Situació
Església reconstruïda al segle XVIII sobre els antics murs romànics, visibles exteriorment sobretot al costat de migdia.
J. Moner
El poble de Parets d’Empordà comprèn dos nuclis minúsculs agrupats anomenats Parets de Dalt i Parets de Baix, i algunes masies disperses en terres suaument ondulades que limiten pel nord el Fluvià. L’església parroquial de Santa Llogaia centra el lloc de Parets de Baix (Parets de Dalt és a uns 500 m vers el nord-oest).
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG902687.
Per arribar-hi cal seguir la carretera local de Banyoles a Bàscara (on enllaça amb la N-II). El veïnat de Parets de Baix, puntualment amb l’església, es troba a només 2 km de Bàscara, a tocar de l’esmentada carretera. (JBH)
Història
En un precepte del rei Odó de l’any 889, i també en altres documents de la primera meitat del segle X, és esmentat el lloc de Parietes. La primera referència a l’església és del 29 de setembre de 958, en el testament del clergue Adalbert, personatge que protagonitzà la revolta d’un sector de la noblesa del comtat de Besalú, i que al final del l’any 957 matà el comte Guifré II. Entre d’altres béns, Adalbert deixà al seu germà Sunifred la “domus Sánete Leocadie”. Aquests béns foren confiscats per Sunifred II de Besalú i després, l’any 968, el germà i successor d’aquest, Miró III, els cedí a la seu de Girona.
Des del 989 hi ha notícia de les possessions que tenia al lloc el monestir de Roses. L’any 1017 consta que n’hi tenien també les abadies de Banyoles i de Camprodon.
El 1019, quan el bisbe Pere Roger reformà la canònica gironina, entre les donacions que feren ell mateix, la comtessa Ermes-senda, germana seva, i el comte Berenguer, fill d’aquesta, hi ha l’“ecclesiae Sanctae Leocadiae de Parietibus”. Tanmateix, aquesta església fou una de les que l’esmentada comtessa restituí al bisbe Berenguer l’any 1058, en reconèixer que n’havia retingut els drets.
Quan el cavaller Guillem Domènec féu testament l’any 1089, abans de pelegrinar a Terra Santa, l’església de Santa Llogaia rebé 2 sous. També rebé alguns béns l’any 1106, atorgats en testament pel cavaller Arnau Isarn. Figura en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280, i en les relacions diocesanes del segle XIV i del XVII. Actualment manté la categoria de parròquia.
L’edifici actual respon a una reconstrucció de la fi del segle XVIII o el començament del XIX, feta sobre l’edifici medieval que hom creu que fou destruït pels francesos. (JBH)
Església
En aquesta reconstrucció, suara esmentada, s’apro fitaren fragments de l’edifici anterior, i l’orientació ori ginal del temple quedà capgirada. Actualment és un edifici d’una nau, de planta rectangular, amb l’entrada a la façana de llevant i l’altar a l’extrem de ponent. No hi ha diferenciació entre la nau i la capçalera exteriorment. Només a l’interior el santuari afecta la planta poligonal.
Les restes de murs de l’esglesia medieval que subsisteixen, incorporats a l’actual edifici, es troben a la seva meitat occidental. Són visibles només a l’exterior, ja que els paraments interiors són arrebossats. La volta actual és de llunetes.
Les estructures de l’edifici anterior que han subsistit a l’actual corresponen, com ja hem indicat abans, als murs perimetrals del sector de ponent del temple romànic. Resta pràcticament sencer l’antic frontis, avui en funció de capçalera, i fragments adjacents a aquest d’ambdós murs laterals, més importants al costat de migdia.
L’aparell d’aquests paraments resta una mica emmascarat per vestigis d’arrebossats i d’encalcinat modern als fragments dels murs laterals. A la part visible del frontis és on el podem observar amb més claredat. La construcció és feta d’una barreja de carreus petits escairats sense gaire cura i poc polits, i pedres només desbastades, amb nombrosos rierencs de mida grossa, escapçats. Aquest aparell presenta una marcada tendència a la disposició en filades horitzontals, aconseguida únicament en espais reduïts a causa de la irregularitat de mides i formes de les pedres. El morter, de gra gros, resta molt visible a les juntures. Per l’aportació de materials del riu proper, hi trobem una gran varietat de tipus de pedra: calcària, travertí de font, volcànica, sorrenca.
Els dos pilars i el costat de la testera, visibles en una de les seves cares, a migdia, han estat construïts amb carreus petits, ben escairats i amb cert poliment. Als pilars de la probable espadanya hi ha incisions al morter de les juntures fetes amb una franja ressaltada i allisada.
Només amb l’aparell i els altres escassos i poc significatius elements que hi podem observar, no és possible una aproximació cronològica ben fiable. Cal fer aquestes reserves en manifestar que —sobretot per l’aparell, encara sense carreuada—, al nostre entendre, l’església de Santa Llogaia de Parets anterior a l’actual fou bastida dins el segle XI.
A la pilastra que s’ha conservat més alta de les dues, que pertanyien, molt probablement, a l’espadanya romànica, al costat de migdia del temple, hi ha una creu incisa en un dels carreus.
És una creu llatina afigurada sobre d’una destacada peanya triangular. El conjunt fa, aproximadament, uns 25 × 15 cm. Ha estat gravada amb traç ample i profund. No és perfectament vertical, sinó lleument inclinada vers la dreta. (JBH)
Bibliografia
- Marca, 1688, c889, 890, 923, 951, 1000, 1003, 1017; Villanueva, XIII, 1850, pàgs. 409-412; Corominas-Marquès, 1972, pàgs. 149-157; Badia, 1981; pàg. 31; Constans, 1985, pàgs. 83-84.