Resultats de la cerca

El trencalòs Gypaetus barbatus és un voltor conegut pel seu hàbit peculiar d’alimentació, que consisteix a menjar-se el moll dels ossos, els quals trenca deixant-los caure des de grans alçàries No és, doncs, pròpiament, un ocell rapinyaire, sinó una mena de voltor que aprofita els sobrants dels altres La seva silueta, però, és més d’esparver gros que no pas de voltor, gràcies a la forma de les ales i de la cua, que mostra en vol a dalt Xavier Parellada i Oriol Alamany Nia als Pirineus centrals i, actualment, els ocells que s’observen esporàdicament cap a l’W i al S procedeixen d’aquesta…

Àrea de nidificació de l’ocell de tempesta als Països Catalans Carto-tec, original dels autors L’ocell de tempesta Hydrobates pelagicus pot estar citat durant tot l’any a qualsevol punt del nostre litoral o mar endins sempre, però, és escàs i no es deixa veure amb facilitat Ha estat molt més detectat a les costes i a la mar del Principat i de les Illes que a la resta dels Països Catalans Això es pot explicar per la intensitat de mostreig i el nombre d’ornitòlegs que hi treballen força més gran a Catalunya i per l’existència de colònies de cria a les Balears, que predominen de forma quasi…

La mallerenga petita Parus ater té el plomatge bàsicament acolorit de blanc i negre, a més del color indefinit del pit Té una taca a la nuca, molt característica, que no és visible en aquest exemplar, procedent de Berà Tarragonès en canvi, és illustrativa de la facilitat amb què la major part de les mallerengues accepten els menjadors artificials, malgrat ésser ocells de bosc Xavier Bartrolí La mallerenga petita és un ocell típicament sedentari, que a la tardor i a l’hivern realitza petits moviments, encara no prou coneguts Per exemple, al Rosselló i el Vallespir, on és estrictament…

La mallerenga cuallarga Aegithalos caudatus viu a tota mena de boscos, principalment de terra baixa, on se la veu volant d’un arbre a l’altre, sempre en estols compactes dels quals sorprèn la rapidesa de moviments Té, com la resta de mallerengues, una manera característica de moure’s per les branquetes, voltant-les insistentment i gairebé contínuament Aquesta mallerenga, però, no es confon amb cap altra per l’aspecte que li dona la cua, molt més llarga que el cos Ramon Torres Als Països Catalans la mallerenga cuallarga és sedentària i nidificadora comuna falta a les zones costaneres de l’…

El mosquiter groc petit Phylloscopus collybita , de la fotografia, feta a l’Encanyissada, al delta de l’Ebre, ens pot servir de model de tots els mosquiters, ja que són tots molt semblants molt petits al voltant d’11 cm, de plomatge de color groc verdós pàllid, sense ratllar, més clar per sota, bec llarg i punxegut, ratlla clara a través de l’ull i forma del cap poc marcada En canvi, no tots els mosquiters corresponen a un mateix model fenològic El mosquiter groc petit és gairebé igual que el mosquiter groc gros P trochilus , del qual, al camp, només pot diferenciar-se pel cant El nom comú…

La busqueta vulgar Hippolais polyglotta és un sílvid petit no supera els 13 cm, de cos i cap allargats, que viu a les bardisses i els arbusts de llocs assolellats, sovint a la vora de les carreteres i al marge dels boscos És corrent de veure’l cantar des d’una branqueta despullada o al cim d’un arbust La varietat groga a l’esquerra és la més comuna i la que, pels colors, pot confondre’s amb la busqueta grossa Hippolais icterina , molt més escassa al nostre país i amb les ales més llargues i el capell més pla A les nostres terres es veu sovint la varietat clara a la dreta, que és molt…

Àrea de nidificació del trist Cisticola juncidis als Països Catalans Maber, original dels autors Als Països Catalans el trist és un ocell sedentari i comú que nia a la Catalunya Nord, la resta del Principat, el País Valencià i les Balears No s’ha trobat criant a Andorra, tot i que recentment ha colonitzat la Cerdanya, ni tampoc a Formentera El trist comença a niar al final de març i continua fins tan tard com l’agost, car pot fer dues, i potser tres postes anuals Aquest ocell és comú a les zones baixes obertes i planes, viu tant als conreus de secà com als de regadiu, horts,…

El pit-roig Erithacus rubecula és un ocell confiat, que es deixa observar de ben a prop als parcs i jardins i també als boscos És característic per la taca de color taronja del pit, i el gris del dors i la panxa Té el bec prim i punxegut i l’ull completament negre, molt brillant, com s’observa a la fotografia, feta a Blanes Selva Ateny fins a 14 cm Els joves, mancats de la taca rogenca, tenen un plomatge marronós tacat, poc destacat Jordi Vidal Fortament sedentari, el pit-roig ocupa tota la zona humida i si fa no fa muntana dels Països Catalans al S del Principat i al País Valencià tan sols…

El siboc Caprimulgus ruficollis és molt semblant, en aspecte i costums, a l’enganyapastors, bé que és una mica més gros, car ateny 30 cm, tot ell és de tons no tan foscos, i presenta un collar rogenc i una gola blanquinosa, no patents a la fotografia, que correspon a un exemplar de Sarroca de Segre Segrià, ben aclofat al seu niu hom constata netament ei camuflatge de la seva coloració De fet, al camp, el caràcter principal per a distingir-lo de l’enganyapastors és la veu Anna Motis Als Països Catalans el siboc presenta el mateix estatus que la seva espècie bessona, l’enganyapastors és a dir…

L’òliba Tyto alba és un rapinyaire nocturn mitjà entre 32 i 34 cm d’aspecte inconfusible, a causa dels tons claríssims o daurats de tot el seu cos beix i marró clar al dors i les ales, blanc o crem al pit i l’abdomen, altrament tot clapat de motes negres o molt fosques, i també a causa de les grans ulleres que li emmarquen la cara És un devorador de petits vertebrats els ossos i pèls dels quals regurgita polidament egagròpiles, de crit llòbrec i esfereïdor, hoste habitual de torres i campanars Tony Tilford/Index L’òliba és una espècie sedentària, hivernant i nidificadora als…