Situació
Interior de l’absis, decorat amb un bell ritme d’arcades sostingudes per columnes i capitells.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Quirc es troba en posició dominant al centre de la població de Cànoes.
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 39’ 12,6” N - Long. 2° 50’ 12” E.
La població de Cànoes és 6 km al sud-oest de Perpinyà. Per a arribar-hi, cal prendre la carretera D-612 i, a la sortida de Perpinyà, a mà esquerra, la D-23, a la dreta del rec de Perpinyà.
Història
El lloc és esmentat el 843, dins la donació que feu Carles ei Calb a favor del comte d’Urgell-Cerdanya, Sunifred, entre altres béns, de la villa Kanoas, al Rosselló.
El 952, una butlla del papa Agapet II menciona, entre les propietats rosselloneses del monestir de la Grassa, “els drets de pesca de Salses i de Cànoes”, aquest resultat probablement d’una donació d’un dels descendents de Sunifred, perquè la Grassa encara no els tenia el 908, segons un privilegi de Carles el Simple. De fet, al segle X, l’essencial de la senyoria era de la família comtal del Rosselló, sense que hom sàpiga com es feu la devolució. Va ser, en efecte, Sunyer I, bisbe d’Elna (968-977), un del sfills del comte Gausfred I, qui va fer donació a la Grassa, en una data imprecisa, de “l’alou de Kanoi is, amb l’església de Sant Quirc, ses delmes, primícies i tot dret eclesiàstic”, béns que declarava haver adquirit dels seus parents.
Però, a partir de la mort del comte de Rosselló, Guislabert I (1013), el comte Hug I d’Empúries (germà, com Guislabert, del bisbe Sunyer I) en contestà la possessió als monjos de la Grassa. Més de vint anys s’escolaren abans que el comte Hug, la seva esposa la comtessa Guisla i llurs fills Ponç i Ramon reconeguessin la legitimitat dels drets de la Grassa i consentissin a “evacuar” Cànoes, no sense haver rebut, a títol de compensació amigable, “doscavalls d’un valor de cinc unces”. És el que resulta d’una acta del 12 de juliol de 1036, firmada també, després d’ells, per Guillem Adalbert, vescomte de Rosselló.
Malgrat això, els monjos de la Grassa no havien acabat amb les pretensions de les potestats laiques. Aviat la pressió sobre la Grassa vingué dels vescomtes de Tatzó, dins la segona meitat del segle XI. Va caldre esperar el 21 de juliol de 1102 per veure Ramon Udalgar de Tatzó, vescomte de Rosselló i el seu germà Hug, abandonar a la fi, a les mans de Robert, abat de la Grassa, “l’església de Sant Quirc de Cànoes”, en bescanvi de la qual rebien de l’abat la suma de quinze lliures d’argent, quaranta sous de moneda rossellonesa i un cavall. Per més seguretat, l’acta era firmada i garantida pel comte de Rosselló Guislabert II i els vescomtes Guillem Udalgar de Castellnou i Arnau Guillem de Fenollet.
D’ara endavant, res més de tan greu contorbà la possessió de la Grassa. L’església de Sant Quirc de Cànoes, esmentada entre les possessions del monestir per la butlla del papa Gelasi II (30 de novembre de 1118), no cessà de pertànyer-li fins a la fi de l’antic règim.
Vers el 1322, l’abat de la Grassa erigí Cànoes en pabordia. En una data que pel moment no es pot precisar, els monjos de la Grassa assecaren l’estany de Cànoes per mitjà d’un emissari soterrani (d’1 km més o menys), dit “les coves”, obra remarcable que assegura encara el conreu de noves terres, al mateix temps que el sanejament del territori.
Església
Planta de l’església, que conserva els extrems d’època romànica, ampliada amb naus laterals al segle XIX.
R. Mallol
L’església de Sant Quirc, tal com ha pervingut fins avui, és un edifici de nau única —les naus laterals actuals són obra del segle XIX—, amb capçalera semicircular o, més exactament, lleugerament ultrapassada, la construcció de la qual és atribuïble a la primera meitat del segle XI.
La nau, primitivament coberta amb encavallades de fusta, fou voltada al segle XII, mitjançant arcs formers adossats als murs laterals, que suporten la volta. Aquest fou un procediment usual a l’època, però que aquí tingué l’inconvenient de restrènyer l’obertura de la capçalera i d’amagar la perspectiva dels capitells de l’arctriomfal del segle XI.
La capçalera, il·luminada per dues finestres, a llevant i a migdia, és la part més notable d’aquesta església i presenta, a més de l’arc triomfal suportat per semicolumnes, una decoració interior de cinc arcades sostingudes per columnes encastades, amb capitells. Testimonieja, eloqüentment, el manteniment al Rosselló, durant el segle XI, d’una tradició original de l’ornamentació esculpida.
La seva façana conserva sis lesenes realitzades amb carreus de granit sense polir, que devia acompanyar una decoració sota el ràfec de tipus llombard, avui desapareguda.
Finestra geminada del mur de ponent descoberta en les recents obres de restauració.
ECSA - A. Roura
És notable que la capçalera hagi conservat un banc presbiteral de maçoneria que ocupa tot el circuit semicircular de l’absis, el qual, curiosament, va elevant-se, progressivament, de l’esquerra a la dreta.
Dins la nau, les juntures de maçoneria de la qual, dreçades en prisma, remunten a les refeccions del segle XII, uns treballs de restauració recents han permès la descoberta d’una bella finestra del segle XI dins la paret occidental. Té dos arcs geminats sota arcs de descàrrega, sostinguts per una columna massissa i un capitell mensuliforme.
Alguns vestigis reutilitzats permeten concloure la presència, al segle XII, d’un portal meridional esculpit, actualment desaparegut potser amb ocasió de les incautes refeccions practicades al segle passat amb la creació de les naus laterals, d’antuvi al nord (1876), després al migdia de la nau (1878). Aquestes obres provocaren l’esfondrament de la volta i la cessació del culte dins l’església, fins a la reconstrucció de dues grans arcades meridionals de maons. La volta no fou reconstruïda i la nau quedà coberta d’un embigat.
Al fons de la nau es conserva una pica romànica de grans dimensions feta amb marbre, datable al segle XII.
Relleus
Una mostra de la decoració esculpida de l’interior de l’església.
ECSA - J. L. Valls
A l’interior de l’església es conserven diversos capitells amb relleus esculpits. D’una banda, cal destacar els corresponents a l’arc triomfal o d’accés al presbiteri, datat al segle XI, que presenten una decoració a base de palmetes, motius geomètrics i de corda. De l’altra, els suportats per les columnes, de bases tipològicament arcaiques, adossades a la paret absidal que mostren ornaments de tipus geomètric.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 304-305
- Abadal, 1952, vol. II(II), pàgs. 332-334
- Cazes, 1990, pàg. 34.
Bibliografia sobre els relleus
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 28.