La modernització política

La Revolució de Setembre del 1868, la Gloriosa, com s’apressaren a batejarla els seus impulsors, atià la vocació i la preocupació política d’una part important de la població que, amb la Restauració, va veure com s’esvanien de cop les seves il·lusions, tot i que, ben aviat, s’havien de començar a articular nous sistemes d’actuació i presència política, a través de fórmules indirectes. No és que abans del 1868 la ciutadania hagués viscut sense preocupar-se dels projectes de disseny de la societat, com ho demostren les constants conspiracions polítiques, d’ampli ressò, o les diverses publicacions que aparegueren sempre que una mínima tolerància en la llei d’impremta ho va permetre, però l’eufòria provocada pel reconeixement de les llibertats formals es notà aleshores de manera clara. Durant el darrer terç del segle XIX es desenvolupà la primera etapa, la més cínica, tot i que no necessàriament la més corrupta, del sistema de la Restauració. La primera restauració borbònica, iniciada amb el cop d’estat del general Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque i culminada amb el pronunciament del general Arsenio Martínez de Campos y Antón, naixia d’una doble il·legalitat —sempre per la via violenta-—, que al llarg de la seva existència es traduí en la transformació de la corrupció electoral en la norma bàsica de la seva legitimitat política, en l’origen i la confirmació de l’exercici del poder. La Restauració significava la liquidació d’un somni impossible, iniciat el 1868, el de la transformació d’Espanya en un Estat modern, respectuós amb tots els trets definitoris de la democràcia formal burgesa. L’experiència associativa i propagandística del Sexenni, però, impossibilità que es pogués fer cau i net de moltes llibertats i provocà el retorn sense embuts a l’oligarquia parlamentària que havia dominat els darrers anys del regnat d’Isabel II.

L’interès per la cosa pública, per la teorització sobre la finalitat dels governants i el seguiment de les seves actuacions, tenia unes arrels llunyanes i s’havia manifestat en la lectura, per part d’un públic difícil de quantificar, però ben segur divers i relativament ampli, de textos legals renovadors, tolerats o clandestins. El testimoni indirecte, gairebé involuntari de Joan Pons i Massaveu, sembla irrecusable per la innocència de la seva exposició. En el conte En Quicu dels llibres enumera els exemplars que el protagonista tenia a la seva parada de volums venturers, en una barriada barcelonina de menestrals pobres, i que havia llegit, durant els darrers temps del regnat d’Isabel II: poemes d’Anicet de Pagès i de Puig, Juan Bautista Arriaza y Superviela, Nicasio Alvarez de Cienfuegos, José Cadalso y Vázquez, Alphonse de Lamartine, Victor Hugo, llibres de Francois Rene de Chateaubriand, novelles d’Eugène Sue i Venceslau Ayguals d’Izco, i obres d’Étienne Cabet, el comte de Volney (Francois Chasseboeuf) o Jean-Jacques Rousseau, “prohibides en aquell temps i que comprava a sotamà”, o histories de la Revolució Francesa. La informació resulta significativa perquè si un miserable apassionat per la lectura podia devorar tota aquesta literatura, revenuda en un veïnat pobre, no cal dir que els sectors més benestants, i els més directament preocupats pel debat ideològic, la tenien encara més a l’abast, i si aquests volums aterraven a uns encants de barriada per a passavolants, vol dir que circulaven en quantitats importants i sense traves excessives.

Convé aturar-se en la llista de lectures, atribuïdes a un idealista sense un ral i sense formació ni cultural ni política prèvia; una llista que va des dels romàntics, entre els quals es barregen els que es poden titllar de revolucionaris com Victor Hugo i els propagandistes i agents actius de la contrarevolució com Chateaubriand o Volney, fins als utòpics com ara Cabet. Però resulta més transcendent, per ser més abundant la seva lectura, la presència de dos dels més difosos fulletonistes del moment, el francès Sue i el valencià Ayguals. La seva inclusió en la llista no és ideològicament banal, perquè al costat de l’evident contingut melodramàtic —atent a estovar el llagrimall— de les seves novel·les, aspecte que en bona part en justificava l’èxit de vendes, convé recordar el protagonisme que en les seves pàgines tenien els temes polítics. Ayguals i d’altres escriptors del gènere vinculats a les terres catalanes, com és també el cas de Francisco José Orellana, es mostraren altament compromesos en la lluita activa per la transformació política de la societat i varen transmetre aquesta inquietud als seus personatges, mentre intercalaven llargues descripcions d’episodis històrics dins la intriga narrativa. Les novel·les d’aquests autors eren sempre aprofitades per a fer propaganda del liberalisme. Així, la saga més coneguda i reeditada d’Ayguals, la iniciada amb Maria, la hija del jornalero (1845), és una constant defensa del model reformista burgès i de les llibertats formals que aquest havia de comportar. La lectura, o l’audició en tertúlies de barri, de les novel·les de fulletó podia arribar a exercir damunt els lectors/oients una doble funció: d’una banda, sensibilitzava amplis sectors de la població que podien restar indiferents davant dels problemes ideològics, tot empenyent la seva emotivitat cap a la causa progressista (sempre els bons en la ficció) i, de l’altra, actuava com a ensinistradora d’altres lectures més descaradament ideològiques, possibles només en moments de llibertat política àmplia.

Creació de capçaleres de premsa a Catalunya. 1861-1900.

En el mateix conte, Pons i Massaveu destaca l’esclat de l’afició a llegir d’aquell temps, com si el poble, adonant-se de son retràs en política, volgués rescabalar-se en un sol curs de les assignatures perdudes”. Periòdics, opuscles, fulls volants i fascicles amb discursos polítics eren venuts pel protagonista “amb una pressa que ni que repartís benediccions”, i, per exemple, dels discursos contra les quintes “ne vengué més mans que pèls tenia a la barba”. Per més que els textos així divulgats fossin essencialment retòrica grandiloqüent amb més amanida que tall, és indubtable que la difusió dels macroconceptes ideològics conegué una amplitud mai vista i que’de forma ineludible havia de sadollar les ments lectores deixant-hi un solc profund.

Pons i Massaveu també assenyalava en el conte dos elements clau de la pràctica política del Sexenni, sobretot per fer-se un lloc entre els que es volien professionalitzar en l’exercici de la política activa: el primer era l’oratòria, fonamental “ja que es redueix sols a n’això la cosa pública”, i el segon, la premsa, “aquella palanca que sostenia el pes del partit, mantenint-lo de portes enfora, amb meravellós equilibri, amb aquell enlluernador equilibri que és l’embaucament de la massa”. No cal compartir els adjectius, però sí la primera conclusió: la premsa era la “palanca que sostenia el pes del partit”.

Una societat encuriosida: el poder de la premsa

La importància del paper de la premsa com a catalitzador dels sentiments dels ja convençuts, com a forma de deixar públic testimoniatge de les opinions del grup polític i, alhora, com a mostra de la seva vivacitat política i ideològica o com a reclam per a captar noves adhesions, fou assumida per tots els grups i partits polítics actius a partir, sobretot, del 1868. El major control sobre la premsa imposat per les autoritats de la Restauració no aconseguí ni d’emmudir-la, ni d’aturar-ne el procés d’aparició. Els darrers anys de segle, l’oferta de publicacions, diàries, setmanals o mensuals, serioses o satíriques, declaradament ideològiques o encobertes com a culturals o il·lustrades, omplia un ventall vast i divers, proper a l’enfarfegament, fins a deixar enfitat el possible lector, abans de seleccionar la compra.

El paper de la premsa fou fonamental en la divulgació de les ideologies, tant en l’aspecte més doctrinari com en el de facilitar unes pautes interpretatives dels diferents esdeveniments que s’anaren succeint al llarg del darrer quart del segle XIX. Durant el Sexenni va irrompre amb força la premsa satírica, bàsicament en castellà, tot i que alguns títols empraren ja el català, llengua que acabà imposant-se en els setmanaris que havien de fruir de més llarga vida i incidència, com “L’Esquella de la Torratxa” o “La Campana de Gràcia”, ambdós republicans i barcelonins. L’elecció de la llengua no pressuposava en un principi una opció de simpatia o d’hostilitat envers el recobrament de la identitat nacional catalana i, a més, no tenir una voluntat catalanista nítida no comportava, necessàriament, una conscient actitud anticatalana o filoespanyolista, si es vol. Indicava només una predisposició a admetre la realitat del moment com a correcta, com a mínim pel que feia a la situació lingüística diglòssica i a la conformació d’un imaginari que lligava el passat amb el present. L’elecció de la llengua catalana, en les revistes satíriques —les primeres a adoptar-la—, obeïa a motius essencialment pragmàtics. És prou conegut el grau elevat d’analfabetisme d’amplis sectors de la població catalana vuitcentista, tot i que sovint s’exageri. Hi havia, ben segur, un incompliment total per part de l’Estat dels seus deures d’escolarització, però les mancances eren en part cobertes per la iniciativa social. Aquest exordi, una mica fora de lloc, és només per a recordar que, fos quin fos el grau d’analfabetisme real, la gent del poble llegien amb més facilitat el català que no pas l’espanyol els anys al voltant de la Gloriosa. I era en català que s’expressaven amb fluïdesa, en comprenien tot el sentit i, sobretot pel que fa a una publicació satírica, eren capaços de ferne una doble lectura, de copsar-ne tots els matisos i registres.

La premsa satírica era un transmissor d’ideologia molt important, hàbil i, de vegades, dissimulat, amb l’avantatge que insinuacions fetes en un text clarament ideològic o en un article crític no eren ni tolerades, ni admeses, mentre que en forma d’acudit gràfic o de narració faceciosa obtenien patent de lliure circulació. Els lectors captaven les al·lusions malèvoles, les mitges paraules, les ironies de doble sentit. I al primer cop d’ull identificaven el/s personatge/s descrit/s per un tic, una falca lingüística determinada, una manera de vestir o una facècia antiga però servada a la memòria, pistes totes elles avui difícils d’interpretar pel lector i que, per tant, han perdut en part la causticitat. L’ús del català en aquesta mena de premsa reflecteix molt més una voluntat de ser popular, d’arribar al poble, que no pas de catalanitat militant. L’alta cultura, els articles de pensament polític, per posar un exemple, es continuaven publicant en periòdics escrits en espanyol, ja que estaven destinats als qui es considerava que pensaven: els cultes, la burgesia i els assimilats. Com que es tenia el poble per poc capaç, per ideològicament feble, els mateixos missatges se li adreçaven en un altre llenguatge més simple, més primari, potser també més contundent, el de la xaroneria barrilaire. D’aquí que la premsa satírica fos l’equivalent plebeu de la premsa ideològica. Almenys aquesta premsa satírica primerenca, l’anterior a l’enllaç en un sol projecte de la normalització lingüística i la cultural, que es forjà pocs anys després, amb la fusió de les cultures patrícia i plebea catalanes, tal com ha exposat Josep Fontana. I de fet, durant el Sexenni els únics textos si no clarament ideològics sí ideologitzats que es van fer en català foren els destinats a les classes populars, aquells que volien fer arribar al poble els missatges concisos i esquemàtics d’una nova formulació de valors, però no s’hi publicà cap text essencial, ni tan sols aquells que es poden considerar preàmbul de formulacions protoregionalistes. El mateix passà en les dècades inicials de la Restauració, amb la lògica excepció de les publicacions militantment catalanistes.

Elaborar una estadística de la premsa no té gaire sentit, si es volen presentar els resultats com a exemple, a causa de la precarietat de la vida de moltes iniciatives (un parell o mitja dotzena de números, a tot estirar), que quedava compensada per la vivacitat de la producció, amb títols nous que venien a substituir els desapareguts, sovint hereus directes dels fracassats. Aquesta vitalitat s’incrementà amb la desaparició de la censura prèvia el 1881, tot i les limitacions que imposava la Llei de policia d’impremta del 1883. Tanmateix, com que els delictes d’opinió eren sotmesos a judicis de jurats, la tolerància per les afirmacions ideològiques era molt àmplia. L’absolució de les acusacions per apologia del catalanisme o per befa de l’espanyolisme provocava les ires d’Antonio Royo Villanova, que denunciava la impunitat real de moltes manifestacions radicals, circumstància que afavorí l’aprovació de la Llei de jurisdiccions. Convé remarcar que la vitalitat publicitària no era exactament conseqüència de la dels partits, sinó que sorgia sovint de penyes i tertúlies, adherides en les seves línies essencials al projecte general d’un partit, però independents, autogestionàries si es vol, en la formulació de propostes concretes. Al costat d’aquests periòdics altament ideològics, començaren a aparèixer en els inicis de la Restauració els denominats periòdics d’empresa, els impulsors dels quals no pretenien difondre un ideal, sinó fer un negoci amb la publicació d’informació teòricament objectiva. La nova tipologia fou afavorida per les millores tècniques. L’èxit de la premsa fou absolut i a Barcelona, el 1900, segons Mari Carmen García Nieto, es venia un diari per cada deu habitants. La premsa, doncs, deixà de ser una eina d’autosatisfacció per als autoconvençuts i esdevingué un important canal de transmissió ideològica de cara a les masses. La multiplicitat de publicacions afavoria, al seu torn, l’ebullició de la polèmica, traduïda sovint en debats que, en la seva contundencia, vorejaven la procacitat.

Corrupció política i creativitat publicitària

Durant els anys que s’escolaren entre 1874-75 —època que marcà la fi de l’esperança de canvi—, el 1901, amb la defenestració, sense possibilitat de recuperació, dels dos grans cacics de Barcelona, Josep Comas i Masferrer i Manuel Planas i Casals, davant el triomf de l’anomenada candidatura dels Quatre Presidents, i el 1907, amb l’esclatant èxit, molt més enllà dels resultats electorals, tanmateix espectaculars, de la Solidaritat Catalana arreu de Catalunya, la corrupció política es mantingué viva, sobretot si hom continua considerant sinònims la política i les eleccions. Convé no deixar-se enganyar ni per les proves circumstancials, els èxits esmentats, relativament honestos, ni pel missatge subliminal que sol acompanyar les síntesis històriques; la manipulació electoral no tan sols fou continuada pels partits del sistema, sinó que les seves pràctiques foren assumides per la resta de l’espectre polític, fins i tot, en contra d’allò que sostenen els tòpics, pels catalanistes. Borja de Riquer ha parlat de la “pretesa honradesa electoral de la Lliga” a propòsit de Josep Pella i Forgas i la seva expulsió de la Lliga Regionalista el 1905, en un acte punitiu amb voluntat exemplificadora, en ser acusat d’haver falsificat actes. En l’anàlisi de l’episodi, Riquer retreu “el poc nets que eren els mètodes electorals emprats a Catalunya a principi del present segle”. A principi i força després també. L’escriptor Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, que actuà d’agent electoral (“el nostre treball consistia en mercadejar el preu d’unes actes en blanc”) de Ferran Valls i Taberner, a Solsona, el 1914, en rememorar l’experiència exposa la convicció de la importància de la compra de vots i com “s’arribà a la cotització neta i pelada, amb una gran cruesa, i es fixà el preu de determinat secretari de poble o de determinat alcalde, com si es tractés d’un ase llavorer o d’un matxo fi de rems”. Així mateix afirma que “el pagès quaternari no entenia altra política que la de parar la mà”, per arribar a la conclusió que “allò d’un home un vot es convertia en una cosa tan irreal i mitològica com la setmana dels tres dijous o l’argument de la Walkyria”, en ser protagonista d’una “de les més originals i de les més cíniques interpretacions del sistema democràtic”.

La certitud de la denúncia exemplificada amb el testimoniatge de Sagarra no ha de servir per a desqualificar en rodó tot l’engranatge de funcionament del joc polític; essencialment ha de ser un crit d’alerta per a recordar que en els anys de la Restauració no és gaire operatiu centrar els estudis sobre ideologia i comportament polític en l’anàlisi dels resultats electorals, sinó que, si es vol aconseguir un mínim de rigor en l’aproximació, cal emprendre d’altres camins. Malgrat la corrupció política que imperava es produí, sobretot a Catalunya, una important modernització de la societat, tant en els aspectes econòmics i socials, com, tot i que aparentment pugui semblar una paradoxa, en els ideològics i els polítics. Ja a la dècada del 1860, el novel·lista Josep Pin i Soler assenyalava, en to planyívol, el procés de desruralització, que amb el pas dels anys no feu altra cosa que consolidar-se: “els Déus se’n van!, deien els grecs; escarnint llur dictat jo diré: les costums originals desapareixen? Lo pagès, per poc que pugui, deixa el tarrós i l’aixada i se’n va a les ciutats preferint ser camàlic o carrater a fer lo que los pares feien. Lo pobre no se n’adona que en comptes de guanyar, perd”.

L’observació, que retrata un canvi, posa en evidència una transformació més profunda, ja que és clar, amb totes les limitacions que es vulgui al·legar, que no és el mateix tractar amb una societat urbana, que amb una de rural. A la ciutat varia la capacitat de coacció i la de resposta, la d’eficàcia dels mitjans de transmissió ideològica i els de resposta col·lectiva, per citar només un parell d’exemples que incidien en les respostes polítiques. Tampoc no s’ha de confondre la política oficial, la de les autoritats i els seus grups de pressió i d’aprofitament monopolístic del poder, amb les ideologies que evolucionaven, se sustentaven o es configuraven en el conjunt de la població. Als darrers anys del segle XIX, diversos partits es renovaren, modernitzaren i en el fons es revivificaren, sobretot els republicans i els carlins, amb els catalanistes, un cos nou amb saba fresca, al seu costat. Mentre els republicans es debatien en les pugnes internes, els carlins, superades les friccions anteriors, esdevenien una proposta sòlida. El 1896, el diari possibilista “El Globo” ho assenyalava esparverat als seus lectors: el carlisme reestructurat al voltant del seu Carles VII era “una organización poderosa y completa, algo de que no pueden ufanarse en la actualidad ninguno de los partidos españoles”.

La renovació dels grups polítics afectà la propaganda, entesa com una forma constant de fer notar la seva presència arreu, tot difonent-ne els lemes, els emblemes, els símbols i els referents mítics identificadors. Adoptada per les diferents opcions ideològiques situades a l’oposició, liberals i conservadors, poc interessats en la concentració de masses al seu voltant, en prescindien. El 1896 el carlista lleidatà M. Roger de Llúria reclamava als seus correligionaris “propaganda, propaganda en la cuna, en la taberna, en la calle, en el teatro, en el café, en todas partes”. I la seva crida era atesa. Part d’aquesta propaganda es feia a través de les imatges identificadores del partit: cartells, gravats, fotografies o bustos del pretendent, de la seva família o dels principals dirigents coetanis o històrics del partit eren venuts o distribuïts a preus molt diversos, en diferents formats i de tota mena de materials. De fet aquest tipus de publicitat no era nova. Anys abans, just en el període anterior a la tercera guerra Carlina, un dels protagonistes de L’auca de la Pepa (1889), una novel·la de costums de Pons i Massaveu, destre en tota mena de treballs manuals, fabricava amb èxit símbols al·legòrics carlins: “altra de les modes que li deixaren més bon llevat fou la d’uns pomets de margaridoies que les afiliades al carlisme es posaven al pit, al costat o entre els bucles, simbòlica protesta manifestada passivament contra el nou ordre de coses iniciat pel liberalisme”. I les clientes eren, en la seva majoria, d’un barri popular de la Ciutat Vella, a Barcelona. Els anys de final de segle la inventiva fou més àmplia i polivalent, afavorida pel desenvolupament de la nova sociabilitat. Fabricants atents al sentir popular comercialitzaren l’anís Don Carlos de Borbón, i altres licors foren posats sota el patronatge de membres de la família reial carlina. La fàbrica manresana Manuel Trèmols y Cia. produïa ja el 1889, i continuà fent-ho fins a finals de segle com a mínim, els licors Reina Margarita i Carlos de Borbón, que tenien una gran acceptació al Cercle Tradicionalista d’Olot. La propaganda identificativa d’aquest darrer licor era “el retrato del Rey, vestido con uniforme de capitán general y boina”. D’altres estratègies publicitàries foren l’aprofitament dels llibrets de paper de fumar, o l’edició de targetes postals i de segells per a enganxar al costat dels oficials a les cartes.

Pràctiques similars foren utilitzades pels republicans, sobretot pels lerrouxistes. Els republicans, que tenien una llarga tradició en la distribució de gravats al·legòrics o amb els retrats dels líders més destacats, ja en ple Sexenni havien publicat jocs de cartes amb missatges i imatges republicans, i usaren les capses de llumins com a vehicle d’exaltació dels seus dirigents i de denigració dels seus oponents polítics. En altres mostres propagandístiques anaren lleugerament retardats. Així, fins el 1903, segons “La Publicidad”, no es posà a la venda “la primera, colección de 4 postales republicanas, cada una de las cuales contiene el retrato de los señores Lerroux, Ardid, Corminas o Junoy”, mentre es comercialitzaven paral·lelament retrats “de poco menos de la mitad del tamaño natural” del mateix Lerroux. El mateix 1903 es documenten altres mostres d’aquesta voluntat alhora populitzadora i sacralitzadora dels dirigents. Així, a 10 cèntims es venia un “ventall republicà. Conté una alegoria y els retratos dels cinch diputats Salmerón-Lerroux-Vallès-Junoy y Angéls”. El 1904 es recomanava als seus seguidors “el papel de fumar Lerroux”, i ja en dates una mica més tardanes, el 1909, es feia propaganda en els cercles republicans del “Ron Lerroux. El presidente de la república de los licores”, o del “vermouth Lerroux” el 1910, any en què també es promocionaven els “vinos de champagne marca Alex. Lerroux”. El retard en l’adopció per part dels republicans de les noves formes de propaganda sembla manifestar-se també en la falta de referència a tot allò que no fossin opuscles ideològics o d’agitació en les llistes de materials subministrables que figuren entre les seves publicacions. En canvi, com explica Àngel Duarte, des dels anys seixanta, els republicans havien treballat per bastir una mitologia pròpia, tot inventant una tradició essencialment a base de fets i personatges històrics espanyols, oberta sempre a noves incorporacions, i gens esquerpa a l’hora d’assumir la de la resta d’Europa o d’Amèrica.

Els nuclis catalanistes de final de segle tingueren una activíssima actuació propagandística, de gran modernitat, que contradiu la imatge que se’n va vendre posteriorment, com un grup idealista, somiatruites i un si és no és carrincló. Entre el 22 de setembre i el 19 de desembre de 1899, la Unió Catalanista feu deu edicions d’un segell dissenyat per Alexandre de Riquer i Inglada, cada una d’un color diferent i amb un tiratge total de 2 018 045 exemplars. El 1900 n’imprimiren un altre dibuixat per Josep Lluís Pellicer i Fenyer i encara un tercer model el 1901. “La Renaixença”, al setembre del 1899, comentava irònicament: “63 000 sellos venuts en menos d’una setmana són massa sellos per cuatro locos y fins per cincuanta com are ja’ns concedeixen que som. Inútil és dir que del matí al vespre’ls catalanistas no fem més que enganxar sellos y que si no’ns inventan una màquina expresa aviat serem tísichs tots”. Les xifres poden semblar inflades però diverses dades n’avalen la veracitat. La primera és la reacció del govern, que prohibí enganxar-los a les cartes. La rèplica fou fulminant: tot seguit els segells foren adherits en llocs públics com les taules dels cafès. Mentrestant, els dirigents de la campanya preparaven una resposta més sibil-lina. Com que l’ordre del govern era de retenir tota correspondència que dugués un segell de la Unió, es proposaren enviar-ne des de l’estranger als cònsols residents a Barcelona i, aleshores, “l’administrador de correus, o haurà de desobehir l’ordre governativa y donar circulació a las cartas, o haurà de detenir la correspondència adresada a representants de potèncias extrangeras, cosa que no’s fa ni al Marroc”. Davant la prohibició de posar-los a les cartes, Ramon P. Nart, des de Barcelona, explicava: “me mancà temps pera imaginar quelcom que pogués contrarrestar aquella ordre arbitrària (...). Com que jo tinch botiga de quincalleria, me vaig provehir de 2 000 segells e igual número de cromos elegantíssims y a cada objecte que d’allavors s’ha venut a casa meva hi ha anat acompanyat com regalo un preciós cromo ab lo segell apegat. Y aixó que en un principi sembla una ocurrència un xich cara, los hi dech fer saber que no succehí així, puig que als dos dias que havia pres aquesta determinació la venta’m va aumentar un cinquanta per cent, que contat als cinch dias d’aquesta operació me resultà una ganància d’un 30 per cent pagats los gastos de cromos y segells”. L’èxit dels segells va esperonar la imaginació dels empresaris. A final de novembre del 1899 es denunciaven les falsificacions que desprestigiaven “la essencia de la idea de la Associació y al ensemps a Catalunya puig al principi tothom veya ab entusiasme los sagells catalanistas y avuy ja tothom veu ab disgust (...) que s’ha convertit en indústrias particulars”. Un altre problema el generaren els col·leccionistes en acaparar les emissions de segells en lloc de col·locarlos “en las cartas, targetas postals, comptes, receptas, facturas, talons, paper sellat, cèdulas, albarans, rebuts y, en general, a tot arreu hont forsosament hi hem de posar un segell (...) dels que’l gobern espanyol ens obliga a gastar”, i sobretot a les capses de mistos que anaven de mà en mà: “clavan un segell catalanista sobre l’escut d’Espanya”, aconseguint així una doble manifestació, la catalana i l’antiespanyola.

Ex-libris de F. Miracle, s.d.

Col·l. P. Font de Rubinat, Reus / G.S.

La segona actuació propagandística es feu a través dels ex-libris, amb una circulació molt més restringida. La tercera, de nou amb gran abast públic, foren les targetes postals, aprofitant la moda facilitada per la Unió Postal. La Unió Catalanista en publicà diversos anys per Nadal. La primera de les comercialitzades el 1899 duia l’escut de la Unió al revers, i al davant un dibuix al·legòric amb Montserrat, coronat per una senyera “simbolisant que bufi’l vent que bufi, may s’abaixarà la gloriosa senyera de la Pàtria”, un motiu nadalenc i el lema “A vos bonas festas y a Catalunya vida nova”. Es venien a 10 cèntims i amb el mateix lema se’n publicaren d’altres. La idea fou continuada, el 1902, pel “¡Cu-Cut!” amb diverses postals de felicitació nadalenca i amb d’altres que reproduïen les primeres portades de la revista. Els exemples es podrien multiplicar. L’acceptació comercial, com en el cas dels segells, fou molt notable. Alguna sèrie com la de “catalans il·lustres” fou publicada per “Matías López: Madrid-Escorial”. El màxim esclat de la targeta postal com a eina propagandística del catalanisme es produí amb la Solidaritat Catalana, quan es publicaren fotografies dels candidats i els electes, dels principals actes i les diverses sèries al·legòriques. Prova de l’èxit d’aquestes emissions és que en feren, per iniciativa totalment pròpia, diverses cases editorials o que firmes comercials que no tenien directament a veure amb l’activisme polític hi sobreimprimiren al dors reclams publicitaris. Quan els senyors Esteves, tan gelosos de la seva credibilitat davant la clientela, trobaven rendible, com ho havia cregut una dècada abans R.P. Nart, comprometre’s amb un moviment polític, era clar que aquest moviment, catalanisme abstracte o Solidaritat Catalana, sintonitzava amb un ampli espectre del país.

Per altra banda, el catalanisme, interclassista i pluriideologista, tal com explica Mercè Costafreda, aconseguí atreure al seu voltant molta gent que no necessàriament era militant de cap agrupació o entitat. Però aquests sectors, alhora que servien de coixí als promotors del desvetllament nacional, impulsaven els altres nuclis ideològics, més partidaris d’adoptar noves actituds i noves pautes de comportament. Una mostra de l’impacte de la reivindicació catalanista i de la seva popularització es donà a Reus, a l’octubre del 1899. Amb motiu d’unes fires, s’hi celebrà un concurs de bicicletes guarnides. Hi participaren “gran número y totas ellas d’un gust artístich exquisit (...). La majoria de las màquinas ostentavan nostras ensenyas, escampant papers ab los lemas ¡Visca Catalunya! Glòria a Reus!”, segons el diari catalanista “Lo Somatent”, que temia que el jurat fes trampa davant “aquell tàndem dels germans Sugranyes [que] ab la nostra bandera, la inscripció Catalunya Avant representava l’estat de la nostra terra explendorós y falaguer, simbolisada pel travail, la concienciació, las arts y’l progrès, assentats sobre uns caragols de camp en quinas conxas s’hi llegia Senat, Congrès, juntats per una faixa negra que ab lletras blancas deya Com progressa Madrid (a pas de caragol per la pols)”. Només una marcada sensibilització àmpliament compartida permet explicar la catalanització de la festa i que els benestants que hi participaren en fessin ostentació gairebé provocativa. No és correcte fer-ne una lectura estrictament política, però sí que ho és considerar-la com una mostra de l’amarament del catalanisme dins la societat.

Els catalanistes polítics, i sobretot els pre-polítics, és a dir, aquells que s’acontentaven a solidaritzar-se amb les mostres emotives sense voler ultrapassar aquesta sensibilització amb una traducció política, podien congriar al seu voltant un gran nombre de voluntats en utilitzar com a esquer elements intangibles, des de la llengua a tota una àmplia simbologia que podien compartir els carlins i els republicans, i també els liberals i els conservadors, fins al refús del parlamentarisme, d’àmplia requesta dins la societat. Els altres nuclis ideològics ho tenien més difícil en ser més precises les fronteres que delimitaven els seus espais. Amb tot, els carlins trobaren un reclam equiparable en la religió, i els republicans en les llibertats. Els carlins s’apressaren a convocar i capitalitzar actes eclesiàstics, sobretot romiatges o processons, que concentraven la devoció popular pública. Darrere una imatge mariana o acomplint el ritual del rosari o el viacrucis podien aplegar multituds que d’altra manera difícilment contestarien una convocatòria clarament polititzada. Els republicans ho tingueren més difícil per a superar les llindes que separaven els simpatitzants directes de les masses neutres, ja que totes les seves propostes eren sempre marcades per la ideologia. Les mostres de religiositat pública foren denotades com a carlines des de molt aviat, cosa que generà topades, sovint violentes, amb els republicans al llarg del seu recorregut o bé en el lloc on es donaven per acabades. La síntesi de la topada dels dos mons es pot exemplificar en els enfrontaments que es produïen el divendres sant entre els filocarlins que assistien al viacrucis matinal i els republicans que els esperaven per esbroncar-los als afores, tot fent una costellada que els oponents consideraven blasfema.

Al costat de la publicitat de nova creació es mantingué la pràctica dels sistemes tradicionals, sobretot els viatges de propaganda a càrrec dels dirigents més coneguts o de superior carisma. Així, el carlí marquès de Cerralbo (Enrique Aguilera y Gamboa) viatjà en tasca d’apostolat per Catalunya i el País Valencià durant el 1890 i obtingué grans èxits, com els de Francesc Pi i Margall en la campanya a favor del federalisme republicà. Els carlins foren especialment actius al País Valencià, tot i que a Catalunya també es mobilitzaren impulsant, a partir de la primera dècada del segle XX, a més dels actes religiosos ja citats, aplecs que reunien de manera festiva els militants. Aquestes trobades lúdiques tingueren el seu contrapès en els actes similars organitzats pels republicans, entre els quals assoliren especial fama les anomenades “meriendas fraternales” dels radicals.

La nova sociabilitat

Associacionisme a la província de Barcelona. 1877-1900.

Tot i l’existència d’entitats apolítiques, al voltant dels nuclis carlins i republicans s’estructurà una dinàmica i rica sociabilitat que anava molt més enllà de la pura opció partidista, del cenacle pensat únicament per a fer front als tràmits del partit. Des de la Restauració i fins a la Segona República, sobretot a partir dels anys vuitanta, els centres republicans i carlins, als quals poc després s’afegiren els catalanistes, articularen una vida social molt rica a través de la premsa, de les tertúlies dels cafès, de les activitats dels ateneus, dels grups teatrals o dels cors. Però no eren només els centres d’estricte caràcter polític els que ho possibilitaven. De fet, aquesta relativa dissolució de l’estructura de partit en una de més propera a l’ateneu o al centre recreatiu, obert a una militància ideològicament més lliure per menys dogmàtica, però en canvi igualment fidel a les grans línies de pensament i als grans punts d’identificació, va possibilitar l’aparició de fidelitats més àmplies, que es podien fer extensives a tota la família dels associats i a part de les seves relacions. Les noves societats permetien aglutinar en les activitats lúdiques o culturals un poble, o un barri en el cas de les grans ciutats, salvant part dels obstacles que separaven les diferents classes socials.

En el camp filorepublicà, l’eufòria política dels anys del Sexenni revolucionari, malgrat els múltiples fracassos i el desencant nascut de l’efímera experiència republicana, va potenciar l’aparició d’un model de nucli societari al marge del partit, en perdre sentit, en part, la concentració dels esforços en una lluita política quan la possibilitat real d’obtenir victòries electorals era molt reduïda, per no dir nul·la. La primacia de les entitats independents de les grans estructures partidistes l’evidencia el testimoni d’Alejandro Lerroux García, el qual, en arribar a Barcelona, constatà com a Catalunya “había republicanos, pero no había partido republicano”. En absència del partit, agafaren nova empenta els ateneus articulats al voltant dels nuclis ideologies progressistes amb voluntat popular o amb aspiracions populistes, en els quals es teixia una complexa vida de relació, rica i variada, a través de la premsa (on col·laboraven els més eixerits del grup, cosa que permetia la discussió de l’article abans i després de la publicació, atiar polèmiques i suggerir nous temes), del cafè (on es multiplicaven les tertúlies, sovint al voltant d’algun oracle de la societat), de les activitats dels centres (conferències dels més formats de la colla o d’alguna personalitat local, i millor encara si era forastera, ja que venia a engruixir el corpus doctrinal), del grup de teatre (que ocasionalment estrenava obres ínfimes dels seus components, potenciava les relacions socials el dia de la representació i les solidàries els d’assaig), dels cors (que participaven en concursos i actuaven fora de la localitat) i moltes altres manifestacions. Força gent, sobretot artesans i menestrals, que no s’afiliaven a un partit, s’associaven a aquests centres cultural-recreatius impulsats pels seus simpatitzants. La suma, el protagonisme de les activitats de lleure, explica, en els grups republicans —molts dels quals eren d’àmbit estrictament municipal—, i més excepcionalment en els carlins, militàncies que poden semblar excessives, però que, en ciutats mitjanes com Reus, superaven el miler d’afiliats. El cas carlí és molt similar. L’exuberància de centres, de vegades declarats i d’altres de camuflats amb noms com el de Centre Catòlic, era destacada pel dirigent valencià Manuel Polo i Peyrolón el 1898. Amb gran intuïció pel canvi de sensibilitat, el màxim dirigent carlí català, Lluís Maria de Llauder i de Dalmases, explicava el 1890 que els centres havien de ser “foco de abstracción, cultivo de virtudes religiosas y sociales, lazo de unión y fraternidad, medio de elevación moral y perfeccionamiento individual y manantial de bienes espirituales y materiales”.

L’abundància de societats explica la possibilitat d’expansió ràpida d’ideologies en moments especialment conflictius com els que envolten l’aparició de Solidaritat Catalana, quan els centres actuaven d’idealistes i desinteressades caixes de ressonància. Les efusions de tota mena que es generaven en aquests centres no es donaven en els partits autoqualificats d’ordre, com el liberal o el conservador, més moderats en les seves exhibicions i en l’impuls donat a les xarxes de captació indirecta de simpaties. Aquesta descurança comportava alhora una militància molt menys nodrida i, en general, una capacitat pública de crear opinió molt més limitada.

Els promotors de les diverses societats acostumaven a ser joves amb vel·leïtats literàries (com a mínim culturals) i socials, situats en la franja que separava els menestrals amb uns certs possibles i els esglaons inferiors de la burgesia estricta. Només en comptades ocasions eren treballadors en situació econòmica més precària o gent que pertanyia als nuclis benestants de la població. La limitada presència dels obrers s’explica per les esgotadores jornades laborals, que deixaven molt poques hores, o cap, per al lleure o la formació, situació agreujada per la minsa capacitat adquisitiva que els impossibilitava el pagament sistemàtic d’una quota que fes possible el compromís de fer front a un lloguer. Cal tenir en compte, a més, que els locals amb un mínim de condicions (per la capacitat) eren propietat dels oponents de classe, que es mostraven reticents a llogar-los tant pel temor de no cobrar, com per la persistent desconfiança sobre el que s’hi podria fer. Tot plegat els abocava, si pretenien crear una entitat de classe amb possibilitats de reeixir, a la necessitat de trobar una mena o altra de mecenatge. Al seu torn, les elits locals, amb una forta consciència classista, optaven per les estrictes relacions de braç i gaudien, a més, del suficient poder adquisitiu i de la tradició de festes familiars o de les relacions restringides que s’establien als salons de les cases particulars. D’altra banda, disposaven de casinos, d’accés real restringit, i de les societats econòmiques més importants i operatives.

A final de segle, i sobretot a començament del XX, s’afegiren a aquest panorama els socialistes, amb la creació de les denominades “cases del poble”, que fins i tot en el nom semblaven reflectir la voluntat de superació del partidisme estricte.

Les noves mobilitzacions

Al darrer quart del segle XIX es produïren diverses mobilitzacions que posaren de manifest la inoperància dels partits que se succeïen en el poder, al marge del protagonisme escadusser d’alguns dels seus prohoms, i la seva capacitat per a crear estats d’opinió i per a mobilitzar grups diferenciats i de vegades fins i tot contraposats en la defensa d’aspectes o conceptes considerats clau per diversos sectors de la societat catalana. Les mobilitzacions adoptaren fórmules diverses: manifestacions i representacions amb milers de signatures, manifestacions massives, comissions per entrevistar-se amb autoritats de diversa mena i organització de cicles de mítings itinerants o banquets, entre d’altres.

La imatge d’estabilitat de les primeres dècades de la Restauració topà amb les diverses tensions que sovint afloraren a la superfície. A continuació se n’analitzen sumàriament tres, que es poden qualificar d’ideològiques, en les quals participaren representants de quasi tot l’espectre polític. El primer moment de tibantor, amb components essencialment econòmics, s’inicià el 1881 amb la pujada al poder del primer govern de Práxedes Mateo Sagasta. Com a rèplica a les propostes lliurecanvistes governamentals, els conservadors convocaren un gran míting proteccionista a Barcelona, el 4 d’abril, en el qual participaren destacats dirigents d’un ampli arc ideològic, des dels conservadors, representats per Manuel Duran i Bas, fins als federals, amb Valentí Almirall i Llozer, passant pels liberals, pels quals parlà Teodor Baró i Sureda, o representants dels diversos grups amb interessos econòmics clars, com els industrials, amb Josep Ferrer i Vidal, o els terratinents, amb el marquès de Ciutadilla. El míting fou acompanyat de la tramesa de diversos missatges a les instàncies de poder i de l’actuació, no exempta de teatralitat, dels parlamentaris catalans al Congrés i al Senat. La mobilització culminà amb la gran manifestació barcelonina del 26 de juny, que aplegà milers de persones de tots els sectors socials. A final d’any, les propostes de modificació de les tarifes de la contribució mobilitzaren de nou la societat catalana. En un míting del 20 de març de 1882 s’acordà no pagar-ne els increments, iniciant així un seguit de protestes que s’allargaren fins al mes de setembre, quan els industrials i els comerciants varen cedir. Al desembre del 1883, la signatura del tractat comercial amb la Gran Bretanya, conegut com el “modus vivendi”, establert pels liberals i ratificat al gener següent pels conservadors, generà una nova onada de protestes que culminà amb el míting convocat pel Centre Català l’11 de gener de 1885, que donà origen al document conegut com el Memorial de Greuges. Inspirat per Almirall, fou lliurat al rei Alfons XII el 10 de març, per una comissió que aplegava una significativa representació de personalitats catalanes, d’adscripció ideològica força diversa. És de destacar el paper dels dirigents catalans dels dos grans partits dinàstics, perquè d’una banda, com que el tema de debat afectava els seus interessos, posaren de manifest una certa independència respecte dels seus jerarques madrilenys i, per tant, mostraren una mansuetud inferior a la que se’ls atorgava tòpicament; de l’altra, però, s’evidencià el fracàs de la seva actuació com a intermediaris davant els caps dels respectius partits, cosa que reflectí la seva escassa capacitat de maniobra i, per tant, afavorí l’aparició i l’arrelament d’opcions ideològiques i de pràctiques polítiques alternatives.

Un segon conflicte que aglutinà les classes dirigents catalanes tingué un component més ideològic. Es tracta del refús del projecte de reforma del codi civil, que comportava, de retruc, la desaparició del dret civil català, l’única resta de la legislació privativa que es mantenia en vigor des del 1717. La defensa del dret català no era una reacció sentimental, sinó la negativa d’acceptar la modificació d’una normativa transcendent en la regularització de les relacions socials i familiars en afectar, per exemple, les potestats testamentàries o la capacitat legal d’actuació de les dones. Davant els primers rumors, sota govern conservador, es convocà pel novembre del 1880 el Congrés de Jurisconsults Catalans. Al Congrés es posaren de manifest les postures defensives de militants de diversos partits i també les friccions ideològiques a l’interior dels diferents grups. En el cas dels republicans, si Joan Sol i Ortega, futur antisolidari el 1907, era “unificador hasta el delirio”, Josep Maria Vallès i Ribot sostenia que “sería una desgracia inmensa para nuestra patria, una desgracia inmensa para Cataluña que se quebrantase o se la arrebatase su constitución civil, último resto de su antigua pujanza y explendor”. Josep Maria Font i Rius ha recordat que “acadèmies, associacions de propietaris, autoritats eclesiàstiques, corporacions de tota mena (...) deixaren sentir llur veu a favor de la conservació del dret de Catalunya”. Com a rèplica a la segona envestida contra el dret civil català, aleshores sota el govern dels liberals, Duran i Bas publicà la Memoria acerca de las instituciones de derecho civil de Cataluña el 1883. El 1888, el segon govern Sagasta presentà al Congrés un nou esborrany de reforma del codi civil, que hauria significat la liquidació del dret català. El projecte legislatiu fou modificat a darrera hora, després d’intensos i aspres debats, al Congrés i al Senat, i el 1889 s’aconseguí la modificació dels articles en discussió, fent possible la supervivència del dret català. La importància de la campanya —amb un mínim de dinou mítings celebrats en diverses localitats entre els mesos de febrer i juliol del 1889— fou tal que Narcís Verdaguer i Callis no dubtà a titular l’aplec d’articles que en constitueixen la crònica com La primera victòria del catalanisme (1919). Una altra mostra de l’èxit de la mobilització és el fet que el col·legi de notaris aplegués en un volum els discursos en “defensa del derecho catalán y de los demás forales” pronunciats al Senat per Josep Maluquer de Tirrell, liberal, i al Congrés per Manuel Duran i Bas i Josep Maria Planas i Casals, conservadors, i el del ministre de Gràcia i Justícia, Francisco Silvela i de Le Vielleuze. La campanya serví també per a promoure la creació de gran quantitat de centres catalanistes, la majoria de vida ben efímera.

El tercer episodi a considerar és el Tancament de Caixes del 1899. El fet tingué un cert precedent, la negativa a pagar els increments impositius del 1882, però el 1899 la protesta econòmica es barrejà amb un plantejament polític molt més clar i això feu que es quedés, a l’hora de la veritat, circumscrita a Catalunya. Tanmateix, convé recordar que l’inici de la protesta fou forà i molt més ampli, malgrat la tergiversació acrítica feta per una pseudo-història nacionalista. L’1 de setembre de 1898, la Cambra de Comerç de Cartagena envià una circular a totes les institucions econòmiques espanyoles en la qual es proposava una reunió urgent per debatre els problemes que afectaven l’Estat. El 12 de novembre, l’endemà del manifest dels polaviejistes catalans i la vigília de la presentació del missatge a la reina regent, la Cámara Agrícola del Alto Aragón, presidida per Joaquín Costa y Martínez, repetia una crida a l’actuació conjunta, proposta que cristal·litzà en l’Asamblea Nacional de Cámaras de Comercio, convocada pel president de la de Saragossa, Basilio Paraíso; hi assistiren delegats de les de Barcelona, Tarragona, Sabadell i Terrassa, mentre que el Foment del Treball Nacional se’n mantenia al marge. Entre d’altres propostes, que anaven més enllà de les dels seguidors catalans de Polavieja, es recolliren, en el document final, la d’una descentralització administrativa amb la creació de mancomunitats provincials i la reforma de la hisenda amb els concerts econòmics. Les conclusions foren assumides tot seguit pel Foment, que fins i tot n’intentà capitalitzar el protagonisme. Com ha assenyalat Borja de Riquer, a partir d’aquell moment s’obriren dues vies polítiques a Catalunya, la de potenciar els contactes i les aliances amb els hipotètics burgesos reformistes estatals o la de prioritzar, en canvi, el front comú català.

El 4 de març de 1899 es formà el govern Silvela-Polavieja, en bona mesura aconseguit gràcies a la pressió dels conservadors catalans, sobretot de Joan Mañé i Flaquer, que assumí la majoria dels punts proposats per Joan Sallares i Pla. El govern va decebre molt aviat els dirigents catalans, ja que a part del nomenament de diferents personalitats més o menys —sovint menys que més— catalanistes, en especial si es tenen més en compte les aspiracions polítiques que les culturals, no mostrà cap interès real d’acomplir els compromisos descentralitzadors, exemplificables en la diputació única i el concert econòmic. Tot al contrari, el ministre d’Hisenda prioritzà l’amortització del deute públic, en bona part generat per la guerra colonial, per sobre de qualsevol altre problema, i per a fer-hi front proposà una reforma tributària que incidia en els beneficis de qualsevol mena de societat. Les protestes dels organismes econòmics es feren sentir tot seguit. A Catalunya les protagonitzaren el Foment i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. A la resta de l’Estat ho feren les Cambres, que impulsaren vagues patronals com la dels comerciants de Madrid del 24 de juny. A Barcelona, després del míting del teatre Tivolí, el 3 de juliol, els gremis anunciaren que no pagarien les contribucions del trimestre següent. Era el Tancament de Caixes. La història del Tancament és prou coneguda; en síntesi, els industrials barcelonins, dirigits pels gremis, es negaren a pagar l’impost a començament de setembre, mentre el govern tancava les portes a la negociació. L’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, dimití per no haver de signar els embargaments dels morosos, mentre el govern es negava a mantenir cap negociació prèvia a la recuperació plena de la legalitat. Pel novembre, la vaga començà a decaure en picat i el govern, enfortit, es negà a establir qualsevol pacte. El fet que l’esclat de la protesta fos precedit pels incidents que acompanyaren l’arribada de l’esquadra francesa el mes de juny —quan es cantaren els Segadors i la Marsellesa i es xiulà la Marxa Reial—, permeté al govern establir una seqüència de continuïtat, aprofitada per a presentar la protesta burgesa com un moviment separatista, cosa que facilità que s’impedís qualsevol mena de reacció solidària a la resta de l’Estat, tot aïllant-la i desqualificant-la.

Els tres episodis sumàriament comentats reflecteixen un procés de canvi en les actuacions polítiques durant el darrer quart del segle XIX, basades no en les propostes dels partits polítics consagrats sinó en les iniciatives d’altres fórmules de sociabilitat més dinàmiques i interessants. Aquestes no comportaren un increment de la netedat electoral (el 1899 a Barcelona, segons el doctor Robert, d’un cens de 100 000 electors, 27 eren falsos, morts o inexistents, mentre hi faltaven 37 000 homes amb dret de vot), cosa que explica la persistència de les tupinades, de l’elevada abstenció (el 1899 sols votà entre un 2 i un 3%) i del refús o menyspreu per la pràctica electoral de diversos corrents de pensament, en saber-la inútil i falsificada. Però sí que ajudaren a desvetllar un major interès per la cosa pública en àmplies capes de la població, que buscaven alternatives expressives al vot i als partits existents i que facilitaven en moments de tensió la mobilització de quantitats ingents de personal. Mentre en les esferes oficials i oficialitzades, la política —la pràctica professional de la política— continuava tenint molt d’exhibicionisme, centrat sobretot en l’oratòria i en la capacitat de dur a terme actuacions teatralitzades a la seva esquena, es consolidava paral·lelament tot un altre sistema, plural i viu, que anava imposant de manera progressiva la seva veu. Per això la història política autèntica no és la de les eleccions, manipulades i amb un resultat preestablert, sinó la de les noves societats que articulaven al seu voltant un món dinàmic i atractiu, atent no solament als grans plantejaments teòrics, sinó força arrelat a les realitats i les problemàtiques quotidianes. Amplis sectors de la societat s’anaven interessant i comprometent de forma progressiva en les qüestions públiques, i intentaven fer sentir la seva veu i difondre les seves propostes. L’acció constant, pública i subterrània alhora, posà fi al predomini dels cacics, els “mestres en l’art de fer funcionar les rodes electorals”, en paraules de Ferran Soldevila.