Situació
Vista de la primitiva parròquia del terme d’Almenara, avui totalment en ruïnes.
ECSA-X. Solé
Les ruïnes d’aquesta església són a uns 300 m de la torre del castell d’Almenara, a llevant.
Mapa: 33-14 (360). Situació: 31TCG395244.
L’itinerari per arribar-hi és el mateix descrit en la monografia anterior. (JRG)
Història
Aquesta església fou la primitiva parròquia del terme d’Almenara. Se’n té una primera referència gràcies a una interpolació del segle XIII en la concessió en feu del castell d’Almenara que feren el comte d’Urgell Ermengol III i la seva muller Llúcia a Arnau Dalmau, el 1063. Segons aquesta interpolació, els comtes permeteren que Arnau Dalmau pogués tenir a Sant Salvador d’Almenara un clergue que pregués per l’ànima dels comtes i que rebés la meitat del delme i la meitat de tota la primícia del terme de Flix, tots els delmes i les primícies de Vallmanya i de Tailio, i les primícies de l’Ametlla, Almenara i Escanaboix.
El capellà d’Almenara consta que havia de contribuir a la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391 amb 19 sous. Al final de l’edat mitjana o poc després l’església es devia convertir en una simple capella i es construí un nou temple al poble d’Almenara Alta.
L’església es conservà relativament bé fins a la Guerra Civil Espanyola, quan gran part dels seus carreus foren aprofitats per a bastir nius de metralladores de la xarxa de fortificacions que alçaren les tropes republicanes al cim de la serra; encara són ben visibles part d’aquestes trinxeres i es poden apreciar carreus de l’església sota la capa de ciment al reducte existent vora el senyal geodèsic. (CPO-JRG)
Església
Es tracta d’una església d’una sola nau capçada per un absis semicircular orientat a l’est. La coberta, de volta de canó de perfil semicircular, és avui esfondrada. Era sostinguda per dos arcs torals equidistants entre ells. El sector nord-est és el més arruïnat i els enderrocs formen una mena de talús pel costat septentrional que amaga part de l’edificació.
L’espoliació realitzada a la part exterior de l’absis, de la façana i de bon tros del mur meridional, permet veure bé el sistema constructiu: dues parets de carreus ben escairats, amb un espai entremig que es va farcir de pedres petites i irregulars, posades verticalment i de vegades formant filades, ben ajustades amb argila. Solament és visible l’argamassa per travar les pedres a l’arrencament meridional de la volta.
La porta s’obre a ponent i avui solament es pot apreciar l’estructura interior de l’arc rebaixat; exteriorment tenia un arc de mig punt adovellat que arrencava de sengles impostes.
A l’interior, una cornisa de secció trapezoidal recorre els dos murs laterals i l’absis. Als pilars pren l’aparença d’una imposta. Els pilars són de secció rectangular, excepte el més proper a la porta pel costat nord, que és semicircular i té a més al capdamunt un bloc pla de forma trapezoidal invertit que recorda un capitell barroer.
La capçalera presenta un doble arc presbiteral en degradació i dues capelles rectangulars a cada costat, cobertes amb volta semicircular, que foren construïdes aprofitant el gruix dels murs i que no sobresurten a l’exterior. L’absis era cobert per una volta de quart d’esfera, desapareguda, i tenia una finestra de doble esqueixada, de la qual es conserva el costat sud. És una finestra molt semblant a l’encara existent al mur meridional, d’arc monolític.
Cal indicar finalment que a la part central del mur sud, a l’exterior, són encara apreciables unes quantes mènsules llises, que formarien part d’un senzill conjunt decoratiu que recorreria, almenys, l’extrem superior d’aquest costat de l’església i de l’absis. Igualment es pot mencionar l’existència de buits regulars, deixats a la superfície dels murs durant l’edificació del temple per tal de facilitar la col·locació de les bastides.
En època gòtica s’obrí una gran capella al mur de migjorn que canvià la fisonomia exterior de la construcció original. Al mur nord són apreciables d’altres modificacions interiors realitzades en època moderna, així com l’arrebossat que devia cobrir les parets.
L’església d’Almenara és un edifici que es construí en un moment avançat del segle XII o potser fins i tot a la primera meitat del segle XIII. (JRG)
Bibliografia
- Bertran, 1979, II, pàg. 312; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 333-335; Altisent, 1993, vol. I, doc. 18, pàgs. 35-36.