Resultats de la cerca

Àrea de nidificació del tallarol emmascarat Sylvia hortensis als Països Catalans Maber, original dels autors El tallarol emmascarat és un ocell estival que nia escassament a la Catalunya Nord, la resta del Principat i el País Valencià A Andorra es coneix una observació al final del maig de 1889, data ja molt tardana per a la migració, i a les Balears hi ha dades de nidificació del segle passat i el començament d’aquest, però actualment tan sols és accidental en migració El pas de primavera s’inicia al començament d’abril i acaba la primera desena de maig, i el pas de tardor comença al…

El milà reial Milvus milvus és molt més escàs i més gros que el milà negre ateny fins a 61 cm, contra els 56 cm d’aquest En conjunt, és de plomatge més clar, però, sobretot, es distingeix, en vol, per la forma exageradament forcada de la cua i per les taques blanques que mostra dessota les ales, caràcters tots dos visibles a l’exemplar de la fotografia, feta als Pirineus Xavier Parellada El milà reial no presenta un estatus regular arreu dels Països Catalans És un nidificador esporàdic i un hivernant rar a la Catalunya Nord, amb un flux poc important de migradors en ambdós passos A…

Àrea de nidificació de l’arpella vulgar Circus aeruginosus , en verd i de l’esparver d’estany Circus cyaneus , en taronja als Països Catalans Maber, original dels autors Aquesta espècie nidifica d’una manera molt localitzada per tots els Països Catalans i és, a més, un migrador i hivernant comú Al Rosselló s’estima que crien unes 4 parelles als estanys de Canet i Salses, i que hi arriba a l’hivern una màxima de 10 individus A Catalunya es reprodueixen al voltant de 6 parelles, entre els aiguamolls de l’Empordà, el delta de l’Ebre i determinades localitats del Segrià Hom coneix que…

El trencalòs Gypaetus barbatus és un voltor conegut pel seu hàbit peculiar d’alimentació, que consisteix a menjar-se el moll dels ossos, els quals trenca deixant-los caure des de grans alçàries No és, doncs, pròpiament, un ocell rapinyaire, sinó una mena de voltor que aprofita els sobrants dels altres La seva silueta, però, és més d’esparver gros que no pas de voltor, gràcies a la forma de les ales i de la cua, que mostra en vol a dalt Xavier Parellada i Oriol Alamany Nia als Pirineus centrals i, actualment, els ocells que s’observen esporàdicament cap a l’W i al S procedeixen d’aquesta…

Els estornells són ocells gregaris molt lligats a l’home, a les seves edificacions i als seus camps L’estornell vulgar Sturnus vulgaris , a dalt, a l’esquerra, es caracteritza pel plomatge negre tacat de blanc, amb irisacions verdoses i vermelloses És principalment migrador, i són característiques les formacions de vol dels seus estols, sovint de milers d’individus L’estornell negre Sturnus unicolor , a dalt, a la dreta té el plomatge tot negre a l’estiu i només els individus joves tenen algunes taquetes blanques a l’hivern Els joves a baix d’ambdues espècies són pràcticament indistingibles…

Una de les orenetes més mal conegudes a casa nostra és la cua-rogenca, espècie cantonada a Andalusia i a l’Europa oriental, que posteriorment el 1950 començà a expansionar-se i el 1959 j a niava a Catalunya, mentre el 1965 ho feia per primer cop a la Catalunya Nord, en concret a Banyuls de la Marenda S’estabilitzà ben aviat en el seu avenç, que en els casos de la Catalunya continental i la Catalunya Nord s’ha realitzat pel litoral, mentre que la situació a la regió de Castelló sembla que és diferent i penetra per les serralades més interiors La situació actual arreu dels Països…

La gavina corsa Larus audouinii , espècie d’hàbits marcadament marins, és més grossa que la gavina vulgar, doncs ateny fins a 49 cm, i té el bec molt peculiar robust, vermell, amb una barra negra al mig i la punta groga Aquest caràcter i el color verd d’oliva de les potes, que ens mostra l’exemplar de la fotografia, procedent de les Balears, la distingeixen de la resta de gavines igualment grisoses del dors i blanques del pit En vol es pot distingir per la forma de les ales, primes i punxegudes, amb la punta negra que contrasta, en el seu moviment, amb el color gris uniforme del damunt Jesús…

El martinet ros Ardeola ralloides té el cos rodanxó i el coll ample, i en la seva volada sorprèn l’envergadura de les ales i la seva sobtada semblança a l’esplugabous Bubulcus ibis i el martinet blanc Egretta garzetta , amb els quals, posat a terra, no el confondríem gràcies al color del dors Noteu el color blau i negre del bec i el rosat de les potes en aquest exemplar en plomatge nupcial, del delta de l’Ebre la resta de l’any, les potes són típicament verdoses Xavier Ruiz Als Països Catalans és un ocell estival, regular però no freqüent durant la migració primaveral, i molt rar a la…

El falcó de la reina Falco eleonorae amida fins a 38 cm, i per la taca negra de la cara recorda el falcó mostatxut Falco subbuteo Té la cua més llarga que els altres falcons, cosa que mostra l’exemplar de la fotografia, i la cera del bec d’un groc pàllid, quasi blanquinós, que ajuda a diferenciar-lo dels joves de falcó pelegrí Falco peregrinus Jesús R, Jurado Fins fa pocs anys, el falcó de la reina era considerat molt rar a les contrades continentals dels Països Catalans, mentre que a les Balears i als Columbrets niava amb regularitat un bon nombre d’aquests ocells Tanmateix, en el…

D’entre els túrdids, la merla roquera Monticola saxatilis , a dalt, a l’esquerra, a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent Els mascles de la merla blava M solitarius , a sota, a l’esquerra, són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara El tord comú Turdus philomelos , a dalt a la dreta es diferencia de la griva T…