Taps de suro. 1908-1929

L’esclat de la cervesa anglosaxona i del vi i del champagne francès (i la història del cava català) iniciat al darrer terç del segle XIX inclou una peça bàsica: els taps de suro que es fabriquen especialment a tres comarques catalanes: la Selva, el Gironès i el Baix Empordà. La cervesa, el vi, el xampany i el cava es venen, viatgen i es conserven de la manera que ho fan gràcies, en bona part, als taps de suro catalans. Amb la cervesa hi hagué un canvi: el tap de suro desaparegué, substituït per un tap metàl·lic amb un disc de suro a l’interior.

Alzines i empreses

Taps de suro: grans fabricants i places comercials (1861-1929)

L’alzina surera era, a l’inici del segle XX, un arbre essencialment mediterrani occidental. La major part de la producció mundial de suro corresponia a Portugal, Extremadura, el Marroc, Algèria i Tunis, i menys, als estats francès i italià. Les plantacions de sureres a altres àrees de clima mediterrani (Califòrnia o Crimea) no van funcionar.

El 1894, Marçal de la Trinxeria de Bolòs proposà la creació d’un mercat comú del suro entre els dos estats ibèrics: la Lliga Duanera Hispanoportuguesa. Aquest petit precedent de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer no funcionà per l’oposició d’un sector portuguès. Però, alguns surers catalans s’instal·laren a Portugal. Per exemple, el 1906, els Mundet, que havien emigrat als Estats Units i Mèxic, on esdevingueren uns grans industrials del sector de begudes no alcohòliques, i mecenes, van crear a Portugal l’empresa surera Mundet & Cia. Ltda, amb fàbriques a Seixal, Amora i Montijo, que arribarien a ocupar uns 4 000 treballadors.

L’àrea de la producció de taps de suro, en canvi, era molt reduïda: la major part de la producció mundial es generava a tres comarques catalanes: la Selva, el Gironès i el Baix Empordà. De fet, la fabricació havia començat al segle XVIII en poblacions com Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Palamós i Caçà de la Selva. Els mercats de suro eren a França, Alemanya, les illes Britàniques i els Estats Units. Les exportacions tenien com a destí les grans regions productores de cervesa i de vi (i de xampany). El 1861, Tomàs Brugada (de Sant Feliu de Guíxols) tenia delegacions a Sevilla, Lisboa i Nova York. El 1870, l’empresa de Francesc Forgas i Esteve Roura tenia oficina a Londres i delegacions a Cadis, Algesires, Edimburg, Liverpool, Hamburg, Magúncia, Yokohama i Austràlia. Aviat, però, alguns surers catalans es posaren a fabricar a fora. Per exemple, el 1892, Francesc Oller i Martinet a Reims i Épernay, a la regió de la Xampanya.

Les empreses taperes serien, sovint, empreses mixtes de capital germanocatalà, o anglocatalà, o nord-americà i català. Per exemple, Miquel Vincke & Meyer de Palafrugell, fundada el 1900, tenia dues filials: Cork Import Corp. a Nova York, i Cork Products Ltd. a Londres. La Crown Cork and Seal de Baltimore tenia una fàbrica amb més de 3 000 treballadors a Palamós. L’alemanya H.A. Bender, de Frankenthal (Baviera), associada amb Joan Miquel de Sant Feliu de Guíxols des del 1851, tingué una fàbrica a Palafrugell, amb un miler d’operaris. El 1925, Pere Codina posà en marxa la Chicago Cork Co. a prop del gran mercat consumidor de cervesa que era Chicago, terra d’acollida de l’immigració alemanya als Estats Units. El mateix 1925, també a Chicago, J. Jubert i Carbó va acceptar la proposta de l’empresa Luse Stevenson de bastir una fàbrica que havia d’elaborar suro aglomerat: fou la Reliable Cork Co., que va tenir la seu a Caçà de la Selva, i que, a causa de la depressió de l’economia dels EUA, cercà mercats a Anglaterra, el Canadà, Nova Zelanda, Austràlia i Sud-àfrica.

El 1928, una de les grans empreses del suro català, Miquel Vincke & Meyer, fou comprada pel gegant del suro dels Estats Units, Armstrong Cork Co., amb seu a Lancaster, Pennsilvània. La fàbrica Armstrong de Palafrugell esdevingué un senyal d’identitat de la vila.

L’operació empresarial més ambiciosa fou la realitzada per Francesc Cambó i Manuel Pereña i Salvatella, que, el 1929, crearen la Companyia General del Suro. Aquesta empresa multinacional amb seu a Barcelona, basada en la compra de la Compagnie Industrielle de Liège, que M. Pereña tenia a Brussel·les, va participar en vint empreses sureres de diversos estats europeus (França, Itàlia, Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suècia), més una empresa dels Estats Units (Johnson & Turner, de Filadèlfia) i centres de producció al Marroc i Algèria (Compagnie Africaine du Liège). La depressió iniciada el 1929, i les dificultats polítiques i econòmiques que seguiren, van obstaculitzar la seva marxa.

Taps exportats

Exportacions de taps de suro (1908)

Dels 2,6 milions de taps de suro exportats en total el 1908, més de dos milions tenien com a destí els països de l’Europa central, els països que, setanta anys després, havien de configurar l’Europa dels dotze. El 1908 Catalunya exportà 257 396 taps a Alemanya, 68 474 a Àustria, 63 251 a Bèlgica, 714 675 a França, 401 375 a la Gran Bretanya, 659 318 a Itàlia, 16 413 a Suïssa. A la resta de països europeus, menys de deu mil taps.

Les exportacions a països americans eren també importants. En pessetes, l’import de les vendes era: Estats Units, 3.669.000; Xile, 704.000; Argentina, 174.000; Uruguai, 11.000. A la resta d’Amèrica: Cuba, 329.000; Colòmbia, 91.000; Brasil: 41.000; Veneçuela, 12.000; Panamà, 12.000; Mèxic, 9.000, i quantitats inferiors a Bolívia, Costa Rica, El Salvador, Guatemala i la República Dominicana.

Cal esmentar també dos països més, amb un alt nivell de consum relatiu dels sectors benestants, però sense vinyes, ni tradició cervesera: Cuba, amb 21.988 taps de suro comprats a Catalunya, i el Japó, amb 22.500. Amb una exportació de més de cent mil pessetes, calia afegir-hi les Filipines i el Marroc.

La “Generalitat dels taps de suro”

Després de l’afusellament, el 15 d’octubre de 1940, del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, Josep Irla i Bosch n’esdevingué president. Des del mes de gener del 1939, J. Irla, d’una família d’industrials del suro de Sant Feliu de Guíxols, vivia exiliat a Ceret. El 1941, ell i els seus germans crearen una fàbrica a Cogolin, prop de Niça. Durant força anys, fins a la seva dimissió el 1954, el president de la Generalitat de Catalunya i la seva família van viure gràcies al seu treball de fabricants de taps de suro.