Situació
Vista de l’església des del costat de llevant, amb l’absis ornamentat amb motius llombards, característics de l’arquitectura del segle XI.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Martí és situada al petit poble de Riutort, al costat del cementiri.
Mapa: IGN-2499. Situació: Lat. 42° 39′9″ N - Long. 2° 5′46″ E.
Riutort és a 2 km de Puigbalador. Des d’aquest poble la carretera D-32g mena a Riutort, que és molt a prop de l’estació d’esquí de Puigbalador. (CPO)
Història
El primer esment del lloc i de l’església de Riutort és TAT de l’any 1019, en què Guifré, arquebisbe de Narbona, acudí al Capcir a consagrar l’església de Santa Maria de Formiguera, que l’abat Aribert de Sant Jacme de Jocó i el paborde Salomó havien ampliat. El paborde Salomó demanà a l’arquebisbe, aprofitant la seva estada, que es traslladés a Riutort per a consagrar també l’església de Sant Martí, bastida feia poc a iniciativa seva. En el mateix acte el comte Guifré II de Cerdanya feu donació a l’església de Sant Martí d’un camp situat al costat del temple perquè es convertís en cementiri. Com la majoria d’esglésies del Capcir, Sant Martí de Riutort, doncs, depengué del monestir de Sant Jacme de Jocó a través de la pabordia de Formiguera. Un precepte de Carles el Simple de l’any 908 adreçat a Sant Jacme de Jocó, que es considera fals i redactat en realitat als segles XIII-XIV, també confirma aquesta subjecció.
Tot i haver estat parròquia antigament, en l’actualitat l’església de Sant Martí és una sufragània de la parròquia de Puigbalador. (CPO-AB)
Església
Detall de les arcuacions i lesenes llombardes que decoren l’absis.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Martí és un edifici profundament transformat però que conserva la part essencial de l’edifici original. La seva estructura és d’una sola nau, actualment coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau, però tapat per un retaule barroc. A la banda sud hi ha afegida una capella i, simètricament, a la banda nord, s’obre una sagristia construïda el 1807. A la façana de ponent s’hi afegí un campanar de torre, amb coberta piramidal molt esvelta. Els murs de la nau foren regruixits interiorment per a suportar la volta, que es construí tardanament, i també foren sobrealçats, en una refacció de la coberta que afectà també l’absis. Les transformacions més importants, i probablement les relacionades amb la volta, poden datar-se a l’entorn del 1775, any en què es construí el retaule de la nau, com a Ral o Font-rabiosa. La porta actual s’obre en la façana sud, prop de l’angle sud-oest, i porta la data del 1901. Les quatre finestres actuals també corresponen a processos de reforma de l’obra original.
A desgrat de totes aquestes transformacions, el cos de la nau i l’absis corresponen a l’obra original, construïda amb un aparell de còdols i carreuons irregulars disposats en filades desiguals, però amb clara tendència a l’horitzontalitat, amb juntes molt amples de morter de calç. Al mur sud, prop de la porta actual, es conserva la porta original, paredada i feta amb un arc de mig punt, de dovelles estretes extradossades per una arquivolta de lloses planes, seguint una de les formes més característiques de la construcció llombarda, i que retrobem en la finestra paredada que hi ha al centre de l’absis.
L’element més notable de l’edifici és la decoració de la façana absidal, resolta amb els motius llombards, d’arcuacions sota el ràfec, en sèries de 2-3-2 arcuacions entre lesenes, exageradament amples. Aquest tipus d’arcuacions es relacionen amb obres com les esglésies de Sant Andreu d’Évol o Sant Jaume de Nyer, al Conflent, que representen, com l’església de Riutort, obres primerenques de la implantació de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del primer quart del segle XI. No sembla desencertat admetre que l’església actual, tot i les seves reformes, correspon a l’edifici consagrat el 1019.
Al centre del cementiri es pot veure una pila capgirada sense decoració que actualment serveix de sòcol a una creu. Es tracta probablement de la pila d’aigua beneita de l’església romànica. (AB-JAA)
Bibliografia
- Devic-Vaissete, 1730-45, vol. II, ap. CLI, cols. 172-173
- Cazes, 1980, pàg. 38
- Blanc, 1989, pàgs. 149-161