Xarxes de comunicació de la Vall d’Aran

Introducció

A la Vall d’Aran el relleu ha tingut un paper fonamental en l’emplaçament dels habitants i també en els camins. Hi ha una forta relació entre les xarxes fluvial i viària, totes dues organitzades entorn de la Garona, que en si mateixa ha estat moltes vegades un vehicle per al transport de determinades mercaderies, ja que les seves valls laterals han prefigurat els passos cap als ports.

Podríem establir quatre categories de vies de comunicació: camí reial, de França, o “via pública”; camins que uneixen nuclis de població; camins ramaders; i camins als ports.

Camí reial

Vista general del camí reial al seu pas pel Baix Aran.

P. Cots

Aquest camí provinent de Tolosa de Llenguadoc, passa per Sent Bertrand Fos i pel Pla d’Arrem, abans d’entrar a la Vall pel marge esquerre de la Garona, s’enfila cap a Aran entre Bausén i Canejan i arriba als nuclis de Lés i Bossòst. S’encamina per l’obaga deixant a l’altra banda de riu totes les poblacions, fins a un punt entre Betlan i Vilac, en el qual canvia al vessant de solana per apropar-se a Vielha. Des d’aquesta població continua anant per aquest marge, travessa la Garona per Garòs i es dirigeix a Arties. El darrer tram va a Salardú i potser a Tredòs, on enllaça amb el camí provinent del port de Pallars.

El perfil d’aquesta via s’adapta al terreny i va cercant els llocs més planers i aptes fins i tot per al trànsit de vehicles rodats; el camí s’assenta sobre unes superfícies aterrassades, a fi de mantenir l’horitzontalitat necessària en indrets de forts pendents. Manté sempre una tendència a la línia recta i una amplada que oscil·la entre 4 i 4’50 m, que permet el pas simultani de dos carros.

Al llarg del temps ha rebut diverses denominacions: en la documentació medieval apareix amb el nom de “via pública”, terme emprat sovint per designar aquells camins que, segons les ordenacions reials, pertanyien a la potestat, però eren destinats a l’ús públic. A les fonts cartogràfiques posteriors el trobem com a “camí de França” i “camí de Vielha”, denominacions ratificades per les informacions orals dels naturals del país. El tram entre la frontera francesa i Castèl-Leon rebia la segona d’aquestes denominacions, mentre que al comprès des d’aquesta fortalesa fins a Vielha se li donà la darrera.

Un mapa amb les principals vies de comunicació medievals de la Vall d’Aran.

Pere Cots

Ja al segle XIX apareixia sovint als relats de viatges i a les monografies històriques i arqueològiques com a relacionat amb la “via romana” provinent de Lugdunum Convenarum. Les fonts que posseïm per a l’estudi de la xarxa de comunicacions en època romànica són tardanes i majoritàriament indirectes. Ens hem basat fonamentalment en la documentació generada pel plet esdevingut entre les corones d’Aragó i França per la possessió de la Vall amb motiu de l’ocupació d’aquesta, l’any 1283, per les tropes comandades pel senescal de Tolosa Eustaqui de Beaumarchais. Els comissaris reunits a Vielha l’any 1312, tant els francesos com els peninsulars, endegaren una sèrie d’interrogatoris a gent de l’Aran i, en general, a tots aquells que podien aportar llum sobre la situació de la Vall amb anterioritat a la seva invasió i a aquest fet en si mateix. Els manuscrits continguts a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, amb els núms. 62 - 65 (el primer sembla perdut) de la Secció Viària de Cancelleria Reial, ens ofereixen informacions molt escadusseres sobre la “via pública”. Només en podem deduir algunes dades sobre els fluxos comercials, dels quals parlarem més endavant, i sobre els ponts relacionats amb aquest camí.

Restes del pont pel qual el camí reial passa del vessant esquerre al dret de la Garona.

P.Cots

El pont de Lés apareix esmentat en un relat dels fets del 1283, on es diu que els aranesos es reuniren en aquest lloc per tal de resistir als francesos. Els ponts d’Arròs i Garòs marcaven els límits del terçó de Vielha, i en aquesta darrera ciutat hi havia el pont més singular de tota la Vall, almenys pel que fa a l’aspecte administratiu —des de notícies referents a l’estada a l’Aran del rei Jaume I, que s’hi apropà per tal de veure la Garona, fins a d’altres més importants, com és el fet de tenir al cap d’aquest pont la seva residència el batlle de Vielha, els anys que precediren l’ocupació de la Vall, i de cobrar-se en aquest indret la lleuda i el peatge corresponents als mercaders forasters—. Aquí, amb motiu de les hostilitats entre Felip III i Pere II, es portaren els animals capturats pels aranesos en les seves cavalcades per les veïnes terres franceses. Una vegada consumada la invasió de la Vall, el senescal de Tolosa n’ordenà la destrucció. Sobre el pont de Salardú, tenim notícies de la venda d’un “carratge per mola e per aigua qui es dita hunola al cap de la faço que’s dita Pont Viader al estrem del varat sotira...”, feta per la universitat d’aquest poble l’any 1273.

Jaume I en la seva visita a la Vall fou convidat a dinar a les poblacions de Vielha, Betren, Salardú, Vilac, Bossòst i Lés, totes elles situades en el traçat del camí reial.

S’ha pogut observar una certa estructura defensiva i de control, relacionada amb la via paral·lela a la Garona constituïda per construccions turriformes de petites dimensions i unides entre si visualment. Sembla que pertanyen a un moment força antic, i es tenen notícies de la seva utilització com a punts de resistència a l’ocupació del 1283 (castells o torres de Somulnar o Entransaigües, Perale, Pomero...). La construcció de Castèl-Leon per part de les forces franceses obeí al desig d’aquestes de protegir l’accés al Baix Aran francòfil, tant per la banda de la via que comunicava amb Benasc per mitjà del port d’Albera com pel camí reial que es descobria a la vigilància del castell en els sectors oriental i meridional.

Un dels aspectes més interessants d’aquesta ruta és l’entrada des de França a la Vall. En tenim notícies força confuses de l’existència de passos i de certes estructures anomenades scalae, la naturalesa exacta de les quals desconeixem. Surten sovint esmentades en les informacions sobre els conflictes generats per l’entrada de les tropes franceses, i en concret per certa reunió prèvia a aquesta invasió, que es dugué a terme en un lloc anomenat “Remols”, “Pomaio”, “Burbagos” (a la part de França hi ha una població anomenada Melles), entre el bisbe de Comenge i els clergues aranesos. Es diu que aquestes scalae eren prop de la fi de la Vall, que eren desmuntables o es podien destruir (“...iverunt cum armis apud locum de Lees et miserunt gentes ad fragendum scalas et custodiendum passus”), i que permetien l’accés o descens per elles (“...viderunt plures equites ita in armis usque ad numerus centum uteis videbatur et descenderunt subtus scalas et viderunt quoddictus dominus Eugerius descendit per dictas scalas se terciopedes versuspredictos Equites...”). ¿Es tractava, potser, d’estructures de fusta que facilitaven el trànsit per llocs especialment difícils als caminants?

Associat al camí reial, apareix, entre el pont de Ferro i el pont de la Lana, deixant Bossòst al marge esquerre del riu i travessant Lés, l’anomenat “camí de la Lana”. En tenim notícies, ja dintre el segle XIV, d’importacions de llana per la Vall vers els obradors de Barcelona, però un estudi més aprofundit d’aquesta via de comunicació ens portaria més enllà dels marges cronològics que ens hem fixat.

Camins que uneixen nuclis de població

Segons Soler i Santaló, no es pot parlar de l’existència d’un poblament aïllat en aquesta vall, ja que els imperatius climàtics i econòmics fan difícil aquesta mena d’hàbitat. Aquesta impressió es veu augmentada per les escasses distàncies que separen els pobles, les quals encara serien menors si tinguéssim en compte els nuclis avui en dia desapareguts, i dels quals tenim constància tant per via documental com arqueològica (Cap d’Aran, Pujo, Muntros, Laspàn, Castell, Santa Gemma, Sant Germes, Sant Pè, Sentels, Sant Vicens, Sant Genis...).

Els camins que devien unir aquests centres no devien diferir gaire dels avui conservats.

Camins ramaders

La ramaderia i el lloguer de pastures han constituït fins no fa gaire temps la principal font d’ingressos dels habitants de la Vall, i es tenen motius ja al segle XIII de recria de ramats pallaresos i de Comenge. D’aquesta mateixa centúria i de la següent ens han pervingut alguns acords entre pobles de la Vall referents a les zones de pastura (pacte entre Garòs, Casarilh i Escunhau; pacte per la Muntanya de Lana entre Salardú, Unha i Bagergue, l’any 1334...), dintre un marc de propietat comunal de les muntanyes (bosc, pastura i aigua). A part les grans pastures del Naut-Aran, cada poble té els seus propis prats d’estiu i d’hivern. Tenim constància a nivell documental d’aquests de la zona de Beret, Vaquèira, Bonaigua, Ribera de Lana, Hospital de Vielha i, a nivell oral, dels indrets relacionats amb l’Artiga de Lin i l’Artiga de Varrados i a Bordius a la vall de Toran. Alguns trams del traçat dels municipis coincideixen amb aquests camins, com és el cas dels de Bagergue a Montgarri, de Vilac al port d’Hurqueta, de Marcatosa, de la muntanya de Mont a Clots de Garribert i altres, i ens donen notícia d’una certa antiguitat, potser no anterior a la primigènia configuració dels termes, però si a alguna de les seves formes. Aquests passos s’han format a través del segles, a partir del continu transitar del bestiar dels diferents pobles cap a les pastures d’estiu (àrees superiors als 1 700-1 900 m d’altura).

Camins als ports

Reprenent el fil d’introducció històrica, l’inici de les relacions entre Aragó i la Vall degué portar una certa millora de les comunicacions entre les dues bandes de la cadena muntanyosa, aleshores unides sota una mateixa institució política. Una vegada es consumà el fracàs de l’aventura ultrapirinenca, l’Aran començà a jugar més que mai un paper de “clavis Rippacurtiae et Pallaris”, o “clavis Regnum Franciae in parte Tholosana”, segons si els interessos eren francesos o catalano-aragonesos. El manteniment d’aquest enclavament decisiu obligà la corona a dotar-lo dels mitjans necessaris per tal que la Vall pogués observar respecte de França la mateixa independència en l’aspecte econòmic que en el polític.

Pel que fa a les comunicacions de l’Aran amb Aragó i Catalunya, sens dubte que el camí més utilitzat devia ésser el port de Vielha, seguit en importància pels de Benasc i Pallars; altres de menys transitats devien ésser els de Caldes, Rius, Colomers, Ratera i Guellicrestada (els quatre darrers no constatats documentalment).

Els trajectes de la Vall cap a França devien ésser el Portilló de Bossòst o de Burbe, Orla, Hurqueta, Montjoya, Escaleta, Gireta, Urets, Albi, Potería i Penhes Males.

Per arribar al port de Vielha se segueix el marge dret del riu Nere fins a la cota 1 300, on s’abandona aquest i s’agafa el riu Fontfreda començant-hi una pujada més ràpida, que no para fins arribar a la part superior (2 479 m), d’on es comença a baixar, passant el darrer obstacle del Port de Tòro (2 290 m), arribant des d’aquí a l’Hospital de Vielha, situat al cap de la vall de Barravés. Ja en aquesta vall, hi ha una interessant fortificació, coneguda amb el significatiu nom de castell d’Estrada, edificació sens dubte relacionada amb el camí.

Hi ha igualment un altra ruta alternativa per arribar a l’Hospital de Vielha, passant pel port de Rius. Té l’origen al nucli d’Arties, i segueix la ribera esquerra del riu de Valarties, on hi ha un barranc anomenat de l’Estrada, fins a arribar al port esmentat, on es dirigeix al refugi que abans hem esmentat.

Un dels testimonis francesos interrogat l’any 1312 declarava haver escoltat dels aranesos una llegenda segons la qual Carles Martell hauria conquerit la Vall i li donà les seves franqueses, i hi construí un camí que anava de Vielha a Aragó, potser anomenat “la Horatellada” o “la Heratellada” (a una banda del cap de la Noguera Ribagorçana hi ha un pic anomenat “de la Tallada”). La fundació de l’Hospital de Vielha per Alfons el Cast l’any 1192 (Puigoriol: La Vall d’Aran, Barcelona 1972) es veié confirmada pels privilegis concedits l’any 1198 pel fill d’aquest rei, Pere el Catòlic, en els quals es fa esment dels drets que tenia aquesta institució hospitalària sobre els ceps de la Vall. En aquest document hi ha la donació d’un capmàs a Vielha a favor de Sant Nicolau des Pontèhs. Jaume li donava una parellada de terra amb cases a Gimenells i el dret de lliure pastura per totes les terres de jurisdicció reial. Aquest rei, quan visità la Vall l’any 1265, feu estada durant tres dies a Senet i entrà a l’Aran per aquest pas, i s’endugué per aquí mateix, després de molts esforços, els animals que percebé en concepte de la reialada de 15 000 sous demanada a Mare de Diu de Mitjaran.

El port de Vielha, també anomenat de Barravés, era vist al començament del segle XIV com el principal vincle de relació entre aquesta Vall i les terres hispàniques; així, quan els comissaris francesos intentaren de traslladar la seu dels interrogatoris i les negociacions que es portaven a terme a Vielha cap a Lés, deien: “...quod apud villam de Vetula indicia valle modofuimus prope portus Hispaniae” i afegien encara: “...quodlocus de Vetula est minus sufficiens et competens ad commorandum ibidem in hyeme cum propter nimium defectum lignorum el aliorum victualium et vectorum de quibus oportet illosqui ibi sunt de extraneis partibus providere sibi aliunde”, fent al·lusió a una deficiència (suposem que una mica exagerada) de les comunicacions a través d’aquest port.

Un dels declarants als interrogatoris de Vielha, el bisbe Ponç de Lleida, relatava algunes de les seves estades a la Vall quan en la seva jovenesa, regnant Jaume I, es desplaçava vers Tolosa per motius d’estudi; deia que s’havia allotjat a casa del batlle Pere de Pont. Tenim altres notícies pel trànsit d’escolars i clergues des de Lleida a Aragó al “Studio Tholosano” através d’aquest port. També fou emprat pels pelegrins jacobites, segons que ens consta per les notícies del segrest d’alguns d’aquests, concretament aranesos, a la vall de Barravés.

Els anys que seguiren la reincorporació d’Aran a la corona d’Aragó foren especialment difícils pel que fa a les relacions amb les contrades veïnes. Si bé les terres ribagorçanes no foren les més problemàtiques, hi ha notícia d’atacs i coaccions als hospitalers de Sant Nicolau des Pontèhs els anys 1318 i 1320, per part d’homes de Senet i Anet. Les queixes al sobrejunter de Ribagorça per part de Jaume II sobre els reiterats segrests de mercaders aranesos, que ja eren freqüents amb anterioritat a l’any 1285, es feren cada cop més insistents. Molt espectacular fou l’actuació d’un grup vingut de Lleida, que es dedicava a impedir l’entrada de queviures a l’Aran: “...cum arborum evulsione et aliter destruhendo”, per tal de generar una alça de preus que afavorís el tràfic il·legal de mercaderies.

L’Hospital de Sant Nicolau des Pontèhs fou objecte de reformes l’any 1501, en què passà a propietat de la vila de Vielha i a administrar-se pels seus cònsols, segons que consta en les actes de les Corts de Benavarri de l’any 1570. A més amés hi ha notícies de les confirmacions de privilegis fetes pels reis Felip I i Carles I.

Els segles XV i XVI veieren una activitat intensa a través d’aquest port, sobretot amb relació al comerç de la llana, que encara rentaven a Vilaller al segle XVIII. En posar-se en funcionament el Port de la Bonaigua de manera regular (segle XVI) es degué experimentar un cert descens en el trànsit pel de Vielha, i es consolidà amb els anys el predomini de la via pallaresa.

Hom pot arribar a Benasc per dos accessos. El primer és el port de la Picada, al qual es pot accedir agafant el vessant esquerre del riu Joèu fins a l’ermita-refugi de Santa Maria d’Era Artiga de Lin passant després pel canal de Pomerò i resseguint-lo fins al seu naixement al coll de l’Infern, des d’on es puja al pas situat a la cota de 2 470 m. El segon accés és pel port d’Albera, situat a 2 048 m d’altura, al costat del pic de Campsaure, on s’arriba sortint de Castèl-Leon en direcció a la serralada d’Entecada.

La primera notícia que tenim sobre passos vers Benasc és la que es desprèn dels relats de la visita del rei Jaume I, el qual exigí el lliurament d’ostatges (que foren portats a Lleida i a Benasc) mentre no rebés els 15 000 sous de la reialada. Fins l’època de l’ocupació francesa no torna a haver-hi notícies d’aquest pas: “...quan els aranesos en aprestar-se a la defensa de la Val manaren homens perque custodiesin el pas de Campsaur”, on anys després (a la Picada de Campsaur) es rebé lleuda per la monarquia francesa. Al mateix lloc trobem, regnant Jaume II, un tal Bernard de Castellvaquer, batlle també encarregat de rebre la lleuda i el peatge dels mercaders forans. Les notícies d’aquest ens arriben amb motiu d’una queixa del rei abans esmentat al seu governador de la Vall sobre l’intent d’un grup de gent de Benasc i de Comenge d’obrir en aquestes muntanyes un nou port o camí pel qual defugir el pagament dels impostos que els pertocaven. Igual que s’escaigué amb el port de Vielha, les violències dels habitants d’aquesta vall veïna en impedir els subministraments, a causa de les ja esmentades taxes que gravaven el comerç amb la Vall d’Aran i de conflictes sobre els drets d’herbatge, motivaren una correspondència important entre el monarca i el seu fill Pere, comte de Ribagorça.

Per arribar al port de Caldes se segueix el mateix camí que es pren per accedir al port de Rius fins al riu de Rencules, on se segueix el seu traçat entre els estanys fins a la cota 2 550 m, on trobem el port.

Sabem per primer cop de la utilització d’aquest pas, per un dels interrogatoris on es parla del suport donat pels habitants de la Vall a Jaume I amb motiu de les rebel·lions nobiliàries al nord-oest català. Requerits per aquest rei, s’aplegaren en nombre de cent a Arties per tal de travessar el port de Caldes i copejar sobre la capital de la veïna vall de Boi, fet que no arribà a esdevenir perquè els d’Erill arribaren a un acord amb la corona. Sabem també que fou el punt pel qual fugiren alguns aranesos en temps de la invasió francesa i, que anys més tard, el 1324, hi havia problemes amb l’exportació de queviures, a causa de l’assassinat d’un habitant de la vall de Boi per part de gent de l’Aran.

La comunicació amb el Pallars es realitzava pel port anomenat així. El camí sortia de la vila de Tredòs, situada al vessant dret del riu de Ruda, s’apropava al port per aquesta ribera i passava per les costes de Ruda, que són l’últim obstacle per arribar a la cota de 2 072 m, on hi ha el port. A l’altra banda de la carena es troba el santuari de Nostra Senhora de les Ares, que per la seva altitud i pel seu aïllament degué servir com a punt de refugi i base d’auxilis en aquesta travessa difícil i perillosa. La torre, significativament anomenada de Port-Aran, controlava l’accés al comtat de Pallars per part dels sempre bel·licosos aranesos.

Les relacions amb la casa comtal de Pallars foren gairebé sempre dificultoses. La mort a mans dels aranesos del comte Guillem, esdevinguda l’any 1035, les exaccions de membres d’aquesta casa nobiliària a gent de la Vall, que tingueren com a efecte el pagament de certes quantitats per tal de garantir el lliure trànsit pels seus dominis, l’actitud d’Hug de Mataplana els anys que seguiren la seva reincorporació a la corona, o esdeveniments més tardans com l’intent d’adquisició de l’Aran, venut per Pere el Cerimoniós en un moment de dificultats econòmiques, i que portà a greus enfrontaments entre el comte de Pallars i els qui havien d’ésser els seus súbdits, només són un reflex de la tibantor existent, que de cap manera no degué afavorir els intercanvis comercials. Una vegada desapareguda d’aquesta propera vall pallaresa aquesta rebel família, que durant tants segles havia ostentat la dignitat comtal, i substituïts com a tinents de la Vall per la casa dels Cardona, adepta a Ferran el Catòlic, les comunicacions es normalitzaren i el port de Pallars arribà a substituir el de Vielha com a principal via d’entrada i eixida de l’Aran.

Per accedir al portilló de Bossòst hom surt de la vila de Bossòst en direcció a ponent fins a Castet, travessa el riu de Marra i continua fins a arribar al riu dels Castets, que se segueix fins a la cota de 1 200 m. El port és la cota de 1 366 m.

Sobre el camí que uneix Banheras de Luishom i Bossòst a través del portilló, només sabem que, abans que es portés a terme la invasió de la Vall pels francesos (1285), els habitants de l’Aran, reunits a Mare de Diu de Mitjaran, enviaren homes a custodiar aquest port.

Per anar en direcció al port d’Orla, normalment se surt de la vila de Salardú, en direcció a llevant, fins a trobar el barranquet de la Garona; després cal seguir aquest riu i arribar al seu naixement. Es continua per un petit tram i s’entra a la vall formada per la Noguera Pallaresa, des d’on se segueix la ribera esquerra d’aquest riu, que rep més endavant l’aigua del riu Forcall, el qual condueix prop del port d’Orla, que se situa a la cota de 2 318. Les referències al port d’Orla, malauradament tardanes, ens semblen prou significatives per a exposar-les, ja que aquest, segons expressa Jerónimo Zurita, era el camí més curt des de França a l’interior de Catalunya. Sabem d’intents de travessar-lo al començament del segle XV per part de bandolers (curiosament, una serra propera s’anomena “dels Bandolers”), que es dirigien cap a Balaguer, i del setge de què fou objecte la vila de Salardú l’any 1485 per part de les tropes del senescal de Tolosa, el qual havia penetrat a la Vall per l’esmentat port, i de l’entrada de grups de luterans a les acaballes del segle XVI.