Situació
Església de planta rectangular, sobrealçada i modificada, però que conserva bàsicament l’estructura i els murs perimetrals d’un edifici del final del romànic.
J. Moner
El poble de Sant Esteve de Guialbes es troba damunt d’un planell, a la carena d’un serrat des d’on s’albira una àmplia panoràmica sobre les terres gironines. L’església parroquial de Sant Esteve destaca en el petit nucli agrupat de la població, a l’extrem de tramuntana.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG900628.
Per arribar-hi venint de Barcelona per la carretera N-II, hi ha tres accessos, tots els quals es troben a mà esquerra, entre els trencants de Vilafreser i el d’Orriols i l’Escala. EI primer ens porta al poble directament (a 3,5 km); el segon passa pel poble de Terradelles i enllaça amb la carretera local de Banyoles a la N-II; el tercer és aquesta carretera, que s’agafa a l’altura d’Orriols, i que cal seguir fins a trobar, a mà esquerra, el trencant de Sant Esteve de Guialbes, que és a uns 4 km.
Des de Banyoles cal seguir l’esmentada carretera local que porta (per Borgonyà) a la N-II. Un cop passat el poble de Vilamarí, a poc menys de 2 km hi ha l’esmentat trencant, a mà esquerra, que mena al poble de Sant Esteve de Guialbes distant 2 km.
Història
El lloc apareix documentat des del segle XI fins a data força avançada amb ei nom d’“Esglésies Blanques”, Ecclesias albas; fins al segle XIII no trobem emprada la grafia Guialbis. L’església fou una de les que restituí la comtessa Ermessenda al bisbe de Girona l’any 1058. Destaca un document del 1062 de l’arxiu del Can Lleal, que fa referència a la venda d’una peça de terra “… in comitatu Ierundense infra términos scilicet Villa Octaviano, qui vocant Ecclesia Albes, vel in Fenals”. El nom antic de Vil·la Octavià que només apareix en aquest text ha fet suposar l’existència d’una vil·la romana anterior.
L’any 1064 el cabiscol Ponç de la seu de Girona disposà, en testament, d’uns béns situats a Sant Esteve d’Ecclesias Albas. L’església veïna de Santa Maria d’Olives, fins que hi fou fundat el priorat canonical l’any 1197, depengué d’aquesta parròquia.
L’església figura en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280 i en les relacions diocesanes de l’any 1362 i posteriors. Ha mantingut la categoria parroquial. A la dècada de 1960 s’hi feren obres de reparació i l’interior del temple fou repicat.
Església
Planta de l’església, de tipus popular i rural i de gran simplicitat estructural.
J. Moner i J. Riera
L’església afecta una planta de simple aula rectangular, sense cap diferenciació entre la nau i la capçalera. És coberta a un sol nivell per una volta apuntada i seguida, la qual arrenca de l’extrem superior dels murs laterals, sense cornisa. L’entrada és situada a la façana meridional, vers l’extrem de ponent, i té una porta d’arc de mig punt fet amb dovelles grans i llargues, ben polides. L’única finestra d’estructura antiga és també al mur de migdia. És de doble esqueixada, de vessants molt oberts, i arcs de mig punt; només és visible des de l’interior, ja que fou parcialment malmesa en construir una capella lateral tardana.
L’edifici ha estat enterament repicat a l’interior, quan s’hi feren obres d’agençament. Això permet observar-ne els aparells i també comprovar que la volta és construïda a base de filades regulars i longitudinals de petits carreus estrets i allargassats, sense un perfecte escaire ni poliment, que deixen veure, entremig, l’abundant morter que els lliga. Als murs perimetrals es pot dir que el parament resta quasi totalment al descobert en ambdues cares, exceptuant el de migdia.
La construcció és feta amb pedres de mida mitjana i petita, a voltes escairades sense gaire cura i amb poc poliment i, en altres casos, menys treballades encara. S’afileren amb certa regularitat, si bé les filades són més uniformes i hi ha menys rebles a l’aparell de la cara externa dels murs.
Aquesta església, de marcada simplicitat estructural, s’integra dins d’un grup d’edificis de caire popular i rural de caràcter semblant que van sorgir a la darreria del romànic; el tret més destacat és la manca dels absis de pla semicircular, substituïts per un simple mur pla o carrat.
Tot i la manca de documentació significativa, la construcció d’aquest tipus d’esglésies pot abraçar un període força llarg, que va des de la segona meitat del segle XII, tot el segle XIII, fins a un moment final, ja dins el ple gòtic, difícil de precisar, que difereix segons els territoris.
Són diverses les reformes i afegitons que presenta l’església. En primer lloc, hi ha la ferma construcció dreçada al seu damunt, que pràcticament n’ha doblat l’alçària original. Crea un terrabastall i conserva elements de fortificació, amb doble pis d’espitlleres, ben conservades sobretot al costat nord. A la part superior, sota mateix de la teulada actual, hi ha unes grosses obertures que degueren formar part d’una obra emmerletada. A la que hi ha a la vertical de l’entrada resten dues cartel·les que poden pertànyer a un matacà desaparegut. Aquesta obra defensiva es degué bastir en època baix-medieval o renaixentista. Hi ha, també, una sagristia a cada costat de l’església, a llevant; la del nord és datada l’any 1738 a la llinda de la porta. Al costat de migdia s’afegiren dues capelles, una de les quals és datada l’any 1746 en una làpida commemorativa. A l’exterior hi ha una terrassa que crea un pòrtic cobert davant la porta d’entrada.
El campanar, que es dreça al sud-est de l’edifici, és una torre de planta quadrada, bona part de la qual es pot considerar romànica. L’estructura antiga es manté fins a uns 10 m d’altura; al damunt fou construït un pis molt més modern que té una obertura d’arc a cada costat i un coronament de merlets decoratius (segles XVII o XVIII). Els dos sectors es distingeixen amb claredat per la diferència d’aparells.
Probablement aquesta torre és una mica més antiga que l’església, potser de cap la fi del segle XII o la primera meitat del XIII.
En un carreu de l’aparell exterior del mur de llevant d’aquest campanar, a una altura considerable, hi ha una creu llatina incisa amb traç relativament profund.
Bibliografia
- Villanueva, XII, 1850, pàgs. 301-307; Villanueva, XIII, 1850, ap. 48; Monsalvatje, XV, 1908, pàg. 282; Constans, 1951, pàgs. 337-347; Constans, 1985, pàgs. 85 i 111-113; Constans, 1987, docs. 75, 83, 185, 195 i 444; Corominas-Marquès, 1972, pàgs. 103-108; Rius i Serra, 1946; Pons i Guri, 1965.