Mobiliari litúrgic

Plaques de cancell

A continuació passem a fer un inventari dels cancells d’època romana tardana i visigòtica localitzats a Catalunya, a excepció dels de Tarragona i Barcelona, que ja han estat estudiats en apartats anteriors.

Cancell de la vil·la Fortunatus

Aquest cancell es conserva al Museo de Zaragoza. Fa 1,07 × 0,65 × 0,21 m. Es tracta d’una peça parcialment conservada. J. Serra i Ràfols el va trobar en una de les cambres que donaven al peristil (núm. 25 de la planta que publica, pàg. 12), trencat en sis fragments (com es veu a la planta IX, 2). El seu motiu principal és un crismó, amb l’alfa i l’omega, col·locat una mica excèntric. Segurament aquest efecte quedava corregit amb el fragment que falta, que probablement era el suport que subjectava el cancell. A l’esquerra, flanquejant el crismó, hi trobem una columna amb el capitell treballat en relleu. Aquest element recorda els pilars reaprofitats, per exemple, a l’alcassaba de Mèrida, entre d’altres, de la segona meitat del segle VI. Mostra en una de les cares el mateix tipus de columneta en relleu coronada per un capitell, per bé que d’una qualitat superior. També la pilastra de San Salvador de Toledo (segle VII) mostra en una de les cares una solució similar, i de fet més propera, al cancell de Fraga pel fet que aquestes columnetes serveixen de suport a un registre superior d’arqueries. Aquest nivell superior confirma que no conservem la peça completa, ja que tenim un total de cinc arqueries, disposades tres a la dreta del que sembla una porta arquitravada, col·locada a l’eix del crismó, i dues a l’esquerra.

La senzillesa de la peça l’allunya del tipus de cancell que trobem a Barcelona, Toledo o Mèrida, i en canvi l’apropa a l’austeritat que s’insinua al Bovalar, fet que queda confirmat en comparar els capitells del baldaquí i el que apareix esculpit en aquest cancell. L’ús d’aquest crismó, així com de la columneta, amb formes molt senzilles, ens apropen a alguns sarcòfags aquitans, amb els quals compartien també una major austeritat decorativa tot i l’elevat nivell d’aquests.

Bibliografia

  • Serra i Ràfols, 1943, V, pàg. 26, pl. IX, 2; Palol, 1967, pàg. 90; Schlunk-Hauschild, 1978, pàg. 163, núm. 57; Cruz Villalón, 1985, figs. 1-31; Les premiers monuments, 1995-96, vol. II, figs. pàg. 175 i fig. pàg. 201.

Cancell de Sant Martí Sacosta

Fragment d’un cancell procedent de Sant Martí Sacosta (Girona).

ECSA - G. Llop

Aquesta peça, de pedra alabastrina, es va trobar el 1943 al claustre de Sant Martí Sacosta (Girona). Ara es conserva al Museu d’Art de Girona, amb el núm. d’inv. 3. Ingressà el 7 d’abril de 1979 procedent del Museu Diocesà de Girona. Fa 33 × 39 × 10 cm.

És un fragment de cancell que correspon aproximadament a una cinquena part del total. La peça, esculpida a bisell, fou reaprofitada com a làpida als segles IX i X, segons indica l’anàlisi epigràfica de la inscripció del revers. Al segle XI fou encastada en un dels murs del claustre. El fragment que conservem mostra una decoració de cercles secants de quatre fusos que formen un quadrat de costats còncaus sobre la punta. El botó central és ocupat per una flor de sis pètals fusiformes. També es veu part del cercle contigu, que juntament amb el conservat, segons la reconstrucció proposada per P. de Palol, definirien el costat curt del cancell. Secant a aquests dos cercles menors, i ocupant la part central de la peça, conservem restes d’un cercle en què són visibles dos pètals als extrems.

El tipus de decoració, segons P. de Palol, es relaciona amb la toledana dels segles VI i VII, i això li permet datar la peça al segle VII. Del mateix ambient que aquest fragment de cancell són un parell de pilastres de Tortosa, i els cancells de Sant Cugat, la Garriga i Barcelona.

Bibliografia

  • Palol, 1950C. XXIII. pàgs. 1-13; Museu d’Art de Girona, 1984; Camps, 1988, vol. XXIII, pàgs. 52-53.

Cancell de la Garriga

Placa de cancell conservada a l’església de Santa Maria del Camí (la Garriga), reutilitzada posteriorment com a làpida de Quíxol, filla del comte Guifre el Pelós.

ECSA - À. Martí

Aquest cancell es conserva in situ a l’església de Santa Maria del Camí (la Garriga), al costat del mas Tarrés. Fa 32 × 56 × 8 cm. Es tracta d’una placa, treballada a bisell, que fou reutilitzada al segle X com a làpida per al sepulcre de Quíxol, filla del comte Guifre el Pelós. Gràcies a aquest fet ha arribat fins avui, per bé que no completa. La peça és rectangular i està decorada amb un motiu central i un emmarcament de soga. El motiu central consisteix en un triangle, que arriba fins pràcticament la meitat de la superfície disponible, definit també amb un motiu de soga, a l’interior del qual hi ha un motiu vegetal. Dels costats del triangle surten dues volutes. La meitat superior mostra una estilització vegetal, potser un xiprer, mitjançant un triangle més apuntat, la base del qual són dos motius enrotllats. Un lateral de la peça presenta el que pot ser l’encaix per a subjectar-la dins una ranura i, curiosament, està decorat amb el motiu de cercles secants i fusos que trobem a les peces de Sant Martí Sacosta i Sant Cugat.

La relació que establí P. de Palol entre aquesta peça, la de Sant Cugat o la de Sant Martí Sacosta. i les toledanes porta a considerarles de l’inici del segle VII.

Bibliografia

  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday. 1909-18, vol. I. pàgs. 353-354 i figs. 404 i 405; Schlunk, 1947, pàg. 261; Palol. 1950c. XXIII, pàg. 8 i fig. 3; Pijoan, 1954, vol. IX, pàg. 398; Martí, 1991, vol. XVIII. pàgs. 358-359.

Cancell de Sant Cugat del Vallès

Les restes d’aquest cancell van ser localitzades per P. Bosch i Gimpera als anys trenta durant les excavacions al monestir. En desconeixem la localització actual, probablement el Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona.

Es tracta de tres fragments de cancell treballats a bisell. El més gran mostra a la cara anterior tres flors alternant quatre pètals fusiformes amb quatre de piriformes. Un altre fragment, més petit, presenta una flor idèntica a la que acabem de descriure. Cal pensar. per tant, que és part del mateix cancell. Mentre que per un dels costats trobem la motllura d’angle que donarà pas al tema del lateral, l’altre costat mostra restes d’una línia de soga recta. Segurament és part del requadre que emmarcava el motiu central, com en el cas del cancell de Barcelona. El lateral conservat mostra el tema dels cercles secants que hem descrit, per exemple, a la peça de Sant Martí Sacosta o a la de la Garriga. Aquí, però, l’espai lateral entre les quatre tulles fusiformes s’omple amb dues fulles piriformes. Aquestes dues decoracions són similars a les que veiem al cancell de Barcelona.

També es conserva un altre fragment, molt deteriorat. És dubtós que formés part d’un cancell. Segurament és una pilastra per a cancell, tot i que X. Barral proposa que es tracta d’una peça inacabada. El costat ample mostra restes de dues fulles fusiformes, mentre que el costat estret presenta una superposició de fulles.

P. de Palol sosté, una vegada més, la seva filiació amb l’art toledà i amb la data del segle VII. X. Barral hi està d’acord.

Bibliografia

  • Palol, 1950c, XXIII, pàg. 9, làm. II; Barral, 1974, 86, pàgs. 903-904, figs. 26-28.

Fragment de cancell de Mataró

Aquesta peça de gres fou trobada a l’inici dels anys trenta en les excavacions de l’església de Santa Maria de Mataró.

Malgrat que M. Ribas (1934) en publicà una fotografia, segons les fitxes del Museu de Mataró aquesta peça va desaparèixer durant la Guerra Civil Espanyola. Pel que s’observa en la fotografia, cal pensar en una peça visigòtica, probablement del segle VI o del VII.

Bibliografia

  • Ribas, 1934 i 1975, pàg. 39 i làm. III.

Meses i suports d’altar

A continuació passem a fer un inventari de les meses i els suports d’altar considerats d’època romana tardana i visigòtica. Les ares de Roses i de la Neàpolis d’Empúries s’estudien també en la part d’aquesta obra dedicada als edificis religiosos.

Ara de Sant Feliuet de Vilamilans

Detall del costat lateral dret de l’ara de Sant Feliuet de Vilamilans (Sant Quirze del Vallès).

ECSA - O. Granados

Aquesta peça de marbre blanc es va trobar durant unes obres de consolidació i restauració de l’absis esquerre de Sant Feliuet de Vilamilans (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental), l’any 1949. Actualment és instal·lada a l’absidiola del Roser. Les seves mides són: 71,5 × 65 × 9,6/5 cm. L’ara aparegué feta miques dins una sitja; en mancava algun dels fragments. La reconstrucció donà com a resultat una ara de tipus semicircular o en sigma, d’origen oriental amb paral·lels al nord d’Àfrica, França i altres llocs d’Europa.

Destaca la qualitat del seu treball escultòric. La part frontal, recta, mostra una inscripció al centre i flanquejant-la, per dalt i per baix, una sanefa alternant òvuls i dues baquetes o astràgals de fort regust clàssic. Aquest treball es perllonga als laterals només per baix i només fins a la meitat, o una mica més, ja que aquí l’amplada de la peça s’estreny donant un perfil de falca. Observant l’ara des de dalt, trobem la mateixa sanefa a la motllura de la part frontal entre dos cavets que rebaixen el gruix de la peça per arribar al pla de la mensa. L’inferior es perllonga perfilant tota la taula per dins, mentre que al nivell de la sanefa frontal recorre tot el perfil semicircular una mitjacanya d’extrems arrodonits.

També són d’un elevat interès els quatre hexàmetres que, separats per fulles d’heura, componen la inscripció:

[Costat esquerre] + FELICI MISERO PENARUM PONDRE PELLE; [costat principal] + XPE [christe] DS [deus o dominus] PER CUNCTA PIUS QUI SCLA [saecula] REGNAS; HIC SCS [sanctus] SEMPER SEDITO HIC ABITATOR ADESTO; [costat dret] + FELICI MISERO TOTA TU TRISTIA TOLLE.

La traducció és: “Al míser Fèlix, lleva el pes de ses penes/ Senyor Crist, tu que regnes, pietós, pels segles. /Aquí, sant, resteu sempre, aquí sigueu habitador./ Al míser Fèlix, lleva tota tristesa”.

S. Alavedra va fer la lectura dels grafits medievals que, com acostuma a ser freqüent, recobreixen la superfície de l’ara.

Probablement la peça és un encàrrec d’un terratinent local que aixecà un nou altar, o, fins i tot, segons la inscripció, que pagà una nova fundació. Epigràficament és correcte datar aquesta peça a mitjan segle V, si bé la qualitat del llenguatge permet pensar en una data fins i tot anterior.

Formalment és una típica ara en sigma a la qual manca, però, la decoració de lòbuls a l’interior de la mesa que caracteritza els exemples orientals. A partir dels treballs de Lassus es considera que és una evolució des de la tabula lunata pagana, una simple taula de banquet, adaptada al sacrifici eucarístic. La dificultat en el nostre cas, el més occidental, és saber com arriba aquesta forma fins aquí ja que, si bé tot l’Àfrica n’ha donat exemplars, també n’han aparegut a Salona i a Àustria. També n’han arribat exemples medievals, per exemple a Vienne. P. de Palol suposa que l’arribada de la forma a la Península es dóna per via africana, dins de la teoria general de la influència africana del cristianisme peninsular. El veritablement important, però, és constatar que la peça de Vilamilans és una obra local.

Bibliografia

  • Vives, 1949, LXVII, pàgs. 401-406; Mariné, 1952, pàg. 214, núm. 2; Palol, 1956. pàg. 79. i 1957-58. XIX-XX, pàgs. 87-88 i pl. IV; Kitzinger, 1960. 14; Palol, 1962, 47, pàgs. 12-17 i 1967, pàgs. 189-194; Vives, 1969: VALL, 1977; Schlunk-Hauschild, 1978, núm. 33, pàg. 140; Alavedra, 1979, vol. I, pàgs. 52-57, i vol. II. núm. 1. pàgs. 19-22; Fabre, Mayer, Rodà, 1984, vol. I, núm. 67, pàgs. 107-108, pl. XXIII; Pladevall, 1991, vol. XVIII, pàgs. 214-215.

Ara de Santa Maria l’Antiga o Santiga

Alguns fragments d’aquesta ara de marbre blanc, conservada en part, van ser localitzats al cementiri de Santa Maria l’Antiga o Santiga (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental), on havien estat reaprofitats. Actualment l’ara forma part del fons del Museu Diocesà de Barcelona. Fa 65 (?) × 52 × 7/6 cm i és datada als segles IV-V.

De l’ara resten avui quatre fragments. Els més grans van aparèixer de manera fortuïta l’any 1947; els dos menors foren trobats per S. Alavedra l’any 1981. El fragment més gran (fragment A segons la classificació d’Alavedra) conserva, al costat de la motllura de la banda curta, una cavitat circular per a les relíquies. El fet que el forat travessi el gruix de l’ara i que per solucionar aquest problema fos tapat per la banda inferior amb rajola i morter de calç, fa pensar que és un orifici fet en una reutilització ja medieval, mentre que en origen les relíquies devien estar col·locades al suport de l’altar, com era costum des del segle IV.

La decoració d’aquesta motllura és composta per una successió de tres carenes del mateix nivell, que serveixen per a emmarcar el pla de l’ara. S. Alavedra (1984) proposa, a partir d’aquest element, una datació entre els segles IV i V.

Anàlisis petrològiques han descartat que el marbre de l’ara sigui dels Pirineus. Sembla que podria procedir de la Bètica. Els quatre fragments estan recoberts d’inscripcions que abracen des del segle VIII fins al segle XII, i que encara resten pendents d’estudi després de les primeres aproximacions de S. Alavedra.

Es fa difícil datar aquesta peça només a partir del treball tosc de la motllura, sense cap context arqueològic i tenint present que l’església on apareix no ofereix notícies anteriors al segle X. Només el fet que és una peça de marbre permet suposar-li un origen romà tardà, si bé també cal descartar que sigui un marbre reaprofitat ja que no mostra cap rastre d’inscripció.

Bibliografia

  • Sàenz, 1947, pàg. 2; Vinyals, 1978, pàg. 51; Alavedra, 1979, vol. II, núm. 3, pàgs. 29-34; Vall, 1983. 33, pàgs. 322-323: Vall-Masvidal, 1983, pàg. 190; Alavedra, 1984, pàgs. 45-80; Peig, 1991, vol. XVIII, pàgs. 218-220.

Ara de Sant Pere de Casserres

Al Museu Episcopal de Vic, núm. d’inv. 5.252, es conserva una ara procedent d’aquest monestir osonenc. Hi ingressà el 1918. Fa 81 × 63 × 7,7 cm. Sencera devia fer 1 m de llargada i 96 cm d’ample, amb un gruix de 6 cm i un ample de motllura de 9 o 10 cm.

És de marbre blanc i s’ha datat entre els segles IV i VI.

El que conservem de l’ara paleocristiana és la part reaprofitada com a ara romànica al monestir. Són d’aquesta època els nombrosos grafits que apareixen a la superfície i que semblen correspondre al segle XI i posteriors. La motllura que recorria la peça romana només es conserva en un dels costats llargs i en un dels curts, mentre que als altres dos es va voler imitar amb calç aplicada sobre la peça repicada. Només resta la de l’altre costat llarg. La motllura és com la de Sant Pere de Terrassa, que n’és el paral·lel més clar, amb dos perfils plans estrets esglaonats.

No és estranya la presència a Casserres d’aquesta peça romana. De fet també hi han aparegut molts altres elements, com ara capitells i sarcòfags. Cal dir que és certament difícil, com ja reconeix P. de Palol (1957-58), datar aquestes peces perquè, tret del fet evident que són peces reaprofitades en època romànica i per tant anteriors, no tenim cap altre element que ens pugui precisar la seva datació. Formalment no aporten res, ja que aquest tipus rectangular amb l’interior rebaixat i el perfil motllurat és el més freqüent a tota la Mediterrània en època antiga.

Bibliografia

  • Gudiol, 1917; Puig i Cadafalch, 1930; Junyent, 1946, XIX, pàgs. 288-309; Palol. 1957-58, XIX-XX, pàg. 87, fig. I; Bargalló i altres, 1986, vol. XXII, pàgs. 54-55.

Ara de Santa Maria de Terrassa

Ara d’altar de Santa Maria de Terrassa, que presideix l’altar major, i ara procedent de l’església de Sant Pere de Terrassa, exposada actualment al temple de Santa Maria.

ECSA - M. Saludes

Aquesta peça de marbre blanc presideix l’altar major de Santa Maria de Terrassa. Fa 155 × 69 × 11/6,5 cm. Hom l’ha datada entre els segles IV i VI.

La seva motllura és un perfil pla i estret seguit d’una incisió amb bisell i una gola, del mateix tipus que a l’ara de Roses però més inflada.

Segons S. Alavedra és una peça excepcional i sense cap paral·lel en cap sentit, encara que la motllura és, com hem dit, igual a la de Roses i similar a la d’Empúries. Aquest autor ha dedicat un extens estudi a les inscripcions que conté, que bàsicament es poden datar entre els segles VIII i X.

P. de Palol (1957-58) suposà, en un primer moment, que devia pertànyer a la basílica on se celebrà el concili del 614 o potser a un moment anterior. Posteriorment (1967) indicà que es podria tractar d’una peça preromànica. De fet, és molt difícil proposar una datació per a aquestes peces tan poc caracteritzades.

Bibliografia

  • Palol, 1957-58, XIX-XX, pàgs. 81-102, i 1967, pàg. 187; Alavedra, 1979, vol. I, pàgs. 283 i ss. i vol. II, núm. 6, pàgs. 43-46; Fabre i altres, 1981, pàgs. 22-24; Moro. 1991b, vol. XVIII, pàgs. 265-266.

Ara de Sant Pere de Terrassa

Aquesta ara és exposada, arrambada i en vertical, en el mur de ponent del creuer nord de l’església de Santa Maria de Terrassa, bé que procedeix de la propera església parroquial de Sant Pere. És de marbre blanc i fa 168 × 96 × 9,5/8 cm. Ha estat datada ai segle VII.

Durant el trasllat a la seva localització actual cedí una esquerda antiga i l’ara es partí en dos trossos. Amb tot, tret d’aquesta incidència i com en el cas de l’ara de Santa Maria de Terrassa, la peça es conserva íntegra.

La motllura que recorre el seu perímetre és senzillament un esglaonat de dos perfils plans i estrets que permeten rebaixar el nivell fins el pla de la mensa. Aquesta vora no és contínua sinó que s’interromp al centre d’un dels costats llargs, versemblantment aquell per on s’oficiava.

S. Alavedra ha datat les inscripcions, si més no algunes, a partir del segle VII. Això fa versemblant que l’ara sigui d’un moment anterior, potser del mateix moment que la de Santa Maria.

Bibliografia

  • Palol, 1957-58, XIX-XX, pàgs. 81-102; Alavedra, 1979, vol. I, pàgs. 59-27 i 203-208 i vol. II, núm. 5, pàgs. 39-41; Moro, 1991c, vol. XVIII, pàg. 266.

Ara de Roses

Aquesta peça es conserva actualment al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (Sant Pere de Galligants), adquirida amb la col·lecció Cufí (núm. d’inv. 18.167). Va ser trobada en un arc de l’església del monestir de Santa Maria de Roses. És de marbre blanc i fa 46 o 38 [en origen 80 o 100] × 62 × 7,5 cm. Es data als segles IV-V.

És una peça molt fragmentada de la qual només conservem la meitat. Devia pertànyer a la basílica paleocristiana de Roses i era el fruit del reaprofitament d’una antiga làpida romana.

La motllura és idèntica a la de Santa Maria de Terrassa, però més suau. Presenta un perfil pla seguit d’un bisell que dóna inici a una gola.

Entre els anys 948 i 951 el revers de la peça s’usà com a làpida commemorativa de la reconstrucció de l’església per ordre del comte Sunyer de Barcelona. Al segle XI perdé la funció lapidària i es reaprofità com a dovella d’un arc toral de la nau de la nova església de Santa Maria, consagrada per Adalbert el 1022.

Bibliografia

  • Palol, 1946, XIX, pàgs. 273-278; 1957-58, XIX-XX, pàgs. 82-83 i 89 i ss., làm. I; 1967, pàg. 187 i làm. XXIII; Oliva, 1974, II, pàgs. 87-100; Sitjes, 1977; Alavedra, 1979, vol. II, núm. 25, pàgs. 111-114.

Ara de la Neàpolis d’Empúries

Aquesta peça va ser localitzada a la basílica de la Neàpolis d’Empúries. Actualment es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona (Sant Pere de Galligants), amb el núm. d’inv. 763. Fa 106 × 76 × 6 cm i és de marbre de Paros. Hom la data als segles IV-V. S’ha conservat bastant fragmentada i algun d’aquests fragments no ens ha arribat. P. de Palol la va atribuir a la basílica d’Empúries, admetent, però, que no se’n tenia una seguretat absoluta.

La part posterior encara presenta vestigis d’un treball escultòric romà, la qual cosa indica que es tracta d’una placa de relleu, segurament de revestiment d’un edifici públic, reaprofitada com a ara. L’escultura romana va ser repicada quan la peça va esdevenir una ara. Hom havia suggerit que es podia tractar d’una composició de grans dimensions, neoàtica, de tema bucòlic, del qual P. de Palol només identificà part d’un turó, restes d’un jove ajupit, una figura femenina agenollada i restes de la vestimenta d’una tercera figura. El conscient treball de destrucció dificulta força la identificació del tema i la seva filiació cronològica. Darrerament D. Vivó ha proposat que el tema pot ser en realitat una amazomàquia del tipus que Fídies esculpí en l’escut de l’Atena Pàrtenos. El mateix autor proposa datar el relleu original en època augustiana i l’identifica com una peça decorativa del fòrum d’Empúries.

La motllura, molt senzilla, es compon d’un perfil pla i estret tallat per un bisell del qual arrenca, per fer el rebaix de nivell fins el pla de la mesa, una gola molt suau. El tipus és força freqüent i ja el trobem, per exemple, a Santa Maria de Terrassa.

Bibliografia

  • Nolla-Amich, e.p.; Palol, 1957-58, XIX-XX, pàgs. 83-86 i 89 i ss., làms. II i III; Almagro-Palol, 1962, 20, pàg. 33; Oliva, 1974, II, pàgs. 87-100; Sitjes, 1977, pàg. 16; Alavedra, 1979, VOL. II, Núm. 25, pàgs. 115-118; Nolla, 1993a, 66, pàg. 221; Vivó, 1996-97, XXXVI, pàg. 472.

Ara de Sant Martí d’Empúries

Ara d’altar de marbre, conservada a la parròquia de Sant Martí d’Empúries, a l’altar del sagrari.

ECSA - F. Tur

Aquesta peça es conserva a l’interior de la parròquia de Sant Martí d’Empúries, a l’altar del sagrari. Fa 98 × 66,5 × 9 cm. És de marbre i ha estat datada als segles IV-V.

És una peça senzilla amb una motllura formada per un replà exterior, seguit d’una mitjacanya i un cavet que rebaixa el nivell fins a la mesa. Malgrat que S. Alavedra data aquesta peça als segles IX-X, P. de Palol la considera paleocristiana i en això és seguit per Nolla. La motllura, molt senzilla però subtilment treballada, fa pensar més en una peça d’època romana tardana que no pas en una de medieval.

Bibliografia

  • Nolla-Amich, E.P.; Palol, 1967, pàg. 187; Alavedra, 1979, vol. II, núm. 27, pàgs. 123-126; Nolla, 1993a, 66, núm. 34, pàg. 216.

Ara de l’amfiteatre de Tarragona

Es tracta de dos fragments d’una ara que es van trobar en un estrat superficial de l’església de Santa Maria del Miracle. Són de marbre blanc de Carrara. Actualment es conserven al magatzem del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (núm. d’inv. ABA-10). La restitució dels dos fragments dóna una peça de 76/75 cm d’amplada, 75 cm de llargada i 6 cm de gruix, amb dos forats quadrats als angles de 2,5 cm de profunditat i 11 cm de costat. També és visible, ai centre del que fou la peça sencera, part d’un forat o encaix de 15 cm de costat a l’exterior, 12 cm a l’interior i 2 cm de profunditat total.

Es tracta d’una mesa d’altar de cinc suports o stipites, com podria ser la des Fornàs de Torelló, ja que conservem sencers els dos forats dels angles del costat curt i part de l’encaix central. Aquest darrer presenta una diferència d’amplades entre l’interior i l’exterior que fa pensar en un petit espai per a recollir-hi relíquies. La mensa devia fer uns 76 cm d’amplada per 150 cm de llargada. No es pot assegurar l’emplaçament d’aquest altar, ja que l’única marca que resta a la basílica visigòtica, al centre del santuari, indica que disposava d’un altar amb un únic stipes. Atesa la manca d’evidències arqueològiques, els excavadors no descarten ni tan sols la possibilitat que fos un element reaprofitat a la basílica romànica portat d’alguna altra banda.

Bibliografia

  • Ted’a, 1990, vol. I, pàgs. 208-209, figs. 218 i 220 i pàgs. 222-223. fig. 238.

Suport d’altar de Santes Creus

Aquest suport de marbre es conserva al claustre vell de Santes Creus, procedent de l’església de Santa Llúcia, on servia de pica beneitera. Fa 68 cm d’alçària i 26 × 23 cm de costat, units per uns xamfrans de 7 cm. La base fa 43 cm de diàmetre.

Només conservem part de la peça. En origen devia fer al voltant d’1,4 m d’alçària. En un moment no determinat fou reaprofitada com a pica beneitera buidant la base de la columna. La columna mostra quatre cares, tres amb estilització floral (arbre, palmera o esquematització d’arbre de la vida). La quarta presenta una creu de braços eixamplats de la qual només es conserva la part baixa del pal vertical i les lletres alfa i omega que en pengen. Les arestes fan xamfrà.

Segons P. de Palol, la peça de Santes Creus mostra la conjunció de dos estils diferents. Tipològicament correspon a l’estil de les peces de Mèrida, Wamba, Puebla de la Reina i Toledo, però per disposició correspon a la de Quintanilla de las Viñas. Proposa una datació dins el primer quart del segle VIII, segons la comparació estilística amb la peça de Quintanilla, per bé que reconeix que no és un argument fiable.

Bibliografia

  • Palol, 1950c, XXIII, pàg. 7, i 1957, 57-60, pàgs. 1-9.

Elements mobiliaris de Santa Margarida de Martorell

Es tracta de dues possibles bases de suport d’altar localitzades a l’església de Santa Margarida de Martorell. El basament fa 17 cm de costat per 6,5 cm d’alçària i el fust 14,5 cm de diàmetre.

La base de la columneta reposa sobre un cos quadrat damunt el qual s’alça un tor molt pla. A sobre, un cavet fa la transició cap al fust. Si bé en un primer moment es va considerar la possibilitat que fossin el suport d’un altar sobre stipites, les darreres publicacions ho posen en dubte. Pel paral·lel amb bases del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, els autors proposen una data del final del segle VI o l’inici del segle VII.

Bibliografia

  • Navarro-Mauri, 1985*, pàgs. 10-12; 1991*, 3, pàgs. 295-300; 1991, pàgs. 53-62; 1994*, pàgs. 341-344; i 1994, 3, pàgs. 74-76.

Columna d’altar de Sant Martí d’Empúries

Aquest element es conserva al Museu Monogràfic d’Empúries. Procedeix possiblement de la parròquia de Sant Martí d’Empúries. És de marbre blanc i hom el data al segle VII. Probablement es tracta d’un stipes, si bé R. Marcet i E. Sanmartí proposen que és una columna de cancell. Cal dir que la peça no mostra cap element d’encaix i això fa més versemblant la primera hipòtesi.

Presenta decoració a tres de les seves cares, mentre que la quarta resta absolutament llisa. Una de les cares mostra una superposició de mitges llunes que donen un aspecte d’element vegetal; una altra està decorada per una línia de cercles tangents de quatre fusos que delimiten un quadrat sobre la punta de costats còncaus al centre del qual trobem un botó. La tercera cara mostra una tija flanquejada per fulles lanceolades. A l’extrem de la tija, hi veiem una estranya flor amb aspecte de creu grega de braços triangulars. Cadascuna de les cares decorades mostra una motllura d’emmarcament.

Nolla l’ha datat al segle VII a partir dels paral·lels amb peces narboncses i amb els suports d’altar de Quintanilla de las Viñas, Toledo, Mèrida i Mèrtola.

Bibliografia

  • Nolla-Amich, E.P.; Marcet-Sanmartí, 1989, pàgs. 172-173; Nolla, 1993a, 66, pàg. 221, fig. 5.

Pilastra de Tortosa

D’aquesta peça, dipositada al Museu de Tortosa, se’n conserven dos fragments. És una pilastra d’un tipus similar a les conservades a Mèrida. Com a mínim una de les cares mostra un element vegetal estilitzat continu. Per damunt trobem l’estilització d’un capitell corinti de pilastra. Per la seva relació amb peces toledanes, Palol proposà una datació del final del segle VI o l’inici del segle VII.

Bibliografia

  • Schlunk, 1947*, vol. II, pàg. 261, fig. 280; Palol, 1950c, pàg. 7; Pijoan, 1954, vol. IX, pàg. 398. fig. 572.