El paisatge vegetal dels contraforts valencians de la Meseta (territori serrànic)

Tot el rerapaís valència, allò que, a grans trets, hi constitueixen les terres de parla castellana, es configura com un territori muntanyós, fisiogràficament bastant complex, conca mitjana d’una important sèrie de rius que vénen de terres aragoneses i manxegues. Aquest conjunt de contraforts muntanyosos és designat amb el nom de territori serrànic, a partir de la denominació d’una de les seves comarques més caracteritzades.

La delimitació del territori serrànic és totalment convencional: hom podria dir que el territori és allò que resta del País Valencià havent ja considerat totes les altres unitats tractades. Són, de fet, totes les terres altes i muntanyoses del rerapaís, concretament les comarques de l’Alt Millars, de l’Alt Palància, dels Serrans, de la plana d’Utiel, de la Foia de Bunyol, de la Vall de Cofrents i de la Canal de Navarrès.

Fisiografia

El territori serrànic és molt accidentat. A la part septentrional, rep de ple les darreres manifestacions del Sistema Ibèric, concretament el fragment terminal de la Sierra de Javalambre (Peña Salada, 1581 m; Bellida, 1319 m; Santa Bàrbara de Pina, 1402 m), del qual no deixa d’ésser una última expressió la Serra d’Espadà (la Ràpita, 1103 m); el Racó d’Ademús, a causa del seu singular i disjunt emplaçament, participa encara de la porció central javalàmbrica (Calderón, 1839 m, el punt més alt, en rigor, del País Valencià). Al centre i al sud són els contraforts de la Meseta manxega allò que caracteritza el relleu: Sierras de Negrete i Utiel (el Remedio, 1306 m; Navarro, 1162 m), Serra de Martés (Martés, 1086 m) i tot d’altres elevacions mitjanes que ranegen o superen lleugerament els 1000 m. Enmig d’aquest mar de muntanyes, existeixen tres amples valls o "foies": la dels Serrans, en el curs mitjà del riu Túria, la plana d’Utiel-Requena, a la capçalera del riu Magre que es prolonga cap a la foia de Bunyol, i els plans d’Aiora-Cofrents, formats per afluents per la dreta del riu Xúquer.

Els rius Xúquer, Magre i Túria vertebren, en efecte, el territori, bé que de les parts més septentrionals, ibèriques, baixen dos rius més, també importants: el Millars i el Palància (el Túria, de fet, també transporta aigües ibèriques, recollides d’Ademús i més amunt). Tret del Magre, tots aquests rius tenen llurs capçaleres fora del territori considerat.

Des del punt de vista litològic, hom s’enfronta amb materials calcinals en la majoria dels casos. Això no obstant, hi ha afloraments de gresos o de roques de basicitat molt atenuada a la Serra d’Espadà i rodalia, a la Sierra de Utiel i en punts esparsos dels Serrans.

Bioclima

Malgrat la seva altitud mitjana notable, el territori serrànic presenta un clima de baixa muntanya mediterrània, amb pinzellades més o menys importants de continentalitat. La latitud a què es troba i la directa acció dels vents marins, als quals es veu francament exposat, expliquen cabalment la situació.

Pràcticament la totalitat de l’àrea, excepte les cubetes, observa aquest plantejament bioclimàtic, netament xerotèric, amb precipitacions que ronden els 500 mm/any, amb un parell o tres de mesos subhivernals i potser un d’hivernal, i amb dos mesos peràrids a l’estiu (dels diagrames ombrotèrmics, convindria al cas un d’intermig entre Morella i Alcoi). A les cubetes, per contra, la situació roman xerotèrica, però es continentalitza: les precipitacions totals se situen entre els 400 i els 450 mm/any, arriben a donar-se fins a cinc mesos subhivernals (temperatures mitjanes entre 5 i 10°C) i fins a tres d’hivernals (temperatures mitjanes inferiors a 5°C), i es mantenen si més no els dos mesos estivals de perariditat.

En alguns punts elevats de les muntanyes septentrionals arriben a detectar-se condicions axeromèriques, com les que imperen a la immediata Penyagolosa (vegeu diagrama ombrotèrmic).

Dominis de vegetació

Dos grans dominis de vegetació es reparteixen la major part del territori, còngruament amb la distribució bioclimàtica suara exposada. Sempre es tracta, òbviament, de vegetació conspícuament mediterrània.

El domini del carrascar amb gatosa (Quercetum rotundifoliae ulicetosum) és present pràcticament pertot, amb excepció de les cubetes dels Serrans-Bunyol, d’Utiel-Requena i d’Aiora-Cofrents, cubetes que pertanyen al domini de la màquia continental de garric i arçot (Rhamno-Quercetum cocciferae), com és d’esperar si hom té en compte les seves afinitats bioclimàtiques amb les planes de l’Ebre; alguns autors entenen que a les parts més tèrmiques el carrascar amb gatosa és substituït pel domini del carrascar amb margalló (Rubio-Quercetum rotundifoliae). Però ultra aquests dos —o tres— grans dominis, hi ha encara d’altres situacions.

Així, la Serra d’Espadà i rodalia és un reducte dels darrers alzinars litorals, concretament del domini de la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum; tanmateix, aquestes suredes tan meridionals difereixen una mica de les empordaneses i selvatanes, raó per la qual alguns autors consideren que caldria atribuir-les a una altra associació -Asplenio-Quercetum suberis, segons Costa et al.), i les parts més baixes de la vall del Xúquer, a la Canal de Navarrès, són atribuïbles al domini de la màquia litoral de garric i margalló (Querco-Lentiscetum). A les muntanyes del Racó d’Ademús, immediates al segment medul·lar de Javalambre, s’instaura el domini del savinar muntanyenc (Pino-Juniperion sabinae), irradiació extrema de formacions ibèriques comunes enllà dels confins dels Països Catalans.

Vegetació actual

Les terres serràniques, molt probablement, són les menys fitosociològicament estudiades dels Països Catalans. El nombre de treballs botànics que s’hi han fet, en efecte, és encara baix, a penes suficient per a poder-les interpretar i descriure amb un mínim de solvència. De la darreria dels anys setanta ençà, els fïtosociòlegs valencians han fet diverses noves aportacions que corregeixen parcialment aquest estat de coses, però el nivell atès no és encara el desitjable. Les línies generals que exposem en el present apartat són certament correctes segons que creiem, com també en són les informacions de detall fornides, però en ambdós casos les omissions, per manca de treballs previs, no deuen deixar de produir-se. És amb una reserva de provisionalitat, doncs, que sotmetem aquesta part del text al lector.

D’una manera general podríem dir que aquest territori conserva un percentatge elevat d’espai cobert per vegetació espontània, però que es troba lluny d’oferir un aspecte verge. Els carrascars i les màquies tinguts per potencials no abunden enlloc, i són més aviat les pinedes i, especialment, les bosquines allò que s’ofereix majoritàriament a la vista. Àmplies àrees de les zones planes, tanmateix, són dedicades a l’agricultura.

Els boscos i les bosquines

Cap formació forestal no té en el territori serrànic la importància de les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis). Més o menys denses i ben constituïdes, se les troba sobretot al S del riu Túria, al domini dels carrascars, lligades, com els és habitual, a les brolles de romaní. En alguns casos arriben a fer forestes d’una certa entitat, bé que els incendis forestals les han castigades severament a partir dels anys setanta. Al N del riu Túria, per contra, resulten més abundants les pinedes de pinassa (P. nigra), també al domini dels carrascars. A les àrees gresoses de la Sierra de Utiel, de la Serra d’Espadà i de punts diversos de la conca mitjana del Túria i del Palància, apareixen també nuclis més o menys importants de pinastre (P. pinaster).

Savinar de savina turífera als contraforts del Racó d’Ademús, al límit occidental dels Països Catalans.

Jordi Vidal

És en aquesta mena d’hàbitats de la Serra d’Espadà on resten extenses suredes (Quercetum ilicis galloprovinciales suberetosum en la denominació tradicional, Asplenio-Quercetum suberis en la proposada per Costa et al.). Els carrascars relictes, en canvi, apareixen sobre sòls de tendència bàsica, que són la majoria. Per sota dels 400 m, a les contrades immediates al territori mediovalentí, sembla que es tracta del carrascar amb margalló (Rubio-Quercetum rotundifoliae), mentre que a altituds superiors, devers l’interior, cal sempre parlar del carrascar amb gatosa (Quercetum rotudinfoliae ulicetosum). Els savinars de savina turífera (Juniperetum hemisphaerico-thuriferae) són bosquetons que, esclarissadament però en abundància, apareixen a les àrees ja molt continentalitzades i altes del Racó d’Ademús.

D’entre les bosquines, cal fer un primer esment de les restes de màquia de garric i arçot (Rhamno-Quercetum cocciferae daphnetosum gnidii), particularment presents a la cubeta dels Serrans-Bunyol. En segon lloc, cal remarcar la presència d’un vigorós conjunt de brolles muntanyenques, lligades sovint a la presència de sorres gresoses, de les quals fan part diverses estepes i brucs: és el cas de la bruguera amb estepa populifòlia (Erico-Cistetum populifolií) que apareix, entre els 800 i els 1000 m, als Serrans (Calles) i a l’Alt Palància (Montemayor), de la brolla d’estepa muntanyenca i boixerola (Erico-Arctostaphyletum crassifoliae) que es fa per sobre dels 1000 m al Racó d’Ademús i a la Sierra de Utiel, i de la brolla d’estepa ladanífera (Thymo-Cistetum ladaniferí) que apareix, entre els 800 i els 1000 m, a la Sierra de Utiel i als Serrans (Calles). I en tercer lloc cal referir-se a les brolles calcicoles, sobretot a la brolla de romaní i bruc d’hivern amb pebrella (Helianthemo-Thymetum piperellae), la més àmpliament difosa per tot els dominis dels carrascars, fins al punt d’ésser la bosquina més comuna (subas. thymetosum piperellae); al domini de la màquia es rarifica, alhora que s’enriqueix amb algunes espècies xeròfiles com l’espart (subas. stipetosum tenacissimae). De fet, al domini de la màquia, i concretament a les cubetes d’Utiel-Requena i d’Aiora-Cofrents, la bosquina dominant és la brolla de romaní i maleïda amb espart (Fumano-Stipetum tenacissimae), netament continental. A la Vall de Cofrents, a la Serra Palomera, es fa la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bruc valencià (Ericetum multifloro-terminalis), entre els 700 i els 1000 m.

Existeixen afloraments de guix d’una certa entitat a les comarques dels Serrans (zona de Tuéjar) i de la Vall de Cofrents (a Cofrents mateix), en els quals fa acte de presència la vegetació gipsícola. Es tracta d’una comunitat semblant a la de les gesses de la Depressió Central, la timoneda de ruac i trincóla glauca (Gypsophilo-Ononidetum edentulae), un punt de convergència més entre les zones continentals del Principat i les terres altes del País Valencià.

Un mot final, dins l’apartat dedicat a les bosquines, per a la bardissa amb arç blanc d’espina curta (Rubo-Crataegetum brevispinae), present una mica per totes les fondalades humides del territori.

La vegetació aigualosa i de ribera

Al territori serrànic arriben les darreres manifestacions meridionals, als Països Catalans, dels veritables boscos de ribera. Es tracta de testimonis esparsos, irrellevants en el paisatge, però d’alta significació fitosociològica. Així, la Serra d’Espadà, en el seu vessant meridional, alberga les últimes gatelledes (Carici-Salicetum catalaunicae), en una variant molt empobrida, mentre que a la Plana d’Utiel apareixen les darreres omedes amb heura (Hedero-Ulmetum minoris). A les ribes dels cursos fluvials, però, allò que realment predomina són els bosquetons mediterranis, concretament el baladrar (Rubo-Nerietum oleandri) i, als llocs especialment nitrificats i/o salins, el tamarigar (Tamaricetum canariensis).

La vegetació pròpiament aigualosa té una importància escassa, quasi limitada als inevitables poblaments de llentilles d’aigua (Lemno-Azolletum), creixenars (Apietum nodiflori) i canyissars (Typho-Schoenoplectetum glaucí). Tanmateix, és a destacar, en barrancs de les Serres de Martés i Palomera, així com al llarg del Xúquer, a l’àrea de confluència de la Foia de Bunyol, la Canal de Navarrès i la Vall de Cofrents, la presència d’una singular jonquera amb molínia (Molinio-Ericetum erigenae), de la qual fa part la rara Erica erigena; a vegades s’acompanya de la jonquera amb capferrat (Cirsio-Holoschoenetum).

La vegetació rupícola

Els afloraments rocosos del territori, ben discrets, no permeten la instal·lació de comunitats rupícoles particularment destacables. A part les inevitables comunitats de codolar fluvial (Andryaleíum ragusinae), cal només esmentar algunes comunitats que apareixen a les roques de la Serra d’Espadà: una de glareícola que es fa a les pedrusques situades entorn dels 500 m (Biscutello-Scrophularietum sciaphilaè), la comunitat de petites falgueres que pobla les fissures i llivanyes (Cheilanthetum fragrantis-marantae), i la comunitat comofítica que hom pot trobar a les codines situades entre els 650 i els 750 m (Minuartietum valentinae), de la qual fa part l’endèmica Minuartia verna ssp. valentina.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Una tradicional agricultura de secà, basada en el conreu dels cereals, de la vinya i de l’olivera, és la principal activitat agrària del territori, cosa que no dona cap especial singularitat al paisatge agrícola, més aviat banal en el context mediterrani. L’escassesa de zones planes fa que la vegetació espontània s’ensenyoreixi d’una part molt sensible de l’àrea, però en canvi cap zona de relleu suau i sòl profund no sembla haver estat estalviada de la rompuda i ulterior dedicació al conreu. El recurs de les feixes no és tan emprat com en d’altres llocs.

Cal referir la vegetació segetal de les messes, en principi, a la comunitat de rabosa i matablat (Androsaco-Iberidetum amarae), mentre que els camps de secà es veuen envaïts per la comunitat de lleteresa de camp o de ravenissa blanca (Diplotaxietutn erucoidis). Els bleterars (Chenopodietum muralis) i diversos herbassars i cardassars de vorada de camí (Hordeion leporini, Silybo-Urticion) fan inevitable acte de presència.

Recorregut Bunyol-Requena-Aiora

La gran extensió i la relativament feble xarxa viària del territori serrànic no afavoreixen el disseny d’un recorregut simple i alhora representatiu del sector; aquest inconvenient, però, és compensat per la relativa homogeneïtat del país. El recorregut finalment escollit travessa una àmplia àrea del domini del carrascar i s’endinsa, també, en el de la màquia. Parteix de Bunyol (387 m) i, en direcció E-W, arriba fins a Requena (292 m), on pren la direcció N-S, salva la Serra de Martés pel coll de la Creu de Cofrents (710 m), ateny Cofrents (394 m) a l’aiguabarreig mateix del Cabriel i el Xúquer, i acaba a Aiora (596 m), al cor de la cubeta del mateix nom.

Panoràmica esquematitzada de la vall de Setaigües (Foia de Bunyol), 650 m (a dalt): 1 pineda de pi blanc més o menys esclarissada (V) i amb predomini de la brolla, 2 garriga, 3 brolla de romaní i bruc d’hivern amb pebrella, 4 plantacions de pi blanc i de xiprer, 5 vinyet, 6 ametllerar.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la vall de cofrents (Vall de Cofrents), 400 m (a baix): 1 brolla de romaní i maleïda amb trincola, mesclada (2’) amb pi blanc, 3 pineda de pi blanc, 4 olivet, 5 ametllerar, 6 camps i horts.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Aquest tram Bunyol-Requena discorre en ple domini del carrascar, a través d’un paisatge eminentment agrícola de primer (vinyets, olivets i ametllerars), progressivament dominat després per les reforestacions de pi blanc (i també de xiprer); la visió esquematitzada adjunta, corresponent a la rodalia de Setaigües, recull aquest estat de coses. Sobre les ribes del riu de Bunyol, ocupades per baladrars prou nombrosos, es disposen algunes plantacions d’arbres de ribera (pollancres) i petits hortets. La presència del pi blanc i de la vinya és una constant que caracteritza una gran part de tot el territori al S del Túria. De Requena fins a Cofrents el paisatge esdevé més variat. De primer, el predomini de la vinya és total, però després, a causa d’un cert increment de la continentalitat, passen a abundar els cereals. Hom segueix trobant pinedes de pi blanc i alguns claps residuals de carrascar, formacions forestals que passen a ésser dominants a la Serra de Martés, recobrint un paisatge esdevingut montuós i molt trencat. En arribar a Cofrents, hom troba importants afloraments de guix i la sensible presència de la vegetació lligada als cursos d’aigua, tal com recullen les corresponents visions esquematitzades.

Panoràmica esquematitzada del pla de la Laguna, a San Benito, 570 m: 1 sembrats, 2 guarets envaïts de barrella punxosa i espart, 3 camps de raiguer, 4 pineda de i blanc.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala

Panoràmica esquematitzada de la vall del Cabriel (Vall de Cofrents), a Cofrents, 400 m: 1 tamarigar, 2 canyissar, 3 baladrar, 4 brolla de romaní i maleïda amb trincola, o (4’) amb espart, 5 pineda de pi blanc, 6 olivet.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala

Hom penetra des d’aleshores al domini de la màquia de garric i arçot, domini que ja no s’abandonarà en tota la resta del recorregut. Les àrees no conreades, en efecte, porten sobretot vegetació gipsícola i brolles de romaní i maleïda amb espart. Hom s’adona de la presència simultània de l’espart ver (Stipa tenacissima) i de l’espart bord o albardí (Lygeum spartum), fet que denuncia la doble vocació bioclimàtica d’aquestes terres les quals són continentals en una certa mesura, com correspon a la presència de l’albardí (plana xeròfila i alhora toleradora del fred), i litorals en certa manera, com evidencia l’espart ver (també xeròfil, però a la vegada termòfil). Ja cap al final del recorregut, es fan més abundants els horts i apareixen mates de ginesta vimenera i alguns pins pinyers.

La foia s’obre i dona pas a una dilatada plana cerealera, recorreguda en dies ventosos pels estepicursos característics, concretament barrella punxosa (Salsola kalí) com a les planes de l’Ebre o a moltes altres zones subdesèrtiques o fortament àrides del món; és aquesta situació que recull la visio adjunta corresponent al pla de la Laguna.