Situació
Façana de l’església de Santa Eulàlia de Crespià, ampliada als segles XVI i XVII amb una gran torre campanar amb una torrella d’angle. L’edifici romànic es manté bàsicament entre les ampliacions tardanes.
F. Tur
Al nucli de la vila de Crespià, situat a cada banda de la riera del mateix nom, hi destaca l’església parroquial de Santa Eulàlia (i Sant Marc), al sector de migdia de la població, a la plaça de l’Església.
Mapa: L38-11(257). Situació: 31TDG835708.
Crespià és un municipi que es troba just al vèrtex nord-oriental de la comarca banyolina, en contacte estret amb la rodalia veïna pertanyent a l’Alt Empordà i la Garrotxa.
La vila és al peu de la carretera local que porta des de Banyoles cap a Figueres a través de l’enllaç amb la comarcal de Figueres a Besalú i Olot. Crespià es troba a 11 km de Banyoles, just 2 km després d’haver passat el poble d’Esponellà i d’haver travessat el Fluvià. (JBH)
Història
La vila Crispianus és esmentada en preceptes reials dels anys 834, 844, 881 i 922, i en una butlla del papa Silvestre II de l’any 1002 com a possessió dels bisbes de Girona. L’any 1019 aquest domini passà a la canònica de la seu. Es coneixen nombroses notícies posteriors dels drets del bisbat i les seves institucions sobre el terme i la parròquia de Crespià.
Un document de l’any 1151 esmenta el lloc de Santa Eulàlia, identificable molt probablement amb Crespià. Malgrat això, la seva església apareix sota l’advocació de sant Marc en els primers documents coneguts que s’hi refereixen, del segle XII. De l’any 1131 és la definició feta per Bn. Adalbert al bisbe, d’allò que posseïa a la parròquia de Sant Marc de Crespià, la qual fou una de les esglésies que Guillem Ademar restituí al bisbe l’any 1156.
LI. G. Constans, en una obra editada pòstumament, afirma que l’església de Crespià va ser consagrada l’any 1163 per l’abat de Sant Pere de Besalú, però no precisa la font d’on prové la informació, ni s’hi indica l’advocació de santa Eulàlia de Mèrida, que ha perviscut. L’any 1278, en el seu testament, el bisbe Pere de Castellnou llegà plata per a un calze a aquesta església. Figura en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280 i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV i posteriors. Hi fou important l’almoina —altar i confraria— de Sant Macià; de la seva festa n’eixí la popular Fira de la Mel de Crespià, que hom suposa d’origen medieval.
L’any 1936 es perdé el retaule major, del 1626, i altres retaules laterals barrocs, així com un de gòtic, de marbre. L’edifici ha estat consolidat i restaurat durant els anys 1973-75 pels serveis de la diputació de Girona. (JBH)
Església
Planta de l’església parroquial, molt ampliada i transformada en segles posteriors.
J. Moner i J. Riera
L’església de Santa Eulàlia, inicialment d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, ha estat objecte de diverses reformes a través del temps. La principal modificació es practicà en època moderna, durant els segles XVI i XVII, en els quals la fàbrica fou ampliada a l’un costat i a l’altre de la nau, configurant interiorment tres capelles laterals per banda intercomunicades. Així mateix, l’absis fou fortificat i convertit en una mena de torre de defensa, mentre que al costat de llevant s’hi afegí un edifici destinat a sagristia, en la porta del qual figura la data del 1642. El campanar, situat a l’angle nord-oest, correspon també a una construcció d’època posterior al temple romànic, i constitueix una robusta torre de planta rectangular i de no gaire alçada.
Malgrat totes aquestes reformes i afegits tardans, l’obra romànica manté els seus elements essencials a gran part de l’edifici. Al fons de l’absis s’ha conservat un segment important d’un fris ornamental que consisteix en una cornisa abocellada sota la qual corre una àmplia franja de dents de serra, i sota d’ella, un seguit de permòdols de perfil de cavet. Aquesta mateixa decoració es pot observar també en el coronament del parament extern del mateix absis.
La porta d’entrada, a la façana de ponent, és formada per quatre arcs de mig punt en degradació, de dovelles amples i curtes, i la llinda i el timpà monolítics amb motlluratges incurvats; en aquest frontis s’obre un gran finestral de dos arcs en degradació i de doble biaix, emmarcat per un requadre d’ornamentació senzilla. Per sobre de la cornisa, a l’extrem de tramuntana, sobresurt una gàrgola grossa esculpida.
L’edifici és enterament bastit amb un aparell de grans carreus, perfectament escairats, els quals s’arrengleren uniformement, ben ajustats i col·locats a treneajunt. Per les seves característiques arquitectòniques aquesta església respon a una tipologia molt difosa en els comtats nord-orientals catalans, en els temples del romànic més evolucionat, els quals es poden datar entre la segona meitat del segle XII i tot al llarg del segle XIII. Entre els anys 1973-75 l’església de Crespià fou objecte d’unes obres de consolidació a càrrec dels serveis de la diputació de Girona, que consistiren bàsicament en l’enderrocament d’algunes estructures afegides en època moderna, l’arranjament de les teulades i el repicament interior dels murs. (JBH)
Lipsanoteca
El Museu d’Art de Girona conserva dues lipsanoteques de fusta sense exposar ni inventariar procedents de Santa Eulàlia de Crespià.
Una d’aquestes, de la qual només es conserva part del recipient, correspon a un tipus de capsa rectangular amb les parets llises tant interiorment com exteriorment. No s’observa cap solc o ranura que servís per a encaixar la tapa i no hi ha tampoc cap indici de decoració. En definitiva, es tracta d’una capsa estrictament funcional, que cal datar en un moment no posterior al segle XII.
La segona lipsanoteca es conserva en més bon estat. És feta d’una sola peça d’àlber amb una forma de recipient rectangular. Té les parets llises, sense cap mena de decoració. No presenta cap ranura a manera de graó per a encaixar-hi la tapa. La simplicitat és extrema. Així, tot i essent difícil establir una datació per aquest tipus de peces, creiem que pot situar-se dins el segle XII. (JVV)
Bibliografia
- Monsalvatje, XI, 1901, pàgs. 101, 107, 137, 144, 155, 253, i 285; Monsalvatje, XV, 1908, pàg. 379; Monsalvatje, XVIII, 1910, pàgs. 114-115; R. d’Abadal, 1926-1950, pàgs. 123-128, 136, 140, 146 i 150; Constans, 1985, pàg. 80, docs. 2, 6, 14, 18, 25, 51 i 58; Constans, 1987, docs. 136, 147, 151, 255, 173, 324, 372, 398; Botet i Sisó, 1905, docs. 157, 241, 283, 497, 593, 599; M. Riu, 1982, pàg. 39.