Situació
L’església, que és la parroquial de Vilamòs, destaca dins la població, que s’estén en un relleix sorgit dels vessants meridionals del tuc d’Uishèra, (2.336 m d’altitud), sobre la riba esquerra de la Garona.
Mapa: 148M781. Situació: 31TCH140355.
L’accés a Vilamòs es fa a través d’una carretera estreta i costeruda que sorgeix del cantó dret de la N-230, prop d’Eth Pònt d’Arròs. (FJM-AMB)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, un edifici molt modificat al llarg dels anys, el qual ha sofert la supressió de l’absis original.
A. Mazcuñan-F. Junyent
L’església parroquial de Vilamòs és una construcció romànica que, com tantes d’altres de la Vall, amb el transcurs del temps ha sofert un seguit de remodelatges, entre els quals el més patent i remarcable ha estat la supressió de la capçalera primitiva, formada per tres absis, per un cos d’edifici quadrangular, convertit en presbiteri, el qual unifica l’edifici en un sol pla rectangular, només interromput per l’adossament d’un campanar de tor reerigit al cantó de migjorn, prop de l’antic portal, també d’època romànica.
El cos pertanyent a les naus encara conserva, malgrat algunes reformes, l’estructura bàsica, consistent en una planta basilical de tres naus (la central més ampla), separades per pilars circulars, llevat dels més propers al presbiteri, que són ampliats amb quatre ressalts semicirculars, on recolzen els arcs formers de mig punt, sobre els quals es repengen definitivament les voltes que a la nau central i a la lateral de migjorn són de canó de mig punt, mentre que la de la nau lateral de tramuntana és de quart de cercle, sistema més freqüent a les naus laterals de les esglésies araneses. Totes les cobertes, sigui quin sigui el sistema que adoptin, són reforçades amb arcs torals, els quals arrenquen d’uns ressalts situats sobre les columnes separadores de les naus i en uns altres ressalts, en el cas de les naus laterals, encastats als murs perimetrals.
El temple és il·luminat per uns finestrals moderns que substitueixen els originals, dels quals encara es conserven alguns vestigis, consistents en uns arcs de mig punt adovellats, fets amb pedra tosca, situats al mur de migjorn.
Crismó situat damunt l’actual porta d’entrada a l’església, a la façana de ponent.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’ingrés al temple es fa a través d’un portal modern, obert al mur de ponent, la llinda del qual porta la data de 1816. Sobre aquest portal hi ha un bloc de pedra amb una creu esculpida, sobre el qual encara n’hi ha un altre, aferrat a la paret amb una grapa de ferro, amb un crismó esculpit en baix relleu, que mostra les lletres alfa i omega invertides, fet que també es dona en la S terminal.
El portal primitiu, avui inutilitzat, s’obria al capdavall del mur de migjorn, a frec del campanar. Exteriorment, encara-se’n poden detectar els brancals, mentre que des de l’interior és perceptible l’arc de mig punt que el coronava en aquest sector.
El clar predomini d’un sol volum marcadament horitzontal, que dona una gran monotonia a l’edifici, és trencat per la verticalitat d’un airós i esvelt campanar de torre, de planta quadrada, compost de quatre pisos, aixecats a partir d’una base molt desenvolupada, on, a la cara de ponent, s’observa l’únic element decoratiu de què consta, concretat en dos arquets cecs, separats per una lesena estreta i llarga.
Arquet de finestra, al costat del qual apareix un bloc esculpit amb una creu grega patent, centrada per un botó i inserta dins un cercle.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Al pis superior hi ha dues finestres, coronades per arcs de mig punt, obertes a totes quatre cares, fet que també es dona al pis immediat inferior. Al segon pis, en canvi, hi ha dues finestres a les cares de migjorn i de ponent, una a llevant, mentre que no n’hi ha cap a la de tramuntana. El primer pis té una finestra a les quatre cares, llevat de la cara de tramuntana, bé que la de llevant és espitllerada i és coronada amb un bloc monolític rectangular. Aquests finestrals presenten diverses mides, dins unes formes semblants, bo i corresponent els més grans als del pis superior, on s’allotgen les campanes.
Aquest campanar és cobert amb una volta de pedra, encotillada per una teulada piramidal que, a diferència de les altres esglésies, és poc desenvolupada, la qual cosa, malgrat l’alçada del campanar (uns 24 m), li lleva esveltesa, ensems que li confereix un cert aplatament a l’acabament, on precisament els altres guanyen airositat.
La comunicació amb la nau de migjorn es fa mitjançant-ne porta, coronada amb dos arcs de mig punt en degradació.
A més a més, a llevant, sobre la teulada i a frec del presbiteri actual, es dreça un campanaret d’espadanya d’una sola obertura.
Tot l’edifici apareix abraçat i travat per una única teulada de dos vessants, feta amb llicorelles.
L’aparell de la construcció és format per uns carreus de mides mitjanes, amb el predomini de blocs ajaçats, que només han estat escantonats i disposats posteriorment en filades horitzontals.
Una de les esteles romanes que figuren encastades al mur de migjorn.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Una de les esteles romanes que figuren encastades al mur de migjorn.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Dins la composició d’aquest aparell, concretament al mur de migjorn, hi ha encastades tres esteles romanes de marbre, amb figures humanes esculpides, i una altra pedra quadrada, situada a tocar un arc de finestral, on apareix esculpida en baix relleu una creu patent, amb un botó central a l’encreuament dels braços, inscrita dins un cercle.
Al darrer pis del campanar, en dos dels angles exteriors, hi ha dues altres peces romanes, on també apareixen esculpides, conjuntament amb d’altres elements, unes figures humanes.
Es diu que aquesta església és una de les més antigues de la Vall. Això no obstant, creiem que fou obrada bàsicament dins el segle XII, sense descartar que el campanar i una part de la nau siguin del segle XI, i que hi foren fetes les reformes consegüents, en gran part, al segle XVI.
L’estat de conservació de l’edifici és força bo. (FJM-AMB)
Pica
Pica beneitera, bellament ornamentada, conservada a l’interior de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Calc d’un fragment de l’ornamentació que decora la pica beneitera de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A l’interior d’aquesta església, just a mà dreta de l’entrada, es conserva una pica beneitera, o potser, per les seves mesures, baptismal, romànica conservada sencera i bellament ornamentada.
Es tracta d’una peça composta per un contenidor semiesfèric que troba suport en un peu cilíndric que es fonamenta en una base circular motllurada, amb un anell disposat a manera de tor, ornat amb un soguejat.
L’alçada total de la pica és d’uns 104 cm, dels quals 31 pertanyen al contenidor i els restants inclouen el peu i la base. El contenidor, altrament, és delimitat per uns diàmetres de 60 i 48 cm.
El vas o pica pròpiament dita és ornat amb un soguejat força gruixut, el qual divideix la peça en dos registres, el superior dels quals és encara dividit, mitjançant uns soguejats ara verticals, en tres compartiments, ocupats tots per flors delis. Al primer compartiment, començant pel cantó dret, hi ha una flor de lis vertical, acompanyada de dues més de disposades horitzontalment i enfrontades per llurs bases. Al compartiment següent n’hi ha tres de disposades verticalment, mentre que al darrer retornen les flors disposades horitzontalment, concretades en una parella enfrontada per la base.
El registre inferior, que és més ample que el superior, és centrat per una roseta de vuit pètals, units per un botó central i delimitats per un cercle. A cada costat encara s’allotja una flor de lis, més gran que les anteriors, disposada horitzontalment.
El peu és totalment emplenat amb puntes de diamant, distribuïdes en filades sobreposades que confereixen, sens dubte una gran sumptuositat a la peça, ensems que la singularitzen i li donen una acusada personalitat. (FJM-AMB)
El motiu de soguejat apareix molt sovint a l’escultura romànica aranesa. Té una tradició molt antiga; el trobem en sarcòfags paleocristians i en edificis visigòtics i asturians. La utilització de la flor de lis indica una influència de l’altra banda dels Pirineus i dona una cronologia força tardana dins l’art romànic. El tema de la rosassa de vuit pètals o de l’estrella de vuit puntes (aquest nombre pot variar) té un origen molt remot que es remunta més enllà de l’art ibèric i que amagava un simbolisme relacionat amb el món funerari i la immortalitat de l’ànima; es tracta d’un símbol solar i, com a tal, apareix moltes vegades contraposat al de la lluna; normalment el trobem representat en esteles i en altres peces de caràcter funerari. Possiblement, a força de repetir-se ha perdut el seu significat original i s’ha convertit en un simple motiu decoratiu.
Es tracta d’una peça molt tosca i arcaïtzant. Ara bé, la utilització de la flor de lis com a element ornamental dona una data força tardana, la qual raneja al final del segle XII o, fins i tot, el sobrepassa. (EBC)