L’eriçó africà (Erinaceus algirus) és més petit que el comú (E. europaeus) i té les orelles més grans i el color general del cos més clar. Té al front una zona mitjana conspícua, en forma de lletra V, que és desproveïda de pues. Les mesures del cos són les següents: 210-250 mm de cap i cos, 20-40 mm de cua, 36-42 mm de peu, 30-38 mm d’orella, i el pes és de 400 a 665 g.
Javier Andrada.
L’eriçó clar o africà és molt semblant a l’eriçó fosc europeu. Es diferencia perquè presenta en el front una zona mitjana en forma de V, desproveïda de pues, les dimensions corporals més petites i les orelles més grans. La tonalitat més clara del cos és determinada per la coloració de les pues, que poden presentar una taca fosca en forma d’anell enmig o ésser blanques. Les parts cobertes per pèl són blanques. No obstant això, els caràcters distintius basats en la coloració no poden considerar-se com a vàlids donat que presenten variacions geogràfiques. De fet, la coloració de l’eriçó clar s’assembla a la de les formes més pàl·lides del fosc.
Biologia
Presenta uns requeriments més xeròfils que l’eriçó fosc. És freqüent als dominis dels alzinars amb marfull, suredes, carrascars i màquies de llentiscle amb margalló. A les Balears, viu, sobretot, a les garrigues i als pinars i en alguns alzinars no massa espessos.
Té activitat nocturna, des del crepuscle fins a l’alba, i les dades que hom coneix indiquen que no hiverna. Construeix el niu sota munts de fulles o vegetació densa i, fins i tot, dins de caus. L’alimentació és similar a la de l’eriçó fosc i és basada fonamentalment en petits invertebrats com cargols i insectes. La biologia reproductora de l’espècie és mal coneguda. A les Balears, l’eriçó africà presenta dos màxims d’activitat reproductora, un al juliol-agost i un altre a principis de la tardor. El nombre d’embrions a cada part oscil·la d’un a tres i els petits neixen cecs, amb la pell rosada, sense pèls, i proveïts de pues blanques i toves molt petites. Els possibles depredadors i causes de mortalitat de l’espècie semblen els mateixos que en l’eriçó comú, amb la particularitat que, a les Balears, és caçat per l’home per consumir-lo, perquè la seva carn és molt apreciada.
Corologia
Àrea de distribució probable de l’eriçó africà (Erinaceus algirus) als Països Catalans.
Maber, original de l’autor.
Ocupa les zones mediterrànies i subdesèrtiques del N d’Àfrica, des del Marroc fins a Líbia. Habita també a les Canàries (Fuerteventura i Tenerife), les Balears, Malta i determinats punts de la costa oriental de la península Ibèrica. La seva presència a les illes i a Europa s’atribueix a la introducció per part de l’home. Malgrat que l’espècie ha estat citada a la regió costanera del migjorn francès, en diverses ocasions, actualment és considerada com a desapareguda a França.
Als Països Catalans, l’eriçó clar habita indrets de característiques mediterrànies i zones continentals xeròfiles. Ha estat capturat a la banda de tramuntana, altiplà central, litoral mediterrani i regió continental. En general, ocupa les zones situades per sota dels 400 m d’altitud amb precipitacions inferiors als 700-800 mm anuals.
Registre fòssil i variabilitat
Les variacions morfològiques i morfomètriques que presenta l’eriçó clar en funció de la seva distribució han comportat l’establiment de diverses subespècies, fonamentades, bàsicament, en la coloració i la morfometria. Actualment, es considera l’existència de tres subespècies: la forma nominal, Erinaceus algirus algirus, distribuïda per Àfrica i la península Ibèrica, E. algirus vagans, repartida per les Balears, i E. algirus caniculus, de les illes Canàries.