Monestir cistercenc femení del qual resten importants ruïnes a ponent de la vila, al peu de la carretera que uneix Guimerà amb Ciutadilla. Es tracta d’un conjunt d’estil gòtic. El monestir de Vallsanta va néixer de la necessitat de la comunitat de monges del proper monestir —ara santuari— de la Bovera de trobar un lloc millor on viure, amb l’aigua que els mancava al capdamunt de la Bovera. Es creu que les obres del monestir començaren el 1235, per bé que la comunitat no va rebre l’autorització papal per al trasllat fins el 1237, en la mateixa butlla del papa Gregori IX que autoritzava el trasllat d’una part de la comunitat de la Bovera a Valldaura d’Olvan, al Berguedà, per a fundar-hi també un nou monestir. Sembla que el 1246, amb l’abadessa Agnès de Guimerà, la comunitat que havia restat de la Bovera ja residia a Vallsanta. Durant el segle XIII consta que hi havia una comunitat de 23 monges, i el 1267 tenia ja un ple funcionament amb tots els càrrecs clàssics d’un monestir cistercenc. En la seva història, Sanç Capdevila dóna la llista de les primeres abadesses, que foren Agnès de Guimerà (1246), procedent de la Bovera, Berenguera de Savellà (1261), Elisenda de Bell-lloc (1283), Elisenda de Vallclara (1292), Eliarda de Guimerà (1306), Agnès de Josa (1308), Berenguera Alemany (1337) i Agnès de Guimerà (1349). A les ruïnes de l’església del monestir, excavades en part el 1986, han aparegut escuts de les famílies Llorac, Guimerà, Alemany, Boixadors i Josa, molt relacionats amb els llinatges de les primeres abadesses. L’any 1272 Jaume I va llegar al monestir 200 morabatins per a la construcció d’un claustre, i el 1279 Geraldona de Timor hi fundà una capella nova. Més tard, el 1345, Bernat de Boixadors manà fer una altra nova capella al creuer per ser-hi enterrat. També hi ha referències durant el segle XIV a la reconstrucció de l’església i a la construcció d’un nou dormitori. El 1373 es féu efectiu el testament de Mateua, vídua de Romeu de Montornès, castlà de Guimerà, signat el 1336, que establia que si el seu hereu Guillem moria sense descendència destinaria 1 200 sous per a la construcció d’un nou dormitori amb la condició que hi figuressin els seus escuts.
Un inventari de l’any 1436 esmenta les següents dependències del monestir: el porxo, una sala, una cambra i una recambra pujant les escales, el rebost, el pati del forn, el pastador, el celler, l’església i la casa de les gallines. Altres notícies del segle XV i posteriors indiquen que el monestir entrà en una etapa de decadència fins al punt que l’any 1589 Francesc Oliver de Boteller, abat de Poblet i visitador general de l’orde del Cister, en va manar el tancament i el trasllat de les tres monges que hi restaven al veí monestir de Santa Maria del Pedregal. L’any 1594 les terres i l’edifici del monestir havien passat ja a ser propietat dels senyors de Guimerà. Anna d’Aragó, vescomtessa d’Évol i tutora del seu fill menor d’edat Gaspar de Castre i de Pinós, senyor de Guimerà, arrendà a Joan Gavaldà les dependències monàstiques, de les quals havia de tenir cura, i les terres de conreu entorn del monestir en canvi de 3 lliures anuals.
L’any 1986, i a càrrec de la Diputació de Lleida, s’iniciaren les obres de consolidació i restauració del conjunt monàstic, que encara no han acabat.