Els ambients zonals mediterranis i submediterranis

Consideracions generals

Els dominis de vegetació als Països Catalans. Distribució dels diferents dominis de vegetació als Països Catalans. La influència dels desnivells altitudinals, a la llum de la càrtula hipsomètrica, és del tot evident.

Maber, original dels autors

Els climes dits xerotèrics, o mediterranis, i els climes discretament axeromèrics, o submediterranis, imperen en el 90% de la superfície del nostre territori, a totes les terres situades per dessota dels 800-1000 m d’altitud, i fins i tot a les parts més enlairades de les muntanyes meridionals. És en directa correspondència amb aquestes condicions climàtiques que es distribueix la vegetació zonal, mediterrània a les àrees xerotèriques i submediterrània a les tímidament axeromèriques. Així, la major part d’aquesta vastíssima regió és el país dels boscos i bosquines subtropicals (80% del territori), presidits pels vegetals de fulla dura i persistent, verds tot l’any, mentre que la resta (10% del territori) és domini dels boscos parcialment caducifolis que marquen el pas cap als paisatges eurosiberians; un escàs 1%, recordem-ho, pertany al domini de la vegetació oromediterrània (d’alta muntanya mediterrània). L’anàlisi del bioclima i de les característiques genèriques de la vegetació que li és còngrua són convenients com a consideració prèvia, doncs, a qualsevol descripció de les unitats fïtosociològiques.

Bioclima

Diagrames ombrotèrmics mediterranis i submediterranis, representatius de les condicions bioclimàtiques de diversos indrets característics dels Països Catalans. Noti’s la gradual minva de les condicions d’ariditat estival des dels bioclimes hemièrics fins als axeromèrics submediterranis.

J. Nuet i Badia, sobre dades compilades per Walter

Els principals trets definitoris del clima xerotèric mediterrani, i també els que resulten més determinants per a la vegetació, són la manca d’un període hivernal intensament fred i l’existència d’un prolongat eixut estival.

Efectivament, l’hivern és discretament fred, amb glaçades només ocasionals: no hi ha cap més reputable de glacial, és a dir amb temperatures mitjanes inferiors a 0°C, i només un o dos mesos, màxim tres en els casos extrems, qualificables d’hivernals, o sia amb temperatures mitjanes per sota de 5°C; a la primavera, les temperatures pugen progressivament fins a atènyer valors màxims a l’estiu (de dos a quatre mesos amb mitjanes superiors als 20°C), i descendeixen gradualment de nou al començament de tardor, de manera que tot l’any es mantenen força benignes (al voltant dels 15°C de mitjana anual). Però aquest cicle de temperatures va lligat a un ritme irregular de pluges, les quals són poc abundants i es concentren a la primavera i, sobretot, a la tardor, tot deixant eixuts hivern i estiu. La coincidència durant els mesos estivals de les màximes temperatures i les mínimes pluges genera un període d’autèntica ariditat, de manera que, al llarg de l’any, es donen dues estacions relativament humides (primavera i tardor), un hivern lleugerament fred i eixut i un estiu acusadament àrid.

En termes quantitatius, les precipitacions varien notablement d’un cap a l’altre del gran àmbit mediterrani. Els totals anuals de pluges oscil·len des dels 250-300 mm que reben els indrets més àrids, i que corresponen ja a un clima subdesèrtic o hemièric (vegeu els diagrames ombrotèrmics d’Oriola i dels Columbrets), fins als 700-800 mm de les més humides (vegeu els diagrames ombrotèrmics de Girona o Montserrat). Entremig queda la major part del territori, amb uns totals anuals de l’ordre dels 400-600 mm, corresponents als bioclimes xerotèrics mediterranis típics.

Les terres de clima axeromèric submediterrani presenten un cicle semblant, però la mitjana tèrmica és un xic més baixa i les pluges resulten més abundants: els mesos hivernals oscil·len entre dos i quatre, mentre que els estivals no solen passar de tres, alhora que les precipitacions totals es mantenen sempre per sobre dels 650 mm/any. Però la diferència més significativa és l’absència d’un autèntic període estival àrid, tot i que l’estiu pot ésser força eixut, subàrid (vegeu els diagrames ombrotèrmics de Solsona, Vic o Penyagolosa, per exemple).

Característiques de la vegetació

El fred no impedeix mai l’activitat vegetativa al domini mediterrani. Al llarg de tot l’any és possible la dinàmica fisiològica, de manera que no hi té sentit un arrest biològic, amb la consegüent pèrdua foliar: la fulla perenne s’imposa com a solució més adequada i econòmica. Ben al contrari, l’escassesa d’aigua —que sí que resulta un factor limitant— no permet el dispendi d’una total renovació foliar anual, i fins obliga a una protecció de les fulles contra una transpiració excessiva, majorment a l’estiu. El resultat són els boscos i bosquines perennifolis i esclerofil·les, típicament subtropicals i mediterranis, o bé els prats eixuts, rics en teròfits, de plenitud hivernal i primaveral.

El comportament conservador de la vegetació mediterrània es tradueix en un predomini de la vegetació llenyosa sobre l’herbàcia, aquesta darrera més dispendiosa en recursos hídrics i a l’ensems menys eficaç a l’hora de bombar aigua del sòl. I també en una moderació en la mida de les fulles, normalment petites, d’un verd fosc i lluent per causa de les proteccions cèries contra la dessecació (alzina, aladern, arboç, etc.) o blanquinoses a causa d’un toment protector (revers de l’olivera, de la mateixa alzina, etc.), a vegades caragolades sobre elles mateixes (romaní, fenàs, etc.). En conjunt, no s’aprecia cap gran variació estacional, bé que la primavera no deixa d’adornar-se amb florides ufanoses i amb rebrots de nou fullatge tendre; a les àrees obertes, parcialment o totalment desforestades, és més perceptible el tomb de l’any, car els prats s’assequen a l’estiu i esclaten amb les pluges tardorals i primaverals.

L’ariditat estival és un obstacle seriós per a la vegetació mediterrània: durant dos o tres mesos, les pluges poden ésser escasses o inexistents i l’evaporació, per contra, molt alta, de manera que la manca d’aigua es fa sentir. Ultra les adaptacions morfològiques ja esmentades, calen sovint estratagemes fisiològiques, com és la semimarcescència (fulles que s’assequen sense morir, com les de les estepes) o la suculència (acumulació d’aigua als teixits foliars, com en els dels crespinells). És també un recurs corrent l’espinescència, és a dir la transformació d’òrgans en espines (la gatosa, per exemple), fet que redueix la superfície foliar, si l’espina prové d’una fulla; la reducció pot comportar la simple desaparició, amb la transferència de les funcions foliars a la tija, que aleshores esdevé tota verda (cas de la ginesta).

L’aparició d’espines o bé d’agullons (òrgans superficials vulnerants, purament epidèrmics) és, en efecte, un fenomen constant en moltes espècies mediterrànies, fet que es relaciona també amb un procés evolutiu de defensa contra els herbívors: l’estratègia de la regeneració ràpida, tan poc conservadora, no és aplicable en els ambients eixuts, que afavoreixen més aviat l’estratègia del manteniment de la fitomassa viva. Amb això mateix es relaciona la presència d’essències i reines de gust fort o desagradable en moltes plantes mediterrànies, productes tots ells desplaents per als herbívors i, per contra, caracteritzadors de les nostres bosquines, tan flairoses i amables als nostres ulls (sentors de farigola, romaní, sajolida, llorer o sàlvia, per exemple, indissociables de la cuina i del folklore mediterranis); reines i essències permanents, ubicades al cos mateix dels vegetals, a les fulles o a les tiges (allò que menjarien els herbívors), del tot independents de les possibles fragàncies florals, lligades a l’atracció efímera que només durant la fertilització de la flor cal exercir sobre els insectes.

L’ariditat estival, i en general la poca disponibilitat hídrica durant tot l’any, exalten el paper de les sals edàfiques, que no solament no són lixiviades per rentat, sinó que tendeixen a aflorar. Això fa que, sobretot a les zones més seques, siguin corrents els sòls salats i/o guixosos, amb la subsegüent aparició de plantes halòfiles o gispsòfiles, capaces d’explotar aquests medis. És per això que aquest tipus de vegetació resulta tan corrent a l’interior eixut mediterrani com sobre la línia litoral, l’indret d’on normalment només fóra esperable. Des d’un punt de vista fitocenològic, l’halofília i la gipsofília, traduïdes en morfologies suculentes o singularment eixarréïdes, constitueixen un factor de riquesa fisiognòmica i de singularitat de la vegetació mediterrània. La vegetació halòfila i la gipsòfila, així com la ruderal, deguda a la presència elevada de nitrats, seran tractats als llocs corresponents, no sempre als apartats dedicats a la vegetació zonal.

La protecció contra l’ariditat i contra la insolació excessiva fa que les plantes mediterrànies tendeixin a fer masses atapeïdes i compactes, com les casetes dels pobles de la regió, que també s’ombregen i tapen les unes a les altres. És així com a la regió mediterrània septentrional es troben densos boscos esclerofil·les o bosquines compactes, les més representatives de l’àrea.

Però si l’aigua escasseja, el mantell vegetal esdevé lax, minva la protecció mútua i s’incrementa, per contra, l’evaporació: dels boscos atapeïts i autoprotectors es passa de seguida a brolles i màquies eixarréïdes i magres, amb espais buits sense vegetació. Aquest darrer és el cas de la regió mediterrània meridional, i també de la septentrional quan hom n’esclarissa els sistemes. En general, les comunitats mediterrànies són fràgils, baldament tinguin un aspecte esponerós dins l’adustesa, i es regeneren amb dificultat després d’una maltempsada. La brolla i la garriga, molt més rarament el prat, són el resultat de la degradació del bosc, exponent eloqüent de la pertinaç preponderància de la vegetació llenyosa en els ambients mediterranis.

Totes aquestes característiques es desdibuixen gradualment a mesura que el clima es fa més humit. Per això, quan es donen bioclimes amb un molt discret o nul període d’ariditat estival, encara que la resta dels paràmetres es mantingui, els canvis fisiognòmics i fisiològics apareixen immediatament. És aquest el cas a les zones dites submediterrànies, on es fan presents espècies de fulla més gran i fins caduca (certs roures, corners, arços, etc.) i on augmenta el paper de les plantes herbàcies. En general, la vegetació submediterrània es caracteritza per la coexistència d’espècies perennifòlies, fins i tot esclerofil·les, amb espècies caducifòlies o semicaducifòlies, en conjunts encara rics en arbres i arbusts, però ja prou ben dotats de plantes herbàcies.

El foc i la vegetació mediterrània

L’incendi forestal va lligat a la natura mateixa de la vegetació mediterrània, fins a ésser part de la seva pròpia història. Efectivament, l’extrema eixutesa estival ha propiciat des de sempre l’abrandament de les masses forestals i de les bosquines mediterrànies, fins al punt que el procés evolutiu ha integrat el paràmetre foc com un element més de la dialèctica ecològica. I així, la resistència o la feblesa davant del foc han esdevingut una característica més de les plantes mediterrànies, com la resistència o la feblesa davant del vent o dels clorurs edàfics.

Sense la intervenció directa o indirecta de l’home el foc és, de tota manera, molt ocasional: només el llamp pot desencadenar-lo —la combustió espontània és pràcticament impossible—, cosa que exigeix la concurrència d’una tempesta seca i d’una clariana fortuïta on s’hagin acumulat fullaraca i restes orgàniques (llenya). En produir-se, destrueix enterament la vegetació i deixa l’espai en el punt inicial de la successió reconstitutiva secundària, és a dir la fase òptima per a la proliferació de les espècies rústegues i oportunistes, de les quals esdevé, doncs, un aliat objectiu. En funció d’això, algunes d’aquestes espècies han desenvolupat evolutivament una estratègia singular: són molt cremadisses, alhora que disposen d’òrgans subterranis de resistència o bé que generen nombroses granes de combustió difícil. La presència d’aquestes espècies, anomenades piròfits, incrementa, per tant, les possibilitats d’un nou incendi, fet que les afavoreix a elles competitivament, car provoca la destrucció de les altres i retorna la successió reconstitutiva a la fase inicial. A mesura que avança la successió, si un nou incendi no es desencadena, els piròfits oportunistes són gradualment desplaçats de les successives comunitats transitòries i finalment del tot eliminats de la nova vegetació estabilitzada final.

Les estepes (Cistus), els brucs (Erica), el garric (Quercus cocciferà) i els pins (Pinus) es compten entre els piròfits més reconeguts. La destrucció antròpica dels boscos n’ha afavorit enormement la difusió, de manera que ha incrementat també el risc d’incendi. Altrament, hom sovinteja els boscos i les bosquines, hi abandona productes inflamables o molt combustibles (papers, draps, llenya tallada, etc.) i genera punts d’ignició constants (cigarretes, focs de costellades, guspires de màquines diverses, etc.), fets tots els quals es conciten a favor del foc. El resultat és lamentablement conegut: milers d’hectàrees cremades cada any i, cosa en certa manera encara pitjor, milers d’hectàrees obertes a la colonització dels piròfits (és a dir, més foc potencial en perspectiva).

L’abundància de brolles pirofítiques s’explica fàcilment, d’aquesta manera, en els nostres actuals paisatges mediterranis. És comú de veure els brucs i els garrics rebrotats de rabassa després d’un incendi, o grans extensions recobertes per "l’anyada" d’estepes. Les reforestacions amb pins, comprensibles per raons de creixença ràpida i d’interès econòmic, són contraproduents, en canvi, des d’aquesta altra òptica, tret que hom no extremi la cura durant els primers anys que segueixen la reforestació. En el cas dels pins, el pirofitisme es deu a la presència de les reines, molt volàtils i inflamables, i a les pinyes que, bo i enceses, surten disparades tot escampant el foc (els pinyons no solen cremar-se, protegits en llurs estoigs relativament refractaris).

En conjunt pot dir-se que la vegetació mediterrània sap integrar el foc i convertir-lo en un element rejovenidor dels sistemes forestals, però que l’acció humana l’ha difós fora mesura, fins a fer-lo molt nociu: no solament hi sucumbeixen moltes de les nostres ja cada cop més escasses àrees forestals, sinó que, reiteradament declarat, genera problemes de degradació edàfica del tot irreparables.