La transmissió del coneixement: el llenguatge

El llenguatge del cos i el dels sentits

En la llarga història de l’evolució, l’ésser humà ha provat, triat, utilitzat o abandonat nombrosos tipus de llenguatge, que és entès com la capacitat d’emetre senyals adreçats als altres perquè siguin rebuts i entesos, aprovats i seguits, discutits o rebutjats. Quan parlem de llenguatge pensem normalment en el llenguatge verbal, la comunicació, oral o escrita, que es basa en paraules (del llatí verbum, que vol dir precisament ‘paraula’). Però a més hi ha els llenguatges no verbals, també molt freqüents, quotidians i indispensables per a la convivència. Els signes amb què l’ésser humà s’expressa són múltiples i posen en acció la totalitat dels sentits: l’oïda, amb què es perceben els sons o sorolls produïts pels individus o aparells, instruments, etc.; la vista, amb què es capten les posicions i els moviments, les imatges fixes i mòbils, l’escriptura i els senyals lluminosos; el tacte, al servei del contacte físic directe, a través de la pell, amb les coses inanimades, els animals i les persones; l’olfacte, que capta els missatges que arriben a través de les olors; el gust, que serveix tant per a valorar la qualitat dels aliments de què ens nodrim com per a esbrinar la naturalesa d’una substància, per exemple quan en tastem una mica amb la punta de la llengua per saber, per exemple, si és salat o dolç.

El cos, a més, per la manera com es mou, es relaxa o s’exhibeix, és un veritable llibre obert de la comunicació. Considerem per exemple el contacte: la gent es comunica amb un fregament no casual, un cop de colze, una abraçada, una cleca, un cop de puny o una carícia. En cada cas es manifesten comportaments diferents, però la persona a qui s’adrecen els comprèn perfectament, i els accepta o no. La distància entre dues o més persones o grups indica el grau i la intensitat de simpatia o aversió, d’amistat o de rivalitat, d’interès o d’indiferència. La posició, l’aspecte, l’expressió de la cara per mitjà de diferents matisos i expressions, produïts pels músculs facials i els diferents reflexos, aconsegueixen el mateix resultat. Això, sense tenir en compte els gestos que acompanyen el llenguatge parlat i que serveixen per a assenyalar, cridar, saludar o refusar alguna cosa o algú. No és menor la importància de la mirada, una poderosa eina transmissora i reveladora d’emocions, estats d’ànim, curiositats, pensaments, malestars, voluntats, distraccions, fantasies...

La cinèsica (del grec kín¯esis, ‘moviment’) és la disciplina que estudia els aspectes visuals de la comunicació no verbal humana, que s’estableix entre les persones mitjançant el moviment del cos, sense recórrer necessàriament a la veu o bé remarcant-la. Entre els nombrosos moviments possibles, s’observen alguns elements principals, que es tradueixen en símbols, com la posició del cos en conjunt, els moviments de les mans, del tronc o de les cames, els gestos amb el cap, els canvis en la direcció de la mirada, o bé la seva interrupció, o les expressions de la cara, entre d’altres.

La comunicació mitjançant imatges

Deixant de banda els llenguatges corporals, l’ésser humà ha intentat comunicar-se des de les èpoques més antigues per mitjà de senyals gràfics i de representacions formals o figures. Només cal pensar en tota la sèrie de traços, línies i espirals que s’han trobat a les parets de les coves prehistòriques o en les pintures que veiem en taules de fusta, ceràmica, pells o en les teles conservades als museus de l’antiguitat. Quasi com un relat ininterromput, la comunicació amb imatges ha acompanyat l’avenç de la cultura i la història de la civilització des de les seves albors fins a l’actualitat, en què ha esdevingut particularment important. Avui, es parla del temps actual com del món de la imatge. A casa o al carrer, als edificis públics, en diaris i revistes, al cinema o a la televisió es produeix una invasió constant i intensa, de vegades aclaparadora, d’elements de la semiologia, és a dir, la ciència que estudia els signes i estableix les definicions d’icona, de signe i de símbol. Però, què és una icona? Doncs, és la reproducció en una imatge dels trets característics d’un objecte, capaços de ser reconeguts i recordats. Penseu per exemple, en el camp de la pintura, en els retrats o, en la vida quotidiana d’avui, en alguns senyals de circulació (com el senyal de sentit prohibit, el de paviment relliscós o el de stop) o també en una bona part de la publicitat que ens bombardeja amb tota mena de missatges. I, ara, què és un signe o un símbol? Doncs, un signe és allò que per convenció, per un acord entre aquells que intercanvien missatges, substitueix una altra cosa, o sigui, que un signe es pot considerar que és allò amb què una cosa és substituïda o representada. Així, en el mapa de les previsions del temps que surten a la televisió o que publiquen els diaris, els senyals gràfics substitueixen els fenòmens naturals; per exemple : és el símbol de la boira (substitueix la boira); //// és el símbol de la pluja (representa la pluja); ~ és el símbol de tempesta (substitueix la tempesta). Es distingeix entre el símbol i el signe argumentant que el símbol és una imatge que, en certa manera, “remet” físicament a la cosa que substitueix; per exemple, el símbol de tempesta ~ a què hem fet referència ens recorda vagament la trajectòria d’un llamp al cel durant una tempesta. En canvi, el signe pròpiament dit és una imatge física, del tot independent de la cosa que ens comunica. Per exemple, el senyal de circulació que prohibeix l’estacionament, de color blau amb una senyal de circulació que prohibeix l’estacionament, de color blau amb una franja vermella, no té res que ens recordi la figura d’un cotxe aturat ni cap cosa de semblant; n’entenem el missatge només per la convenció que s’ha establert, perquè s’ha decidit que aquest senyal vermell i blau substitueix la informació “no s’hi pot estacionar” (un senyal verd amb un asterisc groc, posem per cas, podria fer el mateix efecte, si així s’hagués decidit).

Els missatges que recorren a la imatge són moltíssims. Tenen la virtut que es poden veure des de lluny, que són fàcilment comprensibles, que capten l’atenció per la seva bellesa estudiada i, en el cas de la publicitat, que poden persuadir i convèncer qui se’ls mira. Igualment nombrosos són els senyals lluminosos que trobem a les cruïlles dels carrers (semàfors), a les vies i les estacions de tren, als ports i els aeroports. Mentrestant, les telecomunicacions destinades a transmetre i rebre imatges s’estan multiplicant força.

El llenguatge verbal

Quan hem fet menció del llenguatge verbal hem dit que comprèn tant la parla com l’escriptura. Ara, per conèixer millor aquest tipus de comunicació i aprofundir-hi una mica, hem d’examinar la diferència entre l’una i l’altra. La primera diferència que trobem té relació amb el canal, és a dir, la via per on viatgen els signes del missatge. Doncs bé, en la comunicació oral, el canal és l’aire, pel qual es transmeten els sons. En canvi, en la comunicació escrita el canal seria el paper o la pantalla de l’ordinador, que actuen com a suport a través del qual es poden veure, llegir i interpretar escrits i dibuixos.

Tornem a la comunicació oral. Aquí els sons se succeeixen els uns als altres i no es poden retenir perquè desapareixen de seguida. Per tant, no es poden corregir si no és a condició de repetir, almenys en part, el missatge després de modificar-lo. Els podem captar tot al voltant nostre, però només en un radi curt, fins on arriba la veu, llevat que emprem instruments d’amplificació del so. Això implica que les persones que escolten i reben el missatge són poques o, en tot cas, en un nombre limitat. Els sons es poden emetre ràpidament o lentament, amb pauses calculades o no. Poden ser modulats, cantats o murmurats; es poden dir en un sospir, a crits o a plens pulmons. Poden ser de llarga durada o breus, però significatius, com el cas de les exclamacions (oh!, ah! o bé!).

Observem ara la comunicació escrita. En les cartes, les frases no desapareixen immediatament sinó que es conserven en el temps i l’escriptura es pot corregir fàcilment; a més, una carta es pot enviar a moltíssimes persones i, una cosa més important encara, a una gran distància, si cal. Un cop arribada al seu destí, el receptor té la llibertat de decidir quan la llegirà, quantes vegades i a quina velocitat.

La llengua parlada i la llengua escrita tenen, doncs, característiques pròpies i específiques. Examinem-les una mica més a fons. En la majoria dels casos, la comunicació oral es resol de manera ràpida i clara. S’hi empren paraules comunes, quotidianes, reconeixedores de seguida, adreçades a captar l’interès del receptor; frases curtes, de vegades interrompudes expressament, plenes d’indicacions suggerents, que pretenen animar el diàleg si aquest decau o es fa avorrit. Es diversifica sobretot segons les situacions en què es produeix el discurs (penseu, per posar-ne dos exemples molt diferents, en la compra d’estris de cuina en una botiga i en una conferència de tema tècnic o especialitzat). Comparada amb l’oral, la llengua escrita requereix més precisió i ha de ser més completa, perquè no es pot ajudar de senyals subsidiaris que contribueixin a aclarir-ne el sentit. Per aquest motiu, s’empren paraules estudiades, frases perfectament organitzades, períodes que poden ser llargs, signes de puntuació, subratllats, etc. Però com la llengua parlada, l’escrita també canvia segons la situació en la qual s’expressa (penseu en una circular que informa els alumnes d’una escola sobre l’horari definitiu de les classes i en el relat d’un escriptor). Dins de cada camp del llenguatge verbal hi ha encara més diferències. En el cas de la parla es poden trobar en l’entonació, l’accent, el volum de la veu, les pauses, la cadència dels sons i el ritme del discurs. Quant a l’escriptura, i en aquest sentit n’hi haurà prou d’observar un diari, un llibre o una revista, les diferències rauen en la diversitat de la impressió i les opcions gràfiques, com el color de la tinta, el cos de la lletra, la forma, les interlínies, la disposició en columnes, el tipus de paper o les característiques dels títols. En una paraula, la comunicació verbal —terme que podem fer extensiu a l’àmbit dels mitjans de comunicació moderns com el telèfon, la ràdio, la televisió, el cinema...— es concreta en forma de parla o d’escriptura, però dins aquests camps presenta múltiples varietats que donen fe de la riquesa i la importància d’aquest tipus de llenguatge.

El model de la comunicació

Tots els llenguatges, malgrat la seva diversitat, segueixen un esquema, un model de comunicació constituït per un cert nombre d’elements constants que tot seguit il·lustrarem breument. En primer lloc, cal una persona que imagini, fantasiï, pensi o projecti alguna cosa i que vulgui comunicar el seu pensament a algú altre, amb la veu, un gest, un escrit o un dibuix. Aleshores emet i comunica allò que es produeix en la ment, i ho fa en forma d’un senyal. El qui emet aquest senyal és l’emissor, que, evidentment, ha d’enviar senyals que l’altre o els altres puguin rebre i percebre (sentir, veure, tocar, etc.) com a mínim amb un òrgan dels sentits. El conjunt d’aquests senyals és el missatge. Ara bé, el missatge sempre es refereix a alguna cosa, a un tema. El tema del missatge s’anomena referent perquè és allò de què tracta el missatge. El qui rep el missatge, òbviament, és el receptor. La comunicació serà vàlida si tant l’emissor com el receptor coneixen el significat dels senyals del missatge, és a dir, si comparteixen el mateix codi. El missatge arribarà de l’emissor al receptor si hi ha un mitjà de transport adequat, és a dir, un canal. Per exemple, penso què li diré per telèfon (signe) a un amic que acaba de tenir un accident amb el cotxe. Despenjo l’aparell i començo (jo, l’emissor) a preguntar-li (senyal) com ha anat i què ha passat (missatge i referent). L’amic (receptor) sospira, i sento el seu sospir perquè la línia telefònica (canal) és en bones condicions i no hi ha interferències. Al final de la trucada ens acomiadem més tranquils perquè jo he sabut com ha anat i tinc constància que el meu amic està bé i ell agraeix el meu interès i l’oferiment de la meva ajuda pel que calgui. Tot això ha estat possible perquè hem emprat el mateix codi, és a dir, en aquest cas, el català, els senyals i les regles del qual coneixem tots dos. Així, els elements que fan que una comunicació s’acompleixi de manera adequada es poden resumir en aquesta seqüència: emissor, receptor, missatge, referent, canal i codi.

La llengua, un sistema complex

L’ésser humà necessita diversos llenguatges per a comunicar-se; ara bé, cal precisar que si els llenguatges no verbals es mostren ràpids i més fàcils de comprendre, el llenguatge verbal és en realitat el més ric i sobretot el que ens facilita més informació en els diferents àmbits d’expressió, d’invenció, d’enriquiment cultural, de força de socialització i d’empenta comuna cap al futur. Per a entendre-ho millor cal saber clarament què és i com funciona la llengua.

La llengua es pot estudiar essencialment de dues maneres: buscant, investigant, classificant-ne les transformacions en el temps (en una perspectiva que s’anomena diacrònica), a través d’un viatge per la història que va des dels orígens fins avui i que permet conèixer el funcionament de la llengua com a codi al llarg del temps i els canvis que s’han produït mentrestant; hi ha, però, un punt de vista d’observació del fenomen diferent, el de la lingüística, la ciència que estudia la comunicació verbal. És el punt de vista que considera la llengua com si fos un objecte puntual; és la perspectiva que s’anomena sincrònica. Quan es parla de sincronia s’ha d’entendre que l’estudiós s’interessa per les relacions que s’estableixen entre els diversos elements de la llengua, com si aquesta estigués immòbil, fixada en un moment donat, fora de la història en què evoluciona. Per aclarir una mica les coses, donarem un exemple suggerit per la botànica. Si volem seguir en un medi determinat el creixement d’un arbre, de la llavor al fruit (per tant, de les arrels, el tronc, les branques, les fulles i les flors), fem servir un mètode diacrònic. Si ens imaginem un tall en secció circular del tronc de l’arbre i establim la relació entre els anells i l’edat, o bé entre el color i la densitat de la limfa, apliquem un mètode sincrònic. Els anells, l’edat, el color, la densitat són els elements d’un sistema, és a dir, un model en què les parts es relacionen entre elles i en què el tot es relaciona amb les parts en diverses relacions que són imprescindibles. Sense un d’aquests elements, el sistema arbre no funcionaria com cal o ho faria molt malament, s’assecaria, no produiria fruits, emmalaltiria i es moriria.

Com tots els altres sistemes (l’arbre de l’exemple, la biosfera, la societat humana, etc.), la llengua és composta de diversos elements que contribueixen al funcionament del conjunt. Concretament consta d’alguns subsistemes, cadascun dels quals coordina el funcionament de les paraules en un aspecte específic. El subsistema fonològic amb relació al so i els fonemes de les paraules; el morfològic quant a les variacions significatives dels mots (declinacions, conjugacions); el sintàctic pel que fa a l’ordre en què s’enllacen les paraules; el semàntic pel que fa al significat dels mots, les frases i els textos, i el pragmàtic quant a les relacions de les unitats lingüístiques amb els usos i els usuaris de la llengua. Així, la llengua resulta organitzada en estructures, és a dir, en parts soltes que s’articulen entre elles segons les lleis i les regles del sistema, que configuren una realitat molt complexa. Si, per exemple, traduïm en lletres els sons de la llengua catalana moderna, el seu subsistema fonològic ens diu que aquestes lletres de l’alfabet es combinen segons una estructura que observa les lleis del sistema i no pas d’altres. Considerem per exemple les lletres: a / e / m / r; aquestes es disposen o s’estructuren, precisament per les lleis del sistema, en mare, mera, erma, rema. La llei del sistema prohibeix les combinacions com amre, emra o mrae, que no són estructures actives en la nostra llengua d’avui. Posem-ne encara un altre exemple, que situarem en el subsistema sintàctic, on la llei vol que l’article precedeixi el nom: la (article) + noia (nom). La col·locació de l’article rere el nom (en l’exemple que hem posat, noia + la) no és una cosa “normal” en la nostra llengua, és a dir, no és cap norma organitzadora del sistema, i per tant no és acceptada normativament.

El signe lingüístic

Ja hem comentat que el llenguatge verbal és el més ric de tots els llenguatges que empra l’ésser humà. En efecte, es basa en unes poques desenes d’unitats, els fonemes, que podem combinar de moltes maneres, cosa que ens dóna la possibilitat de crear milers de paraules amb les quals es poden formar tota mena de frases. També hem vist que un llenguatge permet que es produeixi la comunicació gràcies a la relació que s’estableix entre els senyals i el codi, i que totes les parts de la llengua s’ordenen en el sistema. Doncs bé, el que hem anomenat terme, element o part, ara ho anomenarem signe. Ja hem trobat abans aquest concepte i l’hem definit com “allò que per convenció substitueix una altra cosa”.

Però, realment, què és el signe lingüístic? Per poder parlar de signe lingüístic cal que en la nostra ment s’uneixin o, més ben dit, s’associïn, una idea, que anomenarem significat, amb la representació acústica dels sons residents en la nostra memòria, que anomenarem significant. Si ens volem servir d’un exemple observem que en la nostra llengua el signe ‘llapis’ associa el significat (estri per a escriure o dibuixar) al significant l + l + a + p + i + s; el signe ‘mare’ associa el significat (dona que dóna vida, alimenta, protegeix i educa) al significant m + a + r + e. Arribats aquí, s’ha d’afirmar que, en el signe, el significat i el significant són com les dues cares d’una mateixa moneda, amb un vessant semàntic i un de fonològic, que no es poden separar l’un de l’altre, ja que mantenen un vincle indissoluble.

L’arbitrarietat del signe lingüístic

El signe lingüístic, com ja hem remarcat, sempre és constituït per dos elements, el significat i el significant. Per tant, té una primera característica pròpia: la duplicitat. Una segona característica és l’arbitrarietat, és a dir, que el significat i el significant estan vinculats convencionalment, només per un acord. En efecte, no hi ha cap motiu per associar el significant m + a + r al significat de gran extensió d’aigua salada. Aquest significat s’hauria pogut associar a altres significants. Per un acord cultural, social i històric s’han reconegut en el signe mar un significant i un significat concrets. Són elements que es van transmetent tant a la memòria com a la cultura de qui comença a aprendre la llengua del país on ha nascut i on viu. Si ens hi fixem, la característica de l’arbitrarietat no és pròpia solament de la relació significat/significant sinó que també és present en la relació que el signe manté o estableix amb la realitat o una part d’aquesta, amb la part de realitat a la qual es refereix i que d’ara endavant anomenarem referent. Si l’associació entre el significat mar (gran extensió d’aigua salada) i el significant m + a + r és arbitrària, és igualment arbitrari que el signe mar s’associï a la realitat del medi aquàtic i salí a què hem al·ludit i de què hem parlat. En efecte, si les paraules i les coses estiguessin unides directament, si el nom fos la cosa, totes les llengües serien idèntiques i es comportarien de la mateixa manera envers les realitats a què fan referència. Però, com podem observar fàcilment, cada llengua fa servir signes diferents (el que en català es diu mar, per exemple, en anglès es diu sea) davant la mateixa realitat i configura de manera diferent la mateixa realitat a què el signe es refereix, el referent. I això és així perquè el significat és de la llengua i no pas de l’objecte, ja que pertany a la llengua i no a l’objecte.

La doble articulació

Imaginem-nos una classe d’alumnes acabada de formar. Suposem que el professor els convida a dialogar entre ells amb un suggeriment dit en veu alta: “Parleu”, perquè els estudiants comencin a fer coneixença. Lingüísticament podem dividir el suggeriment en dues parts, cadascuna amb el seu significat: parl + eu. Parl, considerat tot sol, indica de manera molt aproximada l’acte de parlar; mentre que eu precisa que l’acte de parlar és ordenat, proposat o aconsellat per algú a més d’una persona (en la terminologia pròpia dels gramàtics -eu és la desinència de la segona persona del plural del present de la forma imperativa). Parleu, doncs, és un signe articulat en dues unitats de significat. Aquesta és l’anomenada primera articulació. Però en el signe lingüístic també hi ha una segona articulació. Reprenem aquest mateix exemple, però ara dividint el signe en sis unitats de significant, sense significat individual, el qual es forma solament gràcies a la combinació de totes les unitats: p/a/r/l + e/u.

La doble articulació del signe fa que el mateix signe s’articuli en el primer nivell en unitats que tenen un significat, anomenades morfemes (parl + eu), mentre que en el segon nivell l’articulació es fa en unitats de significant, anomenades fonemes (p/a/r/l + e/u). Els fonemes produeixen un significat solament si se sumen per configurar morfemes. Les unitats lingüístiques de què hem parlat ara, tant les del primer nivell (morfemes) com les del segon (fonemes), es poden tornar a fer servir contínuament per formar altres signes diferents. Reprenent l’exemple apuntat, pot passar que, situats al primer nivell, el morfema parl es pot tornar a utilitzar, associant-lo amb d’altres, per formar paraules de significat diferent, com parlaré, parlada, parlaran, etc.; mentre que eu es pot fer servir en penseu, beseu, considereu, etc. Pel que fa al segon nivell, els fonemes de p/a/r/l/e/u es poden tornar a fer servir en un nombre pràcticament il·limitat de combinacions.

El signe lingüístic, aleshores, en la seva doble articulació, ens permet crear un nombre elevadíssim d’unitats de significat, a partir de poques desenes d’unitats de significant sense significat. Aquest acte aclareix i defineix el que hem anomenat caràcter productiu del signe lingüístic, la seva gran riquesa. Combinant la trentena de fonemes de què disposem, precisament en virtut de la doble articulació, es pot originar l’univers lingüístic que és l’ànima i la veu de la nostra cultura; un univers que travessa la realitat, la imaginació, la història, les ciències i les relacions socials i que constitueix l’espai fonamental en què opera la nostra comunicació. Així, segons els estructuralistes, el llenguatge esdevé un fenomen social, amb una perspectiva psicosociològica, que estudia la parla i n’analitza les estructures globals.

Les frases de la llengua

Fins ara hem parlat del significat de les paraules soltes. Però, com tots sabem, la llengua sol utilitzar les paraules associades entre elles, en grups que s’anomenen frases o proposicions. La combinació de paraules en frases no és a l’atzar, sinó segons unes regles força concretes, fixades en cada llengua per un subsistema que s’anomena sintaxi. Un cop dit això, ens poden venir al cap algunes preguntes: com es formen aquestes regles?, qui les decideix?, o com s’aprenen i s’utilitzen?

El lingüista Noam Chomsky ha tractat a bastament d’aquestes qüestions en estudis ben fonamentats. Segons Chomsky, l’infant, ja en el moment del naixement, té una predisposició al llenguatge. La seva ment no és buida d’estructures sinó que gaudeix de l’herència d’una certa facultat de llenguatge, d’una gramàtica universal en potència, és a dir, d’un dipòsit o magatzem ordenat de regles amatents, que esperen la possibilitat de poder ser realitzades. Precisament, l’experiència del creixement i de la interacció social, amb funcions com escoltar, imitar o dialogar, farà que aquest tresor de regles innates, un cop es posi en contacte amb la vida quotidiana de la família i la societat, trobi la manera de manifestar-se. Perquè això pugui passar, el parlant ha de posseir tres coses com a mínim: a) el bagatge genètic que la natura li ha transmès per naixement; b) allò que sap de la seva pròpia llengua, i c) la sèrie de les frases de la llengua.

Per tant, si en el parlant són innats alguns mecanismes (la capacitat de la doble articulació del llenguatge o la facultat d’utilitzar els noms o els verbs, etc.), és necessària, en canvi, l’adquisició del que Chomsky anomena competència. La competència és el conjunt de regles que permeten a l’ésser humà reconèixer, comprendre i elaborar les frases; és la manera com es componen les frases en la seva forma abstracta o, si es vol, interior. Naturalment, perquè la llengua es manifesti en un acte concret és indispensable, a més de la competència, l’actuació. Aquesta actuació (entesa en el sentit en què s’executa un exercici, un joc o una feina) és el conjunt de frases que emeten realment els qui parlen en la situació que sigui. Així, les frases es generen a través de dos nivells: hi ha una estructura profunda, amb uns elements generalment molt simples, que es transforma en una estructura superficial quan es parla, s’escriu i en tot cas quan es produeix una comunicació verbal. Simplificant, podem dir que l’estructura profunda és la frase que es forma immediatament dins nostre, en el pensament, quan ens ve l’impuls de dir alguna cosa; l’estructura superficial és la frase realitzada, construïda segons les regles de la nostra llengua, que, de manera efectiva i concreta, diem, escrivim o senzillament tenim al cap. No tots els estudiosos comparteixen aquest esquema, però s’ha de reconèixer que ha enriquit molt el discurs de la lingüística contemporània a l’hora d’entendre què és i com neix una frase.

La comunicació lingüística avui

Per comunicar-se, les persones, sobretot en una època com la nostra, en què les idees i les relacions socials es teixeixen d’una manera cada cop més densa d’un extrem a l’altre del planeta, necessiten: a) diversos llenguatges (verbals i no verbals); b) diverses llengües (la llengua materna i les llengües estrangeres) i c) diversos registres dins de cada llengua.

Si pensem en un ciutadà que per motius de negocis, feina, activitats culturals o el que sigui ha de viatjar sovint a l’estranger, podem fer-nos càrrec de fins a quin punt li cal saber anglès, francès o alguna altra llengua a més de la seva. En canvi, per a un professor d’humanitats pot ser més rellevant un bon coneixement de grec i llatí, de la mateixa manera que per a d’altres (penseu en un periodista o en un assistent social) pot resultar interessant el coneixement de diferents varietats lingüístiques i registres locals. D’altra banda, la llengua no sempre s’utilitza de la mateixa manera, sinó que es pot fer servir diferentment. Podem explicar aquesta diversitat considerant la importància de tres elements: la situació comunicativa, el canal emprat en la comunicació i el pas del temps.

En parlar de l’esquema de la comunicació hem descrit l’emissor, el receptor, el missatge, el referent, el canal i el codi. Ara es tracta d’aclarir el concepte de situació, que es refereix a l’ambient i la xarxa de les relacions en què la gent es comunica. Per a fer-ho, cal considerar alguns punts: a) la relació que existeix entre les persones que es comuniquen: si es coneixen o no, si procedeixen del mateix lloc, si són del mateix sexe, si tenen la mateixa edat, condició o funció social; b) l’espai en el qual s’esdevé la comunicació; és a dir, si es realitza en un lloc públic o privat, en la intimitat o en grup, a classe o pel carrer, en un bar o al tren, a taula o assistint a un partit de futbol; c) la intenció o l’ànim amb què ens comuniquem: si tenim la intenció de convèncer algú, de donar-li ordres, de fer un pacte, de demanar informació, d’expressar idees, parers, emocions, etc., o bé de manifestar estats d’ànim, com per exemple serenitat, atenció, compromís, antipatia, desinterès, ira, etc.; d) el tema de la comunicació, que pot ser banal, casual, simple, tècnic, filosòfic, artístic, oficial, etc.; i e) la clau o el to de la comunicació, que pot ser formal, semiinformal o informal.

Per això, sempre que canviïn els elements de la situació canviarà l’ús que fem de la llengua. També hi ha altres factors que influeixen en la llengua. Un d’aquests és l’edat dels parlants. Els joves, per exemple, més sensibles potser als canvis, utilitzen sovint un argot propi, usualment amb influències del dialecte local, que pot variar d’un indret a un altre, fins i tot del centre a la perifèria d’una mateixa ciutat o entre les ciutats i els pobles. La gent gran, sobretot la de més edat, tendeixen a conservar el seu patrimoni lingüístic, i les novetats lèxiques no sempre són ben acceptades. Si volem, un altre factor són les diferències regionals, que de vegades entrebanquen la comunicació per les diferències d’entonació, cadència o velocitat de la parla. També cal esmentar com a factors que influeixen en la llengua l’educació, segons el grau de la qual podrem tenir una llengua pobra (limitada) o rica (elaborada), i el sexe, que pot revelar algunes diferències en la tria d’algunes paraules entre homes i dones.

Si tots aquests factors ocasionen diferències en l’ús de la llengua, cal establir algunes condicions perquè la comunicació es produeixi eficaçment. La primera és conèixer l’interlocutor (la persona amb qui parlem); un cop ens n’hem fet una idea adequada, també trobarem la manera de comunicar-nos-hi, d’expressar-nos. El coneixement de l’altre es basa en una sèrie de pressuposicions, i precisament tindrà en compte els coneixements, les condicions i les capacitats lingüístiques de qui dialoga amb nosaltres. Com es poden sospesar els coneixements de l’interlocutor? Es tracta d’esbrinar el que ja sap, tant en general com sobre el tema que ens interessa.

Mirem de posar-ne un exemple. Una noia diu a la seva mare: “Avui ens veurem a les set”, i la mare assenteix amb un: “Sí!” Això vol dir que ja sabia que, com cada dimecres a la tarda, la noia aniria a classe de música i a l’entrenament de natació. De manera que en la comunicació s’han callat tots els estadis intermedis de pregunta i explicació, perquè se sobreentenen.

Com esbrinar la condició de l’interlocutor? Cal copsar si el que li diem li agrada o no, si ho escolta de manera serena, amb complaença, o bé si se sent ofès, si l’avorrim o el disgustem; o bé si el que diem és adequat a la seva condició i el seu paper. Per exemple, un sergent de l’exèrcit ordena a un soldat que faci arribar un missatge al capità del batalló: “Porta immediatament aquest comunicat al capità.” El sergent, respectant plenament les condicions i les funcions, ha donat per suposat que el soldat obeiria l’ordre i la compliria tot seguit.

Un altre exemple. Uns nens petits han anat d’excursió amb la classe a un poble de muntanya, i el guia que els explica l’entorn natural comença a dir, fent servir el seu llenguatge habitual: “Les coníferes s’erigeixen en un sotabosc humit.” Però és probable que davant el desconcert dels petits estudiants ho arregli i, adequant-se a les capacitats lingüístiques dels petits, digui que “els pins i els avets creixen en un terreny humit i ple d’herbes”.

En conclusió, podem notar que la transmissió del pensament a través del llenguatge, bé que a primer cop d’ull sembla un acte simple i espontani, en realitat es basa en la combinació de processos i coneixements complexos. I això ens confirma fins a quin punt és meravellosa la “màquina” de la ment humana, capaç de travar tota mena d’idees i de parlar amb la màxima naturalitat de les coses més diverses.