Santa Maria d’Agramunt

Situació

Església parroquial de la vila, edifici notable per les seves dimensions i la qualitat arquitectònica.

Arxiu ECSA

L’església parroquial de Santa Maria és situada a la banda de llevant de la plaça de l’Església, a la part oriental de la vila antiga. L’esmentada plaça, petita i acollidora, té al costat de migdia la casa de la vila.

Mapa: 33-14 (360). Situació: 31TCG422282.

Cal seguir el mateix itinerari indicat a la monografia anterior. (LIPS)

Història

La fundació de la parròquia d’Agramunt, dins el bisbat d’Urgell, devia tenir lloc a mitjan segle XI, una vegada conquerida la vila i el castell per part del comte d’Urgell, Ermengol III. El primer esment del castell d’Agramunt és de l’any 1051, en què el comte Ermengol III donà a Pere Miró el castell d’Agramunt, amb la quarta part dels delmes i la meitat de les primícies. La referència més antiga a l’església d’Agramunt és força posterior, de l’any 1090, en què entre els testimonis d’una donació consta Geribert, sacerdot d’Agramunt. En el testament d’Adelaida, muller de Ponç Dalmau, datat entre el 1080 i el 1100, consta que aquesta feu un llegat de dos mancusos per a l’obra de Santa Maria d’Agramunt. En el testament sacramental de Bernat Pere de Ponts, dit Vidià, castlà d’Agramunt, del 1119, es manà que de la tercera part dels béns mobles que tenia amb la seva muller, se’n fessin quatre parts, dues de les quals s’havien de distribuir entre les esglésies i els clergues de Santa Maria de Gualter, Sant Pere de Ponts, Sant Tirs d’Oliola, Sant Pere de Puigverd i Santa Maria d’Agramunt.

Gairebé es pot assegurar que l’actual edifici va començar a construir-se a la segona meitat del segle XII a l’empara de les excel·lents perspectives que proporcionava a la vila la carta de població atorgada l’any 1163 pel comte d’Urgell Ermengol VII. En aquesta època, en concret el 1187, se celebrà a l’interior de l’església d’Agramunt una assemblea de pau i treva.

No sabem si el nou temple es bastí damunt del documentat al segle XI. L’emplaçament de l’església obeeix a raons urbanístiques i estratègiques de pes. La primitiva població, de reduïdes dimensions, era arrecerada al tossal del castell, a la banda de ponent de la vila antiga. Al segle XII, s’amplià el recinte emmurallat en direcció a llevant fins més enllà d’una cruïlla d’antics camins. Aquesta cruïlla era a l’indret que avui ocupa la plaça de l’Església.

Aquell eixample de llevant —la Vila Nova documentada al segle XII— quedava desprotegit, perquè el castell s’aixecava precisament a l’altre extrem de la vila (o Vila Vella). A la vegada, calia promoure’l, perquè es trobava molt allunyat dels indrets on fins aleshores s’havia desenvolupat la vida social i econòmica de la població. La construcció del nou temple en aquell indret oferia solució als problemes esmentats. Les torres dels absis, edificades en la mateixa línia de la muralla de llevant, constituïen un reforçament de l’obra defensiva. I les activitats religioses centrades en el temple eren un focus d’atracció del veïnat vers aquell sector.

Per raons òbvies, si tenim present el que s’ha dit abans, el temple es va començar pels absis i a poc a poc anà avançant cap a ponent, en direcció a la plaça. Entrat el segle XIII es bastí la portalada principal i el campanar s’enllestí al segle XIV. Ja l’any 1238 el comte Ponç Guerau de Cabrera concedí als agramuntins la gràcia de tenir tribunal davant la porta de l’església.

El relleu de la parròquia d’Agramunt es demostra en el registre de la dècima pagada per a les croades els anys 1279 i 1280, on consta que el capellà d’Agramunt havia de satisfer setanta sous jaquesos per cadascun dels anys esmentats. Així mateix, en la relació de la dècima de la diòcesi d’Urgell de l’any 1391 s’observa que s’exigí a Santa Maria d’Agramunt cinc lliures, una de les quantitats més elevades del deganat d’Urgell. En aquesta mateixa relació es constata que a la parròquia d’Agramunt hi havia fundats diferents beneficis.

Al llarg del temps l’estructura primitiva del temple ha sofert afegits i modificacions. De la capella del Roser, a la cara nord, no se’n coneix la data de construcció, però és anterior al segle XVI. La capella del Socors, a la mateixa banda, és del segle XVII —concretament es començà l’any 1667—. També al mateix segle s’amplià la sagristia fins als límits actuals i per tal de facilitar la construcció d’un ampli presbiteri, se suprimiren les dues columnes més properes a l’altar major, ajuntant a l’una i l’altra banda les dues arcades antigues en una sola de més ampla. Al segle XV, i encara posteriorment, s’obriren nombroses capelles als murs laterals.

El temple de Santa Maria d’Agramunt fou declarat monument nacional l’any 1931 i des de l’any 1953 diversos organismes oficials han intervingut en la seva restauració. Entre les obres realitzades cal esmentar la reposició de les dues columnes suprimides al segle XVII; la restauració dels absis i dels murs laterals, fent desaparèixer les capelles obertes segles abans i retornant-los la fesomia primitiva; i la restauració de la meitat superior del campanar i de la portalada principal. (LIPS-CPO)

Església

Planta de l’església, de disposició basilical de tres naus, sense transsepte.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Solsona i M. Carol

Santa Maria d’Agramunt és un edifici destacat per les seves dimensions i la seva altíssima qualitat arquitectònica, desenvolupada en una tipologia molt simple i clara, resolta amb una extrema coherència. Aquest fet dona caràcter unitari a un edifici que palesa un procés constructiu llarg i complex, en el qual es manté inalterat el projecte inicial, tot i les variacions que es fan patents en els seus detalls.

És una església de pla basilical de tres naus, sense transsepte. cobertes amb voltes de canó de perfil apuntat que arrenquen d’impostes esculpides. Les voltes són reforçades per tres arcs torals, també apuntats, que a la nau central són ressaltats, mentre que a les naus laterals són de perfil rectangular simple. Les tres naus són capçades per sengles absis semicirculars, els laterals precedits d’estrets arcs presbiterals i el central, més gran, precedit d’un doble arc que obre l’absis i alhora actua com un arc toral de la volta absidal. Els absis laterals són llisos interiorment, mentre que el central presenta una ornamentació interior formada per un fris d’arcs sota la imposta de l’arrencada de la volta, distribuïts en sèries de dos arcs entre pilastres semicirculars que arrenquen de permòdols en cul-de-llàntia. En l’estat actual del monument, no podem precisar si aquesta disposició de les pilastres correspon a l’obra original o bé és fruit d’alguna de les reformes que es dugueren a terme a l’edifici.

Els arquets del semicilindre absidal presenten l’aresta aixamfranada i decorada amb boles, ornamentació que també es repeteix a les arestes del pilar que suporta l’arc d’obertura absidal i als arcs de l’obertura de les finestres, i no apareix, per contra, en cap altre element de l’interior de l’església.

Nau central de l’església, amb la volta de canó de perfil apuntat i els arcs formers de comunicació amb les naus laterals.

ECSA-M. Catalán

Les naus són separades per arcs formers de perfil apuntat i ressaltats com els arcs torals de la nau central. Els pilars que els suporten parteixen d’un nucli cruciforme, amb els ressalts per rebre els arcs corresponents, que arrenquen sempre d’una imposta en bossell. Els arcs torals, tant els de la nau central com els de les naus laterals, són suportats per una pilastra semicircular, com una semicolumna adossada al nucli del pilar i coronada per un capitell esculpit, amb l’àbac entregat sense solució de continuïtat a les impostes que assenyalen l’arrencada de les voltes. Les bases de les semicolumnes, formades per dos tors i una escòcia, arrenquen d’un alt podi rectangular, llevat de les semicolumnes del pilar situat més a ponent de la nau central, en què el podi és sensiblement més baix que als altres pilars. A part d’aquest element, un altre detall diferencia aquest parell de pilars dels altres dos: la imposta en bossell que assenyala l’arrencada dels arcs formers, que als pilars de llevant es lliura a la semicolumna dels arcs torals i que en aquest parell de pilars continua, formant un bordó que parteix el fust de la semicolumna dels arcs torals, en una solució poc freqüent a casa nostra i que té un dels seus màxims exemples a l’església de la Madeleine de Vézelay, entre molts altres exemples en l’arquitectura del nord dels Pirineus i de la seva àrea d’influència.

Absis de l’església, ornats exteriorment per petites columnes adossades i arcuacions que evoquen la decoració llombarda.

ECSA-M. Catalán

Aquest detall, juntament amb les atribucions geogràfiques dels personatges que apareixen esmentats a les impostes de diversos capitells, pot donar un cert punt de validesa a la hipòtesi de J. Puig i Cadafalch que considerava l’església d’Agramunt com una basílica d’influència provençal i un cas únic dins aquest grup d’edificis dels segles XII i XIII. Ara bé, deixant de banda les consideracions sobre l’origen dels autors dels capitells epigrafiats, la influència provençal a l’arquitectura de l’església d’Agramunt es limitaria, en tot cas, a aquest element, ja que la seva arquitectura s’allunya molt de la d’altres edificis amb una patent influència provençal, com pot ser l’església de Sant Esteve d’en Bas (vegeu el vol. IV, pàgs. 403-405, de la present obra), i, en canvi, les seves solucions arquitectòniques són plenament arrelades a les diverses arquitectures que es produeixen a Catalunya a cavall dels segles XII i XIII.

La il·luminació del temple és relativament escassa, amb una finestra de doble esqueixada a cadascun dels absis laterals i tres més a l’absis central, ornades exteriorment amb una arquivolta a les laterals i dues a la central, suportades per columnes amb capitells. Interiorment les tres finestres són decorades amb una sola arquivolta, amb l’aresta exterior aixamfranada i decorada amb boles.

A les naus la disposició de finestres és un dels elements que posa en evidència les variacions que sobre el projecte original tingué l’execució de tota l’obra. Al segon tram (per llevant) de la nau sud, s’obre una finestra molt esvelta, d’arc apuntat i brancals en degradació motllurats, molt similar a les dues que s’obren a les testeres de ponent de les naus laterals i que per l’interior trenca la línia de la imposta, que segueix, com un guardapols, per l’extradós de l’arc. El fet que aquesta finestra, com el parament exterior on es troba, presenti senyals evidents d’haver estat restaurada fa que no puguem extreure conclusions definitives sobre la seva forma, però sí sobre la seva tipologia, que contrasta amb les obertures del primer tram de llevant de les naus, on s’obren quatre ulls de bou circulars, formats per dos cercles en degradació, amb arestes motllurades. N’hi ha un a cada nau lateral, a les façanes sud i nord (aquest, paredat per l’afegit de la capella de la Mare de Déu dels Socors al costat nord) respectivament, i dos més, també paredats, a la nau central, per sobre dels respectius arcs formers.

Aquest tipus de finestra no es repeteix enlloc més de l’església i la nau central no presenta cap més finestra fins a la façana de ponent, on s’obre una rosassa amb traceria de factura gòtica.

La porta principal és al centre de la façana oest. S’obre dins un bloc arquitectònic exempt, coronat per un ràfec sobre permòdols esculpits. És d’arc de mig punt, emfasitzat per vuit arquivoltes profusament ornamentades, sostingudes per vuit parelles de columnes. Les arestes entre columnes s’han resolt com una semicolumna, amb capitell i base, de manera que l’esplandit de la portada és format per un conjunt de quinze columnes a cada costat. Això fa que els capitells i les bases formin un conjunt ornamental continu, en una solució que preludia el caràcter continu de les motllures gòtiques i trenca la individualització de cadascun dels elements que formen el conjunt. També cal assenyalar que les columnes de la portada són, en realitat, pilastres semicirculars, integrades al parament del mur.

A cada costat de la portada s’obren dos arcosolis, el de la banda nord restaurat recentment amb un criteri més rigorós i menys mimètic que el de la banda sud, que ha estat pràcticament reconstruït, de manera que el seu aspecte, nou, contrasta amb l’accentuada erosió de la resta dels paraments de la façana. Tots dos tenen una clara factura gòtica. En el de la banda nord s’han identificat els permòdols que suportaven el sarcòfag, just sota una petita rosassa, amb una traceria calada que evoca les solucions de les petites rosasses dels porxos del claustre de la catedral de Tarragona.

Aquests arcosolis exteriors es relacionen amb dos d’interiors, corresponents a cada nau lateral, que sembla que s’havien concebut oberts a l’exterior, com dos portals de complement, i que foren tancats en un procés constructiu posterior a l’erecció de l’església, moment en què s’haurien col·locat els sarcòfags.

A la façana nord s’obre una segona portada, molt erosionada, especialment les bases de les columnes. És d’arc de mig punt suportat per dues parelles de columnes que formen el brancal. Aquesta estructura de la porta fou alterada amb la interposició d’una llinda, que trenca la motlluració de l’arc i forma un peculiar timpà buit (avui tancat amb un vidre) amb arc rebaixat, que actualment fa de marc per a dues imatges sense relació amb l’estructura de la portada. La porta és emfasitzada per sis arquivoltes motllurades suportades per sis parelles de columnes, amb capitells esculturats, molt erosionats, especialment els de ponent, fust monolític, a diferència de la portada principal, i bases ja desaparegudes per l’erosió.

Exteriorment aquesta portada apareix amb un encaix forçat entre la capella de la Mare de Déu dels Socors, a llevant, i la capella del Roser, adossada al campanar, situat a l’angle nord-oest de l’església.

Alçat de la façana occidental del temple, amb la magnífica portalada.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Solsona i M. Carol

El campanar és una torre prismàtica de planta quadrada, oberta només per estretes espitlleres fins al darrer pis, on hi ha dues finestres a cada façana, rectangulars però incorporades a un mur motllurat, amb traceries de factura gòtica. De fet, per la seva tipologia de torre cega, oberta només al nivell superior, aquest campanar és una obra gòtica. Tanmateix, presenta un procés constructiu complex, amb un cos baix que arriba fins al ràfec de l’església plenament solidari amb l’obra de l’església. A la façana oest d’aquest cos s’obre un arcosoli d’arc apuntat i factura gòtica. Per sobre d’aquest cos baix, que és el més llarg dels tres que formen el campanar, hi ha un petit cos, sense obertures, amb les façanes en voladís amb relació a les del cos baix i un parament menys erosionat que l’inferior. Una senzilla motllura corona aquest segon cos i suporta el tercer, que també és en voladiu respecte del cos inferior. Aquest tercer nivell és el que conté les finestres; les seves façanes, molt restaurades, presenten la decoració de traceria, que forma la base de l’alta coberta que corona el campanar.

Interiorment, la porta nord també presenta problemes d’encaix, no ja per les estructures que s’hi afegiren, sinó per la mateixa estructura de l’església. De fet, el brancal oest de l’esplandit interior de la porta ocupa part de l’espai destinat a la pilastra semicircular de l’arc toral corresponent i aquest és suportat per un capitell sobre un cul-de-llàntia, molt afuat. En l’estat actual del monument no es veuen traces que aquesta pilastra s’hagués arribat a construir i, de fet, el parament presenta unes juntes encintades molt homogènies, que abasten el parament i l’arc de la porta i que només són presents en aquest sector de l’edifici. Fins i tot el parament encintat sembla coherent amb l’obertura de la capella nord-oest, fet que pot interpretar-se tant en el sentit que l’encintat es feu quan es construí la capella com que la capella és coetània de la construcció del sector de ponent de l’església.

Una tercera porta, de factura gòtica, s’obre al segon tram de la façana sud, sota la finestra ja esmentada, en un sector on el parament presenta clars vestigis de reformes i restauracions.

Les façanes, tot i la coherència global de l’edifici, també acusen aquest seguit de processos constructius. A llevant, l’absis presenta una decoració formada per un fris d’arcuacions sota el ràfec, amb les arestes bisellades i ornades amb boles, en sèries de dues entre pilastres semicirculars, dotades de capitell i base situada sobre un alt sòcol. Aquest sòcol continua per la façana sud, on apareix un reforç angular i un plafó parcialment ressaltat al sector de la porta i finestra esmentades. La façana sud és acabada amb un ràfec motllurat suportat per un fris de mènsules esculpides, algunes molt erosionades. L’angle oest té un reforç angular similar al del costat est, que gira per la façana de ponent, on queda interromput bruscament, com també el ràfec que segueix el reforç angular, sense relació formal amb la motllura que forma el pinyó de la façana.

La façana nord és pràcticament invisible per l’afegitó de les capelles ja esmentades i només apareix al sector de la porta, on es veu el ràfec suportat per un fris de mènsules, del mateix tipus que el que apareix a la façana sud.

L’erosió de la pedra sorrenca amb què és construït l’edifici dona un cert aire d’uniformitat als paraments exteriors, construïts, com els interiors, amb carreus disposats molt ordenadament i perfectament tallats, però en els quals s’aprecia, fonamentalment a l’interior, uns canvis en el sistema i eines de treball, que posen en evidència una evolució en els sistemes constructius, paral·lels als canvis que s’aprecien en l’estructura de l’edifici. Així, a la part oriental els carreus són treballats a punxó, i a mesura que avancem cap a ponent van apareixent carreus escantonats. En alguns punts, com la zona dels capitells del tercer pilar (des de llevant), apareixen carreus tallantats, també presents en els carreus de la portada de ponent.

L’ús que s’ha fet del tallant en el treball dels carreus dels sectors restaurats fa que no puguem donar gaire valor a l’anàlisi de l’evolució de les eines en el procés de construcció de l’església. D’altra banda, les restauracions i reconstruccions que ha tingut l’edifici, com les dels murs sud i oest ja esmentades o la reconstrucció total dels dos primers pilars (des de llevant) de la nau, fa que no puguem fonamentar en els detalls del parament l’anàlisi cronològica de l’edifici. Amb tot, es conserven prou elements per detectar les diferències formals i tècniques que defineixen el lent procés de construcció i expliquen les variacions que experimentà el projecte inicial a mesura que l’obra avançava cap a ponent.

De fet, l’element més diferenciat és el sector de ponent, a partir del tercer pilar, on apareix la motllura a mig fust de les pilastres semicirculars i el parament encintat al mur nord. El mur oest, que tanca l’església (i on, exteriorment, es manifesta el perfil de la volta, per sobre la rosassa), presenta la porta al terç central i en l’àmbit corresponent a les naus laterals s’obren les capelles rectangulars ja esmentades, encastades al mur, cobertes amb voltes apuntades, perfectament coherents amb l’estructura del mur i, per tant, construïdes al mateix temps.

Per sobre de la portada de ponent hi ha un gran arc escarser, adossat al mur, que correspon a l’estructura d’un cor, avui desaparegut, i que té una forçada relació amb les impostes dels arcs formers. Aquest mateix mur oest presenta un important desgruix a la seva part superior, que fa que, en sector de la rosassa, el mur sigui notablement aprimat.

D’altra banda, aquest sector de ponent trenca el ritme de proporcions que es manté als altres trams de la nau, compostos a partir d’un mòdul quasi quadrat a la nau central i un altre de proporcions properes a 1:1,4 a les naus laterals, de les quals el costat llarg equival al costat del quadrat de la nau central. En sector de ponent, la proporció de les naus laterals s’acosta al mòdul 1:1,6, corresponent a la relació harmònica, però aquesta proporció es trenca totalment a la nau central, que presenta una relació propera a 1:1,3.

Amb tota probabilitat, l’edifici s’inicià per la banda de llevant, on la decoració de les façanes absidals, l’ornamentació de l’absis central i el sistema d’il·luminació del primer tram de nau ens situen clarament en l’entorn estilístic de l’obra de Santa Maria de la Seu d’Urgell, conjuntament amb altres obres com Santa Maria de Gerri o l’absis inacabat de Santa Maria de Ponts, que palesen el desenvolupament de l’estil de la catedral d’Urgell pel territori del bisbat, centrat en obres ambicioses de gran volada.

No se sap si el sistema de voltes es va concloure en aquesta primera fase, però és molt probable que l’edifici no es cobrís fins més tard i tot d’una vegada, tal com sembla deduir-se de l’aparent unitat constructiva de les voltes.

L’obra devia continuar pels murs laterals fins a la façana de ponent, com es palesa en la peculiar solució de l’angle sud de la façana oest. Tampoc no es pot descartar que la concepció original dels suports de l’església fos amb pilars rectangulars, sense les pilastres semicirculars, com es deduiria pels alts podis dels pilars centrals i dels pilars dels murs laterals, que adopten una curiosa configuració, amb la base de les semicolumnes a mitja alçada, que seria el punt on devien arribar els murs quan es decidí incorporar les semicolumnes en comptes dels pilars prismàtics.

L’última fase de l’edifici seria la corresponent al sector oest, en què es fa més patent l’ús del tallant en el treball dels carreus i s’introdueixen elements amb importants ressonàncies gòtiques. En aquest moment, o poc després, es devien construir la porta i la finestra del mur sud i potser també les voltes, si és que no s’havien iniciat en algun moment immediatament anterior.

Es tracta, doncs, d’un edifici aparentment unitari, per la força i contundència del seu plantejament original, però que tingué un procés constructiu molt dilatat, que arrenca al darrer quart del segle XII, dins els paràmetres de la influència de l’obra de Santa Maria de la Seu d’Urgell, i que s’estengué fins a la fi del segle XIII, amb dèbils i tímides aportacions dels nous llenguatges gòtics i de l’anomenada “escola de Lleida” a les portades. El nou estil gòtic no arribà a trencar, tanmateix, la concepció de l’edifici que tingueren els seus projectistes i primers executors, els quals no podem identificar, necessàriament, amb els personatges que s’esmenten en l’epigrafia dels capitells. (JAA)

Portada

Portada principal de l’església, oberta al mur ponentí, una de les més importants de l’art romànic català.

ECSA-M. Anglada

La portada que s’obre al mur occidental de l’església de Santa Maria d’Agramunt és un dels exemples més importants de la plàstica desenvolupada a la Catalunya Nova al segle XIII i, juntament amb la porta dels Fillols i la dels peus de la Seu Vella de Lleida, l’escultura de les quals s’ha posat tradicionalment en estreta relació, ens introdueix en la difícil i ambigua producció artística que ha estat definida com a “Estil 1200”(*). Així, doncs, la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt s’emmarca dins els paràmetres de l’escultura gestada entre la darreria del segle XII i la primera meitat del XIII, que implica la introducció de certs elements innovadors interpretats encara sota fórmules romàniques.

Datació

Tot i que no es coneix la data exacta de construcció de la portada, resten certes dades documentals que poden ajudar-nos a fixar una datació aproximada. La construcció de l’església de Santa Maria no degué iniciar-se abans del 1163, any en què es concedeix la carta de població a la vila i que devia suposar no solament un important augment de població vinguda de diferents contrades sinó també un gran desenvolupament econòmic(*).

La següent notícia documental fa referència a la promulgació de la pau i treva que se celebrà el 29 de maig de 1187 a l’església d’Agramunt. Lògicament podem pensar que en aquest moment ja devia estar construïda de ben segur la capçalera de l’església, inclosa la portada nord, que s’aixeca com un primer assaig del que serà la portada occidental, amb un llenguatge que entronca bé amb altres exemples d’aquest final del segle XII (vegeu l’estudi de la portada nord en aquest mateix volum).

Les obres en l’església continuaven i ja el 1238 trobem un document que parla del privilegi d’administrar justícia davant les portes de l’església major de Santa Maria, atorgat pel comte Ponç Guerau de Cabrera (Siscar, 1884, vol. IV, pàgs. 155-156).

L’ambigüitat d’aquest document no deixa clar a quina de les dues portades s’està fent referència. Si es tracta de la portada occidental, cal pensar que en aquell moment ja estaria acabada i, per tant, caldria datar-ne la construcció entre el 1187 i el 1238. No és, però, un tema fàcil, i encara sembla complicar-se més amb la col·locació, el 1283, del grup escultòric de la Mare de Déu amb el Nen, tal com consta en una inscripció que apareix als peus de la Verge. Tradicionalment la historiografia ha coincidit a datar la portada agramuntina en un moment posterior a la porta dels Fillols de la Seu Vella de Lleida, i per tant, més enllà del 1220(*). En aquest sentit, J. Sarrate (1971) creu que la portada ja devia estar acabada el 1238, tot i que potser es deixà incompleta l’arquivolta corresponent al grup central de la Verge, que no s’enllestiria fins el 1283. N. de Dalmases i A. José i Pitarch (1985, vol. II, pàg. 181) veuen del tot impossible una datació anterior a la porta dels Fillols atès el caràcter eminentment gòtic que caracteritza les escultures que decoren les arquivoltes, en concret les imatges de la primera i la penúltima arquivolta, més properes al grup central i, per tant, a una datació més avançada. Així es contestava a una nova hipòtesi que invertia l’ordre de construcció fins llavors acceptat en considerar la portada d’Agramunt com la primera de la sèrie de portades de l’anomenada “escola de Lleida”, realitzada per un taller que després es traslladaria a la seu lleidatana per dur a terme les portes de ponent i dels Fillols(*). Amb tot, continua plantejant-se la dificultat que implica harmonitzar l’escultura dels capitells amb la desenvolupada a les arquivoltes i que hom ha volgut entendre com el producte d’una reforma que degué patir l’església en el moment de col·locar el grup central de la Verge (Fité, 1991a, pàg. 80).

Deixem de banda, per un instant, la problemàtica entorn a la datació, que requereix un estudi molt més aprofundit del que ara ens proposem.

Anàlisi

Pel que fa a la portada principal d’Agramunt i la seva pertinença a un grup de portades més ampli que hom coneix com a “escola de Lleida”, la historiografia ha coincidit a assenyalar-la com un dels exemples més reeixits, juntament amb la porta dels Fillols. Tanmateix, serà el món tolosà el que donarà la pauta per tal d’avaluar la implantació d’un tipus de treball escultòric que es barreja amb altres influències, entre les quals s’han destacat la mudèjar i l’aparició de certs elements d’origen anglonormand(*). En aquest sentit, cal destacar les aportacions de J. Puig i Cadafalch, el qual dedica en la seva obra magna un capítol a l’estudi dels portals característics del segle XIII i en concret als realitzats a la Catalunya occidental (Puig I Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III(II), pàgs. 771-772). Es tracta, potser, d’un dels primers estudis que pretén abordar l’anàlisi estilística del que s’ha anomenat “escola de Lleida”, ja que intenta establir les característiques, tant arquitectòniques com escultòriques, que vinculen els diferents portals en un mateix grup. La influència tolosana, visible en la utilització predominant del motiu dels entrellaços, es veu confirmada a partir de les inscripcions realitzades en tres capitells de les naus laterals de l’església d’Agramunt, on apareixen tres noms que semblen informar-nos de l’origen llenguadocià dels picapedrers que treballaven en l’obra(*).

En aquest sentit, estableix vincles de dependència amb Notre-Dame du Champ, a Pàmies, amb el claustre de Moissac, el portal de l’abadia de Conques i amb la catedral de Càors.

Segons J. Puig i Cadafalch, els exemples més reeixits de l’“escola de Lleida” són les portes de la Seu Vella de Lleida, Agramunt i València. A aquests, hi afegeix un seguit de conjunts que entén com a derivacions rurals dels primers: és el cas de Cubells, Gandesa, Vilagrassa, Verdú, Pla de Cabra, Salardú, Santa Maria de Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt) i Vinaixa (Ibídem, pàgs. 783-784).

D’altra banda, J. Bergós, en l’estudi de la Seu Vella de Lleida, dedica un espai a l’església d’Agramunt i a l’“escola de Lleida”, i no dubta a parlar de la important influència tolosana, accentuada per la croada contra els albigesos en terres franceses, en síntesi amb elements italoprovençals, anglonormands i mudèjars (Bergós, 1928, pàgs. 95-96).

Amb tot, es tracta d’estudis eminentment formals que obviaven, però, les qüestions relacionades amb els orígens de l’escola. En el treball de J. Sarrate s’intenta trobar els precedents d’aquest grup de portades, que aquest autor situa a la porta del claustre de Santa Maria de Solsona, acabada el 1163, i que interpreta com la primera i única predecessora de l’escola (Sarrate, 1971).

Avançant en el temps, cal esmentar les aportacions de J. Yarza, que aprofundeixen en el coneixement de la tan esmentada influència tolosana, concretada en els treballs realitzats pel darrer taller del monestir de la Daurada (Yarza, 1984a, pàgs. 299-304). També F. Fité (1984, pàg. 18) i N. de Dalmases i A. José i Pitarch (1985, vol. II, pàg. 173) constaten les similituds de factura i repertori entre aquest important centre d’escultura romànica del segle XII i la portada de Santa Maria d’Agramunt.

En el marc del I Congrés sobre la Seu Vella de Lleida celebrat el 1991, F. Fité tornà a abordar l’estudi de l’escultura de l’“escola de Lleida” i els seus orígens. Feia referència, en aquest sentit, a la porta del claustre de Solsona i a la de Santa Maria d’Almatà de Balaguer, al mateix temps que establia parentius estilístics amb l’escultura del claustre del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i, en general, amb l’escultura cistercenca(*). Tot i continuar defensant la influència musulmana en la utilització de motius geomètrics i en el caràcter ornamental que els domina, es comença a posar en evidència la necessitat de relativitzar aquesta presència en favor d’altres possibles relacions de préstec que apunten cap al món anglonormand(*).

Per últim, i tal com veurem més endavant, no es pot deixar de banda un centre tan important com és la catedral de Tarragona, iniciada en unes dates similars a la de Lleida i amb la qual manté estretes relacions, des de la concepció escultòrica fins al préstec de repertoris que apareixen amb un tractament similar(*).

Descripció iconogràfica de la portada occidental

Anem ara a la descripció pròpiament dita de la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt. Aquesta s’obre en un cos sobresortit amb relació a la façana, emmarcada per una cornisa sobre mènsules decorades, sense timpà i amb un considerable desenvolupament de les arquivoltes, que arriben a un nombre de vuit(*). Aquesta disposició arquitectònica, però, lluny de poder-se considerar exclusiva de les portades de l’esmentada escola, es troba plantejada ja des de l’inici de la configuració del gran portal romànic i en plena vigència al llarg del segle XII(*). A aquesta idea de portada atrompetada cal afegir el gust que mostra per una decoració geomètrica que anirà repetint-se, amb més o menys variants, en els diferents exemples de l’escola.

Una mostra de la figuració que ocupa les dues primeres arquivoltes de la banda dreta —segons l’espectador— de la portada de ponent.

ECSA-F. Tur

Figura amb corona situada a la part baixa de l’arquivolta interior de la banda esquerra —segons l’espectador— de la portada occidental.

ECSA-F. Tur

En el cas de la portada occidental d’Agramunt, els motius geomètrics, amb un caràcter purament ornamental, es combinen amb els figuratius, constituint-se d’aquesta manera en un exemple paradigmàtic de l’escola lleidatana. Pel que fa a aquests primers, de l’exterior a l’interior, la porta agramuntina presenta una primera arquivolta amb el tema de la ziga-zaga i la superfície decorada amb una palmeta. El mateix tipus de palmeta apareix a la porta dels Fillols i també a les portades navarreses de Santiago de Puente la Reina, San Pedro de la Rúa d’Estella i San Román de Cirauqui, que ja havien estat estudiades amb relació a l’“escola de Lleida” tant per la seva disposició arquitectònica com pel caràcter decoratiu de les seves arquivoltes(*). Segueix una arquivolta amb figuració i a continuació una amb un tors anellat, una banda de puntes de diamants, la doble ziga-zaga superposada i els arquets entrecreuats, els extrems dels quals recolzen en un bordó. Les dues arquivoltes següents juntament amb el dovellatge de l’arc es reserven, un altre cop, per a la representació de personatges, que descriurem més endavant.

Si ens fixem en les altres portades considerades de la mateixa escola veurem que reprodueixen repertoris iguals o amb lleugeres variants i, sovint, una ordenació també similar. Tot i que tradicionalment la historiografia veia en aquesta decoració geomètrica l’empremta islàmica, el cert és que aquest ric repertori ornamental es troba en multitud d’exemples provinents del món anglonormand, en combinacions comparables a la utilitzada a Agramunt.

L’arquitectura romànica anglonormanda va saber combinar la multiplicació d’arquivoltes amb la inexistència de timpà i la recerca de monumentalitat a partir d’un tipus de decoració geomètrica que destacava, per exemple, el motiu de la ziga-zaga o l’anomenat chevroné ornamental, però també els arquets, les puntes de diamants, els bordons en espiral, els entrellaços i els coneguts com a beakheads, que servien per a decorar tant les portades, finestrals i ulls de bou com els arcs de l’interior de les esglésies(*).

Així, doncs, aquest tipus de decoració arquitectònica, que forma part del tarannà anglès, va assimilar-se i estendre’s arreu de França i la Península Ibèrica. En aquest sentit, podem destacar la gran portada atrompetada del monestir de Sixena, relacionada arquitectònicament amb les portades de l’“escola de Lleida”(*), i estretament vinculada al món anglès en relacionar-se les pintures murals de la sala capitular amb els miniaturistes que treballen en la Bíblia de Winchester. Podria interpretar-se, doncs, com una possible via de penetració i difusió de les formes anglonormandes(*).

També s’opta per aquest model de portada a l’església de Veracruz (Segòvia), al monestir de Santa Maria de Mave, a la portada interior d’Arbas, a la sala capitular del monestir cistercenc de Gradefes i, ja a Astúries, a l’església de San Juan d’Amandi o, a Galícia, al monestir cistercenc d’Armentera (Bergés, 1995, pàg. 71).

Imatge de Crist entronitzat situat a la clau de l’arquivolta superior de la portada de ponent.

ECSA-C. Bergés

La zona d’arquivoltes de la portada occidental d’Agramunt es completa amb decoració figurada. Malauradament, el mal estat en què es troben bona part de les figures representades en fa difícil la identificació i, per tant, arriscada la lectura i la comprensió del programa iconogràfic desenvolupat.

A l’intradós de l’arc d’ingrés apareixen sis figures femenines de factura similar al grup central de la Verge. Quatre d’elles porten com a atribut el Llibre, que aguanten amb la mà esquerra, mentre amb la dreta sostenten la bola. Les altres dues només porten el Llibre i d’una manera diferent: l’una el manté tancat i el mostra al públic, mentre que l’altra l’obre amb intenció de llegir-lo. Totes elles, a excepció de la segona figura del costat dret, van coronades i s’asseuen en trons. Als peus de la primera figura de la dreta apareix una mena d’àguila amb les ales desplegades, mentre que als peus de la de l’esquerra s’hi representa un lleó.

Al portal dret de la façana oest de la catedral de Lleó apareixen, a la dovella inferior d’ambdós costats de la tercera arquivolta, dues figures femenines, l’una amb un Llibre i la palma, fent referència al martiri de la Verge, i l’altra sostenint un Llibre. Deknatel (1935, pàgs. 340-345) veu en aquesta última figura la personificació d’una virtut. Al portal de la catedral de Notre-Dame de Dax (segona i tercera arquivolta) també apareixen figures femenines portadores de Llibres, encara que en aquest cas no van coronades sinó nimbades. Així, doncs, sembla versemblant interpretar les figures d’Agramunt com una representació simplificada i en abstracte de les Virtuts(*).

L’arc d’entrada es reserva per a la representació d’un seguici de figures femenines, en un total de setze(*), nimbades i encerclades per tiges perlades que acaben en palmetes i pinyes i que es nuen entre elles. Aquest tipus de tija nuada és el mateix que veiem a la zona dels capitells, en concret, al fris del brancal dret i al capitell cinquè del costat esquerre.

Imatge de sant Joan Baptista, a l’arquivolta superior de la portada de ponent, alineada amb la figura del Salvador.

ECSA-C. Bergés

El tema havia estat interpretat com una representació d’orants pel gest de pregària que adopten totes les figures (Fité, 1984, pàg. 31). Anant més lluny, però, sembla que es podria tractar d’una representació del Paradís. El paral·lel hispànic immediat es troba a la portada occidental de la col·legiata de Toro (Zamora), en què aquest Paradís es concep a partir de flors de les quals neixen figures de mig cos o caps humans a manera de fruits, que han estat identificats amb els benaurats(*). Es tracta d’un motiu d’origen oriental, assimilat pel món musulmà i que acabà influint les concepcions del Paradís cristià(*).

A Agramunt l’esquema torna a ser més senzill, però s’hi troben igualment tots els elements fonamentals: tiges i palmetes que ens remeten a la idea del Jardí florit i cercat, dins les quals apareixen figures, segurament verges, santificades, agenollades i amb les mans juntes, fent referència a la “visió beatífica” o contemplació eterna de Déu (Pérez Higuera, 1988, pàg. 46).

A partir d’aquí s’anà configurant la resta del programa iconogràfic, que sembla que s’ha de llegir com una representació de la cort celestial. A la segona arquivolta de la portada apareixen divuit figures, també femenines, coronades, les unes assegudes i d’altres dretes. Com a atribut totes porten, a excepció de dues, el filacteri desplegat o el Llibre tancat, en actitud de llegir-lo o bé mostrant-lo obert i amb el dit que l’assenyala. La setena figura del costat dret porta a la mà dreta el que sembla una flor, atribut que sovint s’ha relacionat amb el caràcter virginal del personatge(*). Seguint aquesta mateixa lectura, la quarta figura del costat esquerre, que sosté amb la mà esquerra un nen, podria tractar-se de santa Anna amb la Verge, que personificava la maternitat virginal.

A l’última arquivolta es representen les jerarquies celestials, amb l’aparició de trenta personatges, quinze per cada costat. En els cinc més inferiors, i pel que deixen entreveure els seus induments, es tracta de monjos. L’estament eclesiàstic formant part de la cort celestial no és un fet excepcional i el trobem a la ja citada col·legiata de Toro(*), a la portada de Mendavia(*), i també a les catedrals d’Amiens i de París(*).

Dos detalls (a dalt i al mig) de les figures dretes que omplen l’espai entre les arquivoltes inferior i mitjana de la portada de ponent.

ECSA-C. Bergés

Segueixen els monjos un querubí i tres àngels ceriferaris o portadors d’espelmes. A continuació, sis personatges coronats, els uns barbats i els altres imberbes, que porten els rotlles de la Llei o el Llibre. Es tracta, doncs, de la representació de profetes. Al costat oposat, la distribució simètrica es respecta fins a la representació del querubí; després d’aquest apareix l’arcàngel Miquel en el moment de donar mort amb la llança a l’Anticrist, situat als seus peus, i per damunt d’ell hi ha vuit profetes que completen la decoració de l’arquivolta. Dels vuit personatges, només un pot ser identificat clarament: sant Joan Baptista, representat amb l’habitual pell de camell i una llarga cabellera, tot i que la factura és, però, molt rudimentària. El treball escultòric d’aquesta arquivolta coincideix amb el desenvolupat a la tercera, tant pel tipus de plegat recollit al centre com pel gest estàtic que caracteritza totes les figures.

La representació d’aquesta cort celestial o visió beatífica s’ha dut a terme sense un aparent ordre jeràrquic i amb un nombre arbitrari de personatges. Aquest fet podria interpretar-se bé com a resultat de la còpia d’un model llunyà més desenvolupat o, tal com assenyala A. Grabar per a d’altres exemples, podria tractar-se d’una portada amb una finalitat estètica i que, per tant, no estaria obligada a una fidelitat absoluta al model. En aquest sentit, esmenta com a exemple el cas de les portades esculpides de la Saintonge.

Tanca el conjunt la figura de Déu amb el nimbe crucífer, col·locat en sentit vertical i assegut en un tron. Porta a la mà esquerra el Llibre, mentre aixeca la dreta en el típic gest de benedicció. Es tracta d’un afegit del segle XIV (Fité, 1984, pàg. 37), tot i que de ben segur ja devia existir, amb anterioritat, la representació de Déu, probablement en aquesta mateixa posició. Així, apareix també a la portada oest de Saint Denis, a la portada occidental de Laon o, en l’àmbit hispànic, a Santiago de Compostel·la i al portal occidental de Lleó.

Grup escultòric que centra la porta d’entrada a l’església per la banda de ponent.

ECSA-F. Tur

El 1283, la corporació de teixidors de la vila va patrocinar les obres d’embelliment de la portada, amb la col·locació d’una imatge de la Mare de Déu amb el Nen, tal com indica la inscripció que hi ha als seus peus. A banda i banda, apareixen dues escenes més: l’Anunciació a l’esquerra i l’Adoració dels Reis a la dreta.

Amb relació a aquests dos relleus, de qualitat escultòrica desigual, s’ha plantejat la hipòtesi de la seva possible reutilització(*).

L’escena de l’Anunciació reprodueix el moment en què l’arcàngel Gabriel, amb l’habitual ceptre acabat en flor de lis a la mà esquerra, anuncia a Maria la seva maternitat virginal. Aquesta, vestida amb brial i mantell que li cobreix el cap i que es recull amb la mà esquerra, aixeca la mà dreta mostrant la palma en senyal de sorpresa i torbament. El relleu pot relacionar-se amb l’Anunciació del convent dels Cordeliers de Tolosa de Llenguadoc (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996, pàg. 30) i també amb l’Anunciació que decorava la porta de l’Anunciata de la Seu Vella de Lleida, vinculada al cercle del Mestre del frontal de Santa Tecla de Tarragona, que treballà, segons sembla, a les dues seus de la Catalunya Nova (Español, 1988, núm. 23-24, pàgs. 81-103).

Pel que fa a l’Epifania, representada a la dreta de la Mare de Déu, mostra, seguint els evangelis apòcrifs, les tres edats dels Reis. A partir d’una composició dinàmica que presenta l’ancià rei en el moment de realitzar la genuflexió per tal d’adorar el Nen, l’escena ha de llegir-se conjuntament amb la imatge de la Mare de Déu. Així, doncs, la Verge adopta un doble caràcter, perquè actua com a icona per ella mateixa alhora que participa en un episodi narratiu. Des d’aquest punt de vista s’ha interpretat la Mare de Déu del Claustre de Solsona, imatge relacionada, d’altra banda, amb la decoració escultòrica de la sala capitular del monestir tolosà de la Daurada(*).

En la descripció de les arquivoltes no hem esmentat, conscientment, el guardapols, ja que la decoració que s’hi desenvolupa enllaça perfectament amb la dels capitells, amb un origen i unes característiques comuns. Una tija perlada acabada amb palmetes digitades prènsils recorre tota la superfície del guardapols, encerclant petites representacions d’animals que, en diferents postures, es giren i mosseguen la tija que els empresona. Aquest motiu, conegut amb el nom de “rínxols habitats”, és un tema que apareix a Poitou a partir del segon quart del segle XII i que es feu molt freqüent a tota l’àrea del Llenguadoc i la Borgonya. A cops, habiten aquests rínxols figures humanes que lluiten per deslliurar-se’n i, altres vegades, tal com passa a Agramunt i també a la catedral d’Angulema, són animals els qui s’enreden entre tiges.

El tipus de palmeta a què fèiem referència respon a les característiques de l’anomenada segona flora llenguadociana, que retrobarem als capitells de la portada en composicions molt més riques.

L’escultura desenvolupada als capitells, una de les parts més emblemàtiques de la portada, s’inscriu dins els corrents plàstics del final del segle XII i el segle XIII, amb una forta presència del món tolosà, sobretot de l’escultura que caracteritza el tercer taller que treballà al monestir de la Daurada de Tolosa de Llenguadoc. En aquest sentit, la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt, juntament amb la porta dels Fillols i la de ponent de la Seu Vella de Lleida, han de ser interpretades dins l’òrbita d’aquesta influència que també pot resseguir-se en altres conjunts catalans com ara Tarragona, Girona i Sant Cugat del Vallès.

Els capitells d’Agramunt, de forma troncocònica, segueixen bàsicament una estructura simètrica organitzada a partir de l’eix del capitell que, bé mitjançant entrellaços bé a partir de caps monstruosos dels quals surten tiges, donen lloc a múltiples composicions. Predomina en tots ells un fort caràcter ornamental, i hi destaquen els temes que fan referència a lluites, a motius extrets del bestiari o aquells purament vegetals, que es recreen en composicions geomètriques.

Seguint també la tradició d’origen llenguadocià, recorre tota la línia d’imposta una tija estriada que acaba amb la típica palmeta lobulada i que desenvolupa, al llarg de tot el seu recorregut, fulles digitades prènsils(*). Aquest motiu vegetal és present al claustre i la sala capitular de la Daurada, al claustre de Sant Sarnin de Tolosa i també a les portades de l’església de Saint-Denis. Més a prop encara, apareix en molts capitells del claustre de Tarragona (Camps, 1988, pàgs. 131-132).

Per tal de portar a terme una anàlisi sistemàtica dels capitells de la portada d’Agramunt, els hem dividit en quatre grans temes, dins dels quals hi ha diferents variants: el bestiari, la lluita, la figuració humana i els motius vegetals.

Temes de bestiari

Relleu d’un elefant que carrega un castell, un dels més coneguts d’aquesta portada.

ECSA-C. Bergés

Dins aquest grup cal destacar un capitell amb la representació d’un elefant (interior del brancal dret) que suporta damunt el llom un castell de tres torres lligat amb rics corretjams. Es tracta d’un animal amb una llarga tradició dins els bestiaris relacionat amb qualitats com ara la fortalesa i la castedat (Guglielmi, 1971, pàgs. 61-64). D’altra banda, el seu caràcter exòtic accentuat per un coneixement indirecte de l’animal a partir de descripcions més o menys fantàstiques van fer que aviat s’utilitzés com un motiu ornamental(*). No és gaire freqüent la seva representació en l’àmbit hispànic, tot i que el trobem a San Millán de Segovia, Santa María de Olite, San Pedro de Ávila, a les pintures murals de la tribuna de San Baudilio de Berlanga (Guardia, 1982, núm. 5, pàg. 146) i a les del fris del sostre de San Juan de Ocaña. En l’àmbit català hi ha una parella d’elefants afrontats a Sant Joan de les Abadesses, de la primera meitat del segle XII, i en exemples de l’“escola de Lleida” que de ben segur van imitar el model establert per Agramunt. El trobem, doncs, a la portada de Cubells (Fité, 1991b, pàgs. 89-105), a la de Vilagrassa i a la de Verdú, de factura, però, molt més deficient. També a les pintures de Sorpe (vegeu el vol. I, pàgs. 357-360, de la present obra) s’hi representa un exemplar.

A França, en canvi, és força habitual la seva representació ja des del segle XI i fins al XIII. En són una mostra els que apareixen a Poitiers, Foussais, Aulnay, i també a la catedral de Sens i Vézelay.

La sirena ocell és un altre dels animals del bestiari que apareixerà representat a la portada de Santa Maria d’Agramunt, ja sigui aïllada, en parella o formant part de composicions més complexes. Es tracta d’un ésser híbrid descrit per tots els bestiaris com meitat humà —normalment amb rostre femení, però també hi ha exemplars masculins— i meitat ocell, amb un caràcter negatiu que fa referència a l’engany, la seducció i, en definitiva, la luxúria(*).

Al costat esquerre de la porta, i afrontada amb l’elefant, apareix una sirena ocell aïllada, amb les ales desplegades, la cua derivada en una tija perlada i tocada amb una caputxa també perlada. De sirenes ocell encaputxades —freqüents ja a partir del segle XII— en trobem, encara que amb aparença masculina, al claustre de la Seu Vella de Lleida i en un capitell de l’ala meridional del claustre de Tarragona (Camps, 1988, pàg. 120-123, fig. 45), també en un capitell del claustre de Nuestra Señora de la Vega, Salamanca, i al portal de Saint-Pierre d’Aulnay, tot i que amb trets estilístics allunyats del nostre exemple.

Capitells del brancal dret de la portada de ponent, —segons l’espectador—, amb decoració de traceria i figurada.

ECSA-F. Tur

Al tercer capitell del brancal dret torna a aparèixer el mateix motiu, però en aquest cas la sirena ocell és representada en parella i la caputxa ha estat substituïda per una rica corona. Col·locades donant-se l’esquena i amb les ales desplegades, giren els caps, i les seves cues deriven en tiges perlades que s’entrellacen cobrint la superfície central del capitell en una rica composició que ens trasllada al treball tolosà que va caracteritzar el tercer taller del monestir de la Daurada. Malgrat el grau d’erosió de la pedra, les cues de les sirenes ocell semblen acabar en caps de serp, amb què es completa el caràcter malèfic de l’ésser representat. A l’interior de la Seu Vella de Lleida són molts els capitells que presenten aquest tipus de composició amb animals afrontats, les cues dels quals deriven en motius vegetals, com és el cas d’un capitell del pilar del col·lateral de l’Evangeli (Bergós, 1935, pàg. 54, fig. 32, capitell núm. 115).

També apareixen sirenes ocell en parella, tot i que en actitud de lluita, en el sisè capitell del costat esquerre. En aquest cas, la naturalesa humana no s’ha limitat al rostre, sinó que tot el tors té els trets d’home, que sembla vestit amb cota de guerrer, mentre que a la meitat inferior té fesomia d’ocell i potes en forma d’urpa. El capitell s’estructura simètricament a partir d’una tija en forma d’arbre acabada en dues palmetes obertes com ales. Es tracta d’un motiu, anomenat per Bréhier “canelobre”, molt recurrent a l’àrea de Poitiers i la Charente. Les sirenes, que sostenen escuts de forma circular i espases alçades, semblen lluitar contra unes tiges, aquest cop estriades, que les nuen i entortolliguen. En aquest sentit, F. Fité havia parlat de l’existència de dos tallers o escultors diferenciats que treballaren als capitells de la portada occidental d’Agramunt (Fité, 1991a, pàg. 81 i nota 51). Mentre l’un es caracteritza per la utilització de tiges perlades, l’altre, que no es detecta als capitells de la porta dels Fillols de Lleida, les concep estriades i creant un tipus de nuada molt similar al que veiem a les dovelles de l’arc d’ingrés de la portada.

Al capitell número tres del costat esquerre apareix el darrer exemplar de sirena. En aquest cas, però, es tracta d’una sirena peix(*), de rostre masculí i encaputxada, portadora d’un arc que prepara per tal de disparar i enredada entre tiges estriades. Al seu costat sorgeix, també entre tiges, un centaure encaputxat, representat com el sagitari del zodíac, és a dir, en actitud de disparar l’arc.

En la majoria dels bestiaris el centaure apareix acompanyant la sirena, atès el seu caràcter demoníac que el feia identificar amb l’home que actua pecaminosament. Així es presenta al capitell fris del portal de la sala capitular del monestir de la Daurada, obra del tercer taller datat entre el 1165 i el 1200(*). En aquest cas, però, s’opta per la representació d’una sirena ocell afrontada a un sagitari i encerclats entre tiges estriades. També al doble capitell de la cacera de la sala capitular de la Daurada es representa una sirena peix femenina perseguida per un personatge que es disposa a donar-li mort amb una llança.

Als rínxols inferiors del mateix capitell agramuntí sorgeixen àguiles que giren els caps seguint la trajectòria circular de les tiges. L’altre exemplar de sagitari es troba al fris del costat dret, on apareix encerclat per una tija perlada que lliga lateralment amb una altra on s’inscriu un dragó de quatre caps i cua en forma de serp. El model d’aquest tipus de composició que emmarca les escenes dins els antics medallons torna a ser tolosà: el capitell de la història de Job del tercer taller de la Daurada. També al claustre de la catedral de Tarragona s’opta per una composició similar, tot i que l’anima) representat és ara un basilisc (Camps, 1988, fig. 43). A la mateixa portada d’Agramunt, al capitell número vuit del costat esquerre, es retroba aquesta estructuració a partir de quatre medallons. Els dos inferiors, de mida més petita, han perdut la decoració, mentre que als dos superiors es repeteix el mateix motiu. Una parella d’ocells, coloms o potser cignes, donant-se l’esquena, giren els colls per tal de beure d’una pica que se situa entre ells dos. D’aquesta sorgeix una tija en forma d’arbre que desplega dues palmetes obertes d’on surt una flor d’àrum(*). Podria tractar-se d’una representació de la font de la vida o bé interpretar-se com una al·legoria de l’Eucaristia, ja que el colom es podria identificar amb la figura del bon cristià. De tota manera, ben aviat va convertir-se en un motiu purament ornamental molt utilitzat arreu. Apareix decorant la pica baptismal mudèjar de Rípodas, en un capitell de la Charité-sur-Loire (Baltrusaitis, 1931, pàg. 105, fig. 233), a l’arquivolta del portal sud d’Aulnay de Saintonge i també en un capitell de la tribuna de Conques.

El motiu vegetal emprat és molt similar al descrit al capitell número sis del mateix costat de la portada, que ens traslladava a l’àrea de Poitiers i la Charente, on es feu força habitual.

Al capitell número set del brancal esquerre trobem un tema poc freqüent en l’art medieval, malgrat que s’ha demostrat el seu origen paleocristià(*), que testimonia l’enorme influència dels bestiaris en la configuració dels repertoris artístics. Coincidint amb l’eix del capitell neix un arbre copat, entre les branques del qual nien coloms que sembla que picotegin fruits. A banda i banda de l’arbre apareixen dos dragons amb llargues cues estriades que s’entrellacen acabant amb palmetes i les flors d’àrum característiques de la segona flora llenguadociana. Podria tractar-se, doncs, d’una representació de l’arbre ambidextre, anomenat també “peridèxion”. Els bestiaris narren l’existència d’un arbre de fruits saborosos, on acudien els coloms a menjar-hi. Es parla també d’un dragó que, temorós de l’ombra projectada per l’arbre, s’havia anat desplaçant de costat a costat per tal d’evitar-la (Guglielmi, 1971, pàgs. 60-61).

L’aparició, doncs, dels dos dragons podria fer referència a aquest moment. L’arbre ambidextre simbolitzaria l’Arbre de la Vida, els coloms les ànimes que s’alimenten dels fruits de la Veritat, i el dragó personificaria el pecat.

En aquest sentit es pronuncia E. Mâle amb relació a un capitell de Troyes, avui conservat al Musée du Louvre. També J. Camps identifica aquest mateix tema en un capitell de l’ala meridional de la catedral de Tarragona (Camps, 1988, pàg. 105, fig. 35), si bé aquí amb una composició molt més simplificada que la desenvolupada a Agramunt.

A la resta de capitells amb temes del bestiari s’ha optat per la construcció d’esquemes ornamentals més o menys complexos. Així, doncs, al capitell de la falsa columna del costat dret de la portada apareixen dos lleons asseguts sobre les potes del darrere, donant-se l’esquena al mateix temps que giren els caps. Centra el conjunt un cap monstruós situat a l’eix superior. De la seva boca neixen les característiques tiges perlades amb palmetes, que es cargolen entre els lleons. Es tracta d’una composició força recurrent, que ja es troba plantejada als capitells de la porta de l’Anunciata, com també en altres de la porta dels Fillols, malgrat que es repeteixin altres animals, o també als capitells 92 i 122 del claustre de la Seu Vella(*) i al número quatre del costat dret de la porta central de la mateixa seu, responent tots ells a formulacions llenguadocianes.

Al quart capitell de la dreta de la portada agramuntina es crea un entrellaçat a partir de tiges estriades amb palmetes prènsils que encerclen diferents espècies animals, entre elles grius, lleons i ocells.

Però potser el capitell que desenvolupa un esquema compositiu més ric és el número cinc de l’esquerra, que enllaça amb el segon gran grup de capitells definits per una temàtica de lluita. S’hi superposen diferents animals que creen un ritme dinàmic malgrat l’ordre simètric seguit. A la base es col·loquen dos dragons amb cues de serp que s’enrosquen entre elles fins arribar a mossegar els lleons rampants situats immediatament després i que recolzen les potes davanteres en els lloms dels dragons. Per damunt, i en direcció contrària, hi ha dos ocells —potser quimeres— amb les ales desplegades. Completa la composició un nuat de factura molt similar al que ja havíem vist a les dovelles de l’arc d’ingrés de la portada.

Aquest esquema ornamental recorda, encara que de manera molt simplificada, les figures creuades en diagonal que decoren el mainell de l’església de Souillac(*), i les del mainell de Moissac. També s’opta per una disposició similar en dos capitells de l’església de Fontevrault a Anjou i en capitells de Saint-Savin o Carennac.

Temes de lluita

Capitell de la banda dreta —segons l’espectador— de la portada occidental, on hi ha representat el tema tan tradicional de la lluita entre l’home i la fera.

ECSA-C. Bergés

Els capitells número 6 del costat dret i el número 4 de l’esquerra s’han de posar també en relació amb el darrer capitell descrit pel que fa a l’esquema compositiu emprat. Es tracta, juntament amb la decoració del fris esquerre, de capitells que desenvolupen motius de lluita, que constitueix un dels temes figurats més repetits.

El primer capitell presenta dos grius afrontats amb les potes davanteres sobre dragons o serps i dues àguiles damunt els seus lloms que giren els caps amb intenció d’atacar-los. La presència d’ocells damunt de quadrúpedes és força habitual en el romànic tolosà i hispànic. Apareix, per exemple, en un capitell de la porta de l’Anunciata de la Seu Vella de Lleida, on els grius s’han substituït per lleons (Bergós, 1935, pàg. 150, fig. 146), als capitells del seu interior, adoptant diferents variants, i decorant un cimaci del claustre de Tarragona (Camps, 1988, pàg. 128). També apareix en capitells de les esglésies d’Echillais i Arces i a l’arquivolta del portal sud d’Aulnay de Saintonge.

Al quart capitell del costat esquerre, i en una perfecta composició simètrica, els lleons pugen damunt el llom de dos dragons afrontats per tal de mossegar-los al mateix temps que són atacats. Les tiges estriades derivades de les cues dels dragons van recorrent el capitell fins a arribar a l’eix superior, on creen un delicat entrellaçat acabat amb la característica palmeta digitada. El mateix motiu, encara que amb una disposició horitzontal, apareix al fris del costat esquerre de la portada agramuntina.

El segon tipus de lluita esmentat té com a protagonista l’home. Són cinc els capitells agramuntins que desenvolupen aquesta temàtica en variades composicions. Al costat dret de la portada, el segon capitell representa un dragó situat just a l’eix del capitell amb el cap frontal, el cos de perfil i les ales desplegades, que mostren un finíssim treball del plomatge. El rostre del dragó és de trets monstruosos, amb unes orelles punxegudes, la boca grossa d’expressió burlesca i els ulls rodons i trepanats. Un tipus quasi idèntic es troba al capitell número 30 de l’ala nord del claustre de la Seu Vella de Lleida, si bé aquest no participa en cap escena de lluita. A banda i banda dos homes, armats amb espases(*), un dels quals porta un escut circular, intenten donar mort al monstre, mentre la cua d’aquest s’entortolliga entre llurs cames. Estem davant, doncs, d’una iconografia que fa referència a la idea de combat espiritual o lluita contra el pecat(*).

En aquest sentit s’interpreta igualment un capitell de Vézelay, encara que estilísticament s’allunya de l’exemplar aquí estudiat. També apareix seguint la mateixa disposició simètrica en un capitell de l’interior (núm. 170) i un altre del claustre (núm. 17) de la Seu Vella de Lleida.

També els capitells número 5 i 8 de la dreta s’han d’interpretar sota aquest mateix significat. En el primer dues figures masculines afrontades, nues i enredades entre tiges, són atacades per dos aguilots, que els mosseguen les espatlles. El mateix motiu es pot veure en un capitell de la porta central dels peus de la Seu Vella de Lleida (Bergós, 1935, fig. 154) i al capitell número 11 de l’ala nord del claustre de la mateixa seu. El model podria cercar-se, altra vegada, en el doble capitell de la cacera del tercer taller de la Daurada, en què apareix un home, amb el cos cap endavant, atacat per un ós que li mossega l’espatlla (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996, pàg. 32).

Al segon capitell, dos dragons amb llargs colls nuats i acabats en cap de serp són cavalcats per dos genets que els claven petits punyals dins les boques. És el mateix tema que M. Jové va identificar al capitell 17 del claustre de la Seu Vella i que va catalogar amb el número 10-6. En aquest cas, però, els aguilots apareixen coronats i els genets porten escuts. També és present, sense abandonar el claustre de la seu lleidatana, al capitell número 70 de l’ala est, on els genets ataquen els dragons amb espases, i al número 29 de l’ala nord, tot i que ara els homes són mossegats pels dragons. La imatge de l’home vençut i fins i tot devorat per la fera, símbol de l’Infern, fou, doncs, un tema recurrent que va conèixer múltiples variants i fou utilitzat després en altres esglésies de l’“escola de Lleida” com ara Verdú i Vilagrassa.

Els altres dos temes de lluita es troben al costat esquerre de la portada. Al capitell número 1 una testa monstruosa escup dues tiges estriades que creen quatre cercles entrellaçats. En l’espai romboidal central es representa un dragó de cua perlada, i als dos cercles inferiors apareixen dos grius, mentre que els superiors es reserven per a la lluita de David contra el lleó. David munta damunt el lleó immobilitzant-li el coll amb les cames al mateix temps que li esqueixa la boca amb les mans(*). El seu significat és clar: David s’alça com una prefiguració del triomf de Crist sobre el Mal. D’altra banda, el fet que a la portada d’Agramunt aparegui el mateix tema repetit dues vegades en absoluta simetria fa pensar que fou utilitzat com un recurs ornamental, tal com passa també en un capitell de Sant Cugat del Vallès. Pel que fa a la composició s’ha optat, igual que veiem al capitell número 3 del brancal esquerre, pels anomenats “rínxols habitats”, que evoquen, en la seva minuciositat pel detall, el món de l’orfebreria(*). Fou també el tercer taller del monestir de la Daurada el que va saber incorporar millor aquest esquema compositiu en el seu repertori. En un capitell fris de la sala capitular d’aquest monestir apareix representat entre tiges estriades un jove lluitant contra un lleó, en una composició molt similar a la d’Agramunt (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996, pàg. 29). El tema és, però, molt freqüent. Sense voler esgotar la llista, podem esmentar la figura de Samsó esqueixant la boca del lleó d’un capitell de l’interior de la Seu Vella i d’un altre de l’ala est del claustre, també a Sant Joan de les Abadesses, al claustre de Sant Cugat del Vallès (Bastardes, 1982, vol. I, núm. 8, figs. 6, 8, 12) i al claustre de Tarragona (Camps, 1988, fig. 15), on s’inscriu dins un medalló perlat molt similar a l’utilitzat en altres capitells d’Agramunt. Són molts, també, els exemples francesos on és present aquest motiu. Així, el trobem a Autun, Aulnay de Saintonge, Moissac (Réau, 1956, vol. II, pàgs. 240-241), a la catedral de Le Mans (Baltrusaitis, 1931, fig. 757) o a la d’Angulema.

Per últim, al darrer capitell de l’esquerra es presenta la lluita entre un home i el que sembla que podria ser un ós en posició erecta. Malauradament, el mal estat de conservació en què es troba el capitell fa difícil escatir si l’escena feia referència a la lluita entre l’home i la fera en termes genèrics o bé a la mort de l’ós a mans de David. En l’escultura romànica d’arreu d’Europa fou un motiu recurrent i en són un exemple el capitell del claustre de la catedral de Salamanca i el capitell número 61 de l’interior de la Seu Vella de Lleida (Bergós, 1935, fig. 8).

Temes amb figuració humana

Imatge fantàstica amb el cap d’home, el cos i les potes d’ocell i la cua de serp, que decora l’intradós de l’arc d’entrada de la porta occidental a l’alçada de la línia dels capitells.

ECSA-F. Tur

Conformen aquest grup els capitells número 1 i número 7 del brancal dret de la portada. El primer s’estructura a partir d’un cap monstruós d’on surten tiges estriades combinades amb altres de perlades que es recargolen creant un complicat rínxol habitat per dos personatges. A la cara dreta del capitell apareix una figura femenina nua que es mou tractant de deslliurar-se de les tiges que l’empresonen. La figura de l’esquerra és masculina, també nua, i adopta un gest similar de lluita. En un nivell inferior es representen dos dragons, de trets idèntics als del capitell veí.

Es tracta d’un motiu molt difós i utilitzat en diferents suports. Lluny de considerar-se patrimoni de la plàstica romànica, ja apareix representat en les pintures d’època romana de la Vil·la Adriana, Tívoli (Baltrusaitis, 1987, pàg. 113, fig. 72). Avançant en el temps, també és present en obres hispàniques com ara en un capitell de l’interior de la catedral de Salamanca, del segon terç del segle XII, o decorant una miniatura de la Bíblia de Burgos (Yarza, 1990, pàg. 286). Segueix un model molt proper a l’agramuntí un capitell de l’interior de la Seu Vella de Lleida corresponent a l’últim tram de la nau i, per tant, obra d’un artífex connectat amb l’escultura de l’ala est del claustre. De ben segur, el model parteix una altra vegada del doble capitell de les columnes bessones del tercer taller de la Daurada, on apareixen en un dels laterals dues figures, l’una masculina i l’altra femenina, nues i entortolligades entre tiges perlades. En trobem altres exemples a la decoració d’una columna helicoidal de la portada lateral de la façana occidental de Saint-Denis o en un capitell de la sala capitular de Saint-Étienne.

Dues figures fantàstiques esculpides a la portada de ponent, amb mig cos d’home i l’altre mig d’ocell, entortolligades per tiges vegetals entrellaçades.

ECSA-C. Bergés

El segon capitell a què fèiem referència (núm. 7) presenta quatre veremadors encerclats per tiges estriades seguint el mateix tipus de composició que el capitell núm. 1 del brancal esquerre. El tema de la vinya emprat com a motiu floral va gaudir d’un important èxit, que s’explica pel seu simbolisme, però també per la seva bellesa decorativa. D’altra banda, quan es parla d’una verema el més habitual és que aparegui dins un programa més ampli: els mensaris. En el cas d’Agramunt, però, l’escena apareix totalment descontextualitzada i adquireix un caràcter eminentment decoratiu. En aquest mateix sentit s’han d’interpretar el capitell número 15 de l’ala nord del claustre de la Seu Vella de Lleida (Jové, 1985, pàg. 138) i els números 178, 180, 182 (Bergós, 1935, pàg. 302) i 20 de l’interior de la mateixa seu, que Bergós ja havia descrit com una “verema decorativa composta a la manera tolosana” (Bergós, 1935, pàg. 295).

Temes vegetals

Ja hem constatat, al llarg d’aquest estudi, la important influència tolosana en la configuració del llenguatge desenvolupat a la portada de l’església d’Agramunt. Aquesta empremta es fa més evident encara en l’assimilació del motiu dels “rínxols habitats” i en el que s’ha anomenat “segona flora llenguadociana”. Aquesta torna a aparèixer al capitell de la falsa columna del costat esquerre, on una tija perlada recorre tota la superfície del capitell formant quatre espais en forma de cor dins els quals la tija s’entrecreua i acaba en una palmeta d’àrum i fulles digitades prènsils. S’està utilitzant, doncs, un tipus de fruit granulós, semblant a una pinya i unes fulles que Jalabert va descriure com a prènsils en comparar-les amb els dits d’una mà que s’agafen al fullatge(*). Constitueix una unitat ornamental descrita i analitzada també per J. Baltrusaitis amb el número II-B (Baltrusaitis, 1931, pàgs. 52-53) identificada en altres exemples vinculats a l’“escola de Lleida”, com en un capitell de Solsona o a la portada nord de la mateixa església d’Agramunt, realitzat aquí, però, amb un llenguatge molt més simplificat i matusser.

El capitell número 2 del costat esquerre presenta també una decoració de caràcter vegetal, d’estil, però, ben diferent. Al centre se situa un arbre estriat amb fulles de folíols prims i allargats per on s’entortolliga una serp. A l’angle inferior i a banda i banda, dos lleons, o potser gossos, romanen asseguts sota les branques de l’arbre. El tipus de fulla utilitzat en aquest cas s’allunya dels models definits pel tercer taller de la Daurada, però no del món tolosà, ja que la primera flora llenguadociana havia emprat una fulla caiguda trilobada similar a l’agramuntina, tal com veiem en capitells realitzats pel segon taller de la Daurada.

Amb tot, la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt se’ns mostra com un dels exemples més monumentals de l’escultura desenvolupada al llarg del segle XIII a la Catalunya Nova i com un exponent fonamental per a entendre la formació i difusió del que s’ha definit com a “escola de Lleida”. Queden per respondre encara, però, molts interrogants sobre el paper de la portada dins el procés de formació de l’escola, la seva dependència o prioritat amb relació a les portades de ponent i dels Fillols de la Seu Vella de Lleida, com també les fases de construcció de la mateixa església d’Agramunt, que hauran d’ajudar a entendre un tre ball escultòric que a hores d’ara es fa difícil d’harmonitzar. Les confuses dades documentals existents assenyalen cap al 1238 com el moment en què la portada occidental estaria ja construïda, si bé no encara amb l’aspecte actual, tal com sembla indicar la diferent factura escultòrica de la zona de les arquivoltes i la col·locació posterior, el 1283, de la Mare de Déu amb el Nen. Els arguments argüits per la historiografia pel que fa a aquest tema, en cap cas definitoris, requeririen un estudi més aprofundit del que ara podem plantejar-nos.

Tanmateix, la riquesa en el repertori iconogràfic emprat, la minuciositat i la preocupació pel detall pròxim a concepcions orfebrístiques i l’elecció de certs recursos com ara els rínxols, els entrellaços i les palmetes prènsils vinculen l’artífex de la portada a l’escultura desenvolupada pel tercer taller del monestir de la Daurada de Tolosa i, en aquest sentit, s’ha d’insistir en les relacions d’intercanvis i moviments de població que devien haver existit entre aquests dos centres. (CBS)

Portada del mur nord

Portada nord de l’església, d’un gran interès arquitectònic i escultòric, a desgrat de la seva senzillesa.

ECSA-M. Catalán

Al mur nord de l’església de Santa Maria d’Agramunt s’obre una portada la qual, sovint, ha quedat injustament oblidada i mancada d’estudis profunds. La mirada de la majoria d’autors que, en un moment o altre, s’han dedicat a l’estudi de l’església d’Agramunt, ha anat dirigida cap a la portada occidental, magnífic exemple de l’escultura del segle XIII a la Catalunya Nova i capdavantera del que s’ha anomenat “escola de Lleida”. Així doncs, la historiografia ha condemnat la portada nord a un segon pla, reduïda a la pura cita o menció, cosa que, malauradament, ha afavorit el seu preocupant estat de conservació.

Es tracta d’una portada sense timpà, amb un considerable desenvolupament de les arquivoltes, les quals presenten una decoració de caràcter geomètric a base de puntes de diamants, que apareixen a la segona i la cinquena arquivolta començant per l’exterior, i arquets recolzats sobre un bordó a la tercera arquivolta. Aquest tipus de decoració i el seu caràcter eminentment ornamental és el que caracteritzarà totes les portades considerades de l’“escola de Lleida” i el trobem ja a la porta del claustre de Solsona, del darrer quart del segle XII, i a portes més tardanes com Vinaixa o Sant Miquel de Farfanya.

Planta, alçat i secció de la portada lateral o del mur nord de l’església, a escala 1:50.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Solsona i M. Carol

Així doncs, tant l’estructura arquitectònica com la decoració utilitzada, en aquest cas encara molt sumària, situen aquesta portada com un dels primers assaigs de l’esmentada escola. En aquest sentit, Sarrate, en el seu estudi sobre les portades de Santa Maria d’Agramunt (Sarrate, 1971, s.p.), serà el primer a vincular la portada nord amb els inicis de l’“escola de Lleida” i a detectar certs elements que s’aniran repetint després a la resta de portades, com són els elements geomètrics i algun motiu dels capitells com el treball de cistelleria. Entén, tanmateix, com a tret excepcional dins l’“escola de Lleida”, el fet que la portada nord presenti timpà. En aquest sentit creiem que, realment, l’estat originari de la portada era sense timpà i que, en un moment avançat es trencà part de la dovella d’arrencada de l’arc interior per tal d’encabir-hi una llinda que recolza sobre la línia d’imposta(*). A l’espai semicircular que es creà es van col·locar dues estàtues corresponents a sant Joan Baptista i sant Pere, que avui en dia encara es poden veure i que pertanyen a moments diferents(*).

Pel que fa a la cronologia en què s’ha d’emmarcar l’aixecament de la portada, resulta difícil de precisar atesa l’ambigüitat dels pocs documents que es conserven referents a la construcció de l’església. Se sap que el 1163 fou concedida la carta de poblament de la vila, i anys més tard, el 29 de maig de 1187, se celebrava a l’església de Santa Maria d’Agramunt l’acte de promulgació de la Pau i Treva. Aquesta darrera data és indicativa del moment en què l’església, si bé no acabada del tot, sí que estava endegada. Del 1238 es coneix el privilegi atorgat pel comte Ponç Guerau que concedia el dret d’administrar justícia davant les portes de l’església major d’Agramunt. D’antic s’ha cregut que aquesta notícia feia referència a la portada occidental, que es completaria el 1283 amb la col·locació del grup de la Verge amb el Nen, tal com indica la inscripció que es llegeix als seus peus.

Decoració esculpida de la portada septentrional després de la seva restauració.

ECSA-M. Catalán

Tenint en compte aquestes dates relatives, J. Sarrate va situar la portada nord en un moment coetani o anterior a la construcció de la porta de Sant Berenguer de la Seu Vella de Lleida, datada el 1210. Però ja abans s’havien plantejat altres hipòtesis que situaven la portada en una època més primerenca, concretament als darrers anys del segle XII(*).

També J. Planes, en el seu llibre dedicat a les portades de l’església d’Agramunt, situa la portada entre la segona meitat del segle XII i la primera del XIII (Planes, 1986, pàg. 7). Obviant les qüestions relacionades amb l’adscripció de la portada nord dins l’“escola de Lleida”, es fa ressò del que fins llavors havien dit els diferents autors. Constata, doncs, la dificultat que implica interpretar tant les dades documentals com aquells elements estranys a la portada(*).

Avançant en el temps i el coneixement de l’escultura agramuntina, F. Fité, en la seva ponència llegida en ocasió del Congrés de la Seu Vella de Lleida (Fité, 1991a, pàgs. 80-81), creu que la portada nord, de diferent filiació a l’occidental, devia estar acabada el 1187. En un estudi anterior (Fité, 1984, pàg. 14) la relacionava estretament amb la porta de Sant Miquel de Farfanya, la de Santa Maria d’Almatà de Balaguer i la del claustre de Solsona, les quals eren considerades com els precedents més immediats de l’“escola de Lleida”(*). També estableix parentius estilístics amb l’escultura del claustre del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, amb altres exemplars de l’“escola”, com Vinaixa i Cubells i, en general, amb l’escultura cistercenca.

Detall dels relleus escultòrics del brancal esquerre —segons l’espectador— de la portada nord.

ECSA-M. Catalán

Pel que fa a la decoració desenvolupada als capitells, cal dir que es caracteritza per un predomini total dels motius vegetals de caràcter ornamental. Només sis capitells dels setze presenten temes figuratius, els quals, malauradament, són de difícil identificació atès l’alt grau de degradació que pateixen. Cadascun dels motius apareix repetit formant grups de dos capitells; aquesta seriació, entesa com a manca de repertori, i la baixa qualitat tècnica demostrada evidencien el caràcter d’assaig que té la portada, realitzada per uns artífexs que, tot i ésser coneixedors de la tradició formal d’aquests moments, no tenen res a veure amb la riquesa i la complexitat de la portada occidental de la mateixa església.

Començant de fora a dins i pel costat esquerre trobem dos capitells amb fulles d’acant col·locades en tres registres. Aquest tipus de fulla, amb nervi central, és resolt d’una manera molt similar en un capitell del claustre de Tarragona, tot i que l’esquema compositiu desenvolupat en l’exemple tarragoní és molt més ric (Camps, 1988, pàg. 140, fig. 55). Amb tot, es tracta d’un motiu molt emprat al llarg de tot el romànic amb un clar regust clàssic, inspirat en el capitell corinti.

Segueixen dos capitells iguals on apareixen dues possibles guineus, si considerem les cues que presenten, rampants i afrontades, ocupant la totalitat de les cares del capitell. Un motiu i una composició molt similar apareixen en un capitell de l’ala est del claustre de la Seu Vella de Lleida (núm. 122 des de l’exterior), on hi ha una parella d’animals amb cues idèntiques a les d’Agramunt, en aquest cas, però, donant-se l’esquena al temps que giren els caps i ajunten les cues a l’eix superior del capitell. En aquest sentit, val a dir que l’escultura de l’ala est del claustre de la seu lleidatana, datada a la primera meitat del segle XIII, s’ha posat en estreta relació amb l’escultura desenvolupada en altres punts de la catedral, com la porta dels peus, la dels Fillols i els capitells dels peus de l’església, o també amb l’escultura de la portada occidental d’Agramunt (Jové, 1985).

Els dos capitells següents presenten un tema força utilitzat en centres cistercencs i que va gaudir d’una gran difusió. Es tracta de les anomenades fulles de lliri d’aigua. Als capitells que ara ens ocupen, les fulles, de forma lanceolada i disposades en dos registres fent coincidir les fulles davanteres amb l’angle i el centre del capitell(*), no tenen la superfície llisa, com és habitual, sinó que presenten nervi central i lòbuls. Podem veure aquest tipus de fulla al claustre de Poblet, la sala capitular de Santes Creus i també el claustre de Tarragona (Camps, 1988, pàgs. 134-139). També en un capitell del claustre de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i als dobles capitells de l’anta de la portada de Sant Salvador de Vilanova de Meià s’ha optat per la utilització d’aquest motiu. Centres, d’altra banda, connectats estilísticament amb el conjunt d’Agramunt (Fité, 1984, pàg. 14).

Les dobles columnes de l’anta presenten els capitells decorats a partir d’un motiu d’entrellaços molt esquemàtics, que creen una mena de retícula amb els angles superiors arrodonits, tot simulant el treball de cistelleria. A l’interior dels espais romboidals neixen petites palmetes. Estem, altre cop, davant d’un tema molt recurrent d’influència cistercenca i llargament difós en la geografia i el temps. El trobem, per exemple, en un capitell de pilar del mateix interior de l’església d’Agramunt, al claustre de Poblet, al de Vallbona de les Monges, ornant un capitell de la portada del monestir de Veruela i al claustre de Tarragona. També als capitells núms. 18, 23 i 28 de la galeria de migdia del claustre de Sant Benet de Bages, aquest últim amb palmetes derivades de les cintes (vegeu el vol. XI, pàg. 433, de la present obra), en un capitell de l’ala meridional del claustre de Sant Pere de Galligants o a la portada de Santa Maria de Bell-lloc. Es tracta de conjunts datats, tots ells, al segle XIII. Esglésies de l’“escola de Lleida” com és el cas de Cubells, Verdú i les ja tardanes portades del segle XIV de Vinaixa i Sant Miquel de Farfanya van utilitzar, així mateix, aquest motiu vegetal amb formes, però, molt més estilitzades.

A l’altre costat, i també de fora a dins, els dos primers capitells presenten un tema d’entrellaços molt similar al descrit anteriorment, amb cintes llises d’angles cantelluts i idèntiques palmetes entre els espais de la retícula. Els segueixen dos capitells que repeteixen la mateixa decoració figurada. Una figura humana, vista frontalment i situada a l’eix del capitell, apareix flanquejada per dos animals fantàstics que bé podrien ser dracs, les cues dels quals s’entrellacen per davant de l’home per acabar en forma de palmeta a la part superior i més externa del capitell. La utilització d’aquest recurs ens apropa al món tolosà i les seves composicions a partir de tiges vegetals que es creuen i s’entrellacen, molt difoses des de la segona meitat del segle XII, i que sovint han estat relacionades amb l’escultura de l’“escola de Lleida”.

El mal estat de la pedra fa que ens moguem pel delicat terreny de la hipòtesi. Potser podria tractar-se de la representació que M. Durliat ha anomenat, referint-se a un capitell de Sant Sarnin de Tolosa de Llenguadoc, “home devorat per dos dracs”(*), o bé, si es tractessin de grius, d’una possible “ascensió d’Alexandre”, motiu identificat en un capitell de la nau nord de la Seu Vella de Lleida o també en un capitell de la portada de Sant Martí Sarroca(*). Cal destacar, però, que al capitell d’Agramunt, pel que és possible apreciar, sembla que l’home allargui els braços per tal de sotmetre els animals al mateix temps que aquests el mosseguen. En aquest cas es tractaria d’una imatge antitètica, ja que uneix en una única escena dues representacions iconogràfiques diferents: el domini de les passions i el triomf del pecat encarnat pels dracs. El mateix succeeix, per exemple, en un capitell de la catedral de Girona (Español, 1984, pàg. 53, nota 30). Cal no oblidar que l’aïllament d’aquest tema amb relació als desenvolupats als capitells veïns pot fer-nos pensar que aquest primer significat ja no estigués en ment de l’artífex, que l’utilitzaria com un recurs purament ornamental, atès el seu esquema frontal i simètric tan present en l’estètica romànica.

Els dos capitells següents retornen a la decoració vegetal predominant a la portada, a partir de quatre palmetes, les dues superiors invertides, emmarcades per una tija en forma de cor. Al centre es crea un espai romboidal on neix, també, una mena de fulla, actualment molt desgastada. El motiu ha d’ésser analitzat com una unitat ornamental que enllaça directament amb l’escultura tolosana, tot i tractar-se d’una composició amb una llarga tradició i difusió. Correspondria al tema descrit per J. Baltrusaitis amb el número II-B i identificat en molts exemples francesos(*). També es troba en un capitell de la sala capitular de Poblet, a la portada de Sant Ramon del Pla de Santa Maria, església, d’altra banda, relacionada amb Camarasa i Sant Martí Sarroca, datables entre el darrer terç del segle XII i la primera meitat del XIII (vegeu el vol. XXI, pàg. 337, de la present obra). També és present en un capitell del claustre de Solsona, conjunt vinculat als inicis de l’“escola de Lleida”, o als claustres de Sant Cugat del Vallès i la Seu Vella de Lleida, tot i constituir derivacions ja més llunyanes, d’una qualitat i complicació major.

Finalment, els dos capitells que decoren les dobles columnes de l’anta i que han de ser llegits conjuntament, presenten un tema figurat on apareixen cinc personatges. Coincidint amb l’eix del capitell més exterior hi ha una figura; a la seva dreta apareix el que sembla un altre personatge, mentre que a l’esquerra i continuant al capitell interior, se situen tres figures més que tanquen el conjunt. Malauradament, el mal estat de conservació en què es troba aquest capitell i la poca qualitat del seu treball fan que, ara per ara, sigui difícil d’arribar a una interpretació iconogràfica satisfactòria. (CBS)

Capitells interiors de les naus

A l’interior de l’església es conserven una sèrie de capitells corresponents als pilars interiors de les naus.

Esquema guia dels capitells de l’església.

J. Pijoan

Les tres finestres que s’obren a l’absis central conserven igualment part dels seus capitells amb decoració escultòrica, tant per la cara interior com per la banda exterior de l’absis.

Capitells de la nau lateral nord

Capitell núm. 1

És el primer a mà esquerra als peus de la nau. És decorat amb motius vegetals i geomètrics i es troba en mal estat de conservació. Als angles exteriors hi ha esculpides, en baix relleu, una fulla d’acant estilitzada i molt simple, que decreix fins als vèrtexs superiors on es cargola. Un nervi central la ressegueix per tot l’escaire del capitell, del qual deriven altres nervis que es dirigeixen a les vores de la fulla. El frontal és un triangle invertit en el qual hi ha inscrit, mitjançant solcs, una forma romboidal a la part inferior, vuit petites concavitats a la part superior, tocant a l’àbac, i uns acanalaments als espais que resten. A les cares laterals trobem també les concavitats i dos acanalaments. Als capitells núms. 5 i 6 del brancal dret del portal nord, hi trobem també aquest motiu decoratiu, però allí formant tres pisos de petites fulles.

Aquest capitell és l’únic que continua cap al terra amb una semicolumna adossada, la qual es refon al mur en forma de mènsula de perfil allargat, ja que coincideix amb el muntant de la portalada nord.

La imposta, en pla i cavet, no porta cap ornamentació, llevat d’un solc longitudinal a la part inferior del pla. Formant una línia d’impostes, la trobem a l’arrencada de la volta de canó apuntat de la nau. També la trobem damunt els capitells, des d’on comencen els arcs torals.

Capitell núm. 2

Capitell núm. 2 de la nau lateral nord, on es pot apreciar clarament la inscripció referent a l’artífex o el promotor.

ECSA-J. Pijoan

És el primer a la dreta als peus de la nau. Porta esculpits, en baix relleu sobre fons llis, motius zoomòrfics en molt bon estat de conservació. Hi ha representats quatre animals monstruosos amb potes de felí, ales de rapinyaire, el coll molt llarg i pelat i cap de mamífer amb una gran boca i orelles allargades. Al frontal del capitell dos dels animals estan acarats amb els colls entrellaçats i mossegant-se la cua l’un a l’altre. Aquestes prenen la forma d’una tija perlada que passa entre les seves potes, creuant-se per sota dels colls. A les cares laterals hi ha un d’aquests animals amb una pota aixecada i el cap girat cap endavant, mossegant-se la cua.

A l’àbac d’aquest capitell, a la part frontal, hi ha una inscripció en lletres gòtiques capitals que ja fou transcrita per J. Puig i Cadafalch el 1918 com: M : DEMECES : ME : FEU. La qual s’havia de llegir com: M. de Meces me feu. Avui l’àbac està malmès i és difícil fer-ne una transcripció per confirmar aquesta explicació.

Capitell núm. 3

És el segon a l’esquerra de la nau. Porta decoració vegetal en baix relleu sobre fons llis. Des dels angles inferiors del capitell, on hi ha un nus, surten dues tiges amb un acanalament central que s’obren a banda i banda cap a la cara lateral i central per tornar-se a tancar cap al vèrtex superior, descrivint unes formes ovalades. Dins aquest espai, des del nus inferior, neixen dues fulles de palmeta acarades i obertes en ventall. Penjant del vèrtex superior i ocupant tot l’escaire, hi ha una fulla lanceolada. A la part central del frontal del capitell hi ha unes petites fulles simètriques que neixen de les tiges. Una decoració semblant ocupa l’espai que queda a les cares laterals.

Capitell núm. 4

Capitell núm. 4 de la nau lateral nord, on es pot apreciar clarament la inscripció referent a l’artífex o el promotor.

ECSA-J. Pijoan

És el segon a mà dreta d’aquesta nau. Porta decoració vegetal sobre fons llis i es troba en molt bon estat de conservació. Al centre, una doble tija amb dos nervis descriu una forma circular, a la part inferior de la qual s’uneixen formant un brot. Des d’aquí neixen tres petites tiges, amb una fulla composta, que ocupen l’espai central del cercle. Des d’aquest brot central en surten també a banda i banda dues tiges que recorren el capitell, paral·leles al collarí, formant als vèrtexs inferiors dues pinyes. Les tiges continuen cap a les cares laterals descrivint un cercle, el centre del qual és ocupat per una fulla composta. Als dos vèrtexs superiors, unes petites tiges que surten de la principal dibuixen dues fulles de palmeta obertes en ventall i simètriques a la pinya.

Al frontal de l’àbac hi ha una inscripció en lletra gòtica capital, que J. Puig i Cadafalch va transcriure com: R : DEMILAVEL : ME U, que es llegeix com: R. de Milavel me (fe) u. Tot i que l’àbac està malmès, donem una possible transcripció que sembla contradir aquella versió: B : DE VILAVELA M ...EUP, que s’hauria d’entendre com: B. de Vilavella me feu picar, fent referència a una persona d’Agramunt (Vilavella) que pagà el capitell, com també ho feren els teixidors amb la Verge del portal.

A la part de ponent de l’intradós del segon arc former que comunica la nau principal amb la nau lateral nord, hi ha pintat sobre la pedra un escut heràldic amb quatre pals vermells i tres de blancs, els quals porten a l’interior tres estendards negres cadascun. Podria tenir alguna relació amb els escuts esculpits als capitells exteriors de la finestra de la banda nord de l’absis.

Capitell núm. 5

És el primer per l’esquerra davant de l’absis. Està esculpit en baix relleu i porta decoració vegetal i antropomòrfica. La meitat inferior presenta la superfície llisa sobre la qual es desenvolupa un tema vegetal format per una tija acanalada amb tres nervis que es flexiona cap a sota descrivint un semicercle fins a trobar un nus, des d’on es repeteix la mateixa forma. Sobre aquest nus la tija s’obre en ventall formant un ram molt estilitzat.

Aquest ram es repeteix fins a vuit vegades. Trobem la mateixa sanefa decorant els dos capitells interiors de la finestra central de l’absis major. Hi ha unes variants més complexes a les finestres laterals de l’absis i a la imposta de la nau lateral de migdia.

A la part superior del capitell, l’àbac llis es flexiona en forma de V cap al centre de les cares laterals i frontal, on hi ha un dau en pronunciat relleu. Sota cada dau hi ha esculpida una figura humana en bust. A banda i banda d’aquestes figures neixen dues tiges amb dos nervis que es corben fins als vèrtexs superiors. D’aquestes tiges en pengen tres formes arrodonides que podrien ser pinyes als vèrtexs exteriors, mentre que als interiors en penja només una.

Aquesta tipologia de capitell, amb decoració semblant, la trobem a l’absis i als pilars de les naus més properes a la capçalera. La part esquerra de la imposta d’aquest capitell és restaurada.

Capitell núm. 6

Aquest capitell, que és el primer de la part dreta davant de l’absis, va desaparèixer al segle XVI en suprimir-se els dos pilars més propers al presbiteri i substituir-se per un gran arc apuntat. Actualment, restaurat el temple i refets de nou els pilars, s’ha col·locat un capitell sense cap decoració.

Capitells de la nau central

Capitell núm. 7

És el primer als peus de la nau central del costat de l’Evangeli. Els motius decoratius que portava estan completament esborrats per l’erosió.

La imposta, que ressegueix tota la nau a l’arrencada de la volta de canó apuntat i que es troba sobre els capitells des d’on comencen els arcs torals, és en pla i cavet. El pla és llis, mentre que al cavet porta un doble acanalament separat per una faixa rectilínia amb dos petits solcs de separació.

Capitell núm. 8

És el primer als peus de la nau central al costat de l’Epístola. Porta decoració de cistelleria. Sobre fons llis, unes tiges que tenen el centre decorat amb una filera de perles, es creuen entre elles donant lloc a formes romboidals que cobreixen tota la superfície. Als dos vèrtexs superiors hi ha una forma antropomòrfica (unes cares barbudes) sota de les quals comencen dues tiges. A la part superior, tocant a l’àbac, les tiges es torcen sobre elles mateixes formant cinc llaços. A la part inferior, tocant el collarí, aquestes acaben en forma de V. Dins de cada rombe hi ha esculpida la part superior d’una flor que recorda la forma del gira-sol.

Aquest mateix motiu decoratiu sortit de la mateixa mà o almenys del mateix taller, el trobem a dos indrets del portal nord: als capitells bessons de les columnes de l’anta dreta de la porta que sostenen la llinda, i als capitells núms. 5 i 6 del brancal esquerre, que sostenen les arquivoltes exteriors. Aquesta decoració ens permet situar en la mateixa època la construcció d’aquest portal i els pilars de ponent de la nau central del temple.

Capitell núm. 9

Capitell núm 9, un dels capitells figurats de la nau central, amb relleus esculpits que representen els treballs de la verema.

ECSA-J. Pijoan

És el segon de la nau central a la part de l’Evangeli. Sobre un fons llis, i en alt relleu, porta esculpits als angles exteriors dos ceps que, amb els seus sarments, es cargolen i entrellacen dibuixant vuit cercles. Dins de cada cercle es repeteix el tema d’un personatge que treballa en feines pròpies de la verema. Al frontal superior les figures estan assegudes sobre el sarment i es donen l’esquena: la de la dreta posa un raïm en un recipient, mentre que la de l’esquerra l’està aixafant amb un piador. A la part superior de les cares laterals es repeteix l’escena del veremador amb el raïm. Al frontal inferior els personatges estan agenollats a sobre del sarment, collint raïm i posant-lo en un cistell. Als cercles de la part inferior de les cares laterals es repeteix el mateix tema.

Aquesta tipologia decorativa amb tiges o sarments formant cercles, de tradició tolosana, i una persona agenollada al seu interior, la trobem també a l’arc d’ingrés del portal de ponent. Aquí amb un acurat treball escultòric, mentre que al capitell que descrivim les formes són més arcaiques amb els acabats no tan bons, talment un assaig del portal major.

Capitell núm. 10

Capitell núm. 10, un dels capitells figurats de la nau central, amb la representació de l’Epifania.

ECSA-J. Pijoan

És el segon de la nau central per la part de l’Epístola, o el que porta el treball escultòric més acurat en pronunciat alt relleu. Al fons del capitell hi ha unes branques de palmera que sobresurten prop de l’àbac i volutes als vèrtexs superiors.

A la cara lateral de la dreta hi ha representada l’Anunciació: a l’esquerra l’arcàngel Gabriel, alat, amb la mà dreta aixecada, dona la bona nova a la jove Verge. Aquesta, a la dreta i mig de perfil, el mira entre espantada i avergonyida.

A la resta del capitell hi ha l’escena de l’Epifania: a la cara frontal trobem primer la Verge, encara com a Maiestas Domini i no com a mare de l’infant. Porta corona, vel curt i a la mà dreta un ceptre, mentre que amb l’esquerra aguanta l’Infant. Una túnica la cobreix fins als peus, que els porta calçats i els recolza sobre el collarí. El Nen Jesús està assegut sobre el seu genoll esquerre, va sense corona i porta els cabells arrissats. Amb la mà esquerra agafa un llibre tancat, mentre que amb la dreta beneeix. També va vestit amb túnica que es plega en forma de V entre les cames i deixa veure els seus peus. La Verge i el Nen perden qualsevol hieratisme en girar tots dos el cap a la dreta per observar l’escena de l’Adoració dels Reis. Aquesta Verge i el Nen són d’un gran naturalisme i iconogràficament utilitzen uns models més avançats que el grup del portal major i que la talla de la Verge del Socors. A l’esquerra, encara al frontal del capitell, hi ha la imatge en mig perfil del rei Melcior, amb barba, aixecant-se la corona amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta fa l’ofrena a l’Infant. A l’altra cara lateral hi ha primer el rei Baltasar, dempeus i girant al front, coronat, amb llarga cabellera i sense barba. Porta una túnica que li arriba fins als peus i sosté amb la mà dreta l’ofrena. Finalment, a l’extrem del capitell i de mig perfil, hi ha el rei Gaspar, amb corona, barba i llarga túnica. Aquesta mateixa escena la trobem a l’arc d’ingrés del portal de ponent (1283), i al portal de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià, allí datada el 1327. Aquest capitell podria ser el model iconogràfic que es feu servir en les contrades properes a Agramunt.

Capitell núm. 11

És el primer de la nau central davant de l’absis al costat de l’Evangeli. Es va conservar en substituir-se el pilar on es troba per un gran arc apuntat durant el segle XVI. Porta l’àbac llis que es flexiona cap al centre de les cares laterals i frontal en forma de V on hi ha un dau en pronunciat relleu. Als angles exteriors, sobre fons llis i en relleu poc marcat, una tija acanalada formada per tres nervis s’arqueja cap a sota, a dreta i esquerra, fins que es troba un nus sobre el qual torna a renéixer, ara amb quatre nervis, descrivint un arc fins al vèrtex superior, dibuixant una mena de cor invertit. Al centre del cor, i des del nus, on comença la tija, neix una palmeta molt estilitzada i oberta en ventall. Al costat d’aquesta i en relleu negatiu, hi ha gravada una forma ovalada. Aquesta decoració forma una sanefa que es repeteix dues vegades als angles exteriors i fragmentada a les cares laterals. Sota els daus i dels nusos de la sanefa hi ha, en baix relleu, formes arrodonides que porten incises ratlles verticals semblants a la palmeta. Trobem el mateix motiu decoratiu als capitells interiors de la finestra núm. 1 de l’absis i també als vèrtexs exteriors del capitell núm. 12 d’aquesta nau.

Capitell núm. 12

És el primer de la nau central davant el presbiteri a la part de l’Epístola. Aquest capitell patí el mateix procés que el núm. 11. Porta l’àbac llis flexionat cap al centre de les cares laterals i frontal en forma de V, on a cada cara hi ha esculpit un dau en prominent relleu i una flor. El capitell té el fons llis i és esculpit en relleu poc marcat. De sota els daus centrals neix una cinta, amb quatre nervis i oberta en ventall, que es dirigeix cap als vèrtexs superiors. Al centre de cada cara i sota el dau, una tija dibuixa la forma d’un cor fins a un nus situat a la part inferior, des d’on aquesta s’obre en ventall a banda i banda formant una fulla de palmeta molt estilitzada. Des del centre de la palmeta fins al collarí hi ha representada una forma ovalada. Als vèrtexs superiors una doble tija acanalada es flexiona fins a un nus, sobre el qual s’obre en ventall un ram de palmeta. Aquesta dibuixa una sanefa semblant a la que porta el capitell núm. 11 i els dos de la finestra del costat de l’Evangeli, a la part interior de l’absis.

Aquest capitell, pels elements decoratius que porta, és molt semblant al capitell núm. 1 de l’absis, del costat de l’Evangeli. I per la forma de l’àbac, el fons llis, el treball escultòric fet en relleu poc pronunciat i els motius decoratius, sembla fet pel mateix taller que va esculpir tots els capitells de l’absis, tant interiors com exteriors, així com els que es troben als pilars de les naus del temple més propers a la capçalera. Aquesta semblança permet deduir que aquesta part del temple és contemporània a la construcció dels absis, possiblement del final del segle XII.

Nau lateral sud

La imposta

La nau lateral del migdia està recorreguda, a l’arrencada de la volta i sobre els capitells on comencen els arcs torals, per una imposta esculpida en baix relleu. El tema és vegetal molt estilitzat i purament ornamental. Una seqüència de tiges formades per dos nervis amb un acanalament central s’ondula formant un semicercle per la part inferior, unint els seus extrems sota un nus, a sobre del qual apareix de nou la tija que tanca el cercle per la part superior. A la part inferior de cada cercle una gran tija puja fins al centre on hi ha un nus, a partir del qual s’obre en ventall. Aquesta forma, a manera de sanefa, es repeteix indefinidament. Al costat esquerre de la nau el relleu de la imposta es troba en molt bon estat de conservació, mentre que al mur del migdia està molt deteriorada i en alguns indrets refeta, ja que s’hi havien obert diverses capelles.

Trobem idèntics motius decoratius als dos capitells interiors de la finestra de l’absis central del costat de l’Epístola.

Passat l’arc toral corresponent als capitells núms. 13 i 14 en direcció a ponent, queda molt marcada la unió amb l’última tramada de volta del temple.

Capitell núm. 13

És el primer per l’esquerra d’aquesta nau pel costat de ponent. Esculpit en baix relleu sobre fons llis amb decoració vegetal i antropomòrfica. Unes tiges perlades que s’entrellacen descriuen tres cors (un a cada cara) a la part superior del capitell i tres més a la part inferior, tocant el collarí, en posició invertida. Les tiges dels cors superiors acaben en una doble palmeta oberta en ventall, al centre de les quals penja una pinya a les cares frontal i lateral dreta. Als tres cors de la part inferior, les tiges també acaben en una doble palmeta oberta en ventall. Als espais romboidals que queden al mig hi ha esculpida una pinya. Als vèrtexs superiors hi ha representada una forma antropomòrfica, segurament la cara d’un simi que mossega la tija.

El mateix motiu decoratiu, però sense la cara de simi, el trobem també a la portalada nord, al primer i segon capitell del brancal esquerre, allí, però, molt erosionats.

Capitell núm. 14

Capitell núm. 14, a la nau lateral sud, amb decoració esculpida de tipus vegetal i figuratiu força malmesa.

ECSA-J. Pijoan

És el primer a la dreta d’aquesta nau pel costat de ponent. Sobre un fons llis porta decoració antropomòrfica i vegetal esculpida en baix relleu. Als vèrtexs superiors hi ha dues cares monstruoses, un leviatan, de la boca del qual surten dues tiges perlades rectilínies que descriuen un triangle a cada cantonada del capitell, un gran triangle invertit a la cara frontal i la meitat d’aquest triangle a cada cara lateral. Les tiges es ramifiquen dins els espais triangulars omplint-los de formes entrecreuades que acaben en petits rams de palmeta simple o palmeta doble oberts en forma de ventall.

Aquests caps de leviatan amb dues tiges que li surten de la boca i que formen un tramat més complex, apareix en diversos indrets del portal de ponent: al fris de la part esquerra, relligant animals fantàstics; al capitell núm. 1 d’aquest costat, relligant amb les seves tiges figures humanes i animals fantàstics (grius); al capitell de la columna interior dreta, tocant al relleu de l’elefant amb el castell, i als capitells núms. 1 i 4 d’aquest costat. Cal assenyalar, però, que el capitell interior porta un relleu més senzill amb un tramat més rectilini de les tiges i només amb decoració vegetal. Sembla un assaig del treball escultòric realitzat al portal de ponent.

Capitell núm. 15

És el segon per la part esquerra d’aquesta nau, esculpit en baix relleu sobre fons llis. Es troba en molt bon estat de conservació. A la cara frontal hi ha representades tres grans arcades de mig punt que, amb un petit pilar amb base, descansen sobre el collarí. Aquestes arcades són formades per una tija perlada. La central és més alta i ampla que les dues laterals. Segurament volen ser la representació del mateix temple d’Agramunt. Dins de cada arcada hi ha un personatge dempeus en actitud de pregar, amb els cabells llargs i amb un vestit que li arriba fins als genolls. El treball escultòric és força senzill comparat amb les figures que trobem al capitell núm. 10 de la nau central o amb els relleus del portal de ponent. Sobre les arcades laterals, i arribant fins a l’àbac, hi ha representat a l’esquerra un cercle amb sis sectors i a la dreta un altre amb vuit, possible esquematització d’una flor. Als dos vèrtexs superiors trobem una fulla de palmeta inscrita dins un cercle. A la cara lateral dreta hi ha esculpit un animal fantàstic, potser un lleó rampant, alat, amb el cap girat cap endavant. A la cara lateral esquerra hi ha representada una au amb les ales obertes, possiblement una àguila.

El frontal de l’àbac porta una inscripció en lletres gòtiques capitals i en català, que ja fou publicada per J. Puig i Cadafalch el 1918: A: SARTRE: ME FEU P. Aquí sembla que es podria transcriure com: “A. Sartre me feu picar” i segurament estaríem parlant de la persona que pagà el capitell, com creu el senyor LI. Pons.

Capitells núms. 16 i 17

Aquests capitells també foren posats després de la restauració que es va fer al temple i són llisos. El 17 correspon al nou pilar del costat de l’Epístola, mentre que el 16 desaparegué en obrir-se una capella al mur del migdia.

Capitell núm. 18

Capitell núm. 18, a la nau lateral sud, amb decoració esculpida de tipus vegetal i figuratiu força malmesa.

ECSA-J. Pijoan

És el tercer d’aquesta nau sobre el mur del migdia. De tipologia semblant al núm. 5 de la nau lateral nord, als núms. 11 i 12 de la nau central i a tots els de l’absis. De tota manera, en aquest, en el núm. 5 i en els dos capitells exteriors de la finestra central de l’absis, els relleus són més pronunciats i apareixen figures humanes. Està esculpit en baix relleu però es troba en força mal estat de conservació. L’àbac llis es flexiona en forma de V cap al centre de la cara central i les laterals on hi ha un dau amb el relleu d’una flor a sobre. El centre de la cara frontal és ocupat per una figura humana força esborrada. A cada costat, just sota els vèrtexs, hi ha un animal fantàstic amb cos d’ocell rapinyaire i cap monstruós, difícil de descriure per l’erosió. A cada extrem de les cares laterals hi ha una altra figura de persona amb un vestit fins als genolls. Tot i que estan molt esborrades, aquestes figures són semblants a les del capitell núm. 15.

Escultura de l’absis central (interior del temple)

Capitells

El mur de l’interior de l’absis central està decorat amb deu arcuacions cegues de tradició llombarda, on comença la volta de quart d’esfera. Quatre semicolumnes amb capitell decorat, a manera de lesena, recorren la paret absidal. L’arc exterior d’aquestes arcuacions així com l’angle exterior de les finestres, forma un acanalament de mitja canya, on al centre de cada dovella hi ha esculpit un relleu en forma esfèrica. L’arc triomfal que dona pas al presbiteri també té aquesta decoració, però amb les esferes més grosses. Aquesta decoració la trobem a la catedral de la Seu d’Urgell.

Capitell núm. 1

El capitell núm. 1, al costat de l’Evangeli, té, com tots els altres, l’àbac llis flexionat cap al centre de les cares en forma de V, on hi ha un dau en alt relleu. Des d’aquí comença un nervi que descriu un arc fins als vèrtexs superiors. Als dos vèrtexs exteriors pengen d’aquest nervi una forma arrodonida i allargada que recorda una pera. La resta del capitell és llis llevat d’una tija formada per dos nervis que descriu un cor a sota del dau central de cada cara. La tija s’ajunta a la part inferior en un nus per obrir-se lateralment en dues palmetes de quatre fulles per banda.

Capitell núm. 2

El capitell núm. 2 repeteix la mateixa decoració amb poques variants: les protuberàncies dels vèrtexs exteriors estan recorregudes per un solc central, continuació del nervi de què pengen. La tija que decora les tres cares també descriu una forma de cor, però sense arribar a tancarse per la part inferior.

Capitell núm. 3

Pel que fa al capitell núm. 3, la tija central està oberta igual que l’anterior, mentre que les protuberàncies dels vèrtexs són completament llises i tenen una marcada forma de cor. Finalment, el capitell núm. 4, al costat de l’Epístola, porta incís un cercle dins el dau de les cares, les protuberàncies dels vèrtexs són acanalades com les del núm. 2; mentre que la tija que es troba al centre de les cares, comença amb dos nervis a la part superior i es tanca amb quatre cap a la part inferior dibuixant també una forma de cor.

Representació esculpida d’un músic acompanyat de dues ballarines en un capitell de la finestra axial de l’absis central.

ECSA-J. Pijoan

Representació esculpida d’un àngel de factura barroera en un altre de la finestra nord de l’absis central.

ECSA-J. Pijoan

Finestres

Les tres finestres de l’absis central són de doble esqueixada i porten per la part interior una arquivolta cilíndrica recolzada sobre dues columnes amb els capitells d’idèntica decoració a cada finestra. Per la part exterior les dues finestres laterals són iguals, mentre que la central porta dues arquivoltes amb quatre capitells. El mateix model d’arquivoltes cilíndriques es pot trobar a les tres finestres de l’absis de la catedral de la Seu d’Urgell i a les dues arquivoltes de la porta de l’església de Gavet de la Conca, en aquest últim cas amb les dovelles amb relleus.

Finestra núm. 1 (FI), al costat de l’Evangeli

Els capitells porten als vèrtexs exteriors una tija acanalada, formada per tres nervis, que s’arqueja cap a sota, a dreta i esquerra, fins a trobar un nus, sobre del qual torna a renéixer la tija descrivint un arc fins al vèrtex, dibuixant una mena de cor invertit. Al centre del cor, i des del nus on comença la tija, neix una palmeta oberta en ventall.

Aquesta decoració forma una sanefa que recorre tot el capitell.

Finestra núm. 2 (F2), al centre de l’absis

Els capitells porten ornamentació de tipus floral sobre fons llis, formada per una tija acanalada de tres nervis, que va descrivint semicercles per la part inferior fins que troba el proper nus. Sobre de cada nus la tija s’obre en ventall formant una mena de palmeta estilitzada. Aquesta decoració es repeteix cinc vegades a cada capitell i és la mateixa que hem descrit al núm. 5 de la nau lateral nord. A sobre d’aquesta sanefa, i des del centre de cada cara, tres nervis paral·lels a l’àbac obrint-se en ventall arriben fins als vèrtexs.

Finestra núm. 3 (F2), al costat de l’Epístola

Els capitells porten el mateix motiu decoratiu que la imposta de la nau lateral del migdia. Està formada per una seqüència de tiges amb un petit solc central, que formen un semicercle per la part inferior ajuntant-se sota un nus, sobre del qual apareix de nou la tija que tanca el cercle per la part superior. Al mig de cada cercle una ampla tija forma un nus i s’obre després en ventall.

Escultura de l’absis central (interior del temple)

Tant a l’absis central com als laterals hi ha també deu arcuacions cegues de tradició llombarda, amb quatre semicolumnes, a manera de lesena, que compartimenten el mur, fins arribar al gran sòcol on acaben amb una base àtica. Les arcuacions que no porten lesena acaben en una mènsula amb decoració floral, una senzilla fulla d’acant, molt estilitzada i erosionada. Els arcs cecs, igual que a l’interior, porten l’acanalament amb les formes esfèriques esmentades. Els angles exteriors de les tres finestres de l’absis central estan acabats amb una forma cilíndrica que ressegueix tota l’arcada. Els absis laterals només porten una petita finestra de mig punt amb doble esqueixada sense cap motiu decoratiu.

Finestres

Finestra de la part del migdia (F3)

Els dos capitells que sostenen l’arquivolta no tenen ben bé la mateixa decoració. Sobre fons llis penja dels seus vèrtexs una gran pinya (potser un raïm). Però mentre que al centre de les dues cares del capitell de l’esquerra, una tija dibuixa la forma de cor ajuntant-se a un nus inferior des del qual lateralment surten dues palmetes de quatre fulles, motiu decoratiu igual que el descrit al capitell núm. 1 de l’interior de l’absis. Al capitell de la dreta aquesta tija central no es tanca del tot igual que la dels capitells núms. 2 i 3 de l’interior.

Finestra central (F2)

Els capitells de l’arquivolta exterior porten decoració antropomòrfica esculpida en alt relleu. Als vèrtexs exteriors hi ha un personatge masculí de cos sencer: el cap amb els cabells arrissats i barba, porta un vestit acampanat que li deixa veure les cames per sota els genolls. Tot i que està molt desgastat, creiem que és la figura d’un músic amb un instrument de corda: el del capitell de l’esquerra sembla que toca una lira, mentre que el de la dreta sembla que toca una mena de llaüt. A banda i banda del músic hi ha una figura amb el cos molt flexionat cap enrere descrivint un angle de 90°, en actitud de dansar. Amb la mà que alcen sobre el cos sostenen un ram de palmeta, mentre que l’altra la recolzen sobre el maluc. Sota del dau situat a la part superior de cada capitell hi ha representada una cara amb els cabells arrissats, barba curta però sense cos. Aquests dos capitells es podrien identificar amb una escena de músics i dansaires, segurament joglars.

Els capitells de l’arquivolta interior porten decoració vegetal estilitzada sobre fons llis i en relleu poc marcat. Una tija formada per un nervi s’arqueja i s’ajunta en un nus als vèrtexs superiors des dels quals pengen, de forma invertida, tres fulles de doble palmeta obertes en ventall. A la part inferior de cada cara entre les palmetes, tocant al collarí, hi ha una forma ovalada i allargada en relleu negatiu que sembla penjar de la tija superior.

Finestra de la part nord (F1)

Els dos capitells que sostenen l’arquivolta tenen una decoració molt semblant: Al vèrtex exterior hi ha una figura masculina de cos sencer amb els cabells llargs estirats i pentinats amb ratlla al mig. Una llarga túnica deixa veure els peus que es recolzen sobre el collarí i porta les mans unides a l’altura de la cintura. A les cares interiors i exteriors dels capitells hi ha esculpides dues formes que recorden un escut amb el senyal de quatre pals posats perpendicularment. Es fa difícil concretar més les formes ja que els relleus estan molt erosionats.

Capitells

Tots els capitells de l’absis central, tant els de les arquivoltes de les finestres, interiors i exteriors, com els que coronen les semicolumnes, que a manera de lesenes el decoren, són d’una tipologia semblant i sens dubte fets pel mateix taller. Aquesta semblança s’aprecia especialment en l’àbac llis flexionat en forma de V cap al centre de la cara on sempre hi ha un gran dau en relleu molt marcat. Tot i la semblança, encara podem advertir unes petites diferències fruit potser de dos escultors diferents:

  • Els capitells que estan esculpits sobre fons llis i amb relleu poc marcat i només porten decoració vegetal i geomètrica molt estilitzada. Són els quatre de les lesenes interiors, els sis de les arquivoltes de les tres finestres interiors, els dos de les arquivoltes de la finestra lateral exterior del migdia, els dos de l’arquivolta interior de la finestra central, a més dels capitells núms. 12 i 13 de la nau central que corresponen als pilars de davant del presbiteri.
  • En la segona variant d’aquesta tipologia de capitells, porten algun relleu sobre el dau central de l’àbac flexionat, alguns cops el cap d’una persona o una flor. A les cares sempre porten relleus amb formes humanes o d’animals fantàstics amb un volum molt més pronunciat, tot i que les figures són molt hieràtiques i força primitives. Tenen aquesta variant els dos capitells de l’arquivolta exterior de la finestra de l’absis central, els dos exteriors de la finestra lateral del nord i el núm. 16 de la nau lateral del migdia.

El capitell núm. 5 de la nau lateral nord porta esculpides les dues variants esmentades: a la meitat inferior la sanefa amb relleus vegetals purament decoratius poc pronunciats i sobre fons llis, mentre que a la part superior trobem les formes humanes amb relleu més marcat.

Aquesta tipologia de capitells, especialment els de la variant b), es poden trobar a banda i banda de la porta de Santa Maria de Covet, que segons J. Yarza es podrien datar al voltant dels anys 1150-60, i als de la galeria del trifori del mateix temple. També els podem trobar, amb poques variants, al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell als capitells núms. 25, 33 i 35, i a la porta principal d’aquest temple. Aquesta semblança iconogràfica ens apropa a les dates en què es podria estar construint la capçalera d’aquest temple i les primeres tramades de la volta, anys posteriors al 1163, però sempre abans del 1187, que se celebra l’assemblea de Pau i Treva a l’església d’Agramunt i que aquesta ja devia estar força avançada.

Les mènsules de la cornisa

La cornisa que cobreix el mur del migdia és sostinguda per una colla de mènsules que porten esculpides formes antropomòrfiques, zoomòrfiques, vegetals i geomètriques. En trobar-se a l’exterior, la pedra sorrenca s’ha erosionat de tal manera que en algunes han desaparegut totalment els relleus i, en la majoria, es fa difícil una descripció.

A la banda nord solament queda un fragment d’aquesta cornisa amb nou mènsules a l’indret del portal, ja que la resta va desaparèixer en obrir-se la capella del Roser i la capella de la Verge del Socors. (RBS)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Puig i Cadafalch, Falguera, Godav, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 177-181; Pons, 1936; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 191 i 199; Sarrate, 1971; Bertran, 1979, II, pàgs. 313 i 327; Pal, 1981; Fité, 1984; Baraut, 1984-85, VII, doc. 1073, pàgs. 189-190; Planes, 1986; Bach, 1986-87, VIII, doc. 12, pàgs. 229-231; Pons, 1990, pàssim; Altisent, 1993, vol. I, doc. 7, pàgs. 27-28 i doc. 62, pàgs. 67-69.

Bibliografia sobre la portada

  • Siscar, 1887. vol. IV, 1884, pàgs. 131-194; Pleyán De Porta, Renyé i altres, 1880; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 771-772; Baltrusaitis, 1931; Bergós, 1935; Pons, 1936; Cid Priego, 1954; Réau, 1956; Font i Rius, 1969-83; The year 1200, 1970, 2 vols.; Sarrate, 1971; 1972; Durliat, 1974, vol. 132-III, pàgs. 201-211; Carbonell, 1974-75, vol. II; Gardelles, 1975, núm. 133, pàgs. 15-28; Durliat, 1977, 8, pàgs. 7-24; Yarza, 1984a; Bertran, 1980, III, pàgs. 307-318; Bastardes, 1982, vol. I, núm. 8; Fité, 1984; Dalmases-José, 1985; Jové, 1985; Planes, 1986; Baltrusaitis, 1987; Ocón, 1987; Camps, 1988, pàgs. 131-132; Español, 1988, 23-24, pàgs. 81-103; Fité, 1991a i 1991b, pàgs. 89-105; Lorés-Camps, 1991; Macià-Ribes, 1994, LI, pàgs. 75-82; Bergés, 1995, pàg. 71.

Bibliografia sobre la portada nord

  • Pleyán de Porta, Renyé i altres, 1880; Baltrusaitis, 1931; Pons, 1936; Sarrate, 1971; Español, 1984; Fité, 1984; Melero, 1984; Jové, 1985; Planes, 1986; Camps, 1988; Fité, 1991a; Macià-Ribes, 1994.

Bibliografia sobre l’interior

  • Siscar, 1887, vol. IV, pàgs. 129-194; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18; Pons, 1936; Sarrate, 1971; Fité, 1984; Planes, 1986; Fité, 1995.