a causa d’aquesta situació estratègica. Sabem molt poc com pogué repercutir l’avanç comtal i la reorganització que això degué significar a ambdues bandes de la “marca”. A Lilla i a Cabra segurament es construïren sengles fortificacions en època andalusí; no sabem pas, però, si això fou fruit d’unes necessitats peremptòries de defensar aquests dos passos estratègics davant l’avanç comtal per les terres del Camp de Tarragona. Més a llevant, els indrets de Santa Coloma de Queralt i de Santa Perpètua de Gaià tingueren un paper important, després de la conquesta cristiana, en l’organització d’aquests territoris; no sabem pas, però, si aquesta importància reflectia un pes en una època anterior, tot i que les advocacions religioses semblen demostrar una certa antigor dels indrets. Sigui com sigui, no es pot oblidar que tot ha tingut un abans, el qual poc o molt sol deixar una empremta en allò que ve després.
Un possible testimoni molt notable del passat anterior a la conquesta comtal segurament es troba en el castell i el vilatge de Castellfollit, situats als contraforts de les Muntanyes de Prades. Tot i que no es pot assegurar amb total certesa, hem de considerar que és lògic que aquest indret sobretot fos fortificat i habitat durant el segle XI i durant la primera meitat del segle XII. La seva torre amb una planta trapezial és feta amb un sistema d’encofrat que recorda el sistema constructiu de la tàpia. Cal suposar que n’hi devia haver més, de fortificacions i de vilatges com aquest.
Al costat d’aquestes pervivències hi ha també moltes innovacions. No podem oblidar que la conquesta comtal de la Conca de Barberà representà l’organització d’aquest espai en funció d’unes noves necessitats. Gairebé tot el territori restà dividit en termes castrals i després en termes de pobles, cadascun dels quals tenia, però, el seu castell feudal. A més, per exemple, s’esdevingué la creació de viles noves, com poden ésser Sarral o Montblanc mateix, fruit de l’interès reial i nascudes en una època en què a Catalunya ja havia arribat l’onada de l’encastellament i de la creació de viles noves.
Si ens centrem en els castells que trobem en aquesta comarca, cal tenir present en primer lloc que la Conca de Barberà s’estén des de les ribes del Gaià fins a les Muntanyes de Prades. Això fa que hi trobem una gran diversitat de tipus de fortificacions.
El Gaià era la frontera ja abans de l’any 1000. Aquest fet és la causa que prop de les seves ribes s’hagin conservat alguns dels castells medievals més interessants i més antics de tot Catalunya. Un d’aquests castells és el de Santa Perpètua de Gaià. És dels pocs castells d’abans del canvi de mil·lenni amb una planta triangular, que després fou reforçada exteriorment. Al costat de la torre, encara ara conservada en força bon estat, hi havia un recinte, defensat pel relleu abrupte i, en l’extrem més vulnerable, per aquesta mateixa torre. Aquesta fortificació pertany a una primera generació de castells, molts dels quals s’han ensorrat al llarg dels segles; alguns, però, han perdurat, com el de Querol (Alt Camp), tot i que en un estat molt deplorable, el de Miralles, el de Montbui (Anoia), etc.
Després de l’any 1000 es començaren a construir nous castells més enllà del Gaià, per tal de consolidar el domini i el procés de repoblació. En aquest moment es degué bastir una notable torre al cim de la muntanya de Montclar, des d’on hi havia una impressionant panoràmica sobre tot aquest territori. Mentre Santa Perpètua de Gaià controlava un pas i una població, Montclar vigilava un territori molt més ampli. Per desgràcia, les restes d’aquesta torre ara són molt reduïdes. Segurament a Pontils es construí una altra torre amb un recinte, que tenia les mateixes funcions que la de Santa Perpètua i, a més, permetia comunicar aquest castell amb d’altres, com el de Queralt (Anoia). Una funció i unes característiques semblants a les del castells de Pontils es poden trobar en el castell de Vallespinosa, amb una torre circular i un recinte. La seva situació és semblant: control d’un lloc engorjat i control de la població que hi ha sota seu.
Una mica més cap al nord hi hagué un avanç de les terres controlades pels comtes barcelonins, tot aprofitant els altiplans segarrencs. Al segle XI es degué construir el castell d’Aguiló, molt interessant perquè representa un tipus de fortificació molt diferent de la que hem vist fins ara, només formada per una torre i un petit clos. Aquest castell, situat al cim d’un turó, en canvi, havia d’ésser format per un recinte o pati quadrangular, potser amb una torre a cadascun dels angles. Tanmateix, no és pas segur que a Aguiló es completés aquesta construcció; de fet, a causa de tenir una part mig ensorrada, no podem pas assegurar-ho. Això no obstant, no sols aquesta distribució al voltant d’un pati central, sinó, fins i tot, l’existència d’un portal protegit, a banda i banda, per unes torres ja és molt nova en el món dels castells catalans; molt probablement n’hem d’anar a cercar els precedents en el món islàmic. De fet, en aquesta zona, aquest no degué ésser pas l’únic castell fet en aquesta època propera a l’any 1000 i amb aquestes característiques.
Més cap a ponent, aviat es començaren a construir noves torres circulars, acompanyades també d’un recinte, destinades a protegir i controlar la població que s’hi instal·lava. Un molt bon exemple de fortificació amb aquestes característiques el trobem en el petit poblet de Savella, que ja comentarem en parlar dels llocs de poblament rònecs. Un altre establiment humà semblant, amb una torre també circular, el trobem a Torlanda, ben bé damunt del límit de la plana de la Conca. Un tercer exemple, als Ambigats, molt a prop de Barberà de la Conca, ja a la plana. Evidentment, Savella, Torlanda i Ambigats només són exemples d’un tipus de fortificació de frontera; al segle XI n’hauríem pogut trobar molts d’altres.
En aquests anys primerencs també es degué construir un castell a la població de Santa Coloma de Queralt, lloc central de l’extrem nord-oriental d’aquesta comarca. Actualment, dins l’espai clos per les muralles de la baixa edat mitjana d’aquesta població, hi ha la torre del castell. És una bonica torre, feta amb uns grans carreus. Té una planta circular, un diàmetre exterior de 9,5 m i una alçada de 23,5 m. És conservada a l’interior d’un palau molt més tardà. No és, però, ben segur que sigui la torre mestra feta arran de la conquesta.
Én un moment proper a l’any 1000, a causa de l’expansió duta a terme pels comtes de Barcelona cap a l’oest, es degué bastir algun castell al poble de Forès, indret, com hem dit, excepcional, que sembla que degué tenir un paper important en el procés de la conquesta de la Conca de Barberà. És un indret encimbellat, situat al caire, al límit entre la plana enclotada de la Conca i els altiplans segarrencs. Forma una espècie d’oppidum natural. Crida l’atenció la seva situació. Sorprèn el seu entorn, un espai transformat des d’un temps molt antic. Sabem també que en el moment de la conquesta, el seu terme era molt extens.
Cal pensar que al segle XI també es van ocupar algunes fortificacions musulmanes a la banda meridional de la comarca, de les quals no se n’ha conservat res, com pot ésser la de Lilla, situada prop d’un pas important de comunicació entre la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona.
Una altra fortificació important que degué passar del domini andalusí al domini dels comtes barcelonins fou Barberà, lloc central de tota la comarca. El castell de Barberà és format sobretot per una construcció, composta de dos edificis, aprofitada i reformada pels templers, la part inferior de la qual pensem que pot tenir un origen anterior a l’any 1000. De fet, el mur meridional d’aquesta construcció fa uns 26 m de llarg i és comú als dos edificis: a l’oest, una torre de planta gairebé quadrada (fa 9 m × 10 m) amb uns murs que tenen un gruix de 2 a 3 m; a l’est, un edifici de planta rectangular. Per a aquesta construcció primerenca s’ha proposat un origen romà. Tampoc no podem oblidar, però, un possible origen musulmà. Tot i que sigui difícil d’assegurar, l’aparell constructiu de la part baixa dels murs, amb uns carreus que fan 40 cm d’alt per 80 cm de llarg, recorda molt l’aparell d’edificis fets en època islàmica a Siurana, a Miravet o bé a Balaguer i la seva comarca. Aquest edifici original, després de la conquesta, fou sobrealçat i després ampliat amb un recinte ampli (d’uns 30 m per 70 m), on hi havia una torre de planta circular. Quan s’hi instal·laren els templers encara hi feren noves reformes.
El castell primitiu de Prenafeta és un niu d’àguiles. És un recinte molt petit, envoltat quasi per tot arreu per uns cingles impressionants. Recorda altres construccions semblants de la comarca de la Noguera, com pot ser el castell feudal de Castellet a la Baronia de Rialb. De fet, Prenafeta, amb el seu petit castell i el seu poble, es pot considerar l’altra cara de la moneda d’una fortificació encimbellada com Castellfollit, segurament feta pels musulmans.
Els petits castells feudals fets cap al segle XII, situats a prop d’un poble, solien tenir una planta quadrangular o trapezoidal, si s’havien d’adaptar al relleu del lloc. Podem esmentar com a exemple d’aquesta mena de fortificació el castell de Segura, situat a la part superior del poble i amb una planta trapezoidal. D’altres exemples es poden trobar a Passanant, Guialmons, etc. Gairebé tots aquests castells han estat mig destruïts o molt transformats, com s’esdevé amb el que hi havia a les Piles de Gaià, a Albió i en molts altres indrets. La proximitat d’aquests castells amb el poble més aviat n’ha dificultat la conservació.
Podem assenyalar tres exemples en què la fortificació ha arribat en força bon estat fins avui. A Llorac, en un petit turó que s’alça sobre la població, hi ha un castell amb una planta gairebé quadrangular i amb una llargada de 19 m; la seva amplada no sembla que fos tan gran. És un tipus de castell o casa forta massissa i no gaire alta, diferent de la que trobem normalment en aquesta comarca.
Un segon exemple és la torre del castell de Glorieta. Aquesta torre, de planta quadrangular, amb una alçada d’uns 16 m i amb uns murs prou gruixuts com per a poder encabir l’escala, és un molt bon exemple de petit castell feudal. Cal tenir present que al costat hi devia haver un petit recinte. Tot i ésser d’un moment més tardà, representa una continuació de les torres circulars de frontera que trobàvem en una data més propera a l’any 1000.
El tercer exemple és situat molt a prop d’aquest. La torre del castell de la Sala de Comalats és també de planta quadrangular i encara està ben conservada; té una alçada semblant a la torre de Glorieta. En aquest cas, encara podem veure al seu costat les restes d’una petita sala que se li degué annexar posteriorment a la seva construcció. En aquest país, el límit entre castell i casa forta no és tan clar com en altres contrades. De fet, moltes de les petites fortificacions properes a nuclis de població eren més una casa forta tinguda per un cavaller o un senyor local que no pas un veritable castell. També semblen cases fortes algunes construccions tardanes construïdes prop d’alguns castells més antics. Així els edificis en realitat ja d’època gòtica que hi ha a Prenafeta al costat del castell romànic o bé la sala que ocupà el sector meridional del clos del castell de Pontils.
Al costat d’aquests castells n’hi havia molts d’altres. Alguns foren molt ampliats en època gòtica, fet que degué representar la destrucció de les edificacions anteriors (així a Savallà del Comtat o a Solivella, per exemple). Molts d’altres (i alguns d’aquests) foren quasi totalment destruïts en època moderna o contemporània. Pensem en alguns dels exemples esmentats anteriorment o pensem, per exemple, en el notable castell de l’Espluga de Francolí, del qual s’han conservat fins i tot dibuixos i descripcions d’abans de la seva destrucció. En molts casos, el mal estat de conservació de les poques restes que han arribat fins a nosaltres impedeix de comprendre’n les característiques reals (com al castell de Vallclara).
A part aquests castells, també hi devia haver diverses torres de guaita, com testimonia la mateixa toponímia actual (la Guàrdia dels Prats). De fet, potser alguns d’aquests castells que hem esmentat tenien inicialment la funció de torre de guaita o bé llur funció com a lloc on fer senyals i controlar el territori era molt important (per exemple, devia ésser així en els castells de Montclar o de Forès).
A la Conca de Barberà s’han conservat dos magnífics exemples de pobles abandonats. A Savella, entre Conesa i Forès, hi ha les restes d’un poblet clos sobre ell mateix, tancat per unes muralles gruixudes, situat entre el castell i l’església. Un dels aspectes que crida més l’atenció és el fet que restés tancat dins d’un mur fet de bon principi amb una planta quadrangular. Per desgràcia, sense fer-hi una acurada excavació és molt difícil de saber la forma que tenien o com es distribuïen les cases al seu interior.
Un altre exemple de vilatge rònec es troba a Prenafeta. En aquest cas es tracta d’un poble que sembla que era obert, sense muralles, i amb les cases disperses pel vessant solell del tossal on s’alça el castell. En aquest poble, en principi bastit al segle XII, alguns dels habitatges foren refets i ampliats vers els segles XIV o XV, abans d’ésser abandonats al segle XVI. Això permet de conèixer les característiques d’unes cases més tardanes, més grans que les romàniques i amb un trespol i un nivell superior que no solem trobar en habitatges d’abans dels darrers segles medievals.
Un exemple de vilatge rònec poc o molt diferent d’aquests es conserva a Castellfollit, a les Muntanyes de Prades. Potser aquest indret fou ocupat en època islàmica. De fet, però, sense fer-hi una excavació és difícil d’assegurar res.
A la Conca de Barberà encara podríem esmentar d’altres pobles abandonats, com Torlanda, Anguera, Pedrinyà, Ambigats, etc. En molts casos, l’existència d’una església traeix l’existència d’un poble, que amb tot pot ésser molt difícil de descobrir, perquè ha estat destruït o bé perquè ha restat amagat sota construccions més modernes, edificades —en el cas de Torlanda— en una reutilització del lloc esdevinguda posteriorment a l’època medieval.
M’agrada de distingir entre un “encastellament espontani” i un “encastellament forçat”(*). El primer és el que es produeix arran de l’ocupació d’un territori de frontera insegur. La major part dels pobles de la marca se situaren, com hem vist, sota la fortificació i al costat de l’església. Les poblacions de Savella o fins i tot de Prenafeta són fruit d’un encastellament primerenc i espontani. Per contra, quan es creà Montblanc sembla que ja hi havia una nova mentalitat. L’any 1150 el comte Ramon Berenguer IV donà el lloc de Duesaigües a Pere Berenguer de Vilafranca i, cinc anys més tard, el mateix comte manà, entre altres coses, que el nom d’aquest indret fos canviat pel de Vila-salva. Poc temps després, el 1163, el comte-rei Alfons I ordenà el trasllat dels habitants de Vila-salva al tossal de Santa Bàrbara (on ja hi havia hagut un vilatge en època ibèrica), i que en endavant la vila portés el nom de Montblanc. Amb relació a aquesta nova població, trobem un dels trets típics de l’encastellament veritable: el trasllat forçat de la població dins el mateix territori, a part la localització del nou establiment humà en un lloc encimbellat proper a un castell. Es tracta d’un cas comparable al de Puigcerdà o al de Vilafranca de Conflent. Al costat d’aquests encastellaments dels segles XII i XIII promoguts pel rei també n’hi hagué de promoguts pels senyors feudals.(*)
Aquest exemple ens porta a valorar la importància d’analitzar les característiques de molts dels pobles actuals per tal de poder conèixer com eren aquests llocs de poblament a l’edat mitjana o, fins i tot, a l’època romànica, quan foren creats. Poden ésser tan interessants o més que els vilatges abandonats alguns pobles que han perdurat fins a l’actualitat, on malgrat els canvis i les transformacions esdevingudes al llarg dels segles, encara s’endevina l’organització original.
Tot i que caldria fer un estudi més acurat de l’urbanisme dels diversos pobles de la Conca de Barberà, podem fer esment de diversos tipus. Un primer tipus és representat per la vila de Sarral. És una vila nova organitzada d’acord amb una quadrícula força regular de carrers. Recorda moltes altres poblacions europees creades de nova planta en la mateixa època que es va edificar aquesta vila reial(*). Un altre exemple de vila reial és Montblanc, on la població, en un moment inicial, s’organitza en dos carrers que formen una “v”, al mig de la qual hi ha l’església i el castell. A part aquests dos exemples, encara podríem trobar algunes altres poblacions ordenades. Aquest ordre, però, de vegades és més casual, derivat del fet de tenir com a centre del poble una via. Com a pobles carrer podem esmentar Vilanova de Prades o Vallclara, a l’extrem sud-oest de la comarca. En d’altres casos, al carrer principal, s’afegiren alguns altres de paral·lels (per exemple a Solivella). Cal dir que la majoria d’aquestes poblacions en un primer moment, o poc després, restaren closes dins d’un recinte de muralles. Això va provocar en alguns casos una alteració de l’organització original, tal com s’esdevingué en el cas de Sarral. Un altre tipus, a part els precedents, que segurament té també l’origen en l’època que estudiem, el trobem en els pobles que s’organitzen al vessant d’un turó (al cim del qual normalment hi ha el castell), seguint les corbes de nivell. Els dos, tres o quatre carrers més importants, força planers, són units per carrerons transversals, més costeruts. Un exemple d’aquesta organització urbanística és l’Espluga de Francolí. Finalment, un darrer tipus podrien ésser les poblacions més desordenades, fins i tot qual són limitades per un recinte de muralles, tal com succeeix en la notable població d’origen medieval de Conesa.
Els darrers anys, d’ençà dels estudis de M. Riu sobre els ermitatges del Puig del Reveli (propers, per tant, de Martorell), ha augmentat molt el nostre coneixement sobre els establiments eremítics medievals. Se n’han trobat d’altres al mateix Baix Llobregat, a l’Empordà i a les comarques de la Catalunya Central(*). No podem oblidar, però, aquells llocs que tenen una tradició eremítica que ha arribat fins a l’actualitat, com és Sant Magí de Brufaganya. Al vessant de la muntanya de Sant Magí hi ha dues coves que tenen unes característiques bastant coincidents amb les d’altres coves d’ermitatges.
Ja hem parlat una mica de la relació de les fortificacions amb els camins. Ara volem assenyalar la importància de les relacions que hi havia entre les vies de comunicació i els llocs de poblament, certament ja prou conegudes. Els camins es fan (i es feien) per a permetre la relació entre els diversos llocs on viu la gent. D’altra banda, els establiments humans moltes vegades se situen en indrets ben comunicats, especialment els pobles nous. En d’altres paraules, Barberà de la Conca i Santa Coloma de Queralt, que són llocs antics, són situats en llocs molt ben comunicats. Montblanc i Sarral, llocs creats de bell nou, resten encara tan ben situats o més, amb relació a la xarxa de comunicacions d’aquella època.
Pel que fa a aquesta xarxa de comunicacions, cal assenyalar també la importància que tenien els ponts. De ponts veritablement medievals se n’han conservat pocs. Un dels més interessants és el del riu de la Salada, desgraciadament ara molt malmès. També deu ésser d’època medieval el pont que hi ha sota l’església de Sant Pere d’Anguera. Un pont prou conegut és el que travessa el riu Francolí, davant de Montblanc; tot i que té l’origen en l’època que estudiem en aquesta obra, ha sofert moltes transformacions al llarg dels segles.
En aquesta comarca s’han localitzat nombroses necròpolis de tombes de lloses. Se n’han trobat al sector del Gaià (Pontils, Santa Coloma de Queralt, Sant Gallard), al sector segarrenc (Forès, Passanant, Belltall, Segura, Albió, Vallfogona de Riucorb), a la Conca pròpiament dita o a les seves rodalies immediates (Conesa, Lilla, Vimbodí) i vers la serra de Prades (Vallclara, Vilanova de Prades). Potser una de les més interessants és aquesta darrera, situada prop del riu Viern o Francolí, a la falda d’un turonet. En aquest cas, a causa de la posició lateral dels esquelets que s’hi trobaren, hom ha pensat que podia ésser una maqbara islàmica. D’altra banda, hom ha suposat que les sepultures descobertes a Santa Coloma de Queralt podien ésser jueves. Tanmateix, la major part d’aquests enterraments de lloses es troben en tossals, colls o vessants de muntanyes. Normalment eren grups reduïts d’enterraments (de 3 a 7 cistes). La més nombrosa és una que hi ha prop de Vallfogona de Riucorb, on hi havia dotzenes de tombes. La que hom trobà a Tuells (municipi de Sarral), prop de Forès, també era força important. La major part d’aquestes sepultures corresponen a gent que va viure en petits establiments humans, situats en llocs propers als indrets on foren sebollits llurs habitants, i que segurament hem de datar en l’època de domini visigòtic o en l’època de domini islàmic. Malgrat les limitacions de tot allò que sabem sobre aquest tema de les tombes de lloses, el coneixement de la dispersió d’aquests enterraments hauria de permetre d’aclarir-nos alguna cosa sobre la població —tan poc coneguda— que vivia durant l’alta edat mitjana en aquesta comarca.
Entre les excavacions fetes aquests darrers anys a la comarca de la Conca de Barberà, hem d’assenyalar en primer lloc la del vilatge de Prenafeta, dirigida per J.F. Cabestany. Bàsicament va permetre de conèixer les característiques d’uns habitatges de la darreria de l’edat mitjana. També podem esmentar la que es feu al castell de Montblanc, on sota les restes de la fortificació medieval hi havia les restes d’un vilatge d’època ibèrica. Així mateix, també cal mencionar les excavacions arqueològiques, fetes més recentment, als castells de Passanant i de Barberà. En darrer lloc, podem fer esment de l’excavació de les diverses necròpolis que hem mencionat més amunt. Gràcies a l’estudi dels ossos trobats en les tombes de lloses del Tossal de les Forques de Vimbodí, publicat per E. Vives, podem saber algunes coses, per exemple, de les fams i de les maternitats de les dues dones que hi havia enterrades.
Com dèiem al començament, si ens mirem l’actual comarca de la Conca de Barberà amb una perspectiva històrica, veiem que hi ha grans contrastos. Hi ha zones que foren conquerides i organitzades pels comtes de Barcelona ja molt abans de l’any 1000. D’altres zones, en canvi, no pogueren ésser ocupades amb seguretat fins després de la conquesta de les Muntanyes de Prades, ja a mitjan segle XII. Aquesta realitat repercuteix en les característiques no sols dels castells, sinó també dels llocs de poblament. La diversitat fa també que aquesta comarca pugui ésser un bon lloc on fer estudis sobre les diverses formes d’organització del territori que hi hagué tot al llarg de l’edat mitjana a Catalunya. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars de la Conca de Barberà anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies de la Conca de Barberà anteriors al 1300.
J. Salvadò
Com un estel enlluernador, l’arquitectura del monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet destaca sobre el conjunt de l’arquitectura religiosa d’època alt-medieval que s’ha conservat a la Conca de Barberà. A diferència del que succeeix en l’arquitectura dels segles XIV i XV, en què edificis com Sant Miquel de l’Espluga de Francolí, Santa Maria de Montblanc o exemples més primerencs de l’estil gòtic, com Sant Francesc de Montblanc, assoleixen un nivell de qualitat més que destacable, el conjunt dels edificis construïts a la Conca de Barberà entre els segles X i XII resta en un discret segon terme davant de l’ambiciós projecte de Santa Maria de Poblet; aquest magnífic edifici representa una de les fites de la fi dels llenguatges romànics en l’arquitectura del nostre país.
El monestir de Santa Maria de Poblet constitueix un dels conjunts monàstics que pot exemplificar millor el paradigma de monestir cistercenc, a desgrat de l’abandó que sofrí, les transformacions i les reconstruccions. La seva arquitectura representa un estadi fonamental en l’evolució dels llenguatges arquitectònics medievals, i té una especial singularitat en el context català, a causa de la capçalera de la seva església amb l’absis central dotat de girola i les capelles radials. Aquest tipus de capçalera, comú en l’arquitectura europea del segle XII, tingué una molt escassa aplicació a Catalunya, on només té paral·lels a la mutilada església de la canònica de Sant Joan de les Abadesses o a Sant Pere de Besalú, la qual, com que no té capelles radials, s’acosta més al model més primitiu de girola representat per l’església del monestir de Sant Pere de Rodes.
Una obra com la del monestir de Santa Maria de Poblet, per la seva ambició i envergadura, sembla que hauria de tenir una àmplia influència en el seu entorn geogràfic, a l’estil del que succeeix amb la Seu Vella de Lleida, la qual generà un estil escultòric i arquitectònic. Però, contràriament a aquesta suposició, l’obra de Santa Maria de Poblet resta com una obra gairebé aïllada, sense antecedents a Catalunya, com passa també amb l’església del monestir de Santes Creus i amb la seu de Tarragona.
Tot i que no podem parlar amb propietat d’unes repercussions estilístiques directes de l’obra de Santa Maria de Poblet o de Santa Maria de Santes Creus, cal assenyalar que l’austeritat ornamental que acompanya l’arquitectura de les esglésies del Cister esdevé una pauta general de moltes obres catalanes de la fi del segle XII i del segle XIII. Tanmateix, no podem deduir que aquesta austeritat sigui una conseqüència directa de les obres cistercenques, sinó que sembla més aviat que la tendència a l’austeritat ornamental sigui un factor més dels corrents arquitectònics existents a Catalunya a cavall entre els segles XII i XIII, en els quals s’inclouen les obres del Cister.
L’escassa influència de l’obra de Poblet en l’arquitectura religiosa de la fi del segle XII a la Conca de Barberà és un element més que s’afegeix al panorama general de l’arquitectura religiosa alt-medieval a la comarca, la qual es caracteritza per una manca gairebé absoluta d’obres de rellevància en el seu context, tret de la ja esmentada obra de Santa Maria de Poblet.
Amb tot, cal destacar per la seva singularitat les restes de l’església de Santa Susanna de Santa Perpètua de Gaià, la qual, tot i la seva senzillesa, té el valor testimonial de constituir l’exemple més meridional de l’arquitectura del segle X a la marca fronterera del Gaià.
El tipus que aparentment tenia l’església de Santa Susanna, d’una sola nau sense santuari diferenciat, es repeteix en nombroses obres conservades a la Conca de Barberà datables al segle XI, i vinculades generalment als processos d’ocupació i organització comtal del territori a través de la implantació de castells.
Així, edificis com Sant Jaume d’Almenara —amb la volta refeta al segle XII—, Sant Jaume de Montargull, Sant Bartomeu de Seguer i potser la part més antiga de Sant Salvador de Prenafeta poden considerar-se com obres del segle XI per la seva estructura constructiva, car per la seva senzillesa tipològica i la manca absoluta d’elements ornamentals són obres de difícil filiació. Aquestes mateixes condicions es repeteixen en altres edificis com Sant Vicenç d’Aguiló, Santa Maria de Guialmons, Sant Miquel de la Portella —aquest amb la portada ornamentada— o Sant Jaume de Rocamora, que podem considerar com a obres més tardanes dels segles XII o XIII.
L’església de Sant Miquel de Montclar manté les característiques de senzillesa tipològica i nuesa ornamental, però s’ajusta als tipus més habituals per la presència d’una capçalera amb absis semicircular, i només la seva tècnica constructiva permet datar-la en un moment a cavall entre els segles XI i XII.
La mateixa condició tècnica permet datar, a cavall entre els dos segles que acabem d’esmentar, l’església de Sant Pere de les Roques, sens dubte l’edifici més interessant d’aquesta època que es conserva a la Conca de Barberà, i que constitueix una de les construccions alt-medievals catalanes més singulars, bastida amb una tipologia de nau única amb una cúpula en l’obertura absidal, com una variant del tipus d’església amb fals transsepte que es construeix a partir del segle X.
La resta d’edificis datables entre els segles XII i XIII que es conserven a la Conca de Barberà són, en general, edificis senzills d’una sola nau que s’inclouen dins les formes més generals de l’arquitectura del seu temps. Obres com Sant Gil d’Albió, Sant Pere d’Anguera, Sant Salvador de Figuerola, Sant Blai de Fonoll (tot i les seves peculiars deformacions), Sant Joan de Llorac, Sant Salvador de Rojals o la peculiar església de Sant Miquel de Forès, d’estructura molt singular a causa de les ampliacions gòtiques, són edificis que exemplifiquen la senzillesa de l’arquitectura d’aquesta època a la Conca de Barberà.
L’església de Sant Miquel de Forès té una portada de capitells i arquivoltes llises que evoca l’estil de Sant Miquel d’Escornalbou,
L’església de Sant Miquel de Forès té una portada de capitells i arquivoltes llises que evoca l’estil de Sant Miquel d’Escornalbou, molt diferent de la de Sant Pere de Savella o la de Sant Miquel de la Portella, d’estructura molt més simple, que contrasten poderosament amb la magnífica portada de la façana de ponent de l’església de Santa Maria de Bell-lloc a Santa Coloma de Queralt; aquesta façana, tot i les mutilacions i transformacions sofertes en època gòtica, que alteren totalment la seva estructura originària és, sens dubte, l’obra més ambiciosa, a part Poblet, que es conserva a la Conca de Barberà a cavall entre els llenguatges arquitectònics romànics i gòtics. (JAA)
Vegeu: Esglésies de la Conca de Barberà anteriors al 1300
L’escultura monumental
A la comarca s’han conservat un bon nombre de conjunts escultòrics que podem considerar romànics, d’altres, com a conjunts datats no més enllà del segle XIII, com és el cas concret del monestir de Santa Maria de Poblet, on la decoració escultòrica pròpiament romànica es concreta a l’ala sud del claustre i consta d’un repertori de motius vegetals i geomètrics tant als cimacis com als mateixos capitells. La mateixa tipologia ornamental és la que ens ofereix el conjunt del templet del lavabo al mateix claustre. La porta que comunica el claustre amb l’exterior és també d’estructura i decoració romànica; molt malmesa a la part esquerra, l’oposada conserva l’ornament escultòric sobretot als capitells, que són decorats tan sols per una seriació de motius vegetals.
Altres elements esculturats i de consideració apropiada a la nostra obra serien els capitells de la façana de la sala capitular; en aquesta mateixa dependència, els capitells de l’interior corresponen igualment a la datació exigida a la nostra obra, encara que són de dubtosa filiació romànica. Hi ha altres restes escampades pel monestir que també són classificades com a romàniques, a més de les pertanyents al claustre de Sant Esteve, en part emprades en l’anomenat tercer claustre de Poblet o del locutori.
També és reaprofitat de l’antiga església romànica el timpà de l’actual església del segle XVIII de Santa Maria de Barberà de la Conca; la representació correspon a la imatge de la Mare de Déu asseguda i dins una màndorla sostinguda per àngels. Es de majors proporcions el conjunt de la portada de l’església de Santa Maria de Bell-lloc al municipi de Santa Coloma de Queralt. Considerada com una decoració lligada a l’escola de Lleida, el seu espai escultòric corresponent als capitells és ocupat per motius ornamentals de tipus vegetal i geomètric, i alguns motius figurats. Les arquivoltes són decorades majoritàriament per motius de tipus vegetal. El timpà és centrat per la figura de la Mare de Déu i, a banda i banda, les representacions de l’Anunciació i els tres reis que conformen amb la Mare de Déu el tema de l’Epifania. Temes també bíblics es representen als dos frisos situats a la línia d’impostes.
Són restes molt escasses les que apareixen a la portada de Sant Pere de Savella al municipi de Conesa. Dos capitells a la mateixa portada i diverses mènsules escampades, a més d’un capitell que va ser reutilitzat com a pica beneitera, completen les restes escultòriques; aquest capitell té una decoració escultòrica molt barroera, tot i que lligada a la de la portada; les quatre cares del capitell, segons es desprèn de la fotografia, estaven ornamentades amb rostres humans.
De les dues portades de l’església de Sant Miquel de Forès, tan sols s’ha fet l’estudi de la que hi ha al mur meridional del temple romànic, car és la porta originària; de l’altra porta, oberta en una capella afegida al segle XIV al costat sud de l’església, no s’ha considerat adient fer-ne un estudi, perquè depassa l’àmbit cronològic que abasta la nostra obra. Tampoc no hem inclòs els conjunts escultòrics de l’església de Sant Gil d’Albió (capitells i relleus diversos a l’interior de l’església) ni el conservat a la de Sant Jaume de Montargull, ambdues al municipi de Llorac; aquí l’ornamentació geomètrica se centra només a la portada però no sembla d’estilística romànica.
De l’antiga església romànica de Santa Maria de Sarral procedeix un timpà esculpit que fou encastat al mur sud de l’actual església, obra del segle XVIII. El castell de Vallfogona conserva també uns capitells i bases de columnes que han estat classificats com a romànics.
Són restes més exigües les que serva l’església de Sant Salvador de Prenafeta (municipi de Montblanc): tan sols un cap humà i molt malmès a la imposta que recorre la nau. A l’església de Sant Salvador de Figuerola es conserven igualment restes escultòriques emplaçades a l’interior i l’exterior (portada).
Ultra els conjunts esmentats, a la comarca s’han conservat una sèrie d’esteles funeràries provinents de diversos indrets. La majoria són de tipus discoidal i de datació incerta.
És més meritori el relleu situat sobre l’arquivolta exterior de la portada de l’església de Sant Miquel de la Portella, amb una iconografia escassa dins les representacions del romànic. El Museu Comarcal de la Conca de Barberà (Montblanc) allotja tres peces de tipologia i datació de l’època romànica, encara que tardana.
Per últim, hem d’esmentar la petita imatge de la Mare de Déu que es troba encastada al fust d’una creu de terme, l’anomenada “Creu Verda”, a l’església del convent de la Serra; tradicionalment se li ha atribuït una cronologia que oscil·la entre finals del segle XII i principis del segle XIII, tanmateix, atenent a l’estil que presenta, podria suggerir-se una datació más avançada. (CLIU)
La talla
Malauradament, el capítol de la talla no és tampoc rellevant en aquesta comarca. Es conserven diverses talles de Mares de Déu provinents de Forès, de Santa Maria de Bell-lloc, de Santa Maria de Solivella, però cap no es pot considerar de datació i tipologia apropiades al present estudi. Cal esmentar finalment dues peces conservades a Santa Maria de Poblet, un Crist procedent de Sant Esteve d’en Bas i una Mare de Déu, que per l’estil que presenten cal atribuir-los-hi una cronologia posterior a la que abasta la present obra. (CLIU)
Miniatura, teixits i arts de l’objecte
Aquesta comarca ha estat poc afortunada quant a la conservació d’objectes artístics d’època romànica. Tan sols ens han arribat dos exemplars, custodiats actualment per institucions museístiques, i no gaire rellevants. Un d’aquests objectes, el més interessant, és l’anomenada “Arqueta de Sant Pere Ermengol”, de dimensions ínfimes i que més probablement correspon a un petit reliquiari, potser una lipsanoteca; ha estat realitzada en estany i plom i hom considera que fou elaborada probablement a Xipre. Ha estat datada, però, de l’entorn del 1300. L’altre objecte és una lipsanoteca de fusta que conserva el Museu Episcopal de Vic. Procedeix de l’antiga església parroquial de Sant Joan Baptista de Vallclara i correspon a una tipologia de la qual es conserven força exemplars; té forma ovoide i cal pensar que la seva factura ultrapassa la datació a què se cenyeix aquesta col·lecció, tot i que hom la data plenament del segle XII. (LCV)