Situació
Vista de l’indret de les Besses amb l’església de Santa Maria i el tossal on hi ha els vestigis del castell.
ECSA-J. Bolòs
Les restes d’aquest antic castell es troben al cim d’un tossal que dominava el poble de les Besses, avui deshabitat, el qual es troba a la dreta del riu de Set, aigua avall de Cervià de les Garrigues.
Mapa: 33-16 (417). Situació: 31TCF187892.
Si seguim la carretera que va de Cervià de les Garrigues cap a l’Albagés, a uns 3 km surt una pista a mà dreta que duu en pocs metres fins a l’església i les restes del castell. (JBM)
Història
Una de les primeres notícies de l’indret data de l’any 1225, quan hi fou fundat un nucli de població mitjançant una carta de poblament atorgada per Arnau Punyet i la seva muller Marquesa. Segons aquest document, els donadors repoblaren el lloc establint-hi un grup de cinc famílies que havien de residir-hi permanentment, amb l’obligació de bastir les cases i un molí, fortificar la població i conrear la terra. En aquest document s’esmenta per primera vegada el castell de les Besses, que devia existir d’abans dins el terme més ampli del castell de Castelldans. El 1236 s’atorgà una nova carta de poblament per afavorir la instal·lació de colons, els quals havien de fer un molí. L’any 1265, la creixent població rebia autorització del bisbe de Lleida per a bastir una església, la qual es dedicà a Santa Maria. Al segle XIV el lloc passà sota la senyoria del monestir de Poblet, i al final d’aquesta mateixa centúria tenia 23 focs.
El nucli de les Besses es mantingué dins la senyoria de Poblet fins a la desamortització del segle XIX, tot i que els habitants del lloc abandonaren el poble després de la guerra de Successió i es traslladaren a Cervià. (JRG-MLIR)
Castell
Les restes del castell són dalt del turó que presideix el lloc, a la solana del qual hom hi veu les ruïnes dels habitatges. Aquest turó és pràcticament inaccessible a excepció d’un punt del costat oriental, si bé a l’oest hi ha un passadís natural format per una àmplia esquerda del gres que podria haver estat aprofitat com a porta. Dalt de la superfície rocosa, que fa uns 22 cm de llarg per uns 12 cm d’ample, hi ha encara sediment arqueològic i s’aprecien restes del mur perimetral, format per carreus horitzontals; la part d’estructura més ben conservada és al nord-est, on s’aprecia un mur d’1,50 m d’alçada, format per carreus allargassats, lligats amb morter, d’uns 30 cm d’amplada. Per tota la vora occidental del cingle hi ha un retall que devia facilitar l’assentament de la base d’un mur avui inexistent. La roca de gres és sobre capes argiloses, les quals pateixen una erosió més forta i originen la caiguda per gravetat de les balmes que s’hi formen a sota, segons es pot veure al costat sud-oriental; precisament per a evitar la caiguda dels blocs a la banda oest s’han realitzat petits murets que els sostenen a manera de pilars.
Pel vessant meridional es pot recollir ceràmica a torn de diferents tipus, però aquí interessa destacar l’existència de la ceràmica grisa, que demostra l’ocupació del lloc a partir del segle XIII. D’aquest primer moment cal datar les restes de fortificació que hi ha dalt del turó, la qual devia ser l’element que animà els repobladors a ocupar l’indret. L’església ja és posterior, d’època gòtica, així com les restes dels habitatges, els quals s’han de relacionar amb el moment d’abandonament del poblat. (JRG)
Bibliografia
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 245, pàgs. 346-348; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 192-193.