Contenidors per al transport

Taula de les àmfores de la Bètica trobades amb més freqüència a Catalunya.

A. Fonollà

Quan parlem de contenidors ceràmics per al transport de productes parlem bàsicament d’àmfores. Estudiarem seguidament en diverses fitxes les àmfores antigues tardanes localitzades a Catalunya, bo i classificant-les segons el lloc de procedència. També es tractarà un cas de reutilització d’àmfores com a lloc d’inhumació:

Àmfores de la Bètica

Des del començament de l’imperi, la Bètica, el sud de la Península Ibèrica, va subministrar a Roma i a la resta de províncies dos productes fonamentals: l’oli i les salaons de peix, envasats, sobretot, en les àmfores Dressel 20 i Dressel 7-11 respectivament. L’oli de la Bètica va arribar en grans quantitats a Roma, com ho prova el volum d’àmfores que havien contingut aquest producte, acumulades en l’anomenat Monte Testaccio. A partir de mitjan segle III, les exportacions bètiques experimentaren un canvi d’orientació en les seves rutes comercials. L’àmfora fins aleshores capdavantera en el transport d’oli, la forma Dressel 20, experimenta una davallada i apareixen nous contenidors que, a partir d’aquest moment, transportaran les mateixes mercaderies: l’oli i les salaons. Les àmfores que en aquest període arriben més sovint a Catalunya són les següents:

• 1.- Dressel 23/Keay XIII: és una àmfora ovoide, que es considera una versió més petita del ja esmentat tipus oleic bètic, Dressel 20. Transporta el mateix tipus de producte i procedeix de la zona del Guadalquivir i sobretot dels forns de Tejarillo (Lora del Río, Sevilla), lloc on es va fabricar aquesta àmfora amb molta abundància. L’inici de la producció se situa a mitjan segle III, segons les troballes dels esmentats forns. També es documenta en aquesta mateixa època al fòrum d’Empúries i al derelicte de l’illa de Cabrera III. Perdura fins al segle V, com ho testimonien els exemplars trobats al derelicte de Sud-Lavezzi (estret de Bonifacio, Còrsega) del final del segle IV o el principi del segle V, a l’abocador del segle V del carrer de Vila-roma (Tarragona), i al temple de la Magna Mater, a Roma, dels anys 430-475.
• 2.- Almagro 50/Keay XVI: és una àmfora de cos piriforme, el contingut de la qual sembla que podria ser la salaó de peix, ja que a Randello, un derelicte trobat prop de Sicília, es van trobar àmfores d’aquesta tipologia amb restes de sardines petites. No s’han trobat forns que haguessin fabricat aquest tipus d’àmfora, però tant per la seva morfologia com per la seva pasta és segur que es van fabricar al sud d’Hispània, tot i que alguns exemplars sembla que també s’haurien pogut produir al nord-est de la Tarraconense. La producció d’aquestes àmfores comença al segle II segons les troballes de Luni II (Itàlia). A Òstia (Roma) es troba al segle III i també en aquest mateix període al derelicte Cabrera III (Balears). Se segueix fabricant fins al segle V, ja que es troba a l’abocador del carrer de Vila-roma (Tarragona) en aquesta època i també al derelicte d’Anse Gerbal I (Portvendres), datat al principi del segle V.
• 3.- Almagro 51 A i B/Keay XIX: és una àmfora de cos piriforme, i la semblança de la pasta d’aquest tipus amb la pasta de les àmfores Keay XIII indica un origen sud-hispànic. Quant al seu contingut, la presència d’una substància quitranosa a l’interior d’alguns exemplars de Marsella i Vila-roma sembla descartar l’oli. En canvi, s’han trobat escates de peix dins seu en el jaciment submarí dels Catalans, la qual cosa porta a pensar que contenien salaó de peix. Es comencen a documentar des del final del segle III, a la necròpoli paleocristiana de Tarragona, fins al segle V, sobretot al derelicte de Sud-Lavezzi (estret de Bonifacio, Còrsega) datat al final del segle IV o del principi del segle V, on es van trobar 194 exemplars d’aquest tipus. A Bètulo també es documenta la presència d’aquest contenidor, però és poc abundant.
• 4.- Keay XXIII/Almagro 51 C: és una àmfora també de cos piriforme, l’origen de la qual ha generat diverses interpretacions. Segons A. Parker, l’origen podria ser la costa portuguesa, però tant Manacorda com S.J. Keay s’inclinen més per una procedència sud-hispànica, sense que se’n pugui concretar la zona. No hi ha cap evidència del contingut d’aquesta àmfora, però és probable que hagués transportat salaó de peix. Es troba al final del segle III a la necròpoli paleocristiana de Tarragona i al segle IV i el començament del segle V als derelictes de Cabrera III, Sud-Lavezzi i d’Anse Gerbal. A l’abocador del carrer de Vila-roma es troben molt pocs exemplars d’aquest tipus, la qual cosa indica que a mitjan segle V ja no es fabricaven.

Podem concloure dient que la presència relativament abundant a Catalunya d’aquests contenidors del sud de la Península Ibèrica indica que als segles IV i V encara existeix un comerç important entre una província i l’altra, tot i que sense comparació amb el que havia existit durant els tres primers segles. Al final del segle V la presència d’aquests contenidors sud-hispànics baixa d’una manera considerable, tant que es pot interpretar com el final de les importacions bètiques, el final d’un comerç que durant més de cinc segles va proveir d’oli i de salaons tot l’Imperi. Aquesta davallada s’ha de relacionar segurament amb el comerç, cada vegada més pròsper, de l’oli i les salaons africans i el que això devia significar per a les produccions de la Bètica, que no van poder aguantar aquesta competència.

Bibliografia

• Parker, 1977, pàgs. 35-46; Amo, 1979-89, vol. I; Tortorella, 1981, 93, pàgs. 355-380; Liou, 1982, 40, pàgs. 437-454; Remesal, 1983, pàgs. 115-131; Aquilué i altres, 1984; Keay, 1984; Wheeler - Locker, 1985, 12, pàgs. 97-100; Carignani i altres, 1986; Guerrero - Colls, 1987, 84-85, pàg. 203; TED’A, 1989; Comas - Padrós. 1997, 2. pàgs. 37-58.

Àmfores nord-africanes

Taula dels principals tipus d’àmfores nord-africanes de l’antiguitat tardana.

J.A. Remolà

Dins de l’àrea geogràfica nord-africana es distingeixen quatre principals zones productores d’àmfores, que servien per a contenir i transportar productes alimentaris: Mauritània, Tripolitània, Byzacena (Tunísia central) i Zeugitana (Tunísia septentrional). De totes aquestes, únicament les àmfores de les zones corresponents a l’actual Tunísia tenen una difusió significativa a partir del segle IV. El contingut bàsic de les àmfores africanes era l’oli, a causa de la notable extensió del conreu de l’olivera a la regió. No obstant això, algunes evidències —com la presència en algunes àmfores de revestiments interns de matèria quitranosa o evidències directes de productes diferents de l’oli— no permeten excloure altres continguts, com les conserves de peix o el vi.

Al segle IV coexisteixen les versions més tardanes dels contenidors tunisians que havien caracteritzat el segle II (Africana I i II), els anomenats contenidors cilíndrics de mitjanes dimensions (fonamentalment, el tipus Keay 25) i, de forma més minoritària, les àmfores mauritanes (Keay 1) i tripolitanes. Les variants més primerenques del tipus 25, morfològicament emparentades amb les versions tardanes del tipus Africà II, es detecten ja dins de la primera meitat del segle IV. Es tracta, però, d’una coexistència on cada grup manifesta tendències diverses. Les derivacions tardanes de les africanes I i II, les àmfores mauritanes i les tripolitanes tenen una tendència regressiva que les portarà a desaparèixer de les àrees receptores durant el segle IV. Contràriament, els contenidors cilíndrics de dimensions mitjanes, sorgits a la primera meitat del segle IV, esdevindran preeminents entre el final d’aquest segle i, aproximadament, el començament o la primera meitat del segle V. Precisament un moment (final del segle IV, començament del segle V) en què el panorama es completa amb l’aparició d’un primer grup dels anomenats contenidors cilíndrics de grans dimensions (fonamentalment, els tipus Keay 35, 36 i 41) que, progressivament, a mitjan segle V, passaran a dominar el segment amforal africà.

Així doncs, els decennis centrals del segle V, entre la conquesta vándala del nord d’Àfrica i la definitiva dissolució del poder imperial a l’àrea occidental de la Mediterrània, es caracteritzen per la progressiva desaparició dels contenidors cilíndrics de dimensions mitjanes i la presència cada cop més consolidada de la primera generació de contenidors cilíndrics de grans dimensions.

El període que abraça el tram final del segle V i el començament de la centúria següent es caracteritza per l’aparició de nous tipus de la sèrie de grans contenidors cilíndrics (fonamentalment, els tipus Keay 55, 56 i 57 i, especialment, Keay 62). La difusió dels primers tipus esmentats va ser, aparentment, limitada en el volum i en el temps. En canvi, el tipus Keay 62, en les seves diverses variants més “clàssiques” (fonamentalment, la variant 62A) s’erigeix en el contenidor nord-africà més característic del segle VI. Actualment, es va reconsiderant l’excessiva segmentació tipològica del tipus 62, proposada per S.J. Keay. En general es pot parlar d’una variant de filiació morfològica qüestionable (Keay 62Q), una variant “clàssica” (62A/D) —característiques del segle VI— i dues evolucions més tardanes (62E/G i 62F/G/N/0) que se situen entre el final del segle VI i el VII.

El període comprès entre el segle VI avançat i un moment encara indeterminat del segle VII es caracteritza pel domini del tipus Keay 61, algunes variants del qual indiquen una relació amb l’anterior. Actualment es distingeixen dues variants fonamentals (6IC i 61A/B), però possiblement la variant A/D és posterior cronològicament.

La fase final de les àmfores de morfologia cilíndrica és representada pels tipus 8A i Cartago 62. El tipus 8A presenta determinats trets morfològics (pivot motllurat idèntic al dels tipus 61 i 62) que suggereixen la seva relació amb els contenidors cilíndrics de grans dimensions precedents. Es tractaria, doncs, de la darrera versió d’aquesta sèrie, datada a partir de mitjan segle VII. EI segon tipus (Cartago 62) s’insereix morfològicament en la sèrie de contenidors cilíndrics de dimensions mitjanes i es difon amb especial intensitat a partir de mitjan segle VII. Juntament amb aquest tipus, el panorama amforal africà del segle VII es completa amb un petit contenidor fusiforme que no supera els 40/45 cm d’alçada (spatheion de reduïdes dimensions).

Durant la segona meitat del segle VII es detecta la presència d’un nou contenidor amforal de morfologia globular i fons umbilicat d’origen possiblement africà, que implicaria la introducció d’un nou model tipològic allunyat de la tradició cilíndrica nord-africana.

Bibliografia

• Keay, 1984; Bonifay - Piéri, 1995, 8, pàgs. 94-120; Murialdo, 1995, 22, pàgs. 433-453; Remolà, 1996.

Àmfores de la Mediterrània oriental

Al final del segle IV o al començament del V, algunes zones agrícoles de la Mediterrània oriental van incrementar la producció, i com a conseqüència van augmentar de manera considerable el volum de les seves exportacions vers els mercats d’Occident, bo i proveint-los sobretot de vi i d’oli. Hi va haver tres àrees geogràfiques destacades: la costa de l’Àsia Menor i algunes illes de la mar Egea; la zona siriopalestina i l’Egipte. Fruit d’aquest flux comercial són la troballa en els jaciments arqueològics d’aquest període d’un bon nombre d’àmfores procedents d’aquesta zona. les més corrents de les quals són les següents:

• 1.- Late Roman Amphora 1/Yassi Ada 1/Keay LIII; és una àmfora que es caracteritza perquè presenta unes lleugeres acanaladures a partir de l’espatlla i perquè entre aquesta i el coll hi sol haver algun titulus pictus en caràcters cursius grecs i realitzat amb pintura vermella. Procedeix de la zona d’Antioquia, tol i que possiblement abraçaria una zona més àmplia que comprendria l’Àsia Menor i l’illa de Xipre. Precisament per la seva àrea de producció, el més probable és que transportés vi, però també hauria pogut contenir oli, ja que alguns exemplars trobats a Marsella presentaven un recobriment intern a base d’una matèria quitranosa. Aquest tipus ja es troba a l’abocador del carrer de Vila-roma (Tarragona) en la primera meitat del segle V, i a Cartago i a Marsella és el tipus més representat en aquest mateix període. Durant tot el segle VI continua la seva difusió per la costa de la Mediterrània occidental, com ho proven alguns exemplars trobats a Bètulo, Mataró, Sant Martí d’Empúries, la Solana (Cubelles), i també a les excavacions de la Bourse, a Marsella, datades al final del segle VI i la primera meitat del segle VII.
• 2.- Late Roman Amphora 4/Keay LIV/Almagro 54: és una àmfora que també presenta una banda d’estries per sota l’espatlla. Prové de Palestina, de la zona de Gaza, i pel recobriment intern d’alguns exemplars i perquè aquesta zona comerciava amb vi en aquest període tardà, sembla que el seu contingut podia haver estat aquest producte. Les primeres exportacions d’aquestes àmfores cap a Occident se situen al final del segle IV, i és molt corrent a Cartago, a Roma i a Marsella, on es documenta fins a la primera meitat del segle VII. A Catalunya es troba també en molts jaciments de la costa, com Tarragona. Badalona, Empúries i Cubelles.

Aquests dos tipus d’àmfores orientals esmentats, la primera procedent de la zona de l’Àsia Menor, i la segona de la regió siropalestina, són les més abundants a Catalunya, sobretot durant els segles V i VI, però també arriben altres contenidors procedents de la Mediterrània oriental amb menys abundància.

• 3.- Late Roman Amphora 2/Keay LXV: aquest tipus d’àmfora procedeix de les costes de l’Egeu o de la Mar Negra. El seu contingut es desconeix, tot i que per la zona d’on prové, podria ser que servís per a envasar vi. Circula entre els segles V i VII i a Catalunya es troba sobretot en contexts del segle V i VI, per exemple a Sant Martí d’Empúries, a l’abocador del carrer de Vila-roma (Tarragona) i al jaciment de la Solana (Cubelles).
• 4.- Late Roman Amphora 3/Keay LIV Bis: al final del segle IV, aquest tipus es comença a fabricar amb dues nanses, i substitueix l’anterior contenidor, que només tenia una sola nansa. Per les anàlisis de la pasta, aquesta àmfora pot tenir l’origen a l’Àsia Menor, possiblement prop de la zona de Sardis, una regió que tenia ja una tradició comercial amb Occident gràcies a l’exportació de les àmfores Kapitän I i II, que envasaven vi d’alguna zona de l’Egeu. No hi ha evidències del que podien transportar aquests contenidors, però per alguns estudis realitzats podrien haver contingut o vi o bé algun tipus d’ungüent. Aquesta àmfora es troba a Tarragona i a Empúries a mitjan segle VI, tot i que la seva producció degué començar abans, com ho demostren els exemplars trobats a Caesarae en nivells del principi del segle IV.

Finalment, les àmfores Late Roman Amphora 5/Keay LXVI procedent de la zona siropalestina, amb un contingut dubtós (potser vi), i la forma Late Roman Amphora 7 d’Egipte, que transportava vi, tenen a Catalunya una difusió més escassa.

La presència d’aquests contenidors procedents de la Mediterrània oriental i la seva expansió per tota la costa mediterrània indica l’existència d’unes relacions comercials ben estructurades entre ambdues zones. L’inici d’aquestes exportacions orientals devia començar al final del segle IV o principi del V, en un període anterior a la dissolució de l’imperi Romà d’Occident, i devia tenir la màxima expansió durant tot el segle V. A més, aquest llarg període de relacions comercials amb l’extrem oriental de la Mediterrània indica que la instal·lació dels nous regnes visigòtic i vàndal no van significar cap dificultat en la continuïtat de les exportacions, que es mantingueren fins a l’inici del segle VII.

Bibliografia

• Panella, 1973; Riley, 1975, 218, pàgs. 25-63; Aquilué i altres, 1984; Keay, 1984; Panella, 1986, pàgs. 251-285; Bonifay, 1987, pàgs. 269-305; TED’A. 1989; Aquilué, 1997, 2, pàgs. 83-100; Barrasetas-Járrega, 1997, 2, pàgs. 131-152; Comas-Padrós, 1997, 2, pàgs. 121-130; Revilla i altres, 1997, 2, pàgs. 101-119.

Enterraments en àmfora a Bètulo

Taula dels tipus d’àmfores de la Mediterrània oriental del final del segle IV al segle VII que més usualment han estat localitzades a Catalunya.

A. Fonollà

Les àmfores, un cop utilitzades com a contenidors de productes alimentaris, en alguns casos es reutilitzaven per a fer-hi enterraments. S’han trobat aquest tipus de tombes en diverses localitats catalanes, com per exemple, a Bètulo. En una zona propera al fòrum d’aquesta ciutat va aparèixer un enterrament en àmfora. Es tracta d’una àmfora Africana I, que tallava uns nivells del final del segle IV, datats per la presència de terra sigil·lada africana D, forma Lamboglia 51, i una moneda, un AE2 de Teodosi, de la seca de Constantinoble, encunyat entre els anys 378-383. L’àmfora estava falcada per ambdós costats amb dues pedres i tenia el pivot —que havia estat tallat per introduir-hi el cos— tapat amb un fragment de teula. Quant a l’enterrament, es tractava d’un infant nounat, possiblement un setmesó, amb l’esquelet en bon estat de conservació.

En el territori de la ciutat de Bètulo, durant les excavacions dutes a terme l’any 1996 a la zona coneguda com a can Peixau, situada al peu de la Via Augusta, I km al SW de la ciutat romana, va aparèixer una necròpoli de l’època del romà tardà. Entre els enterraments documentats, se’n van localitzar també dos en àmfora, una de bizantina, tipus Late Roman Amphora 1, procedent de l’actual Turquia, datable a partir de l’inici del segle V, i l’altra d’africana, tipus Africana 1, procedent de l’actual Tunísia, amb una datació més àmplia que inicia la producció al segle II però arriba fins al segle V.

Aquests dos enterraments en àmfora tallaven un nivell de reompliment amb material ceràmic abundant: terra sigil·lada africana D Lamboglia 51B, terra sigil·lada Lucente Lamboglia 3/8, àmfora africana Keay XXV, que permeté datar-lo al segle V. Per tant, la datació dels dos enterraments ha de ser posterior a aquesta data.