Situació
Vista de l'església des del castell.
MC
Aquesta església, parròquia de Guimerà, és a llevant del castell, prop del cim del turó on s’esglaona el poble.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG489033.
Per a arribar-hi cal seguir l’itinerari que s’ha indicat en la monografia anterior. (CPO)
Història
La parròquia de Guimerà va dependre en un primer moment del bisbat de Vic per passar a mitjan segle XII al de Tarragona. Trobem documentada per primera vegada l’església de Guimerà en una relació de parròquies del bisbat de Vic que es pot datar a mitjan segle XI. Guimerà fou una de les parròquies de Vic que l’arquebisbe Bernat Tort reclamà i que el papa Anastasi IV assignà definitivament a Tarragona en una butlla del 1154. Els anys 1279 i 1280 el rector de Guimerà pagà en concepte de dècima papal 85 sous.
Al començament del segle XIII Ramon Alemany, senyor de Guimerà, fundà un benefici a l’església de Santa Maria de Guimerà, de patronat de la família Alemany. El 1344 Felip de Castre i Francesca Alemany elegiren Jaume Garcia per a substituir el beneficiat Arnau Colom, difunt. La rectoria de la parròquia, tanmateix, era de col·lació de l’arquebisbe. Al començament del segle XVIII era sufragània de Guimerà l’església de Sant Joan de la Pobla de Ferran.
L’antic edifici romànic fou renovat completament al començament del segle XIV. S’aixecà una nova església, les obres de la qual no finiren fins als darrers anys del segle XV o els primers del segle XVI. Procedent d’aquesta església es conserva al Museu Episcopal de Vic el famós retaule del Mestre de Guimerà, peça clau dins la pintura gòtica catalana. (JDM-MMFG)
Capitells
Tres dels capitells esculpits que havien format part de la primitiva església romànica de la població.
ECSA-M. Macià
En diferents obres i reformes de la població de Guimerà han aparegut al llarg dels anys una sèrie de capitells romànics esculpits amb una decoració que és indicativa d’una construcció sumptuosa. Hom ha plantejat la hipòtesi que tots provenen d’un mateix edifici: l’antiga parròquia romànica de la població dedicada a Santa Maria. D’aquesta església sols resta la memòria històrica avalada per la documentació del segle XII, segons la qual la parròquia de Guimerà queda confirmada pel papa Anastasi IV a l’església tarragonina (Capdevila, 1986, pàg. 11). Altrament, si bé la situació exacta d’aquesta església romànica es desconeix, hi ha dos corrents d’opinió: el que creu que s’aixecava al sòl on està bastida l’actual i el que creu que estava dalt el castell, tot funcionant com a capella de la fortalesa(*). Altrament, l’existència de la parròquia no equival forçosament a una construcció, ja que pot fer referència als límits territorials parroquials.
Es tracta en concret de quatre capitells, dos dels quals estan conservats al Museu de la Pedra de Guimerà i els altres dos en dues cases del poble (un a la rectoria).
El capitell núm. 1 s’estructura en un tambor i fust —actualment fragmentat— monolític. Presenta les quatre cares decorades amb motius geomètrics i vegetals: en dues de les cares es representa una sexfòlia emmarcada per un cercle i amb els folíols perfectament marcats amb solcs. En una altra cara tota l’alçada del tambor és ocupada per quatre folíols lanceolats, bisellats, que dibuixen una flor de quatre pètals. En l’última, i en la part inferior del cistell es representen uns rínxols que cargolen i que, en la part superior del tambor, es desenvolupen tot formant una figuració animalística. El boc del cistell està limitat per dues motllures que formen el collarí i per un cimaci amb una ornamentació dentada.
El capitell núm. 2, conservat també al Museu de la Pedra, va ser reutilitzat en algun moment com a pica, ja que presenta la part interior buidada. El tambor està decorat amb un motiu que es repeteix a les quatre cares: els extrems del cistell estan ocupats per dues formes corbades que emmarquen l’angle. Al bell mig del bloc, i limitada per aquestes formes que interpretem com a motius vegetals, es disposa una figuració humana de mig cos, de la qual sols s’endevina la cara, tractada amb uns trets molt elementals, i els braços. Dues motllures inferiors marquen el collarí.
El capitell núm. 3, conservat en una casa particular, presenta el tambor i el fust en un bloc monolític. El fust està ornamentat amb dues motllures helicoides. Els extrems del cistell s’han rebaixat per tal d’aconseguir una corba que emmarca l’angle. Aquestes formes corbes queden separades, al bell mig del tambor per una línia vertical.
Pel que fa al darrer capitell, és de proporcions molt petites i actualment està guardat a la rectoria. Aquest capitell té una estructura troncopiramidal invertida i presenta les quatre cares del tambor decorades, una d’elles mutilada. El motiu ornamental es basa en un entrellaçat que recorda els treballs de la cistelleria, i que és molt semblant als capitells decorats amb entrellaçat que es troben a Poblet, concretament als capitells de l’ala meridional del claustre i a les mènsules del dormitori dels monjos del mateix monestir. Aquest repertori també es troba a Sant Benet de Bages.
Els tres primers capitells presenten unes concordances de factura i estil que ens porten a acceptar la procedència comuna que s’ha donat per a tots ells (Capdevila, 1986, pàg. 12). Però el tipus de decoració d’aquests capitells, que recorda els repertoris preromànics i el de les primeres produccions romàniques, ens duu a situar-los cronològicament cap al segle XI. Aquesta cronologia, que pot semblar molt primerenca, no desdiu de les primeres notícies documentals que tenim entorn de les construccions de Guimerà. Així, el castell de Guimerà ja és citat a la primeria del segle XI, i la primitiva parròquia que el 1154 fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona formava part, abans d’aquesta data, de la diòcesi de Vic i Osona.
Des d’un punt de vista de repertoris, la sexfòlia que apareix en el primer capitell descrit és un motiu que es troba en conjunts propis del segle XI (encara que com a motiu decoratiu s’utilitzarà al llarg de tot el romànic), com són ara les impostes reaprofitades de Sant Pau del Camp, o en altres elements lligats a àmbits funeraris. La representació dels trets més elementals antropomòrfics és també habitual dins d’aquesta cronologia: els podem trobar a l’interior de l’església de Santa Maria de Viu de Llevata, o en un capitell conservat al Museu de Vic, o fins i tot, ja en conjunts més tardans com és la capella del castell de Vallfogona de Riucorb. El tercer capitell s’emparenta amb un tipus de capitell molt estilitzat i senzill, el paral·lel més proper del qual es troba en els capitells utilitzats a l’interior de l’església de Sant Quirze de Pedret.
El quart capitell s’emmarca dins una cronologia molt tardana, concretament dins del segle XIII, vinculat com ja hem esmentat amb els repertoris cistercencs i, doncs, té una procedència diferent a la dels altres capitells o bé és representatiu d’una reforma o modificació del mateix edifici. (MMG)
Escultura
A Guimerà es conserven set esteles discoidals, que hom pot datar als segles XII-XIII, probablement procedents de l’antic fossar de l’església parroquial.
Dues de les més antigues esteles discoidals procedents probablement de l’antic fossar de l’església parroquial.
J.M. Miró
Les parets que tanquen l’actual cementiri del poble són decorades per quatre esteles situades prominentment als seus respectius angles. Aquest cementiri, inaugurat el 1915, és a uns 500 m del temple parroquial. Al mur davanter i a l’angle dret hi ha situada la primera estela, amb l’anvers decorat per una creu floronada, de braços iguals, que toquen l’orla circular simple, ben marcada, especialment a l’inici del peduncle en cua d’oreneta. Al seu revers hi ha el mateix tipus de creu, que té les figures de sis casals castells als angles, dues a cada angle superior i una als respectius angles inferiors.
Col·locada a l’esquerra de la mateixa paret hi ha una segona estela discoidal. Presenta una creu floronada simple a l’anvers i al revers una creu igual, amb la particularitat que adjunt al braç horitzontal de la creu, i on hi hauria d’haver el braç vertical, hi ha representat un calze.
Les dues esteles que acabem de descriure es poden datar als segles XII-XIII. Les altres dues esteles del mateix cementiri no es poden estudiar a causa del lloc on són emplaçades. A la casa rectoral es guarden dues esteles discoidals més, una d’elles gòtica amb el peduncle trencat i l’altra amb una creu de difícil identificació per estar tota ella molt malmesa.
A la plaça de l’Església hi ha, fortament encastada a la paret, una altra estela discoidal, en molt bon estat de conservació. Ha estat feta, com totes les descrites, en baix relleu. Cal datar-la cap a mitjan segle XII. El diàmetre del seu disc és de 46 cm, el coll del peduncle és de 25 cm i l’alçada total de 76 cm. Dins del disc vorejat per una orla circular simple, hi ha vuit semicercles concèntrics secants que formen dues creus amb l’interior geomètric octogonal, centrant una figura circular amb un botó radial al mig. Es tracta d’una figura solar, símbol cristològic per les característiques i el lloc que ocupa. Al peduncle, de costats paral·lels, hi ha gravada una data (1768?) visible amb dificultat, mostra del reaprofitament tardà d’aquesta peça. (JMMR)
Bibliografia
Bibliografia sobre els capitells
- Kehr, 1926, vol. I (II), doc. 65, pàgs. 336-339; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 153 i 159; Pladevall, 1971-72, fasc. 113-120, pàgs. 283-304.
Bibliografia sobre l’escultura
- Miró, 1986, pàgs. 34 i 44.