Situació
Exterior de la capçalera, centrada per una finestra de doble esqueixada emmarcada per un arc fet de dovelles petites.
ECSA - J.L Valls
Aquesta església es troba al centre de la població de Toluges.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 40’ 22,2” N - Long. 2° 49’ 54” E. Toluges és 2 km a ponent de Perpinyà, per la carretera D-612.
Història
Santa Maria de Toluges fou una de les esglésies rosselloneses subjectes al monestir llenguadocià de Santa Maria de la Grassa. L’any 908, un privilegi de Carles el Simple a favor de la Grassa confirmava a aquest monestir, entre altres possessions rosselloneses, “tot el que tenia a Tulogias amb l’església de Santa Maria”, primera referència a la parròquia de Toluges. A la mateixa època, l’església d’Elna i el monestir de Sant Esteve hi posseïen també alguns alous, els quals foren objecte d’alienacions, per mitjà d’intercanvis, el 937 i el 955, a favor d’una dona anomenada Auxila o Ozilana, vídua d’Argilà i esposa en segones noces de Gontejoc. El 951 la butlla d’Agapet II per a la Grassa confirmà a l’esmentat cenobi l’alou de Toluges amb la seva església. El 997 consta que el monestir de Sant Miquel de Cuixà també tenia béns dins el terme. Sembla, doncs, que a la. fi del segle X i a l’inici de l’XI, el territori de Toluges era compartit entre l’abadia de la Grassa, propietària de l’església i de les terres que en depenien, Cuixà i diversos propietaris aloers, i que no s’havia produït una veritable implantació feudal. Aquesta circumstància i el fet d’ésser situat en un punt neuràlgic, a mig camí exactament de la capital del comtat de Rosselló i de Tuïr, aleshores dependent del Casal de Besalú, foren potser la raó per la qual Toluges fou escollit per a la celebració del famós sínode (16 de maig de 1027) on fou proclamada per primera vegada la Treva del Déu per l’abat Oliba, i, encara, uns quaranta anys més tard, per al concili mixt de 1065-66, commemoratiu del sínode. Aquestes dues manifestacions, les quals reuniren grans multituds, s’efectuaren simbòlicament “dins el prat de Toluges” en record del Camp de Maig dels Francs, com ho prova suficientment la denominació via campi madii que designava una de les dues vies que duien de Perpinyà a Toluges, a través del territori de Malloles (probablement l’actual camí de les Palaves), i l’existència d’un lloc dit “camp de maig” encara al segle XVIII.
La vinculació de l’església de Toluges al monestir de la Grassa fou confirmada de nou en la butlla del papa Gelasi de l’any 1119.
Acta del sínode de Toluges, convocat pel bisbe Oliba en representació del bisbe d’Elna, en què es confirma la Pau i Treva (16 de maig de 1027)
"Anno dominicae Incarnationis XXVII post millesimum, XVII kalendas ioni, convenint Òliba pontífex Osonencs, ad visem Pernejaria Alenessis episcopi, tune temporis in transmarinis partibus peregrini, una cum Idalchero sanctae Helenensis ecclesiae arcipresbitero, et Gaucelino archidiacono, et Ellemaro sacriscrinio et choratile Gauzberto, et caeteris praefatae Sedis canonicis, coetuque sacrorum ducum, caterva quoque fidelium, non solum virorum, sed etiam feminarum, convenerunt in comitatu Rossilionense, in prato Tuluies.
Quo cum convenissent, primo rogantes Domini misericordiam, ut corda fidelium suorum ad se converteret, mentes quoque et actus dirigeret; dein requisierunt, si quae hactenus a praefatis episcopis statuta fuerant, observarentur. Sed cum pene omnia invenissent, nisi solum pedibus conculcata, sed etiam oblivioni dedita; iterum reparare studuerunt eodem tenore, quo fuerant hactenus condita.
Constituerunt itaque praefati episcopi simul cum omni clero et fideli populo, ut nemo in toto supra dicto comitatu vel episcopatu habitans, assalliret aliquem suum inimicum ab hora sabbatti nona usque in die lunis hora prima, ut omnis homo persolvat debitum honorem die dominico: ñeque ullo modo aliquis assalliret monachum aut elerieum sine armis incedentem: neque aliquem hominem ad clericum cum familia euntem, vel redeuntem; neque aliquem hominem cum feminis euntem: neque aliquis auderet ecclesiam vel domos in circuito positas a XXX passibus violare aut assallire. Hoc autem pactum sive treguam ideo constituerunt, quoniam divina lex et pene omnis christiana religio ad nihilum deducta, ut legitur, abundabat iniquitas, et refrigescebat caritas.
Et ideo precipimus nos supradicti, episcopus, clerus simul, et omnis ordo serviens divinis cultibus, et coram Deo interdicimus: ut nullus homo vel foemina, de suprascriptis aliquid volúntame temerare vel infrigere praesumat; nec invadat res sanctae matris ecclesiae Helenensis, sive caeteris ecclesiis vel monasteriis debitas: neque aliquis, se sciente, in incestu usque ad vi gradum permaneat: neque aliquis uxorem propriam dimittat, nec alteram foeminam habeat. Quod qui fecit sive inantea fecerit, nisi resipuerit, et pro posse emendaverit, et ad plenam satisfactionem sanctae matris ecclesiae coram supradictis canonicis infra mensium trium spatium venerit, a liminibus sanctae catholicae ecclesiae, et omnium christianorum coetu excommunicatus permaneat.
Et ut noveritis omnes, quale peccatum sit, iungi excommunicatis: nullus christianus debet manducare cum eis vel bibere, neque osculum eis porrigere, neque cum eis loqui, nisi de satisfactione: neque si excommunicati defuncti fuerint debentur ad ecclesias sepeliri; neque aliquis clericus vel fidelis debet pro eis orare.
Si vero pro nihilo duxerint excommunicationem, transactis tribus mensibus, anathematis vinculo, id est, ut perditi sicut ludas proditor, damnentur. Et si, quod Deus avertat, in hac perfidia obierint, corpora illorum cum psalmis et himnis vel spiritalibus canticis, non ducantur ad sepulturam, nec inter fideles mortuos eorum nomina ad sacrum altare recitentur. Et quia peccatum perpetraverunt ad mortem, nisi penituerint, sine fine damnentur in aeternam damnationem.
Ómnibus canonicis supra scriptae Sedis interdicimus coram Deo et sanctis eius, ut nullus eorum de his aliquid solvere audeat sine consensu praefati archipresbiteri vel archidiaconorum sive sacriscrinü et caputscholaris, vel caeterorum fratrum canonicorum.
Ministeria autem divina sine intermissione fiant pro excomunicatis per spatium trium mensium, ut det illis Deus paenitentiam, et resipiscant a laqueis diaboli, a quibus capti tenentur ad ipsius voluntatem.
Quod qui noluerit perficere, noverint se mulctandum, nisi resipuerit, supra scripta excommunicatione. Omnibus autem supra dicta observantibus pax et misericordia concedatur a Domino lesu Christo hic et in perpetuum. Amen."
[O]: Perdut, abans en l’arxiu de la catedral d’Elna.
a: Baluze: Concordantia Sacerdotü et Imperii, 1669, I, pàgs. 250-251.
b: Mansi: Sacrorum conciliorum nova et amplissima collection , 1759-1798, XIX, cols. 483-484.
c: Junyent: Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Òliba, 1992, doc. 92, pàgs. 144-146.
Traducció
"L’any de l’encarnació del Senyor XXVII després de mil, el XVII de les calendes de juny, Oliba, pontífex d’Osona, suplint Berenguer, bisbe d’Elna, en aquell temps pelegrí a les parts transmarines, es reuní amb Idalguer, arxiprest de l’Església d’Elna, Gaucelm, ardiaca, El·lemar, sacrista i cabiscol, Gausbert i els altres canonges de la susdita Església, amb la comunitat dels sacerdots i també la multitud dels fidels, no sols dels homes, sinó també de les dones. Es reuniren al comtat de Rosselló, al Prat de Toluges.
Tan bon punt estigueren reunits, demanaren d’antuvi a la misericòrdia del Senyor per convertir a Ell el cor dels fidels i dirigir llurs ments i actes; inquiriren després si els estatuts que fins ara havien estat establerts pels susdits bisbes eren observats. Però, havent sabut que quasi tots eren no sols peucalcigats sinó també caiguts en oblit, procuraren de restaurar-los amb el mateix tenor que, fins ara, havien estat establerts.
Constituïren, doncs, els esmentats bisbes, ensems amb tot el clergat i el poble fidel, que ningú, habitant dins tot el susdit comtat o bisbat, no atacaria cap enemic seu, de la novena hora del dissabte fins a l’hora prima del dilluns, a fi que tot home reti l’honor degut al dia dominical; ni que, en cap cas, ningú atacaria un monjo o un clergue caminant sense armes ni un home anant a l’església amb la seva família o tornant-ne; ni un home anant amb dones; ni que ningú gosés violar o atacar una església o les cases situades a l’entorn dins el circuit de XXX passes. Establim, doncs, aquest pacte o treva perquè la llei divina i tota la religió cristiana estava quasi reduïda al no-res, com està escrit, “la iniquitat abundava i la caritat s’enfredoria”.
I per això nós, l’esmentat bisbe, juntament amb el clergat i tot l’ordre dels servidors del culte diví, interdiem davant Déu que cap home o dona presumeixi violar o transgredir voluntàriament cap dels anteriors estatuts ni envair les coses de la santa mare l’Església d’Elna o les pertanyents a altres esglésies o monestirs. Ni que ningú, de manera conscient, visqui en incest fins al sisè grau; ni ningú que hagi acomiadat la seva dona pròpia, en tingui una altra.
Que si algú ha fet això o ho fa en endavant, si no es penedeix o esmena segons les seves possibilitats i ve a plena satisfacció davant de la santa mare Església i dels esmentats canonges dins l’espai de tres mesos, que quedi excomunicat i fora dels llindars de la santa Església catòlica i de tota la comunitat de fidels.
I a fi que tots sapigueu quin pecat és ajuntar-se amb els excomunicats: sapigueu que cap cristià no ha de menjar amb ells ni beure, ni els ha de fer cap petó, ni parlar amb ells si no és de llur satisfacció o esmena; i si morien excomunicats no deuen ésser sepultats a cap església ni els clergues o els fidels no han de pregar per ells.
Si estimen per no-res l’excomunió, al cap de tres mesos, que siguin condemnats pel vincle de l’anatema, és a dir, que es perdin a l’igual que Judes el traïdor. I si, cosa que Déu no vulgui, morien en aquesta perfídia, que llurs cadàvers no siguin conduïts a la sepultura amb psalms ni himnes ni càntics espirituals i que llurs noms no siguin esmentats entre els fidels davant de l’altar. I com que van fer un pecat mortal, si no s’haguessin penedit, que sense fi siguin condemnats en l’eterna damnació.
Interdiem a tots els canonges de l’esmentada seu, davant de Déu i dels sants, que cap d’ells els gosi absoldre de res, sense el consentiment dels esmentats arxiprestes o ardiaques o dels sagristans o cabiscols o de la resta de germans canonges.
Que es facin oficis divins sense interrupció pels excomunicats per espai de tres mesos “a fi que Déu els acordi el penediment i s’escapin dels llaços del diable pels quals són tinguts presoners i sotmesos a la seva voluntat” (Timot.2).
El que refusarà de conformar-se a aquests estatuts, que sàpiga que serà colpit, si no es penedeix, amb l’esmentada excomunió. Però a tots els que observaran les coses abans dites, que el senyor Jesucrist els concedeixi la pau i la seva misericòrdia, ara i per sempre. Amén."
(Traducció: Pere Ponsich)
Església
Santa Maria és una església romànica, originàriament de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular, al centre del qual s’obre una finestra de doble esqueixada. Coberta de fustam al segle XI, s’hi bastí una volta de canó sobre arcs formers al segle Xll. També al segle XII s’hi construí una cripta dins la capçalera semicircular, la volta de la qual era més elevada que el sòl de la nau. Dins la cripta —actualment no visible— es troben els fonaments de la capçalera, de planta de ferradura, de l’església pre-romànica (esmentada el 908).
Un important portal romànic de marbre, format per dos arcs en degradació amb les seves arquivoltes i bellament esculpit, s’obre avui a la façana de migdia. És visiblement un afegit tardà, efectuat, sens dubte, com a conseqüència de la destrucció gairebé total del poble per les tropes castellanes l’any 1640. El guardapols, incomplet, va ser continuat amb maons; un dels seus elements de marbre fou retrobat, encastat al cim de la paret, arran dels darrers treballs de restauració i fou reposat al seu lloc. Aquest portal probablement prové del priorat de les monges cistercenques de l’Eula, situat als confins de Toluges i del Soler. Aquesta portalada sembla datar amb seguretat del darrer terç del segle XII.
El portal anterior posseïa un timpà de marbre blanc, amb una creu esculpida, que es va dipositar a l’antic cementiri, on és representat a terra en un gravat datable cap al 1830; l’any 1966, però, fou integrat al portal occidental de l’església, aixoplugat per un porxo del segle XIX. Aquest mateix any, al mur meridional de la nau lateral, afegida a la nau primitiva al segle XVIII, es col·locaren dues plaques de marbre commemoratives del sínode de Toluges i del concili del 1065-66.
Portada
Portalada del mur de migdia, probablement provinent de Santa Maria de l’Eula, que presenta dos arcs en degradació i capitells esculpits.
ECSA - J.L Valls
Planta, alçat i secció, a escala 1:40, de la portada de l’església.
M. Anglada
La portada que s’obre a la façana de migdia, de marbre, és estructurada per dos arcs en degradació, amb sengles arquivoltes de secció cilíndrica, sostinguts per quatre columnes (una d’elles no es conserva) amb els corresponents capitells. Les impostes continuen en una línia que ressegueix tota l’amplada del cos del portal i s’uneixen, en un punt central, amb una arquivolta guardapols que cobreix tota la portada. Tots aquests elements són ornats amb relleus esculpits.
El guardapols, fet en el terç més alt amb dents d’engranatge, presenta en els altres dos terços —corresponents al naixement de l’arc— una renglera de palmetes, amb caps humans o personatges en alt relleu. Dos d’aquests personatges, petits i situats a l’inici de l’arc, sembla que representen sant Pere i sant Pau, tot simbolitzant la traditio clavis i la traditio legis. De les dues arquivoltes cilíndriques, l’exterior presenta una decoració en relleu a base d’una canaleta helicoidal i d’entrellaçats trenats, mentre que la interior s’uneix amb l’arc en degradació immediatament superior mitjançant tres caps humans o animals.
Dos detalls de la decoració escultòrica que hi ha a la portada de l’església;a l’esquerra un detall d’un dels capitells del brancal dret.
ECSA - J. Ponsich
La línia d’imposta, que és decorada en relleu pla amb un fris de palmetes i flors inscrites per una tija ondulant, sembla haver patit un incendi, com també les columnes de l’esquerra. D’aquestes, una d’elles ha desaparegut, mentre que l’altra encara conserva l’escultura que orna el capitell. Tot i que resta força malmesa, encara s’endevina la composició: figures de lleons afrontats als angles i contraposats a les cares, que al mig presenten cares humanes de trets diferenciats, una barbada i l’altra imberbe; els daus són ocupats per motius florals. La parella de capitells de la banda dreta resta força més ben conservada. El capitell interior presenta figures de monstres en forma de sirena peix de doble cua, en actitud d’estirar-se la barba o bé amb ales; al mig de les cares, al damunt de les cues de peix, hom veu cares humanes de trets diferenciats com en el capitell de l’altra banda. El collarí és decorat amb un seguit de figures ovals incises. El capitell exterior presenta figures d’ocells amb cap humà al centre de les cares i caps de lleó als angles; sota dels daus, a l’altura dels caps de lleó, hi ha caps humans de trets diferenciats com en els altres capitells; els daus són ornats amb elements florals. El collarí, en aquest cas, no és decorat, mentre que la columna presenta solc helicoidal amb petites flors. Cal destacar l’alçada relativa de l’àbac i la desaparició de les volutes d’angle.
Sobre el timpà, el qual també ha sofert força danys, es representa en baix relleu la lluita de sant Miquel contra el drac. Cal datar tot el conjunt al darrer terç del segle XII.
Epigrafia
Làpida funerària inferior d’Estefania situada al muntant esquerre de la portalada.
ECSA - J.L. Valls
A migdia de la nau, sobre el muntant de l’esquerra del portal, hi ha dues inscripcions situades una damunt de l’altra. Curiosament, el text és el mateix, repetit dues vegades. La inscripció inferior sembla feta de forma improvisada, amb una barreja de lletres majúscules i de cursives, acompanyades d’una creu gravada. Una mica més amunt, la inscripció fou gravada correctament, amb majúscules romanes, per un veritable lapidari:
1 IN DIE SANCTI
2 MARTINI
3 OBIIT STEFA
4 NIA
El text traduït vol dir: “El dia de sant Martí [11 de novembre] morí Estefania”.
Aquest epitafi d’una dona es correspondria amb la hipòtesi formulada sobre l’origen del portal, encara que no s’hagi pogut trobar rastre de la misteriosa Estefania en els documents del priorat de l’Eula (probablement era la làpida sepulcral d’una priora o més aviat d’una gran senyora retirada a l’Eula, que potser pagà l’obra del portal). El portal de migdia era curiosament designat en uns documents de l’arxiu parroquial del segle XVIII com “la porta de la casa de l’Hoste” per distingir-lo de la porta occidental primitiva (cal recordar aquí les cases o habitacions dels hostes que existeixen als monestirs de Poblet, Cluny, Fossanova, etc., habitades sovint per grans senyors, fundadors o benefactors). (PP)
Necròpoli
Arran de les restauracions de l’església, al peu de la capçalera, a l’exterior, es van trobar dues sepultures. Eren construïdes amb pedres posades de costat, amb un dispositiu més estret per al cap del difunt. Dins de cada una hi havia dipositada una gerreta de ceràmica. Sembla que les sepultures es poden datar, almenys, al segle XI, o fins i tot en un període anterior. Els dos recipients ceràmics, intactes, es conserven avui dins l’església.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 244-245
- Cazes, 1990, pàg. 21
- Junyent, 1992, doc. 92, pàgs. 144-146.
Bibliografia sobre la portada
- Puig I Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, III.2, pàgs. 792-794
- Durliat, 1948-54, III, pàgs. 35-37.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Ponsich, 1977, pàg. 192
- Corpus des inscriptions, 1986, pàgs. 159-160 i làms. 117-118.