Resultats de la cerca

Un sector del vessant solell de la serra del Carxe Vicent Sansano El Carxe 218, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic La serra del Carxe constitueix un massís prebètic, situat al terme de Jumella, en la regió de Múrcia, per bé que s’hi trobi població de parla catalana S’hi accedeix per una pista forestal que s’inicia al km 42 de la carretera del Pinós a Jumella És una serra molt escarpada, amb la cota màxima en el cim anomenat el Carxe, de 1371 m d’altitud Els materials que la formen són dolomies, margues, arenes i calcàries amb orbitolines, tots ells del Cretaci El que més…

Àrea de nidificació de la gralla de bec groc Pyrrhocorax graculus als Països Catalans Maber, original dels autors Es tracta bàsicament d’una espècie sedentària als Pirineus i en algunes serralades pirinenques de l’interior, encara que en el decurs d’hiverns molt freds pot traslladar-se cap als Prepirineus, on sovint conflueix amb la gralla de bec vermell P pyrrhocorax Els nuclis de cria més meridionals es troben als límits del Pallars Jussà amb la Noguera i també al Solsonès i al Berguedà Excepcionalment, se n’ha vist més cap al S i l’E del Principat, abastant comarques litorals com ara l…

El dofí mular Tursiops truncatus és d’hàbits costaners i la seva supervivència depèn sovint de les preses que pugui sostreure de les arts de pesca que ha collocat l’home Sotmès a aquest règim de vida, no és rar que el seu cos es trobi ple de cicatrius i que les aletes caudals o dorsals hagin pres mal o fins i tot es trobin amputades parcialment Aquest tipus de senyals actuen com un marcatge natural i permeten la reidentificació de molts individus al llarg del temps Jordi Vidal Aquest dofí es caracteritza per la seva silueta robusta i el seu morro curt És de talla més gran que el dofí…

Àrea de nidificació del tallarol de casquet Sylvia atricapilla als Països Catalans Maber, original dels autors A l’hora de niar, el Tallarol de casquet és lligat als ambients arbrats amb un cert grau d’humitat La seva distribució als Països Catalans és gairebé homogènia a Catalunya i al Rosselló, llevat d’àrees especialment àrides i obertes La seva colonització de les comarques pirinenques és coneguda fins en una altitud superior als 1600 m A mesura que anem baixant cap al S, aquest moixó es refugia cada cop més a les raconades més emboscades i humides Així, a les comarques tarragonines la…

El falciot pàllid Apus pallidus és de la mateixa mida que el falciot negre, i sol associar-s’hi, ja que té els seus mateixos costums se’n diferencia, però, bé que no fàcilment, pel color del plomatge, no tan fosc, i per la taca blanca de la gola, que s’aprecia a l’exemplar de la fotografia En els falciots, el mascle i la femella tenen el plomatge molt semblant Albert Montori Àrea de nidificació del falciot pàllid Apus pallidus als Països Catalans Maber, original dels autors El falciot pàllid és un migrador transsaharià que ve a les nostres latituds per niar La seva semblança amb el…

La garsa Pica pica és un ocell gros 44-46 cm, desvergonyit i renouer, molt comú als espais oberts i als conreus Astuta i impertinent, manté sempre les distàncies amb l’enemic, que intueix a temps i escridassa de lluny estant quan cria, sempre en bardisses, arbres alts o llocs d’accés difícil, roman, per contra, en un caut silenci Detestada pel pagès —a qui hom diria que ofèn tant o més que perjudica — és, tanmateix, un ocell bonic, d’un color negre lluent que es tornassola de verd i blau metàllics a la llarguíssima cua i a les vores de l’ala, i d’un color blanc puríssim a l’abdomen i a la…

El picot verd Picus viridis és, del seu grup, el més característic del bosc mediterrani, tot i que és més fàcil de sentir que no de veure Té el dors verd, el davant clar, el capell vermell i el carpó groc, molt visible en vol, així com les taques blanques de les ales Els mascles tenen tacat de vermell l’ample bigoti negre que els baixa cap al coll, de sota el bec L’exemplar de la fotografia mostra aquest caràcter i les taques del pit i la panxa característiques dels immaturs Noteu la disposició dels dits de les potes, peculiar dels picots El picot verd, tot i que nia típicament als arbres,…

El repicatalons Emberiza schoeniclus és, dels moixons palustres, un dels més fàcils de reconèixer, a l’estiu, pel contrastat color del plomatge que mostra l’exemplar mascle del dibuix A l’hivern es torna desdibuixat, marronós La femella conserva la bigotera blanca, però té el cap brunenc i les parts inferiors ocres Marisa Bendala Emberiza schoeniclus Aquesta espècie s’observa en el decurs de tot l’any a la major part dels marjals litorals dels Països Catalans Certament que era molt estesa fa uns anys, però la degradació a què han estat sotmesos aquests ambients ha fet que a l’actualitat…

El sonso ver Gymnammodytes cicerelus és un peix gregari capaç d’enterrar-se amb una gran rapidesa als fons sorrencs De dors verdós i desproveït d’escates, és pescat a la primavera, quan s’acosta als fons litorals per fer la reproducció hom el dedica sovint a esquerar hams per al llobarro Domènec Lloris Les espècies que formen la família dels ammodítids tenen el cos gairebé anguilliforme i de secció gairebé cilíndrica, les escates petites i distribuïdes per diferents parts del cos i la línia lateral aparent i proveïda de porus mucosos i de curtes derivacions El rostre és característicament…

El ratpenat de ferradura petit Rhinolophus hipposideros es caracteritza perquè té el patagi que li recobreix quasi la totalitat del cos en posició de repòs S’acostuma a trobar situat isoladament en alguna formació del sostre o la paret de les coves, com mostra la fotografia Jordi Serra És fàcil de distingir pel fet que és l’espècie de Rhinolophus més petita Té la ferradura relativament gran i la sella presenta l’extrem superior arrodonit i baix El pelatge és lleugerament més fosc que el del ratpenat de ferradura gran R ferrum-equinum Un tret característic d’aquesta espècie és el grau de…