Àrea de nidificació de la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Es tracta bàsicament d’una espècie sedentària als Pirineus i en algunes serralades pirinenques de l’interior, encara que en el decurs d’hiverns molt freds pot traslladar-se cap als Prepirineus, on sovint conflueix amb la gralla de bec vermell (P. pyrrhocorax). Els nuclis de cria més meridionals es troben als límits del Pallars Jussà amb la Noguera i també al Solsonès i al Berguedà. Excepcionalment, se n’ha vist més cap al S i l’E del Principat, abastant comarques litorals com ara l’Empordà (un exemplar a l’Hostal d’En Vila el 05.01.74). Fins i tot algunes gralles de bec groc han arribat a les rodalies de València (5 individus el gener de 1984 alimentant-se a les marjals de Sueca). Així mateix, han aparegut a les Illes, on aquesta espècie ha estat citada almenys tres vegades a Mallorca, ultra una possible observació a Menorca, sempre un cop finalitzada l’època de la cria.
La gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus) viu a les muntanyes, on nia entre les roques, escletxes i forats. Es reconeix bé pel groc viu del bec, que contrasta amb el color negre del plomatge i el vermell de les potes. Els joves són d’un color més esmorteït. Amida fins a 38 cm.
Xavier Ferrer.
La gralla de bec groc és un ocell típic de l’alta muntanya. A la Catalunya Nord nia als cims més alts, per damunt del límit de bosc, entre els 1700 i els 1800 m aproximadament; a la resta dels Pirineus catalans, més freds, sol criar per sobre els 1000 m com a mínim, mal que existeixen algunes colònies reproductores a serralades prepirinenques assentades a partir dels 700 o els 800 m d’altitud.
Manquen dades sobre les característiques de la reproducció a les zones muntanyoses dels Països Catalans on aquesta espècie nia i, encara que no s’han realitzat censos detallats de la població, s’estima que l’any 1982 el nombre de parelles reproductores ascendia a alguns centenars. És possible que en l'actualitat aquest elegant còrvid de l’alta muntanya es trobi en condicions d’augmentar numèricament, ja que, a més d’alimentar-se d’insectes i d’altres petits invertebrats als roquerars i als prats on pastura el bestiar, s’ha adaptat a aprofitar les deixalles que excursionistes, alpinistes i esquiadors abandonen.