Sant Bartomeu de Basset (Crespià)

Situació

Les ruïnes de l’església de Sant Bartomeu de Basset (o Sant Bartomeu del Portell) es troben a l’antic veïnat de Portell, d’unes quantes masies escampades, actualment totes abandonades. El paratge és al sud-est de la vila de Crespià, des de la qual hi ha poc més d’1 km. És un extens planell, en bona part rocallós, de 205 m d’altitud màxima, vora la riba esquerra del Fluvià. Pels costats de ponent i, en part, de tramuntana i migdia, és limitat per alterosos cingles que cauen a plom sobre el curs del riu. Per la banda de llevant i nord-est el vessant davalla, en canvi, sense desnivells gaire sobtats, esglaonat per mitjà de replans i pujols fins a les terres més baixes de la vall de la riera de Crespià. El bosc, força dens, d’alzines i pins hi alterna amb alguns conreus i prats.

Mapa: L38-11(257). Situació: 31TDG826708.

Per arribar-hi cal situar-se a la plaça de l’Església o plaça Major de Crespià, al costat de ponent, de la qual surt un camí que enfila fins a l’indret on hi ha els dipòsits municipals d’aigua, prop del collet de l’Oratori. Ací ens cal seguir pel camí del davant, vers ponent, fins a arribar a un camp de conreu extens, limitat al costat occidental per un serrat cobert de bosc. Del caire nord-oest del camp surt el corriol que ens portarà fins a les restes de l’església, que és a uns 200 m de distància, dins l’esmentat bosc. Aquest és l’indret que en documents antics és anomenat el Castellar. Al cingle que cau sobre el riu, a pocs metres de Sant Bartomeu, hi ha el santuari rupestre de Sant Miquel de Roca. (JBH)

Història

El topònim Portell —també Coll de Portell en alguns documents medievals— deriva del collet per on passa l’antic camí de Besalú. El sector meridional del lloc és anomenat Castellar en documents del segle XIII i posteriors, nom que prové d’un antic hàbitat, amb troballes superficials d’època romano-republicana, i segurament d’origen anterior. Les esglésies de Sant Miquel i Sant Bartomeu es troben en aquest indret.

El terme de Portello és esmentat l’any 978. Des de la primera meitat del segle XII hi ha notícia de l’honor de Portell, que tenien els Cabanelles, i dels molins del lloc, vora el Fluvià. La senyoria, al final del segle XIII passà a la Pia Almoina de la seu de Girona, per la donació que hi féu el clergue Guillem Gaufred.

F. Monsalvatje identificà un lloc de Sant Bartomeu “de Basset”, suposadament esmentat en un text de l’any 1397, amb aquesta església i veïnat. Es tracta, molt probablement, d’una confusió. La documentació coneguda i certa sobre Sant Bartomeu és tardana ja que apareix en les actes de visites pastorals, des del 1514. Hom sap que fou sempre una capella sufragània sense rendes ni beneficis. Una de les escasses informacions que aporten aquestes actes és que la capella era en ruïnes i que entre els anys 1557 i 1573 fou reparada. L’any 1776 era dreta encara, però el 1828 consta ja com a totalment derruïda. Al segle XVIII hi ha coneixement que en tenia cura un ermità.

Durant els anys 1982 i 1983 grups per a la protecció del patrimoni i diversos camps de treball de jovent, han desbrossat les restes de l’església i el seu entorn. (JBH)

Església

Planta de la capçalera en ruïnes de l’església.

B. Bofarull Gallofré

L’església de Sant Bartomeu era inicialment d’una nau, amb dues capelles o cossos laterals a l’extrem oriental força sobresortints, que formaven un transsepte, i capçada al cantó de llevant per un absis de planta semicircular. La nau és avui totalment destruïda, fins al punt que només s’han identificat indicis de la base dels murs gràcies al desenrunament d’aquest àmbit, fet recentment.

L’ensulsiada de la nau motivà que hom restaurés per al culte el sector de l’edifici que havia restat dret, al seu extrem oriental: el transsepte i l’absis. Aleshores, —en una data que no podem determinar amb gaire certesa, però indubtablement en època postmedieval— hom construí una façana a nivell de l’entrada a l’espai del transsepte. El resultat fou una capella d’estructura insòlita, limitada, com hem indicat, al sector de capçalera del temple romànic, només amb el curt àmbit del transsepte destinat als fidels. Aquesta era, per tant, l’estructura que tenia l’edifici que s’ensorrà definitivament abans de l’any 1828, i aquesta és la part de la qual resten encara considerables vestigis.

En aquest sector conservat parcialment, les cobertes i la part alta dels murs també han desaparegut. La construcció es manté pràcticament en tota la seva alçada original al braç de tramuntana del transsepte, on només manca la volta. El mur de l’absis s’ha conservat en una alçada màxima poc superior als 4 m, mentre que el braç de migdia del transsepte és encara molt més destruït. Els murs gairebé enlloc no superen els 2 m d’alçària. Encara és més baixa, però, la façana construïda tardanament a l’entrada del transsepte.

Els elements que resten d’aquesta església permeten saber que l’absis s’obria per mitjà d’un simple plec, doble i en degradació, del qual es conserva la part inferior en ambdós costats o muntants. El transsepte comunicava amb la nau per un arc toral on són visibles els basaments dels pilars sobresortints. La façana d’època tardana bastida en aquest punt tenia una porta estreta, vers tramuntana, molt descentrada respecte a l’eix de l’edifici.

L’estat actual de la construcció només permet comprovar l’estructura de la volta que cobria, en sentit transversal, l’ala del creuer, a tramuntana. Se n’ha conservat l’arrencada a ambdós costats, i l’empremta deixada al parament permet seguir-ne el perfil, la qual cosa evidencia que era de mig punt, o bé de canó.

Al fons de l’absis s’obria una finestra de doble esqueixada de la qual resta la meitat inferior, i, per tant, els arcs són absents. Al mur de llevant de l’ala nord del creuer s’ha conservat una finestra sencera d’una sola esqueixada, que té l’aspecte de sagetera a l’exterior, amb llinda monolítica, mentre al vessant intern l’arc és de mig punt. En aquest mateix costat, al mur de ponent, hi ha una curiosa obertura rectangular, apaïsada i esbiaixada. Al parament septentrional hi ha un esvoranc que correspon a una altra finestra, que es malmenà i posteriorment fou tapiada.

A l’ala meridional del transsepte —molt arruïnada, com ja hem indicat—, hi fou oberta una porta al mur de migdia per comunicar l’església amb una petita estança que fou afegida en aquest lloc en època tardana. Segurament era una sagristia; és també molt assolada.

El desenrunament ha posat al descobert un graó d’accés al presbiteri i rastres del paviment de llambordes de pedra damunt d’una capa morterada.

Dels murs de la nau romànica desapareguda només s’ha pogut identificar un tram curt del costat de migdia, prop de la unió amb el transsepte, i un altre de menys clar al costat oposat; la resta és soterrada.

Aquesta església romànica fou bastida amb un aparell de carreus de mida gran, ben escairats i polits, majoritàriament de pedra calcària, que són disposats regularment, en filades a trencajunt i ben ajustats. Aquest aparell de factura acurada correspon als paraments de l’absis i de la cara interna dels murs del transsepte. Al parament extern d’aquest transsepte els carreus solen ser tallats amb menys perfecció, el morter és molt més visible als junts i hi ha obra de rebles o falques. El seu aspecte més rústic podria, fins i tot, fer pensar que es tracta d’una part de datació més antiga, però l’aparell intern, equiparable al de l’absis, ho desmenteix. Hem de suposar que tot el sector conservat de l’edifici pertany a un mateix moment constructiu.

La tasca de desenrunament d’una part de les ruïnes proporcionà diverses troballes que varen ésser dipositades a l’antiga capella de Santa Llúcia de l’Hospital de Crespià, propietat municipal, on encara es troben. Entre aquest material hi ha alguns elements arquitectònics: una imposta de bocell, tres arcs de finestra de mig punt tallats en un sol carreu, i sis o set carreus.

Aquesta església, per les característiques formals de la construcció, es pot considerar dreçada a la segona meitat del segle XII, o potser ja dins el segle XIII. (JBH)

Escultura

A la cara exterior del parament del mur de l’absis de Sant Bartomeu, en un carreu de la filada interior, sobre la socolada poc sobresortint feta també amb carreus, hi ha un calvari esculpit. El carreu decorat és situat just al centre de l’absis, a la vertical de la finestra que s’obria al fons del seu hemicicle.

El carreu, tallat en pedra calcària, mesura 43 × 33 cm. S’hi han representat simplement les tres creus, llatines, que han estat fetes a base d’un senzill rebaix a la superfície de la pedra, amb traç uniforme i uns solcs o ranures regulars de 2,5 cm d’amplada i mig cm de fons. El conjunt no és simètric i cap de les tres creus no té les mateixes dimensions: la del centre fa 31 × 11,5 cm; la del costat esquerre, 25 × 12,5 cm, i la del costat dret, 22 × 13 cm.

Es tracta d’un detall ornamental de factura ben simple. La seva singularitat recau, en tot cas, en el fet que fou col·locat a la base del mur, on és fàcil que passés desapercebut, i no pas en un punt més adequat per a la seva contemplació.

A causa d’aquest emplaçament el calvari romangué soterrat, fins i tot després dels treballs de camp realitzats a Sant Bartomeu; fou redescobert pel desembre del 1983 en prendre les dades per a elaborar la planta que publiquem en aquesta obra. (JBH)

Altar

Entre els materials dipositats a la capella de l’antic hospital de Crespià hi ha un fragment d’ara d’altar que fou recuperat l’any 1982 a l’interior de l’església de Sant Bartomeu, a l’espai presbiteral. Hom suposa que el fragment correspon, aproximadament, a dues terceres parts de l’ara; hi manca, però, un dels costats. Aquesta peça fou trobada trencada en tres trossos, que encaixen perfectament.

L’ara era de forma rectangular, tallada en pedra calcària. El fragment té 77 cm de llarg. Per ésser incompleta desconeixem quina era la llargada total de la peça, que fa 66 cm d’amplada i 10 cm de grossària. Tot el volt del perímetre superior era emmarcat per un ressalt regular, d’escàs relleu, a manera de simple replà de perfil rectangular, que esdevé l’únic element destacable de la peça, ja que no hi ha visible cap tipus d’ornamentació. La superfície de la pedra és poc polida, però això pot ésser degut a l’erosió que provocà el fet d’haver estat a la intempèrie.

Per la forma de l’emmarcament ressaltat, aquesta petita ara es podria comparar amb les de Palau Sardiaca i Santa Maria de Sagàs, que el tenen del mateix perfil, però força més ample. És dubtós, però, que això ens pugui donar cap indicació cronològica vàlida. Per la seva gran simplicitat, la datació de l’ara resta imprecisa, ja que se situaria dins uns límits cronològics excessivament amplis. Entenem, això no obstant, que no és gens improbable que la datació s’acordi amb la que hem apuntat per a l’església a la qual pertanyia. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia general

• Monsalvatje, XVI, 1908, pàgs. 292-293; Badia i Homs, 1983, pàgs. 230-233.

Bibliografia sobre l’església

• Badia, 1982, núms. 261, 262, 263 i 265.