Situació
Església d’època romànica, ara esdevinguda santuari, que domina una àmplia panoràmica sobre tota la Cerdanya.
ECSA - A. Roura
Aquesta església, esdevinguda santuari marià, és situada al cim del turó de Bell-lloc, a 1 688 m d’altitud, en un indret des d’on es pot gaudir d’una vista excel·lent sobre tota la Cerdanya.
Mapa: IGN-2250. Situació: Lat. 42° 28’ 49” N - Long. 1° 55’ 40” E.
Des del poble de Dorres surt un carrer, que posteriorment es converteix en pista sense asfaltar, que porta al santuari, al sud-oest del poble. (LICS-JCR-ERR)
Història
La menció més antiga d’aquest temple és del 14 de setembre de 1260, data en què el veguer de Cerdanya restituí un camp a Santa Maria de Bell-lloc i al rector de la dita església. Pocs anys més tard, el 23 d’agost de 1265, Bernat de Rigolisa feu donació a l’església de Santa Maria de Bell-lloc d’un mas situat al poble de Dorres. La deixa estipulava, a més a més, que els rectors de l’església, presents i futurs, tindrien l’esmentada propietat en franc alou. J. Capeille, que escrigué un article sobre aquesta església, descarta a priori la idea que Bell-lloc fos originàriament un hospital-refugi semblant al de la Perxa, ja que, segons ell, la situació geogràfica no resulta adequada per a un tal establiment. Tanmateix, J. Martí assenyala que és documentada l’existència, el 17 de juliol de 1327, d’una tal Cerdana, antiga (olim) religiosa de Bell-lloc, cosa que evoca immediatament els oblats o donats que servien a la mateixa època les cases hospitaleres dels colls de la Cerdanya. No és que en sapiguem res més, però tot fa creure que originàriament aquesta capella isolada, dedicada a la Mare de Déu, era, com tantes d’altres a la Cerdanya, annexa a un hospital de viatgers. Tanmateix no hem pogut trobar en els documents la menció expressa d’una domus hospitalis.
El 1579 s’hi instal·là un convent de monjos servites, que subsistí fins a la Revolució Francesa. (MD)
Església
Planta d’aquest santuari marià que s’alça al cim del turó de Bell-lloc.
Claver, J. Cruanyes i E. Romea
Es tracta d’una església d’una nau capçada per un absis semicircular obert a la nau a través d’un arc presbiteral. L’edifici presenta nombrosos indicis de successives reformes, que es fan evidents en el sistema de coberta de la nau. Fins al mur de reforç que divideix la nau en dos espais hi ha volta de canó; a partir d’aquest punt la volta original fou substituïda per encavallades de fusta. L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera.
A la façana sud hi ha la porta d’accés, de pedra granítica i arc apuntat, i s’hi observen restes de murs del cos adossat de l’antic convent i l’elevació de la nau per sobre del mur primitiu.
L’absis té un parament de carreus rectangulars, de granit i pissarra, llisos, i és coronat per una cornisa molt senzilla. S’hi obre una finestra d’esqueixada simple.
La façana nord és totalment cega i presenta carreus bastant ben tallats. A la façana de ponent s’aixeca el campanar d’espadanya, amb dos ulls a la part inferior i un a la superior, que té una coberta de pissarra de dos vessants. Cal esmentar que la base del campanar no és en el mateix pla que el mur de tancament de la nau. A continuació de la façana de ponent hom pot veure un altre mur de l’antic convent, bastant malmès.
L’estructura dels paraments i de la porta posa en evidència que es tracta d’una obra de datació avançada, probablement ja del segle XIII, però construïda amb les tècniques tradicionals de segles anteriors. (LICS-JCR-ERR)
Marededeu
Talla de la Mare de Déu de Bell-lloc, de factura força curiosa.
ECSA - A. Roura
Actualment es conserva a l’església parroquial de Sant Joan de Dorres, una talla de la Mare de Déu arribada el 1792, procedent de la capella de Santa Maria de Bell-lloc (DELCOR, 1970, pàg. 89).
Segons diu N. Camós ([1657] 1949, pàg. 208), la marededeu de Bell-lloc fa dos pams i quart, concretament 46 cm. És asseguda en un seient que no té parió en cap altra de les marededeus de la Cerdanya. És una simple làmina de fusta fixada a un plafó perpendicular que fa de respatller, el qual fa 57 cm d’alçada i 27, 8 cm d’amplada. Una restauració recent ha demostrat que es tracta dels elements d’un baldaquí, la part superior del qual ha estat eliminada. Efectivament, ara poden apreciar-se a cada costat del plafó del baldaquí una bonica vora ornada de pedres pintades, que imita una obra d’orfebreria. Una altra característica és que la Mare de Déu només porta túnica, però no mantell, com ja havia observat N. Camós. Tanmateix porta el cap cobert amb un vel. La cara de la Verge és marcadament allargada i enfosquida, com també la del Nen Jesús. La mà dreta, lleugerament inclinada en actitud acollidora, és immensa. Un altre detall remarcable és que la túnica, que fa una impressió de transparència, permet d’endevinar a partir del genoll les cames de la Mare de Déu. Els seus peus reposen en una planxa fixada horitzontalment a la part baixa del respatller. Assegut al genoll esquerre, l’infant Jesús vesteix també una túnica cenyida que s’amotlla a la forma dels membres inferiors. Els peus descansen sobre una plaqueta de fusta. Amb la mà esquerra aguanta el Llibre que recolza sobre un genoll i amb dos dits de la mà dreta, veritablement fora de mida amb relació a la resta del cos, beneeix els fidels.
Aquest conjunt escultòric deixa al visitant una sensació d’estranyesa. És com si us trobéssiu en presència d’un objecte exòtic, en una paraula, d’un producte autèntic de l’art negre. Encara no fa gaires anys uns sumptuosos vestits presentaven si més no l’avantatge de dissimular el fetitxe cristià. No deixaven veure gaire cosa més que les fesomies endurides de la Mare i l’Infant. Avui, la Mare de Déu i el Nen Jesús es mostren al visitant tal com els veié en altre temps el qui els va esculpir. Però per a ser sensible a l’encís que se’n desprèn, caldria sens dubte retrobar una ànima primitiva, com la d’aquells pastors de l’edat mitjana, alhora acostats a Déu i a la natura, que resseguien les muntanyes del Carlit.
Els estudiosos no gosen gaire fixar una data per aquesta marededeu, tan diferent de totes les altres romàniques. Potser caldria incloure-la dins el segle XI. (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Alart, 1880, A, pàg. 544
- Capeille, 1904, V, pàgs. 182-192
- Martí, 1926-28, vol. I (I), pàgs. 243-244; 1927, pàg. 92
- Delcor, 1970, pàgs. 92-93
Bibliografia sobre la marededeu
- Camós, [1657] 1949
- Capeille, 1904, V, pàgs. 182-192
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 50
- Delcor, 1970, pàgs. 92-93
- Noguera, 1977, pàgs. 137-140