Cadascú parla a la seva manera

Què vol dir que “tothom parla a la seva manera”?

Parlar vol dir en primer lloc parlar amb algú. Amb algú que entengui les paraules i les frases que li adrecem, i amb qui, doncs, tenim en comú la llengua o almenys algunes parts d’una llengua comuna que fem servir de vehicle d’intercomunicació.

Pensem per exemple en un cas de comunicació entre ciutadans de països diferents, com pot passar entre turistes i natius d’un lloc. Quan som a l’estranger, en un país amb una llengua molt diferent de la nostra, no s’exclou que es pugui establir una comunicació més o menys rudimentària, gràcies més que més al fet de compartir un interès (un codi) exterior a la llengua pròpiament dita. Si som a Turquia, a la botiga d’un comerciant d’estores, i tenim la intenció de comprar-ne una (i, òbviament, la intenció del botiguer és vendre-nos-en una), descobrim de seguida que s’inventa una “llengua” que permet la comunicació. Això també passa en condicions d’ignorància quasi total de la llengua de l’altre i d’un coneixement pobre d’una llengua convencional de comunicació, com pot ser l’anglès, que s’ha convertit, en formes simplificades, com l’anomenat basic english, en una mena de llengua franca del comerç i de les relacions turístiques (vegeu més endavant “La llengua internacional”).

Si limitem el discurs al si d’una mateixa llengua, el panorama tendeix a simplificar-se. És obvi que la llengua dels habitants d’un país és la mateixa, si bé poden parlar varietats diferents, i això afavoreix molt la comunicació, tot i que entre les persones hi ha diferències que podem anomenar sociològiques, de les quals parlarem una mica més endavant.

Els diferents graus de la comunicació

Imaginem una situació habitual com l’hora de dinar o de sopar. Asseguts a taula comencem a menjar, per exemple, unes patates fregides. Estan bé però els falta sal. El saler és a l’altre cap de taula. M’adreço al meu germà i li dic: “Atansa’m (o acosta’m) la sal.” Aquest és el grau de comunicació més bàsic imaginable, el que els lingüistes defineixen com el “grau zero” de la comunicació, segons una expressió molt clara. Però la frase banal “acosta’m la sal” també neix d’una tria que, a més de comunicar (denotar), també expressa (també connota, com dirien els lingüistes); d’alguna manera ja és una opció d’estil, una tria estilística, sotmesa, doncs, a una selecció de tipus estètic.

Tornem a taula, al dinar. “Acosta’m la sal”, que hem identificat com a grau zero de l’expressió atès que acostar és un verb d’ús corrent i sentit inequívoc (en aquest context), no és l’única manera, l’única fórmula possible per a expressar aquesta petició. Sens dubte és una de les més directes. En un nivell inferior encara es podria exigir: “Sal!” És una sola paraula, que indica alguna cosa en concret i que, com en el llenguatge infantil elemental, substitueix una frase sencera. “Atansa’m la sal” és bastant més amable. I fóra encara més cortès: “Si et plau, passa’m la sal” o “Em podries atansar la sal?” o bé “Et fa res d’acostar-me la sal?”, entre d’altres possibilitats.

Naturalment, la mateixa petició d’una mica de sal (o del saler, això és, una altra variació sobre la mateixa qüestió) també es pot anunciar, en situcions més formals, fent servir el tracte de vós o de vostè, o fins i tot pot ser un pretext per encetar una conversa o per fer broma, o per ironitzar en un to llagoter la traça del cuiner: “No et sembla que potser un punt de sal donaria més gust a aquestes patates, per cert, d’altra banda, exquisides?” Per tant, tot es pot dir de moltes maneres, i el coneixement i el domini d’aquests diferents registres (o varietats funcionals) és indispensable per a una comunicació precisa, correcta, eficaç i, per què no, vivaç i divertida.

L’ús expressiu de la parla

L’escriptor, filòsof i matemàtic francès Raymond Queneau (1903-1976), autor conegut sobretot per Zazie dans le métro (1959) i per Les fleurs bleues (1965), era un funàmbul de la llengua, fantasiós, irònic i surrealista; el 1947 va publicar un petit llibre titulat Exercices de style, que consta de noranta-nou variacions sobre un sol tema tan irrellevant com pot ser la trobada en un tramvia amb un desconegut antipàtic (amb un barret caigut i el coll massa llarg), que després torna a veure a l’estació xerrant amb un amic. Sempre es descriu la mateixa situació —sovint amb resultats molt divertits—, amb tots els llenguatges i els estils possibles, des del de la redacció escolar fins al del comunicat de premsa, passant pel popular, dialectal, ampul·lós i burocràtic.

Evidentment, el de Queneau és el vessant artístic de l’ús expressiu de la llengua, però tampoc no s’han d’infravalorar els aspectes pràctics que ofereix una llengua. Al contrari, una civilització com la nostra, en la qual la imatge sembla que té una importància gairebé absoluta (o almenys és el que ens fa creure la publicitat), l’expressió verbal, és a dir, la imatge que donem en parlar o escriure, també és part d’un procés general de revaloració. Un indici significatiu d’aquesta tendència són els cursos (o stages, per dir-ho més finament) de comunicació destinats als directius o aspirants a directius o, en general, als qui han de parlar en públic o bé coordinar assemblees, en una paraula, als qui s’han d’enfrontar a un auditori més o menys nombrós. A més dels aspectes relacionats amb la comunicació no verbal (com vestir-se, quina corbata triar, com somriure, a qui mirar entre el públic, etc.), es concedeix una gran importància a la manera de parlar, i no solament en el sentit de la dicció, naturalment. Es mira d’ensenyar (i d’aprendre) a fer un ús intel·ligent de les pauses, a estructurar oportunament el discurs per a fer-lo més convincent, i a dir les frases adequades en el moment adequat. Totes aquestes regles tenen molt a veure amb els preceptes de la retòrica clàssica, bé que ni s’anomena per no espantar els alumnes.

La varietat del discurs

Als Estats Units, les conferències de premsa i sobretot els debats televisats dels candidats a la presidència són estudiats i preparats per un grup d’assessors d’imatge que actuen com a veritables directors de cinema i s’encarreguen de decidir què es pot dir i què no es pot dir, i amb quines paraules i en quin to convé més dir-ho. En l’àmbit polític, això als països llatins encara no passa tant, perquè allò que als Estats Units es resol amb un estudi “científic”, per aquesta banda del món es busca la solució recorrent a la tradició oratòria. A Catalunya, a Espanya o a Itàlia, sembla que la funció de subratllar o de matisar els conceptes d’alguna manera sigui innata en la classe política, que en ocasions, amb una certa desimboltura ciceroniana, maneja perífrasis, metàfores i paradoxes molt “creatives”, com per exemple, l’expressió encunyada pel polític democratacristià Aldo Moro sobre les “convergències paral·leles” per referir-se a la nova política de diàleg entre la Democràcia Cristiana i el Partit Socialista i tants altres eufemismes, com “la mà d’obra disponible” en comptes d’aturats o la “flexibilització en la política de contractació laboral” en comptes d’acomiadaments, etc.

El llenguatge polític és des de sempre el blanc de les acusacions d’obscurantisme. Saber utilitzar els recursos que la llengua ens ofereix vol dir si més no poder escollir conscientment entre ser més clars o més foscos.

Però nosaltres, que no som ni directors ni polítics, quina necessitat tenim de tota aquesta saviesa expressiva? Ens és tan indispensable dominar totes les subtileses de la retòrica? Podem donar a aquesta pregunta una resposta d’alguna manera tranquil·litzadora. En primer lloc, molts dels mecanismes de la retòrica ja són presents, bé que dissimulats, en la llengua quotidiana. Si dic que el mecànic, que en comptes d’arreglar-me el cotxe me l’ha espatllat definitivament, “no és cap geni” faig una lítote (negació del contrari); si xiuxiuejo a una noia que m’agrada: “Els teus ulls negres fan més llum que el sol” recorro a una hipèrbole (exageració evident); si dic a un amic que s’ha trencat la cama: “Quina sort que tens!” empro una antífrasi (sentit contrari a la significació pròpia). I el núvol de llet que afegeixo al cafè o al te és una perfecta metàfora (assenyalar una cosa per una altra). També hem de tenir present que, si bé la retòrica en l’aspecte més tradicional representa un nivell alt de la comunicació, això no vol dir que els seus mecanismes no funcionin en un nivell més baix, com també en el mitjà, del qual el núvol de llet és un perfecte exemple, ben gràfic. No sempre és cert que la gent, en general, utilitzi una llengua banal i simple, solament emprada per a denotar. Algunes de les novel·les més vives i interessants que podem llegir deuen molt al color dels diàlegs escrits copiant i recreant l’espontaneïtat de les expressions populars i dialectals.

A més, hi ha un estil narratiu, també anomenat “literatura salvatge”, que ha donat novel·les i contes escrits per autors poc cultes que parlen de la pròpia vida (sovint aventurera), amb una prosa de gran vivesa. Pensem en el cas de la novel·la Papillon, de la qual es va fer una pel·lícula d’èxit. És la història de l’evasió d’una presó de Guyana, escrita pel mateix evadit, una persona amb estudis irregulars, certament sense nocions de retòrica ni de tècniques narratives, però perfectament capaç d’entretenir i fascinar amb la narració de les seves peripècies.

Pensem també en les riques floritures dels textos teatrals populars i dels poemes dialectals, en els versos dels cantants ambulants o en els dels poetes improvisadors que es reptaven a compondre i recitar poemes llarguíssims extemporàniament.

La conclusió que podem treure d’aquestes observacions és que sempre tenim la possibilitat de sortir de la banalitat i l’avorriment (pensem en totes les redaccions escolars que hem escrit amb l’únic objectiu d’allargassar el text per donar-li una extensió digna i considerada acceptable), de descobrir el gust de narrar o d’expressar amb eficàcia el nostre pensament, bo i divertint-nos i divertint els altres. De fet, aquesta és una de les bases de la creació literària, en què l’autor d’un text de ficció s’esforça a transmetre al lector un enfilall d’emocions, posades en boca dels personatges i emanades dels seus actes, per mitjà de les estratègies del llenguatge.

Vegem ara amb quina primera matèria i amb quines eines (això són dues metàfores) hem de treballar els parlants de la llengua catalana.

La llengua, un instrument forjat pel temps

La llengua catalana que fem servir avui per a parlar i escriure és el resultat d’una història llarguíssima. Una història que, dissortadament, s’ha vist pertorbada en els últims segles per causes polítiques, sobretot en el darrer llarg període de la dictadura franquista a Espanya. Aquestes vicissituds polítiques, amb les consegüents incidències sociològiques, han entrebancat l’evolució, el desplegament i la plena realització de la llengua en tots els àmbits socials.

Cal reconèixer, però, que amb la restauració de la democràcia a l’estat espanyol, la llengua catalana ha anat recuperant sortosament la situació de normalitat que li corresponia com a llengua d’una nació històrica amb identitat pròpia, tot i no constituir un estat. La normalització de la llengua —difícil, però constant— a l’escola, la universitat i els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, li han infós nova vitalitat en la seva condició de llengua comuna o estàndard d’un poble.

Els orígens del català

A molta gent pot semblar xocant de sentir que nosaltres parlem llatí, el llatí dels romans, però parlat ara, en el nostre temps i a la nostra terra. És a dir, el fons bàsic de la llengua catalana, sobretot el lèxic, és en la major part, el del llatí vulgar, el parlat pel poble, el que els soldats, els colons i els mercaders romans van portar a la península Ibèrica, evolucionat sense solució de continuïtat. Ni més ni menys com ha passat amb totes les altres llengües anomenades romàniques en els seus respectius territoris, antigues províncies romanes: el galaicoportuguès, el castellà, l’occità, el francès, el retoromànic, el sard, l’italià i el romanès.

Gairebé la totalitat de les paraules del nostre lèxic bàsic són llatines, algunes fins i tot amb poca evolució fonètica i morfològica. En general, són llatins en totes les llengües romàniques —i, per tant, en català— els mots gramaticals (pronoms, determinatius, preposicions, conjuncions). Ho són també la majoria de verbs: veure (videre), beure (bibere), menjar (manducare), caure (cadere), dormir (dormire), cantar (cantare), escriure (scribere), fer (facere), néixer (nascere), morir (morire), xiular (sibilare). També d’adjectius: alt (altus), gran (grandis), gras (crassus), fred (frigidus), dolç (dulcis), roig (rubeus), sord (surdus). Els substantius que es refereixen a nocions fonamentals de la vida quotidiana s’han mantingut gairebé inalterats: cap (caput), cos (corpus), orella (auricula), ull (oculus), dit (digitus), pare (pater), mare (mater), oncle (avunculus), casa (casa), finestra (fenestra), clau (clavis), ase (asinus), cavall (caballus), ovella (ovicula), vaca (vacca), llet (lacte), arbre (arbor), pluja (pluvia), vent (ventus), ferrer (ferrarius). La llista fóra interminable i pesada. N’hi ha prou de fullejar un diccionari etimològic. Alguns mots llatins populars només han tingut fortuna en català i no persisteixen en altres llengües romàniques: enyorar (ignorare), confegir (configere), deler (delirium), rebutjar (repudiare), desar (densare).

La presència llatina és també evident en nombrosos noms de persona i de lloc: Agustí, Cecília, Clara, Claudi, Emili, Júlia, Llorenç, Marc, Marcel, Octavi, Pau, Sergi, Sílvia, Romà; i Caldes, Cornellà, Medinyà, Palau, Pla, Pobla, Valls, Vilafranca i Vilanova.

Però, si el llatí popular, evolucionat fonèticament (pel desgast del temps, la ignorància dels parlants i l’influx d’altres llengües), ha donat lloc al lèxic bàsic català, que sol anomenar-se hereditari o patrimonial, una gran quantitat de mots d’origen culte —més nombrosos que els patrimonials— han anat configurant el català com a llengua també de cultura, com ha passat amb altres llengües. Aquests cultismes són mots que no han sofert l’evolució fonètica segons les lleis de la pròpia llengua pel fet de procedir d’un ús litúrgic, jurídic, administratiu, científic o tècnic, que els ha fet poc usuals entre el poble. Aquest no els ha rebregat gaire, i per això s’han conservat intactes o han experimentat tan sols una mínima acomodació a la pronúncia romànica, catalana: títol (titulus), capítol (capitulus), regne (regnu), voluntat (voluntate), radi (radiu), testimoni (testimoniu), eloqüent (eloquente), pecat (peccatu) i ofici (officiu), entre altres.

Els cultismes van apareixent al llarg de la formació de la llengua catalana. Els monjos i clergues, els juristes, els filòsofs, en són els principals causants. L’anomenada renaixença carolíngia (segle IX) hi ha contribuït en gran part. La progressiva consolidació de les llengües romàniques en tots els àmbits de l’expressió i de la comunicació i la necessitat de formular nous conceptes, nascuts amb els avenços de la cultura, provoquen el recurs directe a la llengua llatina —sentida com una llengua ja distinta, però en el fons connatural— per a suplir les deficiències d’expressió de les parles vulgars, que en sortiran enriquides. El fenomen és comú a totes les llengües romàniques. Però la llengua catalana té una figura que de bona hora la va enriquir extraordinàriament amb nous cultismes en ser el primer autor medieval que va fer servir una llengua romànica en escrits filosòfics: Ramon Llull. El gran segle de l’escolàstica va fer sentir el seu influx en el Doctor Il·luminat (contemporani de sant Albert el Gran, sant Tomàs d’Aquino, sant Bonaventura i Dant), autor veritablement enciclopèdic. L’ús i la creació de cultismes continua després de Llull. Hi recorren tots els autors de l’època humanística.

El recurs als llatinismes no ha cessat al llarg de la història de la llengua. És una gran font d’enriquiment. I a través del llatí culte, sobretot, també han passat al català nombrosos hel·lenismes, mots d’origen grec que omplen constantment tot el llenguatge culte i científic.

El llenguatge culte, jurídic, filosòfic i científic, en expandir-se històricament la culturalització del poble, ha fet força comunes expressions clarament llatines que fins la gent no tan culta a vegades usa amb més o menys fortuna de comprensió o aplicació: a priori, a posteriori, ad hoc, ad libitum, scripta manent, casus belli, statu quo, alma mater, ante/post meridiem, aula magna, confer, corpore insepulto, ipso facto, corpus, cum laude, curriculum vitae, desideratum, ex aequo, ex cathedra, honoris causa, in articulo mortis, in memoriam, in vitro, nasciturus, opus, per capita, post data, quorum, sine die, sine qua non, vox populi...

Per poc que ens hi fixem, el llatí, origen del català, impregna tota la nostra llengua a tots els nivells d’ús i d’expressió.

Llengua i dialectes

Quadre 80.1 Els dialectes catalans.

ECSA

El català és, entre les llengües romàniques, una de les que tenen una diferenciació dialectal menys acusada. Les particularitats dels diversos parlars no fan gens difícil la comprensió entre els qui pertanyen a un sol i gran domini lingüístic, ni els fan gaire incòmodes de compartir un sol nivell comú de llengua, anomenat també literari, referencial o estàndard (vegeu el quadre 80.1, “Els dialectes catalans”).

La normalització de la llengua estàndard a l’escola i els mitjans de comunicació suavitza les diferències dialectals, sobretot lèxiques. D’altra banda, la participació com més va més normal a la ràdio i la televisió de locutors i presentadors de parlars precisament altres que el català central, van fent més familiars modalitats fonètiques, morfològiques i lèxiques que podien ser xocants fa tan sols uns quants anys. Movent-nos dins un nivell estàndard de la llengua —diguem-ne, doncs, central—, ja no sobta de sentir: xic, atzucac, melic, madeixa, cloïssa, escaló, eixida, meua, teua, seua, pens, cante, etc. La interrelació de llengua estàndard i dialectes al capdavall és beneficiosa per a la vida de la llengua i perquè els parlants vagin prenent també consciència de la distinció d’ús entre llenguatge formal i llenguatge informal. També serveix per a la progressiva potenciació del formal, que al cap i a la fi és el que manifesta més el grau de culturalització d’un poble.

Els llenguatges d’especialitat

Tradicionalment, quan es parla de llenguatges d’especialitat, s’al·ludeix a varietats de la llengua en les quals hi ha un alt percentatge de lèxic (un conjunt de paraules, un “vocabulari”) que els no especialistes en la matèria no entenen. Són els casos, per exemple, del llenguatge de la política i el dret, de la crítica d’art, del periodisme i l’economia: tots (i encara d’altres) acusats sovint de ser incomprensibles més o menys volgudament.

La seva presència a la llengua no és una prerrogativa de la nostra època: els metges i altres científics sempre han estat més aviat incomprensibles per al gran públic no informat; per adonar-nos-en només cal fullejar, per exemple, algunes obres antigues. Potser és més típica del nostre temps l’evolució, en el sentit de la incomprensibilitat, dels llenguatges de la política o de la crítica d’art, perquè el primer, almenys en origen, tenia relació amb la necessitat de divulgació i claredat, i el segon va néixer com a llenguatge de la descripció o de la narració per descriure les obres o relatar la vida dels artistes. Però en tots els altres casos el fenomen és d’origen remot, que potser es remunta a les albors de cada llengua o, si més no, al moment que en cada civilització van començar a diferenciar-se els oficis i les funcions i a especialitzar-se les eines i els instruments.

Un exemple claríssim és el que ofereix el llenguatge de la marineria. El vocabulari és riquíssim: cada acció correspon a un sol verb, i cada part (pal, vela, cap, messana...) d’un vaixell té un nom diferent. Perquè als vaixells, sobretot en els moments d’urgència, quan, per exemple, la salvació depèn de l’oportunitat d’una maniobra, cal que tothom entengui immediatament totes les ordres: “Amolla la trinqueta!” consta d’un verb que indica una acció i només aquesta i d’un objecte directe que indica una cosa i només aquesta. L’equívoc no és possible. El llenguatge científic i tècnic vol la màxima univocitat.

Però aquesta exigència originària de comprensió, economia i funcionalitat expressiva, comuna a totes les ciències i les tècniques, sovint corre el risc de “degenerar” en una mena de subllengua absolutament incomprensible. És cert que en moltes ciències, rere paraules i expressions difícils hi ha conceptes igualment difícils, però no sempre és així. Alguns llenguatges d’especialitat semblen llengües inventades amb l’únic objectiu que els qui les parlen es puguin presentar com a membres d’un col·lectiu la força del qual rau precisament en el fet que no se l’entén, que parla una llengua misteriosa i, per tant, quasi “sagrada”, molt diferent de la de la gent normal, de la qual és important desmarcar-se.

Dins l’àmbit dels llenguatges especialitzats té un relleu particular l’argot, això és, un llenguatge propi d’una determinada professió, estament o categoria de persones. Cal, però, no confondre un argot amb un vocabulari tècnic específic, que engloba, per exemple, noms d’operacions o instruments propis d’una professió o un ofici determinats. Dins cada professió, a part del vocabulari específic, sol crear-se’n un altre de més familiar, i sovint també jocós, que no és gaire conegut en altres ambients. Podríem dir que la proporció que hi ha entre el nivell comú o estàndard de la llengua en general i el nivell col·loquial o familiar es dóna entre el nivell tècnic i específic d’un llenguatge especialitzat i el seu argot.

Els argots professionals, pel seu valor funcional, solen perdurar més. Els de certes categories socials o de grups marginats solen ser més mudables i fruit de certes modes. N’és força característic l’argot juvenil, sobretot escolar. A part les més “clàssiques” abreviacions cole, profe, mates, fisio, etc., mots o expressions com tio, tia, matxo, rotllo, enrotllar-se, de bon rotllo, molar, carrossa, amortitzat, ser un pal, estar al lloro, fantasma, vacil·lar, de què vas, tio?, etc., són de vigència variable i no fàcil de controlar.

Sovint la llengua comuna s’apropia termes d’especialitat, quasi sempre amb significats per extensió i de vegades metafòrics. És el cas, per exemple, de neuròtic o histèric, termes en principi molt tècnics, del camp de la psiquiatria o la psicologia, que a poc a poc s’han convertit en sinònims banals de “persona nerviosa”. També és el cas del més recent input, que en la llengua comuna (però sobretot la que parla la gent de no gaire bon gust que vol gastar aires artificiosament moderns i al dia) vol dir poca cosa més que ‘indicació’ o ‘ordre d’actuació’, però que procedeix del llenguatge informàtic, en el qual significa la introducció de dades en un processador electrònic. Precisament el llenguatge de l’electrònica i el de l’alta fidelitat han aportat una notable quantitat de termes a les llengües romàniques d’avui, malgrat la seva dificultat indubtable, tot i el predomini quasi absolut de l’anglès. Això demostra que, quan hi ha un fort interès per certes coses, les paraules no constitueixen mai cap obstacle, tret del moment que la paraula que es diu s’ha d’escriure, quan del so s’ha de passar a la grafia. Els blue jeans tan comuns i que tothom esmenta (amb una pronunciació que al capdavall s’assembla força a l’anglesa ortodoxa i originària), quan s’han d’escriure en un rètol amb el preu en un aparador sovint pateixen distorsions còmiques. Passa el mateix amb el tradicional croissant dels taulells de bars o pastisseries. D’altra banda, alguns d’aquests mots s’adapten al català.

Pel que fa a la projecció dels argots, els professionals no solen transcendir l’àmbit dels qui els utilitzen i, per tant, rarament han arribat a fer aportacions al lèxic comú. En canvi, els argots de certes categories socials o de grups marginats, sia per la seva mateixa naturalesa, sovint jocosa o ridiculitzant, sia pels contactes d’aquests grups amb les classes populars, han trobat una via més fàcil de penetració en la parla comuna, si bé en el nivell col·loquial o familiar. Alguns mots d’argot —bastants d’origen gitano o caló— fins han arribat a ser admesos en el diccionari normatiu: banau, clapar, clissar, dinyar-la, garjola, pencar, pispar, taro, xaval, etc. L’argot juvenil no té gaire projecció fora del seu propi ambient. Les persones grans solen considerar aquest argot propi només de canalla de poc seny, improcedent en gent madura, una moda o addicció passatgeres que es curen amb els anys.

Les paraules estrangeres

El català té massa paraules estrangeres? Aquest és un altre tema recurrent, relacionat amb una antiga tradició de debat sobre la llengua, sobretot com a eina literària, sobre el qual tornen i polemitzen periòdicament, des de fa segles, escriptors, poetes, teòrics i lingüistes. L’expressió genèrica “la qüestió de la llengua” designa sovint aquestes reaparicions cícliques d’un antic tema.

Des del punt de vista dels manlleus (que és com els lingüistes anomenen els préstecs lèxics de les altres llengües), el català té mots originaris de moltes llengües. En sorgir noves necessitats de significació amb el desenvolupament cultural dels parlants, aquests han procurat d’omplir els buits deixats pel propi sistema lingüístic recorrent a noves creacions lexicals, sia girant l’esguard enrere, a les mateixes arrels llatines —recurs, d’altra banda, només a l’abast limitat de gent més instruïda—, sia manllevant nous mots d’altres llengües amb les quals han entrat en contacte divers segons moltes vicissituds històriques.

Per això, la història del lèxic és en gran part la història dels manlleus que la llengua ha anat fent —i encara fa— d’altres llengües al ritme de les relacions amb diversos pobles, moguda per la necessitat efectiva dels parlants o pel prestigi o la moda o el pes polític d’algunes llengües determinades i de les cultures que s’hi transmeten.

Però aquestes paraules manllevades, sobretot quan han estat més necessàries, han acabat per ésser integrades al corpus de la llengua, després d’haver estat assimilades a l’estructura del propi sistema fonològic i adaptades, també moltes d’elles, a l’ortografia normativa. El resultat que se n’ha seguit ha estat l’enriquiment del propi cabal lèxic.

El català ha experimentat al llarg del temps les aportacions de llengües preromanes, germàniques, de l’àrab, l’occità, el castellà, el francès, l’italià i l’anglès.

El substrat preromà és el més difícil de precisar i assegurar. Alguns mots de caràcter preindoeuropeu són generalment admesos: garric, gavarra, mata, garrotxa, soca, morro, barranc, llagasta, sitja, esquerre. També d’origen celta: bri, borni, bresca, boïga, artiga, dalla, toll, bedoll, bruc, cleda, vern.

El superstrat germànic ha donat molts mots de diversos camps semàntics: militar: bandera, guerra, guàrdia, banda, alberg, treva, mariscal; vida domèstica: sabó, grapa, adobar, amanir, tap, llesca, sala, banc, brodar, jardí; vestuari: roba, còfia, randa; parts del cos: braó, melsa, esquena; animals i cacera: areng, carpa, moca, marta, esparver; vida rural: conrear, fanga, fang, sàrria, estaca, garba; dret i costums feudals: guardó, reng, alou, feu; sentiments: orgull, escarnir, recar, ardit; colors: blanc, blau, bru, gris, falb; adjectius diversos: fresc, ric, ranc, lleig, boig, guerxo; verbs diversos: arrear, rapar, trescar, bleixar, gratar, guarir, guarnir, fornir, guanyar; mots diversos: gana, bord, esmalt, estona, guisa.

L’àrab és la darrera de les llengües que ha fet una aportació al lèxic català a l’època de l’estructuració definitiva de la llengua. Com la va fer també al lèxic de les altres llengües iberoromàniques, gràcies a la llarga durada de vuit segles de dominació peninsular, acompanyada de la superioritat cultural dels nou dominadors. L’aportació aràbiga al lèxic català abasta, en proporció diferent, tots els camps semàntics, com militar: almirall, almogàver, talaia, genet, ronda, alcàsser; marina i meteorologia: drassana, garbí, llebeig, xaloc, ratxa; administració: alcalde, agutzil, raval, alqueria; construcció: rajola, jàssera, safareig, magatzem, barri, alcova, racó; objectes domèstics: gerra, safata, setrill, tassa, catifa, matalàs, sofà, arracada, barnús; agricultura, menjars i begudes: sèquia, sènia, cotó, arròs, carxofa, garrofa, síndria, albercoc, albergínia, llimona, taronja, xarop; química: alambí, alcohol, elixir, sucre, aiguanaf, quitrà, càmfora, talc; comerç i mesures: tarifa, albarà, tanda, duana, arrova, quintar, quirat; conceptes diversos: afalagar, mesquí, alcavot, gatzara, almanac, atzar, escacs.

La penetració de la llengua occitana en el català fou notablement facilitada per l’estreta vinculació política i cultural entre Occitània i Catalunya a la baixa edat mitjana, sense tenir ja en compte la intrínseca afinitat lingüística entre totes dues llengües. Cal recordar el pes del prestigi de la lírica trobadoresca occitana, el domini feudal de la corona catalanoaragonesa a Occitània, l’emigració d’occitans a Catalunya després de la desfeta de Muret, la participació d’occitans en la conquesta i el repoblament de Mallorca en temps de Jaume I. Són innombrables els occitanismes: ambaixada, bacallà, balada, cancell, capatàs, despatxar, enutjar, flauta, gavatx, homenatge, hostal, missatge, pairal, refrany, rossinyol, solaç, torxa, verger, viola, etc.

L’influx que el català ha rebut del castellà —no, però, abans del segle XIV— ha estat permanent i molt ampli a causa de la situació particular de veïnatge geogràfic i de les més peculiars vicissituds de caràcter polític, cultural i social que han condicionat les relacions dels parlants de totes dues llengües. Cal, però, començar per fer una precisió. En el cas dels castellanismes del català convé de distingir entre manlleus lexicals produïts al llarg de la història, des d’èpoques més o menys reculades, que han acabat per ésser admesos com a tals, i barbarismes o mots castellans que han proliferat més o menys, segons el temps i fins en l’actualitat, que sovint han estat sentits com a tals —àdhuc com a vulgars castellanades— fins pels mateixos parlants, que han tingut o tenen una fortuna diversa i que són encara susceptibles d’eradicació. Naturalment, tractant de la història del lèxic català, ens interessen més ací els manlleus castellans que han aconseguit d’integrar-s’hi. Castellanismes més antics, des de final del segle XIV fins al XX, que han acabat per ésser admesos en el diccionari normatiu són, per exemple: casar, entregar, amo, tartamut, caldo, preguntar, quedar, senzill, queixar-se, llàstima, buscar, resar, cuidar, curar, pis, esmorzar, coix, fondo, boda, avorrir-se, borratxo, burro, enfadar-se, gandul, maco, guapo, etc.

La reputació, des de sempre, del francès i la cultura francesa ha deixat sentir abundosament el seu influx en tots els camps del lèxic català, com en el d’altres llengües romàniques i no romàniques. En el català, la penetració de gal·licismes es produí ja des de l’edat mitjana, s’intensificà al segle XVIII amb l’adveniment de la dinastia borbònica i no ha cessat en els temps moderns, en els quals, però, s’ha trobat amb la competència de la llengua anglesa. Alguns gal·licismes: acaparar, biberó, bidet, bombó, bufet, camuflar, carnet, clixé, fricandó, garatge, hotel, mallot, maquillar, sabotatge, trufa, turisme, xalet, xofer, etc.

L’influx de l’italià en el català es documenta des de la segona meitat del segle XIV. Entre els italianismes del català n’hi ha molts de caràcter musical: adàgio, al·legro, andante, bravo, camerino, cantata, canterano, casino, cicerone, crescendo, esbirro, presto, saldo, soprano, tessitura, etc.

La llengua que avui exerceix una influència més contínua i forta sobre la nostra i moltes altres llengües, romàniques o no, és l’anglès. En general, no podem parlar de manlleus de la llengua anglesa en català, com en moltes llengües romàniques, abans del segle XVIII. D’aleshores ençà el pes demogràfic, comercial, polític, científic, tecnològic, esportiu, etc. del món de la cultura anglosaxona ha originat una allau creixent d’anglicismes lexicals de natura diversa en el català, com en altres llengües romàniques i no romàniques, fins al punt que gairebé podríem parlar d’un cert lèxic internacional de la moderna societat de consum. Pel que fa als anglicismes més recents, els moderns mitjans de comunicació de masses han facilitat extraordinàriament la propagació de nous mots. L’influx directe de l’anglès a la Península Ibèrica es produeix sobretot després de la Segona Guerra Mundial, i particularment de l’anglès dels Estats Units.

Una bona majoria d’anglicismes no han estat admesos en els diccionaris normatius ni altres reculls lexicogràfics, tot i ésser emprats alguns profusament tant en la llengua parlada com l’escrita, sobretot periodística. Molts d’aquests préstecs no han experimentat encara un procés de catalanització, si més no en la grafia: bacon, bestseller, boom, brandy, christmas, clergyman, hall, hobby, jeep, pantys, playboy, shorts, show, stop, etc. Catalanitzats formalment alguns, sense catalanitzar d’altres, en tenim alguns als diccionaris normatius: beisbol, bistec, buldog, clown, dàncing, flirt, folklore, golf, repòrter, rosbif, xutar, etc.

Tenim també molts mots formalment catalans, usats en l’actualitat amb significats nous per influx del significat que tenen els seus parònims anglesos; per exemple: administració, ‘govern’; agenda, ‘ordre del dia’; apartament, ‘pis petit’; ascendent, ‘predomini moral’; balanç, ‘saldo’; congelar referit a preus o sous; depressió en sentit mèdic o econòmic; educació, ‘ensenyament’; estudi com a lloc de treball de fotografia o cinema; firma, ‘casa comercial’; interferència, ‘ingerència’; informal, sense formes cerimonioses; llançar en sentit comercial; moció, ‘proposta parlamentària’; model, ‘maniquí vivent’; permissiu, ‘tolerant’; temperamental, ‘violent o apassionat’; tràfic, ‘trànsit’; etc.

Un bon nombre de mots, formalment romànics (de base llatina o grecollatina), que podem considerar neologismes pel contingut semàntic i les dates d’aparició, són veritables anglicismes neològics de creació moderna: àlbum, aquàrium, auditòrium, currículum, fòrum, làtex, linòleum, mèdium, memoràndum, quòrum, referèndum, simpòsium, tèlex, etc.

En una llista que es faria interminable podríem incloure molts altres mots, formalment catalans, simples o compostos, que són veritables calcs o manlleus semàntics de l’anglès: antisocial, copilot, disfunció, microsolc, multinacional, subproducte, flexibilitzar, traumatitzar, visualitzar, tipificar, educacional, emocional, hormonal, lexical, medical, operacional, preferencial, distorsionar, promocionar, cançó protesta, ciutat dormitori, sector pesca, hora punta, hoquei herba, cine club, oferta aniversari, viatge cap de setmana, gratacels, fora borda, llarga distància, complex d’inferioritat, àrea de servei, etc.

Molts de tots aquests mots, i d’altres que hi podríem afegir, tenen un gran rendiment de freqüències, sobretot en el llenguatge polític i periodístic dels nostres dies. En una bona majoria els podem trobar en diccionaris recents. I els que no hi figuren enregistrats podrien gaudir, si més no, de l’aval indirecte dels que ja hi són, per llei d’analogia. Tots aquests estrangerismes no han solgut suscitar gaires recels ni dubtes d’acceptació. I es comprèn, perquè almenys no plantegen problemes de caràcter formal, i el mateix índex elevat de freqüències d’ús revela que cobreixen necessitats expressives, si més no de matís, que han anat sorgint en els nostres temps. En tot cas, si fóra difícil de plantejar objeccions de naturalesa a molts d’aquests mots, no és sobrer de prevenir contra un possible abús que se’n pugui fer amb marginació sistemàtica i esnob (un altre anglicisme!) d’altres formes més genuïnament catalanes. Però cal reconèixer que la recerca d’aquest equilibri sempre serà difícil de fer entendre a la gran massa de parlants, que sempre s’inclina per les solucions més fàcils i generalitzades.

Tota llengua, com a sistema de comunicació, ha de poder aconseguir primordialment la seva funció fonamental: facilitar la relació entre interlocutors. Si el nostre sistema ens falla en algun moment, és natural que recorreguem a altres sistemes, altres llengües, que ens puguin ajudar amb les seves solucions. Però la comoditat comunicativa no ha de menystenir el respecte i l’afecte que mereix la naturalesa de la pròpia llengua, fins al punt que l’oblit o el bandejament dels propis recursos i l’abús de solucions fàcils estrangeres puguin arribar a desfigurar-ne la identitat. Si més no, val la pena de pensar-hi.

La diversitat de llengües

Davant del gran nombre de llengües que es parlen al món (segurament, potser, més de cinc mil), els estudiosos s’han preguntat durant segles per què es parla de manera tan diferent d’una banda a l’altra del planeta, alhora que han mirat d’identificar els elements que les llengües tenen en comú.

Aquesta recerca sempre ha topat amb molts obstacles, principalment derivats del fet que les llengües són realitats molt complexes, amb molts tipus diferents de mots i maneres d’organitzar-los. Així, el treball comparatiu sovint revela que la llengua examinada s’assembla en certs aspectes a una llengua i en d’altres aspectes a una altra.

Què distingeix una llengua de les altres?

Qui mai no hagi estudiat una llengua estrangera pot tendir a creure que la diferència entre les llengües rau només en el fet que un mateix objecte és designat amb una paraula diferent en cada llengua, i que per tant cada mot d’una llengua troba una correspondència exacta en les altres. En efecte, hi ha casos molt clars d’aquesta correspondència. Considerem, per exemple, la frase ‘En Carles ha menjat’ i alguns dels seus equivalents en altres llengües: Carlos ha comido (en castellà), Charles a mangé (en francès), Charles has eaten (en anglès) i Carlo ha mangiato (en italià).

Aquestes mateixes frases, si es comparen des del punt de vista de la pronunciació, és a dir, si s’analitzen al nivell fonològic, presenten almenys dos tipus de diferències. Una diferència és constituïda per la relació entre els signes escrits i la seva pronúncia. Així, per exemple, es pot observar que: a) el grup ch en francès es pronuncia [S] (com la x en rauxa), i en anglès [tS] (com la tx en dutxa); b) la s final en francès no es pronuncia i en anglès sí. L’altra diferència té a veure amb el fet que en una llengua hi pot haver sons que en d’altres són desconeguts; així, a l’exemple podem observar que la a de mangé adquireix un so nasal (semblant a la a de sang en català) que no existeix ni en castellà ni en anglès, mentre que la a de has correspon a un so de vocal oberta (entre una a i una e catalanes) que no existeix en les altres llengües. Però en el nivell lèxic també són més nombrosos els casos en què les llengües no presenten la correspondència entre les paraules que en canvi existeix en els exemples exposats més amunt. S’observa, per exemple, que sovint una llengua posseeix un sol terme per a indicar conceptes que en una altra llengua corresponen a més d’una accepció; és, per exemple, el cas d’oncle i tia, que en llatí corresponen a quatre paraules diferents, dues per a indicar els oncles paterns (patruus, ‘oncle’; amita, ‘tia’) i dues més per a designar els materns (avunculus, ‘oncle’; matertera, ‘tia’); o bé el cas de l’últim, que en anglès correspon a last quan vol dir ‘l’últim de manera definitiva’ (per exemple, en l’última obra d’un autor desaparegut), i a latest quan vol dir ‘l’última cosa d’una sèrie no acabada definitivament’ o ‘la més recent’ (per exemple, en l’última obra d’un autor encara viu i que per tant en pot fer més); o també el cas del romanès picior, que designa tota l’extremitat inferior del cos humà i que per tant inclou pròpiament dues paraules catalanes diferents, que són cama i peu.

També hi ha diferències que interessen la manera d’ordenar i d’unir entre elles les paraules en la frase, és a dir, el nivell sintàctic. Per exemple, és sabut que en català l’article, l’adjectiu i el substantiu concorden entre ells, de manera que al grup singular ‘la casa vella’ correspon el plural ‘les cases velles’; l’anglès no presenta aquest tipus de lligam i les frases angleses corresponents a aquestes dues catalanes són the old house, en singular i the old houses, en plural, on és fàcil d’observar que l’article the i l’adjectiu old són inalterables i no presenten vincles de concordança.

En realitat, com també es desprèn de l’exemple, la manera d’unir les paraules determina igualment canvis en la flexió de la paraula (‘vell-a’, ‘vells-es’), és a dir, que interessa el nivell morfològic. Ara bé, com que l’organització de les paraules en la frase i la seva forma tenen una estreta relació, resulta més correcte considerar els dos nivells de manera conjunta, i parlar de nivell morfosintàctic. Com que els aspectes morfosintàctics d’una llengua són moltíssims, les diferències morfosintàctiques també són de diversa mena. A més del problema de la concordança, ja esmentat, hi pot haver diferències en l’ordre de les paraules en la frase. Per exemple, en català ‘el jardí de Maria’ es correspon amb l’anglès Mary’s garden i el llatí Mariae hortus; en català ‘he comprat un llibre’ correspon a l’alemany Ich habe ein Buch gekauft (en efecte, en alemany el participi passat sempre ocupa el darrer lloc dins la frase). Les diferències morfosintàctiques també interessen les concordances dels verbs; així, a ‘vaig dir que vindria’ es pot observar que ‘vindria’ és un condicional que serveix per a indicar la posteritat del ‘venir’ respecte del passat ‘vaig dir’; en llatí, per indicar la mateixa posteritat, el verb ‘venir’ es posa en infinitiu futur (dixit se venturum esse), i en anglès en condicional present (he told he would come).

Classificacions i grups de llengües

Per a poder reunir diverses llengües en grups, doncs, cal aïllar, entre les nombroses característiques de cadascuna, les que siguin comunes a dues llengües o més. Per exemple, es poden agrupar d’una banda totes les llengües que tenen article (català, castellà, francès, alemany o italià) i d’altra banda les que no en tenen (rus, llatí, etc.); o bé, d’acord amb l’ús del pronom personal en funció de subjecte, es podrien agrupar d’una banda, per exemple, l’anglès i el francès, en què aquest pronom sempre s’expressa necessàriament, i d’altra banda el llatí i el català que, bé que en una mesura diferent, el sobreentenen en la majoria dels casos.

De classificacions d’aquesta mena se’n poden fer tantes com es vulgui, però com es desprèn dels exemples posats, no porten gaire lluny perquè no permeten formar conjunts estables; per a assolir aquest objectiu cal buscar característiques més generals que permetin agrupar les llengües de manera més significativa.

En l’àmbit de les llengües que hem considerat fins ara, constitueix una característica d’aquesta mena l’absència o la presència de la declinació, que consisteix en la capacitat que té la paraula de canviar la desinència segons la funció que fa en la frase; per exemple, en llatí es diu stilum (‘estil’ o punxó d’escriure) si la paraula fa de subjecte (stilum utile est, ‘l’estil és útil’) i stilo si fa la funció de complement circumstancial (stilo scribunt, ‘escriuen amb l’estil’).

La possibilitat de canviar la desinència segons la funció fa inútil l’ús de la preposició. Així, una sola paraula conté alhora la indicació del significat, el nombre, el gènere i, precisament, la funció. Per això, les llengües amb declinació s’anomenen sintètiques. En canvi, s’anomenen analítiques les llengües que per a proporcionar les mateixes informacions han de recórrer a diverses paraules (comparem el llatí stilo amb el català ‘amb l’estil’). Amb tot, aquesta bipartició tampoc no és prou per a donar compte de totes les llengües. Si s’amplia el camp de recerca, es descobreix que la morfosintaxi d’un gran nombre de llengües es basa en altres criteris, que no són ni l’analític del català o del francès ni el sintètic del llatí o el rus; per tant, no poden entrar en aquestes dues classes. En moltes d’aquestes llengües, les paraules resulten de la combinació de radicals i afixos que expressen conjuntament el significat i la funció del mot; per exemple, en japonès taberu vol dir ‘jo menjo’, i tabemono, ‘menjar’. Precisament per aquesta particularitat d’anar afegint elements lingüístics que amb tot són reconeixedors aquestes llengües es consideren aglutinants.

En canvi, hi ha llengües que només tenen paraules invariables, de manera que la noció del singular o del plural o del temps verbal la indiquen paraules que acompanyen el nom o el verb però que no s’hi fonen per formar una sola paraula, ni s’enllacen com passa en català mitjançant la concordança. Així, les paraules queden desvinculades (aïllades), i és considerant aquesta particularitat que aquestes llengües s’anomenen aïllants. Íntimament relacionada amb aquesta particularitat, les mateixes llengües també presenten la característica de ser constituïdes per paraules d’una sola síl·laba, de manera que també s’anomenen monosil·làbiques.

Davant de l’organització tan diferent d’aquestes llengües, resulta més fàcil observar que les llengües sintètiques i les llengües analítiques, bé que diferents entre elles per múltiples característiques, posseeixen almenys una característica que les agermana i alhora les distingeix de les altres. En efecte, la major part de les seves paraules presenten una desinència variable i, per tant, són modificables. Per aquest motiu, les llengües analítiques i les llengües sintètiques es poden considerar pertanyents a una sola gran classe, la de les llengües flexionals.

En síntesi, doncs, una possible subdivisió de les llengües del món és constituïda per tres grans classes: llengües aglutinants, llengües aïllants i llengües flexionals; i aquestes darreres es poden dividir en dues subclasses: llengües analítiques i llengües sintètiques.

Aquesta classificació, formulada ja a la fi del segle XVIII, ha tingut una àmplia difusió. Bé que modificada pels resultats de les recerques de molts estudiosos, encara avui es considera vàlida, no perquè sigui la millor possible, sinó perquè es basa en característiques lingüístiques segurament rellevants. En efecte, des del punt de vista científic té més d’un punt dèbil. En primer lloc, moltes llengües, que es poden incloure en una determinada classe perquè globalment presenten les característiques de la classe en qüestió, també tenen característiques típiques d’una altra classe; per exemple, el català, que és una llengua flexiva i analítica, té casos d’aglutinació, com en el cas dels adverbis acabats en –ment, que resulten de la combinació d’un adjectiu (en femení) i la partícula –ment (per exemple, tranquil·la + ment fa tranquil·lament); o bé l’anglès, que presenta aglutinació en la formació de molts adjectius, per exemple els resultants de la combinació d’un substantiu (per exemple care, ‘cura’, ‘atenció’) i d’un adjectiu (per exemple full, ‘ple’) fa que care + full s’aglutini a careful (‘curós’, ‘atent’).

L’arbre genealògic de les llengües

Mapa de les principals famílies de llengües que avui es parlen al món. Aquesta classificació s’ha aconseguit establint mètodes comparatius entre les llengües geogràficament properes.

ECSA

Les llengües són en evolució contínua, de tal manera que una característica prevalent en una llengua en un període determinat es pot reduir a poc a poc per donar pas a l’emergència d’altres. Així, una llengua predominantment flexiva en un moment definit pot ser fortament aglutinant uns quants segles més tard. Els límits objectius d’aquesta manera de classificar les llengües han deixat un espai ampli i un motiu justificat per a plantejar el problema de la classificació basada en el concepte d’afinitat genealògica de les llengües, segons el qual es poden classificar com a afins dues o més llengües que representin la continuació directa d’una mateixa llengua; en aquest cas es parla de classificació genètica. De vegades, l’afinitat és tan estreta que pot resultar evident immediatament. Ja Dante havia intuït clarament l’afinitat de l’italià, el francès, el provençal i el castellà, com a llengües de derivació llatina. La invenció de la impremta, que va facilitar i difondre el coneixement de llengües d’altres pobles, va afavorir intents més aprofundits d’explicar aquestes afinitats. Aleshores era molt arrelada la convicció que totes les llengües del món descendien d’una sola llengua originària, i aquest convenciment estimulava els estudiosos a buscar els parentius lingüístics en l’intent de trobar o reconstruir la presumpta llengua originària.

Quadre 80.2 Les llengües indoeuropees.

ECSA

El descobriment del sànscrit a les albors del segle XIX va donar un fort impuls al perfeccionament de la classificació genètica. El sànscrit és una llengua antiga i encara parlada en algunes regions de l’Índia. És genealògicament afí a les llengües europees, i la importància de la descoberta rau en el fet que el sànscrit va oferir la possibilitat de conèixer directament les seves formes antigues i comparar-les amb les de les llengües europees. Algunes correspondències entre llengües com el llatí, el persa o el rus —geogràficament i històricament allunyades i en altres aspectes molt diferents— resultaven evidents, sobretot quant al lèxic; era evident, per exemple, el parentiu entre el llatí auris, l’antic alemany ora i el gòtic auso, formes que volen dir ‘orella’. Encara és més vistent el cas del numeral ‘tres’, que presenta les formes següents en llatí tres, cèltic tri, eslau trije, i indi trajas.

Quadre 80.3 La genealogia de l’alemany.

ECSA

Però l’estudi comparat del sànscrit i de les llengües europees ha anat més enllà, i també ha demostrat que les correspondències lèxiques no eren casuals. La penetració a fons en l’organisme més intern de la llengua també ha permès reconstruir en part l’indoeuropeu, la llengua que 2000 o 3000 anys aC es parlava en una gran àrea que s’estenia entre Europa i l’Àsia. L’estudi comparat d’aquestes llengües també ha permès determinar amb més precisió les relacions de parentiu que mantenen i els processos de modificació que intervenen al llarg del temps en els diferents nivells lingüístics. A poc a poc es van anar identificant totes les llengües d’origen indoeuropeu i a partir de les característiques fonamentals de cadascuna es van establir les famílies i les genealogies. Així, no solament es va establir que el català, l’italià o l’alemany són llengües indoeuropees sinó que també s’han reconstruït els estadis a través dels quals s’ha passat de l’indoeuropeu a les llengües actuals.

El quadre 80.2 mostra els deu grups en què els estudiosos solen dividir les llengües que deriven de l’indoeuropeu i, al costat, unes quantes de les llengües principals de cada grup que es parlen actualment arreu del món.

És oportú tenir en compte que quasi tots els grups comprenen sèries de llengües que s’han succeït en el temps i que s’han originat les unes a les altres, abans de l’afirmació de les que es parlen avui. Per a aclarir-ho vegem com a exemple, en el quadre 80.3, la genealogia de l’alemany, on la fletxa cap avall situada entre dues llengües indica que la llengua en posició inferior deriva de la que té situada a sobre.

Partint de grups de llengües geogràficament properes i aplicant els mètodes comparatius utilitzats per a estudiar les llengües indoeuropees, els estudiosos han arribat a la classificació de la major part de les llengües principals del món.

A Euràsia han identificat set grans blocs lingüístics: les llengües indoeuropees, les semítiques (àrab, hebreu), les uralofineses —a les quals pertanyen l’ugrofinès (lapó, hongarès), el turc-tàtar (turc), el mongol, el tungús (coreà, japonès)—, les mediterrànies (cap llengua parlada actualment), les caucàsiques (georgià), les sinotibetanes (birmà, tibetà, vietnamita, xinès), les dravídiques (llengües parlades a l’Índia, en alguns aspectes properes a les llengües indoeuropees).

Al nord de l’Àfrica hi ha el gran conjunt de les llengües camítiques, al qual pertany el berber (tuareg). Però la majoria de les llengües que es parlen a l’Àfrica pertanyen a dos grans grups: les llengües paleoafricanes (boiximà i hotentot) i les neoafricanes, subdividides en bantu (swahili, zulu), sudàniques i nilòtiques (massai).

Al continent americà hi ha tres grans agrupacions lingüístiques: la septentrional (llengües dels pellroges), la central (asteca, maia) i la meridional (quítxua, guaraní o maputxe).

A Oceania (i a l’Àsia insular pacífica) s’han establert tres grans conjunts lingüístics: les llengües malaiopolinèsiques —subdividides en indonesi (malai, filipí o tagàlog), melanèsic i polinesi (hawaià)—, les australianes i les papuanes.

La classificació genealògica també té les seves limitacions; per exemple, els grups constituïts a partir de la procedència d’una llengua anterior comuna poden presentar característiques en comú amb llengües d’una altra procedència. En aquest sentit es pot aportar com a exemple significatiu el cas de la llengua takelma, una llengua índia d’Oregon (Estats Units). L’estudi d’aquesta llengua ha portat a la constatació que posseeix les sis característiques que altres estudiosos consideraven típiques de les llengües indoeuropees! Per tant, ni tan sols aquesta classificació, bé que continua tenint un gran valor com a instrument de coneixement de les llengües del món, no es pot considerar una classificació de rigor científic absolut.

Les limitacions de la classificació

Tots els procediments de classificació presenten limitacions intrínseques. Només és possible construir “classes perfectes” amb objectes que divergeixen en una sola característica, la qual cosa es dóna poc en la realitat. Per exemple, un cert nombre de bales regulars, fetes de cotó o paper, totes de les mateixes dimensions i el mateix pes, però de colors diferents, es poden agrupar d’acord amb el color (es tracta del criteri de subdivisió que primer se’ns ha acudit), i la que en resulti podria semblar una classificació definitiva. Però resulta que es pot descobrir que les bales també es distingeixen perquè han estat fabricades en moments diferents o perquè pertanyen a persones diferents; així, una bala verda i una bala vermella, pertanyents als dos grups corresponents als dos colors, es poden reunir en un sol grup, constituït segons el criteri de la data de fabricació o del nom del propietari. Per aquest motiu, la tria del criteri de classificació és fonamental per a establir la validesa de la classificació mateixa. Així, tant per a les llengües com per a d’altres objectes, es pot mirar d’establir un criteri que permeti recollir les qualitats essencials i profundes, o bé recórrer a diversos criteris que puguin contribuir conjuntament a definir grups estables. Si s’aplica aquest segon procediment a l’exemple de les bales, es poden reunir en un grup les verdes i fabricades el mes de març i en un altre grup les verdes i fabricades el juny. La classificació de les llengües basada en més d’un criteri s’ha emprat modernament; s’han establert tres criteris, el primer dels quals té a veure amb la manera que té cada llengua d’expressar els conceptes; el segon es basa en la manera d’enllaçar les paraules; i, el tercer interessa el grau de síntesi de les paraules (llengües amb declinació).

D’acord amb el primer criteri, s’han observat quatre maneres fonamentals d’expressar els conceptes; com també són quatre les maneres principals d’unir les paraules entre elles, mentre que hi ha tres graus de síntesi de les paraules. D’aquesta manera es defineixen 48 tipus possibles de llengua (4 x 4 x 3). Com es pot deduir d’això, es tracta d’una classificació prou complexa. Per aquest motiu, bé que és important per als especialistes, és difícilment manejable per als qui no ho són. A més, tampoc no pretén ser definitiva. La recerca de característiques lingüístiques essencials ha menat a la subdivisió en llengües flexionals, aglutinants i aïllants de què hem parlat; i en una època més recent s’ha plantejat la hipòtesi de basar-se en la naturalesa mateixa del llenguatge verbal. Consegüentment, caldria analitzar les formes de les diferents llengües com a solucions particulars donades als mateixos problemes. S’hauria de procedir a la classificació de les llengües d’acord amb els procediments a què cada llengua recorre per resoldre el problema. Però aquest és un terreny encara per explorar.