Situació
Antic priorat canonical augustinià, amb l’església refeta al segle XVII o XVIII, aprofitant trossos de mur i tota la pedra de l’església romànica.
A. Bramon
Al poblet d’Olives, minúscul nucli agrupat al cim d’un serrat, a l’esquerra de la riera de la Farga destaca l’església de Santa Maria i, al costat, el casal de l’antic priorat.
Mapa: L39-12(296). Situació: 31TDG895609.
Venint de Barcelona i Girona per la N-II es troba a mà esquerra, prop dei punt quilomètric 740, la carretera local que porta a Sant Esteve de Guialbes, de la qual, fet 1,5 km, surt el camí asfaltat que porta a Olives, poble que dista uns 500 m del trencant. Des de Banyoles, cal seguir el mateix recorregut que hem indicat per a l’església de Sant Esteve de Guialbes. Des d’aquest lloc s’ha de seguir vers la N-II, abans d’arribar a la qual es troba l’esmentat camí d’Olives.
Història
L’església de Santa Maria fou un priorat de canonges augustinians fundat el 1197 amb el consentiment del bisbe Gausfred de Medinyà, el qual imposà l’obediència a la seu gironina i l’obligació d’acudir als sínodes diocesans. Sembla, això no obstant, que l’església és més antiga, segons que consta en un document d’empenyorament de dues vinyes estès per Arnau, delmer de Sant Esteve de Guialbes, a favor de Bernat Negrell, clergue, i els frares de Santa Maria d’Olives.
No consta que la fundació provingués de l’abadia de Vilabertran, com en altres canòniques del bisbat. Això, però, és ben possible tenint en compte l’existència de drets i possessions del monestir empordanès en aquesta contrada, comprovada des del segle XIII. La comunitat fou sempre reduïda i les possessions que es documenten entre els segles XIII i XV es limiten a masos i terrenys de la immediata rodalia i d’algun punt una mica més apartat.
Des del final del segle XV la comunitat fou governada per priors comendataris que no hi residien. L’any 1592, el monestir fou secuiaritzat pel decret del papa Climent VII com les altres canòniques de Catalunya. Aleshores l’església (1606) passà a dependre de la canònica de la seu de Girona, que designà un beneficiat per a regir-la, fins al 1835 en què les propietats del priorat foren subhastades per l’estat.
Vegeu a continuació el priorologi de Santa Maria d’Olives, extret de LI.G. Constans: “La canónica de Santa Maria de Olivas”
Priorologi de Santa Maria d’Olives
| Bernat Negrell (“[…quasi fundator illius loci[…]) | 1197 |
| Arnau de Guàrdia | 1257-1268 |
| Bernat | 1279-1296 |
| Pere de Penedès (Penedesio) | 1312-1345 |
| Guillem | 1366-1377 |
| Guillem | 1398 |
| Guillem de Monell | 1400-1410 |
| Esteve Amic | 1412-1418 |
| Pere Font | 1432-1457 |
| Pere Gironella | 1475 |
| Cristòfol Costa, canonge de Perpinyà; prengué possessió per procurador | 1475 |
| Joan Genover; anterioment canonge cambrer d’Olives. | 1484 |
| Priors comendataris | |
| Joan Villena, prior benedictí de Panissars, ja era “encarregat” d’Olives des del 1485 | 1488-1492 |
| Grau Arrufat, canonge de Girona | 1544-1557 |
| Martirià Albert | 1577 |
| Antic Albert | 1591-1600 |
| Beneficiats designats pel capítol de Girona | |
| Grau Sasserres | 1606-1610 |
| Rafael Ribas | 1629 |
| Grau Cros | 1663 |
| Miquel Baig | 1752 |
| Benet Bellver | 1809 |
| Pere Vila | exclaustrat 1835 |
Església
Planta del temple, antic priorat canonical, amb murs romànics als sectors de ponent i tramuntana.
J. Moner i J. Riera
L’actual església de Santa Maria d’Olives és d’una nau amb absis poligonal, capelles i sagristia als costats i un campanar de torre a l’angle nord-oest. És un edifici bastit als segles XVII o XVIII en el qual foren reutilitzats elements de l’església anterior. Pràcticament a tots els murs, sobretot al sector de la capçalera, hi ha un gran nombre de carreus ben escairats i polits, tallats en pedra sorrenca, que solen disposar-se sense ordre, o bé formant algunes filades, entremig de la construcció de pedruscall que predomina i que correspon a la reconstrucció.
Al mur de tramuntana i al sector de ponent hi ha un fragment de llenç que sembla tractar-se d’una pervivència anterior. És fet amb carreus més petits i allargassats que els esmentats abans, poc polits i sense escaire gaire acurat, que s’afileren amb algunes irregularitats, però, i deixen el morter força visible. En aquest punt hi ha una porta d’arc simple, visible, en part, a l’interior.
Aquesta pervivència és difícil de datar, potser correspon a una construcció del segle XII, si no anterior.
Pica
Aquesta pica beneitera és una peça petita, monolítica, de pedra calcària, tallada en forma de copa ovoide, bastant oberta i sense peu. Fa 28 cm d’alçària i 38 de diàmetre superior. A la cara externa hi ha tres figures en baix relleu, molt pla. El conjunt és format per un orant que té a cada costat una testa humana. L’extrema simplicitat i rudesa d’aquest relleu ha fet proposar una datació molt reculada, d’època pre-romànica. De tota manera, el caire popular i l’extrema tosquedat no han pas d’indicar forçosament una gran antiguitat. Quant a la datació concreta, es fa difícil apuntar una hipòtesi per a aquest tipus d’obres, ja que abraça un període molt ampli.
Bibliografia
- F. Monsalvatje, XVI, 1908, pàgs. 97-102; L. G. Constans, 1951, pàgs. 337-347; L. G. Constans, 1954, pàgs. 42-43; J. Corominas, 1972, pàgs. 108-111; L. G. Constans, 1985, pàgs. 45-46; L. G. Constans, 1987, docs. 185, 195, 305, 307, 340, 444 i 448.