El castell de Camprodon pertanyia al comtat de Besalú i no tenia assignat un terme concret, ja que fou construït al final del segle XII en un trasllat de la població autoritzat pel rei. El lloc de Camprodon és documentat a partir de l’any 904, quan el bisbe de Girona, Servusdei, acudí a consagrar l’església de Sant Pere de Camprodon situada al pagus de Besalú, i l’erigí en parròquia i li subjectà diverses vil·les. Posteriorment el comte Guifré de Besalú hi edificà un monestir, sense que mai no es constati l’existència de cap castell. A partir del principi del segle XII es formà una vila al redós del monestir, que atreia pobladors per tal com l’any 1118 fou concedida la celebració d’un mercat. L’any 1196, davant el perill de la guerra amb els albigesos, el rei Pere el Catòlic concedí llicència a Bernat, abat de Camprodon, de traslladar la vila de Camprodon a un lloc segur i fortificat com era el lloc anomenat puig de les Relíquies, on es podia construir una fortalesa. Aquest castell prengué el nom de castell de Sant Nicolau per l’existència al cim d’una capella amb aquesta advocació, sense que hom no pugui confirmar si era anterior o posterior al castell. Al peu del castell i protegida per una muralla sorgí una nova vila, anomenada la Vila de Baix, que, com la d’entorn del monestir i el castell, estava sota la jurisdicció de l’abat de Camprodon. Aquesta situació perdurà fins a mitjan segle XIII, quan el rei Jaume I decidí crear una vegueria de nova planta al pla de Millares, prop del riu Ter, que es trobava situat en un extrem de la demarcació de Sant Pau de Seguries prop de Creixenturri. En el lloc escollit el rei fundà una nova població amb el nom de la Real o la Ral, que ha estat la forma que ha perdurat. on havia de residir el veguer reial, i havia de tenir servei de notari i mercat. La creació de la nova població es degué iniciar vers l’any 1248 i tenia la finalitat ben clara d’atreure els pobladors de Camprodon cap a la nova vila reial. Tot seguit començaren les queixes de l’abat contra la notaria i el mercat, que no tingueren cap èxit. El mateix any l’abat intentà frenar l’èxode dels seus vassalls mitjançant la concessió de franqueses per als habitants de Camprodon, que quedaven eximits dels mals usos i de questies, excepte de les reials i altres excempcions. No obstant això, aquesta mesura no fou suficient per a frenar el trasvàs d’homes de l’abat cap a la vila de la Ral. Finalment l’abat de Camprodon es veié obligat a arribar a un acord amb el rei. Així l’any 1249 l’abat i els monjos de Camprodon vengueren al rei Jaume I la vila de Camprodon, però encara calgué una sentència arbitral, que fou donada el 1251, per delimitar minuciosament els drets de! rei i de l’abat, que es reservava la meitat de la jurisdicció de la vila, entre altres coses. Aleshores el rei creà una nova vegueria a Camprodon sense, però, anul·lar la de la Ral, i ambdues coexistiren durant anys. Així, l’any 1251 el rei concedí la celebració d’una fira a la vila de Camprodon, des de la vigília de Sant Joan Baptista fins vuit dies més tard, i confirmà els límits de la vegueria de Camprodon. Amb aquest canvi de domini de la vila de Camprodon el castell també passà a dependre de la corona. Aquesta situació no durà gaire i l’any 1286 el rei Alfons el Liberal donà Camprodon al vescomte Jaspert de Castellnou, pels bons serveis que li havia prestat durant la recent guerra. Aquesta donació sembla que no implicava la custòdia del castell, sinó només les rendes reials de la vila, ja que l’any 131 5 es fa constar que el rei no rebia cap renda a Camprodon i les cobrava el noble Jaspert de Castellnou per un valor proximat de 1 000 sous; sobre el castell no hi ha cap notícia. D’altra banda l’any 1333 l’abat Ramon de Guixar cedí al rei Alfons el Benigne la jurisdicció civil i criminal de la vila de Camprodon que l’abat s’havia reservat en la venda feta al rei Jaume I. Així la corona obtenia la jurisdicció completa de la vila, i en els fogatges del segle XIV la vila de Camprodon hi figurava com a vila reial. El castell de Camprodon fou restaurat al final del segle XIV. L’abat de Camprodon i la universitat de la vila sol·licitaren al rei Pere el Cerimoniós permís per a restaurar el castell i fer-hi obres de defensa; aleshores, l’any 1381, el rei concedí permís per a posar càrregues sobre diversos productes amb la condició que fossin destinades a restaurar el castell i a construir una força al lloc de “Torremovere”. El castell encara fou novament reparat durant la guerra civil catalana del segle XV, al mateix temps que era fortificada la vila. L’any 1510 encara fou concedit permís per a aconseguir un peatge per a reparar les fortificacions, sense especificar si es volia reparar el castell o només eren les muralles les que calia reparar. El castell de Camprodon adquirí un nou valor estratègic el segle XVII durant les guerres amb França i, sobretot, després de la Pau dels Pirineus, que posà la frontera al coll d’Ares. Així, l’any 1666 foren iniciades les obres de construcció i ampliació de l’antic castell medieval, el qual fou convertit en una moderna fortalesa, tal com corres ponia a una plaça fronterera. La nova fortificació no trigà gaire a ésser utilitzada, ja que en la guerra que l’any 1689 esclatà entre Espanya i França, Camprodon fou assetjada per l’exèrcit francès i capturada, i hom projectà novament la reparació del castell de Camprodon i millorar-lo per part d’enginyers francesos, però no sembla pas que hom portés a terme aquest projecte, ja que el mateix any 1689 es procedí a recuperar el castell, que fou desallotjat pels francesos i tot seguit fou volat per ordre del virrei de Catalunya. Així desaparegué el castell de Camprodon i el lloc es convertí en terra de conreu, si bé durant la Primera Guerra Carlina es tornà a construir una fortificació en el puig on al final del segle XII havia estat aixecat el castell de Camprodon o de Sant Nicolau.