Ceràmica de cuina de l’antiguitat tardana

Introducció

Quadre general de la ceràmica comuna de Tàrraco dels segles V-VII, segons la seva procedència i cronologia.

J.M. Macias

Les ceràmiques de cuina de l’antiguitat tardana a Catalunya no han estat objecte d’una atenció específica fins a dates ben recents, segurament a causa de la falsa creença que eren en tots els casos produccions locals, i que per tant podien aportar poca informació. Afortunadament, en els darrers anys, s’han començat a estudiar amb més profunditat i se’ls ha donat la importància que els correspon com a part del registre arqueològic.

A grans trets, s’entén com a ceràmica de cuina aquells atuells utilitzats en les tasques culinàries. Però reservem el terme de “ceràmica de cuina per a anar al foc” per a aquells estris ceràmics que presenten unes propietats físiques que en permeten l’exposició al foc. Sens dubte, la propietat principal d’aquestes ceràmiques és la seva resistència al xoc tèrmic produït en els successius processos d’escalfament/refredament al qual estan sotmeses. El/la terrissaire ha d’aconseguir una ceràmica capaç de suportar el xoc tèrmic a partir d’un procés tecnològic concret, en què les primeres matèries seleccionades, el tipus de desengreixant utilitzat, el procés de cocció, el tractament de superfície i la forma de l’atuell, esdevenen variables bàsiques que incideixen directament en les propietats físiques del producte final.

Moltes d’aquestes ceràmiques de cuina són fetes a mà o a torn lent, a causa del fet que es fan servir pastes molt grolleres i, possiblement també, per l’existència d’un sistema de producció concret que coneixem per tipus d’indústria domèstica (household industry), en el qual l’activitat terrissaire és complementària de l’agrícola i està en mans de les dones; aquesta ceràmica té una difusió local o regional. És difícil, en qualsevol cas, acceptar aquest model sense més reflexió, sense valorar el paper dels intermediaris o dels centres redistribuïdors i sense tenir una caracterització arqueomètrica d’aquestes produccions, ja que s’ha demostrat àmpliament la presència d’importacions comercialitzades molt lluny de les seves presumptes àrees de producció.

A Catalunya, per a entendre el paper de les produccions de cuina tardanes, tenim els exemples d’alguns conjunts que comencen a aportar algunes dades interessants.

El cas de Tarragona és excepcional, perquè el gran desenvolupament de l’arqueologia urbana de Tàrraco ha permès obtenir un cert panorama ceramològic de la ciutat entre els segles V i VII. Pel que fa a la ceràmica de foc, cal destacar la coexistència ja des del segle IV i V de ceràmiques a torn alt i ceràmiques fetes a mà/torn lent. Entre les ceràmiques a torn de l’abocador del carrer Vilaroma, datat cap a mitjan segle V, trobem ceràmiques de cuina nord-africana i algunes olles de procedència oriental, mentre que entre les ceràmiques a mà/torn lent, poden trobar-se produccions locals o regionals, bàsicament d’olles i tupins, com també importacions de clara difusió mediterrània.

A la vil·la romana de Darró (Vilanova i la Geltrú), alguns quilòmetres més al nord, en un conjunt del segon quart del segle V, entre la ceràmica culinària es troben ceràmiques a mà/torn lent de possible producció local o regional i algunes importacions. També, en el nivell d’amortització del cardo maximus d’Iluro (Mataró), datat a la darreria del segle V, al costat de ceràmiques de cuina nord-africana i algunes produccions orientals, es troben ceràmiques de cuina a mà/torn lent que semblen de producció local o regional, però clarament diferenciades de les produccions caracteritzades a Darró.

El conjunt del Bovalar (Seròs), clarament d’època visigòtica i amb una data d’abandonament del primer quart del segle VIII, presenta únicament ceràmiques que sembla que tenen una funcionalitat culinària, bàsicament olles, tupins i alguns grans contenidors. L’interessant conjunt de ceràmiques recuperades al jaciment de Vilaclara, de Castellfollit del Boix (Bages), datat al segle VII, presenta similituds amb el de Bovalar, amb un clar predomini de ceràmiques culinàries de producció local o regional.

Altres conjunts de Tàrraco, de Bètulo, la vil·la romana de Vilauba (Camós), el jaciment de la Solana (Cubelles), els nivells tardans de Sant Martí d’Empúries, Puig Rom (Roses), o diferents jaciments del Vallès, de les comarques de Barcelona i de la Catalunya central, comencen a perfilar un primer panorama dels conjunts ceràmics tardans al nord-est peninsular entre els segles VI i X, que ha donat origen a algunes síntesis.

Encara que els treballs tot just han començat, s’ha demostrat la forta presència d’importacions, tant de ceràmiques a torn alt com de ceràmiques a mà/torn lent que arriben als punts costaners i són redistribuïdes. Al seu costat, i en el canvi del segle IV al V, tota una sèrie de tallers locals o regionals comencen o intensifiquen el proveïment de peces eminentment culinàries, majoritàriament de coccions reductores/reductores. A partir de mitjan segle VII, es produeix, en general, una clara minva de les classes de ceràmiques representades i dels repertoris tipològics, mentre que les ceràmiques culinàries esdevenen majoritàries i, possiblement, de caràcter local o regional, encara que aquest extrem s’ha d’estudiar amb més profunditat. Aquesta reducció de classes i tipus ceràmics, i també la reducció d’importacions, pot ser deguda a la fi del corrent d’importacions mediterrànies que sembla que es produeix de manera definitiva a causa —entre d’altres factors— de l’ocupació islàmica del nord d’Àfrica. A més, la irrupció visigòtica en el nord-est peninsular deu comportar, almenys en part, una nova cultura material, encara per definir en l’aspecte ceràmic. És ben cert, tanmateix, que el procés de substitució de les ceràmiques de clara tradició romana no es pot considerar uniforme, car mentre que en els centres costaners continuen rebent ceràmiques d’importació fins a la primera meitat del segle VII, en d’altres jaciments de l’interior la desaparició de les importacions i el predomini de ceràmiques de cuina de cocció reductora/reductora es produeix en dates anteriors.

Bibliografia

• Cau. e.p.; Kingery, 1955, 38, pàgs. 3-15; Peacock, 1982; Steponaitis, 1984; Roure i altres, 1988; TED’A, 1989; Cau, 1993; López-Fierro, 1993, pàgs. 329-340; Macias, 1993; Cau, 1994, 1-2, pàgs. 391-417; Álvarez-Coberó. 1995, pàgs. 105-107; Enrich, Enrich, Pedraza, 1995; Roig, Coll, Molina, 1995; Cau, 1996, pàgs. 101-106; 1997; Aquilué, 1997, 2, pàgs. 83-100; Barrasetas-Járrega, 1997, 2, pàgs. 131-152; Cau, Macias, Tuset, 1997, 2, pàgs. 7-36; Cau i altres, 1997, pàgs. 173-192; Coll, Molina, Roig, 1997, pàgs. 37-58; Comas i altres, 1997; Comas-Padrós, 1997, 2, pàgs. 121-130; Enrich-Enrich, 1997, 2, pàgs. 21-36; López, Fierro, Caixal, 1997, 2, pàgs. 59-82; Macias i altres, 1997, 2, pàgs. 153-178; Nolla-Casas, 1997, 2, pàgs. 7-20; Revilla i altres, 1997, 2, pàgs. 101-120.

Ceràmica comuna de Tàrraco

Per ceràmica comuna s’entén el conjunt d’atuells fets d’argila i elaborats amb la finalitat de coure, preparar o manipular aliments. També s’hi podien incloure altres usos com l’envasament per a la conservació o el transport i la neteja personal o d’altres recipients. Es tracta de la vaixella més funcional d’àmbit domèstic. Les seves formes i característiques físiques responen a criteris estrictament utilitaris, mentre que l’aspecte estètic adquireix, a diferència de la vaixella de taula, un caire secundari. La vaixella d’ús comú es caracteritzava per una gran varietat de recipients atesa la diversitat de processos culinaris que convivien a l’interior d’una cuina. Aquests tipus de vasos es dividien en dues grans categories: els que estaven destinats a la cocció o a l’escalfament del menjar i els que s’empraven per a d’altres usos.

El primer grup era el més abundant i estava compost per olles, cassoles, tupins, petits bols i tapadores. Les seves característiques havien de satisfer unes propietats molt específiques: gran capacitat i estabilitat, resistència als canvis bruscos de temperatura i al contacte amb les flames, impermeabilitat, etc. Aquests condicionants van propiciar l’aparició, en diferents indrets de la Mediterrània, de centres productors especialitzats en la fabricació d’aquest tipus de recipients, que van aconseguir una àmplia difusió comercial a través de les rutes marítimes.

Entre els segles II i IV, la ceràmica per a la cocció provenia majoritàriament de les antigues províncies de l’Àfrica proconsular i de la Byzacena, ambdues situades a l’actual Tunísia. Les ceràmiques procedents d’aquesta zona estaven molt especialitzades per a aquest ús i la seva producció i distribució comercial s’efectuava paral·lelament a la terra sigil·lada africana. Durant el segle V es va produir un canvi profund en les formes dels recipients i en els hàbits tecnològics. La ceràmica de cuina africana, especialitzada en la fabricació de cassoles i tapadores, incorporà dins el seu repertori olles globulars amb dues nanses oposades; coetàniament, però, aquesta classe de ceràmica va patir una important davallada que la dugué a la completa desaparició durant la segona meitat d’aquest segle.

Alhora van aparèixer una sèrie de ceràmiques específicament fabricades per a coure aliments i que es caracteritzaven per un modelat manual i per unes argiles i tractaments de superfícies molt definitoris. Eren vasos que provenien de tallers terrissaires de les illes de la Mediterrània central i que, aprofitant-se de la proximitat de Cartago, podrien haver-se estès per la Mediterrània occidental introduïts en els vaixells de càrrega junt amb els excedents agrícoles nord-africans envasats en àmfores. La seva presència a Tarragona fou minoritària, però no esporàdica, i en destaquen els atuells procedents de les illes de Lípari i de Pantelleria. A més, s’ha de fer esment d’una altra classe de ceràmica, d’origen geogràfic desconegut, i distingible per l’abundància de partícules daurades en les seves parets —grup 5 de P. Reynolds (1985) i fàbrica 3.2/3.3 de M.A. Cau (Ramon-Cau, 1997)—.

Les ceràmiques procedents de l’illa de Lípari ja es documenten en els abocadors de residus urbans del segon quart del segle V, i la seva presència es constata durant tot el segle VI. La ceràmica de Pantelleria és molt més escassa i s’ha documentat a Tarragona preferentment en els contextos del segle V. La ceràmica amb partícules daurades és la més desconeguda de totes i ha estat identificada també a Múrcia, Alacant i a les illes de Mallorca i Eivissa. A Tarragona també s’ha trobat abundantment en contextos compresos entre el segon quart del segle V i la primera meitat del segle VI. També s’han recuperat vasos procedents de la Mediterrània oriental, fonamentalment olles i cassoles per a la cocció. La presència d’aquests objectes, procedents de les províncies palestines, és esporàdica entre la segona meitat del segle V i el segle VI; però en un context recentment descobert en la zona portuària de Tarragona sembla que, durant la segona meitat del segle VII, les importacions de ceràmiques comunes orientals procedents de l’àrea de Bizanci podrien haver estat més freqüents.

Malgrat la diversitat de tallers mediterranis que subministraven els mercats occidentals, aquests productes són qualitativament minoritaris i la major part de l’atuell domèstic prové de les terrisseries d’àmbit local o regional. L’extinció de la ceràmica de cuina africana va causar un increment progressiu de l’activitat artesanal autòctona, en la qual s’observa una tendència creixent en la fabricació de recipients per a coure. Són uns vasos elaborats amb argiles grolleres, amb coccions de tipus reductor i amb un modelatge mixt combinant l’aixecament manual amb un tornejat final per allisar les parets i definir els perfils del coll i de la vora. Malgrat la diversificació dels tallers ceràmics va existir, pel que fa al nord-est peninsular, una tradició terrissaire comuna i, de fet, molts prototipus de recipients documentats a Tarragona entre els segles V i VII també es troben presents en altres jaciments de Catalunya: per exemple les vil·les romanes de Darró (Vilanova i la Geltrú) i de la Solana (Cubelles), forn ceràmic del Poble Sec (Sant Quirze del Vallès), Roc d’Enclar (Andorra), a Vilaclara de Castellfollit del Boix (Bages) i a la ciutat d’Iluro (Mataró).

Aquest tipus de ceràmica es fabricà durant tota l’antiguitat tardana i, a diferència del que es creia, va experimentar una gran evolució i transformació morfològica, que evidencien una elevada capacitat d’adaptació o de renovació dels gustos domèstics. Durant la primera meitat del segle V, els atuells per a coure eren cassoles baixes i olles altes de perfil en S i amb la base plana. Es tractava d’un repertori de vasos que complementava el dels recipients de procedència nord-africana, característics pel seu fons de perfil convex. Durant el darrer quart del segle V, quan la ceràmica africana ja havia desaparegut, es produí un canvi en el repertori i s’observa la generalització d’olles i cassoles, fetes a semblança dels antics prototips africans i amb els fons convexos. Aquests tipus de vasos es mantenen en ús aproximadament fins a mitjan segle VI. En aquest moment es va produir un altre canvi global en el repertori i desaparegueren les cassoles i les olles de fons convex i passaren a dominar les cassoles altes de perfil globular. Aquestes cassoles, juntament amb unes olles de grans dimensions, es mantingueren en ús fins al segle VII. En aquest segle va aparèixer un nou tipus ceràmic, fonamentalment cassoles o petits bols, que es caracteritzava per mantenir els mateixos perfils i dur unes superfícies interiors cobertes d’un revestiment vidrat.

Pel que fa al segon grup de ceràmiques comunes, destinat a altres tasques culinàries, gaudia d’un repertori formal més ampli: ampolles per a servir a taula, gerres i olles per a emmagatzemar i traginar els queviures, morters per a triturar espècies i cereals o bé deixatar-los amb líquids, gibrelles per a la neteja personal o d’altres estris més petits, etc. La major part d’aquests recipients foren de procedència local o regional, però també es documenten importacions, preferentment provinents del nord d’Àfrica i d’Eivissa. A diferència de la ceràmica per a coure, tots aquests atuells van ser fets amb unes argiles més depurades, les seves superfícies es modelaren a torn i s’engalbaren i, finalment, es van coure en atmosferes de tipus oxidant.

Del nord d’Àfrica provenien morters, gerres, gibrells i ampolles; la major part d’aquests vasos han estat trobats en estratigrafies compreses entre el segle V i la primera meitat del segle VI. Les ceràmiques documentades a Tarragona de procedència eivissenca s’han identificat en contextos de segon quart del segle V fins a la primera meitat del segle VI i són, fonamentalment, petits bols, gibrelles i vasos amb abocador. La ceràmica autòctona es va produir fonamentalment durant els segles V i VI i es va especializar en la fabricació de gibrells, gerres, olles per a emmagatzemar, petites tapes i morters. Durant el segle VI la producció es va reduir considerablement i el repertori de peces es va simplificar llevat dels morters. Aquest tipus de vas va experimentar, des del final del segle V, un increment notable, paral·lel a la davallada de les importacions de morters nord-africans.

Com hem vist, la ceràmica comuna de Tàrraco es troba integrada en la seva gran majoria per produccions artesanals locals i regionals. No obstant això, l’existència del port, que roman en funcionament fins al final de la ciutat antiga tardana, va permetre l’arribada de vaixella domèstica de més prestigi i difusió. Durant el segle V. la ceràmica importada provenia essencialment del nord d’Àfrica i, en menor proporció, de les illes mediterrànies emplaçades en la seva àrea d’influència —per exemple Lípari i Pantelleria—, o en les escales comercials —Eivissa— cap a la Tarraconense. Durant el segle VI van disminuir progressivament els productes procedents dels tallers nord-africans i de les illes esmentades. Progressivament, la ceràmica comuna oriental adquirirà més rellevància dins de les produccions importades. Aquest fet no és casual, sinó un reflex puntual més del protagonisme creixent del món bizantí a partir de mitjan segle VI.

Bibliografia

• Fulford-Peacock, 1984; Reynolds, 1985, pàgs. 245-267; Ted’A, 1989; Cathma, 1991, pàgs. 27-47; Hayes, 1992; López-Fierro, 1993, pàgs. 329-340; Aquilué, 1995, VII, pàgs. 61-72; Enrich, Enrich, Pedraza, 1995; Coll, Molina. Roig, 1997, pàgs. 37-58; Ramon-Cau, 1997. 2, pàgs. 269-312; Diversos autors. 1997, pàgs. 288-306; Cerdà i altres, 1998; Macias. 1998.

Vilaclara

Taula de ceràmiques del segle VII descobertes al poblat de Vilaclara (Castellfollit del Boix).

J. Enrich

Vilaclara és un jaciment estratègic per a l’estudi de l’evolució des de les ceràmiques del romà tardà fins a les altmedievals a Catalunya i més concretament de les ceràmiques del segle VII. A Vilaclara ja no s’han trobat les clàssiques ceràmiques fines romanes d’importació ni àmfores, utilitzades com a referència per a datar conjunts arqueològics, a causa, segons sembla, de la desarticulació dels circuits comercials que fins al començament del segle VII havien dominat la conca mediterrània. Aquest fenomen es donaria més prematurament en zones situades més a l’interior de Catalunya, en les zones més mal comunicades i allunyades dels ports comercials, on l’anomenada ceràmica grollera de cuina esdevé l’únic punt de referència.

Els jaciments del romà tardà mostren una tipologia ceràmica molt més variada que Vilaclara. Sembla que al segle VII comença una marcada disminució del repertori de formes ceràmiques. Els perfils de tradició del romà tardà van desapareixent alhora que la simplificació tècnica és encara més marcada. La seva funcionalitat és exclusivament culinària, a base de formes senzilles, com les olles per a anar directament al foc. De totes maneres, cal tenir en compte la probabilitat que s’utilitzessin altres receptacles fabricats amb pell o fusta. A Vilaclara encara hi ha formes de recipients de clara tradició del romà tardà, que ja no es trobaran més endavant en les produccions típiques de les ceràmiques grises altmedievals catalanes.

La majoria de ceràmiques del segle VII són de fabricació local o en tot cas d’una procedència no gaire llunyana del jaciment, com ha indicat l’anàlisi petrográfica de les ceràmiques de Vilaclara. La difracció de raigs-X ha determinat que la temperatura de cocció varia entre els 7 000 i els 8 000, una temperatura una mica inferior a les utilitzades en forns romans i àrabs. El modelatge de les peces es va fer a torneta o a torn lent. Cal destacar la diversitat de tipus de cocció: oxidada i reduïda, varietat típica, molt probablement, d’un moment de transició. Els acabats presenten un aspecte descurat a base d’un allisat a mà, amb una decoració senzilla i poc freqüent, que es redueix a línies rectes horitzontals, incises i paral·leles o solcs amples i acanalats. La seva característica general és la simplificació tècnica. El resultat de l’anàlisi per termoluminiscència de la ceràmica de Vilaclara, juntament amb les dades aportades per l’estudi d’altres materials i de les estructures arquitectòniques, permet proposar una cronologia del segle VII, especialment de la segona meitat.

Tot just comencem a plantejar molt esquemàticament una panoràmica de la transició de les ceràmiques comunes de l’antiguitat tardana a les del moment de la repoblació de Catalunya. Podem apuntar que existeix una certa afinitat tipològica i tecnològica dins la ceràmica grollera del segle VII. Sembla que es dóna un fenomen d’atomització de caràcter local, a causa de l’estroncament del comerç amb el nord d’Àfrica, fet que motivarà, d’una banda, un increment dels tallers i mercats locals de ceràmica de cuina i, de l"altra, la substitució de la ceràmica importada —vaixelles fines i les típiques olles i cassoles de tipus africà— per aquestes ceràmiques comunes denominades antigues tardanes o d’època visigòtica.

S’han identificat precedents i paral·lels tipològics i tècnics de la ceràmica de Vilaclara a Itàlia, França, algunes ceràmiques africanes, i diversos jaciments de la Península Ibèrica i Catalunya.

Bibliografia

• Enrich, Enrich, Pedraza, 1993, vol. II, pàgs. 317-324, i 1995; Enrich - Enrich, 1997, 2, pàgs. 21-36.

El Bovalar

Taula tipològica de ceràmiques de l’inici del VIII trobades al poblat del Bovalar (Seròs).

M.A. Cau, J.M. Macias i F. Tuset

Les excavacions arqueològiques de la basílica i el poblat del Bovalar (Seròs, Segrià) permeteren documentar un dels conjunts de ceràmiques d’època visigòtica més important recuperat fins ara a Catalunya. Aquestes ceràmiques són importants perquè es van trobar dins d’un conjunt tancat format pel nivell de destrucció del poblat.

El Bovalar va ser destruït per un incendi generalitzat, fet que ha permès recuperar moltes de les peces ceràmiques in situ, damunt les llars de foc o en la seva disposició original a l’interior de les habitacions, tal com les deixaren els habitants que fugiren de l’incendi. Aquest potent nivell de destrucció es data molt bé per la troballa de monedes d’Àkhila que proporcionen un terminus post quem del primer quart del segle VIII. D’aquesta manera, el Bovalar s’ha convertit en un dels conjunts més importants de què disposem per a l’estudi de la ceràmica d’època visigòtica a Catalunya.

Les ceràmiques recuperades no han estat encara objecte d’un estudi específic aprofundit. Algunes primeres impressions, en les quals es basen les idees aquí exposades, han estat publicades en dates recents.

Les ceràmiques del Bovalar estan majoritàriament fetes a mà o a torn baix i cuites en una atmosfera reductora/reductora. El repertori tipològic és limitat i sembla restringit a peces de caràcter culinari o polivalent. Predominen les formes tancades, com olles o tupins, amb bases convexes o planes, amb una nansa o sense i no són rares les boques trilobades. Alguns dels tipus es podrien relacionar amb ampolles per a contenir líquids i alguns atuells de grans dimensions semblen destinats a l’emmagatzematge de productes. En alguns casos es troben decoracions incises formades per meandres. Formes amb certes semblances es troben en altres jaciments de Catalunya, com ara a Vilaclara (Castellfollit del Boix, Bages), Puig Rom (Roses) o alguns jaciments del Vallès.

Cal destacar, com a dada interessant pel que fa a la configuració de la cultura material i el servei de taula en particular, que en alguns indrets del poblat es van trobar nombroses copes de vidre i restes d’atuells de fusta. Potser aquesta dada podrà contribuir a explicar un repertori formal que sembla reduït a formes culinàries.

L’estudi aprofundit de les ceràmiques aparegudes al Bovalar contribuirà sens dubte a una millor definició dels repertoris ceràmics d’època visigòtica a Catalunya.

Bibliografia

• Palol, 1986, vol. III, pàgs. 513-525 i 1989a; Diversos autors. 1991. pàgs. 9-20; Enrich, Enrich, Pedraza, 1995; Cau i altres, 1997, pàgs. 173-192; Cau, Macias, Tuset, 1997, 9, pàgs. 7-36; Coll, Roig, Molina, 1997, 2, pàgs. 37-58; Nolla - Casas, 1997, 2, pàgs. 7-20.