D’entre els túrdids, la merla roquera (Monticola saxatilis, a dalt, a l’esquerra), a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent. Els mascles de la merla blava (M. solitarius, a sota, a l’esquerra), són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara. El tord comú (Turdus philomelos, a dalt a la dreta) es diferencia de la griva (T. viscivorus, a sota) per les dimensions (23 cm, contra els 28 de la griva) i pel color del dessota de les ales, ocraci en aquell i blanc en aquesta. La merla (Turdus merula, a baix a l’esquerra) és prou coneguda i fàcil de distingir pel color negre de tot el plomatge i el groc del bec (en els mascles); les femelles i els joves són d’un marró fosc amb el bec d’un to clar. La merla de pit blanc (T. torquatus, a la dreta) és aproximadament de la mateixa mida que la merla (24-25 cm) i el mascle, que s’il·lustra aquí, té una franja ampla blanca al pit i el plomatge de la resta del cos no tan fosc com la merla.
Marisa Bendala.
Amb la merla, aquesta espècie és el tord més comú dels Països Catalans, principalment en migració i a l’hivern. Actualment, la població nidificant es troba en expansió, tot i ésser escassa, fenomen que es produeix a gairebé arreu de la seva àrea de distribució. Tradicionalment el tord niava a les comarques humides del N del Principat i de la Catalunya Nord, però a partir de mitjan anys setanta s’ha detectat la colonització d’hàbitats típicament mediterranis de Catalunya (al N de l’Alt Camp i el Penedès i al S de la Segarra i Anoia) i, molt més localment i en un nombre escàs, al País Valencià, amb petits focus de cria a Xèrica (Alt Palància), el Vinalopó Mitjà, el Baix Vinalopó i el Baix Segura. Possiblement nidifica en altres indrets apropiats del País Valencià, sense que fins ara hagi estat detectat. A les àrees de cria se’n veuen en el decurs de tot l’any, i a la resta dels Països Catalans és molt comú i abundant en ambdues migracions i a l’hivern. Els ocells que arriben per hivernar provenen, en una bona part, dels països del centre d’Europa, des de França fins a les repúbliques soviètiques de la mar Bàltica i fins a Txecoslovàquia, amb un important contingent d’ocells escandinaus i un altre, molt més escàs, d’individus britànics. Les condicions climàtiques d’Europa poden influir en el nombre d’hivernants a les nostres latituds.
Àrea de nidificació del tord (Turdus philomelos) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
Els primers exemplars s’observen el setembre i, sobretot, l’octubre, mentre que el novembre el pas és força menys intens; els hivernants hi romanen fins a la darreria de març o fins a l’abril, si bé a les Balears s’han detectat moviments el mes de febrer. Normalment, els tords apareixen en grups que s’observen d’un dia a l’altre arreu, i en determinades zones arriben a ser una de les espècies més freqüents. A les Balears, i des del delta de l’Ebre fins al migjorn valencià, és on té lloc la hivernada més intensa de la península, segons ens demostren les recuperacions d’ocells anellats. Freqüentment són erràtics a l’hivern, segurament com a conseqüència de les condicions climàtiques i la disponibilitat d’aliment.
L’hàbitat que ocupen durant la cria, el constitueixen els boscos frondosos i embosquinats de qualsevol mena i altitud, si bé prefereixen aquells que es troben en zones elevades fresques i humides; també nien en petits boscos, arbredes de ribera, marges de bosc limitants amb conreus i parcs i jardins suburbans. Nien en arbres, si bé als Pirineus fan el niu en arbustos del sotabosc. A l’Alt Palància han estat trobats nius en pinastres (Pinus pinaster) i un altre en una olivera (Olea europaea). A l’hivern se’l troba en qualsevol medi, molt especialment, però, en aquells que ofereixen fruits madurs, qualsevol indret amb vegetació arbòria o arbustiva, sense menysprear-ne d’altres, fins i tot maresmes i arrossars.