El bec d’alena (Recurvirostra avosetta), més gros que el cames-llargues (fins a 43 cm), s’identifica pel dibuix negre sobre blanc del plomatge i, sobretot, pel llarg bec, corbat cap amunt, i per les potes, d’un to blavós, caràcters que s’aprecien a l’exemplar de la fotografia, presa al delta de l’Ebre. Noteu l’aspecte gràcil de les potes i la membrana que uneix els dits, característica dels ocells de ribera.
Xavier Ferrer.
Present durant tot l’any al territori estudiat, a Catalunya i el País Valencià nia i hiverna d’una forma molt local, i és molt més estès durant les migracions. A la Catalunya Nord és comú en migració i ocasional a l’hivern; a les Balears ha niat darrerament d’una forma excepcional, és rar en pas i accidental a l’hivern.
Durant els períodes migratoris és relativament freqüent, però no abundant, a les comarques del litoral, mentre al rerepaís és molt escàs. La migració primaveral comença el març i es perllonga durant l’abril i el maig, i hi ha també observacions fins al començament de juny. El pas de la tardor és molt menys evident; comença el juliol, una vegada ha finalitzat la reproducció, i continua fins a l’octubre i fins i tot més tard; l’emigració de la població nadiua dels Països Catalans es confon amb l’arribada de les poblacions més nòrdiques que venen a passar l’hivern.
El bec d’alena ocupa les àrees palustres, tant llacunes com maresmes salabroses i salines del litoral, i és molt més escàs a les maresmes d’aigua dolça o als arrossars. Durant l’època de la cria es concentra als indrets més salabrosos, principalment salines, llacunes salades i lluents amb vegetació halòfila. Més rarament nia en lluents o llacunes litorals d’aigua dolça vorejades de canyissars.
Àrea de nidificació del bec d’alena (Recurvirostra avosetta) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Les postes comencen la segona quinzena d’abril i acaben al començament de juliol, amb la màxima durant el maig. Al territori estudiat, el bec d’alena nia colonialment al delta de l’Ebre, on la població va en augment, i ha crescut d’unes 100 parelles el 1973 a 400 el 1980; també cria a les salines de Santa Pola (els darrers anys més de 200 parelles) i a la llacuna de la Mata (Baix Segura), unes 200 parelles. Darrerament ha niat a Mallorca, on el 1984 unes poques parelles van criar al salobrar de Campos.
Durant l’hivern es concentra principalment en 2 localitats: el delta de l’Ebre (mitjana per als mesos de gener de 1979-85 de 451 exemplars; màxima excepcional de 1500, 1985) i les salines de Santa Pola (Baix Vinalopó) (mitjana per als mesos de gener de 1978-80 de 292 exemplars; una màxima de 384 el 1979). A les altres localitats és irregular; s’ha observat ocasionalment a la Catalunya Nord, a la desembocadura de la Tordera (Maresme) i a l’albufera del Fondo (Baix Vinalopó). A més, durant l’any 1985, i a causa de l’onada de fred, el bec d’alena ha estat anormalment freqüent per tot el territori, i ha estat observat als aiguamolls de l’Alt Empordà, a la desembocadura de la Tordera, al delta del Llobregat, als salobrars de Torredembarra (Tarragonès), a Fornells a Menorca i al salobrar de Campos a Mallorca.