Les zones protegides i les reserves de biosfera als deserts i subdeserts càlids

Les característiques biològiques úniques dels deserts tenen un abast geogràfic limitat (encara que extens), molt condicionades per les rigoroses condicions ambientals. Els ecosistemes desèrtics s’adapten relativament bé als canvis cíclics a llarg termini i poden superar esdeveniments periòdics locals, com per exemple sequeres, inundacions i incendis; en canvi, són incapaços de tolerar una activitat humana continuada, especialment a molts països en vies de desenvolupament, on les elevades taxes de creixement demogràfic i la pobresa generalitzada exerceixen una pressió addicional sobre els ja escassos recursos naturals del desert. Per altra banda, aproximadament la meitat de les regions àrides i semiàrides del món pateixen problemes relacionats amb l’expansió dels deserts. Expansió a la qual no és aliena la intervenció humana, encara que també hi hagin tingut un paper prou important diverses causes naturals d’ampli abast. Un problema comú a tots els deserts i subdeserts és que l’equilibri dels seus ecosistemes, subtilment modulat amb les condicions locals de cada punt, esdevé cada vegada més fràgil.

En comparació amb les selves plujoses o altres biomes humits, els deserts encara són poc coneguts i mal compresos. Deu anys de recerca internacional impulsada per la sequera del Sahel ho han confirmat prou. Encara prevalen en el pensament comú molts conceptes erronis sobre la condició del desert en relació amb l’ús (i l’abús) que se’n fa i la importància relativa de determinades espècies vegetals i animals, sovint aïllades, per a l’esforç de conservació. Els escassos coneixements sobre els ecosistemes desèrtics també s’han posat de manifest en l’abast relativament limitat i la gestió sovint inadequada de les àrees desèrtiques protegides. Tanmateix, diversos projectes internacionals coordinats pel Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient (PNUMA), com per exemple el Projecte Integrat PNUMA/ UNESCO sobre les zones àrides i altres de similars als deserts freds, pretenen millorar la gestió de les zones àrides i reconèixer àrees noves susceptibles de protecció i rehabilitació. S’espera que, mitjançant programes nacionals, cap a l’any 2000 la diversitat biològica dels deserts estarà al mateix nivell de protecció que els altres biomes, i que la desertització podrà aturar-se.

La diversitat biològica i els deserts protegits

El nombre de plantes i animals dels deserts és baix, comparat amb el d’altres biomes, bé que la diversitat de determinades famílies i la proporció d’endemismes poden ser elevats. La lenta formació dels deserts al llarg de milions d’anys ha permès a algunes plantes i animals adaptar-se a les extremes condicions d’aridesa: les plantes anuals eviten les condicions hostils completant el seu cicle de vida durant les curtíssimes estacions plujoses, els cactus desenvolupant unes tiges engruixides on emmagatzemen aigua, i superfícies espinoses i ceroses per evitar que els animals se’ls mengin i per reduir la pèrdua d’aigua per transpiració; alguns animals del desert, igual que les plantes, resisteixen l’estació seca en estat de diapausa. Els que millor se’n surten són els petits rosegadors i els petits rèptils, que poden amagar-se de la calor; rarament se’ls veu, ja que passen la major part del dia amagats dintre dels seus caus.

En alguns deserts protegits, com per exemple al massís d’Ahaggar, a Algèria, les adaptacions al clima desèrtic han tingut lloc en un aïllament gairebé total. Els petits oasis que disposen de subministraments d’aigua permanents o intermitents, situats a recer del desert invasor en afloraments de roca o en valls apartades, es troben entre els ecosistemes desèrtics més fràgils però també entre els biològicament més rics. Sovint s’hi troben espècies relictes que se separaren de poblacions semblants fa milers d’anys. Els escassos cursos d’aigua permanents presenten també una riquesa biològica enorme i moltes vegades allotgen grans poblacions naturals d’espècies migradores. Aquestes àrees són tan importants per a les poblacions humanes locals que preservar les poblacions salvatges viables de les àrees protegides s’ha convertit en una tasca extremament difícil. En són exemples típics els afluents de l’Indus, al Pakistan i alguns dels que desemboquen al delta de l’Okavango, a Kalahari.

Al llarg del segle XX, les activitats humanes han anat reduint la biodiversitat a una velocitat tan gran que les conseqüències a llarg termini d’aquesta minva en els ecosistemes desèrtics possiblement no s’arribaran a conèixer mai. Algunes àrees desèrtiques protegides, que s’establiren perquè eren molt remotes i no estaven alterades, són molt poc conegudes, i no disposen dels mitjans adequats per a dur-hi a terme inventaris i determinar-ne la pèrdua de diversitat biològica. Una estimació conservadora calcula que pels volts de l’any 2000 s’hauran extingit fins al 15% de les espècies que hi havia l’any 1980.

La gestió sostenible dels sistemes desèrtics

Cap sistema d’àrees protegides no pot ser realment efectiu si no té en compte el factor humà. La dependència dels humans respecte als recursos hídrics fa que al Sàhara, d’un total d’uns 55 milions d’habitants, la majoria estiguin establerts a les riberes del Nil, del Níger, dels seus afluents i a les ribes del llac Txad i els rius que hi desemboquen. Tan sols 2 milions de saharians es poden considerar veritables habitants del desert, cosa que fa d’aquest desert una de les regions menys poblades de la Terra. Els pastors saharians es desplacen al llarg de l’any per les àrees amb precipitacions suficients per a proporcionar pastures als seus ramats. Durant l’estiu, els tuaregs es traslladen cap a les pastures desèrtiques septentrionals, mentre que els tedes es dirigeixen cap als llacs permanents meridionals del Txad i del Níger. A l’hivern, els tedes es queden a les pastures de les muntanyes del Tibesti, l’Aïr i l’Ahaggar.

L’estil de vida que han seguit els habitants del Sàhara durant milers d’anys és amenaçat per l’increment de les terres cultivades. Els responsables de moltes de les àrees protegides del Sàhara, com per exemple els del Tassili N’Ajjer, han intentat posar en pràctica projectes regionals que permetin a les poblacions nòmades continuar utilitzant la terra de manera sostenible, tal com havien fet durant milers d’anys, però han fracassat. En canvi, la majoria de governs de l’Àfrica septentrional han intentat que els nòmades se sedentaritzessin. És més, l’explotació dels recursos naturals, com per exemple del petroli a Algèria i a Líbia o del coure a Mauritània, han ofert noves oportunitats als saharians. Tot i que encara predominen els costums de les antigues societats tribals, l’estil de vida dels habitants saharians, que ja era representat a les pintures i gravats rupestres de les muntanyes centrals i en altres localitats arqueològiques del desert, està desapareixent ràpidament.

Al llarg de generacions, diverses poblacions humanes, com els tuaregs i els tedes del Sàhara, els aborígens australians o els habitants de la vall de l’Indus, s’han adaptat als rigors de l’ambient desèrtic (s’han trobat, al mig d’alguns deserts càlids, testimonis d’implantacions molt antigues, fins i tot de les primeres civilitzacions agràries). Una generació rere l’altra, tanmateix, ha hagut de fer front a les mateixes necessitats bàsiques: protecció enfront un clima extrem i fonts d’aliment, aigua i energia. Tanmateix, tots els deserts càlids del món suporten avui les poblacions humanes més grans de tota la seva història. El fet que una àrea desèrtica protegida sigui molt remota ja no és una garantia que romandrà intacta. A més, amb les noves tecnologies per a manipular i transportar les matèries primeres, com per exemple minerals, petroli, gas i aigua, els problemes dels deserts protegits ja no són problemes locals sinó generals.

Mitjançant una valoració de l’impacte ambiental i una gestió activa que asseguri un ús sostenible dels recursos, es poden mitigar molts possibles perills. Tanmateix, en tornar-se el clima cada vegada més sec, s’han agreujat altres amenaces no tan directes, com per exemple l’erosió o la reducció de l’hàbitat. Els responsables de les àrees protegides no tenen gaires solucions, a part intentar comprendre millor l’ambient desèrtic i aplicar estratègies que en permetin la conservació al mateix temps que tinguin en compte les necessitats i l’estil de vida dels seus habitants.

El pastoralisme ha estat, i és encara, el sector més important de l’economia de les regions desèrtiques, no tan sols perquè la cria d’animals es pot fer en gairebé qualsevol tipus d’ambient, sinó també perquè és l’estil de vida tradicional de molts habitants nòmades dels deserts. Tanmateix, la baixa productivitat inherent al pastoralisme dels deserts, combinada amb el deteriorament general del medi, estan fent cada vegada més vulnerables la majoria dels oasis fèrtils. És més, per tal de mantenir un mínim nivell de vida, els habitants dels deserts han anat augmentant el nombre de caps de bestiar dels seus ramats, i també l’explotació d’altres recursos, com ara la fusta i les terres agrícoles, especialment allà on les poblacions humanes són més nombroses. En alguns països en vies de desenvolupament, això ha provocat conflictes que han fet perillar la gestió eficaç de les zones protegides. La major part de les àrees desèrtiques protegides són situades en llocs on hi ha arbres i arbustos per a brostejar, sòls fèrtils per als cultius, aigua per beure i, sovint, animals salvatges que han quedat reclosos en els seus hàbitats naturals per l’arena del desert. Tot el contrari ocorre als països desenvolupats en el territori dels quals existeixen deserts, on aquests esdevenen espais marginals oberts a tots els usos indesitjables, des de proves nuclears a abocadors de deixalles perilloses, passant pel turisme en determinades àrees o les maniobres militars en altres.

S’ha aconseguit algun èxit notable, resultat d’una recerca més intensa sobre els deserts, convertint les àrees protegides, antigament utilitzades tant per a caçar com per a pasturar-hi el bestiar, en reserves biològiques. Això ha estat relativament fàcil als països desenvolupats, com per exemple a Austràlia i als Estats Units, on aquesta transformació únicament ha representat estendre una mica més el sistema de parcs naturals. Les bases per a mantenir protegides aquestes àrees ja existien i els nous mitjans d’autofinançament, per exemple mitjançant el turisme de baix impacte, normalment no són contraris als objectius de conservació. En països més pobres i més densament poblats, com el Pakistan, l’Índia o Mèxic, aquesta tasca ha estat, però, molt més difícil. Moltes de les àrees protegides no són simples punts d’afluència turística, sinó primordialment llocs on resideix un nombre creixent de gent. Per a sobreviure, els habitants d’aquestes àrees protegides sovint han d’intensificar les seves pràctiques tradicionals, normalment en detriment de les espècies amenaçades.

Als deserts de l’Àsia meridional, per exemple, l’establiment i la gestió de les àrees protegides es veu limitada per diversos factors. Els més importants són la gran densitat de població, l’elevada incidència de la caça il·legal i la destrucció d’hàbitats causada pels drenatges. El gran desert del Thar, fronterer entre l’Índia i el Pakistan, el desert càlid més gran de l’Àsia, és el que proporciona els millors exemples. La seva història és semblant a la dels deserts pakistanesos del Balutxistan, ja que també fou utilitzat com a terres de caça pels seus antics prínceps, nababs i maharajàs. Fins i tot avui, les lleis contra la caça són difícils de fer complir, sobretot a causa de les incoherències polítiques existents entre les diferents províncies de l’Índia i les tensions frontereres entre l’Índia i el Pakistan. Tot i que el desert del Thar ocupa el 9% de la superfície de l’Índia, menys del 2% de les seves terres en aquest país gaudeixen de protecció, i la seva densitat de població és la més elevada de tots els deserts del món. La major part de la població viu en petits assentaments dispersos, i cria bestiar a les praderies seques i als espinars. Fins a la dècada dels cinquanta, quan començaren els treballs del Projecte pel Canal Nahar d’Indira Gandhi (IGNP), els habitants del Thar eren nòmades, cosa que permetia periòdicament a la vegetació i la vida salvatge recuperar-se dels estralls de la caça i el sobrepasturatge. Les modernes tècniques d’irrigació, però, han fet que la gent es tornés més sedentària, uns extensos conreus han reemplaçat la vegetació natural i la fauna salvatgina s’ha anat reduint.

Si bé la irrigació artificial proporciona les terres de cultiu tan necessàries per a una població en expansió, també pot tenir un efecte desastrós sobre la vegetació natural i, per tant, sobre la vida animal. Com més aigua es desvia cap a les regions desèrtiques, més augmenten les aigües subterrànies i més perill hi ha d’inundacions i d’erosió durant l’estació dels monsons. Un altre efecte, menys evident però potencialment més desastrós, és l’increment de la salinitat dels sòls, que pot transformar extenses àrees en terrenys no aptes per a l’agricultura. Les plantes agafen aigua amb sals minerals del sòl, però la que perden per transpiració és aigua pura, i les sals queden dipositades prop de la superfície del sòl. La salinització és un problema comú a totes les regions desèrtiques irrigades del Pakistan i de l’Índia, i ha originat pressions cada vegada més fortes sobre les reserves de la natura que hi ha a les terres marginals.

Els responsables de la gestió de les àrees protegides dels deserts càlids tenen pocs mètodes realment efectius a la seva disposició per assegurar que els recursos biològics no s’esgotin. Fins ara, el sistema que ha resultat més eficaç és el de la zonació concebut pel programa MAB de la UNESCO, que complementa els usos tradicionals del desert amb una gestió i una recerca que asseguren la màxima productivitat sostenible de les pràctiques tradicionals. Les àrees que contenen espècies poc comunes de plantes i animals, que solen ser les menys alterades, estan estrictament protegides i normalment només hi estan permesos la recerca científica i els inventaris. Així s’ha demostrat que, paradoxalment, si s’encoratja la participació local i s’incorporen programes d’educació, es pot fer compatible i fins i tot desitjable una barreja de conservació, investigació i explotació. A la reserva de biosfera de Mapimí (Mèxic), les investigacions s’han traduït en una millor i més eficient gestió de les pastures i alhora la població local protegeix les àrees ocupades per la tortuga de “bolsón”, amenaçada d’extinció i que, amb els efectius de gestió de la reserva, no podrien ser controlades.

La protecció enfront de la desertització

El perill més gran que han d’afrontar els habitants dels deserts és la desertització. En general, s’accepta que l’acceleració de la desertització d’aquests últims anys és conseqüència de la vulnerabilitat inherent dels deserts enfront de l’ús que se’n fa, particularment del pasturatge del bestiar, l’agricultura no sostenible, el desviament dels cursos d’aigua, la desforestació i l’extracció de minerals.

Juntament amb un ús adequat de les tecnologies, per frenar la desertització, es poden aplicar solucions socials. L’Instituto Argentino de Investigaciones de las Zonas Áridas (IADIZA) ha descobert que la desertització de la regió de Mendoza, al desert de la Patagònia, ha provocat una disminució de la productivitat rural d’entre un 20 i un 40%. Aquesta disminució està causada, principalment, per l’empobriment i la marginació de la població rural. Els responsables de l’àrea protegida han descobert que aquesta gent es resisteix a canviar els seus mètodes per aplicar tècniques de control de la desertització. El IADIZA ha introduït sistemes de rotació de cultius i de pastures, ha protegit les pastures amb tanques i ha ofert la seva ajuda per a mantenir les pastures sempre que s’utilitzessin estacionalment. Malauradament, la rehabilitació és lenta (calen fins a quatre anys per a aconseguir replantar espècies farratgeres) i un nombre cada vegada més gran de ranxers marxa cap a les ciutats. L’única solució és convèncer als ranxers que per a millorar la qualitat de vida, cal que canviïn de mètodes. Al desert de Kalahari, a l’Àfrica austral, per posar un altre exemple, es tancaren àmplies extensions protegides per a la creixent cabanya bovina sense saber l’enorme impacte que tindrien sobre les principals rutes migradores del delta de l’Okavango.

Hi ha molts altres aspectes tecnològics i econòmics a tenir en compte, però amb els que s’ha tractat aquí n’hi ha prou per a remarcar les dificultats que comporta l’aplicació de la tecnologia i la recerca a les regions desenvolupades dels deserts càlids. La barrera més important és de tipus social, i està relacionada amb el tipus d’economia de subsistència i l’estil de vida nòmada dels pastors. Seria perfectament possible incrementar la productivitat de les àrees protegides dels deserts càlids (i especialment de les reserves de biosfera amb els seus centres de recerca) mitjançant una gestió adequada del sòl, un millor subministrament d’aigua i l’aplicació de programes de genètica vegetal. No s’ha d’oblidar, però, que l’aigua i les bones terres de pastura són tan apreciades als deserts càlids que, al principi, les noves tecnologies no significaren altra cosa per als pastors que la possibilitat d’incrementar el nombre de caps de bestiar, que a la llarga han degradat totalment les pastures.

Els parcs i les àrees protegides

Els deserts i subdeserts tropicals càlids comprenen més del 20% de la superfície terrestre emergida, però tenen molt poques àrees protegides. A més, l’extensió que gaudeix de protecció varia molt d’un desert a un altre; pot ser des d’inexistent al desert peruà de Sechura fins al 23,5%, al desert de Thar, al Pakistan. El Sàhara, que constitueix el 55% de l’àrea total que ocupen els deserts càlids del món i s’estén per 11 països, en algunes regions té menys de l’1% de la seva superfície sota protecció. En total, l’extensió dels deserts càlids que es troba sota règim de protecció no arriba al 2%, cosa que fa d’aquest bioma un dels menys protegits, sobretot si es compara amb els boscos tropicals oberts (amb el 5% de la seva superfície protegida) o amb els boscos tropicals humits (el 8%).

Els deserts protegits al Vell Món

Malgrat tot, a causa de l’aïllament i els escassos efectius de les poblacions humanes residents, les àrees protegides dels deserts càlids acostumen a ser bastant grans. La reserva nacional de Khālī (3 430 000 ha), a Oman, i l’àrea protegida del Rub’al-Khālī (5 000 000 ha), a l’Aràbia Saudita, són dues de les àrees protegides més grans, i tanmateix la seva gestió requereix molt pocs mitjans especials. Hi ha altres àrees protegides que demostren que es pot fer una gestió eficient al mateix temps que se satisfan les necessitats de les petites poblacions indígenes i es respecta el seu estil de vida.

A la reserva nacional nigeriana d’Aïr i Ténéré (7 736 000 ha), es promou la participació activa de la població i es compensa l’estricta protecció donada a la reserva natural integral del Santuari de l’Addax (1 280 500 ha). Altres exemples al desert del Sàhara són la reserva de biosfera del Tassili N’Ajjer (7 200 000 ha) i el parc nacional d’Ahaggar (4 500 000 ha), a Algèria, on els projectes de gestió de la fauna tenen en compte la incorporació de les antigues cultures nòmades que encara queden en aquestes remotes regions muntanyoses.

El 1987, les autoritats algerianes van declarar parc natural el massís d’Ahaggar, amb la qual cosa totes les regions muntanyoses del Sàhara situades en territori algerià gaudien de protecció (el Tassili N’Ajjer ja en gaudia anteriorment). L’objectiu del govern algerià és protegir el patrimoni natural i cultural del Sàhara i al mateix temps promoure activitats sòcio-econòmiques respectuoses amb el medi ambient i un turisme poc intens. A la xarxa d’àrees protegides del Níger, la major part del territori del qual és desert o subdesert, hi són representades totes les espècies animals i tots els tipus de vegetació amenaçats. La reserva nacional d’Aïr i Ténéré, proclamada lloc del patrimoni mundial per la UNESCO, és l’àrea protegida gestionada més gran de tot el continent africà. S’ha dividit en zones per tal de defensar eficaçment les espècies en perill, com l’addax (Addax nasomaculatus), i per restablir la seva característica vegetació sàharo-montana.

En general, en pocs països es duu a terme una gestió realment efectiva, i encara només ho és en una petita part de les d’àrees protegides. Això és el que passa als deserts càlids asiàtics, on les poblacions humanes són de les més denses del món. A la reserva cinegètica de Cholistan (2 032 667 ha), i als espais protegits de l’Índia com el Pakistan, al santuari natural de Kachi/Sibi/Nasiribad (2 335 653 ha), el parc nacional Great Rann (700 000 ha) o el santuari del gran pioc indi (849 644 ha), normalment es respecten les lleis de protecció d’espècies determinades. En general, una gestió efectiva només es pot realitzar en àrees petites, com a la reserva de biosfera de Lal Suhanra, (31 355 ha), o al parc nacional de Kirthar (308 733 ha).

Els deserts protegits al Nou Món i Austràlia

Les primeres àrees protegides de deserts i subdeserts càlids del món foren les dels Estats Units. El 1924 es protegien 4 300 ha de subdesert i muntanya al monument nacional Chiricahua, a les muntanyes d’aquest mateix nom, i al llarg dels anys trenta es protegiren espais tan significatius com Death Valley (1933), de 772 000 ha; el monument nacional de Saguaro (1933), de 32 000, o el monument nacional d’Organ Pipe Cactus (1937), de 133 000. Mèxic inicià també els anys trenta un sistema de parcs nacionals i reserves i monuments naturals calcat del dels Estats Units però força menys efectiu i, per altra banda, amb una atenció insuficient a les àrees de desert. En canvi, la creació i els primers anys de desenvolupament de l’activitat de la reserva de biosfera de Mapimí, al desert de Chihuahua, ha estat una aportació de primer ordre en la transformació de les concepcions sobre el dilema protecció/desenvolupament, i ha estat la base de l’anomenat “model mexicà” de reserva de biosfera. Actualment la major part de les àrees protegides mexicanes de desert són reserves de biosfera.

A l’àrea desèrtica del Perú i Xile, les àrees protegides són més aviat escasses, per a tots dos països són àrees marginals, molt menys necessitades o mereixedores de protecció que les seves regions de muntanya o bosc. Les més importants són probablement la reserva natural de Paracas, al Perú, i la de la Pampa del Tamarugal, a Xile. En canvi, al “monte” argentí els espais naturals protegits són força nombrosos i se n’estan creant encara de nous. Cal dir, però, que en molts, més que pròpiament el desert, es protegeixen els claps de vegetació llenyosa de les riberes i els punts d’aigua. Els més importants són segurament el parc nacional de Lihuel Calel, al límit entre el “monte” i l’“espinar”, a la província de la Pampa; el de la Sierra de las Quijadas, a la província de San Luis, i la reserva provincial i reserva de biosfera Nacuñán, a la de Mendoza.

A Austràlia la política de protecció és molt antiga (va ser el primer país a seguir l’exemple dels Estats Units i creà el primer parc nacional el 1879, només set anys després de la creació del de Yellowstone). Tot i això, tradicionalment s’havia dedicat més atenció a les àrees boscades i a aquelles relativament properes a les de població de més grans concentracions de la costa sud-oriental del continent. Tanmateix, a partir de la dècada dels setanta s’han creat parcs i reserves a la majoria de deserts australians, alguns de dimensions molt grans. N’hi ha dos, concretament el parc de conservació innominat de l’Austràlia Meridional (que ha estat designat reserva de biosfera) i el del gran desert Victòria, a l’Austràlia Occidental, que superen els 2 milions d’ha; tres més superen el milió d’ha (llac Eyre, a l’Austràlia Meridional, i riu Rudall i desert Gibson, a l’Austràlia Occidental). Particularment exemplar resulta la gestió del parc nacional d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta, inclòs a la reserva de biosfera del mateix nom, en l’administració del qual té majoria la població aborigen del parc.

Les reserves de biosfera de la UNESCO a l’àmbit dels deserts i subdeserts càlids

Un total de 24 reserves de biosfera repartides en 11 països d’Àfrica, Amèrica, Àsia i Austràlia se situen en l’àmbit dels deserts i subdeserts càlids o tenen una part que s’hi pot assignar. La majoria d’aquestes reserves, que ocupen en total prop de 20 milions d’ha, són d’extensió considerable i en particular la més gran de totes, la del Tassili N’Ajjer, al Sàhara algerià, que ocupa ella sola 7,2 milions d’ha, més que totes les reserves de biofera americanes d’aquest àmbit juntes. La més petita (només un miler d’ha) és també africana, la de l’àrea de recerca experimental d’El-‘Imāyed, a Egipte. En gairebé totes aquestes reserves de biosfera el bioma dominant és el dels deserts o subdeserts càlids, però en algunes, sobretot a les que corresponen a àrees de relleu acusat o que són travessades per cursos d’aigua permanents importants hi ha parts que no es poden conceptuar exactament de deserts ni subdeserts; alguna només en té una petita part, per exemple la reserva de biosfera xilena del parc nacional Bosque Fray Jorge y las Chinchillas. Així i tot, el bioma dels deserts i subdeserts ha estat particularment afavorit per aquesta figura de gestió del patrimoni natural que representen les reserves de biosfera. De fet, fou a partir d’experiències guanyades en alguns espais desèrtics que es començà a elaborar la línia de pensament que conduí a la implantació de les primeres reserves de biosfera.

Fou, en efecte, a partir de les experiències adquirides, al començament dels anys setanta, gràcies a la creació de dues reserves a Mèxic, la de Mapimí ila de La Michilia (bé que aquesta segona no és de desert), i una a Kenya, la del mont Kulal, que anà prenent cos la idea de fer compatibles en un mateix espai, i mitjançant una gestió no excloent ni marginadora de la població local, la conservació del patrimoni natural i el desenvolupament econòmic. Enfront del fonamentalisme del desenvolupament que professen la majoria dels agents econòmics (des d’estats i grans companyies multinacionals fins a administracions locals, petites empreses i economistes o administradors individuals) i del de la protecció a ultrança que professen algunes minories, aquelles reserves refusaven una conservació que es fonamentés en la perpetuació de la misèria i la insatisfacció social d’unes poblacions que se sentien preterides, però també un desenvolupament que conduís a la destrucció dels recursos naturals (l’abús, més que no l’ús) i el deteriorament de la qualitat de vida. Per a arribar a aquest objectiu es proposaven incorporar les poblacions i les institucions locals a la tasca comuna de conservació del germoplasma i dels ecosistemes, orientar la recerca ambiental sense excloure’n els factors socials i econòmics i procurant arribar a solucions alternatives, realistes i concretes als problemes de l’aprofitament sostenible dels recursos naturals i la millora de la qualitat de vida de la població. Aquesta orientació de base, desenvolupada a través dels anys pel programa MAB, i aplicada amb diversa fortuna i convenciment en nombrosos països de tot el món, ha estat l’origen de l’extensa xarxa de reserves de biosfera que hi ha avui.

Curiosament Mapimí i el mont Kulal no figuraren entre les primeres reserves de biosfera del bioma que foren reconegudes com a tals, sinó que se’ls anticiparen quatre de les reserves de biosfera dels Estats Units (Big Bend, Jornada, Organ Pipe Cactus i Beaver Creek) i les dues d’Iran (Genū i Hara), reconegudes el 1976; Mapimí no seria reserva de biosfera fins un any més tard (juntament amb les tres australianes, les dues tunisianes i la de Lal Suhanra, al Pakistan) i el mont Kulal fins el 1978. Les de creació més recent (1993) són les altres tres reserves de biosfera mexicanes i l’egípcia de l’uadi ‘Allaqī.

Les reserves de biosfera als deserts i subdeserts càlids nord-americans

Els deserts i subdeserts de l’Amèrica del Nord es troben entre els menys poblats i més mal estudiats de tot el món. En canvi, tal com ja s’ha assenyalat, han estat el bressol del concepte mateix de reserva de biosfera, en bona part desenvolupat a partir de les experiències pioneres de la reserva de Mapimí. Al desert de Sonora hi ha cinc reserves de biosfera, dues a Mèxic, El Vizcaíno (2 546 790 ha) i ElPinacate-Gran Desierto de Altar (714 556 ha), i tresals Estats Units, monument nacional Organ Pipe Cactus (133 278 ha), reserva experimental de Beaver Creek (111 300 ha) i deserts de Mojave i Colorado (1 297 264 ha), mentre que al de Chihuahua n’hi ha tres, la ja esmentada reserva de Mapimí (103 000 ha) i dues als Estats Units: el parc nacional del Big Bend (283 247 ha) i la serralada experimental de Jornada (78 297 ha).

El creixement demogràfic desfermat i la creixent mobilitat de les poblacions que ha experimentat Mèxic, com altres països de l’Amèrica llatina, els darrers decennis, han fet perillar més d’una de les seves àrees naturals. Als deserts i subdeserts mexicans, situats al N del país, a cavall de la frontera amb els Estats Units, encara s’accentuen les pressions demogràfiques i els efectes perversos d’un desenvolupament econòmic accelerat. La construcció de grans fàbriques “maquiladoras” al llarg de la frontera entre Mèxic i els Estats Units ha concentrat la població en aquesta franja mentre ha reduït encara el nombre d’habitants de les regions desèrtiques i subdesèrtiques veïnes, però la pressió ambiental s’ha incrementat en aquestes com a conseqüència de l’aprofitament de la terra i de les perforacions petrolíferes.

L’establiment de reserves de biosfera en regions desèrtiques remotes disminueix el risc de destrucció, sempre que s’asseguri la participació dels habitants locals, especialment si és difícil explotar els recursos naturals de manera sostenible. A la reserva de biosfera de Mapimí, molts d’aquests problemes no existeixen, ja que els habitants són els propietaris de la terra i tenen el mateix interès que els científics a preservar el medi. Qualsevol activitat de recerca requereix el permís dels habitants de la reserva i, alhora, els investigadors introdueixen una tecnologia abans inaccessible que permet de continuar la pràctica de les activitats tradicionals, com per exemple la cria de vacum, especialment important durant els crítics períodes de sequera. La gestió de la reserva de biosfera d’El Vizcaíno, al desert mexicà del mateix nom, a la Baixa Califòrnia, incorpora un sistema de zonació que permet als pescadors locals i a les companyies salineres d’utilitzar la franja costanera.

Les reserves de biosfera als deserts i subdeserts càlids nord-americans

El cas de la reserva de biosfera de Mapimí

La reserva de biosfera de Mapimí es troba situada al centre del desert de Chihuahua, a cavall dels límits dels estats mexicans de Durango, Coahuila i Chihuahua. Aquesta regió forma part de l’altiplà central del N de Mèxic, i es localitza al si d’un sistema de conques subdesèrtiques conegudes amb el nom de Bolsón de Mapimí. Amb una superfície de 103 000 ha, la seva riquesa de comunitats animals resulta excepcional per a un medi desèrtic i constitueix l’hàbitat exclusiu de l’amenaçada tortuga de “bolsón” o de Mapimí (Gopherus flavomarginatus). Fins que no es va crear la reserva, aquesta espècie corria perill d’extinció a causa de la caça de què era objecte.

Característiques i valors naturals

Els “bolsones” són conques endorreiques subdesèrtiques característiques de l’altiplà central del N de Mèxic, generalment amb un estany estacional o permanent a les cotes més baixes i envoltades de turons. El Bolsón de Mapimí és en realitat un extens sistema de conques d’aquesta mena interconnectades, dues de les quals queden compreses dins dels límits de la reserva de biosfera. Dues terceres parts de la reserva són ocupades per la conca de la Laguna de Palomas, que es prolonga cap al S al llarg del curs d’un “arroyo” intermitent, el de La India, que, quan hi ha pluges fortes, proporciona a la reserva la major part d’aigua i de sediments. Cap al NE de la reserva, uns altres dos “arroyos” intermitents, El Tapado i Las Adjuntas, alimenten quan plou la Laguna del Rey, un dels estanys salats més grans de tot el sistema de conques.

Cada una de les conques presenta una sèrie de característiques fisiogràfiques semblants. Són formades per extenses planes al·luvials amb molt poc desnivell (“bajadas”) amb arrengleraments de pujols (“sierras”) intercalats i centrades per depressions de fons planes (“playas”) que reben les aigües temporals i la major part dels materials d’erosió. Aquestes són principalment graves, argiles i llims, encara que a la conca de la Laguna de Palomas, les expansions i recessions estacionals de l’aigua han format també grans planes salines. A les regions relativament planes centrals i meridionals de la reserva abunden els pujols dispersos de conglomerat i les “bajadas” són interrompudes per afloraments basàltics, colades de lava i “inselbergs” que corresponen a erupcions plistocèniques.

La conformació d’aquest paisatge desèrtic a la Mesa Central del N de l’altiplà mexicà és deguda sobretot a la influència de les muntanyes sobre el clima de la regió. La Sierra Madre Occidental i la Sierra Madre Oriental aïllen la regió de l’oceà Pacífic i del golf de Mèxic respectivament fins al punt que la influència oceànica sobre el clima local és molt breu i es redueix a violentes tempestes convectives a l’estiu quan l’aire humit puja per les faldes de les muntanyes des del golf de Mèxic. A la reserva de biosfera de Mapimí les temperatures mitjanes oscil·len entre 12°C al gener i 28°C al juny; és en aquesta època que comencen les pluges, que duren fins al setembre. Igual com a moltes regions àrides, el drenatge superficial té lloc a través d’una xarxa de torrenteres a les parts altes dels vessants i per escolament difús sense lleres definides a les parts baixes. En aquest sistema tancat, les muntanyes van quedant colgades pels seus propis sediments. El canal de drenatge més important és conegut amb el nom de La Vega. Actualment aquest medi desèrtic és modelat sobretot per processos fluvials, tot i que l’extens sistema de dunes fòssils que hi ha a la part septentrional dóna testimoni dels efectes d’una acció eòlica passada.

El desert de Chihuahua es pot considerar un subdesert decidu de plantes suculentes, i es caracteritza per posseir una flora molt rica, bé que limitada, amb un gran nombre d’espècies endèmiques. L’única zona de desert autèntic dintre la reserva de biosfera de Mapimí es redueix a les parts de “playa” i a les àrees de gresos del N, on el recobriment de la vegetació, certament variable, rara vegada supera el 25%. Dintre els límits de la reserva s’han definit nou zones ecològiques, entre les quals es troben variades comunitats vegetals amb dominància o subdominància d’un matollar d’arbustos microfil·les, la “gobernadora” (Larrea tridentata), i erms arbustius de “sabaneta” (Hilaria mutica) i “zacatón” (Sporobolus airoides).

Les regions més accidentades del S i el centre de la reserva posseeixen les comunitats vegetals més conspícues, dominades per “magueyales” (formacions dominades per cactàcies del gènere Opuntia conegudes amb el nom de “maguei”) i “nopaleras” (on predominen les atzavares o nopals, les agavàcies del gènere Agave), mentre a les “playas” i a les parts baixes de les “bajadas” predomina el “ma-torral” de “gobernadora”, una bosquina on, a més d’aquesta zigofil·làcia, abunden l’“ocotillo” (Fouquieria splendens), la iuca de Torrey (Yucca torreyi) i el gram blau o “navajita” (Bouteloua gracilis), però la flora d’aquestes àrees depèn molt del tipus de roca i de la inclinació del vessant. Als costers inferiors dels turons les comunitats vegetals varien àmpliament. Els pediments al·luvials de les muntanyes calcàries del S porten un matollar dens de “gobernadora”, amb la boraginàgia Cordia gregii i sovint claps aïllats de mesquite de mel (Prosopis glandulosa) i de gramenets de “cambray” (Mulhenbergia). A la zona central, als turons de conglomerat i roca ígnia, hi predominen grans “bajadas”, on les espècies de plantes principals són la “gobernadora”, l’“ocotillo” i altres espècies de fulla carnosa com ara el maguei Agave asperrima i la “lechuguilla” (A. lecheguilla) i l’abundant nopal Opuntia rastrera. Un tret característic de moltes “bajadas” de la reserva és una típica estructuració de la vegetació en bandes coneguda amb el nom de “mogotes”, que consisteix en faixes de vegetació que alternen amb superfícies nues.

La “playa” de la Laguna de Palomas posseeix una vegetació halòfita característica que comprèn Suaeda nigrescens, salats (Atriplex) i “sabaneta”, amb mates altes i arbres de mesquite de mel allà on hi ha cursos d’aigua dolça. La vegetació esdevé progressivament més esparsa cap a les parts baixes de la “bajada”, on hi ha extensos erms de “sabaneta” (Hilaria mutica) i “zacatón” (Sporobolus airoides). L’única vegetació capaç de suportar les condicions altament salines de la vora del llac són algunes compostes del gènere Haplopappus.

L’ambient desèrtic de Mapimí planteja molts problemes als animals que hi viuen. Les temperatures elevades, l’escassetat d’aliment, els depredadors i uns recursos hídrics irregulars hi dificulten la supervivència. Tanmateix, els animals mostren nivells remarcables d’adaptació a l’hora d’enfrontar-se a totes aquestes dificultats i s’hi pot trobar una fauna sorprenentment diversa de mamífers, amfibis, rèptils i ocells. Els animals de Mapimí estan, doncs, ben adaptats a la vida al desert. Els llangardaixos, les serps i les tortugues, per exemple, posseeixen una pell gruixuda que reté l’aigua, fet que implica que puguin estar-se a l’exterior excepte a les hores més caloroses del dia. La majoria de rèptils de la reserva de biosfera són diürns, actius sobretot al matí i al capvespre, que és quan ronden pels gramenets de “sabaneta” a la recerca d’aliment. Els saures més freqüents són els iguànids Uta stansburiana, Cophosaurus texanus, Cnemidophorus tigris i Sceloporus undulatus. Entre les serps més comunes hi ha Masticophis flagellum i diferents serps de cascavell (Crotalus scutulatus, C. atrox). Pocs rèptils són herbívors, com és el cas de la tortuga de “bolsón” o de Mapimí; la major part de rèptils s’alimenten d’artròpodes, i les serps solen menjar rosegadors, ous i llangardaixos.

La tortuga de “bolsón” o de Mapimí (Gopherus flavomarginatus) és el vertebrat terrestre de sang freda més gran de la regió temperada nord-americana, i per bé que figura a la llista d’espècies amenaçades encara hi ha qui en caça perquè és una font assequible i barata de proteïna. Abans s’estenia cap al N fins a Nou Mèxic i Arizona, però actualment l’espècie es troba restringida a una àrea de poc més de 15 000 km2 entre els estats de Chihuahua, Coahuila i Durango, amb una població total estimada d’uns 8 000 exemplars. La distribució d’aquesta tortuga és condicionada per moltes variables, com ara el clima, la inclinació del terreny, el substrat i la vegetació. Es troba en regions subdesèrtiques i desèrtiques, amb precipitacions i humitat baixes i grans oscil·lacions de temperatura. A Bolsón de Mapimí hi ha dues àrees amb una alta densitat de població de tortugues; una (fora de la reserva de biosfera però no gaire allunyada del seu límit septentrional) és a la regió sud-oriental de l’estat de Chihuahua, i l’altra dins mateix de la reserva de biosfera de Mapimí, i totes dues presenten densitats semblants. És una espècie que sol trobar-se en petits grups separats. Normalment ocupa superfícies amb una inclinació d’entre 1° i 2,5°, i pot cavar caus, on es protegeix de la calor del sol de migdia, en sòls durs i compactes. Dintre la reserva, la freqüència de caus de tortuga és més alta a les parts inferiors de les “bajadas”. Si construïssin les colònies més avall serien molt vulnerables a les inundacions sobtades, i més cap al peu dels turons el substrat sorrenc no permet a la tortuga excavar-hi cap cau i, a més, la vegetació hi és escassa. Malgrat la dependència que aquesta tortuga sembla tenir respecte a la “sabaneta”, es tracta d’un animal oportunista que pastura i s’alimenta d’altres plantes que puguin créixer al llarg dels camins que recorre.

Abans del 1977, quan la reserva de biosfera encara no s’havia creat, les poblacions de tortuga rebien molt poca protecció legal per més que els estudis de l’Instituto de Ecología indiquessin que, si la caça no s’aturava, la tortuga correria perill d’extinció. Es creu que el nombre d’individus ha anat disminuint des de fa uns 10 000 anys tant a causa dels canvis climàtics com de la caça que havien practicat els habitants de la regió, però des de la dècada dels quaranta la població ha minvat d’una manera dràstica, possiblement per dos fets. En primer lloc, la construcció de la línia fèrria entre Monclova i Escalón (180 km en direcció E-W) que féu afluir a la regió milers de treballadors immigrats. Tota la població de tortugues que hi havia en una faixa de 10 km a banda i banda de la via ha desaparegut, i molts animals han estat portats a la costa septentrional mexicana del Pacífic, on les tortugues es consideren un requisit. Una segona causa podria estar en el programa mexicà de reforma agrària. La implantació en àrees remotes del sistema de propietat comunal dels “ejidos” ha afavorit l’extensió de l’agricultura, la ramaderia i la caça a regions abans deshabitades, cosa que amenaça la viabilitat de les poblacions de tortugues. Els caçadors de tortugues, els “tortugueros”, tenen fama de ser d’una eficiència implacable, i la feina els resulta encara més fàcil gràcies a l’àrea de distribució restringida i a la lentitud de l’animal. A moltes se les treu dels caus per mitjà de vares amb un llaç o atraient-les amb la seva pròpia imatge reflectida en un mirall col·locat a la boca del cau.

Els mamífers també estan ben adaptats a aquest medi inhòspit. La reserva proporciona pocs ambients adequats a grans mamífers tret del cérvol mul (Odocoileus hemionus), que amb una gruixu-da coberta de pèl absorbeix la calor i regula la temperatura corporal. Els mamífers més petits, com les llebres de cua negra o de Califòrnia (Le-pus californicus), els conills americans del desert (Sylvilagus audubonii), les rates cangur del gènere Dipodomys, els ratolins dels gèneres Perognathus i Peromyscus, i els esquirols terrícoles diürns Spermophilus spilosoma i S. mexicanus, durant el dia s’arreceren de la calor en llorigueres. Durant els períodes de sequera, obtenen la major part de l’aigua de l’aliment que emmagatzemen als caus. Hi ha pocs animals a la reserva tan destacables com els mamífers depredadors. El linx vermell (Felis rufus) i el coiot (Canis latrans) són els carnívors més comuns; hi ha també visitants més infreqüents com el toixó americà (Taxidea taxus), el puma (F. concolor), la guineu grisa (Urocyon cinereoargenteus) i l’amenaçada guineu “kit” (Vulpes macrotis).

La major part de deserts tenen una població nombrosa d’ocells, en general espècies petites que poden tolerar temperatures elevades. A falta d’arbres, aquests ocells nien a la sorra on enterren els ous per mantenir-los frescos i per amagar-los dels depredadors de la reserva. Al desert de Chihuahua hi ha molts ocells, entre altres el correcamins (Geococcyx californianus), el xoriguer americà (Falco sparverius), estols de calàndria (Calamospiza melanocorys), el picot d’esquena ratllada (Picoides scalaris), el cargolet dels cactus (Campylorhynchus brunneicapillus) i altres de més grossos propis de desert, entre els quals destaca l’aura o “gallinazo” (Cathartes aura).

Gestió i problemàtica

Tant les condicions desèrtiques com la gran superfície del Bolsón de Mapimí han posat molts impediments a la colonització humana de la regió. Tot i així, es conserven restes escampades de petites “haciendas” que s’hi van establir a mitjan segle XIX, quan la regió s’utilitzava per a fer-hi pasturar el bestiar que proporcionava aliment a les poblacions mineres de les muntanyes veïnes.

Dur-hi el bestiar a pasturar és encara la principal activitat econòmica, i els pobladors de la reserva pateixen les mateixes dificultats que els seus predecessors. Dels 11 assentaments habitats que hi ha dintre els límits de la reserva, 3 són “ranchos” ramaders privats i els altres 8, “ejidos”, a cada un dels quals viuen una desena de famílies. Aquests poblaments tenen molt pocs serveis; l’atenció sanitària és mínima, no hi ha proveïment permanent d’aigua potable, i l’única possibilitat que tenen els nens de rebre educació és quan la família té dues residències o algun parent que resideixi als pobles més pròxims, com per exemple Ceballos o Parral. La font d’ingressos més important prové de la cria de bestiar. Els vedells es venen cada any a l’hivern i són exportats als Estats Units mentre que les vedelles es queden als “ejidos”.

Altres activitats econòmiques són la recol·lecció de la “candelilla” (Euphorbia antisyphilitica), una euforbiàcia de la qual s’extreu una cera, i l’extracció de sal de la plana inundable de la Laguna de las Palomas. Dos dels “ejidos” depenen completament d’aquestes activitats, però l’escala de la producció indica que la resta d’“ejidos” també utilitza aquests recursos com a font d’ingressos addicional. La “candelilla” creix a la part superior de les “bajadas” i a la falda dels turons, on la recol·lecten uns grups nòmades coneguts com a “candelilleros”. La planta es bull en una solució àcida per tal d’extreure’n la cera, la qual s’aprofita després industrialment en l’elaboració de cosmètics, dolços, pintures, medicines i xiclets. Temps enrere els “ejidos” tenien problemes per a trobar un mercat on vendre els seus productes, però actualment reben força suport de les autoritats mexicanes.

S’han fet intents per introduir la pràctica de l’agricultura dintre la reserva per tal que els pobladors poguessin vendre’n el producte als pobles dels voltants, però tant l’aridesa de la regió com la salinitat de l’aigua han convertit en infructuosos la majoria d’esforços. Tot i així, hi ha algunes parcel·les d’entre 1 i 2 ha que es reguen aprofitant l’aigua de pluja que s’escola pels vessants i que poden donar una petita producció de blat de moro i mongeta que els “ejidatarios” utilitzen per a consum propi i per a complementar la dieta del bestiar.

Tot i que hi ha lleis que protegeixen la reserva, han estat la perseverança de l’Instituto de Ecología i la cooperació dels ramaders dels “ranchos” i dels “ejidos” que han evitat una degradació de les terres i els hàbitats de Mapimí de la magnitud que ha tingutlloc en àrees desèrtiques semblants. Els primers pro-jectes de conservació que es van fer durant la dècada dels setanta, es van centrar a mantenir la viabilitat de la població de tortugues i a aturar-ne la caça. Al començament, la majoria de la població local no es va prendre els resultats de les recerques científiques gaire seriosament, però l’empenta perquè la població local hi col·laborés la va donar Rosendo Aguilera, un terratinent de l’àrea, que va cedir 20 ha de terreny perquè s’hi instal·lés un laboratori de camp. Els habitants de l’“ejido” La Flor van ajudar a construir el laboratori, i es va constituir un equip consultiu format per ranxers, comitès comunals i científics per establir els límits de la reserva.

Actualment la recerca se centra, bàsicament, en els recursos farratgers, els projectes d’irrigació i la cria de bestiar. Un problema que apareix de manera recurrent en tots els projectes de col·laboració empresos fins ara és la necessitat dels ramaders de fer front als crítics períodes de sequera. S’han introduït noves varietats de figuera de moro (Opuntia ficus-indica) sense espines, mentre que el nopal autòcton O. rastrera es replanta cada temporada després dels incendis provocats per obtenir pastures durant l’estació seca. S’ha adoptat amb èxit el sistema de rotació de pastures, i molts ramaders fan arribar aigua a les àrees destinades a pastures permanents. Tot i que no hi ha tanques que limitin la reserva, totes aquestes pràctiques provoquen molt pocs enfrontaments. Els beneficis que en treuen els ramaders són dobles: d’una banda, es disminueix el deteriorament dels recursos permanents d’aigua de què depenen també altres animals; de l’altra, els ramaders més pobres, que posseeixen menys terra productiva, tenen més assegurat l’accés als punts d’aigua.

Pel fet d’haver estat la primera reserva de la biosfera creada a Mèxic i una de les primeres del món reconegudes pel programa MAB de la UNESCO, Mapimí ha posat de manifest les immenses dificultats que comporta la gestió d’una àrea protegida que pretengui involucrar plenament la població local en les tasques de conservació. Encara avui només les 20 ha donades per Rosendo Aguilera són realment propietat de l’Instituto de Ecología, la institució que la gestiona, mentre que la resta del territori de la reserva de biosfera es troba repartit en un complex mosaic entre “ejidos” (terres comunals repartides en petites explotacions familiars) i “ranchos” (finques ramaderes privades), però, així i tot, una de les característiques destacades d’aquesta reserva és l’absència de conflictes entre la població resident i l’administració de la reserva.

El desenvolupament d’una política de gestió amb una efectiva orientació sòcio-econòmica ha guanyat la confiança de la població local i fins i tot ha generat un sentiment d’orgull col·lectiu pels objectius assolits. Bona part d’això ha estat possible incorporant a la gestió, en càrrecs de reponsabilitat, alguns “ejidatarios” amb estudis i encoratjant la participació en tots els nivells de recerca i de gestió de tota la població local. La protecció que les colònies de tortugues enfront dels caçadors que exerceixen els “ejidatarios” i l’esforç dedicat pels científics a combatre la permanent amenaça de contagi de la ràbia que representen els coiots sense posar en perill els altres animals que viuen a la reserva, són bons exemples dels mutus beneficis d’aquesta relació. Així i tot, no deixa d’haver-hi problemes, principalment a causa del règim de tinença de la terra, que es manté majoritàriament en mans de propietaris privats, cosa que facilita la invasió de la reserva pel bestiar dels ramaders veïns i pels caçadors de tortugues. Tanmateix, en comptes de seguir una política legalista i restrictiva, l’Instituto de Ecología ha optat sempre per treballar conjuntament amb la població resident i fins i tot han fet anar alguns ramaders a la reserva de biosfera espanyola del parc nacional del Coto de Doñana per contrastar les tècniques de cria de bestiar mentre, amb base al centre de recerca, s’oferien petits serveis com ara mitjans de transport per anar als pobles, atenció mèdica bàsica i accés lliure a la informació sobre la reserva.

En tot cas, encara que les relacions entre els investigadors i els habitants de la reserva han estat habitualment bones, l’absència d’una autoritat única ha estat una de les fonts permanents de conflicte que han deslluït la imatge de Mapimí com a reserva modèlica. A cavall de tres estats (Durango, Coahuila i Chihuahua) i quatre municipis (Mapimí, Tlahualilo, Jiménez i Sierra Mojada), els seus límits ambigus han provocat opinions enfrontades pel que fa a un repartiment de territori i de recursos que de vegades se solapa tant individualment com col·lectivament. Per a un ranxer local la divisió del territori es fonamenta sobretot en les activitats pastorals. Així, la qualitat de les pastures, els punts d’aiguada, les tanques de delimitació i la disponibilitat de farratge resulten aspectes bàsics per a la viabilitat de la reserva. En canvi, per a l’investigador, la reserva és més aviat un medi fràgil subdividit en zones basades en el tipus de sòl i de geomorfologia, en la fauna i la flora i en les seves interrelacions.

La protecció dels animals que viuen dintre la reserva és segurament l’aspecte més controvertit. S’hi ha prohibit caçar tota mena d’animals salvatges i s’han col·locat cartells als indrets més visibles per recordar aquest fet al visitant, però aquesta prohibició només és reconeguda i penada estrictament en el cas de la tortuga de “bolsón”. El cérvol mul és un dels pocs animals que es continuen caçant per menjar perquè no se’l considera en perill, però altres animals que representen una amenaça directa als humans i als ramats, com ara les serps de cascavell i el coiot, continuen sense estar protegits. Els ranxers acostumen a ignorar els advertiments que se’ls fa perquè deixin de matar aquestes espècies, tot i que alguns brots esporàdics de ràbia han obligat l’administració a permetre que se’ls matés amb armes de foc tot i que van continuar desaconsellant la utilització d’esquers emmetzinats.

També hi ha desacord pel que fa a l’aprofitament de certes comunitats vegetals importants. Per als investigadors són importants la biodiversitat i la distribució del poblament vegetal, mentre que la prioritat fonamental dels ramaders són les pastures i els tipus de farratge. El mesquite de mel és una planta molt valuosa per als ranxers perquè es pot aprofitar com a aliment, com a farratge i com a combustible i, en canvi, els investigadors no han fet cap pas per augmentar-ne la presència dintre la reserva. Tot i que s’han fet estudis sobre plantes amb valor alimentari com ara la figuera de moro, els ramaders només fan referència a un sol investigador que hagi treballat per millorar el rendiment de les plantes farratgeres en concret.

Aquestes diferents maneres de veure el territori, els animals i la vegetació no deixen de ser presents dintre la reserva, sobretot els anys que cíclicament hi ha poca precipitació. Amb els ranxers i els “ejidatarios” arriscant les bases de la seva subsistència per seguir les recomanacions que els donen els equips de recerca sobre rotació de cultius i mètodes d’irrigació, l’Instituto de Ecología ha de mantenir un delicat equilibri per implementar amb èxit les mesures de gestió de la reserva sense l’autoritat legal necessària i sense una ajuda financera que asseguri la cooperació continuada dels ramaders.

En tot cas, la política de l’Instituto de Ecología d’adoptar un sistema de cooperació basat en les relacions socials més que no en la llei ha resultat molt fructífera fins ara. La cacera indiscriminada dintre la reserva s’ha aturat pràcticament del tot, el nombre de tortugues ha augmentat, hi ha projectes en curs per a conservar i regenerar àrees degradades, i la relació entre els investigadors i la població local ha creat una certa atmosfera comunitària. Tot i així, hi ha certs aspectes importants relatius a responsabilitats, redacció d’un pla de gestió i política general sobre participació local que cal concretar. En aquest sentit hi ha hagut crítiques respecte al fet que la reserva pot constituir un santuari ideal per a les colònies de tortugues però no proporciona la mateixa protecció a altres comunitats animals tot i la funció que aquestes puguin tenir en l’ecosistema del Bolsón de Mapimí. D’altra banda, moltes de les activitats de recerca se centren al voltant del laboratori de camp, que està a uns 64 km del poble més pròxim i per tant molt deslligat de la majoria de problemes socials més importants.

Malgrat que totes les decisions sobre gestió comportin reunions entre representants dels investigadors, dels ranxers i dels “ejidatarios”, la majoria de terratinents no viuen a la regió però en canvi tenen l’última paraula sobre què es pot fer amb les seves terres. L’Instituto de Ecología, doncs, no pot mantenir la mateixa posició en les seves relacions amb els diferents ranxers o “ejiditarios”, i això no deixa de tenir una gran repercussió tant en la pròpia reserva científica com en els serveis aportats pels científics.

Malgrat això, tothom està d’acord que l’amenaça més greu per a la reserva és l’excés de bestiar i el sobrepasturatge. Com que els investigadors no tenen mitjans per a fixar o mantenir uns límits ecològics, han de refiar-se de la cooperació de la població local, fins al punt de tenir persones dels assentaments locals a càrrec del seguiment de determinades activitats del centre de recerca a la reserva. Les àrees que els investigadors estudien tant poden ser molt poc alterades com intensament degradades, però ells no tenen autoritat per a designar àrees concretes de pastura. En canvi, sempre amb el permís del terratinent interessat, han posat en marxa sistemes de rotació de cultius i de replantació de plantes farratgeres. La recerca que actualment s’hi està duent a terme també podria generar conflictes, però s’han organitzat tallers on s’educa els ramaders locals i se’ls dóna l’oportunitat d’aportar-hi idees pròpies o les seves propostes de projectes, de manera que acabin sent capaços de veure els beneficis indirectes que tot això pot representar per a la cria de bestiar. N’és un exemple l’estudi de la precipitació i dels tipus de drenatge dels diferents sòls que s’ha fet a tot Bolsón de Mapimí. Gràcies a aquest estudi els ramaders han sabut on es troben les zones potencials de pastura durant l’estació seca i han pogut projectar i construir petits embassaments.

Les reserves de biosfera als deserts i subdeserts càlids sud-americans

De totes les àrees de desert i subdesert de l’Amèrica del Sud només hi ha reserves de biosfera en una, la del “monte” argentí, encara que, marginalment, alguns punts de la reserva de biosfera xilena de Bosque Fray Jorge y las Chinchillas poden considerar-se representatius del desert costaner del N de Xile que, juntament amb el desert peruà de Sechura, voreja la costa de l’oceà Pacífic al llarg del vessant occidental dels Andes per formar l’àrea desèrtica càlida més llarga del món i una de les regions més seques de la Terra.

Les reserves de biosfera al “monte” argentí

De les sis reserves de la biosfera de l’Argentina, només una, la de la reserva ecològica de Nacuñán (11 900 ha) se situa al “monte”, encara que una segona, la de San Guillermo (98 146 ha), mostra en part del seu territori trets característics d’aquest bioma.

Característiques i valors naturals

La reserva de biosfera de la reserva ecològica de Nacuñán, a 200 km de la ciutat de Mendoza, es troba a una altitud de 540 m, i es considera l’àrea protegida més representativa de la província biogeogràfica del “monte”. El terreny és format per planes ondulades per on circulen torrents intermitents que han originat gorges profundes on es troben claps aïllats de “chaco”, amb “algarrobo dulce” (Prosopis flexuosa), “jarrilla hembra” (Larrea divaricata) i “jarrilla macho” (L. cuneifolia). També hi ha alguns elements d’“espinal”, un bioma derivat del “chaco” però de clima més fred. Entre les espècies arborescents de l’“espinal” es troben mimosàcies del gènere Acacia, cesalpinàcies dels gèneres Cassia o Prosopis o euforbiàcies del gènere Jatropha, amb un estrat arbustiu, amb quenopodiàcies com Atriplex lampa i zigofil·làcies com Larrea divaricata, i un estrat herbaci constituït per gramínies palatables per al bestiar (Digitaria, Setaria, Sporobolus, Stipa).

La fauna del “monte” és més aviat pobra però, com passa amb la vegetació, hi ha una gran superposició amb espècies dels biomes veïns. De les 34 espècies de rèptils, només 4 són pròpiament endèmiques del “monte”, i una cosa semblant succeeix amb els mamífers, ja que de les 34 espècies que hi viuen, 25 es troben també en altres hàbitats força diversos. Altres espècies notables són la guineu roja americana o “culpeo” (Pseudalopex culpaeus), el puma (Felis concolor), la mara o llebre de la Patagònia (Dolichotis patagonum) i uns quants rosegadors, entre els quals estan particularment estesos el “tuco-tuco” (Ctenomys fulvus) i el “cuis chico” (Microcavia australis), una mena de conill porquí petit. A les regions muntanyoses més baixes de la província de Mendoza, a l’interior de la reserva de biosfera de Nacuñán, els animals més típics són el “pichiciego” (Chlamyphorus), la guineu grisa petita o “chilla” (Pseudalopex griseus), el jaguarondí (Felis yagouaroundi) i la tortuga cuyana (Geochelone chilensis). L’àrea és més remarcable per la fauna d’ocells, especialment per les espècies migradores de la Patagònia que hi arriben a l’hivern austral, i per les espècies neàrtiques que s’hi poden veure durant l’estiu austral.

Gestió i problemàtica

El subdesert del “monte” no difereix gaire del desert fred argentí de la Patagònia, en el sentit que tots dos han estat utilitzats per a pasturar-hi el bestiar. Els ramats s’han concentrat, principalment, a les parts més baixes, on moltes de les formacions vegetals típiques han estat reemplaçades per comunitats herbàcies amb predomini d’espècies de gramínies invasores, i actualment tan sols es poden trobar en els nombrosos “medanos” o bancs de sorra dels cursos d’aigua, tanmateix extremament vulnerables a causa de l’erosió. Tot i que les poblacions humanes que depenen de la biodiversitat d’aquestes terres seques són relativament petites, són també cada vegada més mòbils, i les seves activitats poden representar una amenaça greu per a les espècies endèmiques del “monte”.

Quan es va establir, la reserva de biosfera de la reserva ecològica de Nacuñán ja estava en un avançat grau de degradació i, malgrat la seva condició d’àrea protegida, en algunes zones aquesta degradació ha continuat. Fins al final del segle XIX, la regió tan sols havia estat habitada per tribus índies. Els colonitzadors blancs que hi arribaren més tard gairebé van eliminar els antics boscos d’“algarrobo dulce” (Prosopis flexuosa) per proveir de llenya i carbó la ciutat de Mendoza, i els seus ramats de vaques i cabres van sotmetre la regió a un intens i extens sobrepasturatge. La degradació ambiental encara es va accelerar més amb la construcció de la via fèrria que va de Lencinas a Monte Coman i San Rafael. La degradació és més palesa encara a l’exterior de la reserva, i ha obligat els responsables a destinar una zona de 600 ha d’aquesta per a l’ús exclusiu dels habitants de la població propera de Nacuñán. D’aquesta manera esperen deturar la invasió de les zones de protecció estricta. S’han obtingut alguns resultats positius, i la part central de la reserva s’ha recuperat parcialment, però encara es practica la caça furtiva, especialment dels “zorrillos” o mofetes (Conepatus) i els gats salvatges.

Les reserves de biosfera als deserts costaners peruano-xilens

Només la reserva de biosfera del parc nacional Bosque Fray Jorge y las Chinchillas comprèn una part de subdesert costaner dins dels límits del seu sector costaner, encara que, estrictament parlant, la reserva no és gaire representativa de la part xilena del desert d’Atacama.

Característiques i valors naturals

El parc nacional Bosque Fray Jorge, la més gran de les dues àrees que comprèn la reserva de biosfera (9 959 ha), és constituït per planes costaneres i terrasses, alguns sectors de les quals poden ser conceptuats com a subdesert. L’altra àrea, la reserva nacional de Las Chinchillas (4 229 ha), que s’estén al llarg de la Cordillera de la Costa i presenta un relleu de turons baixos trencats per nombroses valls de torrents molt estretes, no té cap àrea de característiques desèrtiques ni subdesèrtiques.

A les planes costaneres del parc nacional del Bosque Fray Jorge, es poden trobar, doncs, formacions típiques de bosquines i erms subdesèrtics amb compostes herbàcies, com ara Gutierrezia paniculata, la “pichana”, i el “furze” (Chuquiraga ulicina), i espècies arbustives, com per exemple les també compostes Flourensia thurifera i Proustia pungens, el “huanil”, la cesalpiniàcia Cassia stipulacea, el “palo negro”, i la “varilla” (Adesmia angustifolia). Els mamífers d’aquest ambient són molt poc variats. El grup més ben representat és el dels rosegadors, bé que la guineu roja americana (Pseudalopex culpaeus), el “grisón” petit (Galictis cuja) i el “chingue” o mofeta austral comuna (Conepatus chinga) són també força corrents.

Gestió i problemàtica

L’àrea de la reserva del Bosque Fray Jorge és relativament verge i no hi ha traces de cria de bestiar ni de pasturatge, tot i que hi ha hagut incursions ramaderes temporals des de les àrees adjacents. La pastura excessiva, la tala dels arbres i les mines de carbó han erosionat greument part de la regió, tot i que, des que es va declarar zona protegida, s’han aturat la majoria d’activitats destructives; actualment, només la pastura és permesa i encara tan sols en determinades localitats. Fray Jorge no disposa d’instal·lacions de recerca, però Las Chinchillas fa de la reserva una zona potencialment força interessant per a l’investigació, pel seu fàcil accés i els seus atractius. Actualment ja s’estan realitzant diversos estudis sobre el microclima, la vegetació, la fauna (concretament, sobre la reintroducció del guanac i la xinxilla) i la regeneració natural de les àrees desèrtiques.

Les reserves de biosfera als deserts i subdeserts càlids africans

Les reserves de biosfera dels deserts i subdeserts africans es concentren totes al Sàhara i als seus marges septentrionals. Només alguna petita àrea de la reserva de biosfera del mont Kulal, a Kenya, pot assimilar-se als subdeserts de l’Àfrica oriental. No n’hi ha cap, en canvi als deserts i subdeserts de l’Àfrica austral. L’extensió que ocupen les zones protegides d’algunes regions septentrionals d’Àfrica és relativament gran, però tan sols l’1,4% de les terres saharianes gaudeixen de protecció, i diversos tipus de vegetació i d’espècies animals amenaçades resten desprotegides. Al Sàhara, molts animals han quedat aïllats en àrees no gestionades que, o bé són massa petites, o bé ofereixen molt poca protecció. Les regions desèrtiques d’Algèria en són les úniques excepcions. Els directors de la reserva de biosfera del Tassili N’Ajjer, a Algèria, estan estructurant un pla de gestió de la natura per a preservar les espècies animals i vegetals amenaçades, i ja s’han començat a aplicar mesures per a restablir les poblacions salvatges encara existents.

Els cas de la reserva de biosfera del Tassili N’Ajjer

La reserva de biosfera del parc nacional del Tassili N’Ajjer és situada a l’E del massís d’Ahaggar, al SE d’Algèria, i comprèn la totalitat de l’altiplà del Tassili. Aquest altiplà és un dels afloraments de gres més occidentals del Sàhara central, i es troba entre els 1 500 i els 1 800 m d’altitud. En realitat és format per 2 altiplans, el Tassili interior i el Tassili exterior, separats pel congost Intra-Tassilià. Aquests altiplans formen part dels estrats detrítics de l’Ordovicià i el Devonià que, a una distància d’uns 700 km, voregen el massís metamòrfic pre-cambrià de l’Ahaggar, en direcció NW-SE. El Tassili N’Ajjer té una extensió total de 7 200 000 ha, i fou declarat reserva de biosfera el 1986. Al principi, els esforços per a conservar l’altiplà del Tassili (una part del qual ja havia estat declarada parc nacional el 1972) se centraren en les nombroses localitats arqueològiques i geològiques d’interès, però han calgut altres mesures per a protegir les meravelloses espècies relictes de plantes i animals. Els oasis, els pous d’aigua i els aiguamolls són únics al Sàhara, però són amenaçats pel ràpid desenvolupament dels centres urbans i el turisme.

Característiques i valors naturals

La morfologia de l’altiplà del Tassili contrasta fortament amb la del desert que l’envolta. El seu límit meridional és constituït per un escarpament de 600 m d’alçada que domina les dunes mòbils d’arena o ergs d’Admer i Tihodaine. Una intricada xarxa de valls de vessants abruptes (uadis) orientats de N a S trenca aquest escarpament. Durant el Plistocè superior, a les terres actualment cobertes pels ergs, hi havia uns grans llacs originats per les aigües que baixaven de l’altiplà. Actualment, però, la majoria d’aquestes valls s’han assecat, i el vent i el clima àrid hi han esculpit un paisatge dominat per columnes de gres i formacions ruïniformes de sorra consolidada que han estat anomenades boscos petrificats. A les àrees més ombrívoles i rocalloses del fons de les valls, l’aigua de les fonts s’obre pas a través del gres porós per formar basses semipermanents. Juntament amb el riu Iherir, l’únic riu permanent del Sàhara central, aquestes basses estan envoltades d’una pròspera vegetació que transforma el Tassili en un oasi gairebé permanent.

L’altiplà del Tassili és extremament àrid. Com tot el Sàhara, té un clima molt constant; durant el dia, la temperatura mitjana, a una altitud de 1 100 m, és de 20,3°C. No hi ha una estació càlida, però les temperatures augmenten notablement entre el maig i el setembre, quan el sol està més alt. La mitjana de les precipitacions és de 30 mm anuals, tot i que les pluges són molt variables i alguns anys no s’han superat els 20 mm. Els forts vents que bufen durant el dia i el baix percentatge d’humitat fan de les regions més exposades de l’altiplà zones hiperàrides, on tan sols pot sobreviure una vegetació escassa i monòtona. Però els uadis i les basses temporals (güeltes) s’omplen amb l’arribada de les pluges, i esdevenen l’hàbitat adequat per a una complexa flora mediterrània relicta. L’espècie més coneguda d’aquesta flora sàharo-mediterrània és el “tarout” (Cupressus sempervirens var. dupreziana), del qual tan sols resten uns 240 exemplars a tot el món, un centenar dels quals es concentren a la Vall dels Xiprers de Tamarit.

Durant els últims 5 000 anys, el clima del Sàhara s’ha anat tornant progressivament més àrid, i extenses àrees han esdevingut totalment inhabitables. L’altiplà del Tassili, tanmateix, ha estat el centre de civilitzacions agrícoles florents que s’han anat succeint fins a arribar a la dels pastors tuaregs ajjer contemporanis. Aquests pastors criaven cabres i nomadejaven seguint les diferents pistes de l’altiplà però, a causa de les sequeres dels darrers 20 anys, molts s’han vist obligats a establir-se de manera permanent als oasis de Djanet i Ilizi.

El conjunt de la flora sahariana pertany a la regió sàharo-sindiana, però presenta elements de les regions mediterrània, més septentrional, i sudano-decaniana, més meridional. La majoria de les espècies vegetals mediterrànies, com per exemple el baladre (Nerium oleander), algun ullastre (Olea europaea subspècie laperrinei), alguna murta (Myr-tus nivellei), l’aïzoàcia Trianthema pentandra, la ca-riofil·làcia Silene kiliana, la fabàcia Lupinus pilosus o la convolvulàcia Convolvulus fatmensis creixen només prop dels cursos d’aigua. A la vall de l’Iherir, una de les regions més humides de la reserva, amb les seves aigües impol·lutes, dics de travertins, salts d’aigua i nombroses basses, hi ha força plantes halofítiques, entre les quals es troben les bogues (Typha), els joncs (Juncus) i els canyissos (Phragmites), a més d’una vegetació aquàtica amb algues del gènere Chara, i fanerògames dels gèneres Myriophyllum i Potamogeton, entre d’altres espècies. Els elements de la flora sudanesa estan, també, molt estesos; es poden trobar espècies dels gèneres Maerua (família de les caparidàcies), Salvadora (família de les salvadoràcies) i Callotropisa (família de les asclepiadàcies), juntament amb diverses espècies de roca i de sorral, com per exemple l’aïzoàcia Mesembryanthemum gaussenii, la crucífera Pseuderucaria clavata o la mimosàcia Acacia scorpioides.

Tot i que al Sàhara hi ha poques plantes veritablement endèmiques, la flora de la reserva de biosfera és remarcable sobretot pels endemismes i les espècies rares. La majoria de les espècies saharianes estenen la seva àrea cap al N fins a l’Europa mediterrània o cap al S fins a l’Àfrica tropical, o bé la tenen circumscrita a un seguit de localitats aïllades sense connexions entre elles a causa de la dessecació del desert al llarg de milers d’anys. Espècies com la potamogetonàcia Potamogeton hoggariensis, la cariofil·làcia Silene hoggariensis, la fabàcia Lupinus tassilicus i la composta Senecio hoggariensis, totes elles endèmiques, o la moràcia Ficus ingens, l’elatinàcia Bergia suffruticosa, la gutífera Hypericum psilophyton i la composta Phagnalon garamantum són una petita mostra de les 28 espècies vegetals rares que es poden trobar a la reserva de biosfera del Tassili N’Ajjer.

La vida vegetal que es renova amb extrema rapidesa després de la més mínima pluja, com també les plantes que creixen a les riberes dels cursos d’aigua més o menys permanents, proporcionen aliment abundant als animals que habiten a la reserva de manera permanent i als que s’hi troben de pas. A l’àrea del Tassili s’han comptat 5 espècies d’amfibis, 21 de rèptils, 31 de mamífers i 62 d’ocells. Algunes són vestigis de regions antigament més humides, com per exemple el cocodril africà o del Nil (Crocodylus niloticus), que prové d’Egipte i sobrevisqué a l’uadi d’Imirhou fins als anys quaranta.

Els animals més ben adaptats al clima del Tassili són, probablement, els herbívors. Els petits rosegadors, com el ratolí domèstic (Mus musculus), algun ratolí espinós (Acomys cahirinus) o el gerbil campestre (Gerbillus campestris), tenen cicles reproductius curts que poden completar durant els breus períodes en què hi ha aliment en abundància. Els grans herbívors, en canvi, depenen de les pluges que fan créixer les fulles i els fruits, però compensen els seus cicles reproductius llargs amb la capacitat de sobreviure amb una dieta basada en plantes seques. A la reserva es poden trobar un gran nombre de gaseles comunes (Gazella dorcas), “rhims” (G. leptoceros) i arruïns (Ammotragus lervia). Cap d’aquests animals no és solitari, sinó que durant els mesos d’estiu es poden trobar en petits ramats escampats per les nombroses valls, i a l’hivern sovint es refugien a les muntanyes. Sembla que les seves poblacions han anat augmentat d’ençà que se’n va restringir la caça, bé que encara estan amenaçades per la competència que els fan les cabres domèstiques. Hi ha una gran preocupació sobre el futur d’algunes de les espècies més grans, com l’antílop equí (Hippotragus equinus), el “gemsbok” (Oryx gazella), l’òrix comú o òrix cimitarra (O. dammah) i l’addax (Addax nasomaculatus). Algunes d’aquestes espècies es creien desaparegudes de la regió, i es pensava que tan sols es trobaven a les planes d’Admer; però amb les pluges del 1985 i la recuperació de la ufanor de l’herba s’han pogut observar en algunes ocasions, i s’han trobat dos animals morts prop del límit meridional de la reserva.

Els carnívors estan igualment ben representats. Les espècies més corrents són el xacal comú (Canis aureus), la guineu pàl·lida (Vulpes pallida), la guineu de Rueppell o de sorral (V. rueppellii) i el caracal (Felis caracal). Tots aquests animals són caçadors oportunistes, i habiten principalment a les valls, on poden trobar gran quantitat de saures, rosegadors, arruïns joves i gaseles. El guepard (Acinonyx jubatus) visita de tant en tant la reserva, i se’l pot veure a les valls arenoses prop d’Afara o de Tamadjert.

Entre els nombrosos ocells paleàrtics que visiten la regió, predominen els migradors transsaharians que es dirigeixen a l’Àfrica subsahariana venint d’Europa o a l’inrevés, com el bitó comú (Botaurus stellaris), la cigonya blanca (Ciconia ciconia), l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), el capó reial (Plegadis falcinellus) i el torlit (Burhinus oedicnemus).

L’escassa protecció que ofereix l’ambient desèrtic ha fet que molt poques localitats puguin proporcionar informació referent a l’evolució passada de la fauna amb relació a la dessecació climàtica postglacial. A l’interior de la reserva, però, els dipòsits lacustres associats al sistema de drenatge dels uadis de l’Holocè han proporcionat diversos jaciments fossilífers. Als ergs de Tibodaine, Admer i Djanet, s’han trobat diverses espècies extingides, per exemple Elephas atlanticus, Equus mauritanicus, Bos ibericus i Bubalus antiquus. També s’han trobat espècies vivents que actualment habiten les sabanes del S del Sàhara, com el rinoceront blanc (Ceratotherium simum), la zebra de muntanya (Equus zebra), l’hipopòtam (Hippopotamus amphibius), el búbal (Alcelaphus buselaphus), l’addax (Addax nasomaculatus) i l’íbex dels Alps (Capra ibex).

Tot i que, escampats pels Sàhara, hi ha milers d’utensilis prehistòrics del Paleolític inferior, són les excel·lents restes del Neolític i de l’època protohistòrica que donen a l’altiplà del Tassili el seu principal valor cultural. Els tuaregs ajjer són l’última d’una sèrie de civilitzacions que se succeïren als grans ergs i a les muntanyes del Tassili d’ençà que caçadors negroides sàharo-sudanesos arribaren per primer cop a la regió cap a l’any 6800 aC. L’abundància de restes, entre les quals hi ha recipients, pedres de moldre, closos emmurallats i túmuls funeraris, ha permès fer una reconstrucció cronològica de l’evolució d’aquestes societats. Aquests descobriments marquen el pas d’una societat caçadora i recol·lectora a una economia basada en la domesticació de plantes i animals, l’agricultura i la ramaderia. A més a més, indiquen que durant aquella època el Sàhara gaudia d’un clima temperat. Els receptacles de base rodona utilitzats per a guardar llavors, les destrals de pedra polida i les puntes de fletxa, com també els abundants instruments de pedra i ivori per a pescar, indiquen que, en un passat, les muntanyes i les valls del Tassili estigueren cobertes per una profusa vegetació lacustre, i l’aigua i la caça hi eren abundants.

Les restes arqueològiques més famoses de la reserva són, però, les pintures rupestres i els gravats. De les 30 000 pintures catalogades al Sàhara, 15 000es troben precisament a l’altiplà del Tassili N’Ajjer. Aquestes pintures revelen una població humana que s’anava adaptant gradualment al clima que esdevenia cada vegada més àrid. A mesura que la dessecació transformava la major part de la zona en terres estèrils, els habitants del Sàhara s’anaren tornant sedentaris i adoptaren un sistema de transhumància estacional. Els animals salvatges representats a les pintures més antigues són reemplaçats per vaques i ovelles, juntament amb imatges més tradicionals de l’Àfrica negra que representen vívides figures humanes de dansaires emmascarats i déus mitològics.

Gestió i problemàtica

L’altiplà del Tassili ha estat sempre relativament ben protegit gràcies al seu aïllament geogràfic, però l’apogeu del turisme podria canviar aquesta situació, sobretot si segueix endavant el projecte de substituir les actuals pistes de terra per carreteres asfaltades. Actualment, tot l’altiplà és propietat de l’estat. L’única responsabilitat que té l’organisme encarregat de la seva gestió, l’Oficina del Parc Nacional del Tassili (OPNT), és la conservació del patrimoni natural i arqueològic. D’ençà que es va declarar espai protegit, la feina de l’OPNT ha consistit, bàsicament, a controlar els visitants i protegir les pintures rupestres.

Des del 1978, l’OPNT està seguint un ambiciós programa per fer un inventari complet del patrimoni natural i cultural de la reserva i determinar-ne l’estat de conservació. Actualment la major part d’aquesta feina s’està realitzant en una àrea de la reserva prop de Djanet. Des d’aquí, els vigilants i un investigador fan també de guies i acompanyen els visitants a l’altiplà. S’està discutint la possibilitat d’ampliar les responsabilitats del l’OPNT per cobrir tot l’altiplà, cosa que comportaria un benefici doble, ja que també els permetria d’obtenir més subvencions i ampliar l’àrea de recerca. Al jaciment arqueològic de Timenzouzine, on des del 1979 s’estan duent a terme estudis meteorològics, ja s’ha establert un centre experimental. Als pobles dels voltants hi ha altres bases com aquesta —molt poc equipades—, però projectes com per exemple la reintroducció i catalogació del “tarout” (Cupressus sempervirens var. dupreziana) han fet evident la necessitat d’una xarxa de centres de gestió i de recerca destinats, específicament, a inventariar i estudiar la flora i la fauna. Tot i que encara hi ha pocs centres de control, la població local generalment respecta les lleis que restringeixen la caça de determinades espècies i els reglaments que limiten el pasturatge i l’explotació fustera.

Les sequeres repetides que pateix el Sahel des de la dècada dels seixanta han afectat els habitants de la reserva. Les pastures per als ramats s’han reduït, i un nombre cada vegada més gran de pastors s’estableixen al Da’ira d’In-Amenas o al Da’ira de Djanet, que cobreixen la major part de l’altiplà. Actualment (1995), en aquesta regió la població és d’uns 10 000 habitants, dels quals entre 1 000 i 3 000 pertanyen a la confederació dels ajjers, un llinatge tuareg nòmada.

La demanda dels assentaments urbans exerceix una pressió cada vegada més intensa sobre els recursos de la reserva. Els efectes d’aquesta pressió són més evidents en la vegetació, l’única font d’aigua per als animals durant els períodes de sequera. La desforestació per obtenir llenya i fusta, juntament amb el conreu del voltant de les gueltes i els uadis més fèrtils, ha reduït la quantitat d’aliment de què disposaven els animals i els ha privat dels seus refugis. La demanda de carn ha fet augmentar les activitats ramaderes, especialment la cria de cabres, i les pastures riques de les valls més humides, com per exemple l’uadi d’Ad, de 70 km de longitud, s’han transformat en àrees cobejades. La quantitat diària d’aliment que ingereixen les cabres és més gran que no pas la que necessiten els animals salvatges, i a la primavera, quan neixen les cries, les necessitats alimentàries gairebé es dupliquen.

A petició del govern algerià, el 1987, la UNESCO va proposar un pla de gestió que tenia en compte tant els aspectes naturals com els culturals. El pla preveia la zonificació de la reserva per tal de protegir les àrees més vulnerables. Aquesta és una de les qüestions més urgents de la gestió, ja que algunes espècies animals i vegetals, entre les quals el “tarout” (Cupressus sempervirensdupreziana), podrien desaparèixer si no es prenen les mesures oportunes per a reconstruir i conservar l’hàbitat. Aquest pla de gestió encara no ha estat implementat, però en el futur, perquè aquest pla o un altre siguin efectius, serà essencial la cooperació entre els administradors de la reserva i els criadors de cabres si es vol que sobrevisquin les espècies actualment en perill. Entre les mesures que s’han proposat per resoldre aquests problemes, hi ha la construcció de tancats per protegir els animals salvatges amenaçats, l’ús de coberts per a la cria de cabres, la substitució de la fusta per gas com a font d’energia, i l’explotació econòmica de les grans poblacions naturals d’arruïns i gaseles comunes, que permetria l’estil de vida nòmada dels tuaregs.

Les reserves de biosfera als deserts i subdeserts càlids asiàtics

Aproximadament el 60% de les terres que s’estenen de manera contínua des dels marges occidentals del desert iranià del Dasht-e Kavīr fins a la punta més oriental del desert indi del Thar, són àrides o semiàrides. No tota aquesta regió, però, pot considerar-se un desert càlid. L’interior de l’Iran és ocupat, en la seva major part, per un elevat altiplà muntanyós on l’estacionalitat és molt marcada. Només al SE del país, al Hāmūn-e Jaz Mūrīan, prevalen les condicions desèrtiques pròpiament càlides. El Hāmūn-e Jaz Mūrīan s’uneix amb els deserts pakistanesos de Chagai i de Hāmūn-iMashkel en una terra estèril coberta per arenes movedisses i extenses àrees de dunes. Allà, la vall de l’Indus constitueix una barrera natural entre el Pakistan occidental i els deserts orientals del Thar i del Cholistan, que penetren Rajasthan endins en territori de l’Índia.

En aquesta àrea es troben tres reserves de biosfera: l’àrea protegida de Hara (85 685 ha) i Genū (49 000 ha), totes dues a l’Iran, i el parc nacional de Lal Suhanra (31 355 ha), al Pakistan. Aquestes reserves comparteixen diversos trets comuns; les poblacions humanes que acullen són petites mentre que la diversitat de vida animal i vegetal hi és molt gran, com a conseqüència de la seva localització geogràfica a cavall entre les regions florístiques i faunístiques paleàrtica i oriental. A més a més, estan influïdes, en diferent grau, per les pluges i els vents associats als monsons. La reserva de biosfera de Lal Suhanra és situada en una de les zones menys fèrtils de les planes al·luvials de l’Indus. Tot i que hi viuen molt poques persones, l’accés a la reserva és fàcil per als habitants dels grans assentaments de la rodalia. La regió és famosa per l’abundància d’espècies salvatges i ocells migradors, però des dels anys cinquanta la caça i la destrucció dels hàbitats naturals n’han reduït molt les poblacions salvatges. S’ha formulat una política de gestió que vol aconseguir la cooperació de la població local tot impulsant el turisme, amb l’esperança que aquest actuï com a catalitzador del desenvolupament regional.

Les polítiques de gestió de les reserves de Hara i de Genū són molt diferents. A totes dues es volen eliminar gradualment els assentaments humans i l’agricultura, amb l’esperança que augmentin les poblacions animals actualment amenaçades, com per exemple l’ase salvatge (Equus hemionus) o la gasela persa (Gazella subgutturosa). A l’interior d’aquestes dues reserves encara hi ha explotacions a petita escala, com per exemple la producció de carbó vegetal, però els estudis realitzats pels centres de recerca indiquen que aquestes indústries tenen uns efectes molt minsos sobre la vida salvatge.

El cas de la reserva de biosfera de Lal Suhanra

Lal Suhanra es va declarar reserva de biosfera, la primera del Pakistan, el 1977, i també havia estat el primer parc nacional del país d’ençà de la seva designació com a tal el 1972. Ocupa una extensió de 31 355 ha, i inclou una part del desert de Cholistan, al SE de l’estat del Punjab. Aquestes regions desèrtiques marquen la transició entre la conca de l’Indus, densament poblada, i la vasta extensió del desert del Thar. A diferència de la major part de les planes de l’Indus, la combinació d’elevades temperatures i escasses precipitacions havia deixat aquestes terres al marge de l’explotació agrícola. Tanmateix, durant els últims 150 anys, els humans hi han deixat la seva marca indeleble; la colonització basada en una extensió del complex sistema de canals del Punjab, ha alterat profundament el desert.

La necessitat de salvaguardar els diferents hàbitats que anaven desapareixent, com també les espècies amenaçades, es féu evident després d’una expedició oficial per valorar l’estat de la natura al Pakistan. Algunes de les espècies més conegudes del país estaven en perill d’extinció, i va caldre incorporar un projecte de reintroducció d’espècies animals i de revisió de les pràctiques cinegètiques a la xarxa d’àrees protegides. El tema prioritari era la protecció d’àrees de cria adequades per a les dues espècies del desert més amenaçades, l’antílop negre (Antilope cervicapra) i la “chinkara” (Gazella gazella). Es va escollir Lal Suhanra com a reserva de biosfera, entre les diverses àrees possibles, per dues raons principals. Primera, perquè es troba a 32 km al NE de ciutat de Bahawalpur, a tocar de la carretera que va de Bahawalpur a Bahawalnagar (27°30’N - 72°20’E) i, per tant, s’hi pot arribar fàcilment i atreu els turistes. Tot i que la població permanent és molt petita, les pressions demogràfiques sobre la reserva persisteixen a causa de la creixent demanda de conversió de les terres marginals. El pla de gestió de Lal Suhanra pretén eliminar aquestes pressions mitjançant una política de protecció de la natura i els ecosistemes, i al mateix temps vol impulsar la silvicultura i el turisme per afavorir el desenvolupament de les comunitats locals. Una altra raó important per la qual es declarà Lal Suhanra reserva de biosfera és que es va creure que la protecció d’aquesta àrea desèrtica afavoriria la zona humida dels voltants del llac Patisar. Els límits naturals dels llacs i els canals reduirien el risc d’intrusions, i les petites casetes dels canals es podrien convertir en centres de vigilància i de recerca. Totes dues àrees haurien de ser gestionades i vigilades pels mateixos responsables, amb la qual cosa es reduirien força les despeses, requisit indispensable per a obtenir subvencions del govern.

Característiques i valors naturals

El desert de Cholistan és format, bàsicament, pels al·luvions que han anat dipositant l’Indus i els seus afluents, i s’inclina suaument cap al NE des de l’extrem occidental de les planes d’inundació de l’alt Indus. El paisatge, força pla, és constituït per dunes ondulades interrompudes, de tant en tant, per ocasionals afloraments de roca. Les dunes poden fer des de pocs metres de llargada, quan la sorra s’acumula al cantó de sotavent dels arbustos, fins a més de 1 000 ha, en el cas que la sorra es disposi paral·lelament als vents predominants del SW.

A Lal Suhanra es poden distingir tres hàbitats diferents: el desert, les plantacions d’arbres i una zona humida d’importància internacional. El desert pròpiament dit cobreix aproximadament les dues terceres parts de la reserva (20 932 ha), i és l’hàbitat dominant a la zona sud-oriental, on els sòls arenosos són deficients en nitrogen i, per tant, no aptes per al conreu. La vegetació és formada per herba seca i arbustos espinosos, amb algunes ocasionals faixes d’arbres i arbustos que ocupen les planes entre les dunes estabilitzades. Com moltes zones del Pakistan, la reserva de biosfera de Lal Suhanra depèn del monsó d’estiu per a obtenir la major part dels 214 mm de pluja anuals. Gran part de l’aigua es perd per percolació a través dels sòls arenosos o per evaporació, però la branca del desert del canal Bahawal en desvia una part, que s’utilitzarà durant les sequeres periòdiques. La zona humida, que comprèn el llac Patisar (1 934 ha) i els canals, emmagatzema els excedents d’aigua de pluja, i s’ha fet cada vegada més important per als animals salvatges de la reserva i per als que estan de pas. Les plantacions d’arbres (8 488 ha) són irrigades per la ja esmentada branca del desert del canal Bahawal i tenen la doble missió de proporcionar un recurs econòmic viable i ajudar a estabilitzar les dunes mòbils del desert. Quan s’hagin assolit aquests objectius, constituiran l’àrea forestal més gran de totes les planes del Punjab, i l’àrea forestal irrigada més gran del Pakistan.

L’extrema variabilitat de les pluges en aquesta regió particularment àrida de les planes al·luvials de l’alt Indus crea seriosos problemes als cultius i atreu gran abundància de mosquits portadors de malalties. Els únics terrenys de Lal Suhanra capaços de mantenir cultius sostenibles són les margues sorrenques dels voltants del llac i els canals. Si les pluges monsòniques són especialment intenses, la major part de la regió queda inundada a causa del canal col·lector artificial, i les llavors es destrueixen abans de germinar. Si les pluges s’endarrereixen, o no es presenten, es poden perdre collites senceres, i la quantitat d’aigua que s’evapora dels canals i dels pantans pot ser deu vegades superior a la precipitació anual, amb la qual cosa augmenta considerablement el risc de salinització del sòl.

En altres temps, gran part del paisatge era dominat per extenses bosquines espinoses tropicals, anomenades “rakhs”, que s’estenien des dels peus de l’Himàlaia, al N, fins als turons de les planes meridionals del Punjab, al S. Al principi del segle XX, l’explotació fustera i la creixent demanda de carbó per als ferrocarrils i els vaixells de vapor van fer disminuir gradualment l’àrea forestada. La demanda de terres que va generar l’expansió del sistema de canals, va acabar confinant les bosquines autòctones a les regions més remotes, on les condicions edàfiques no eren adequades per a l’agricultura.

Els “rakhs”, que es fan en sòls de tota mena, encara sobreviuen a la regió desèrtica de la reserva, però allà es troben en els seus límits ecològics, i són cada cop més vulnerables a les inundacions, la salinització del sòl i la desertització. Les espècies arbòries dominants d’aquest tipus de bosc són la salvadoràcia Salvadora oleoides, el “jal”; la cesalpiniàcia Prosopis cineraria [= P. spicigera], el “jand”, i la caparidàcia Capparis aphylla, que creixen també a les plantacions, prop dels cementiris i en petits claps escampats per les planes argiloses. Els arbustos i les herbes associats a aquestes formacions encara estan relativament estesos; les espècies més corrents són la “bubry” (Acacia jacquemontii), el “phog” (Calligonum polygonoides), el salat ver (Suaeda fruticosa), la “gorka” (Elionurus hirsutus) i el “dab” (Eragrostis cynosuroides). El “rakh” antigament es mantenia gràcies a les inundacions estacionals, i proporcionava als habitants locals gran quantitat de llenya i riques terres de pastura, al mateix temps que constituïa un bon refugi per als animals salvatges. El seu valor econòmic i ecològic no ha estat mai avaluat —tot i que diverses espècies del “rakh” són conegudes per les seves propietats medicinals—, i tampoc no s’ha fet cap esforç per estudiar-lo ni per intentar-ne la regeneració fora de les plantacions.

Gestionat amb propòsits comercials, el “rakh” que creix a les plantacions és constituït per “shisham” (Dalbergia sissoo), morera blanca (Morus alba), “kikar” (Acacia arabica), Tamarix articulata, “jal” (Salvadora oleoides), i “jand” (Prosopis cineraria [= P. spicigera]), i entre les herbàcies es troba el gram (Cynodon dactylon) i la “puth kanda” (Achy-ranthes aspera). Les àrees en què no ha prosperat o bé on no s’han plantat espècies comercialment valuoses, es ressembren amb espècies típicament xeròfiles i es transformen en pastures. Replantar amb espècies autòctones és un dels objectius del pla de gestió, però només es posa en pràctica a les regions menys productives, on els habitants locals sovint les recol·lecten per a llenya i carbó.

A cavall entre la regió faunística paleàrtica i l’oriental, separades per l’Indus, aquesta regió del Pakistan Oriental mostra una fauna en constant canvi, amb grans afinitats amb les espècies africanes de l’Orient Mitjà i de l’Índia. A Lal Suhanra la gran diversitat d’espècies indica l’abundància d’hàbitats diferents, entre els quals hi ha desert de sorra, espinars i maresmes. L’explotació humana, però, ha fet disminuir el nombre total d’espècies, moltes de les quals es troben en perill d’extinció.

El llac Patisar, amb les seves tretze illes, té una importància biològica molt gran. Les illes són cobertes per una exuberant vegetació formada, principalment, per canya de sucre silvestre o kaha (Saccharum spontaneum) i, a les aigües poc profundes, per la petita falguera aquàtica Salvinia natans. Després del monsó, la vegetació que reverdeja i l’abundància d’insectes proporcionen un refugi ideal a diversos ocells paleàrtics migradors. A l’hivern, la major part d’espècies migradores fan escala en àrees com aquesta abans de reprendre el vol cap a l’Índia i Sri Lanka seguint les rutes de vol de l’Indus. A la reserva s’han comptat més de 160 espècies d’ocells, 25 de les quals són aquàtiques migradores. No és rar que el llac suporti 30 000 ocells, entre els quals abunden l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), el morell de cap-roig (Aythya ferina) i la fotja (Fulica atra). Altres espècies dignes de menció són la polla blava (Porphyrio porphyrio), l’agró roig (Ardea purpurea), el bernat pescaire (A. cinerea) i l’anhinga comuna (Anhinga melanogaster). El llac també conté la població de peixos més gran de la regió, i la concessió de llicències de pesca representa una font d’ingressos addicional per al personal de la reserva, tot i que la pesca comercial no és permesa. Els peixos més corrents són els ciprínids, els siluriformes, la “catla” (Catla catla), el “murrel” (Ophicephalus marulius), el “rohu” (Labeo rohita), el “mullet” (Vallago attu), el “mirgal” (Cirrhina mirgala) i la “trikanda” (Rota rita).

Gestió i problemàtica

Abans de les expedicions del 1966 i el 1967 finançades pel World Wide Fund for Nature (WWF) per avaluar l’estat de conservació de la vida salvatge, gran part del desert de Cholistan era utilitzat com a àrea cinegètica pels antics governants de l’estat de Bhawalpur. Els nababs conservaven la regió per a la cria i la protecció d’espècies cinegètiques, i per això hi havia poblacions força nombroses de “chinkara” o gasela de muntanya (Gazella gazella), nilgai (Boselaphus tragocamelus), cér-vol porc (Axis porcinus) i antílop negre (Antilope cervicapra). Aquesta última espècie era tan abundant que els antics governadors de l’estat en van regalar 50 exemplars a un grup de ranxers de Texas. Actualment, les poblacions d’antílop negre i de nilgai només es poden mantenir en recintes tancats, a causa de la caça de què són objecte. Altres espècies cinegètiques, com per exemple la hubara (Chlamydotis undulata) i el gran pioc indi (Ardeotis nigriceps), han patit una sort semblant, gràcies a la disponibilitat d’armes facilitada per diversos conflictes i a l’auge dels tot terreny, que han transformat els animals en un blanc fàcil. És més, la contaminació dels rius, la tala d’arbres, l’expansió del sistema de canals i l’aclariment de la bosquina autòctona per fer lloc a l’agricultura, han provocat alteracions importants en la fauna de la reserva.

Moltes espècies pròpies del desert de Cholistan han estat caçades indiscriminadament per la pell o per les banyes; altres s’han perseguit perquè representaven una amenaça per als humans, per als cultius o per al bestiar, com per exemple el llop (Canis lupus), el xacal comú (C. aureus), la guineu Vulpes bengalensis, la civeta (Viverricula indica), el gat de Líbia (Felis silvestris subspècie libyca), el caracal (F. caracal), la mangosta Herpestes auropunctatus i la llúdria Lutra perspicillata.

Després de les troballes de les expedicions de la WWF, Lal Suhanra fou declarada, l’any 1968, reserva de caça; però molts dels seus problemes subsistiren a causa de la guerra amb l’Índia. Es disposava de molt pocs diners per a aplicar les mesures de protecció més rudimentàries, per exemple, el manteniment dels punts d’observació. A més a més, al començament i a mitjan dels anys setanta, es va disparar de manera alarmant l’exportació il·legal d’animals vius i dels seus productes. Per això el govern pakistanès, a través del Departament d’Estudis Zoològics, va limitar el nombre d’animals vius que es podien exportar. Malauradament, moltes espècies de la regió no es van poder beneficiar d’aquesta nova mesura, com el porc espí indi (Hystrix indica), la llebre (Lepus nigricollis), el senglar (Sus scrofa) i un gran nombre de rèptils, entre els quals es troben la cobra índia (Naja naja), la serp llop (Lycodon) i diverses espècies de saures i tortugues.

Des que, l’any 1972, es va convertir en el primer parc nacional del Pakistan, a Lal Suhanra s’han aplicat unes completes lleis de protecció, s’ha finançat la construcció de serveis i s’ha prohibit totalment qualsevol activitat que alteri la natura. Està estrictament prohibit disparar, caçar amb trampes o capturar qualsevol animal en un radi de 5 km al voltant de la reserva, i tan sols és permès aclarir el bosc a l’interior de l’àrea de plantació. Aquestes mesures han permès als responsables concentrar tots els recursos disponibles en un ambiciós projecte per reintroduir diverses espècies després de tres dècades de persecució.

S’han construït diversos tancats de filferro a l’interior dels quals s’han reclòs els animals per tal de protegir-los dels depredadors durant les primeres etapes de la reintroducció. A més a més, els tancats faciliten la feina als investigadors i als veterinaris a l’hora de tenir cura dels animals. Fins avui s’ha donat molta importància a l’antílop negre (Antilope cervicapra), al nilgai (Boselaphus tragocamelus), a la “chinkara” (Gazella gazella) i al cérvol porc (Axis porcinus), però amb l’ajut internacional, s’han pogut introduir altres espècies fora dels tancats, com per exemple el paó verd (Pavo muticus) o l’ànec mandarí (Aix galericulata). Una de les reintroduccions més remarcables, que dóna idea de tot el que es pot arribar a aconseguir a la reserva, és la d’una parella de rinoceronts de l’Índia (Rhinoceros unicornis). S’ha excavat un enorme fossat prop de la plantació per tal d’acollir aquests animals, molt estesos en altres temps, abans que es posés de moda caçar-los.

Gran part dels arguments en què es fonamenta la política actual del Pakistan, força radical, en matèria de conservació de la natura, es poden atribuir al que va succeir amb l’antílop negre (Antilope cervicapra), una de les tres úniques espècies d’antílop del subcontinent indi. Abans de la Segona Guerra Mundial, aquesta espècie constituïa un tret més del paisatge; era fàcil de veure’n ramats d’alguns milers d’animals a les planes més àrides. El ràpid increment de la població del Pakistan i de l’Índia i la conseqüent posada en conreu de noves terres, però, van confinar l’antílop negre a la província pakistanesa del Punjab, on els habitants, de religió musulmana i per tant sense prejudicis religiosos amb relació a la seva carn, el van caçar fins a gairebé extingir-lo.

Els intents per reintroduir l’antílop negre es van iniciar al començament dels anys setanta, quan un grup de ranxers de Texas en va regalar a la reserva 10 exemplars. Amb aquests modestos inicis, el nombre d’animals ha anat augmentant molt lentament, segurament a causa de diversos problemes imprevistos, com ara la tria correcta d’hàbitat, la incidència de les malalties, els depredadors i les serps, el menjar inapropiat i la manca d’una protecció idònia, problemes que, d’altra banda, es plantegen en la reintroducció de qualsevol espècie. Algunes d’aquestes limitacions han estat especialment problemàtiques. La vegetació de Lal Suhanra és densa, i l’antílop negre confia en la seva agilitat en els espais oberts per escapar dels depredadors. Tot i que als tancats on es va introduir no hi havia grans depredadors, sí que hi corrien un gran nombre de serps verinoses, com la cobra Naja tripudians, la “krait” (Bungarus caeruleus) o la gariba (Echis carinatus). Entre el 1973, quan es va introduir per primer cop l’antílop negre, i el 1977, van morir un total de 10 animals, 6 per mossegada de serp i la resta de pneumònia. Les característiques físiques de l’antílop negre i la manca de defenses per a fer front a les malalties, especialment en el cas dels joves, han impulsat estudis de tota menasobre els requeriments ambientals i alimentaris d’aquest animal. De les 22 espècies de plantes recollides a la reserva, l’antílop negre s’alimenta de 19, però en prefereix tan sols 3: el babul (Acacia nilotica), el “markh” (Leptadenia pyrotechnica) i la lleterola prostrada (Euphorbia prostrata). El valor nutritiu d’aquestes plantes no és gaire gran, de manera que cal complementar la dieta dels animals amb mongeta teparí (Phaseolus acutifolius) i melca (Sorghum vulgare), plantes que els permeten emmagatzemar greix per als mesos més freds de l’hivern.

Hi ha altres problemes que dificulten la reintroducció de l’antílop negre, però no es podran solucionar fins que s’aconsegueixi una població viable d’aquesta espècie. Un d’aquests problemes és el mateix sistema de tancats; si bé és imprescindible per a protegir els animals, accentua la competència entre els mascles durant l’època de zel, de manera que els animals sovint es fereixen o s’esgoten. Per tal d’evitar-ho, amb els animals regalats amablement per diversos zoos internacionals, s’han establert, en altres tancats, nuclis de cria amb una proporció de mascles més petita.

Al final del segle XIX, quan la regió encara estava sota domini colonial, es va fer un esforç molt important per tal de posar en conreu la terra. Es van talar els boscos i es va construir un vast sistema de canals i pantans per a regar. El llac Patisar és un d’aquests pantans. Fou construït per emmagatzemar l’aigua de la branca del desert del canal de Bahawal, que travessa pel mig de la reserva, i encara ara s’utilitza, tenint en compte que és inclòs en una zona protegida, per obtenir aigua potable a través del canal durant les sequeres estivals. Abans que la regió es declarés parc natural, el futur del llac Patisar era molt preocupant. Durant l’estació seca, els vaquers de la regió depenien de la rica vegetació de les seves ribes per a obtenir pastures per al bestiar. Els aiguamolls dels voltants s’anaren degradant i desaparegueren diverses espècies autòctones d’ocells, com per exemple el xarxet marbrenc (Marmaronetta [=Anas] angustirostris). Actualment, però, la ramaderia i altres activitats que tenen un efecte negatiu sobre el llac i els ocells aquàtics s’han eliminat, bé que es permeten altres activitats menys perjudicials per tal d’obtenir una mínima cooperació dels pocs habitants de la reserva; unes 20 famílies tenen permís per a cultivar 810 ha de terra als voltants del llac.

La reserva s’ha dividit en zones per tal de racionalitzar-ne l’ús com a àrea turística, naturalista i de recerca. Les diferents zones, establertes segons criteris ecològics, no són igualment accessibles al públic. Des del punt de vista turístic, la zona més important és la recreativa d’ús intensiu, que es troba a l’entrada de la reserva, prop de la plantació. Aquesta zona disposa d’un centre d’atenció als visitants, una àrea de picnic i un parc infantil. Els camins estan acuradament senyalitzats i permeten als turistes de visitar la plantació, la fossa i el primer recinte. A la zona següent, la zona recreativa d’ús moderat, hi ha un centre d’allotjament per als visitants a la Hermitage Rest House, a la riba del llac, i al turó de Whispering s’aixeca l’edifici del Departament d’Irrigació. Aquesta zona inclou un tros de la plantació, un tros del desert i una part del llac Patisar. Es destina, bàsicament, a la conservació de la natura, però també hi és permesa l’observació de la fauna salvatge, i disposa de quatre zones d’acampada i dues torres d’observació. A més a més, en resposta a la demanda, s’han organitzat itineraris guiats amb barca pel llac. La zona verge i la zona d’ús especial són les més protegides, i inclouen gran part del desert i els recintes dels animals. L’accés a aquestes dues zones és limitat per no alterar la natura, i les activitats econòmiques hi estan totalment prohibides. Amb un permís, els turistes poden fer una visita guiada amb tot terreny i observar els animals mentre mengen des de petits refugis utilitzats gairebé exclusivament pel personal de la reserva i els científics.

Molts serveis, com per exemple el transport, els jardins amb arbres ornamentals i el servei de guies, estan pensats per vendre la idea del turisme als habitants de la regió. L’establiment de la reserva no ha reportat cap benefici econòmic a la població local, a la qual tampoc no s’ha tingut en compte a l’hora de prendre decisions sobre la gestió. Tot i això, el turisme ha creat alguns llocs de treball al Departament Forestal i al Departament de la Natura, i s’han donat cursets de formació sobre relacions públiques i gestió d’activitats recreatives a l’aire lliure. A més a més, els moviments financers que han originat els transports i el mercat de productes locals han generat un potencial econòmic molt més important que no pas les pràctiques agrícoles tradicionals.

Les reserves de biosfera als deserts i subdeserts càlidsaustralians

Tres de les dotze reserves de biosfera que hi ha a Austràlia es troben a l’interior d’un desert, i cadascuna mostra uns elements fisiogràfics particulars. La reserva de biosfera de Ulu¢ru-Kata Tju¢ta, (132 550 ha) és situada a la serralada Musgrave, al S del Territori Septentrional d’Austràlia, i comprèn una part de desert muntanyós; és en aquesta reserva on es troben els famosos monòlits d’Ayers Rock i del Mount Olga, que contrasten fortament amb la plana que els envolta. La característica més destacada de la reserva de biosfera de Danggali (253 230 ha) són les ondulades planes de calcreta i els sòls bruns calcaris poc profunds, però aquesta reserva també presenta àrees de petites dunes mòbils i capes de brillants sorres vermelles, característiques de les planes fluvials i de les planes argiloses dels deserts australians. Finalment, a la reserva de biosfera Innominada d’Austràlia Meridional (2 132 600 ha) es troben dos tipus principals de deserts: deserts de sorra i deserts de roca. El N de la reserva és pràcticament inhabitable a causa de la total manca d’aigua. Les sorres eòliques tenen el seu origen en els dipòsits que deixaren els antics rius sobre sòls sorrencs profunds. L’àrea és coberta per extenses dunes que s’orienten en sentit E-W, no gaire altes però de centenars de quilòmetres de llargada. Cap al S de la reserva, on predomina el desert rocallós, els ocasionals bancs d’argila i les àrees salines del llit dels rius de tant en tant s’omplen d’aigua, tot i que no passa amb gaire freqüència.

La dràstica disminució de les poblacions aborígens i la destrucció de l’estil de vida tradicional que provocà l’arribada dels europeus al continent, estan molt ben documentades. Els darrers anys, però, la comprensió dels costums aborígens i, sobretot, de la filosofia “tjukurpa” (que uneix els aborígens a la terra) han permès fer un gran pas endavant per resoldre els problemes dels aborígens sobre el dret i l’ús de la terra. El moviment que impulsa tots aquests canvis s’anomena “outstation”, i pretén restablir la cultura aborigen al desert. Tant la re-serva d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta com la Innominada d’Austràlia Meridional són situades sobre les terres dels aborígens, però aquest aspecte només s’ha tractat seriosament a Ulu¢ru-Kata Tju¢ta.

De la recerca realitzada fins ara, es pot treure la conclusió que molt pocs dels canvis mediambientals induïts pels humans han estat beneficiosos. Tan sols l’aplicació del foc i el control de l’erosió s’han basat en estudis a llarg termini, que es dugueren a terme a les estacions de recerca dels deserts del Territori Septentrional d’Austràlia. Tot i això, els estudis més recents sobre l’aplicació d’adobs, la irrigació i la reintroducció selectiva de plantes indígenes, són bastant prometedors. Aquestes mesures podrien tornar l’estabilitat als ecosistemes desèrtics, i possiblement restablirien les àrees antigament deteriorades. L’únic problema és que les mesures d’aquest tipus no solen generar guanys econòmics abundants, i fora de les reserves de biosfera, s’inverteix molt poc en recerca.

El cas de la reserva de biosfera d’Ulu-ru-Kata Tju-ta

La reserva de biosfera d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta té una extensió de 132 550 ha; s’aprovà el 1977, i és una de les 12 reserves de biosfera d’Austràlia. El 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat. Coneguda abans com a parc d’Ulu¢ru /Ayers Rock-Mount Olga, és situada al centre d’Austràlia, al SW del Territori Septentrional d’Austràlia, 335 km al SW d’Alice Springs. La mola de l’Ulu¢ru (Ayers Rock), dins el parc, és l’element paisatgístic més conegut d’Austràlia.

Després de les primeres exploracions de la regió fetes per colonitzadors, l’Ulu¢ru i Kata Tju¢ta (els Olgas, un grup de monòlits pròxim) foren inclosos en la reserva del Sud-Oest del 1920 com a part d’un sistema més gran de reserves creades especialment com a santuaris per a la població aborigen. El 1958 se separà de la reserva del Sud-Oest una zona que incloïa l’Ulu¢ru i Kata Tju¢ta i que es constituí com a parc nacional d’Ayers Rock-Mount Olga, i el 1977 es declarava el parc nacional d’Ulu¢ru /Ayers Rock-Mount Olga d’acord amb la Llei (Federal) de parcs i Conservació de la Natura.

El 1979 els tradicionals titulars aborígens de la zona reclamaren, emparats en la Llei (del Territori Septentrional d’Austràlia) de Drets dels Aborígens sobre la Terra de 1976, una àrea de terreny que incloïa el parc. El parc nacional, però, fou considerat terra alienada per la Corona i, segons la llei, quedava exclòs de la reclamació. La resta de terra reclamada fou, en canvi, requalificada com a terra aborigen i actualment constitueix l’àrea de la Corporació Territorial de Kai¢ti¢t, al N i a l’E del parc. El 1985 el Parlament del Commonwealth aprovà una esmena a la Llei (del Territori Septentrional d’Austràlia) de Drets dels Aborígens sobre la Terra i una altra a la Llei (Federal) de parcs i Conservació de la Natura segons les quals el parc nacional d’Ulu¢ru se cedia com a terra franca inalienable a la Corporació Territorial d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta, a la qual es concedí el títol de parc el 26 d’octubre de 1985. Una condició essencial a l’hora de cedir el parc nacional d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta als seus titulars tradicionals era que fos arrendat a l’Australian National Parks and Wildlife Service (ANPWS), que aleshores gestionaria el parc conjuntament amb aquells a través del Consell de Gestió d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta. Aquest consell és el primer al món de la seva mena, ja que els habitants del parc d’Ulu¢ru prenen part realment en les decisions relatives a la seva terra i no es limiten a actuar únicament com a consellers. Durant molts segles la regió de l’Ulu¢ru ha estat un dels principals centres de relació econòmica, territorial, cultural i religiosa entre pobles del desert com els pitjantjatjares, els yankuntjatjares, els ma¢tutjares, els ngaanyatjarres i altres grups aborígens. Els a¢nangu (el nom que els pitjantjatjares es donen a ells mateixos) han viscut a la regió d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta com a mínim durant els darrers 10 000 anys; es pot dir, doncs, que el paisatge del centre d’Austràlia constitueix una part essencial de la cultura dels pobles aborígens. La seva ocupació de la terra es pot reconstruir a partir dels jaciments arqueològics, l’art rupestre i els gravats i també a partir de les històries personals dels residents actuals del parc.

Característiques i valors antropològics

El contacte amb els colonitzadors durant les primeres dècades del segle XX féu que els a¢nangu que vivien prop de l’Ulu¢ru aprofitessin cada cop menys la regió, sobretot per por de possibles conflictes amb els colons ramaders. Els a¢nangu tornaren a utilitzar la regió de l’Ulu¢ru durant la dècada dels setanta poc després que el 1968 s’hagués establert un poblament per als pitjantjatjares a Docker River. L’associació de Docker River construí Ininti Store i la gasolinera i el parc esdevingué un important punt d’abastament per als a¢nangu que viatjaven per la regió. Alguns d’aquests edificis havien de ser enderrocats pel Servei de Parcs arran de la declaració de parc nacional, però s’han deixat en peu d’acord amb el desig dels a¢nangus. Hi ha uns 150 pitjantjatjares i yankuntjatjares que acostumen a residir dintre el parc; la majoria a l’àrea de la comunitat Mu¢titjulu, prop de la mateixa mola de l’Ulu¢ru, i si la població varia és a causa de la seva vida itinerant. L’acord actual d’arrendament de 99 anys entre la Corporació Territorial d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta i l’ANPWS estipula que s’ha de pagar un lloguer de 75 000 dòlars als titulars tradicionals a¢nangu juntament amb el 20% de les entrades del parc.

Dintre el parc encara s’hi practiquen activitats tradicionals com la caça i la recol·lecció. Els animals salvatges tenen per als a¢nangu una profunda significació, i formen part de la seva interpretació religiosa de l’entorn i de la vida coneguda com a “tjukurpa”. És per això que hi ha un gran interès en la possible reintroducció al parc d’espècies com l’ualabi llebre roig (Lagorchestes hirsutus) i l’opòssum australià comú (Trichosurus vulpecula). Abans, la major part d’animals eren considerats una font d’aliment, però actualment la caça es limita bàsicament al cangur roig (Macropus rufus), el pioc australià (Ardeotis australis), l’emú (Dromaius novaehollandiae) i els conills. Els a¢nangu cacen en àrees remotes del parc i en les terres aborígens adjacents, i no hi ha proves que aquesta caça de subsistència pugui tenir efectes significatius en les poblacions d’animals salvatges.

Dintre el parc hi ha molts indrets d’importància per als aborígens. Per als a¢nangu, però, la importància de la terra no es mesura només per l’existència d’aquests indrets. Un dels aspectes més notables d’un indret significatiu és com està connectat amb altres. Així, indrets de dins i de fora el parc es connecten per camins que guarden la memòria dels viatges i les activitats d’un o més dels personatges ancestrals als quals es deu la creació de la terra i de la vida que sosté. Aquestes connexions amb altres llocs constitueixen un element essencial de la manera com els a¢nangu ordenen el paisatge del parc, cosa que alhora afecta en les decisions que es prenen sobre àrees de dintre el parc i en les relacions que volen mantenir amb tota la regió del Desert Occidental.

Per als a¢nangu, la “tjukurpa”, alhora creadora i acte de creació, dóna resposta a totes les qüestions fonamentals de l’existència, el sentit de la vida i la continuïtat de totes les coses. Tota la terra, les seves formes i la vida que sosté, foren creades per la “tjukurpa” i durant la “tjukurpa”, abans de la qual no existia res. Al temps de la “tjukurpa” viatjaven per la terra plantes, animals i éssers ancestrals amb forma humana que executaven actes notables de creació i destrucció. Els seus viatges es conserven en elements diversos del paisatge actual que proporcionen als a¢nangu tant una relació històrica de com la terra arribà a existir com una prova religiosa del que la terra significa. Amb poques excepcions, la “tjukurpa” de dintre el parc és part de viatges molt més grans dels éssers ancestrals, i el parc és un centre important de molts camins ancestrals que hi convergeixen.

Així doncs, quan els a¢nangu parlen dels diferents elements naturals de dins del parc, ho fan considerant-los amb relació a éssers “tjukurpa” concrets més que no buscant-ne explicacions ecològiques o geològiques. Les coses creades a partir de la “tjukurpa” no es limiten a elements geològics; en aquesta filosofia s’inclouen també les plantes i els animals. Aquest coneixement de les activitats dels éssers ancestrals forma part de la tradició oral, i es transmet juntament amb els sistemes d’explotació dels recursos alimentaris. El conjunt de la “tjukurpa”, doncs, proporciona un model de vida unitari que abraça des de l’inici dels temps fins al present.

“Tjukurpa” significa també ‘llei’, i és la base de les normes de conducta correctes entre les persones i entre les persones i la terra. Des de temps reculats els a¢nangu han estat capaços d’establir, per tota l’extensió del Desert Occidental, lligams de família i de parentiu i un sistema de relació social amb altres grups. Això els permet anomenar parent, i després tractar com a membre de la família, algú amb qui ni tan sols s’havien trobat mai abans. Un gran avantatge d’aquest sistema social és que fa possibles activitats cooperatives amb un ús igualitari de la terra i els seus recursos (fins i tot entre persones que no poden estar contínuament en contacte).

Al voltant de la base de l’Ulu¢ru hi ha centenars d’indrets amb pintures rupestres aborígens que no se sap quina antiguitat tenen, i els a¢nangu s’adonen de la importància que té protegir-les com a part del seu patrimoni cultural. Tant a l’Ulu¢ru com a Kata Tju¢ta hi ha gravats a la roca que es creu que són molt antics, i, encara que són menys vulnerables al vandalisme i a altres formes de deterioració, també estan protegits.

Característiques i valors naturals

El parc comprèn extenses planes de sorra, dunes i desert al·luvial esquitxades per la mola de l’Ulu¢ru i el massís pròxim de Kata Tju¢ta, uns 32 km a l’W. Durant un període d’activitat tectònica, probablement cap al final del període Ordovicià (fa uns 450 milions d’anys), les roques que ara componen aquesta part del centre d’Austràlia es plegaren i s’aixecaren per sobre el nivell de la mar. Des d’aleshores les forces erosives han anat desgastant la major part del centre d’Austràlia fins a convertir-la en una gran plana, però algunes roques més dures han resistit l’erosió i en unes quantes localitats han arribat fins al present en forma de turons i muntanyes; l’Ulu¢ru i Kata Tju¢ta constitueixen dos d’aquests “inselbergs”. A Kata Tju¢ta apareix exposat un gruix mínim de 2 500 m de conglomerat, mentre que a l’Ulu¢ru ho fa un gruix d’almenys 600 m de gresos rics en feldspat. L’erosió que hi ha hagut des del Terciari ha originat les extensions de sorra que constitueixen la major part del parc.

L’Ulu¢ru, en concret, s’aixeca aproximadament 340 m per sobre del desert que l’envolta. Té una circumferència a la base de 9,4 km, costats llisos que arriben a pendents de fins a 85° i un cim relativament pla. Alguns elements importants de la superfície de la roca són les àrees d’erosió laminar, amb estrats d’1 a 3 m de gruix; profundes fissures paral·leles que des del cim baixen pels costats del monòlit; i unes quantes coves, entrades i sortints a la base formades per degradació química i per l’erosió del vent. El massís de Kata Tju¢ta cobreix unes 3 500 ha i comprèn 36 doms de conglomerat de pendents molt escarpats. Acostumen a tenir cims arrodonits, costats quasi verticals i valls divisòries, i han estat sotmeses al mateix procés que l’Ulu¢ru.

La major part del parc consisteix en extensions de dunes i pedruscall sense cursos d’aigua definits. El parc té recursos molt limitats pel que fa a aigües superficials, i tots els punts d’aigua excepte el Mu¢titjulu (Maggie Springs) poden ser considerats efímers, amb nivells que fluctuen segons si hi ha sequera o pluja. Durant l’estació de pluges les aigües superficials es limiten en general a basses temporals alimentades per cursos d’aigua estacionals, curts i de poc cabal provinents dels monòlits, dels quals s’escorre bona part de la precipitació que intercepten. Aquestes basses temporals es formen en clots superficials o al voltant de les basses dels monòlits com ara el Ka¢ntju o l’Inintitjara, on l’aigua pot mantenir-s’hi mesos. Els a¢nangu creuen que aquesta disponibilitat variable de l’aigua és causada per la “tjukurpa” i hi té una relació permanent.

Al parc es viuen dues estacions diferenciades: l’hivern, que té lloc entre abril i octubre, i l’estiu, entre novembre i març. Les temperatures mitjanes diàries màximes i mínimes són respectivament 4 i 20°C a l’hivern i 22 i 38°C a l’estiu. Les temperatures extremes van dels –5°C de mínima absoluta als 44°C de màxima absoluta, i les glaçades són freqüents entre juny i agost. La precipitació anual és molt variable, però es manté sempre entre els 200 i els 500 mm anuals. El màxim de precipitació té lloc a l’hivern (un 67% aproximadament, entre juny i juliol). Els vents dominants bufen del SW cap al NE a l’estiu, i a l’inrevés a l’hivern.

La vegetació del parc és influïda per l’estabilitat i el règim d’humitat del sòl, el clima, la topografia, la incidència del foc i les activitats recol·lectores (de llenya i d’aliment) dels aborígens. El paisatge del parc té valor com a mostra representativa de la flora i la vegetació del centre d’Austràlia. Hi dominen plantes de poca alçada que formen comunitats estructuralment simples. En algunes apareixen irregularment arbres i arbustos dispersos, mentre que en altres, aquests estan distribuïts més uniformement. Com a moltes de les regions àrides d’Austràlia, hi ha pocs eucaliptus, i els que hi ha es limiten normalment a les àrees més humides. Hi ha espècies perennes —arbres i arbustos com Acacia aneura i Allocasuarina decaisneana, o gramínies com els “spinifex” (Triodia) i Plectrachne— que són resistents a la sequera i es mantenen latents mentre aquesta dura per reprendre el creixement quan tornen les condicions favorables. També hi ha espècies perennes (menys comunes que les resistents a la sequera) que durant els períodes secs eviten la sequera deixant morir les parts aèries per regenerar-les, arribat el moment, a partir de brots, tubercles i rizomes; és el cas de moltes gramínies perennes de creixement en “tussok”, com Eragrostis eriopoda o Themeda australis. Finalment hi ha espècies efímeres que eviten la sequera germinant a l’inici de les pluges, després del qual creixen de pressa, floreixen de cop i en quantitat, fructifiquen i moren quan tornen a venir les condicions més seques; acostumen a ser gramínies baixes i altres petites plantes herbàcies que sovint constitueixen el sotabosc herbaci de comunitats arbòries i arbustives com ara la “white daisy” (Helipterum floribundum) i el “billy button” (Calocephalus platycephalus) dues boniques compostes del desert australià.

A la reserva de biosfera es troben les tres categories principals de paisatge vegetal representatius del centre d’Austràlia: el “simpson”, que es tracta d’una formació herbàcia en “hummocks” pròpia de dunes i sorrals i és un dels tipus de vegetació més estesos al parc; el “gillen”, que consisteix en bosquines d’Acacia al voltant dels monòlits, al peu dels turons i als cons de dejecció i que conté les espècies més rares i constitueix la comunitat més sensible i restringida del parc; i el “karree”, que comprèn les àrees d’escolament dels plans de “mulga” (Acacia aneura).

En claps amb sòls profunds es fan herbeis dominats per gramínies del gènere Cymbopogon i ciperàcies del gènere Cyperus, mentre que allà on els sòls són molt superficials, aquestes dues famílies són representades més aviat pels gèneres Tripogon i Fimbristylis. També es troben rodals d’Acacia i l’herba porc espí (Triodia pungens) amb individus aïllats de Ficus platypoda i Eucalyptus terminalis. L’herba porc espí forma agrupacions pràcticament pures al massís de Kata Tju¢ta, mentre que als vessants menys drets apareixen espècies d’Acacia, Cassia i Hakea. Els vessants amb pedruscall suporten arbrissons de diferents espècies d’Eucalyptus i Acacia i moltes altres espècies arbustives. A l’àrea que envolta immediatament la base dels afloraments rocosos dominen rodals atapeïts de la gramínia perenne Eriachne scleranthoides, mentre que altres gramínies i ciperàcies dominen als sòls superficials adjacents.

Els peus dels turons de Kata Tju¢ta acullen les gramínies Aristida contorta i Enneapogon polyphyllus, alguns individus baixos d’Acacia aneura i espècies de Cassia i Ptilotus. Als llits dels cursos d’aigua hi ha algunes espècies d’Eucalyptus, arbustos i herbes perennes.

Als cons de dejecció i a les pedrusques del voltant dels monòlits s’hi fa un mosaic d’herbassar obert, arbres baixos i arbustos. Entre les espècies llenyoses hi ha el “long-fruited bloodwood” (Eucalyptus terminalis), diferents representants de “teatree” (Mela-leuca) i dels gèneres d’Acacia i Ptilotus i les gramínies Themeda avenacea, Enneapogon cylindricus i Eragrostis eriopoda. Aquest tipus de vegetació pot esdevenir luxuriant en els períodes plujosos.

La zona de planícia suporta bosquets densos de “mulga”, altres espècies d’Acacia i diferents mioporàcies del gènere Eremophila, amb un sotabosc perenne de la gramínia Eragrostis eriopoda. Les àrees entre els bosquetons tenen una vegetació esparsa.

Les dunes i els sorrals plans o ondulats són dominats per “spinfex”, i per un matollar obert d’Eucalyptus gamophylla, Acacia kempeana i la papilionàcia arbustiva Templetonia hookeri, el “broom bush”, amb ocasionals “desert oaks” (Allocasuarina decaisneana) en condicions més humides.

Dintre el parc s’han classificat més de 360 espècies de plantes. Entre les espècies en perill d’extinció hi ha plantes herbàcies com la liliàcia Wurmbea centralis, la “pink early nancy”, o la juncàcia Juncus continuus, i arbustives com la malvàcia Gossypium sturtianum, l’esterculiàcia Rulingia magniflora, la dil·leniàcia Hibbertia glaberrima, la mirtàcia Baeckea polystemonea o la labiada Plectranthus intraterraneus. Entre les rareses confinades a les zones humides hi ha l’estilidiàcia Stylidium inaequipetalum, la rara gramínia en “tussok” Eriachne scleranthoides i la falguera Ophioglossum lusitanicum. S’han identificat 34 espècies de plantes introduïdes, sobretot en àrees alterades. Entre altres hi ha la poligonàcia Rumex vesicarius, coneguda a Austràlia amb el nom de “ruby dock”; les gramínies Cenchrus echinatus, la “Mossman River grass”, i C. ciliaris, la “buffel grass”; la coloquinta (Citrullus colocynthis) i els queixals de vella (Tribulus terrestris).

La reserva de biosfera constitueix l’hàbitat d’una àmplia varietat d’espècies animals, algunes de rares i d’interès científic. Hi viuen un total de 22 mamífers autòctons, entre els quals hi ha tres espècies grans: el dingo (Canis familiaris dingo), el cangur roig (Macropus rufus) i el “wallaroo” comú (M. robustus). Ni el dingo ni el cangur roig semblen estar confinats estrictament a hàbitats concrets, tot i que el cangur roig rarament es veu a l’àrea rocosa de Kata Tju¢ta o pels voltants de l’Ulu¢ru. Els moviments de totes dues espècies són determinats sobretot per la disponibilitat d’aliment. El “wallaroo” comú, en canvi, es troba restringit a l’àrea immediatament veïna al Kata Tju¢ta. Entre les espècies més petites hi ha el talp marsupial (Notoryctes typhlops), el ratolí cangur de “spinifex” (Notomys alexis), el ratolí australià bru del desert (Pseudomys desertor), la “mulgara” (Dasycercus cristicauda) i l’amenaçat bàndicut orellut o “bilby” (Macrotis lagotis). L’equidna comuna (Tachyglossus aculeatus), un dels dos mamífers ponedors d’ous descoberts a Austràlia, es pot veure dins el parc ocasionalment. La majoria de petits mamífers són nocturns i es retiren als seus caus i altres àrees protegides durant el dia, quan la temperatura de l’aire i del terra és massa elevada. Tant la naturalesa com l’abast de la relació de moltes espècies amb la precipitació i els recursos alimentaris són poc coneguts. S’han identificat unes quantes espècies de quiròpters, entre altres el vulnerable fals vampir australià (Macroderma gigas), la pipistrel·la australiana comuna (Pipistrellus pumilus), la rata-pinyada de musell ample (Scotorepens greyi) i la rata-pinyada orelluda petita (Nyctophilus geoffroyi).

Unes quantes espècies de mamífers de mida mitjana han estat exterminades del parc al llarg del segle XX, entre altres l’ualabi llebre roig (Lagorchestes hirsutus) i el cangur rata excavador de musell curt (Bettongia lesueur) (totes dues considerades espècies rares), l’opòssum australià comú (Trichosurus vulpecula) i l’ualabi de roca de peus negres (Petrogale lateralis). S’està estudiant la reintroducció d’aquestes espècies, ja que totes tenen una relació important amb la “tjukurpa”. Entre les espècies introduïdes hi ha la guineu comuna (Vulpes vulpes), el ratolí domèstic (Mus musculus), el conill Oryctolagus cuniculus i gats, gossos i camells salvatges.

Dins el parc s’han observat més de 150 espècies d’ocells, 66 dels quals es consideren residents. Hi ha psitaciformes com la cotorra de “mulga” (Psephotus varius), la cotorra de Port Lincoln (Platycercus zonarius) i el periquito de Bourke (Neopsephotus bourkii); rapinyaires com l’àguila de cua en tascó (Aquila audax), el falcó comú australià (Falco cenchroides) i el vulnerable falcó pelegrí (F. peregrinus); el diamant mandarí (Poephila guttata) i quinze espècies de “thornbill” (pardalòtids del gènere Acanthiza i altres afins). També s’hi han observat unes quantes espècies de limícoles migrants, com el tèrrit acuminat (Calidris acuminata), la xivitona comuna (Tringa [=Actitis] hypoleucos) i el tèrrit de Bering (Calidris tenuirostris).

La fauna de rèptils del centre d’Austràlia és d’una riquesa inigualada enlloc més del continent o del món. Entre les serps de la reserva de biosfera hi ha grans espècies verinoses com la serp bruna reial (Pseudechis australis) i la serp bruna occidental (Pseudonaja nuchalis). Encara que de manera no gaire freqüent, s’hi ha observat la pitó de Ramsay (Aspidites ramsayi) com també petites serps excavadores dels gèneres Simoselaps i Neelaps. També es troben representades les cinc famílies de saures australianes, en particular diferents espècies de varans (Varanus giganteus, V. gilleni i V. tristis). Moltes espècies de rèptils tenen una relació estreta amb les motes de “spinifex” o en depenen, i no hi ha dubte que aquest és l’hàbitat principal per als rèptils a la reserva de biosfera. Altres espècies com la dtella tacada (Gehyra punctata) i l’escinc Carlia triacantha es troben restringits a les àrees rocoses, on ocupen les escletxes de sota les làmines d’exfoliació de la roca.

La fauna d’amfibis del parc està poc documentada, però en diferents punts d’aigua s’hi han trobat granotes com Cyclorana cultripes i C. platycephalus. La majoria d’espècies presenten hàbits especialitzats que els permeten sobreviure a l’aridesa de l’entorn. Per exemple, hi ha espècies terrestres com la granota Neobatrachus centralis que acostumen a ser excavadores i només surten a la superfície tot just després de ploure.

La fauna d’invertebrats és poc coneguda, però se’n poden esmentar els crustacis del gènere Imnadopsis i també la tortugueta (Triops australiensis), que es creu que ha existit en la seva forma actual durant més de 150 milions d’anys. Aquests crustacis aprofiten basses temporals a la roca al cim de l’Ulu¢ru i altres punts.

Gestió i problemàtica

A l’hora de formular un pla de gestió del parc s’han tingut en compte, per tant, les interpretacions religioses aborígens del paisatge a través de consultes als a¢nangu que hi viuen. Els membres a¢nangu del Consell fan contribucions importants a l’hora d’establir la política de gestió, i se’ls consulta sobre totes les actuacions importants (i la major part de les que no ho són tant) que es fan dintre el parc per tal d’assegurar que la naturalesa i la localització de les intervencions proposades no vagin en contra de la “tjukurpa”. Són resultats d’aquesta mena de consultes el traçat del camí d’accés a Kata Tju¢ta, la localització dels viaranys de l’Ulu¢ru i de Kata Tju¢ta i l’emplaçament del futur centre cultural. Hi ha unes quantes propostes d’intervenció que els a¢nangu han rebutjat perquè entraven en conflicte amb la “tjukurpa”. Per als aborígens d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta, hi ha dues categories fonamentals d’indrets que cal tenir en consideració dintre l’àmbit del parc nacional: els que els turistes poden visitar i els que no. Habitatges o llocs amb pintures o gravats poden pertànyer a qualsevol de les dues categories, i en totes dues categories hi ha llocs secrets i d’accés molt restringit. Quatre indrets sagrats secrets, dos de particular importància per a les dones i els altres dos per als homes, s’han tancat i són protegits per llei; no s’hi pot accedir ni per visitar-los ni per investigar.

La gestió de la reserva de biosfera d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta és responsabilitat del Consell de Gestió d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta (constituït per una majoria aborigen) i de l’ANPWS conjuntament. El pla de gestió actual ha estat elaborat per tots dos ens, i té vigència fins al final del 1997. Entre els objectius de gestió prioritaris hi ha la protecció de la cultura aborigen, l’exposició i interpretació del paisatge (especialment la seva combinació d’elements naturals i culturals) i la conservació dels ecosistemes més representatius. El parc té com a valors principals el seu patrimoni cultural i religiós, el seu paisatge, la seva geologia, els seus ecosistemes àrids i els propòsits recreatius que se’n deriven, i el director del parc té l’autoritat de restringir l’accés a determinades àrees per tal de protegir els costums i els valors aborígens tradicionals. Les disposicions de l’arrendament, que es revisen cada cinc anys, preveuen que la tradició aborigen es potenciï per mitjà de la protecció de les àrees, els indrets i els aspectes que siguin d’importància per a ells; que s’involucri tanta població aborigen com sigui possible en l’administració i l’aprofitament del parc, i sempre que es pugui s’hi facin servir les tècniques aborígens tradicionals; que entre els empleats no aborígens es fomenti l’aprenentatge i la comprensió de les tradicions, el llenguatge, la cultura i les tècniques dels aborígens mateixos; i que els propietaris tradicionals de la terra siguin consultats regularment sobre l’administració, la gestió i el control del parc.

El parc és dividit en tres àrees principals d’actuació, que es distingeixen segons el grau d’ús que se’n fa: una zona d’actuació intensiva, una zona d’actuació intermèdia i una zona d’actuació mínima. Les ‘àrees d’accés restringit’ són àrees reservades a la investigació científica o bé àrees on viuen aborígens, que contenen indrets sagrats o jaciments arqueològics o que tenen una importància especial per ser conservades. Els visitants es concentren pels voltants dels monòlits, i per tant hi ha uns quants indrets sagrats de la base de l’Ulu¢ru que s’han tancat al públic. L’efectivitat de dividir el parc en zones s’està valorant durant el període del pla de gestió actual.

En comparació amb altres parcs del centre d’Austràlia, Ulu¢ru està relativament ben estudiat. S’hi han portat a terme estudis sobre el clima, la geologia, la hidrologia, la flora i la fauna del parc, i també d’antropologia i altres camps, i s’han elaborat mapes de tipus de vegetació i d’unitats de territori. Hi ha previstos més estudis per determinar la distribució de les espècies poc comunes i en perill tant vegetals com animals, com ara la “mulgara” (Dasycercus cristicauda), el ratolí australià bru del desert (Pseudomys desertor), el “striated grasswren” (Amytornis striatus) i el gran escinc del desert (Egernia kintorei). Durant l’observació de les espècies es pren nota de la informació que els a¢nangu tenen sobre la flora i la fauna, i aquest coneixement afegit ha ajudat a aclarir característiques d’algunes espècies i de relacions amb l’entorn que s’havien observat. El 1989 s’acabà de fer l’herbari, que comprèn 65 famílies, 186 gèneres i 363 espècies.

Abans que els europeus introduïssin bestiar, els pobles aborígens del centre d’Austràlia ja utilitzaven el foc de manera reiterada i deliberada. La intenció principal a l’hora de fer aquests focs era manipular els ecosistemes per tal d’atreure els animals a àrees concretes i estimular el creixement de plantes silvestres que els servien d’aliment. El gran nombre d’espècies vegetals resistents al foc que hi ha a bona part d’aquesta zona àrida indica que el foc era un component normal dels ambients àrids i semiàrids d’Austràlia. Tot i així, els focs es limitaven sovint a superfícies relativament petites, d’unes quantes hectàrees o encara menys, bé que ocasionalment algun incendi més gran pogués abastar uns quants quilòmetres quadrats. Hi ha indicis que la interrupció dels focs que tradicionalment provocaven els aborígens ha potenciat que hi hagi moltes més possibilitats d’incendis naturals de grans proporcions.

Actualment es realitza una intensa política d’actuació sobre el foc tant dintre el parc com a les terres aborígens circumdants, seguint estratègies basades alhora en les pràctiques tradicionals de crema dels aborígens i en estudis moderns. S’utilitzen imatges de satèl·lit per a controlar els incendis dintre la regió, i també es fa servir un sistema d’informació geogràfica per a elaborar mapes que indiquin els incendis segons les estacions i els anys. Cada any s’obté una imatge a principi de la tardor per localitzar-hi els incendis de l’estiu anterior; a la primavera es fan servir noves imatges per a detectar-hi els claps incendiats de l’hivern i preparar-se per la següent temporada d’incendis. S’està intentant eradicar el foc d’algunes àrees per tal d’assegurar que s’hi mantingui una varietat més gran de tipus de vegetació i d’hàbitats que servirien de reserva en cas que el parc s’incendiés descontroladament. Hi ha altres llocs on es provoquen petits focs controlats d’acord amb un pla anual d’actuació sobre el foc pensat per reduir l’acumulació de combustible i mantenir la diversitat de les comunitats vegetals. Els a¢nangu tenen també aquí un paper important, ja que donen informació sobre la flora i els indrets culturals i aquesta s’incorpora a l’estratègia d’actuació sobre el foc.

Ulu¢ru-Kata Tju¢ta és l’única atracció turística important del Territori Septentrional d’Austràlia. Els primers turistes visitaren l’àrea al final de la dècada dels 40 arran de la construcció d’un camí fins a l’Ulu¢ru el 1948 i des d’aleshores el nombre de visitants al parc ha augmentat espectacularment, des dels 2 296 el 1958 fins als 250 000 de 1991 i xifres encara superiors els anys següents. Els a¢nangu de la regió han estat l’instrument que ha assegurat que els visitants del parc rebessin la informació correcta sobre la seva cultura i la “tjukurpa”. Les dones grans a¢nangu han traçat la caminada de Liru, que és una excursió amb un guia a¢nangu que dóna als visitants algunes idees sobre la seva cultura tradicional i les seves concepcions, i en altres excursions i àrees visitades els a¢nangu també hi han col·laborat molt.

Els problemes amb què topen els gestors de la reserva de biosfera d’Ulu¢ru-Kata Tju¢ta són, en alguns aspectes, típics d’àrees naturals molt explotades. D’altra banda, Ulu¢ru-Kata Tju¢ta presenta un repte addicional en el fet que totes les intervencions s’han de canalitzar a través de les creences religioses i culturals dels tradicionals propietaris i residents a¢nangu del parc. Els seus indrets sagrats, les seves pintures rupestres i les seves cerimònies tradicionals poden perillar per culpa d’un control irreflexiu de visitants, per pertorbacions causades per un ús inadequat dels vehicles o pels traçats de carreteres i viaranys. S’ha considerat com a actuació desitjable el fet de proveir els aborígens de casa i d’una infrastructura sanitària, educativa i de comunicacions, com també el control de l’abús de l’alcohol entre la mateixa població local, problema que sembla que ha disminuït molt. En general, el deteriorament històric de la cultura aborigen ha estat frenat garantint el dret de lliure accés a la terra i permetent a la població local que compleixi un paper rellevant en la gestió i la planificació.