Resultats de la cerca

Els aiguamolls i les dunes que ocupaven la plana del baix Ter s’han vist progressivament reduïts a petites restes aïllades En aquesta imatge de l’any 1981, s’hi aprecien els estanyols del Ter Vell els salobrars propers han estat ja parcellats Ernest Costa Els aiguamolls del Baix Empordà 24, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Els aiguamolls del Baix Empordà són situats a la plana del Baix Ter, de manera contigua a la platja Les restes actuals de major importància són l’anomenat Ter Vell, les basses d’en Coll —ambdós llocs són, bàsicament, petites llacunes…

Perspectiva de la part més estreta de l’estany de Banyoles, que uneix les seves dues meitats Al sud-oest, dominant les muntanyes properes a l’estany, la serra de Rocacorba Ernest Costa L’estany de Banyoles 14, entre els principals espais naturals del sistema transversal A la comarca del Pla de l’Estany, al sud dels Pre-pirineus orientals, es localitzen dos conjunts d’estanys corresponents als embuts d’aflorament d’un sistema hidrològic de tipus càrstic El més important es troba molt a prop de Banyoles i està integrat per un gran estany, el de Banyoles, i una desena de petits estanyols i…

Un paisatge ben definitori de les Corberes, en aquest cas a la serra de Vingrau vinyes arrenglerades a les terres més planes i fèrtils, sota aspres muntanyes calcàries d’aspecte àrid Michel Cambrony El massís de les Corberes 113, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El paisatge era obert El bosc, rar, és limitat a alguns punts arrecerats i a les vores dels rius A la plana herbosa pasturaven grans ramats de bisons, urs i rinoceronts sobre els espadats calcaris i als altiplans vivien grups de muflons, isards i tars Aquesta extraordinària fauna existia a Catalunya, i…

Femella de Branchipus schaefferi amb coloració críptica, en la qual destaquen les iridescències de l’ovisac És l’espècie més comuna a les aigües temporànies dels Països Catalans i té una valència ecològica molt àmplia, ja que se l’ha trobat en tota mena de masses d’aigua temporànies, des de les de mida petita, com ara tolls de pluja i cassoletes de granit, fins a basses i llacunes, tant d’aigües transparents com tèrboles Albert Ruhí i Vidal Les masses d’aigua lenítiques i somes basses, llacunes, estanys, aiguamolls, etc són anomenades genèricament zones humides A Catalunya se’n poden…

La llacuna de l’Encanyissada tocada pel sol del matí al fons, la serra de Montsià Jaume Orta El delta de l'Ebre 17, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià El riu més cabalós de la Península Ibèrica, l’Ebre, forma en el tram final un dels deltes més extensos de la Mediterrània 320 km 2 La gran diversitat d’ambients i l’encara excellent grau de conservació fan que sigui la zona humida més important dels Països Catalans i la segona, després de la Camarga, de la Mediterrània occidental El delta de l’Ebre, endinsat uns 22 km en l’ambient marí, té una forma lobulada ja…

Les aigües dels deserts càlids Certament, el tret més definitori dels deserts és l’escassesa de cursos d’aigua Tanmateix, això no vol dir que l’aigua als deserts es trobi en volums massa petits perquè siguin biològicament poc significatius, o que les seves aigües no presentin una varietat ni un interès científic ben al contrari Tots els deserts, per àrids que siguin, reben pluges de tant en tant Després de les precipitacions, de vegades intenses, les aigües poden ser prou abundants a la superfície del desert, i persistir-hi al llarg de períodes prolongats, de fins a un any o més, per a…

Consideracions generals sobre els conreus com a ecosistemes L’eficàcia energètica dels ecosistemes agrícoles és funció de la seva capacitat fotosintetitzadora En aquesta imatge en fals color obtinguda per un satèllit artificial equipat amb sensors MSS «Multispectral Scanner» es posa en evidència l’alta capacitat per a capturar energia solar dels conreus irrigats de les valls del Segre i del Cinca, del Camp de Tarragona o del delta de l’Ebre superfícies vermelles, superior a la dels boscos prepirinencs i pirinencs part superior de la imatge Els secans que els envolten tons marronosos tenen una…

Els branquiòpodes constitueixen un grup heterogeni de crustacis de cos petit, que conserven caràcters primitius La presència d’apèndixs toràcics de tipus foliaci amb funció respiratòria és el caràcter comú a totes les formes del grup, i el que els ha donat el nom Han colonitzat amb èxit les aigües continentals i únicament algunes espècies viuen al mar El cos, que en la majoria dels casos es troba protegit per una closca, és clarament diferenciat en una part cefàlica o cap, un tòrax i un abdomen Els apèndixs del cap acostumen a ésser més simplifícats que els d’altres grups de crustacis un…

La cavitat general del cos L’estructura general del cos i la localització i formació dels diferents òrgans, aparells i sistemes vénen determinades pel desenvolupament embrionari, en particular l’evolució de les fulles blastodèrmiques i la formació del celoma i els seus derivats En efecte, un caràcter propi dels artròpodes és la reducció del celoma en l’estat adult, malgrat la seva presència a la fase embrionària en forma de parells de vesícules disposades metamèricament Aquestes són, d’altra banda, les responsables de la metamerització del cos Simultàniament al procés de reducció de les…

Les característiques biològiques úniques dels deserts tenen un abast geogràfic limitat encara que extens, molt condicionades per les rigoroses condicions ambientals Els ecosistemes desèrtics s’adapten relativament bé als canvis cíclics a llarg termini i poden superar esdeveniments periòdics locals, com per exemple sequeres, inundacions i incendis en canvi, són incapaços de tolerar una activitat humana continuada, especialment a molts països en vies de desenvolupament, on les elevades taxes de creixement demogràfic i la pobresa generalitzada exerceixen una pressió addicional sobre els ja…