El milà reial (Milvus milvus) és molt més escàs i més gros que el milà negre (ateny fins a 61 cm, contra els 56 cm d’aquest). En conjunt, és de plomatge més clar, però, sobretot, es distingeix, en vol, per la forma exageradament forcada de la cua i per les taques blanques que mostra dessota les ales, caràcters tots dos visibles a l’exemplar de la fotografia, feta als Pirineus.
Xavier Parellada.
El milà reial no presenta un estatus regular arreu dels Països Catalans. És un nidificador esporàdic i un hivernant rar a la Catalunya Nord, amb un flux poc important de migradors en ambdós passos. A Catalunya la situació és semblant; hi nidifiquen entre 5 i 10 parelles disperses per la meitat nord del Principat (Vall d’Aran, Alta i Baixa Cerdanya, Alta Ribagorça, Pallars Jussà i Noguera); aquesta població s’incrementa a la tardor, amb l’arribada d’escassos hivernants. Nidifica a Menorca, illa on la població manté una bona densitat, mentre que a Mallorca on també es reprodueix, ha sofert una fortíssima regressió, com a les regions continentals, a causa de l’absurda persecució humana. Aquesta rarefacció és ben coneguda a Mallorca, on abans niava arreu, i on ha esdevingut un rapinyaire molt escàs i relegat a una porció muntanyosa de la serra de Tramuntana. També en aquesta illa té lloc un increment d’ocells després de la reproducció, segurament de procedència menorquina, que permet de veure exemplars a diversos punts de la seva superfície a partir de l’estiu. Tant a Mallorca com a Menorca es coneixen joques sobre arbres, on es concentren els milans al llarg de tota la tardor i l’hivern; n’existeixen almenys 4 a Menorca i 1 a Mallorca. Al País Valencià, el milà reial no nia i la seva presència en migració és escassa a les comarques septentrionals, rara a les centrals i esporàdica a les meridionals.
A més dels moviments locals que poden dur a terme a l’hivern els ocells nadius, existeix un pas d’ocells migradors procedents del centre d’Europa, que arriben a Espanya al setembre i l’octubre per hivernar; el viatge de retorn cap a les àrees de cria es produeix a l’abril, o potser encara abans.
El milà reial prefereix extensions de camps amb arbredes, marges de bosc amb conreus, zones obertes amb arbres on poden niar i caçar al mateix temps; fugen, però, de les àrees molt seques.
L’època de cria s’inicia al final de l’hivern, amb els vistosos vols nupcials i les lluites territorials. La posta, de 2, 3 o 4 ous, excepcionalment d’1 o 5, té lloc el març. Els joves ja volen durant la primera quinzena de juliol. Els adults fan el niu sobre arbres en zones boscanes o en petits boscos entre els camps; són poc diferents dels de milà negre i es caracteritzen també per la seva mida, més aviat petita, i per la insòlita col·lecció de materials que arrepleguen per bastir l’interior del seu niu, entre els quals mostren preferència pels draps, papers i plàstics.