Estreps de la serra d’Onil coberts per formacions arbòries de pins blancs, pins pinyers i carrasques; al fons, el Menejador.
Ramon Dolç
Les serres d’Onil i la Fontanella (2.14), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.
Les serres d’Onil i de la Fontanella constitueixen la prolongació meridional del massís de Mariola. Es tracta de dues serralades paral·leles i molt similars, orientades de sud-oest a nord-est, i separades per una petita vall per la qual discorren la rambla del Pinar i el barranc de Pinarets. La serra de la Fontanella és un anticlinal format per calcàries juràssiques i cretàcies, i representa el límit de l’ampli corredor del riu Vinalopó, que la circumda pel nord i l’oest. La seva altura màxima és la penya la Blasca, amb 1119 m. La veïna serra d’Onil, amb materials idèntics, forma un sinclinal que ha quedat penjat sobre la foia de Castalla. Els seus cims principals són els alts del Reconco (1206 m) i la Fenasosa (1210 m).
La flora i la fauna són molt similars a les descrites en parlar de Mariola. Coscollars i altres bosquines cobreixen la major part de la zona. A les parts altes apareixen els salviars de Salvia blancoana subespècie mariolensis, mentre que als cims més ventejats creixen fragments de brolles xeroacàntiques, amb eriçó (Erinacea anthyllis) i botgeta (Alyssum spinosum) entre altres espècies. El pi blanc ha estat profusament repoblat, acompanyat de pi pinyer a les fondalades, sobre sòls solts i descarbonatats. La densitat de la vegetació permet la presència d’una rica comunitat faunística, amb gran varietat d’aus i alguns carnívors, com la geneta, el teixó o el gat salvatge. El senglar hi és abundant, mentre que als cingles hi ha algunes aus rapinyaires, com l’àguila cuabarrada, l’àguila daurada o el falcó pelegrí.