Interior del temple, que segueix amb poques variants el model de Santa Maria del Pi.
AB - G.Serra
La construcció de l’església gòtica dels Sants Just i Pastor, situada en un emplaçament privilegiat del cor de la ciutat medieval, s’inscriu, al segle XIV, en un procés general de renovació de les parròquies urbanes barcelonines. Però els seus orígens són anteriors i, si bé hi ha indicis que és més antiga, les primeres notícies documentals de l’existència d’un temple sota aquesta advocació daten del segle X. Les fonts indiquen que devia trobar-se a la part anterior del temple actual, que probablement tenia un nàrtex o galilea, que devia estar envoltat pel darrere del seu cementiri i que en aquest sector segurament hi havia una capella dedicada a sant Celoni i dues cases per als seus dos beneficiats.
L’11 de febrer de 1342 es van iniciar les obres de renovació i ampliació del temple romànic, i el seu avanç va ser constant tot al llarg del segle XIV. El finançament de la nova empresa va quedar, com en altres casos, en mans dels parroquians, i de bon principi (1343) es van incentivar les donacions mitjançant la concessió d’indulgències per part de l’arquebisbe de Tarragona. En major grau encara, particulars i famílies benestants hi contribuïren de manera cabdal finançant la construcció de capelles laterals, com bé ho demostra la presència de la seva heràldica esculpida als murs.
Vista aèria d’aquesta església parroquial, una de les més antigues de Barcelona, renovada en estil gòtic a partir del 1342. L’edifici no es va acabar fins vers el 1574.
ECSA - J.Todó
La topografia urbana del sector i el volum del temple preexistent, que degué continuar exercint les funcions religioses fins la consagració del nou, amb tota probabilitat condicionà l’avanç de la nova construcció. Segons els darrers estudis, aquesta va progressar des de l’antic absis (a la part davantera de l’actual temple) cap enrere, envaint l’espai del fossar, i el nou absis es va construir necessàriament més tard del 1363, perquè les capelles dels extrems de la capçalera no consten en la visita pastoral del 1363 però són ja presents en la del 1379. A més a més, aquestes noves dades fan dubtar de la deducció, a partir de l’encàrrec de la confecció d’un tabernacle a Bernat Roca el 1360, que hi havia hagut una consagració contemporània del nou altar, i cal tenir en compte la possibilitat que aquest nou tabernacle anés destinat –almenys en un primer moment– a l’altar major del temple romànic, que encara devia estar en ús (Borau, 2002). D’altra banda, i en tant que era l’únic mestre d’obres relacionable amb l’església dels Sants Just i Pastor, Bernat Roca ha estat proposat com a autor del projecte del temple (Verrié, 1944), però cal recordar que abans del 1360 únicament se li documenten treballs d’escultura, i que les notícies més antigues referides al mestre daten del 1350 (vuit anys després de l’inici de les obres d’aquesta parròquia).
Les successives visites pastorals (1363, 1379, 1390) indiquen que al final del segle XIV el perímetre del temple s’havia gairebé completat, i que només mancava la part corresponent al darrer tram dels peus, possiblement entorpida encara per les restes de la construcció romànica. Paral·lelament, altres notícies de final de segle suggereixen que hi havia dificultats per a continuar l’obra, i que els problemes eren tant de tipus econòmic com material: si el 1390 es realitzà un cens dels parroquians amb la finalitat de recaptar diners per a tirar endavant la construcció, al final del mateix any els consellers de Barcelona adquiriren la pedra de Montjuïc destinada a l’obra de l’església dels Sants Just i Pastor per tal de fer-la servir a les muralles. Les complicacions s’anaren arrossegant durant moltes dècades, i tot i els indicis d’activitat a la primera meitat del segle XV (el 1413 es documenten treballant a l’obra el mestre d’obres Pere Boïgues i els molers Miquel i Guillem Bastol), els suposem relacionats amb el cobriment dels trams centrals de la nau, l’enderroc d’allò que restava de l’antiga estructura romànica i l’inici del darrer tram dels peus. De fet, certs elements formals d’aquest darrer tram s’han relacionat amb el segle XV ben avançat (l’estil de la clau de volta, la complexitat més gran dels pilars, lobulats, i les bases on recolzen els nervis de l’arc principal del costat de l’epístola o costat dret). El que hom pot assegurar és que no fou fins ben entrat el cinc-cents –si bé en un gòtic perfectament continuista– que es va donar fi al conjunt. El bisbe de Barcelona Joan de Cardona no va beneir la capçalera fins el 1522, i encara a partir del 1559 i fins al 1572, sota la direcció del mestre Pere Blai (pare), es van construir la torre de la dreta de la façana (única de les dues projectades que es va arribar a dur a terme) i la barana alta de pedra calada. I el 1574 Antoni Porta –que el 1573 havia contractat la construcció del cor al mig del temple i va cobrir la capella de l’Esperança (la darrera del costat de l’evangeli o costat esquerre)– va cobrar les obres realitzades a la volta de sobre el portal major de l’església.
Planta de l’església.
SPALDB - J.Martorell
A partir d’aquest moment el temple va patir poques reformes. La majoria n’afectaren sectors molt concrets, com ara la construcció de la sagristia (Joan Blai, 1584) i del seu portal (1643, Jeroni Gallart), o el desmantellament de l’antic cor central, el muntatge d’un de nou a la part alta tocant a la façana (1714) i la seva instal·lació final –incloent trenta cadires procedents del cadirat de Santa Caterina– darrere l’altar major (segle XIX). El conjunt també va ser modificat per tal d’adaptar-lo a les noves estètiques; així, al final del segle XVIII es va emblanquinar l’interior i es pintaren de groc els arcs i els nervis, i el 1860 es va policromar. Més impacte en l’estructura arquitectònica va tenir la construcció de les dependències per a l’arxiu sobre les capelles de la façana i entre les torres de la mateixa façana, inutilitzant el gran finestral (1750), així com l’adossament a la façana principal del temple d’un pòrtic i habitacions (1758). J.O. Mestres va dirigir els treballs d’enderroc d’aquestes construccions, la confecció de l’actual portal gòtic i la restitució de la traceria del finestral de la façana (1880-87), i, per completar la imatge pseudogòtica, el 1944 es va eliminar la policromia interior del segle XIX i es va deixar la pedra vista.
L’església dels Sants Just i Pastor segueix la tipologia característica de les grans esglésies parroquials gòtiques catalanes. De fet, s’ha valorat com una reducció de Santa Maria del Pi, el model de la qual segueix amb poques variants. Es tracta d’un temple d’una sola nau de cinc trams coberts amb volta de creueria. Mostra els contraforts a l’interior, amb capelles rectangulars entre ells. La capçalera és poligonal, de cinc costats, i inclou una capella en cada extrem. La segona capella del costat de l’evangeli s’obre pel fons a la del Santíssim, posterior, i també la cinquena del mateix costat es va prolongar al segle XVII amb l’addició d’una altra volta de creueria menys elevada. A l’interior, en línia amb la construcció gòtica meridional en general i amb el seu referent directe, el Pi, en particular, hi trobem escassa escultura arquitectònica. Tanmateix, animen i aporten ritme a l’estructura geomètrica bàsica els contraforts, llisos, i els dos registres de finestrals, els que es troben al fons de cada capella i els que corren sobre la línia de capelles a la nau i a l’absis. Per bé que bàsicament la façana és obra del segle XIX, alguns dels seus elements es remunten a estadis gòtics i manifesten certa originalitat: és el cas del projecte del segle XVI de flanquejar-la amb dues torres (esquema que quedà apuntat a l’església del Pi i que es construí, amb variants, a Santa Maria del Mar), o la utilització d’un finestral (la traceria és moderna, però l’extradós és gòtic) en comptes d’una rosassa.
Bibliografia consultada
Pi i Arimon, 1854, vol. I, pàg. 480-485; Valls i Bonet, 1860; Manual de Novells Ardits, 1892-94, vol. III (1894), pàg. 339; Mas, 1906-21, vol. XIII, pàg. 119-120 i 147-152; Carreras i Candi, s.d. [1916], pàg. 118, 131, 147, 272, 448-450 i 932-933; Codina, 1920; Verrié, 1944; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 153-161; Duran i Sanpere, 1972a, pàg. 28-30 i 38; Batlle, 1973; Cirici, 1977; Cabo, 1979; Cirici, 1979, pàg. 96-97; Terés, 1982, pàg. 82-83; Garriga, 1986, pàg. 17, 111, 181 i 218; Del romà al romànic, 1999, pàg. 244; Borau, 2002, pàg. 353-367.