Sant Miquel de Roca (Crespià)

Situació

El santuari de Sant Miquel de Roca és situat dins d’una balma o cova a la part alta del cingle de Roca de Castellar, a uns 170 m sobre el curs del Fluvià, que és als peus del rocam. La cavitat natural va ésser modificada i ampliada artificialment. Així, es tancà amb una edificació al seu davant, que incorpora la cova al seu interior, i amb el temps es convertí en un lloc de culte semirupestre. Els murs de la construcció que tanquen la cova es veuen sospesos vora el cim de la paret rocosa de l’espadat, gairebé vertical.

Mapa: L38-11(257). Situació: 31TDG826707.

Per arribar a Sant Miquel cal situar-se a les ruïnes de la propera capella de Sant Bartomeu. Sant Miquel només és a uns 50 m en línia recta de Sant Bartomeu, però el camí que hi porta dona una volta a causa de la dificultat d’accés, per la situació al penyasegat. Del costat de migdia de Sant Bartomeu surt un corriol en direcció al cingle. A poca distància enfila un estret relleix fet artificialment a la paret rocosa i vertical, just per passar-hi una persona. En un recorregut aproximat de 200 m s’arriba fins a l’entrada de la cova santuari.

L’any 1983 fou col·locada una senzilla barana metàl·lica protectora al tram de camí arrapat a l’esglaó del cingle. Tanmateix, la visita no és recomanable per a persones propenses al vertigen, ja que l’estimball és força impressionant. Cal dir, però, que actualment, amb unes mínimes precaucions no comporta cap perill. (JBH)

Història

És probable l’origen eremític d’aquest lloc de culte tot i que no és documentat. L’any 1131, de manera indirecta, és esmentat en una clàusula de l’establiment d’un molí de Portell. En els altres documents dels anys 1193 i 1196 figura, entre els signants, el prevere de Sant Miquel. El santuari ja devia tenir, doncs, rendes pròpies. L’any 1214 l’església és anomenada “Sancti Michaelis de Penna”, però la denominació més corrent és Sant Miquel de Roca o de Roca de Castellar (any 1215 i posteriorment). En un text del 1220 s’anomena de forma precisa “Sancti Michaelis de Rupe de Castellar vel de Portel”.

En els documents de la primera meitat del segle XII trobem el llinatge dels Cabanelles en possessió de la senyoria de Portell, i com a benefactors del santuari. Fins entrat el segle XIII els Puigdaran tenien també drets al lloc com a feudataris dels Cabanelles.

Al començament del segle XIII el santuari ja tenia un patrimoni territorial a l’entorn, ja que rebé diferentes donacions i es demostrà que tenia mitjans per a fer adquisicions pròpies. Tenen un especial interès dos documents del 24 d’abril de 1220, pels quals Bernat de Santacoloma —senyor del lloc, germà de Guillem de Cabanelles, que esdevingué bisbe de Girona l’any 1227— feu donació a l’església de Sant Miquel de Roca i a “tots els germans del mateix lloc”, en mans del seu prevere Dominic, del dret de les aigües del Fluvià, amb els monars, aqüeductes i aiguadeixos de l’indret. Amb aquests dominis el dit Bernat dotà i fundà un benefici sacerdotal a Sant Miquel, i hi afegí el seu mas de Castellar. Entre d’altres, hi ha la clàusula que exigia la residència del beneficiat al santuari. L’al·lusió a una comunitat —als fratres de Sant Miquel— és clara, però no se’n tenen notícies segures.

L’any 1228 el clergue Arnau Vidal, que obtenia el benefici i també era procurador de Sant Miquel, adquirí els drets dels Puigdaran. El 1245 el bisbe Guillem de Cabanelles llegà el dret de patronat de la capella i la jurisdicció de Portell a la dignitat episcopal, en el cas que Arnau Vidal no residís al lloc. El cert és que els drets i béns passaren d’Arnau a Serrat Vidal, senyor de Bestracà, qui l’any 1264 ja els tenia. El 1282 els havia heretat la seva filla Sibil·la Vidal, qui els aportà al seu matrimoni amb Berenguer de Cruïlles. Mort aquest, el seu pare Gilabert els va vendre, l’any 1284, al clergue Guillem Gaufred, qui els cedí a la Pia Almoina de la seu de Girona. Des del 1300 fins al segle XVI els prepòsits de l’Almoina —que disposaren de la procuradoria de Sant Miquel— feren diversos actes de senyoria sobre el lloc de Portell amb els seus masos i molins.

Des de la primera meitat del segle XIV, per les actes de visites pastorals, hom dedueix que el santuari ja estava en decadència, sobretot a causa de l’absència dels beneficiats, que no hi residien malgrat les disposicions contràries. (JBH)

Església

El Santuari de Sant Miquel de Roca és situat, com ja hem precisat, en bona part dins una balma o gran abric natural a la part superior del seu cingle, damunt el Fluvià. La part d’obra que tanca la cavitat natural és estratègicament bastida damunt d’un terraplenament artificial fet per allargar el replà enfront de la balma i aconseguir l’espai necessari. Les dues façanes en angle recte tanquen al seu interior la boca de la cova. L’interior és dividit en dues naus perpendiculars al fons rocós de la balma comunicades per una gran arcada gòtica, apuntada, a manera d’arc former. Ambdós espais presenten voltes apuntades al tram d’obra, les quals enllacen amb la part rocosa, de conglomerat, que ha estat molt treballada. La roca ocupa tot el fons i part dels costats del santuari. A l’interior es pot observar que les dues naus havien estat dividides en planta i pis per mitjà d’un trespol de fusta, del qual queden els encaixos que sostenien l’embigat i una porta. Al costat de migdia hi ha l’entrada i una porta d’arc de mig punt de gran dovellatge.

No hi ha una clara estructura d’església en aquesta curiosa edificació-cova. Hi destaca, a la part rocosa, a llevant i a la nau meridional, una gran concavitat de pla aproximadament semioval, potser ja existent a la balma, però que fou treballada per a donarli la forma actual. El seu aspecte de capella rupestre i la seva situació al costat de llevant semblen indicar que ací hi havia el santuari amb un o més altars.

La cisterna que proveïa d’aigua l’ermita és a l’interior, a l’esmentada nau meridional, sota l’espai rocós. Un sistema ben estructurat de canonades recollia l’aigua de pluja de la coberta i de la penya superior. Aquesta grossa cisterna té una volta, molt sobresortint i apuntada, i un brocal.

Hi havia hagut encara una tercera nau o espai construït, i una estança més reduïda o pòrtic, a migdia, de la qual queden només uns pocs vestigis.

La construcció és feta amb un aparell a base de blocs grossos de pedra desbastats, amb nombrosos rebles, que es sedimenten horitzontalment, travats amb morter abundant. Pels elements essencials —la tipologia de les voltes i l’arc former, de la porta d’entrada i l’aparell— es pot considerar una obra popular d’època gòtica, segurament de cap a la fi del segle XIII, o més probablement ja del segle XIV. Això es refereix únicament a l’edificació; ara per ara no és possible determinar quan fou modificada la balma natural fins a donar-li l’espai i la forma adequats per al santuari, ni si aquest treball fou fet abans o al mateix temps que la construcció del seu davant.

Tanmateix, el basament del llarg mur occidental del santuari, que fonamenta la plataforma artificial sobre la qual es dreça tota la part construïda, presenta un aparell diferent, evidentment més antic. Fins a una alçada d’uns 4 m hi ha filades de carreus de mida petita i mitjana, ben escairats i polits, els quals es disposen regularment, ben ajustats i a treneajunt. És ben probable que aquest basament pertangués a l’època d’esplendor del lloc de culte, és a dir, a la segona meitat del segle XII o a les primeres dècades del XIII.

L’església de Sant Miquel de Roca s’inscriu, tant per l’emplaçament com per la seva dedicació i tipologia, dins un corrent comú a tota la conca mediterrània. Els temples i eremitoris rupestres són documentats des dels segles V i VI a l’Àsia Menor i a tota la Mediterrània oriental, i almenys des del segle VIII —si no abans—, també a l’Occident cristià. Sense esmentar els grans exemples orientals, bizantins (els temples excavats a les penyes de Capadòcia, Anatòlia, Síria, Grècia), hom troba emplaçaments rupestres, si bé no gaire nombrosos, a la Itàlia meridional, a França i Occitània i a la Península Ibèrica.

A Catalunya també hi ha esglésies rupestres, si bé escasses. Fent un repàs no exhaustiu, podem esmentar alguns monestirs fundats dins balmes o coves com ara Sant Vicenç de Pinsent, Sant Pere de les Maleses, Sant Miquel del Fai, tots els quals recorden el de Crespià, i també Santa Agnès del Munt, al nord de la muntanya eremítica de Sant Llorenç del Munt, al Vallès.

Malgrat ésser desconegut, Sant Miquel de Roca és un dels temples troglodítics del principat de dimensions més grans, que caldria salvar del seu progressiu arruïnament. Cal tenir present que al nostre país no tenim les grans esglésies o conjunts monàstics rupestres com el d’Aubeterre i Gurat (França), Olevano sui Tusciano (Itàlia), San Pedro de Rocas (Galícia), etc.

Actualment, els estudiosos coincideixen a considerar que els eremitoris i llocs de culte situats dins la roca no s’han d’interpretar com el resultat d’una necessitat d’amagar-se. El seu origen té un simbolisme ben clar, el desig d’imitació de Crist qui, segons l’antiquíssima tradició, va néixer en una cova i va ser enterrat, segons els Evangelis, en una tomba rupestre. Hom cercà, doncs, el retrobament amb l’escenari tant de la naixença com de la mort i resurrecció de Crist. De tota manera, però, amb aquest tipus de llocs de culte el cristianisme no feia altra cosa que continuar, redaptant-les com en d’altres aspectes, tradicions lligades a religions orientals anteriors, en aquest cas concret el mitraisme.

La veneració a l’arcàngel Miquel és molt lloada a tot el món cristià medieval, als santuaris rupestres i als temples situats en llocs enlairats. Ambdues característiques són presents a la Roca de Portell de Crespià.

A l’interior del santuari, a la roca de la cova del costat de tramuntana, que evidentment fou treballada per donar-li verticalitat, hi ha una cavorca artificial, que té l’aspecte de refugi o amagatall; és molt probable que es tracti d’un eremitori.

Aquesta cavitat petita ha estat excavada al conglomerat rocós, i la seva boca fou tancada o protegida amb un mur d’obra que tenia una petita porta.

La boca, més o menys ovalada, és elevada a 1,75 m del sòl de la nau septentrional, i té una amplada de 2 m. La cavitat té una planta oval, de 2,5 m de fondària, si bé l’alçada —màxima de 1,7 m— disminueix des de l’entrada al fons, on hi ha un espai molt baix, inaccessible. De fet, es pot dir que l’espai útil és de 5,40 m2.

Del mur que tancava l’entrada resta el basament de roca, retallat, amb algunes pedres i morter encara encastats. Hom pot identificar també l’espai de l’estreta porta, al costat de llevant.

Els temples rupestres tenen sovint un origen en l’eremitisme, en grups d’anacoretes que anteriorment havien fet vida ascètica al mateix indret o rodalia. A voltes, aquest origen és atestat, però el més normal és que només es pugui endevinar o suposar, ja que el fenomen eremític rarament ha deixat documentació.

La cavorca descrita pot ésser, amb molta probabilitat, considerada com un eremitori integrat dins el santuari. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia general

• Monsalvatje, XII, pàg. 73; Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 250; Marquès i Planagumà, 1984, docs. 108, 645, 648, 789, 807; Marquès i Planagumà, 1985, pàgs. 137-144; Merino-La Canal, XLIV, 1826, pàg. 273; Vayreda, 1918; Botet i Sisó, 1905, docs. 61, 106, 140, 141, 254, 261, 293, 473, 487, 596; Udina, 1951, pàgs. 432-434; Abadal, 1965, pàgs. 331 i 342; Els castells catalans, III, 1971, pàgs. 202-206; Rius i Serra, 1946; Corominas-Marquès, 1972, pàgs. 49-55; Constans, 1987, docs. 90, 105, 109, 117, 135, 138, 139, 143, 186, 208.

Bibliografia sobre l’església

• Badia, 1982, ns. 261, 262, 263, i 265.