Capitells i fragments arquitectònics d’una altra procedència

L’inventari següent inclou un seguit de peces d’escultura arquitectònica de procedència diversa, sovint desconeguda. Destaca el conjunt de capitells conservats al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

Capitell (MHCB, núm. d'inv. 9.889)

Aquest capitell pertany al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, amb el núm. d’inv. 9.889. Actualment és al Dipòsit Municipal. Es tracta d’una peça trobada a Barcelona.

El capitell, de pedra calcària i del tipus corintitzant, es troba en molt mal estat i sembla que la base fou rebaixada per tal que encaixés amb una altra peça. Fa 50 cm d’alçària i 46 × 46 cm l’àbac. Sobre els dos primers registres de fulles d’acant, en el centre de la cara, trobem una palmeta que es perllonga a tota l’alçària, en substitució del floró de l’àbac corinti. A cada banda d’aquesta palmeta una hèlix acompanya unes hipotètiques volutes, cap de les quals no s’ha conservat. Tècnicament és molt matusser. Les fulles són excessivament carnoses i còncaves, i tot plegat presenta un alt nivell de simplificació. La carnositat, l’ús del trepant, que s’aprecia en alguna de les angulars, i el clar allunyament de models de qualitat suggereixen, en general, una datació tardana dins el món romà. M.A. Gutiérrez ha estudiat i datat la peça i ha proposat successivament els segles IV i V, en un primer estudi, i els segles III i IV, en un de posterior.

Bibliografia

• Gutiérrez, 1986, pàgs. 33-34, núm. 55; 1992, pàgs. 205 i 214-215, núm. 914.

Capitell (MAC, núm. d'inv. 19.044)

Es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, amb el núm. d’inv. 19.044. És una peça de pedra calcària, que probablement té la mateixa procedència que el capitell que s’estudia posteriorment (núm. d’inv. 19.045). Les seves dimensions són: 59 cm d’alçària, 93 cm de profunditat amb decoració fins a 38 cm per l’esquerra i 36 cm per la dreta, i 63 cm d’amplada.

Es tracta d’un capitell de pilastra compost realitzat per anar encastat en una paret, amb només tres cares treballades. La frontal mostra un primer nivell amb tres palmetes altes que ocupen el centre i els angles, i dues de baixes intercalades. Destaca el fet que les angulars se separen força del càlat. Segueix la part jònica amb un kyma de mitjos òvuls molt estret i tosc. A cada angle una roseta de 7 pètals recolzada sobre la palmeta ha substituït les volutes. L’espai del càlat entre els elements corintis i jònics és ocupat per una decoració de joncs. L’àbac és un motiu trenat que conflueix en la flor del centre, actualment destruïda. Se sol datar als segles IV-V.

Bibliografia

• Gutiérrez, 1986, pàgs. 31-32, núm. 53; 1992, pàg. 179, núm. 791.

Capitell (MAC, núm. d'inv. 19.045)

Peça de pedra calcària, probablement procedent de l’enderroc d’un pany de muralla romana proper al carrer Avinyó de Barcelona. Ingressà al Museu Provincial d’Antiguitats com a donació de la Societat Catalana de Crèdit, i actualment es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, amb el núm. d’inv. 19.045. Fa 59 cm d’alçària, 76 cm de profunditat i 60 cm d’amplada. Presenta 60 cm de decoració.

Estem davant d’una peça del mateix tipus que la núm. 19.044. L’única diferència rau en la qualitat de l’artesà que les realitzà, que en aquest cas aconseguí un resultat millor. Les fulles són carnoses i amples i mostren, a l’igual de les volutes, l’ús del trepant. Es distingeix entre les fulles de les cares, dues en la base i una al pis superior, i les d’angle, una fulla estilitzada que arriba de la base fins a les volutes. El càlat mostra novament la decoració de joncs, però en aquest cas manté la forma circular, si bé l’estructura de la peça és cúbica perquè coronava una pilastra. També la part jònica és de major qualitat; aquí se separa del corinti amb un astràgal de fusos i fletxes sobremuntat pel kyma de mitjos òvuls, però de mida superior, que també segueixen la forma circular del càlat. Són les volutes les que fan la transició de circular a quadrat. Com en el cas anterior es tracta de rosetes, aquí de quatre pètals. L’àbac presenta un motiu de soga convergint en els angles.

Coneixem la procedència d’aquest capitell per una notícia d’Elias de Molins. Com ja hem dit anteriorment, cal considerar la possibilitat que aparegués juntament amb el 19 044, i si més no que pertanyessin al mateix monument. També en aquest cas s’ha proposat una datació tardana, entre els segles IV i V.

Bibliografia

• Elias, 1888, pàg. 3, núm. 1 143; Puig i Cadafalch, 1934, pàg. 334 i fig. 437; Gutiérrez, 1986. pàgs. 31-32, núm. 52; 1992, pàg. 179, núm. 790.

Capitell (MAC, núm. d'inv. 7.106)

Capitell de pedra calcària procedent de la vil·la romana del mas d’Estadella, Vilagrassa (Urgell). Està catalogat amb el núm. d’inventari 7.106 del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, i fa 32 cm d’alçària, 17 cm de diàmetre inferior i 32 cm de costat de l’àbac. Es pot datar entre els segles IV i V.

Bibliografia

• Domínguez, 1987, vol. IV, pàgs. 192-193, làm. CCC, a; Gutiérrez, 1992, pàg. 179, núms. 793-794.

Capitell (MAC, núm. d'inv. 7.107)

Peça de pedra calcària amb la mateixa procedència que el capitell núm. 7.106, és a dir, la vil·la romana del mas d’Estadella (Vilagrassa). Té el núm. d’inventari 7.107 del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. Fa 34 cm d’alçària, 17 cm de diàmetre inferior i 33 cm de costat de l’àbac. Datable entre els segles IV i V.

Aquest capitell i el que hem tractat anteriorment (núm. d’inventari 7.106) són peces gairebé idèntiques. Pràcticament, l’única diferència entre l’un i l’altre la trobem en la primera corona de fulles, treballades amb un perfilat en el cas del núm. 7 107; de la mateixa manera, el 7.106 mostra una decoració incisa formant un motiu com de palmera a la base de les fulles d’angle, inexistent en el seu bessó.

Destaca la curiosa decoració del càlat formada per 3 bandes successives decorades amb línies obliqües que varien l’orientació, alternant-la d’una banda a l’altra, creant un motiu d’espina de peix que sembla el resultat de la geometrització d’un motiu de soga. Per a aquesta solució trobem un paral·lel força proper, fins en proporcions, reaprofitat al portal nord de l’abacial de Saint-Sever. En tots dos casos les proporcions s’allunyen de les cúbiques del capitell antic, com es veu si comparem les dimensions de la base i l’àbac respecte a l’alçària. En el nostre cas coneixem el context arqueològic, el qual ens indica unes dates vers els segles IV o V. Aquests capitells, si bé tenen alguna esquerda, presenten un magnífic estat de conservació.

Bibliografia

• Domínguez, 1987, vol. IV, pàgs. 192-193, làm. CCC, b.

Capitell (MEV, núm. d'inv. 10.880)

Peça de marbre del Proconès trobada a l’església de Sant Francesc (Vic). Actualment es conserva al Museu Episcopal de Vic, amb el núm. d’inventari 10.880. Fa 29 cm d’alçària.

És un capitell corintitzant asiàtic de quatre fulles, entre les quals, a la base, hi veiem un òvul del qual arrenquen les hèlixs; entre les volutes, hi ha dues petites hèlixs i a l’àbac un motiu lotiforme. La seva organització el fa proper als núms. 39 785 i 30 786 del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, si bé les fulles, del tipus espinós que caracteritzen l’estil asiàtic, tenen un treball menys esquemàtic i les hèlixs mostren un aspecte més clàssic. Aquests arguments suggereixen una data anterior als exemplars de Barcelona i que coincideix amb la que, per motius diferents, proposa I. Rodà, és a dir, el segle IV.

Bibliografia

• Gudiol, 1902, fig. 186; Rodà, 1989, pàg. 129, núm. 86; Gutiérrez, 1992, pàg. 151, núm. 667.

Fragment de capitell (MEV, núm. d'inv. 9.721)

Peça de procedència desconeguda. Es conserva al Museu Episcopal de Vic, amb el núm. d’inventari 9.721. Fa 11,3 cm d’alçària.

El fragment mostra dos nivells de fulles realitzades mitjançant incisió, en un relleu molt baix, i flanquejant la fulla del segon pis dos caulicles d’on surten unes hèlixs excessivament grans.

Malgrat que I. Rodà proposa, amb dubtes, el segle III, potser caldria pensar en un moment més avançat com ara el segle IV o el V, pel tipus de treball sumari i, en certa manera, per la pèrdua d’organicitat i proporció dels elements.

Bibliografia

• Rodà, 1989, pàg. 132, núm. 87.

Capitell (IEI, núm. d'inv. L-24)

Peça de marbre procedent de les excavacions de la vil·la del Romeral, a Albesa (Noguera). Es conserva a la sala arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb el núm. d’inventari L-24. Fa 40 cm d’amplada per 41 cm de llargada i 30 cm d’alçària. És un capitell del tipus pseudocorinti de quatre fulles; aquestes, situades als angles, foren realitzades mitjançant simples incisions. A partir del context arqueològic s’ha datat al segle IV.

Bibliografia

• Pita, 1973; Domínguez, 1987, vol. II, pàg. 154 i vol. IV, làm. CCLXXXVII, b.

Capitell de la vil·la Fortunatus

Capitell de tipus corinti conservat in situ a la vil·la Fortunatus.

R. Manent

Es tracta d’un capitell conservat in situ a les ruïnes de la vil·la Fortunatus (Fraga, Baix Cinca). És de tipus corinti, d’època ja avançada, si hem de jutjar pel treball sumari i per la simple disposició dels elements que, això sí, són tots del corinti clàssic. Segons R. Pita devia estar adossat a una paret com a coronament d’una pilastra, fet que explica que només estigui treballat per tres de les quatre cares.

Bibliografia

• Serra i Ràfols, 1943, V, pàg. 27; Pita, 1973, pàgs. 62-67, fot. pàg. 66; Palol, 1967, pàg. 90; Domínguez, 1987, vol. II, pàg. 82 i vol. IV, pàg. 225.

Capitell (MEV, núm. d'inv. 10.879)

Peça de marbre blanc localitzada a l’església del Roser (Vic). Es conserva al Museu Episcopal de Vic amb el núm. d’inventari 10.879. Fa 31 cm d’alçària; 23 × 22 cm l’àbac.

Es tracta d’un capitell corintitzant força malmès, ja que fou adaptat per funcionar com a morter, de manera que no conserva ni volutes ni part del cimaci. Presenta dos nivells, l’inferior, de fulles, i el superior, que alterna fulles amb calzes. Aquests nivells són similars als dels capitells núm. 30 999 i un s/n del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. Per damunt d’aquest nivell sobresurt el llavi superior del càlat. El relleu és alt i i el modelat de força qualitat. Estilísticament mostra una simplificació de les formes, sobretot en el disseny de les fulles, treballades mitjançant incisions senzilles. Això fa pensar en una data avançada. I. Rodà, però, el data als segles I-II, entre els flavis i Adrià. De fet, a Còrdova trobem peces similars en aquelles dates; C. Godoy, en canvi, afirma que es tracta d’una peça d’importació bizantina datable a la segona meitat del segle V. Segons la nostra opinió la data de Godoy és més encertada, però creiem que es tracta d’una peça hispana i que no cal anar a cercar paral·lels a Bizanci.

Bibliografia

• Gudiol, 1902, fig. 185; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. I, pàgs. 345-347, fig. 391; Rodà, 1989, pàgs. 128-129, núm. 85; Millenum, 1989, pàgs. 72-73.

Capitell (MAC, núm. d'inv. 30.786)

Peça de marbre de procedència desconeguda. Es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, amb el núm. d’inventari 30.786. Fa 30 cm d’alçària, 19 cm de diàmetre inferior i 32 cm de costat de l’àbac.

És del mateix estil que el capitell núm. 30 785, però està treballat amb més simplicitat. L’organització de les quatre fulles d’angle és pur disseny geomètric. Entre aquestes veiem el que podria ser record de caulicles, una forma anellada i sobremuntada per una triple fulla, solució que trobem en alguna peça del sud-oest de França, en concret els capitells conservats al Museu de Nérac. És des d’aquí que arrenquen les volutes d’angle, per damunt les quals podem veure un disseny de soga convergint al centre de la cara. També per al tipus de volutes trobem paral·lels en una peça d’Agen i una altra d’Isle-de-Noé. El capitell no mostra cap senyal d’àbac, llevat que ho sigui aquesta forma de soga, però és sobremuntada per un cimaci perfectament quadrat. El resultat és prou elegant i recorda força el capitell de Sant Cugat del Vallès, motiu pel qual cal pensar en una datació propera també als segles V-VI.

Bibliografia

• Domínguez, 1987, vol. II, pàg. 477, i vol. IV. làm. CDXLVIII.

Capitell (MEV, núm. d'inv. 16.503)

Aparegut a les obres de l’Institut Politècnic de Vic, aquest capitell de gres es conserva al Museu Episcopal de Vic amb el núm. d’inventari 16.503. Fa 52 cm d’alçària i 60 cm d’àbac.

Es tracta d’un capitell corinti trobat juntament amb part de la columna que el suportava. Està força deteriorat. Presenta tots els elements del corinti, però amb un treball esquematitzat; per exemple, les fulles semblen més palmetes que no pas acant. Caldria destacar la presència del collarí simplement motllurat com a gola. Els diferents autors l’han datat al segle IV.

Bibliografia

• Junyent, 1976b, pàg. 27; Molas, 1979, LV, pàg. 199, làm. II, 3; 1982a, pàgs. 97-99; Rodà, 1989. pàg. 128, núm. 84; Gutiérrez. 1992, pàg. 130. núm. 641.

Capitell (MEV, núm. d'inv. 10.878)

Peça de gres de procedència desconeguda. Forma part del fons del Museu Episcopal de Vic amb el núm. d’inventari 10.878. Fa 30,5 cm d’alçària.

Es tracta de la secció longitudinal restant d’un capitell corinti. La meitat inferior és ocupada per dos nivells de fulles treballades amb trepant. La meitat superior l’ocupen els caulicles, dels quals surten·les hèlixs, d’una mida considerable. La peça està força malmesa. Per causa de detalls d’execució que no precisa, I. Rodà afirma que, malgrat l’esquema clarament derivat del món clàssic, caldria datar-lo entre els segles IX i X. Segons el nostre parer i a partir de les peces dels segles IX i X que es conserven i el que coneixem d’anterior, fóra més encertada una data entorn dels segles V i VI.

Bibliografia

• Rodà, 1989, pàg. 132, núm. 88.

Capitell (MAC, núm. d'inv. 30.785)

Peça de marbre trobada a la sagristia de Sant Cugat del Vallès i actualment conservada al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, amb el núm. d’inventari 30.785. Les seves dimensions són: 30 cm d’alçària, 22 cm de diàmetre inferior i 36 cm de costat de l’àbac.

Coneixem la procedència de la peça per una nota a La Veu de Catalunya de l’any 1911-12, de J. Gudiol i Cunill, que la identificà a la sagristia de l’església del monestir de Sant Cugat. Es tracta d’una peça derivada del compost, amb quatre fulles d’angle sobre les quals descansen unes volutes sorgides de l’àbac. L’àbac presenta ja les formes còncaves amb un dau al centre de les cares, més properes al món medieval. Tècnicament mostra un excel·lent treball de bisell. Les fulles, molt amples, presenten unes formes ondulades força elegants, com també ho és la decoració de joncs del càlat. Destaca el fet que sigui una peça de marbre, ja que normalment aquestes eren importades atès que se solia treballar amb la calcària local. El problema d’aquestes peces sempre és la seva datació; X. Barral el data al segle VII —amb gran precaució—, però possiblement és una mica anterior, devers el segle VI.

Bibliografia

• Gudiol. 1902 [1933], fig. 187, i 1912, 2, pàgs. 439-440; Barral, 1974, pàgs. 903-904 i fig. 29; Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 195-196 I figs. 1-3; Domínguez, 1987, VOL. IV, pàg. 217, Làms. CCCX-CCCXI.

Capitell de Sant Sebastià dels Gorgs

Aquest capitell és situat, reaprofitat, a la galeria oest del claustre de l’antic monestir. És una peça de marbre del segle VI. Està molt malmès, però malgrat tot se n’identifica el tipus, compost, i formalment el podem aproximar al que conserva el Museu d’Arqueologia de Catalunya procedent de Sant Cugat, tipològicament molt similar, per bé que d’una qualitat superior, fet que permet suggerir una datació propera. El Museo de Zaragoza també conserva una peça d’aquest tipus. F. Español (1992) ha relacionat aquest capitell amb la hipotètica existència d’una vil·la romana a Subirats-Lavern.

Bibliografia

• Giró, 1960-61, XXII-XXIII, pàgs. 348-350; Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 195-196, figs. 1-3; Domínguez, 1987, vol. II, pàg. 218 i vol. IV, làm. CCCX; Español, 1992, vol. XIX, pàg. 86.

Capitells de Sant Pau del Camp

Aquests capitells, de marbre, són a la portada de ponent de l’església de Sant Pau del Camp. El capitell del costat dret fa 29 cm i el capitell del costat esquerre 29,5 cm.

Tipològicament, el capitell de la dreta de la portada és proper als capitells de Sant Cugat del Vallès i Sant Sebastià dels Gorgs. Es tracta d’un capitell compost. Presenta quatre fulles d’angle entre les quals veiem un motiu que podria ser l’esquematització d’un caulicle. La meitat superior és ocupada per les volutes d’angle, que són un simple disc amb rosetes. La resta del càlat és envoltada per un collarí de perles i astràgals i, superposat, un registre d’òvuls que correspondria a l’equí jònic. L’àbac, amb decoració de soga, mostra un dau al centre. Cal dir que aquests capitells de marbre, de mida reduïda i amb aquest disseny del tipus compost, són freqüents al sud de França.

El capitell de l’esquerra és sensiblement diferent. Es tracta d’una peça de tipus corinti. Les fulles estan concebudes, en dos registres superposats, com a palmetes de base molt estreta que s’eixamplen en lòbuls punxeguts. L’àbac mostra un botó amb pètals al centre de cada cara.

Respecte a la datació cal dir que els paral·lels que es poden establir per a aquests capitells no admeten dubte i, per tant, caldria pensar en els segles VI-VII. Fins i tot per al de tipus corinti, que si bé tipològicament se n’allunya, per dimensions i material hauria d’emparellar-se amb els altres.

Dubtem que les impostes de la portada, generalment associades cronològicament amb aquests capitells, siguin elements reaprofitats. En primer lloc perquè són de la mateixa pedra local que la resta del parament i no de marbre com els capitells, en segon lloc perquè encaixen perfectament dintre de les filades en què estan incloses, i en tercer lloc perquè els elements que les decoren eren força corrents en el moment en què es confeccionà la portada. Presenten un treball sumari, gairebé d’incisió, completament allunyat del que mostren els capitells. Com s’ha vist en altres casos, aquests elements decoratius no serveixen per a deduir cronologies altes, per exemple en el cas dels sarcòfags de la Clua d’Aguilar (Alt Urgell), sinó tot al contrari.

Bibliografia

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. I, pàgs. 344-346, figs. 389 i 390; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Florensa, 1962, 47, pàgs. 44-48; Larrieu, 1964, XIV, pàgs. 109-157; Cabanot, 1972, XXII, pàgs. 1-18; Vigué-Pladevall, 1974, pàgs. 104-108; Junyent, 1976a, pàg. 95; Barral, 1981, pàgs. 114-120; Domínguez, 1987, vol. II, pàgs. 219 i 475, i vol. IV, làms. CCCXII i CDXLVI; Lorés, 1992, vol. XX, pàgs. 220-221.

Fragment decorat de Santa Maria de Mataró

Aquesta peça de gres, en bastant mal estat de conservació, es va trobar durant les excavacions de l’església de Santa Maria de Mataró; actualment es conserva als magatzems del Museu de Mataró. El camp decorat fa 26 × 22 cm, i la resta, formada per un bloc de pedra molt irregular, fa 29 cm de profunditat. Pot ser datat entre els segles VI i VII.

Tot i el seu mal estat, conserva restes de l’estuc que coronava la decoració, feta a bisell. El bloc de pedra és, com hem dit, molt irregular, i sembla com si algun dels costats hagués estat picat per formar part d’un parament, segurament quan es reaprofità amb una funció distinta de l’original. Respecte d’aquesta funció primera, cal dir que la profunditat de la peça impedeix que es tracti d’un fragment de cancell; probablement formava part d’un parament. Pel tipus de decoració podríem pensar en una peça visigòtica, si bé M. Ribas admet que és un tipus molt convencional i popular; de fet, l’execució és força tosca i no concorda, per exemple, amb la que trobem en peces de Barcelona, fins i tot és difícil trobar paral·lels clars en un nucli important de producció escultòrica com és Mèrida.

Bibliografia

• Ribas. 1975, pàg. 39 i làm. III.

Peces del baldaquí baptismal del Bovalar

El baldaquí del Bovalar es conserva a la sala arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Originàriament era a la zona baptismal situada als peus de l’església del Bovalar (Seròs, Segrià), zona que, malgrat estar segregada de l’espai de culte mitjançant un mur, estava perfectament integrada dins un hipotètic itinerari litúrgic amb dues portes que el flanquejaven que havien de servir per a l’entrada i la sortida de la processó de catecúmens. El núm. d’inventari és L-2 333 i fa 185 cm d’amplada per 162 de llargada i 225 cm d’alçària total.

Si bé la piscina baptismal és l’original del moment de la construcció de la basílica a l’inici del segle V, el baldaquí s’instal·là durant una posterior fase de reforma de la piscina, dins la segona meitat del segle VI. Del total de peces que constituïen aquesta estructura, se’n van recuperar les següents: una base sencera i una de fragmentària, dos fusts i fragments de dos més, dos capitells i fragments d’uns altres, dos cimacis amb decoració de fulles d’heura i part d’un tercer amb decoració geomètrica, dos arcs lleugerament ultrapassats de l’amplada del brocal formats per dues dovelles i dovelles d’arcs de la meitat de l’amplada.

Segons P. de Palol, a partir de les peces que coneixem només hi ha dues possibles reconstruccions del baldaquí, bé amb sis columnes, és a dir, dues grans obertures a dos dels costats i quatre obertures menors als altres dos costats, bé amb quatre columnes, que implicaria substituir les altres dues per un mur de fons. Actualment està reconstruït seguint la primera opció.

Els capitells, de marbre, són del tipus pseudocorinti de quatre fulles. Fan 27 cm d’alçària. El treball és absolutament geomètric, característic de la talla a bisell, i el tipus corinti de quatre fulles només és un referent llunyà. Com en el cas del capitell MEV 10 880, les volutes arrenquen des d’un òvul situat a la base de les cares entre les fulles d’angle. De factura molt propera, per bé que diferent, és el capitell que apareix en relleu al cancell recuperat a la vil·la Fortunatus de Fraga, conservat a Saragossa. Probablement no era l’únic paral·lelisme entre la vil·la fregatina i el Bovalar, ja que el baptisteri també devia ser similar. Atès que se’n coneix el context arqueològic, cal datar el conjunt dins la segona meitat del segle VI, malgrat que E. Domínguez, per motius d’estil —sempre difícils de justificar en aquest tipus de peça—, els atorga una cronologia del segle IV, suposem que perquè els considera contemporanis a l’inici de les obres de la mateixa basílica.

Bibliografia

• Pita-Palol, 1972. pàgs. 388-389; Pita, 1973, pàgs. 49-61, fig. pàg. 51 i fig. pàg. 53; Schlunk-Hauschild, 1978, pàgs. 40 i 163-165, taf. 58-9; Palol, 1982a, pàgs. 369-370; Palol, 1986, pàg. 516; Domínguez, 1987, vol. II. pàg. 153, i vol. IV, làm. CCLXXXVII a; Palol, 1989c, vol. II. pàgs. I 995-2 000; 1991b, pàgs. 296-297, i 1994, pàgs. 26-30.

Capitell (MAC, núm. d'inv. 7.542)

Peça de marbre del Proconès, procedent de l’església de Sant Polyeuktos de Constantinoble. Es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, amb el núm. d’inventari 7.542. Fa 92 cm d’alçària, 96,5 cm amplada de l’àbac i 58 cm de diàmetre de base. Buidat: 86,5 × 86,5 cm i 38 cm de profunditat.

És una de les peces bizantines més importants que es conserven a Catalunya. Restà a l’església de Sant Miquel de Barcelona fins a la seva destrucció el 1868, fent funció de pica; d’allà passà a l’església de la Mercè per acabar finalment al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Des de les primeres referències es considerà peça importada sense poder-ne precisar l’origen, fins que H. Schlunk hi reconegué semblances amb l’escultura conservada a la Piazzetta de Venècia, les anomenades pilastri acritani. L’afortunada identificació per part de C. Mango i I. Sevcenko de les restes trobades a Saraçhane (Istanbul) com a part de la desapareguda església de Sant Polyeuktos de Constantinoble, així com l’escultura apareguda en les successives campanyes, ha permès reconèixer en el nostre capitell, en les peces de Venècia i en tot un conjunt d’altres restes escultòriques, espolis realitzats en aquesta església versemblantment durant l’ocupació llatina de Constantinoble al segle XIII, moment que coincideix amb la destrucció de l’església. Segurament arribà a Catalunya durant el mateix segle XIII, possiblement després d’haver passat pel sud d’Itàlia. Aquest punt, però, és encara un dels més foscos, no només pel que fa a aquesta peça sinó per a les altres peces bizantines que conservem (dues a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona i una al Museu de Mataró).

Esbrinada la procedència no hi ha cap dubte a l’hora de datar la peça. Sabem que l’església fou un patrocini d’Anícia Juliana, esposa de l’emperador Flavius Areobindus Dagalaifus, i una de les nobles més riques de l’època, entre els anys 524-527. La importància del conjunt, i del nostre capitell, rau en el fet que ens permet conèixer antecedents importants de la plàstica justinianea que trobem a Santa Sofia de Constantinoble. De fet podem dir que Sant Polyeuktos proporcionarà alguns dels tallers que treballaran posteriorment a Santa Sofia.

El capitell és un bellíssim treball escultòric, sobretot amb el trepant. El resultat és una decoració que sembla embolcallar les quatre cares com si fos un vel. Al centre de cada cara se superposen tres cornucòpies de les quals surten dues fulles d’acant que s’escampen per la superfície a dreta i esquerra. El límit de cada cara el marca una trena recta de llorer que connecta el collarí amb l’àbac. El collarí disposa, en alternança, òvuls amb creus inscrites i palmetes trilobades. Aquest és un dels motius amb més clars paral·lels. L’àbac mostra una successió de palmetes pentalobades.

Bibliografia

• Puig i Cadafalch, 1924; Schlunk, 1945, 18, pàg. 202; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Mango-Sevcenko, 1961, 15, pàgs. 243-247; Schlunk, 1964; Martin-Firatli, 1965-68; Martin, 1972, pàgs. 325-326, i 1973, 27, pàgs. 297-300; Mathews, 1980; Domínguez, 1987, vol. II, pàg. 237 i vol. IV, làm. CCCXX; Catalunya medieval, 1992, pàg. 41, núm. 113; Barsanti, 1993, pàg. 204.

Capitell/imposta (MM, núm. d'inv. 5.446)

Aquesta peça de marbre es conserva al Museu de Mataró amb el núm. d’inventari 5.446. Fa 42 cm d’alçària; la base fa 49 cm d’amplada per 50 cm de profunditat; el cimaci fa 63 cm d’amplada per 102,5 cm de profunditat.

Es tracta d’un capitell jònic de dues cares, sobremuntat per un gran cimaci troncopiramidal. Fou trobat a la sagristia de Santa Maria de Mataró fent funció de pica; de fet, la peça conserva fins a quatre forats de desguaç, dels quals només un resta encara obert, fet que indica fins a quatre possibles situacions sempre amb la mateixa funció. També són visibles les marques que assenyalen que va estar encastat a la paret de la sagristia. El capitell és una esquematització del capitell jònic, on els òvuls presenten aspecte fusiforme, en un kyma que encara recorda la forma circular, i on les volutes són simples espirals incises. També als laterals, on es veu l’enrotllament de les volutes, se’ns mostra un treball simple d’incisió decorativa de caràcter geomètric. Pel que fa al cimaci, l’única part decorada és la frontal, visible actualment a la instal·lació del Museu de Mataró, que mostra una creu grega de braços eixamplats una mica excèntrica. No hi ha dubte que la peça és grega importada, tant pel material (marbre, possiblement del Proconès) com per la morfologia. Possibles paral·lels són els que ens proporciona N. Firatli (1951), datats al segle VI, i T.F. Mathews (1976 i 1980), especialment els de Vefa Kilise Camii i Santa Euphemia de l’Hipòdrom, en tots dos casos del segle VI. També són paral·lels, si bé de major qualitat, els de la basílica A propera al Fòrum Tauri de Constantinoble, datats, així mateix, al segle VI. Amb aquests paral·lels hem de suposar que ens trobem novament davant d’una peça bizantina, en concret de Constantinoble, que caldria datar al segle VI, i que devia arribar, com en els altres casos, a través del sud d’Itàlia o Sicília com a resultat de l’espoli de Constantinoble durant la IV croada.

Bibliografia

• Firatli, 1951, V, pàgs. 175-176, pl. IV e, f; Ribas, 1975, pàg. 38, fig. 3; Mathews, 1976, pàg. 21, fig. 5-5; pàgs. 121-122, figs. 11-29 i 11-32; pàg. 127, fig. 12-6; pàgs. 242 i ss.; i pàg. 398, fig. 40-22; 1980, pàg. 69, pl. 55.

Capitell dels Sants Just i Pastor de Barcelona

Capitell bizantí de marbre, reaprofitat com a pica beneitera a la porta de la sagristia de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona.

ECSA - M. Catalán

Aquest capitell de marbre ha estat convertit en una pica beneitera que és situada a la porta occidental de l’església, al costat de l’Epístola. Fa 37 cm d’alçària, 43 cm de diàmetre superior i 37 cm de diàmetre inferior.

Per la seva funció actual com a pica beneitera, ha estat absolutament rebaixat donant un aspecte perfectament circular i llis. Les fotografies dels quatre costats que publica F. Mateu ens permeten reconèixer-hi la forma troncopiramidal característica dels capitells bizantins. Cada angle estava marginat per un trenat de fulles de llorer, actualment només visible en el lateral esquerre encastat, seguint una fórmula similar a la del capitell de Sant Polyeuktos. Les cares mostren decoració de monogrames dins cercles. El fet que les lletres d’aquests monogrames siguin gregues, i la mateixa forma del capitell, no deixen lloc a dubte del seu origen bizantí. H. Schlunk ja ho proposa així alhora que defensa una datació de la segona meitat del segle VII. Potser el paral·lel més clar que hem trobat és el capitell amb el monograma de l’emperadriu Irene (797-802), conservat al Museu Bizantí d’Atenes. El capitell està datat cap al final del segle VIII i es considera reflex del tipus justinianeu més auster, contemporani de les obres de Santa Sofia, per tant es tractaria d’una represa formal dos segles més tard. Així doncs, és possible que la proposta de H. Schlunk no sigui del tot encertada i que calgui pensar en el segle VIII. Res no podem dir a propòsit de la inscripció, ja molt esborrada, tret que resta pendent d’estudi. Només F. Mateu ha fet una identificació de les lletres, segons la qual el costat esquerre mostra (començant per dalt i seguint el sentit del rellotge) les lletres r+Y, N o H+r o O, B, K i al centre Q; el costat dret, T+r, N, w, O i al centre O o Q; el frontal, T+r, H+N o Z, w, C o E, sense que se’n pugui llegir el centre; sembla que el que resta encastat devia ser igual al frontal, i només canviaria la lletra superior, que és Y+O. Pel que fa al problema de l’arribada d’aquesta peça a Barcelona, hem de suposar que, com en el cas del capitell de Sant Polyeuktos, devia ser el resultat de l’espoli de Constantinoble durant la IV croada i devia arribar via Sicília al llarg del mateix segle XIII.

Bibliografia

• Mateu, 1943, XVI, pàgs. 54-56 i làm. I, 1-4; Schlunk, 1945, 18, pàg. 201; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 21 i fig. 74; Barsanti, 1993, pàgs. 205-210.

Capitell (?) dels Sants Just i Pastor de Barcelona

Es tracta d’una peça bizantina importada, de marbre, que fou reaprofitada com a pica beneitera a la porta de la sagristia de l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Fa 21,5 cm d’alçària i 36 cm d’amplada el costat visible.

La forma bombada i el que sembla un collarí a la zona inferior suggereixen, a primera vista, que estem davant d’un capitell, com tants d’altres, reaprofitat com a pica beneitera; el fet, però, que tingui dos laterals plans genera el dubte que es pugui tractar d’algun altre tipus de peça, segons O. Granados una pica ja en origen. La decoració és feta amb cordons entrellaçats a manera de xarxa. Dos cordons trenats recorren la part superior; a aquests es lliguen tres àmplies anelles verticals enllaçades entre si que reserven l’espai del centre per col·locar-hi sengles creus de tipus llatí amb els braços eixamplats. La creu frontal sembla flanquejada per dues lletres (N i P?) i les laterals per petits quadrats. En la part baixa les anelles s’enllacen a una doble trena deixant al centre de cada llaç un espai omplert per un botó, que funciona a manera de collarí. Entre la trena i les anelles hi ha espai per a dues rosàcies de quatre pètals. La part més curiosa són els laterals plans, parcialment encastats. L’esquerre mostra una mena de nansa; el dret presenta una figuració en què un personatge amb túnica, que sosté algun objecte allargat a la mà, és acompanyat per una figura angelical a l’altura del cap, que recorda els putti coronant personatges, mentre sota els peus hi té un rostre alat. O. Granados sosté que aquesta part és un repicat modern, i certament el rostre alat sí que ho sembla, però no la figura superior, que pot fer referència a algun màrtir (O. Granados l’identifica amb sant Cristòfor). L’única proposta de datació per a aquesta peça és la que fa O. Granados, segles VII i VIII, però no n’explica els motius; per la nostra banda no hem estat capaços de trobar cap paral·lel que ens permeti suggerir una data. Sembla que ens trobem novament davant d’una peça d’origen bizantí, arribada a Catalunya segurament de la mateixa manera que les altres, és a dir, ja al segle XIII, fruit de l’ocupació i el saqueig de Constantinoble.

Bibliografia

• Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947. pàg. 21, fig. 75; Millenum, 1989. pàg. 80.