Resultats de la cerca

L’eriçó africà Erinaceus algirus és més petit que el comú E europaeus i té les orelles més grans i el color general del cos més clar Té al front una zona mitjana conspícua, en forma de lletra V , que és desproveïda de pues Les mesures del cos són les següents 210-250 mm de cap i cos, 20-40 mm de cua, 36-42 mm de peu, 30-38 mm d’orella, i el pes és de 400 a 665 g Javier Andrada L’eriçó clar o africà és molt semblant a l’eriçó fosc europeu Es diferencia perquè presenta en el front una zona mitjana en forma de V , desproveïda de pues, les dimensions corporals més petites i les orelles més…

L’eriçó comú Erinaceus europaeus es diferencia externament de l’eriçó africà E algirus ultra pel seu color, més fosc en general, perquè presenta al front una línia transversal ininterrompuda de pues, i per una taca fosca que va des de l’ull fins a la punta del musell Les mesures del cos són les següents 230-300 mm de cap i cos, 20-40 mm de cua, 45-53 mm de peu, 25-29 mm d’orella, i el pes és de 500 a 1200 g Javier Andrada L’eriçó fosc, europeu o comú és un insectívor de dimensions mitjanes, cua i extremitats curtes i peus grans i proveïts d’ungles ben desenvolupades i callositats plantars…

Els eriçons són animals que, per la seva peculiar fesomia, resulten fàcilment identificables Tret de la cara i de la zona ventral, estan recoberts de pues Àrea de distribució de l’eriçó africà als Països Catalans L’eriçó africà és més escàs que l’eriçó comú i la seva àrea de distribució és molt més reduïda S’estén per la costa africana nord-occidental i per la costa peninsular mediterrània, fins al Llobregat Actualment, la seva presència al nord del Llobregat és molt dubtosa, ja que els darrers vint anys no s’ha observat en aquesta àrea IDEM, a partir de dades del Banc de Dades de…

Àrea de distribució mundial de la família dels erinacèids Maber, extret de JE Webb et al, 1979 Els erinacèids representen la família més primitiva dels insectívors sense cec lipotifles i constitueixen un grup molt homogeni Se’n coneixen exemples fòssils de l’Eocè durant aquest període, i fins a finals del Miocè o principis del Pliocè, habitaren Amèrica del Nord, on es van extingir Habiten Europa des de finals de l’Eocè, Asia des de l’Oligocè i Àfrica des del Miocè Són representats per dues subfamílies els equinosoricins i els erinacins La primera inclou quatre gèneres del SE d’Àsia i es…

Estreps de la serra d’Onil coberts per formacions arbòries de pins blancs, pins pinyers i carrasques al fons, el Menejador Ramon Dolç Les serres d’Onil i la Fontanella 214, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic Les serres d’Onil i de la Fontanella constitueixen la prolongació meridional del massís de Mariola Es tracta de dues serralades paralleles i molt similars, orientades de sud-oest a nord-est, i separades per una petita vall per la qual discorren la rambla del Pinar i el barranc de Pinarets La serra de la Fontanella és un anticlinal format per calcàries…

Vista de les muntanyes de Selmella L’abandó dels bancals afavoreix processos de regeneració de la vegetació espontània que, tot i així, es veuen sovint entorpits pel foc Oriol Alamany Les serres de Gaià 23, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Sota aquest nom s’agrupen una sèrie de muntanyes que es troben a cavall de les comarques de l’Alt Camp, el Penedès i la Segarra, i que, més o menys, envolten el curs del riu Gaià serres de Miramar, Comaverd, Brufaganya, Queralt, Ancosa i del Montmell Integrades per variades roques sedimentàries diferents tipus de calcàries,…

Un sector del vessant solell de la serra del Carxe Vicent Sansano El Carxe 218, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra del Carxe constitueix un massís prebètic, situat al terme de Jumella, en la regió de Múrcia, per bé que s’hi trobi població de parla catalana S’hi accedeix per una pista forestal que s’inicia al km 42 de la carretera del Pinós a Jumella És una serra molt escarpada, amb la cota màxima en el cim anomenat el Carxe, de 1371 m d’altitud Els materials que la formen són dolomies, margues, arenes i calcàries amb orbitolines, tots ells del Cretaci El que més…

El barranc del Lagrimal conté una de les millors mostres de vegetació de la serra de les Salines A la imatge s’aprecien restes de carrascar amb arboç i alguns roures de fulla petita Quercus faginea Rafael Paulo La serra de les Salines 216, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra de les Salines és un important massís de l’Alt Vinalopó, que s’interna en la regió de Múrcia, i té el seu punt culminant en la Capilla del Fraile, a 1239 m Pertany a les unitats prebètiques i està format per calcàries, gresos i margues del Cretaci Els vessants de la cara sud-est són molt…

La banda de ponent de la serra del Cabeçó de l’Or destaca pel seu caràcter abrupte Ramon Dolç La serra del Cabeçó de l’Or 213, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra del Cabeçó de l’Or és un massís calcari de 1207 m d’altitud, amb cim pla i vessants abruptes per la cara oest, que ressalta fortament en el relleu per la seva proximitat a la mar La serra està intensament afectada per processos càrstics que han donat lloc a profunds tallats, línies de crestalls, agulles i cavernes, com la cova de la Granota i la dels Canelobres Aquesta última, de grans dimensions, és…

Detall de les fonts de l’Algar L’aigua, al naixement de l’Algar, és un element fonamental en el paisatge, i condiciona totalment les comunitats naturals que s’hi estableixen Ernest Costa Les serres de la Serrella i la Xortà 210, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic L’alineació formada per les serres de la Serrella i la Xortà descriu un arc que s’estén d’est a oest entre les valls de Seta, al nord, i Guadalest, al sud aquesta darrera les separa del massís d’Aitana, amb el qual es relacionen estretament des de tots els punts de vista La Serrella està constituïda per tres…