Resultats de la cerca

L’afinitat amb el català oriental iodització, neutralització de a e àtones, incoatius en -eix no en -ix , etc s’explica per la procedència dels colonitzadors Dins el vocalisme tònic es destaca la gran obertura de e i o obertes cel, cor i el predomini geogràfic de la fidelitat a la vocal neutra /é/ ceba En el vocalisme àton cal remarcar la reintroducció en certes condicions, de ẹ tancada en lloc de e penar pẹná, la distinció de o i u topar/tupar , neutralitzada quan segueix u o i tòniques cuní 'conill’, la pèrdua de -a en els esdrúixols acabats en -ia gabi 'gàbia’ i la singular…

Pertany a la família indoeuropea Conegut en la seva forma més arcaica per vèdic, és la llengua dels texts posteriors del cànon hindú, molt pròxims a la llengua codificada per Pāṇini segle V Hom n'assenyala quatre fases el sànscrit hièratic o de Pāṇini , forma codificada per excellència el sànscrit èpic , la llengua del Mahābhārata i del Rāmāyana el sànscrit clàssic , que constitueix la llengua dels Kāvya històries, Purāna, Katha drames, i el sànscrit medieval , llengua de cultura a l’Índia i, en part, lingua franca , amb nombroses variants Des del punt de vista fonètic manté les…

La denominació de crònica i les seves variants tardanes de canònica i corònica ha estat aplicada a texts d’aquesta mena des de la fi de l’edat antiga s IV, amb Eusebi de Cesarea i Jeroni fins ben entrada l’edat moderna Als Països Catalans, ja és denominada crònica la del bisbe de Girona Joan de Bíclarum 592, que és més aviat un cronicó , i també així la Crònica Universal del Principat de Catalunya , de Jeroni Pujades 1609, la Corónica de los moros de España , de Jaume Bleda 1618, i la Crònica universal d’un anònim jesuïta català, closa el 1691 Cal distingir les d’origen erudit de…

Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic manca als parlars occidentals i a l’alguerès La distribució d’ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l’accent d’intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica avi, bufar, sal es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona pera, cosa, fusta , es produeix el segon vocal neutra La pronúncia del fonema a presenta màxima obertura maxillar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d’un volum superior al de qualsevol altre fonema…

Bàsicament és compost per un teixit de base fet amb un ordit i una trama, que subjecta uns plomalls o unes bagues formats amb els fils d’un altre ordit vellut per ordit o d’una altra trama vellut per trama o pana Hom fabrica el vellut per ordit en uns telers especials que, a més de passar la trama, introdueixen en la calada unes varetes de ferro anomenades ferros , que obliguen els fils de l’ordit de pèl a formar unes baguetes en la superfície del teixit Al cap de poques passades s’extreuen els ferros i resten les baguetes vellut arrissat Però usualment els ferros duen una petita…

Hom sol delimitar l’aplicació d’aquesta expressió als objectes produïts en les societats preindustrials, especialment en el marc de la cultura camperola europea La qualitat artística dels objectes no prové de la intencionalitat dels seus autors, com és el cas en l’art convencional, sinó de la qualificació a posteriori per part de determinats sectors —intellectuals, artistes, etc— que en són aliens Les seves variants solen estar associades a un poble i a una delimitació geogràfica, però no a un període històric no té èpoques, i la continuïtat de formes, colors, temes i…

La idea més genèrica d’un ésser diví que entra en la carn en un cos humà pertany al patrimoni religiós comú en l’àmbit complex de les manifestacions de la divinitat En certs sectors del budisme la idea d’encarnació va implicada en la doctrina de la transmigració de les ànimes Així, el dalai-lama és una encarnació del Buda i, en l’hinduisme, Kriṣhṇa i Rama són encarnacions del déu Viṣhṇu Hom pot veure una forma indirecta d’encarnació en el títol de “fill de la divinitat suprema” atribuït al rei pels clàssics del confucianisme xinès, i hom pot dir semblantment en relació amb el Japó, l’Egipte i…

La notícia més antiga que es coneix de la vila d’Arfa és de l’any 910, que els homes de la vila d’Asua , en un judici celebrat davant el comte Sunifred, restitueixen a Santa Maria de la Seu les terres situades a Aravell que havien retingut indegudament durant cinc anys En el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell el lloc d’Arfa és esmentat amb la grafia Assoa En la documentació dels segles X i XI es troba aquesta vila amb les variants d’Asua, Asoua, Assua i Asfa Posteriorment aquest topònim pren les formes d’Affa o Arpha , fins a l’actual d’Arfa Són nombrosos els…

Interior del temple, que segueix amb poques variants el model de Santa Maria del Pi AB - GSerra La construcció de l’església gòtica dels Sants Just i Pastor, situada en un emplaçament privilegiat del cor de la ciutat medieval, s’inscriu, al segle XIV, en un procés general de renovació de les parròquies urbanes barcelonines Però els seus orígens són anteriors i, si bé hi ha indicis que és més antiga, les primeres notícies documentals de l’existència d’un temple sota aquesta advocació daten del segle X Les fonts indiquen que devia trobar-se a la part anterior del temple actual, que…