El paisatge vegetal de la Serralada Transversal catalana (territori olositànic)

L’anomenada Serralada Transversal constitueix un sistema orogràfic d’acusada personalitat que, arrencant dels contraforts sud-orientals dels Pre-pirineus (Serres de Puig Estela i Santa Magdalena), acaba constituint la façana alterosa de les planes ruscíniques meridionals. Es tracta d’un territori abrupte, englobador d’alguns plans importants, petit en extensió, però gran en interès i bellesa paisatgística. La Serralada Transversal, o territori olossitànic, queda delimitada pel riu Ter a l’W i al S, a l’E pels raiguers del Gironès que, entre el Ter i el Fluvià, davallen cap a la plana, i al N pel Fluvià i les valls dels rius Fornès i Ges. Comprèn el Gironès occidental, la baixa Garrotxa i el quadrant nord-oriental d’Osona (Cabrerès).

Fisiografia

La Serralada Transversal està constituïda per tres arrengleraments orogràfics bàsics, d’estructura tabular, que es disposen més o menys paral·lelament entre ells, en direcció NW-SE: al N, les muntanyes de Sant Julià del Mont (909 m); al centre, l’encadenament de les Serres del Corb (933 m), Finestres (1023 m) i Rocacorba (994 m); i al S, els altiplans del Collsacabra, amb els Serrats d’Aiats (1303 m), Cabrera (1312 m), Caselles (1143 m) i els cingles de Tavertet (el Far, 1126 m). El sistema es configura com un conjunt de "horsts" i fosses tectòniques, situació aquesta que va sempre lligada a un procés important de falles geològiques, amb les conseqüents discordances estratigràfiques. Els materials que integren el sistema són de natura majoritàriament calcària (margues, calcàries compactes, gresos de ciment calcari), amb alguns afloraments esquistosos, bé que un actiu vulcanisme se sobreposà parcialment a aquests relleus i en modificà el perfil i la natura dels afloraments.

Nombrosos cons volcànics i colades, en efecte, apareixen al N del territori, a l’àrea de la ciutat d’Olot, i afecten les muntanyes de Sant Julià, l’aiguavés septentrional del Corb, i sobretot els raiguers i les planes de la zona, és a dir les fosses tectòniques corresponents. Són el resultat d’un vulcanisme recent, quaternari, actualment inactiu, produït a l’empara de les nombroses falles que quadriculen el territori, les romanalles en els temps històrics del qual han estat nombrosos terratrèmols ben documentats, alguns d’efectes devastadors (destrucció d’Olot i altres poblacions el 1427 i el 1428). Tant geomorfològicament com litològicament (presència de materials no carbonatats en una àrea majoritàriament calcinal), les formes volcàniques constitueixen un tret importantíssim en aquest territori.

La xarxa hidrogràfica aprofita les fosses tectòniques, que esdevenen així valls fluvials, i n’accentua els desnivells. Es tracta d’un sistema de cubetes més o menys tancades, com la mateixa plana d’Olot, la plana d’En Bas o les anomenades valls d’Hostoles, entre el Collsacabra i Finestres, o de Santa Pau, entre Finestres i Sant Julià, amb cursos d’aigua tributaris del Fluvià (Ridaura, Ser), riu que drena la major part de la zona, o del Ter. El Fluvià, efectivament, neix al si del territori, al Collsacabra, i havent descrit una ampla arcada pel pla d’Olot, l’abandona per l’extrem NE, tot engruixint-se amb aigües pre-pirinenques (conca del Llierca) provinents de la Serra de Monars, del Bassegoda i del Mont; el Ter, que delimita el territori per l’W i pel S, rep el Ges-Fornès, les rieres de Rupit i de Llémana i, sobretot, el Brugent, que recull les aigües de la vall d’Hostoles. Sobre el mateix límit oriental del territori, hi ha el molt notable estany de Banyoles i els seus estanyols perifèrics (Clot d’Espolla, etc.).

Bioclima

El territori olositànic és l’exponent més clar de les condicions singularment humides i temperades que imperen en l’anomenat, precisament, front oriental humit català. Tant és així que, tret de la Vall d’Aran, oberta realment a l’aiguavés atlàntic, és l’únic dels nostres territoris amb un clima de tendència atlàntica, baldament es trobi del tot immers en la conca mediterrània. Hom hi pot distingir tres àrees prou diferenciades, exponents d’un gradient decreixent d’humitat: la del pla d’Olot, la del Collsacabra, i la de Sant Julià i de Finestres-Rocacorba.

Al pla d’Olot i rodalia, impera un clima axeromèric de tipus atlàntic, d’hivern curt i poc rigorós, i estiu subhumit, amb precipitacions absolutes de l’ordre dels 1000 mm/any, és a dir molt elevades, si hom té en compte l’escassa elevació de la zona (a penes 500 m), el diagrama ombrotèrmic corresponent ens n’informa de manera prou clara. En l’explicació d’aquests fets juguen un paper important els fenòmens d’inversió tèrmica subsegüents a la configuració tancada de la fossa tectònica en què es troba el pla, fenòmens que generen boires i circulacions atmosfèriques especialment propiciadores de la pluja, mentre que l’escassa altitud absoluta de l’indret comporta un règim tèrmic força suau.

A la zona del Collsacabra apareixen condicions també axeromèriques, però de tipus més aviat medioeuropeu o fins submediterrani, els primers a les altes cotes, amb precipitacions superiors als 1000 mm/any, però amb hiverns més rigorosos que al pla (nevades freqüents, mínimes mitjanes sovint per sota de 5°C), i els segons a les parts baixes, amb precipitacions de l’ordre dels 700-800 mm/any, i estius arran de l’eixut; en conjunt, es tracta d’una àrea encara humida, vista la latitud, l’escassa altitud i la proximitat del mar. Finalment, a l’àrea de Sant Julià i de Finestres-Rocacorba, el clima esdevé ja xerotèric, netament mediterrani, si bé la influència residual de les inversions tèrmiques n’assuauja sensiblement els components d’ariditat, fins i tot en els períodes estivals.

Dominis de vegetació

D’acord amb la distribució bioclimàtica suara comentada, les terres de la Serralada Transversal pertanyen als dominis medioeuropeu i atlàntic a les zones més alteroses i/o humides del quadrant nord-occidental, al domini submediterrani als relleus mitjans del quadrant sud-occidental, i al domini mediterrani de muntanya a tota la resta del territori.

El domini de les fagedes (Fagion sylvaticae) i el domini de les rouredes humides (Quercion robori-petraeae, Fraxino-Carpinion) queden circumscrits al pla d’Olot i als obacs de Corb-Finestres i de Collsacabra, en una gamma àmplia d’altituds que va dels 400-500 m per a la zona atlàntica d’inversió tèrmica corresponent als fons de les cubetes, i que és on prosperen les rouredes humides i algunes fagedes, fins a les màximes cotes de la zona (1200-1300 m), allà on es fan la resta de fagedes; aquesta singular distribució altitudinal constitueix una excepció als principis generals de la zonació a Catalunya, car hom troba vegetació atlàntica i medioeuropea, en principi montana, a altituds clarament relacionables amb la zona o estatge mediterrani. És de destacar que, en contrast amb les esplèndides rouredes humides, les fagedes de la plana resulten més aviat magres, mentre que les muntanyenques, en un ambient boirós i sobre sòls no volcànics, versemblantment més propicis, resulten més esponeroses.

El domini de les rouredes seques de roure martinenc (Buxo-Quercenion pubescentis) es limita al Collsacabra i planes del Ges-Ter. S’estén entre els 500 m i les màximes cotes, però només a les zones solelles quan hom considera altituds superiors als 1000-1100 m, car els obacs alterosos pertanyen al domini de les fagedes. Ocupa una àrea relativament petita, la de clima submediterrani, no pas superior, en extensió, a la dels dominis de les fagedes i rouredes humides.

Resta, finalment, una àmplia zona que pertany als dominis de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i fins de L’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale), sobretot al primer. Correspon a la major part dels relleus de Finestres-Rocacorba i de Sant Julià, així com a les valls del Brugent i de la riera de Llémena. El domini de l’alzinar muntanyenc, el més difós, ocupa les parts silícies i altes, per damunt dels 700-800 m, mentre que les zones baixes i/o calcàries pertanyen al domini de l’alzinar litoral.

Vegetació actual

Les terres de la Serralada Transversal ofereixen un dels paisatges més esponerosos del nostre país, sense que això signifiqui que la humanització no hi és profunda i antiga. En efecte, totes les planes es presenten conreades i els boscos són objecte d’aprofitaments forestals seculars, però un tractament respectuós dels recursos, una ocupació limitada a les àrees més escaients, i una singular capacitat de la vegetació per a refer-se de les prestacions a què és sol·licitada, configuren un mantell vegetal dens i harmoniós que recorda la sòlida biomassa vegetal dels paisatges medioeuropeus. Però cal no oblidar que, encara més que a la prudència dels homes, tal situació és deguda a la fertilitat del sistema, de manera que una explotació despreocupada i creixent pot degradar en el futur també aquest territori, com ja n’ha degradat tants d’altres. En conjunt, el territori olositànic es presenta com una combinació de conreus grassos a la plana i de boscos caducifolis o esclerofïl·les a les muntanyes, tot plegat sota un clima particularment humit.

Els boscos

Ben poca cosa resta de les rouredes humides del pla d’Olot. La roureda de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris) a penes si arriba a ésser recognoscible en els retalls que en queden en l’anomenat Parc Nou de la ciutat d’Olot, i en pocs indrets més, mentre que la roureda de roure africà (Carici-Quercetum canariensis), acidòfila i de tendència submediterrània, apareix a la zona de Santa Pau, Mieres i de Sant Martí Sacalm, reduïda també a claps de poca extensió. Aquestes rouredes de Sant Martí, al peu del Far i ja al límit del territori olositànic (de fet, fan part de les Guilleries selvatanes), presenten un caràcter muntanyenc i es troben en una àrea en la qual hom ha estès artificialment el castanyer (Castanea sativa): dilatades castanyedes, en efecte, ocupen els sòls àcids, o si més no descarbonatats, domini de la roureda de roure africà o de l’alzinar muntanyenc, en els indrets de referència. Per contra, la roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis) ocupa encara àrees considerables, sobretot sota la seva forma rica en boix (subas. buxo-cytisetosum), que és la més difosa al Collsacabra i a les planes d’Osona; a les fondalades de les valls d’Hostoles o de Santa Pau, se’n presenten claps importants, sota una variant pobra en boix i rica en sanguinyol (subas. coriacio-cornetosum sanguinei). Sobre els materials volcànics del pla d’Olot i rodalia apareix la roureda de roure martinenc amb falguera aquilina, silicícola (Pteridio-Quercetum pubescentis).

Quatre tipus diferents de fageda són ben identificables a l’àrea. La fageda amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum) constitueix boscos importants a les zones més humides (boires) i proveïdes de bon sòl del Collsacabra i del sistema Corb-Finestres; normalment es tracta de formes calcicoles (subas. caricetosum digitatae), com al Collsacabra o Finestres, però sobre substrat volcànic, que és el cas de la fageda d’en Jordà, apareix una forma silicícola (subas. moehringietosum). De tota manera, el gruix de la fageda d’en Jordà, una de les poques fagedes de plana de què disposem, està constituït per una associació diferent, singularment pobra a causa de la ingratitud del sòl volcànic en què prospera, la fageda amb descàmpsia flexuosa (Luzalo niveae-Fagetum festucetosum heterophyllae); és així com les exaltacions poètiques de Joan Maragall, desvetllades per la visió d’aquesta magra i famosa fageda, són més atribuïbles al seu accessible peu pla, tan a l’abast d’un sensible ciutadà de pis, que no pas a cap homologable "indret verd i profond com mai cap més n’hagis trobat al món" (fet que no lleva interès al poema ni bellesa a la contrada). Per contra, en aquesta mateixa zona, als fondals més obacs del Corb, arriben a trobar-se petits testimonis de l’esplèndida i rica fageda amb joliu (Scillo-Fagetum), en obert contrast amb la no gens rica comunitat precedent, i fins amb la mitjanament esponerosa fageda amb boix (Buxo-Fagetum) que ocupa vessants sencers al Collsacabra i a Finestres.

Com a formació forestal també caducifòlia, cal esmentar encara l’avellanosa amb falgueres (Polysticho-Coryletum), que resulta present a les fondalades humides del domini de l’alzinar muntanyenc. Són precisament els boscos d’alzinar muntanyenc típic (Quercetum mediterraneo-montanum typicum) netament silicícoles, o amb moixera de pastor (subas. ligustro-torminaletosum), més aviat basòfils, les forestes més difoses a la meitat oriental de la unitat: Finestres-Rocacorba, Sant Julià, raiguer del Far, etc.; aquests alzinars prossegueixen, sense solució de continuïtat, cap a les parts més baixes i s’interpenetren amb l’alzinar litoral típic (Quercetum ilicis galloprovinciale pistacietosum), del qual en queden bones representacions als raiguers solells de les valls d’Hostoles i de Mieres. El conjunt d’alzinars d’aquest territori es compta entre els millors de què actualment disposa el nostre país, baldament un carboneig intens n’hagi alterat fortament l’estructura. A la vall de Llémena, apareixen algunes suredes (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum), i les pinedes de pi blanc són corrents en ple domini de l’alzinar litoral, sobretot a les valls del Fluvià i de Mieres.

Les bosquines

La gran extensió dels boscos i dels conreus en aquest territori fa que les bosquines hi tinguin un paper secundari. Altrament, els processos de descarbonatació, habituals en àrees sotmeses a un règim plujós, fan que brolles i matollars caldcóles siguin ben escassos, de manera que les bosquines queden reduïdes a unes quantes comunitats de tendència calcífuga.

La degradació del bosc caducifoli i de l’alzinar muntanyenc mena a la instauració de la landa de gódua i falguera (Prunello-Sarothamnetum scoparií), majorment sobre substrats volcànics, mentre que sobre sòls simplement descalcificats no és rar trobar la landa de bruguerola amb ginesta supina (Chamaecytiso-Callunetum), especialment en terraprims i indrets de sòl escàs, així com en zones particularment humides, les corresponents als dominis de les fagedes. A les àrees més eixutes, al domini de l’alzinar litoral, apareix la brolla d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici), sobre sòls més o menys compactes; per contra, si el sòl es fa sorrenc, com s’esdevé a les àrees saulonoses de la sureda, de la roureda de roure africà o fins del mateix alzinar litoral, apareixen claps de bruguera d’escombres amb estepa borrera (Lavandulo-Ericetum scopariae). Determinats punts secs del NE de la zona, particularment a l’àrea de les pinedes de pi blanc, arriben a dur una bosquina ben calcícola, la brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum).

Les boixedes (Buxo-Quercetum pubescente buxetosum) només prenen una certa entitat al domini de les rouredes de roure martinenc. Per contra, la bardissa amb boix (Buxo-Rubetum ulmifolii) és corrent a les fondalades de domini de les fagedes i de les rouredes, bé que és la bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum myrtifoliae) la més estesa de totes, particularment en els ambients mediterranis; aquesta bardissa, en efecte, envaeix totes les fondalades que han perdut la vegetació forestal corresponent, així com les àrees degradades immediates. La bardissa atlàntica (Lamio-Rubetum) surt al domini de la no menys atlàntica roureda de roure pénol, mentre que la bardissa amb espinavessa (Pyro-Paliuretum spinae-christi), desbordant l’àrea ruscínica que li és pròpia, arriba a penetrar per l’extrem NE de l’àrea olositànica.

Serien encara esmentables d’altres comunitats de port arbustiu, la majoria del domini dels alzinars i sense gaire protagonisme paisatgístic: la garriga (Quercetum cocciferae), el matoll de ginestó (Clematido-Osyrietum albae) a les clarianes humides de l’alzinar, vicinant amb els boscos de ribera, el saücar (Clematido-Sambucetum nigrae), de clariana de bosc, en aquest cas de riberal, i la tremoleda (Fragario-Populetum tremulae), pròpia de les clarianes carboneres d’alzinars humits, rouredes i fagedes.

Els prats

Un gran nombre de comunitats herbàcies són recognoscibles en la unitat, com és esperable d’una zona de pluviositat elevada, propícia a l’establiment d’herbeis. Dedicarem uns comentaris concrets a aquelles que resulten particularment presents en el paisatge.

Els prats pasturadors humits estan representats sobretot pel prat de plantatge mitjà i eufrásia (Euphrasio-Plantaginetum mediae), que es fa al domini dels boscos caducifolis i, en molt menor grau, al de l’alzinar muntanyenc; comparable, però més eixut, és el prat de festuca ovina i herba turmera (Helianthemo-Festucetum ovinae). Els prats de dall, a son torn, són molt rars a la unitat, circumstància paradoxal, atesa l’abundor d’aigua, que pot explicar-se per les millors possibilitats agrícoles que té el territori; només n’arriben a aparèixer petits retalls, sense interès ramader (Odontito-Trifolietum pratensis).

Els prats secs tenen dos representants principals: el prat d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis euphorbietosum nicaensis), lligat al domini dels alzinars i pobre en aquesta àrea en espècies termòfiles, i el fenassar (Brachypodietum phoenicoidis), que recobreix tots els marges de les terres agrícoles. Aquests prats secs es relacionen amb les joncedes: la jonceda amb plantatge mitjà (Plantagini-Aphyllanthetum), molt estesa en el domini submediterrani sobretot, i la jonceda amb lluqueta (Thymo-Globularietum cordifoliae), limitada als xaragalls margosos.

Un comentari a part mereixen les comunitats herbàcies de vorada de bosc, molt abundants al territori. Es tracta de comunitats lleugerament nitròfíles que apareixen fent una sanefa que ressegueix els límits, naturals o no, del bosc. A les zones de bosc caducifoli humit, es fan comunitats d’espècies biennals o perennes particularment esponeroses (Lapsano-Sisonetum amomi, Salvio-Euphorbietum villosae, Urtico-Lamietum maculati), així com a les vores dels boscos de ribera (Lithospermo-Saponarietum officinalis, Sileno-Eupatorietum cannabiní); als punts de mitja ombra, poc o no gens nitrificats, apareixen comunitats més modestes, al domini dels boscos submediterranis (Galio-Origanetum vulgaris) o dels medioeuropeus (Valeriano-Fragarietum vescae).

La vegetació aigualosa i de ribera

Els cursos d’aigua del territori, siguin rius o simples rierols, són molt nombrosos, raó per la qual la vegetació de ribera hi té una importància clara, baldament hagi perdut en molts casos el seu primitiu caràcter forestal i es trobi reduïda a formacions arbustives o herbàcies. Altrament, l’existència de l’estany de Banyoles i dels estanyols perifèrics fa possible la instauració d’una àmplia gamma de comunitats aigualoses i de prats singularment higròfils.

Al Fluvià i als cursos més o menys regulars apareixen retalls importants de verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae), de salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae) i fins de gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae), aquesta darrera al domini dels alzinars. També són trobables retalls d’omeda amb mill gruá (Lithospermo-Ulmetum minoris) semblantment al país dels alzinars, i, tal com ha estat dit a propòsit dels boscos, avellanoses.

Les bardisses, que ja han estat objecte de comentari, s’emparen de sots i fondalades quan hom hi destrueix els boscos de ribera. Si la degradació prossegueix, o bé sobretot en àrees obertes, s’instauren jonqueres i prats higròfils (Molinio-Holoschoenion, Molinion coeruleae). Ès el cas del fener d’escabiosa mossegada i molínia (Centaureo-Succisetum), del domini dels boscos montans, i de les jonqueres amb capferrat o amb molínia (Cirsio-Holoschoenetum, Inulo-Schoenetum nigricantis), més aviat de terra baixa. A les vores de l’estany de Banyoles, apareix una altra jonquera (Galio-Juncetum subnodulosi) que marca el trànsit cap a la vegetació lacustre.

Així, a les ribes emergides però inundades amb freqüència, es fan diversos herbassars alts d’aiguamoll, concretament el de càrex hispid (Cladio-Caricetum hispidae) i el de càrexs i jónceres (Cypero-Caricetum otrubae), mentre que a les vores submergides s’estableix una gradació que va de l’herbassar alt amb xisca borda i canyís (Soncho-Cladietum marisci), al canyissar comú (Typho-Schoenoplectetum glauci); si les aigües esdevenen salabroses, arriba a fer-se el canyissar amb jonca marítima (Scirpetum maritimi-littoralis). Enterament incorporades a la massa aquàtica, prosperen les comunitats d’hidròfits (Potamogetonetum denso-nodosi, Lemmo-Azolletum). Malauradament, aquest cinyell tan particular de vegetació lacustre es troba molt alterat actualment a causa de l’impacte humà sobre les vores dels estanys.

La vegetació rupícola

La vegetació de les roques és poc important a l’àrea, car els afloraments rocosos són escassos i encara constituïts per roques (margues, etc.) poc favorables. En qualsevol cas, es tracta de vegetació més o menys caldcola, o si més no basòfila.

Una comunitat d’orella d’ós (Ramondo-Asplenietum fontani) representa la vegetació fïssurícola a les cingleres ombrívoles del Collsacabra i de Finestres, mentre que a les codines ombrívoles dels boscos caducifolis es fan algunes comunitats de crespinells i falgueres (Anomodonto-Moehringietum muscosae, Sedo-Polypodietum vulgaris). Als degotalls de les roques calcàries es constitueixen l’Eucladio-Adiantetum, i a les escasses clapisses existents, normalment de materials volcànics fins (gredes), als vessants d’alguns cons, apareixen comunitats de badola i sanadella de pedrusca (Galeopsio-Ptychotidetum saxifragae).

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Una intensa activitat agrícola té lloc sobre tots els sòls profunds i més o menys plans, tal com ja hem fet anteriorment constar.

Els cereals d’hivern i la vinya són conreats al domini de l’alzinar, i es veuen acompanyats de les respectives comunitats arvenses: el Polycnemo-Linarietum spuriae per als bladars i camps de civada, i la comunitat de ravenissa blanca (Diplotaxietum erucoidis diplotaxietosum) per als vinyets; als bladars silicícoles, apareix el Scleranthetum annui. Als regadius d’aquestes àrees mediterrànies, destinats al conreu d’hortalisses, es fa una comunitat de cerreigs i panissoles (Euphorbio-Digitarietum sanguinalis), comunitat que també apareix als conreus dels dominis submediterranis i medioeuropeus (alfals, naps, fajol, blat de moro, horta, etc.). En tots els marges agrícoles prospera el fenassar (Brachypodietum phoenicoidis).

Els bleterars (Chenopodietum muralis) i els herbassars de margall (Carduo-Hordeetum leporini, Bromo-Hordeetum murini) es fan als llocs més sovintejats del territori, a les àrees singularment nitrificades. A les ribes fluvials més sovintejades, als dominis mediterranis, s’estén més cada dia que passa l’herbassar d’àster lanceolat i enotera (Oenothero-Asteretum lanceolatae). Els petits nuclis d’habitació dels dominis dels caducifolis aviat s’envolten d’ortigoses amb repalassa (Arctio-Urticetum dioicae) i amb évol (Sambucetum ebulí). A totes aquestes comunitats ruderals principals fan costat diversos cardassars i moltes altres comunitats d’interès menor.

Recorregut Olot-Manlleu

Panoràmica esquematitzada de la plana d'En Bas des de Sant Simplici (Garrotxa), 500 m: 1 roureda de roure martinenc, 2 alzinar, 3 boixeda/jonceda, 4 bosc de ribera, 15 camps.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Olot es capté com el gran nucli viari del territori, el nus de comunicacions des d’on surten carreteres cap a Figueres, cap a Girona, cap a Ripoll i cap a Vic. És precisament la carretera que mena a Vic la via que permet de travessar tots els dominis de vegetació de l’àrea, raó per la qual és seguida en el recorregut escollit. Altrament, venç desnivells notables i entra en contacte amb les formacions geològiques més significatives de l’àrea. El recorregut surt d’Olot (430 m), travessa el Collsacabra pel coll de Condreu (1000 m), i s’acaba a Manlleu (460 m), ja als plans d’Osona.

Panoràmica esquematitzada de la vall del Far (Guilleries, Selva), pujant al coll de Condreu, 950 m: 1 fageda amb boix, 2 roureda de roure martinenc, 3 roureda de roure martinenc i joncedes, 4 camps.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la capçalera del Fluvià (Garrotxa), pujant al coll d’Uria. 800 m: 1 fageda amb boix o tremoleda (1’) a les clarianes, 2 roureda de roure martinenc, 3 alzinar, 4 bosc de ribera.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Des d’Olot fins als Hostalets d’En Bas, hom travessa la plana d’Olot i la plana d’En Bas, cubetes tectòniques conreades, dedicades a la producció de blat de moro i farratges (alfals, naps, fajol) i a l’horta. El fons de la cubeta i els raiguers pertanyen al domini de les rouredes, però tret dels ja comentats escassos testimonis de roureda de roure pènol que encara apareixen al Parc Nou d’Olot (la carretera seguida hi passa a tocar, a l’indret aproximat de la Font Moixina), el fons de la cubeta és enterament conreat o construït. Les rouredes que resten, totes de roure martinenc, s’emparen de la part baixa dels raiguers i s’enfilen ben amunt devers el Puigsacalm, mentre que els vessants de la Serra del Corb mostren claps d’alzinar mesclats amb roureda als solells, i pendissos de fageda a l’obac. Aquesta situació, parcialment recollida a la visió esquematitzada adjunta, posa de relleu la inversió tèrmica imperant a la zona, responsable de l’aparició de rouredes a nivells més baixos que els alzinars. Altrament, hom pot adonar-se també de la presència de boscos i de plantacions d’arbres de ribera tot al llarg del curs del Fluvià, que la carretera remunta, així com dels cons volcànics situats sobre Olot mateix (la Garrinada, el Montsacopa i el Montolivet) o a les Preses (el Racó), i de la gran colada que constitueix el paratge anomenat Boscdetosca o Voratosca, entre Olot i les Preses.

L’ascenció fins al coll de Condreu s’inicia pel vessant solell, cosa que permet de travessar una zona d’alzinar, tot deixant vistes sobre l’obac, cobert de rouredes de roure martinenc i fagedes, segons les microexposicions; als fondals obacs, apareixen trèmols i bedolls. Després, la ruta canvia de vessant i entra de ple al domini de la fageda amb boix, fets tots els quals recull la visió esquematitzada adjunta, corresponent a l’alta capçalera del Fluvià. Passat Condreu i fins a Cantonigròs, es mantenen les alternances de fageda amb boix i roureda de roure martinenc, en un paisatge progessivament més dolç on també tenen cabuda els conreus i certes àrees desforestades, recobertes de boixedes; són a destacar els bedollars de Condreu, enfrontats a les rouredes que es perden devers el Far, i les fagedes (vegeu visió esquematitzada adjunta), així com les bellíssimes panoràmiques que entre Rupit i Cantonigròs hom té sobre Aiats i Cabrera.

La davallada devers Manlleu, passat Cantonigròs i l’Esquirol (Santa Maria de Corcó), porta gradualment sobre els relleus grisos i abarrancats en "bad-lands" de margues aixaragallades, tan característics de la plana vigatana. Hom travessa una petita àrea d’alzinar, però continuen essent les rouredes submediterrànies de roure martinenc l’element paisatgístic dominant. Tanmateix, la degradació de la foresta és força accentuada, cosa que mena a la instal·lació de joncedes, quan no als simples sòls denudats de les barrancades. Els conreus de farratge són també corrents, així com les pastures.