Torre Abadal (Sant Feliu de Llobregat)

Situació

Masia que té englobada en la seva edificació una part de la torre que li va donar el nom.

F. Baltà

La Torre Abadal, englobada dins l’actual masia homònima, s’alça damunt un dels contraforts de ponent (un dels més alts) de la muntanya d’Olorda, damunt el pla del Llobregat, sota mateix de la fàbrica Samson. A la primeria de segle, aquesta part de l’antic terme d’Olorda on és enclavada s’integrà al municipi de Sant Feliu de Llobregat.

Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF212836.

Per arribar-hi des de Sant Feliu cal agafar, a l’altura del quilòmetre 610,7 de la nacional II, la pista que duu a Can Canaris i Ca n’Amigó i arriba fins a la masia. Si s’agafa la de Ca n’Albareda s’ha de fer el darrer tros a peu per un corriol.

Història

El topònim que ha arribat fins a avui, Torre Abadal, expressa ben bé de què es tracta: d’una torre que va ser d’un abat, de l’abat de Sant Cugat. Tanmateix, aquest nom de Torre Abadal no apareix en la documentació fins al segle XIII. A la darreria del segle X hi ha documentades un seguit de torres a Olorda, tot a l’entorn de la muntanya en el vessant del Llobregat. Creiem que la torre de què tractem ha de ser identificada amb la que l’any 998 Ènnec Bonfill, senyor del castell de Cervelló, donà a l’abat Odó de Sant Cugat tot dient que era la del difunt Sunyer. Bonfill la donava a l’abat juntament amb les seves cases, terres (quatre parellades) i vinyes (quaranta mojades) que hi havia a l’entorn de la torre; a més a més, Bonfill donava al monestir un alou a Duïsme. Tot plegat ho permutava pel castell de Gelida que rebia del cenobi. Les afrontacions del que Bonfill donava al cenobi són les següents:

de parte orientis in summitatem montium de Olorda, et sic vadit per ipsa serra usque super ipsam valíem de Iocundi, et pertingit usque ad ipsam turrem qui fuit de qd. Motam, de meridie per predictam valíem Iucundi vadit usque inde discurrendo per domum de Gustrimiro, et sic vadit prope ipso alaude de Altemiro, et pertingit usque ad flument Lubricatum, de occiduo in eidem prefato Lubricato, de parte circi pertingit per ipsa vallis de Dutimo [Sant Pere de Romaní]et vadit iusta turre de Guadallo[Castellciuró], et pervenit usque adfontem que super casa est de Ferrocincto, et pertingit usque ad summitatem montium de prefata Olorda”.

En endavant, aquesta torre d’Olorda que donà Bonfill al monestir li serà confirmada en les diverses butlles que atorgaran els papes Silvestre II el 1002, Joan XVIII el 1007, Benet VIII el 1023, sota la fórmula “la torre amb l’alou que donà Bonfill”. El 1098 Urbà II la confirma a l’abat Berenguer, amb les altres possessions del monestir.

El 7 de febrer de 1066 un levita anomenat Guillem Sendred donà a Sant Cugat l’heretat que posseïa a Olorda, que li havia pervingut dels seus pares Sendred i Ema. Comprenia terres i vinyes, cases i corts i diversos edificis, i confrontava a llevant amb Vallvidrera, a migdia amb Sant Just Desvern, a ponent amb el Llobregat i al nord amb Madrona. Al cap de quinze dies, és a dir el 24 de febrer de 1066, l’abat Andreu de Sant Cugat, amb els seus monjos, establí al dit levita els drets senyorials o dominicatura que aquest havia donat al monestir i, a més, els altres béns que el monestir posseïa a la parròquia de Santa Creu d’Olorda; entre aquests béns es troba la torre que hi ha, diu ei document, construïda de pedra i calç, amb els masos que d’alguna manera pertanyen a la dita dominicatura, tal com un dia fa algun temps ho va tenir Miró, el clergue del dit cenobi. A partir d’aquesta data i fins l’any 1082, la torre, juntament amb totes les altres possessions de Sant Cugat que configuraven la seva dominicatura a Olorda, va ser tinguda en nom del monestir per Guillem Sendred, que el 1066 era només levita i el 1076 ja era clergue. Quan morí Guillem Sendred el 1082 el seu batlle a Olorda era un tal Ervigi, a qui deixà 10 ovelles i cabres i dues unces d’or de València.

Quan el 1082 morí Guillem Sendred, el segon clergue de qui tenim notícia que posseí la torre en nom de Sant Cugat, el monestir devia encarregar-ne la tinença a una família anomenada Gallifa, nom amb què a partir d’aleshores es començà a conèixer la torre, almenys fins al segle XIII. Tanmateix, és possible que aquest nom coexistís, popularment, amb el de “la torre de Sant Cugat” o, tal volta, amb el de “la torre de l’abat”, nom que ha perdurat, que devia ser el que els pagesos del terme donaven a la torre, probablement l’única que el monestir posseïa a Olorda. Això és confirmat per una donació a Sant Cugat del 1110, realitzada pels esposos Ponç Exabell i Ermengarda, que donen al monestir un alou a Olorda, a la parròquia de la Santa Creu, situat a “ipsam turrem sancti Cucufatis”.

La primera constància que la Torre Abadal s’anomenava de Gallifa es troba en la confirmació de béns de Sant Cugat del papa Calixt II del 1120. Hi consta que eren del monestir els “alodia et possessiones [...] in dominicaturis de Provinciana, de s. Baudilio de Lupricato in pluribus locis, de s. Iohanne de Pino, de Sanctis, de Serriano, de Galiffa, de Duodecimo, de Cervilione.…”. És a dir, allò que en les confirmacions papals antigues s’anomenava “la torre d’Olorda que donà Bonfill” ara es diu de Gallifa. El 1138 Berenguer Guillem de Gallifa, que posseïa la casa de Gallifa per Sant Cugat, feu testament, deixant primer al seu fill Guillem el violari que tenia pel monestir de Sant Cugat i el que tenia a Pinells, pel monestir de Santa Maria de Montserrat. Seguidament llega a la seva muller Ermessenda la casa de Gallifa, juntament amb la casa de Bonfill Guillem ad sursum, perquè la tingui i la Posseeixi i doni al fill del testador, Guiller morabatins d’or, sense frau. També deixa a la muller en vitalici el que té a Monte Suspiro i que després de la mort d’aquesta resti per al fill unde est pregnans i que si aquest morís sense fill legítim que sigui per al seu fill Guillem. Finalment estatueix que si els seus fills moren sense fills legítims que la casa de Gallifa, amb totes les seves pertinences, sigui de la seva dona mentre visqui i que després remaneat de Sant Cugat. El testament fou publicat a la mort del testador, al juliol del 1139, afegint-hi només la condició que Ramon Rodlandi, el seu sogre, servaria la fidelitat del monestir i seria custodi de la seva muller i dels seus infants. El 1147, Guillem Mir juntament amb la seva muller Sança donaren a Sant Cugat, a més de béns en altres llocs, Valldonzella amb els seus termes i afrontacions i tots els drets que té o ha de tenir a la torre de Gallifa i al seu terme. Segurament aquest Guillem Mir és el mateix Guillem de Gallifa, fill de Berenguer Guillem de Gallifa, que el 1153 cancel·là la donació a Sant Cugat d’unes parellades al lloc d’Olivarar, al Llobregat. Feu aquesta cancel·lació amb Ermessenda, la vídua del seu pare. L’1 d’abril del 1162 Guillem de Gallifa, en el que sembla que era el seu testament, va donar al monestir la seva casa de Gallifa, com ell l’anomena (“domum meam quam vocant Galifam”), amb les seves pertinences i afrontacions. Pocs mesos després, a l’agost del mateix any 1162, l’abat de Sant Cugat, Ramon, i els seus monjos donaren en vitalici a Arbert d’Apierola la casa de Gallifa amb tots els alous que li pertanyen, en la millor manera que ho havien tingut Guillem de Gallifa i el seu pare i que pels seus testaments deixaren a Sant Cugat, excepte una parellada, sota l’estrada, que retenen en el seu domini. Li ho donen perquè ho tingui al servei i en fidelitat de Sant Cugat.

El primer esment conegut en què la torre porta el nom que ha arribat fins a nosaltres, Torre Abadal, és del 2 de juny de 1209. És un manament fet per Francesc de Santcliment, veguer de Barcelona, a Gerbert d’Olorda, senyor de la Casa i Torre Abadal, o al seu batlle, per tal que compareguessin a les corts convocades a Barcelona pel rei en força a l’usatge Princeps namque. El 1234 el rei Jaume I, en confirmar els béns de Sant Cugat, esmentà la “dominicaturam turre Abbatalis Gallifa et de Olivardari et de Duismo”. El 1329 consta que Guillem d’Olorda, cavaller, era senyor de la Torre Abadal i el 1342 ho eren Bernat de Sarrià i la seva esposa Eulàlia com a hereva de Jaspert d’Eiximenis, ciutadà de Barcelona. En endavant trobem altres senyors a la Torre Abadal fins a arribar als Escrivà de Romaní a partir del 1875.

Torre

Planta i alçat del que resta de l’edifici.

P. Poll

La Torre Abadal és de planta rectangular però irregular, de manera que dibuixa un trapezoide. Els seus costats fan interiorment uns 4,70/4,80 m × 3/3,30 m. El gruix dels murs és d’1 m. Es conserva en una alçada de planta i dos pisos, bé que només en dos dels seus quatre costats, el de tramuntana o exterior i el de llevant. A l’acabament de l’un i de l’altre hi ha les arrencades dels altres murs, avui enderrocats. En origen hagué de tenir, almenys, un altre pis. L’única obertura de la paret nord és una finestra al pis alt, de ferradura, bé que una mica rudimentària. Té els muntants rectes, avançats una mica respecte de l’arc, format amb llosetes primes. L’aparell de la torre és de molt mal observar perquè per dins i per fora és arrebossada.

Detall dels murs amb opus spicatum de l’antiga torre.

F. Baltà

Es veuen carreus a les cantonades, mentre que l’interior dels murs és construït amb una mena de reble de pedra petita travada amb un morter de calç. La torre, que evidentment és la del difunt Sunyer que Ènnec Bonfill donà a Sant Cugat el 998, té una gran semblança amb la del Llor de Sant Boi de Llobregat, que fou del bisbe Vives de Barcelona, i com aquesta data de la fi del segle X. La torre és englobada actualment per tres dels seus costats dins l’estructura del mas on és situada, el qual rep el nom de Torre Abadal precisament per aquesta fortificació antiga.

Bibliografia

  • Vilar, 1983, pàgs. 291-299