Femella de Branchipus schaefferi amb coloració críptica, en la qual destaquen les iridescències de l’ovisac. És l’espècie més comuna a les aigües temporànies dels Països Catalans i té una valència ecològica molt àmplia, ja que se l’ha trobat en tota mena de masses d’aigua temporànies, des de les de mida petita, com ara tolls de pluja i cassoletes de granit, fins a basses i llacunes, tant d’aigües transparents com tèrboles.
Albert Ruhí i Vidal.
Les masses d’aigua lenítiques i somes (basses, llacunes, estanys, aiguamolls, etc.) són anomenades genèricament zones humides. A Catalunya se’n poden diferenciar tres tipus segons la fauna invertebrada que hi habita: aigües talassohalines, aigües dolces-oligohalines permanents i aigües dolcesoligohalines temporànies. En cadascun d’aquests tipus s’han pogut diferenciar espècies de crustacis que els són característiques. Així, quatre espècies de copèpodes (Calanipeda aquaedulcis, Halicyclops rotundipes, Camtella perplexa i Cletocamptus confluens), dues d’ostracodes (Loxoconcha elliptica i Cyprideis torosa) i tres de malacostracis (Lekanesphaera hookeri, Gammarus aequicauda i Corophium orientale) estan especialment relacionades amb les aigües talassohalines; dues espècies de cladòcers (Chydorus sphaericus i Oxyurella tenuicaudis) i dues de copèpodes (Eucyclops serrulatus i Macrocyclops albidus), amb les aigües dolces o oligohalines permanents; i dues espècies de copèpodes (Megacyclops viridis i Canthocamptus staphylinus), amb les aigües dolces o oligohalines temporànies.
A més d’associar-se espècies concretes a cadascun dels diferents tipus de zona humida, també s’hi ha associat una riquesa específica (nombre d’espècies) característica pel que fa als diversos grups de crustacis. Així, una gran riquesa de copèpodes calanoides i harpacticoides i de malacostracis és pròpia d’aigües talassohalines, mentre que una gran riquesa de petits branquiòpodes (cladòcers) i de grans branquiòpodes (anostracis, espinicaudats i notostracís) és característica de les aigües dolces permanents i temporànies, respectivament.
La relació existent entre els crustacis i les característiques ambientals ha permès que se’ls utilitzi com a indicadors de la qualitat de l’aigua. Concretament, els microcrustacis (cladòcers, copèpodes i ostracodes) tenen diverses característiques que els fan ser un grup especialment adient per a aquesta finalitat: en primer lloc, són presents en tot tipus d’ambients lenítics i es poden capturar fàcilment; en segon lloc, les associacions de microcrustacis responen a canvis de l’estat tròfic de l’aigua (concentració de nutrients) i a altres gradients de pertorbació; i, finalment, és ben coneguda la relació entre microcrustacis, fitoplàncton i macròfits. Així, l’indicador per a estimar la qualitat de l’aigua de les zones humides de Catalunya que utilitza l’Agència Catalana de l’Aigua es basa en aquests organismes; altres països europeus i nord-americans utilitzen mètodes similars.
Crustacis de llacunes litorals
En estudis realitzats als aiguamolls empordanesos s’ha observat que els crustacis més lligats a les aigües lliures, com serien diverses espècies de copèpodes i cladòcers (per exemple, Calanipeda aquaedulcis, Eurytemora velox, Diacyclops bicuspidatus i Cletocamptus confluens), no presenten una afinitat a la temporalitat de l’aigua, és a dir, que les mateixes espècies es troben en aigües permanents i en aigües temporànies. En canvi, altres espècies de mida més gran i més lligades al substrat, com són els amfípodes, sí que han mostrat una afinitat a la temporalitat de l’aigua: Corophium orientale és característic de les aigües permanents, mentre que Gammarus aequicaudata domina en les temporànies. Aquestes dues espècies, i especialment la primera, han mostrat una reducció important de densitat de població i canvis d’estructura a conseqüència d’episodis de sequera.
Femella (a dalt) i mascle (a baix) de Tanymastix stagnalis. Es pot observar un evident dimorfisme sexual; entre altres caràcters, destaca l’ovisac vermellós de la femella i les antenes del mascle. Malgrat que se’l pot localitzar en basses i llacunes, mostra una alta preferència per les cassoletes de granit.
Albert Ruhí i Vidal.
D’altra banda, s’han comparat les associacions de microcrustacis de l’àrea mediterrània, com ara les llacunes de Catalunya, amb les que apareixen en zones humides del nord d’Europa (Dinamarca). Aquesta comparació ha permès veure quines diferències hi ha pel que fa a la riquesa dels diversos grups taxonòmics de microcrustacis. Així, doncs, els cladòcers, per exemple, mostren una riquesa similar en totes dues zones, mentre que copèpodes ciclopoides i copèpodes calanoides tenen una riquesa més alta a Catalunya i a Dinamarca, respectivament. Aquest i altres estudis realitzats en llacunes litorals catalanes han donat un mateix resultat: la salinitat és un factor clau en aquests ambients pel que fa a la riquesa específica dels diferents grups de crustacis.
Crustacis de basses temporànies
La conservació dels ambients aquàtics temporanis dels Països Catalans ha estat motiu de preocupació de científics i naturalistes des de fa ja algunes dècades. La situació de degradació i destrucció d’aquests ambients sembla que ha disminuït respecte a la dècada dels anys vuitanta del segle XX. De totes maneres continuen produint-se casos de degradació de basses temporànies que tenen algun tipus de protecció (és el cas de l’estany de la Júlia, a la conca de la Tordera). Tot això té lloc malgrat que les llacunes temporànies mediterrànies són considerades hàbitats prioritaris per la Directiva Hàbitats (92/43/CEE), malgrat l’existència de projectes europeus per tal de millorar-ne la conservació (seria el cas del projecte LIFE. Conservation of Mediterranean Ponds, que cobria diverses zones mediterrànies franceses) i malgrat el reconeixement dels experts de la singular biodiversitat florística i faunística d’aquests ambients. Precisament, un dels grups d’organismes responsables d’aquesta singularitat faunística són els grans branquiòpodes, un grup de crustacis que habiten exclusivament ambients aquàtics temporanis (a excepció de comptades espècies, com per exemple, les del gènere Artemia).
Juvenil de Maghrebestheria maroccana (individu de menys de 2 mm) trobat en una bassa del cap de Creus. És una espècie rara als Països Catalans, ja que només se l’ha localitzat en dues basses a Catalunya i en una al País Valencià. Són poblacions aïllades les unes de les altres i també de les de la resta de la península Ibèrica, que es localitzen a Lleó, al sud de Portugal i d’Andalusia.
Dani Boix i Masafret.
Malgrat que des de la dècada de 1950 existeixen aportacions al coneixement de la fauna de grans branquiòpodes d’aigües continentals de la península Ibèrica, cal considerar que aquest grup de crustacis encara requereix ser estudiat (l’any 2009 es va descriure una nova espècie, Linderiella baetica, del sud de la Península). Els darrers anys s’han realitzat treballs que han millorat o han actualitzat el coneixement d’aquest grup de crustacis a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià. Concretament, als dos darrers territoris s’han realitzat dos projectes amb finançament europeu ("Restauració d’hàbitats prioritaris per als amfibis" i "Restauració i conservació de les basses temporals mediterrànies a l’illa de Menorca" realitzats per la Generalitat Valenciana i el Consell Insular de Menorca, respectivament). A Catalunya, el grup de recerca Limnologia de Llacunes i Aiguamolls Mediterranis (LLAM), de la Universitat de Girona, està estudiant la distribució d’aquests crustacis des de fa quinze anys. Aquests i altres treballs han permès ampliar el coneixement d’aquest grup en cadascun dels territoris, el qual és format, en aigües temporànies, per set anostracis, tres espinicaudats (Spinicaudata) i dos notostracis. Per exemple, a Catalunya, on no es coneixia cap espinicaudat, s’ha localitzat Maghrebestheria maroccana, i també una espècie d’anostraci del gènere Linderiella, la identificació de la qual, pel que fa a l’espècie, s’està estudiant. A l’illa de Menorca no s’ha tornat a trobar la població de Branchinecta ferox a la bassa de Torrellafuda, l’única coneguda als Països Catalans, però en canvi s’ha localitzat una nova població de Cyzicus grubei a la bassa des Mal Lloc, que s’afegeix a la que era l’única població coneguda als Països Catalans d’aquesta espècie, també a Menorca. Cal destacar així mateix la troballa de Triops mauritanicus, una antiga subespècie de T. cancriformis recentment elevada a espècie, a la comarca de l’Alt Maestrat, al País Valencià. Malgrat que en altres ambients mediterranis es coneixen fins a deu espècies coexistint en una mateixa bassa (per exemple, al nord d’Àfrica), als Països Catalans el nombre màxim és de quatre espècies de grans branquiòpodes. Les basses amb un nombre més alt d’espècies es localitzen, principalment, a l’Alt Empordà i el Segrià (Catalunya), a la Plana d’Utiel (País Valencià) i a l’illa de Menorca.
A continuació, la taula mostra la llista d’espècies de grans branquiòpodes presents als Països Catalans. Entre parèntesis s’indiquen les citacions corresponents a la dècada de 1980 que no s’han confirmat en prospeccions posteriors.
Espècies de grans branquiòpodes presents als Països Catalans
| País Valencià | Illes Balears | Catalunya | |
|---|---|---|---|
| Anostracis (Anostraca) | |||
| Branchinecta ferox | − | (+) | − |
| Branchipus cortesi | + | − | − |
| Branchipus schaefferi | + | + | + |
| Chirocephaius diaphanus | + | (+) | + |
| Linderiella sp. | − | − | + |
| Streptocephaius torvicornis | + | − | + |
| Tanymastix stagnalis | + | − | + |
| Espinicaudats (Spinicaudata) | |||
| Cyzicus grubei | − | + | − |
| Isaura mayeti | + | + | − |
| Maghrebestheria maroccana | + | − | + |
| Notostracis (Notostraca) | |||
| Triops cancriformis | + | + | + |
| Triops mauritanicus | + | − | − |
Crustacis exòtics de les aigües epicontinentals
El crustaci exòtic més conegut de les aigües interiors del territori català, i possiblement el que actualment genera més problemes i més greus, és el cranc roig americà (Procambarus clarkii, àmpliament distribuït per tota mena d’ecosistemes aquàtics dels Països Catalans. La introducció d’aquest crustaci no solament ha afectat moltes poblacions de cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes), sinó que també pot haver comportat la introducció d’altres espècies: en individus de cranc roig americà de diverses poblacions de les comarques gironines s’ha observat la presència de l’ostracode paràsit Ankylocythere tiphophila. Igualment s’ha constatat la presència del cranc senyal (Pacifastacus leniusculus). Pel que fa al cranc yabbie (Cherax destructor), va ser importat dels Estats Units amb la intenció de cultivar-lo a Girona, però no va ser possible perquè no es van obtenir els permisos necessaris, de manera que ara per ara no és present als Països Catalans; malauradament, els individus importats van ser alliberats a la natura, concretament al barranc de Navardún, a Aragó.
Si bé la introducció d’espècies de decàpodes és la més difosa, també hi ha altres casos ben documentats, com és el d’Artemia franciscana. Existeixen altres vies d’entrada de crustacis exòtics, però es disposa de menys informació. Per exemple, hi ha diverses espècies exòtiques d’ostracodes i cladòcers que s’han localitzat tant al delta de l’Ebre com als aiguamolls empordanesos, la introducció de les quals sembla lligada al conreu de l’arròs. Entre aquestes espècies es poden anomenar, per exemple, el cladòcer Wlassicsia pannonica i els ostracodes Dolerocypris sinensis, Isocypris beauchampi, Stenocypris major i Strandesia vinciguerrae. Una segona via d’introducció de crustacis exòtics d’abast encara poc conegut és la parasitària. Ja s’ha comentat la presència d’ostracodes paràsits en individus de Procambarus clarkii. Semblantment, al delta de l’Ebre s’han observat peixos amb el copèpode paràsit Ergasilus gibbus.
Visió ventral d’una tortugueta (Triops cancriformis). L’espècie canvia de dieta a mesura que es va desenvolupant: els individus joves són detritívors i fitòfags, mentre que els adults són predadors molt voraços, que arriben a alimentar-se de preses més grans que ells, com els capgrossos del gripau d’esperons (Pelobates cultripes), i poden esdevenir fins i tot caníbals.
Albert Rubí i Vidal.
Finalment una tercera via és la comercialització de crustacis com a mascotes. Així, darrerament, en el sector de les joguines s’han comercialitzat els ous de resistència de notostracis del gènere Triops com a mascota per als infants. Es tracta de l’espècie americana T. longicaudatus i, per tant, el seu alliberament al medi natural comportaria un risc d’introducció d’una nova espècie exòtica. No és un risc baix, si es considera el resultat de casos similars, com ara el de la comercialització de la tortuga americana d’orelles vermelles (Trachemys scripta elegans). D’altra banda, hi ha encara la possibilitat que amb els Triops apareguin altres branquiòpodes, com cladòcers, anostracis i concostracis. És a dir, no tan sols suposen un risc d’introducció d’espècie exòtica de Triops, sinó de diverses espècies de crustacis.