Les aigües dels deserts càlids
Certament, el tret més definitori dels deserts és l’escassesa de cursos d’aigua. Tanmateix, això no vol dir que l’aigua als deserts es trobi en volums massa petits perquè siguin biològicament poc significatius, o que les seves aigües no presentin una varietat ni un interès científic; ben al contrari. Tots els deserts, per àrids que siguin, reben pluges de tant en tant. Després de les precipitacions, de vegades intenses, les aigües poden ser prou abundants a la superfície del desert, i persistir-hi al llarg de períodes prolongats, de fins a un any o més, per a permetre el desenvolupament d’una gran varietat d’espècies d’animals i de plantes característics. L’aigua pot circular al llarg de línies de drenatge divagants (arreiques) o bé ben definides (sovint, formant part de sistemes endorreics), i pot aplegar-se en tolls o llacs temporals on pot esdevenir salina o romandre dolça.
La varietat i l’escassesa límnica
Per sorprenent que resulti, als deserts hi ha una gran varietat d’aigües permanents, si bé no en gran abundància. N’hi ha als llocs on les aigües freàtiques afloren a la superfície i originen fonts o brolladors susceptibles de formar basses, llacs o rius, i també allà on la subsidència del terreny obre una ‘finestra’ a l’aigua freàtica. Alguns petits cossos d’aigua dolça, no directament connectats amb l’aigua subterrània i situats en llocs protegits de l’evaporació, poden persistir després d’una pluja fins a la següent precipitació. També es donen aigües permanents allí on els rius procedents de zones més humides penetren als deserts, i sota terra, en forma d’estanys i rius subterranis. I encara caldria esmentar les masses d’aigua dolça permanent formades artificialment per bombeig d’aigües freàtiques que són embassades a la superfície abans d’utilitzar-les per al regadiu o amb altres finalitats.
Deixant de banda les dels rius al·lògens, les aigües dels deserts es caracteritzen per cinc trets comuns. En primer lloc, i com a òbvia conseqüència de l’escassa quantitat de precipitacions que reben els deserts, el volum absolut i el nombre de masses d’aigua és baix. En segon lloc, un tret clau per a la majoria d’aigües del desert és la seva baixa predicibilitat temporal i espacial; la possibilitat de trobar aigua en un lloc i en un moment determinats, com a regla general, es correlaciona amb l’aridesa, de manera que a mesura que augmenta l’aridesa, augmenta també la impredicibilitat. La tercera característica, per a la majoria d’aigües dels deserts, incloent-hi algunes aigües permanents importants, és l’alt grau de variabilitat físico-química i biològica. Un quart tret és el significatiu aïllament entre masses d’aigua, molt més elevat en el cas dels deserts que en el d’altres biomes; altrament, sovint sembla que la riquesa d’espècies es correlaciona amb l’aïllament i la impredicibilitat, i disminueix a mesura que aquests s’incrementen. Una darrera característica comuna de les aigües dels deserts és la relativa manca de coneixement que se’n té; són les més desconegudes del planeta. Això és degut a la impredicibilitat, a l’aïllament i, sovint, a la inaccessibilitat; i de cap manera no s’hauria d’entendre com un indicatiu que no presenten interès científic. Ben al contrari, justament són de gran interès científic les adaptacions biològiques a l’isolament, a la impredicibilitat i a d’altres estressos que experimenta la biota d’aquestes aigües dels deserts.
Les aigües dolces episòdiques
El terme ‘episòdic’ convé de manera apropiada i comprensiva a les aigües dels deserts que es troben presents tan sols durant un període limitat després de la pluja, i inclou el concepte d’impredicibilitat. Menys útil, encara que es fa servir sovint per a descriure les aigües temporals dels deserts, és el terme ‘efímer’, ja que no indica que les aigües no són tan sols temporals, sinó també impredicibles. Les aigües dolces i les salabroses, altrament, es distingeixen per les respectives sumes totals d’ions; convencionalment, són aigües dolces aquelles que contenen una suma total d’ions menor de 3 g/l i salabroses les que en contenen valors superiors.
Les aigües dolces episòdiques són potser el tipus més característic d’aigües als deserts càlids. Les masses d’aigua estagnants després d’una pluja són invariablement poc profundes i es mantenen de dies a mesos en funció del volum d’aigua rebut, de la morfologia de la conca, del grau d’evaporació i de la permeabilitat del sòl. L’acció del vent és un factor físico-químic essencial, de manera que la terbolesa és sovint alta (i variable), l’intercanvi entre aigua i sediments és considerable, les temperatures de l’aigua segueixen de prop les de l’aire (amb una estratificació tèrmica escassa o inexistent), les concentracions d’oxigen s’acosten al punt de saturació, i l’aportació de nutrients pel vent (anemotròfia) i per l’argila dels sediments (argil·lotròfia) són fenòmens limnològics significatius.
La natura de les aigües dolces episòdiques corrents és poc coneguda. Això no obstant, seria sorprenent que fossin completament mancades de vida (com a mínim en els tolls de vida curta remanents). De fet, els torrents de les sabanes àrides amb característiques físiques adverses tan sols lleugerament inferiors a les que presenten les aigües corrents episòdiques dels deserts, tenen processos ecològics ben definits i una biota característica. En els torrents del desert de Sonora, per exemple, que flueixen irregularment, s’observa una gran varietat d’insectes a les aigües de superfície, com també moltes altres formes en els intersticis dels sediments, i també hi ha una producció significativa d’algues in situ. Així mateix, s’hi troba una filera d’arbres als marges, una característica de molts torrents episòdics a més dels del desert de Sonora i potser indicatiu de la presència, en el passat, d’èpoques més humides.
Les aigües dolces permanents
Les aigües dolces permanents dels deserts provenen en molts casos d’aigües freàtiques que surten a la superfície en forma de surgències (que sovint queden represades de forma natural i originen aiguamolls o estanys) o breus cursos d’aigua, o que romanen parcialment exposades en zones deprimides. La seva extensió, fondària, morfologia, salinitat i altres característiques físico-químiques presenten diferents variacions segons el tipus d’aportació (en el cas dels torrents), el grau de cobertura, el grau d’evaporació i la naturalesa química de les fonts d’aigua.
Malgrat el considerable interès científic d’aquestes aigües i l’escàs coneixement que se’n té, l’activitat humana les amenaça a mesura que les aigües subterrànies dels deserts són bombades a la superfície per a l’agricultura, la mineria i altres usos, la qual cosa fa baixar el nivell freàtic. Cal remarcar, al mateix temps, que aquests usos poden crear per si mateixos aigües de superfície permanents, si l’aigua bombejada és represada en petites basses abans de la seva utilització. La major part de les aigües de superfície dels deserts estan també amenaçades o en procés de destrucció pel trepig del bestiar. També amb relació a les aigües freàtiques, cal esmentar breument les masses d’aigua permanents d’aigua dolça que es donen en els llacs i els torrents subterranis allí on predominen les roques calcàries. Aquestes aigües ocupen grans espais i són habitades per fauna de baixa diversitat, però d’elevat interès científic, que s’alimenta de la matèria orgànica que es troba a la superfície. No s’hi troben plantes, algues ni cianobacteris.
Les zones d’aigües dolces permanents que no es troben en connexió amb fonts d’aigua subterrànies reben l’aigua dels rius que neixen en llocs més humits i que travessen el desert i desemboquen a la mar o en llacs endorreics. El riu Nil, que s’origina en àrees humides de l’Àfrica oriental, però passa pel Sàhara i desemboca a la Mediterrània, n’és un exemple. Als deserts no es troben gaires masses d’aigua dolça permanents que no siguin ni al·lògens ni es trobin en connexió amb aigües subterrànies; de tota manera, aquest és el cas de les petites basses que es formen en forats i excavacions de roques impermeables que es troben ben protegits de l’evaporació. La seva perdurabilitat contribueix a la possibilitat que tinguin una fauna diversa.
Els llacs salins
Les masses d’aigua salines no són característiques dels deserts càlids, ja que aquest bioma, generalment, és massa sec per a permetre el seu desenvolupament. En qualsevol cas, els deserts que són d’alguna manera menys àrids tenen depressions que representen el límit de les conques dels rius de l’interior i que contenen aigües salines durant un cert temps després de les pluges episòdiques. Un exemple dels més representatius és el llac Eyre, a Austràlia. És una gran depressió (d’uns 10 000 km2)situada al desert central d’Austràlia que s’omple irregularment d’aigua quan els rius que hi aboquen reben quantitats de pluja grans. En la segona meitat del segle XX ha estat ple en els períodes 1949-52, 1974-76, 1984-85, 1989-90; probablement també es va omplir el 1890 i va estar parcialment ple en diversos períodes que no han estat documentats. Malgrat la seva natura episòdica, aquests llacs salins temporals tenen una diversa fauna i flora aquàtiqua, que sembla caracteritzar-se, a l’igual que en el cas de les aigües dolces episòdiques, per un bon poder de dispersió i uns nivells baixos d’endemisme regional.
Als deserts es coneix també un petit nombre de localitats on es troben aigües salines permanents. Aquestes aigües provenen de fonts subterrànies que surten a la superfície i després són sotmeses a una evaporació intensa, que provoca un augment de les salinitats. Els petits torrents hipersalins del desert del Namib en són un exemple. Altres exemples de major extensió són el Ounianga Serir, un llac que ocupa una àrea de 4,2 km2 al Txad, i els llacs del mont Marra, al Sàhara.
Les basses, les riberes i els oasis
Hi ha dues situacions en què les aigües apareixen amb una certa abundància als deserts: els grans rius al·lòctons que els travessen i els oasis. Els primers plantegen una situació atípica, car es tracta d’‘aigües en trànsit’, alienes a la realitat bionòmica del desert. Tanmateix, no es pot oblidar que alguns dels grans rius de la Terra travessen espais desèrtics, com l’Indus, el Nil o el Níger, i que la seva presència és indissociable de l’ús que els humans han acabat fent d’aquestes àrees, de manera que directament o indirecta han influït decisivament sobre la seva sort. Els oasis són un fenomen autòcton, molt sovint lligat a l’aflorament antròpic d’aigües freàtiques més o menys profundes.
La vida a les aigües episòdiques i permanents
Per a sobreviure en les aigües dolces episòdiques dels deserts càlids es requereixen adaptacions importants, com les adaptacions a les altes temperatures de l’aigua (que poden excedir els 40°C), a la forta intensitat de la llum, a l’aïllament, a la inestabilitat ambiental i, naturalment, a la dessecació. Les adaptacions a l’aïllament i a la dessecació semblen estar fortament lligades entre elles, de manera que l’estadi de vida resistent a la dessecació (normalment l’ou o el cist) sol ser l’estadi en el qual es dóna la dispersió. Encara s’ha de determinar la força d’aquest lligam, però (a banda aquelles espècies que poden passar per una situació de vida latent i que en una forma deshidratada i sense senyals de vida poden resistir la dessecació durant un temps aparentment quasi il·limitat) sembla versemblant la idea que la resistència a la dessecació és limitada i que els mecanismes de dispersió estan ben desenvolupats i són eficients. Aquest fet concorda amb el coneixement actual de l’extensió de l’endemisme en la biota de les aigües dels deserts; al contrari del que passa en aigües temporals més predicibles en llocs menys àrids, com en el cas de les sabanes, l’endemisme a les aigües dels deserts és molt petit o nul, i els organismes que hi viuen són d’àmplia distribució. Un exemple característic és el cas de les tortuguetes (els crustacis notòstracis del gènere Triops), a Austràlia. En tota l’extensió dels deserts d’aquest continent, allà on es mantenen aigües dolces temporals durant un cert temps, sols s’hi troba una única espècie de tortugueta T. australiensis.
Els macroinvertebrats que es consideren més característics de les aigües dolces episòdiques dels deserts càlids són precisament els crustacis de la subclasse dels branquiòpodes (notòstracis, concostracis i anostracis). Això no obstant també s’hi troben altres formes, particularment crustacis d’altres subclasses (per exemple copèpodes, ostràcodes) i insectes (per exemple, odonats, coleòpters, dípters i hemípters). Si bé encara no s’ha determinat una seqüència de colonització ben definida, sembla força probable que les formes depredadores apareguin en darrer lloc. Alguns animals sense cap estadi de vida resistent a la dessecació també poden viure en aigües episòdiques dels deserts, i apareixen poc després de la formació d’aquestes masses d’aigua, aquest seria el cas especialment de granotes i peixos. En el primer cas, les espècies sobreviuen els llargs períodes de sequera en forma adulta, en caus profunds, on es troben envoltades d’un capoll impermeable, i presenten una gran varietat d’adaptacions fisiològiques que els permeten aquesta supervivència. Poden esdevenir actius i sortir dels caus poc temps després de la pluja. Alguns peixos aconsegueixen sobreviure de forma similar, però la majoria dels estudis realitzats sobre peixos d’aigües episòdiques fan referència a espècimens que han estat arrossegats per aigües d’inundació des de masses d’aigua permanents properes o, més ocasionalment, per xàfecs i fenòmens similars.
No se sap gran cosa sobre les plantes, les algues i els bacteris de les masses d’aigua episòdiques dels deserts càlids. Tanmateix, no hi ha macròfits, i no hi ha cap evidència que les algues o els cianobacteris presentin patrons regionals d’endemisme; igual que els macroinvertebrats, han de tenir un gran poder de resistència i dispersió.
La biota és diversa en les aigües permanents, i sovint comprèn formes sense cap estadi de vida resistent a la dessecació, amb poc poder de dispersió i regionalment endèmiques. Són absents moltes formes característiques de les aigües episòdiques dels deserts mateixos (particularment els notòstracis, anostracis i concostracis). Els peixos i les granotes es troben més sovint associats amb aquestes aigües dolces permanents que no pas amb les episòdiques. La producció d’algues i de cianobacteris és determinada per la terbolesa i la disponibilitat de nutrients, però sovint és alta; els macròfits poden trobar-se en abundància o bé ser completament absents.
El cas dels peixos i dels amfibis
A les basses temporals del desert del Sàhara, es poden observar ciprínids d’origen paleàrtic al final de les crescudes dels uadis, per exemple el barb de Biskra (Barbus biscarensis), que pot arribar a fer 20 cm de llarg; el barb d’Antinori (B. antinori), que viu prop dels oasis i pot arribar a fer-ne 30, o el barb del desert (B. deserti), que es pot trobar en basses aïllades des de Mauritània fins a Líbia i el Txad. Els clàrids, silurs d’origen tropical, testimonis d’un Sàhara força més humit que l’actual encara subsisteixen en basses temporals on s’alimenten d’altres peixos, i quan s’asseca la bassa on viuen poden anar cap a una altra bassa desplaçant-se pel terra. El silur de l’Imirhou (Clarias gariepinus), que viu en l’uadi d’aquest mateix nom, al peu dels contraforts septentrionals del Tassili N’Ajjer, pot fer més d’1 m de longitud; el silur del Senegal (C.anguillaris), en canvi, és una mica més petit. Les gambúsies (Gambusia affinis), petits ciprinodòntids originaris dels Estats Units, introduïts com a predadors de mosquits, apareixen de vegades en gran nombre. Els cíclids, peixos distribuïts fins a l’Àfrica meridional, també viuen a les basses d’aigua dolça saharianes, entre altres l’“acará” (Hemichromis bimaculatus), els mascles del qual són rogencs, el sard de Desfontaines (Astatotilapia desfontainesi) i la tilàpia de Zill (Tilapia zillii).
Les condicions de vida del desert semblen encara menys favorables als amfibis que als peixos, ja que els amfibis necessiten tenir constantment la pell humida. Amb tot, en els deserts sàharo-sindians hi ha representades cinc famílies d’amfibis, amb algunes espècies pròpies de l’Àfrica septentrional. Totes les espècies busquen un microclima favorable com ara un cau, un forat de roca o, si pot ser, una bassa. Els pípids són representats per Xenopus muelleri, una espècie d’origen tropical, que només viu a les basses permanents. Hi ha alguns bufònids que viuen als oasis o bé en indrets accidentats; el petit gripau de Brongersma (Bufo brongersmai), per exemple, viu al NW del Sàhara mentre que el gripau de Mauritània (B. mauritanicus) es troba a les regions muntanyoses i el gripau verd (B. viridis) i el gripau pantera (B. regularis) són força comuns en els oasis del Sàhara i de la vall del Nil, com també a la part occidental i meridional de la península Aràbiga. La família dels discoglòssids és representada pel gripau pintat (Discoglossus pictus) l’àrea principal de distribució del qual abasta la Península Ibèrica i l’Àfrica septentrional. La família dels rànids també és representada per una espècie paleàrtica, la granota verda (Rana ridibunda), activa tant de dia com de nit, i per una espècie tropical, el gripau tigrat africà (Dicroglossus occipitalis), principalment nocturna.
Entre els amfibis dels deserts de l’Amèrica del Nord, la família dels bufònids és la més ben representada. Es fan, entre altres, el gripau de Woodhouse (Bufo wodhousei), amb una línia dorsal blanca i una cresta cranial transversal prominent; el gripau de taques vermelles (B. punctatus), freqüent als oasis, amb les glàndules paròtides arrodonides; el gripau de les praderies (B. cognatus), marcat de bru, que, a més del seu hàbitat característic, freqüenta els deserts; el gripau verd nord-americà (B. debilis), tacat de negre, que viu a les planes semiàrides o àrides de l’W dels Estats Units i el gripau verd de Sonora (B. retiformis), marcat amb un llistell negre sobre fons groc-verd.
Els oasis, illes d’aigua
Els oasis són llocs ja de natural humits tot i trobar-se en ple desert, que han estat modificats per tal d’optimitzar-hi al màxim la presència de l’aigua. És en certa manera comprensible que sigui en medis tan inhòspits com els deserts on els humans han desenvolupat les tècniques més efectives per a l’aprofitament de l’aigua. Això ha permès sostenir una agricultura de subsistència des de temps immemorials, afavorint els assentaments permanents en els deserts i les rutes de trànsit que els travessen. Per contra, no sol haver-hi una especial fauna espontània associada als oasis, sigui per l’elevada antropització soferta, sigui perquè són de creació del tot artificial.
En els oasis de l’uadi s’utilitza la llera dels rius fòssils per a implantar-hi els palmerars i els conreus. En alguns casos, com passa a Oued Saoura, entre el Gran Erg Occidental i la Hamada de Guir, aquests oasis es troben alineats al llarg de la llera seca marcant el trajecte de les caravanes de l’antiga ruta transsahariana. L’aigua es capta a través de pous de balancí en la capa freàtica, alimentada a través de l’erg, que circula pel subalvi del riu, el qual procedeix de l’Atles saharià.
Els oasis d’erg es troben enmig de les cobertes de sorra, i són simplement petites depressions on la capa freàtica és més propera a la superfície, cosa que permet la implantació de les palmeres. El seu manteniment és imprescindible: sense la mà dels humans la sorra aniria envaint l’oasi i acabaria per colgar-lo. Per evitar-ho, els pobles construeixen tanques amb fulles de palmera que retenen la sorra i afavoreixen la formació de dunes artificials anomenades “afregs”, que protegeixen els assentaments i els cultius. A mesura que la sorra s’acumula, es van clavant més fulles de palmera al capdamunt, amb la qual cosa l’alçada de la duna augmenta progressivament. Els cultius de l’interior d’aquests oasis no es reguen: sovint les arrels accedeixen directament a l’aigua de la capa freàtica.
Els oasis de “sebkha” es disposen als marges d’aquestes depressions, en punts d’afloraments d’aigua procedents de corrents subterranis que alimenten la “sebkha”. La captació d’aigua es fa senzillament per gravetat. Els assentaments se situen normalment a les parts superiors dels vessants, sobre les galeries que condueixen l’aigua des d’on s’aprofita per als usos domèstics. A partir d’allà es condueix als horts i palmerars situats més avall a través de complexos i enginyosos sistemes de canalització. L’abastament de l’aigua en els oasis de “sebkha” no és completament natural. Els habitants dels deserts ja fa molt temps que van aprendre a localitzar les vies d’aportació d’aigua des de zones més elevades i van millorar la seva canalització mitjançant la construcció de mines d’aigua. Aquests túnels subterranis, visibles en fotografies aèries, s’estenen al llarg de milers de quilòmetres pel desert impedint la dispersió de l’escolament. El doll d’aigua que arriba al poblat és continu i no hi ha reservoris per a emmagatzemar-la. Per altra banda, tampoc no es poden establir torns d’ús entre els habitants: la necessitat d’aigua en els cultius és permanent, atesa l’elevada evapo-transpiració potencial, la baixa capacitat de retenció d’aigua dels sòls arenosos i l’alt risc de salinització. Cal, aleshores, dividir el doll amb unes estructures en forma de pinta que van bifurcant el flux, de manera que arribi a tots els racons de l’oasi per canals oberts ombrejats per les palmeres. És totalment comprensible, doncs, que una de les figures més importants en aquests poblats sigui el mestre d’aigües, autoritat que en regula la distribució, mesura els cabals perquè corresponguin a la grandària i al cultiu de la parcel·la que han de regar, i resol els conflictes entre les famílies. D’aquesta manera s’assegura l’eficiència de l’ús d’un bé tan escàs i valuós en el desert: l’aigua.